Pakistan-43. Khairpur, Faiz Mahal

Khairpur està situada a la vora del canal Mir Wah a uns 25 km a l’oest de l’Indus. L’any 1786 va ser escollida pel mir talpur de l’Alt Sind com la capital de l’estat de Khairpur. L’estat estava format per aquesta ciutat i 153 pobles.

Ja n’havia parlat una mica en parlar dels talpurs, però ara que estem a la capital d’aquest estat va bé recordar-ho una mica.

Mir Fateh Ali Khan Talpur va aconseguir el poder al Sind l’any 1783 i el seu nebot Mir Sohrab Khan va establir la branca que va regnar a Khairpur, la ciutat i els pobles del voltant; després va eixamplar el seu territori cap al nord, cap al desert de Jaisalmer a l’est,  i també cap a l’oest.

L’any 1811 Mir Sohrab va abdicar en favor del seu fill Mir Rustam. El 1813 durant els conflictes interns a Kabul que van establir la dinastia Barakzai, el mir de Khairpur va haver de pagar tribut als afganesos. Sembla que Mir Sohrab es va penedir d’haver abdicat; un altre fill, Ali Murad, va disputar també la successió a Rustam (1829-1839), el que va provocar una crisi i va ser un dels factors que va causar la intervenció britànica.

L’any 1832 els britànics van reconèixer l’estat de Khairpur com a separat dels altres dominis dels talpurs al Sind i es va signar un tractat pel que es garantia l’ús de l’Indo i de les vies de pas als britànics.

Uns anys més tard, en el 1838, per un altre tractat els britànics van imposar el control dels afers exteriors de l’estat.

El 1842 durant la primera expedició britànica a Kabul, els mirs del Sind van ser requerits a deixar pas lliure als britànics pels seus territoris i permetre l’ocupació de Shikarpur; alguns sobirans van tractar d’oposar-se a aquestes peticions però Ali Murad, que acabava de pujar al poder de Khairpur, es va manifestar a favor. Després de les batalles de Miani i Daba que van donar el domini dels Sind als britànics, Khairpur va ser l’únic estat que va continuar existint.

Mir Ali Murad va morir el 1894 i el va succeir el seu fill Mir Faiz Muhammad. L’any 1903 va suprimir la moneda de Khairpur i va establir la moneda de l’Índia Britànica com l’única legal. L’estat de Khairpur va tenir moneda pròpia des del 1783 al 1903. Entre 1930 i 1940 va emetre segells de diverses classes.

De la ciutat nosaltres visitem el palau Faiz Mahal, que va fer construir Mir Sohrab Khan, l’any 1798; aquest palau era l’edifici principal d’un complex més gran que era el palau reial dels mirs talpur de Khairpur.

Actualment part del palau segueix habitat per la família. Hi viu el darrer governant talpur, Mir Ali Murad Khan Talpur II (nascut el 1933), i els seus fills, els prínceps Abbas Raza Talpur i Mehdi Raza Talpur. Per això les nostres visites estaven condicionades per l’hora ens que ens permetien entrar-hi.

Diuen que aquest darrer sobirà talpur és ecologista i té la reserva de flora i fauna de Mehrano, famosa pel cérvol negre, entre d’altres cérvols que ara són rars al Sind.

El palau té unes 70 habitacions en total, incloent dormitoris, sales de recepció i cambres privades, cambres per a convidats, menjadors, cambres destinades al govern... També té un gran pati amb plantes i una font central. L’exquisit disseny interior i l’arquitectura del palau són testimonis del ric patrimoni artístic i cultural de la zona.

Hi havia també els estables per cavalls i també per l’elefant reial. Aquest espai actualment és un hort.

Visitem la sala principal, o durbar, que és un petit museu en el que hi ha diversos objectes relacionats amb la història de Khairpur: cartes, documents, fotografies, mapes, retalls de diaris... Hi ha exposades fotografies de casaments reials i retrats dels reis de Talpur que han governat aquesta zona. Les parets també estan decorades amb caps de cérvol, que són una relíquia de les aventures de caça de la família reial. També es dedicaven a la caça de lleons.

L’arquitectura de l’època colonial combina aspectes dels dissenys tradicionals mogols i europeus. El palau està adornat amb sostres magnífics, vitralls vius i talles fines. L’exterior, amb les seves delicades decoracions roses i blanques, accentua l’atractiu visual de l’estructura i s’afegeix al seu atractiu general.

Em sembla que el poeta sufí Sachal Sarmast, va fer una estada en aquest palau, en el segle XVIII, i es diu que va ser quan va escriure algunes de les seves composicions més conegudes.

El palau va estar força abandonat durant molts anys. Em sembla que va ser en el 2011 que es va restaurar.

Diuen que hi ha un espai on es domestiquen diferents races de cavalls; he llegit que un descendent dels servents de la família reial havia dit que el llinatge dels cavalls és el mateix que durant el segle XVIII.

Pakistan-42. Daraza Sharif: mausoleu de Sachal Sarmast

Després de visitar el fort anem fins al poble de Daraza Sharif per visitar la tomba del poeta sindi sufí Sachal Sarmast. Es diu que el Sind és la terra dels sufís; hi ha molts sufís que van viure i van passar la seva vida al Sind, un d’ells va ser aquest poeta.

Daraza és una paraula que ve del persa, “Dar-e-raaz” que significa la porta als secrets divins. Aquest poble es troba a prop de l’actual ciutat de Ranipur, a uns 3 km, i a uns 32 km de Khairpur.

El poble de Daraza Sharif és famós per ser el lloc on està enterrat el poeta sufí Faquir Abdul Wahab Farouqi, també conegut com a Sachal Sarmast.

Sachal Sarmast va néixer en aquest poble l’any 1739. Era de família molt pietosa, ien una època molt turbulenta al Sind, ja que hi havia la lluita pel poder entre els Kalhora i els Talpur. En la seva poesia ja advertia a la gent sobre els esdeveniments del futur i del període de dominació estrangera que seguiria.

Va començar a difondre el missatge de l’amor diví a través de la seva poesia; es va guanyar el títol de Sachal (Veraç) Sarmast, a causa del seu amor per la veritat, que va predicar al llarg de la seva vida.

Sachal Sarmast solia insistir que la seva poesia era d’inspiració divina. Sota la influència de la inspiració poètica estava en èxtasi i els seus devots anotaven les seves declaracions. Quan tornava a recuperar la consciencia no reconeixia els versos que havien anotat i era incapaç d’explicar-los. Diuen que per això la seva poesia a vegades conté paraules i expressions difícils d’entendre.

Quan Sachal Sarmast era molt jove, va morir el seu pare i el va cuidar seu oncle. Es va casar amb una cosina que va morir dos anys més tard i no es va tornar a casar.

Sachal Sarmast sempre va preferir el silenci i la solitud i mai va sortir del seu poble, Daraza Sharif. Duia un estil de vida molt senzill, diuen que  el iogurt i la sopa eren els seus aliments preferits. Dormia en un llit de fusta nua. Era un home humil, gran amant de la música. Coneixia set llengües com l’urdú, el balutxi, el sindhi, el saraiki, el panjabi, el persa i l’àrab, i escrivia poesia en les set llengües.

Hi ha nou recopilacions de la seva poesia persa, especialment el Diwan-i-Ashkar i el Dard Nama, que consisteixen principalment en versos filosòfics.

Va morir l’any 1829, als 90 anys. Les seves pertinences van ser enterrades al costat de les tombes dels seus familiars (pare, avi, oncle i cosins) al mausoleu construït més tard per Mir Rustam Khan Talpur, el governant de Khairpur.

Si ho he entès bé, va ser enterrat on vivia, i s’hi va construir un santuari. Centenars de seguidors venen diàriament a venerar-lo i alguns pernocten al santuari. Cada any, en la seva festa de l’urs (aniversari de la seva mort) venen sufís de diferents zones del Pakistan i canten cançons sufís.

Com a poeta ha contribuït a la literatura sindi. La literatura del Sind és rica en poemes i cançons sufís, que diuen que són molt conegudes arreu.

El govern de Sind ha establert una biblioteca amb el seu nom Biblioteca Sachal. La biblioteca està plena de llibres acadèmics, literatura i altres llibres escrits per diferents autors. Recentment, la biblioteca s’ha traslladat a un edifici de nova creació que és més bonic i decorat.

Qawwali o qavvali és un estil musical cantat propi del sufisme; amb aquesta musica els intèrprets volen que els seus oients arribin a l’èxtasi. El nom urdú qawwali ve del verb àrab qaul (parlar); els cantants, sempre homes, s’anomenen qawwal, tant si són els solistes com si són els que els acompanyen amb palmes o cantant les tornades; l’acompanyament musical típic és l’harmònium i percussió amb dholak o tabla.

L’origen d’aquesta música religiosa s’atribueix a Amir Khusraw (1244-1325), que va combinar la tradició poètica persa del ghazal amb la literatura oral del sud d’Àsia. Un concert d’aquest estil pot durar hores, i la durada de cada peça  depèn de la comunió amb el públic: normalment comença amb un tempo lent, que accelera i torna a decaure; si una part de la cantada agrada molt al públic, els intèrprets la repeteixen més sovint.

Musicalment, el qawwali està estructurat en tres parts: recitat de texts sagrats, instrumentalització i cant devocional; el recitat es fa tradicionalment en àrab, hindú, panjabi o urdú. Mentre un cantant recita els versos i gesticula amb les mans, un altre improvisa i respon; llavors la veu principal fa cantar una tornada als membres del cor, i la repetició i la variació en intensitat provoca l’èxtasi en l’audiència i els músics.

Quan vam ser-hi nosaltres hi havia molts peregrins i molt ambient. Tinc anotat que les tombes que estan cobertes amb una tela taronja corresponen a hindús. En el subcontinent indi el sufisme el segueixen musulmans i no musulmans.

 

 

Pakistan-41. Fort de Kot Diji.

Kot Diji es troba a la riba est del riu Indus i al peu dels turons de Rohri. Aquí hi va haver un assentament precursor de la civilització de l’Indus; el lloc estava habitat cap a l’any 3300 aC. Les restes arqueològiques consten de dues parts, per una banda ha la zona de la ciutadella, en un punt més elevat, on vivien les elits, i la part exterior, a la plana, on vivia la resta de població. El Departament d’Arqueologia del Pakistan va fer-hi excavacions els anys 1955 i 1957.

Nosaltres no visitem el jaciment arqueològic, sinó que ens centrem en el fort que es va construir durant la dinastia Talpur.

Aquí al Sind la dinastia Talpur va tenir molta importància; la seva història és una mica complexa però al final he aconseguit aclarir-me una mica.

La tribu talpur, balutxi, va migrar cap al nord del Sind i de seguida va adaptar la llengua sindi i es va assimilar culturalment. En ser d’origen balutxi se’ls considera estrangers. De totes formes, pel que he anat llegint, tenien molt suport i reconeixement local.

En aquella època el Sind estava governat pels Kalhora. Veient lainfluència social que tenien els talpurs, els governants Kalhora els van convidar a ajudar-los en el manteniment de l’ordre entre les diverses tribus balutxis que habitaven el Sind.

Els talpurs, que eren predominantment de la branca xiïta de l’islam, van tenir un paper rellevant en el foment d’una identitat col·lectiva sindi, que transcendia les afiliacions tribals. Això va contribuir a que acabessin desbancant als Kalhora i establissin la seva pròpia dinastia governant.

Els Talpur van governar el Sind des del 1783 al 1843. Tot va començar amb la batalla de Halani, en el 1783 quan van derrotar als Kalhora i va acabar amb la batalla de Miani, en el 1843 en que van ser els perdedors enfront de les forces britàniques.

Per part dels Talpur la batalla de Halani la va dirigir Mir Fateh Ali Khan, que va ser el fundador de la dinastia. El xa de Kabul, va reconèixer formalment Mir Fateh Ali com a governant sobirà de Sind, amb la condició de que es pagués un tribut anual a la cort de Kabul.

Els Talpur van establir un sistema de govern conegut com “Chauyari”, que consistia en el repartiment del poder, es distribuïa l’autoritat entre quatre germans del llinatge governant.

El centre de govern estava a Hyderabad, i Mir Fateh Ali Khan ocupava el càrrec d’emir principal; ell exercia l’autoritat principal però el govern de la regió el feia conjuntament amb els seus tres germans.

Degut a disputes internes, al cap d’un any, en el 1784, Mir Fateh Ali va dividir el Sind, creant-se tres branques talpur.

La branca Shahdadani, amb Mir Fateh Ali Khan Talpur al capdavant, tenia la capital a Hyderabad. Aquesta branca és la que controlava major part de territori.

La branca Sohrabani, tenia la capital a Khairpur, dirigida per Mir Sohrab Khan Talpur. Va ser aquest sobirà qui va fer construir aquest fort.

La branca Markani, liderada per Mir Tharo Khan Talpur, tenia la capital a Mirpur khas.

Cada regió tenia un govern independent però estaven cohesionats. Diuen que en distribuir el poder, entre els germans governants i altres líders, que em sembla que tenien també relacions de parentiu, minimitzava el risc de conflictes interns.

Com ja he dit, aquest fort el va fer construir Mir Sohrab Khan Talpur, que va ser el fundador de l’estat de Khairpur, a l’Alt Sind; va governar del 1783 fins al 1830.  

Els mirs d’Hyderabad van fer alguns pactes amb els britànics, en canvi diuen que Mir Sohrab Khan es va resistir a la ingerència britànica en els afers de l’estat de Khairpur.

Va fer construir el fort per poder-s’hi refugiar en cas d’atacs afganesos o britànics. Es troba sobre un turó, a l’extrem sud dels turons Rohri, i no va ser mai atacat. Es va construir entre 1785 i 1795.

El Fort Kot Diji, em sembla que vol dir fort de la filla, formalment es coneix com Fort Ahmadabad.

És un recinte força estret, amb un perímetre de muralla de 1,8 km. Hi ha tres torres i disposa de diversos llocs on s’hi podien col·locar canons; hi ha també nombrosos passatges interiors. Hi ha un dipòsit d’aigua, magatzem de municions, presó, sala d’audiències, nombroses cel·les per al personal de seguretat i una petita residència reial.

Mir Sohrab Khan Talpur va establir el seu domini a l’Alt Sind el 1783 i va establir la seva capital a Burahan, que va rebatejar com a Khairpur el 1786. Va governar Khairpur durant 27 anys amb grandesa i eficàcia. Del seu regnat destaquen que va defensar amb èxit el Sind contra dues invasions del rei afganès Shuja-ul-Mulk, el 1803 i el 1814; hi va fer en col·laboració amb els mirs d’Hyderabad. Va expandir el seu territori i també era un bon diplomàtic.

Els emirs de Khairpur solien residir en aquest  fort en temps de pau.

La porta reial anomenada “Shahi Darwaza” és la porta d’accés al fort. És de fusta i té 235 punxes de ferro sobresortint de la seva superfície, per protegir-se d’atacs enemics.  El fort té un total de 3 portes, de mida i forma similar.