Sud de Xina_17. Yunnan. Muntanya de Weibao.

No massa lluny de Weishan hi ha la muntanya de Weibao, que és un parc nacional. Aquesta és una de les 14 muntanyes sagrades del taoisme que hi ha a la Xina. 

Enfilant-se per la muntanya hi ha una vintena de temples que es van construir durant l’època Ming i Qing, o sigui entre el 1368 i el 1911. Ara be, hi ha algun registre antic, de l’època Tang (618-907) en el que ja es parla de Weibao.

La muntanya té 2500 metres d’alçada i el desnivell és d’uns 250 metres. Explorar tots els temples porta el seu temps. El camí està ben senyalitzat, amb escales en bon estat, que permeten anar-se enfilant pel bosc amb comoditat. A mesura que vas avançant vas trobant temples en el que pots entrar i visitar-los. És un bosc d’arbres molt alts i prims. Camuflats entre els arbres hi ha alguns altaveus i va sonant constantment una música religiosa, que amenitza la caminada.

Hi ha diferents tipus de temples, uns son budistes i d’altres taoistes. Una cosa curiosa, els temples taoistes sempre estan cuidats per homes, està prohibit que se n’encarreguin les dones. I els monjos d’aquesta religió porten el cabell recollit en un monyo. No sé si sempre és així o era només els que vaig veure allà. 

A la part més baixa del bosc hi ha alguna tomba taoista. Després s’arriba al temple dedicat al deu local de Nanzhao. També se’l coneix com el temple Xunshan. Es va construir durant la dinastia Tang i va ser aquí on es va desenvolupar el culte al deu local de Nanzaho, és a dir el culte a Xi Nuluo, que va ser el primer rei de Nanzhao en el segle VII. 

Aquest personatge va portar cap aquí població d’una altra regió que eren els ancestres de l’actual ètnia Yi. Així que aquest temple és molt venerat per questa comunitat i cada any, el 8 de febrer venen de diferents llocs per venerar aquest deu local. 

Aquest temple, a l’igual que tots els que hem anat veient, no és un sol edifici sinó que hi ha diferents construccions, algunes afilerades, d’altres als laterals. 

Cadascun dels edificis és una capella en la que es venera una determinada divinitat. Aquí, al santuari principal es venera al rei Xi Nuluo, un altre dels espais està dedicat als seus pares i també hi ha la capella dedicada a la seva esposa, que era una princesa Bai. 

A part de les diferents figures més o menys espectaculars hi ha gravats amb la historia d’aquest regne. Els vestits de les figures que flanquegen a Xi Nuluo són d’estil Yi. 

Una inscripció en un dels temples explica que Xi Nuluo va conèixer en aquesta muntanya a Lao Tse, el fundador del taoisme. Van estar parlant i així va ser com Xi Nuluo va descobrir la filosofia del Tao, el camí. 

Trenta generacions de reis de l’ètnia Yi es va succeir en el trono fins que van ser enderrocats. Aquest regne va existir entre el 738 i el 937.

Continuem pujant i ens aturem al palau Wengchan, o temple Longtang. Aquí en el passat es veneraven els dracs. L’emperador Wengchan és una divinitat taoista coneguda com el deu de la cultura i la literatura. Hi ha les figures d’aquesta divinitat i de dues més la que representa al sord i al mut. Frescos pintats en el 1759, que diuen que aporten informació sobre la cultura Yi. 

Hi ha un petit estany amb un pavelló al centre. Les parets d’aquesta construcció pel cantó etern tenen una sèrie de frescos, alguns força malmesos per la humitat. 

Si no ho saps, no t’hi fixes ja que penses que són taques d’humitat, però si ho mires amb deteniment pots veure les figures pintades en gris de dracs i esperits diversos, suposo que protectors. També hi ha una figura d’una embarcació. I ara, en veure les fotografies em pregunto si no devien ser pintades en color i que el pas del temps els ha esmorteït. És un racó molt bonic, malgrat que no feia sol i la humitat i la pluja eren un incordi. 

En el passat venien aquí a demanar la pluja al rei Drac. Més tard durant la dinastia Qing es quan es va convertir en un centre taoista, on es venera als deus Wenchang i Guansheng. 

Continuem camí i trobem el temple Lingguan; aquest és el deu guardià en el taoisme. Aquí també es venera al deu del tro. 

En el jardí d’aquest temple hi ha un arbre de camèlies que és de la dinastia Ming, o sigui més de 400 anys, i té 18,8 metres d’alçada. Diuen que és l’arbre d’aquesta família més gran del mon. Quan està florit és espectacular, ja que les seves flors vermelles destaquen en aquest entorn. Quan jo vaig ser-hi no estava florit però es podia veure en les fotografies.

En molts d’aquests temples taoistes hi ha representats en alguna forma o altre un tigre i un drac. Això és perquè representen el yin i el yang, les dues forces o cares que tenen totes les coses i éssers de l’univers, segons la filosofia taoista. Tot té el seu oposat, i aquests dos animals representen aquestes dues polaritats. 

En aquest jardí ens van oferir un te i vam poder gaudir durant una estona de la tranquil·litat del lloc. Vaig poder contemplar amb calma els dibuixos i pintures de les parets que m’encanten. Algunes em recorden les rajoles de ceràmica catalana que representen escenes de la vida local. 

El següent temple que trobem és el del príncep. Aquest és un temple budista dedicat a Siddharta Gautama, Sakiamuni, quan es va fer monjo, però també quan era nen. És molt venerat per la població local. Pel que vaig veure s’aturen a tots els temples, sigui quina sigui la divinitat a la que estan dedicats.

Arribem al temple dedicat a l’emperador de Jade, que és una de les divinitats més importants del taoisme. Aquest temple és el més gran dels que hi ha a Weibao. De fet està format per molts temples. Es va construir l’any 1688, durant la dinastia Qing. 

Hi ha encara un altre temple més amunt, però jo no vaig pujar-hi. Vaig preferir baixar en calma pel bosc, escoltant la música, el silenci, la remor del vent entre les fulles... 

De baixada em vaig aturar en una mena de monument modern un tant peculiar. És una gran plaça amb unes columnes amb molts gravats, i també algunes representacions al terra. 

Hi ha símbols que fan pensar en el taoisme i la dualitat, però també hi ha representacions del sol, o les columnes fan pensar en els mesos i símbols zodiacals... total, que no tinc ni idea de que representa. Però contrasta amb els temples antics en pedra que hi ha per tota la muntanya. 

Durant la dinastia Tang el regne de Nanzhao va potenciar molt el budisme. I aquí a Weibao els temples taoistes tenen influencia budista o millor dit hi ha una certa fusió entre les dues filosofies i també es combinen amb les creences locals, el culte als ancestres, als reis de Nanzaho. 

Es diu que és gràcies a aquestes arrels en la cultura i religió local que el taoisme va arrelar i es va implantar en aquesta muntanya. I al llarg de les dinasties Ming i Qing monjos taoistes d’altres regions de la Xina van venir aquí a construir nous temples. 

A part de l’aspecte religiós aquesta muntanya és important també per les plantes rares que hi viuen i que s’han conservat al llarg dels segles. Ja he parlat de l’arbre de la camèlia que es van plantar a finals de la dinastia Ming. Hi ha també càmfora, xiprers....

Sud de Xina_16.Yunnan. Weishan

Weishan és també una regió habitada majoritàriament pels Hui i pels Yi. Si no estic confosa la revolta dels Hui contra l’emperador Qing es va gestar aquí.

Aquí va néixer el fundador del regne de Nanzhao i va ser la capital d’aquest regne; es conserven moltes relíquies i histories d’aquella època. Després, durant la dinastia Ming (1368-1644) hi havia el comptat de Weishan. Es conserven alguns edificis tant de l’època Ming com Qing. 

La ciutat és molt agradable per passejar. Aquí i allà hi ha escultures de bronze, representant diferents escenes de la vida quotidiana, amb les figures de mida real. Em feien molta gràcia i em vaig dedicarà fotografiar totes les que em sortien al pas. 

Des de les 7 del matí en diferents places de la ciutat es pot trobar gent fent tai-xi. Quan vaig arribar a la plaça que hi ha a tocar del parc dels ocells, hi havia un grupet de cinc o sis senyores que estaven fent els seus exercicis, en una mena d’escenari. El que em va sorprendre era que feien tots els moviments amb una pala i una pilota a la ma. Uns moviments lents i lleuger, gràcils, en els que a vegades passaven la pala per sota la cama alçada i la pilota no queia. I no estava enganxada a la pala. Eren senyores grans però se les veia molt àgils. 

Una mica més enllà, en una zona molt més àmplia, hi havia el gruix de la gent; homes i dones d’edats diverses bellugant-se amb la mateixa lleugeresa, en silenci, concentrats. 

A les nou del matí ja s’ha acabat el tai-xi. Llavors comença l’arribada de gent al parc amb la gàbia on va l’ocell, tapada. Un cop al parc la pengen d’una branca i la destapen. Hi ha moltíssimes gàbies. Uns els col·loquen de costat, altres més solitaris... Els homes, quan jo hi vaig ser no vaig veure dones, parlen entre ells, o s’estan senzillament allà asseguts. Els ocells canten i refilen. És molt curiós de sentir, fan un bon xivarri. 

Jo no hi entenc gens d’ocells, però el que em va sorprendre és que tots eren semblant i també les seves gàbies. Les gàbies són de fusta clara, amb un petit abeurador de porcellana. Els ocells confraternitzen entre ells i s’estimulen amb els cants. Després vaig saber que hi ha concursos de cant d’ocells. 

Darrera del parc hi ha el temple dedicat a Confuci i des d’aquí se senten encara els ocells en plena activitat cantora. En aquest temple no hi havia ningú visitant-lo. Vam trobar dues nenes que vivien allà i que estaven practicant amb la flauta travessera, que curiosament era de fusta. El temple és bastant senzill, amb una estructura similar als altres: construccions en fusta vermellosa i marbre per les baranes en el pati. 

La ciutat antiga és forà tranquil·la. Hi ha construccions noves però simulant l’estil antic, fetes de fusta i que no desentonen. Per recórrer la ciutat hi ha transport públic, un vehicle obert que fa de bus. Les parades estan indicades amb rètols de fusta. Jo ni m’hi havia fixat, però hi va haver un moment que ens havíem trobat amb algú i estàvem parlant justa davant de la parada. Llavors passava el “bus” i es va parar pensant que volíem pujar. 

En l’època dels regne de Nanzhao aquesta ciutat se la coneixia amb el nom de Menghua. Estava emmurallada i tenia quatre portes, en les direccions dels quatre punts cardinals. La muralla tenia 5 torres però tan sols dues van sobreviure fins a l’època moderna. 

La ciutat antiga que es veu actualment és de l’època del primer emperador Ming (segle XIV). En el centre de la ciutat hi ha la torre Xinggong, que vol dir la torre envoltada d’estrelles. Aquesta torre i la Gongchen han sigut els emblemes de la ciutat antiga. 

La torre Gongchen formava part de la porta nord de la muralla del regne de Nanzhao i estava construïda en fusta. Era una de les torres més ben conservades de Yunnan, però es va cremar en el 2015. Inicialment tenia tres pisos, però en unes remodelacions que es van fer en el 1650 van treure un pis, quedant reduïda a dos pisos. Des d’aquesta torre hi havia bona visibilitat sobre tota la ciutat.

Aquesta ciutat ha tingut molt bona reputació a nivell cultural. Des del segle XIV hi ha hagut més de 20 persones que han passat els exàmens imperials de més alt nivell i unes 200 persones més que han passat els exàmens a nivell provincial. 

En el segle XVIII l’emperador l’hi va concedir el títol d’estat cèlebre de la literatura. Diuen que hi ha molts bons treballs de cal·ligrafia. 

Passejant per la ciutat trobem coses curioses, com el sistema d’assecat dels fideus. Tenen dos tipus de fideus, els de farina d’arròs que són frescos, i els de farina de blat que es venen secs. Un ventilador davant dels fideus penjats permet airejar-los i assecar-los. 

Arribem al mercat, està força tranquil i tenen molt assortiment de productes, alguns vegetals desconeguts per mi. Em sorprèn també la forma de oure els ànecs o trossos de carn. Tenen uns grans contenidors metàl·lics més o menys cilíndrics, i al seu interior pengen al voltant de la paret les peces de carn. Al fons suposo que hi ha brases o la font de calor. Després ho tapen i ho deixen coure. 

En el mercat venen la flor de carbassó. La cuinen, si no recordo malament era arrebossada que la vam prendre. Una mena de tempura. Molt bona. 

Em sembla que ja ho he comentat que els peixos aquí es venen vius. Per això en el mercat hi ha les palanganes amb els bitxos i un tub injectant aire a l’aigua. 

Vam dinar com cada dia, un assortit de plats variats abans d’anar a la muntanya de Weibao.

Sud de Xina_15. Yunnan. Donglianghua

Després de dinar a Xizhou vam anar cap al nord de la vall de Weishan; en aquesta zona hi ha diversos pobles on hi viu la minoria ètnica Hui, que són de religió musulmana. Això és un fet sorprenent ja que com hem anat veient per Yunnan i el sud de Xina hi ha diverses religions (budisme, confucianisme, taoisme) que conviuen fins i tot compartint temples, però entre les que no hi ha l’islam.

L’origen d’aquesta ètnia es remunta a l’època de la dinastia Yuan, la dels mongols. En el segle XIII l’exèrcit de Khubilai Khan que era originari de l’Àsia central i practicaven l’islam, van arribar a aquestes terres. Poc a poc van assentar-se aquí i es van anar barrejant amb la població autòctona que era de l’ètnia Yi, però van conservar la seva religió. 

Donglianhua es trobava en la ruta de les caravanes del te i els cavalls. Aquest homes que tenien un passat nòmada de seguida es van engrescar amb el negoci de les relacions comercials i viatjaven amb les caravanes cap al Tibet i Myanmar. Això els va fer prosperar i enriquir-se, i van començar a construir grans mansions, mesquites, amb decoracions que combinaven l’estil autòcton i l’art islàmic. 

Hi ha diverses mesquites per la vall, em sembla que una vintena. La de Donglianhua té cabuda per unes mil persones; a les afores de la ciutat n’hi ha una altra molt més gran, que té cabuda per sis mil persones. 

Entre els anys 1856 i 1873 els Hui van encapçalar una revolta per la independència, a la que s’hi van sumar altres minories ètniques. L’objectiu era alliberar-se del control de la dinastia Qing. Se la coneix com la revolta Panthay. L’any 1845 hi havia hagut una massacre de població de la minoria Hui per part de les tropes imperials. 

Sembla ser que l’administració Qing discriminava als Hui. Aquesta podria ser la causa de la revolta independentista. Altres veus apunten a enfrontaments entre Hui i Han. En el que coincideixen els diferents relats que he trobat és en que no va ser una revolta per qüestió religiosa. 

L’any 1856 els oficials de l’imperi Qing tenien l’ordre de sufocar la revolta que hi havia a Kunming i van fer una massacre de musulmans; això va encendre encara més a la població i el conflicte es va tornar multi ètnic. 

Els xinesos eren tolerants amb les altres religions, pel que no va ser una qüestió de la diferencia religiosa. De fet, llegeixo que hi va haver musulmans lleials al regim de l’emperador que van ajudar a les tropes Qing a sufocar la revolta. 

El guanyador del conflicte va ser l’exèrcit imperial, amb el que un cop sufocada la rebel·lió els musulmans de Yunnan van patir serioses persecucions. Molts van fugir cap a Myanmar, on es van instal·lar sense perdre el contacte amb els famílars i coneguts que quedaven a la Xina. Això va reforçar la ruta comercial entre les dos regions. 

Durant la segona guerra mundial els comerciants de la ruta del te i els cavalls van fer força negoci ja que amb el bloqueig japonès eren els que facilitaven l’arribada de mercaderies a Yunnan. 

Degut a la relació que va tenir aquesta regió amb Myanmar, després de la segona guerra mundial va començar a haver-hi tràfic de droga. Alguns xinesos musulmans instal·lats a Myanmar i Tailàndia que tenien família a Yunnan van involucrar-se en el tràfic de droga en el sud est asiàtic. Feien servir les antigues rutes comercials per les que circulava el te, els cavalls, jade i seda per portar la droga.

Una família de comerciants important va ser la família Ma; eren tres germans, i el seu complex familiar és una de les cases que es pot visitar. Si no estic confosa el germà gran va néixer a finals del segle XIX. En una d’aquests cases es on ara hi ha el museu de la ruta de les caravanes. 

La major part de construccions de la part antiga son de les dinasties Ming i Qing. És una regió molt fèrtil, ja que té molta aigua i tots les cases tenen plantes amb flors i bonsais. 

Tot i que la població és musulmana no són massa estrictes, en l’estil del que es veu també per Àsia central. Les noies duen mocador al cap però és de colors i adornat amb pedreria. A més, en vaig veure forces conduint moto.

Hi ha carrerons estrets, en els que les cases tenen petites finestres per on feien sortir les armes per defensar-se. Suposo que devia ser durant la revolta. 

La casa de la família Ma, amb el pati central i dos pisos, té bona part de l’estructura en fusta, de color marró vermellós. 

Des del pis de dalt es pot veure l’entorn muntanyós i totes les teulades grisoses. Una de les coses que em crida l’atenció en totes aquestes cases son uns requadres amb pintures o dibuixos, molts cops en banc i negre. 

En aquesta casa al pati també hi ha la paret blanca, amb algun dibuix que reflecteix la llum solar. 

Un altra detall curiós el trobo en una porta de fusta en la que hi ha representat un camell amb les dues gepes. 

Tant aquí com en alguna altra casa es veuen emmarcat trossos de marbre que tenen aigües grisoses o marronoses i que ja de per sí és una decoració. 

En el museu de les caravanes es poden veure fotografies d’aquest periple així com objectes que feien servir. Em crida l’atenció en una vitrina amb sabates que n’hi ha unes que són similars a les que es venen ara. Tenen la mateixa forma que les fundes de plàstic que venen ara per protegir el calçat en dies de pluja. 

La mesquita és molt peculiar, ja que a la teulada, a més de la mitja lluna i l’estrella hi ha figures animals. És una estructura amb diversos pisos, i en el complex de la mesquita hi ha també una escola, que en aquests moments estava buida.