La història de Bahawalpur està molt lligada a la del desert del
Cholistan i Derawar.
Com es pot veure al mapa, tant Bahawalpur com Rahim Yar Khan
estan a les portes del desert, un desert que s’esten cap al sud, fins al desert
del Thar, a la província del Sind i cap a l’est on s’ajunta amb el desert de
Rajasthan, a l’Índia.
Gràcies als canals s’ha pogut cultivar en una part del desert,
que és la que es pot visitar; la part més àrida és la que està prop de la
frontera amb l’Índia i està prohibit apropar-s’hi.
Aquest desert estava travessat per l’antic riu Hakra.
Actualment el llit d’aquest riu sec marca dues zones diferenciades del desert.
La zona al voltant d’aquest riu havia estat habitada en l’antiguitat; s’hi han
descobert més de 400 jaciments arqueològics.
S’han trobat restes de poblats vinculats a la civilització de
la vall de l’Indus, el que demostra que la zona estava irrigada cap al 1200
aC però va patir un procés de
desertització que va obligar als seus habitants a abandonar-la.
Com he dit abans, el riu sec de l’antic riu Hakra divideix el
desert en dues parts, el Gran Cholistan i el Petit Cholistan.
El Gran Cholistan és una àrea majoritàriament sorrenca a la
part sud i oest del desert fins a la frontera amb l’Índia. Les dunes de sorra
d’aquesta zona poden arribar a tenir més de 100 metres d’alçada i el sòl és
molt salí. El Petit Cholistan és una regió àrida i una mica menys sorrenca, que
s’estén cap al nord i l’est des de l'antic llit del riu Hakra, històricament
fins a les ribes d’un altre riu, el Sutlej.
https://www.researchgate.net/publication/266890208_Medicinal_Flora_of_the_Cholistan_Desert_A_Review
Per les descobertes arqueològiques fetes se sap que aquest
desert va ser una zona fèrtil, irrigada per l’Hakra, des del 4000 aC fins al
600 aC.
Des de la dècada de1970 s’han descobert més de 400 assentaments
de la cultura Harappa, això indica que devia ser una de les regions més
productives de la civilització de la vall de l’Indus.
Cap al 600 aC el riu va canviar el riu Hakra va canviar el seu
curs i va desaparèixer sota terra. Això va tenir un impacte dràstic en el
paisatge. La zona es va assecar i el desert va envair cada vegada més la regió
fèrtil.
L’Imperi Mogol va construir fortaleses per controlar el pas
d’exèrcits enemics i el de mercaderies. Posteriorment altres governs també van
edificar emplaçaments defensius per protegir les rutes comercials. Un exemple
és el fort de Derawar.
Actualment es poden veure les ruïnes de més de 400
construccions defensives de diferents èpoques.
El desert del Cholistan és un dels més importants d’Àsia. La
fauna local està formada per guineus, porcs espins, xacals, serps i llebres del
desert. La flora es redueix a arbusts i herbes que necessiten poca aigua i són
fortament resistents a la calor. Algunes de les plantes donen flors que viuen
poc temps però que permeten que hi hagi colònies d’insectes. L’estudi
d’aquestes flors constitueix la prioritat científica en la recerca sobre el
Cholistan.
L’aigua s’obté de cursos subterranis que afloren en bassals i
pous de capacitat minvant. També s’emmagatzema l’aigua de pluja, especialment
durant el monsó (mesos de juliol a setembre). Existeix un projecte per desviar
part del curs del riu Sutlej cap al desert per augmentar la superfície
cultivable i disminuir la pobresa de la regió, però no hi ha acord sobre la
seva execució final. Un risc afegit és la salinització creixent del terra, que
fa que l’aigua deixi de ser potable.
Les poblacions que hi ha són petites i majoritàriament
islàmiques. Destaca la mesquita de Derawar, fet de marbre blanc, com a centre
religiós de les gents del desert. Les cases acostumen a ser de fang i es
col·loquen formant un cercle al voltant del lloc de reunió. Poden ser habitades
només de manera estacional, depenent de les necessitats dels animals o de les
migracions periòdiques dels seus pobladors.
El desert està habitat des de l’antiguitat per tribus nòmades.
De fet, la paraula “chol” en urdú significa canvi o mudança, fent referència a
l’estil de vida d’aquests pobles que s’ha mantingut gairebé inalterable al
llarg dels segles. Una altra interpretació del nom del desert és que el nom
deriva de la paraula turca “chol” que vol dir sorra.
Aquestes tribus es dediquen a l’artesania de catifes i mantes
de llana, tèxtils de cotó i terrissa; amb la venta o intercanvi d’aquestes
peces poden proveir-se a les ciutats dels productes que necessiten per
sobreviure.
Tenen camells, aprofiten la pell i el pel per fabricar estris i
roba; amb els camells les caravanes creuen el desert per rutes tradicionals. Tenen
ramats de pastura que els hi proporcionen llet, aliment i el material per a l’artesania
tèxtil, que acostuma a ser de colors vius. Es calcula que hi ha prop de 7
milions de persones que resideixen de forma permanent al desert del Cholistan.
En aquest desert cada any se celebra un ral·li de vehicles tot
terreny, Annual Jeep Rally, al qual hi assisteix gent de tot el món, s’estima
que poden venir més de 70.000 persones. Aquest esdeveniment passa per tres
districtes del desert.
El nostre contacte amb el desert del Cholistan és al poble de
Derawar, on visitem la mesquita, el fort i el cementiri de la família reial, els
nababs de Bahawalpur.
El primer que visitem és la mesquita abbasi, que es troba molt
a prop del fort, uns 280 metres a l’est del fort. És una de les principals
estructures de Derawar, amb capacitat per uns 10.000 fidels.
La data de construcció és el 1835 o el 1849, he trobat les dues
dates. La va fer construir el nabab Bahawal Khan III, que va governar l’estat
de Bahawalpur des del 1825 al 1852. Els britànics lloaven molt a aquest nabab,
assenyalant que va ser el seu aliat en la campanya de Multan i remarcant que
sempre es va parlar d’ell com a Sakhi Bahawal Khan, és a dir, el generós.
Com en totes les
mesquites del subcontinent indi, la direcció de la qibla és cap a l’oest i per
tant s’accedeix a la mesquita des de l’est. Aquesta mesquita es descriu
generalment com una rèplica de la Jama Masjid de Delhi, la mesquita
congregacional de la ciutat, que va ser construïda a la dècada de 1650 per
l’emperador mogol Xa Jahan.
A principis del segle XIX, l’Imperi Mogol ja no era el que
havia sigut en altre temps, la seva autoritat es limitava a la ciutat
emmurallada de Delhi. No obstant, l’arquitectura mogol seguia associada a
l’imperi i a l’autoritat, i l’estil arquitectònic seguia sent popular en els
diversos estats i territoris principescos del subcontinent.
En el punt àlgid de la prosperitat de l’Imperi, quan governava l’emperador
Aurangzeb (mort el 1707), va començar la tendència de construir petites
mesquites d’estil caixa de joies, que s’anomenaven popularment “mesquites moti”
o “mesquites de perles”. Aquests llocs de culte estaven construït en marbre
blanc, d’aquí l’aspecte perlat, i presentaven detalls fins i materials
sumptuosos. Aquestes mesquites generalment es construïen dins dels palaus, especialment en palaus que es trobaven en grans aglomeracions urbanes, com les
mesquites motí de Delhi, Lahore i Agra.
El que sorprèn és que es construís aquesta mesquita tant
elaborada i segurament costosa, a la vora del desert de Cholistan. L’explicació
és que Derawar era un lloc molt important per la dinastia abbasi: prop de la
mesquita hi ha les seves tombes, i els nababs i la seva família tenien una
residència dins de la fortalesa.
La mesquita té planta rectangular, amb minarets als dos
extrems; els minarets bessons a les cantonades és un motiu que va aparèixer per
primera vegada a la mesquita Wazir Khan de Lahore i després va ser habitual en
les mesquites del divendres, les JamaMasjid, de mitjans de segle XIX.
Destaca que els portals són petits en comparació amb la mida de
la façana. La tendència cap a petites obertures es troba en moltes mesquites
del segle XVIII al nord de l’Índia, però a Derawar, la mida diminuta de les
obertures respecte a l’alçada de la façana no té precedents. Els arquitectes
van omplir hàbilment l’espai buit al voltant de les cinc obertures amb un marc
de nínxols encastats coronats amb plaques dedicatòries.
El tractament del portal central és exquisit, format per dos
arcs cúspides imbricats envoltats per tres costats amb un marc cal·ligràfic.
Dos conjunts addicionals de panells es col·loquen a la part superior de l'arc
interior, mentre que una altra banda de cal·ligrafia es col·loca sobre el marc
exterior de tres cares (aquests comprenen els noranta-nou noms d’Al·là i
diversos versos de l’Alcorà).
Una altra característica inusual i possiblement única és la
finestra jharokha a la façana oest. El Jharokha és una finestra de pedra que
surt de la paret d’un edifici, en un pis superior, amb vistes a un carrer,
mercat, pati o qualsevol altre espai obert. És una característica comuna a l’arquitectura
clàssica de l’Índia, especialment a l’arquitectura Rajput.
En aquest cas, aquest tipus de finestra marca la ubicació del
mihrab (el nínxol que dona a la Meca) i és accessible des de l’interior.
En general les mesquites del subcontinent indi tenen les
façanes occidentals poc decorades, ja que constitueixen el mur de la qibla. Ara
be, en aquest cas, com que la mesquita es troba a l’est de la fortalesa, pot
ser que els arquitectes sentissin la necessitat de proporcionar una mica d’ornamentació
a aquesta façana que dona al fort.
No està clar quina funció tenia el jharokha; diuen que potser l’imam
saludava des d’allà al nabab quan sortia del palau i es dirigia a la mesquita
per a les oracions del divendres.
La mesquita es conserva en bon estat i és un testimoni de la
sensibilitat artística dels nababs i la seva apropiació de les formes de l’època
mogol per declarar-se com a successors legítims dels mogols, almenys en el seu
racó de l’antic imperi.
