Pakistan-47. Mohenjo Daro: el museu

Vam arribar a Mohenjo Daro a primera hora de la tarda. Ens allotjàvem a la casa d’hostes que hi ha al costat del recinte arqueològic, i que és on s’allotgen els arqueòlegs durant les campanyes d’excavació. Això ens va permetre visitar una part del recinte a la tarda i una altra al matí següent; també tenia el seu encant passar la nit a tocar de les restes de l’antiga ciutat, i poder passejar per allà a primera hora del matí, sense gent i gaudint del silenci.

En aquest plànol es pot veure la ubicació del nostre allotjament, al costat del museu, i de les diferents parts que formen el recinte arqueològic.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Moenjodaro_travel_map.png

El jaciment de Mohenjo Daro va ser declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1980; Harappa, al Panjab, i Mohenjo Daro, al Sind, són dels principals jaciments de la civilització de la Vall de l’Indus.

En aquest altre mapa es poden veure els diferents assentaments de la civilització de la vall de l’Indus. Mohenjo Daro actualment està molt a la vora del riu, però antigament el riu estava més a l’est, el llit del riu sec Ghaggar Hakka. 

https://routledgetextbooks.com/textbooks/9780415498647/chapter-4.php

Ja ho vaig comentar en parlar de Harappa, però un breu recordatori va bé per situar-se: James Lewis (conegut com Charles Masson, 1800-1853) quan va desertar de l’exèrcit de la Companyia de les Índies Orientals va viatjar per tota l’Índia i l’any 1829 va trobar Harappa. Quan va tornar a Gran Bretanya va publicar un llibre sobre els seus viatges i la part corresponent a Harappa va cridar l’atenció d’Alexander Cunningham (1814-1893), un enginyer britànic apassionat per la història antiga, que l’any 1861 va fundar el Servei Arqueològic de l’Índia. Cunningham va començar les excavacions a Harappa i va publicar els primers resultats en el 1875.

L’any 1904, el nou director del Servei Arqueològic de l’Índia, John Marshall (1876-1958), va visitar Harappa i va arribar a la conclusió de que el jaciment representava una antiga civilització desconeguda fins a aquell moment. Es va iniciar una excavació més completa de Harappa i més o menys al mateix temps se’n va assabentar de que hi havia un altre jaciment al que la gent anomenava Mohenjo Daro, o monticle (o turó) dels morts, en referència a que allà hi havia molts ossos, tant d’animals com d’humans.

Les excavacions a Mohenjo Daro van començar la temporada de 1924-1925 i es quan es va veure que hi havia una gran semblança amb Harappa, el que indicava que les dues ciutats pertanyien a la mateixa civilització, la de la Vall de l’Indus.

Les ruïnes arqueològiques es troben a la riba dreta del riu Indus, a 510 km al nord-est de Karachi, i a 28 km de la ciutat de Larkana.

Les ruïnes arqueològiques de Moenjo Daro comprenen la ciutat planificada més antiga del subcontinent indi, i van exercir una gran influència en la posterior urbanització dels assentaments humans a la península índia. És l’assentament urbà més ben conservat del sud d’Àsia; es remunta a principis del 3r mil·lenni aC. L’època de màxim esplendor de la civilització de l’Indus va ser entre el 2500 i el 1500 aC.

Les ruïnes arqueològiques de Moenjo Daro comprenen estructures de maó cuit que cobreixen 240 ha, de les quals només se n’ha excavat una tercera part.

Em sembla que no està clar encara si Harappa i Mohenjo Daro van ser contemporànies o bé si una ciutat va succeir a l’altra.

El nom de la ciutat ho he trobat escrit tot junt, Mohenjodaro, amb guionet, Mohenjo-Daro, i també separat que és com ho vaig escrivint jo.

Comencem visitant el museu, que es va construir a la dècada de 1960. Hi ha 40 vitrines amb els artefactes descoberts en aquest lloc, de la cultura de la vall de l’Indus i de jaciments anteriors.

Hi ha peces de ceràmica, segells, joies, instruments musicals, vaixelles de fang, ornaments fets de fang i argila i de lapislàtzuli, cossos humans, etc. Malauradament les dues peces més rellevants no estan aquí; una és la noia ballarina que es troba al Museu de Delhi i l’altre és l’estàtua del rei sacerdot que està al museu de Karachi.

Al museu hi havia alguna representació de com devia ser la ciutat emmurallada, però les fotografies m’han quedat desenfocades. He trobat un vídeo sobre Mohenjo Daro interessant i un dibuix de com se suposa que era la ciutat. https://www.youtube.com/watch?v=LspJEfybdUg

Mohenjo Daro consta de dos sectors: l’àrea de la ciutadella a l’oest, on es va construir l’stupa budista sobre les ruïnes de l’antiga ciutat, al segle II dC, i a l’est, les ruïnes de la ciutat baixa, que s’estenen al llarg de la riba del riu Indus. Aquí els edificis es distribueixen al llarg de carrers que es creuen entre si en angle recte, en una forma molt ordenada de planificació urbana que també incorpora sistemes de sanejament i drenatge.

L’extinció de la cultura de la vall de l’Indus segueix sent un misteri; antigament s’havia especulat sobre la invasió ària, però actualment s’ha descartat i s’atribueix als desastres naturals.

Els rius provocaven grans inundacions, però aparentment cap a mitjans del 2on mil·lenni aC hi va haver aixecaments tectònics entre Mohenjo Daro i la mar, aquest augment sobtat de la costa devia provocar un estancament del drenatge de l’Indus i dels altres rius, provocant greus inundacions a les valls fluvials, i la pujada del nivell freàtic subterrani, contribuint a un augment de la salinitat del sòl fins al punt que va ser impossible mantenir la població dels grans assentaments urbans. L’economia devia decaure ràpidament i els habitants de les ciutats a la vora del riu es van veure obligats a emigrar gradualment a territoris més fèrtils.  Les excavacions realitzades suggereixen que Mohenjo Daro va patir més d’un cop inundacions devastadores de profunditat i durada anormals. I s’especula sobre si Harappa podria haver succeït, o almenys sobreviure, a Mohenjo Daro.

En aquest plànol es veu Mohenjo Daro amb el canal que l’encercla, de color blau. Les zones grogues són les que s’han tractat i les que estan en vermell les que corren perill.

Els segells representen diversos animals, figures humanes i fins i tot deïtats, juntament amb inscripcions pictogràfiques, en l’escriptura de la vall de l’Indus. Els animals que es veuen en els segells són variats s'han inscrit en aquests segells són variats i hi apareix també el llegendari unicorn, una criatura misteriosa que apareix amb molta freqüència i sembla haver tingut un significat icònic per a la gent de la vall de l’Indus. Altres animals inclouen dos tipus diferents de bous, rinoceronts, tigres, llebres, gavials, elefants, antílops i búfals.

Hi ha proves que suggereixen que la gent podria haver cregut en una forma molt primerenca d’hinduisme, amb una de les deïtats representades en aquests segells que es creu que s’assembla a Xiva, i altres semblen correspondre a deïtats posteriors en el sistema de creences hindú modern.

El museu està en uns jardins, a l’exterior del recinte arqueològic. Hi ha algunes peces decoratives, com un plànol en relleu molt aproximat.

En aquest jardí hi ha una escultura en bronze d’una noia; és una còpia en gran d’una de les peces més famoses trobada en aquest jaciment. La peça original és més petita, 10,5 cm d’alt; es va trobar l’any 1926 i la van anomenar la noia ballarina, tot i que no hi ha cap evidència que indiqui que fos ballarina.

La troballa d’aquesta estàtua va donar lloc a dos descobriments importants sobre la civilització de l’Indus: primer, que coneixien la barreja de metalls, la fosa i altres mètodes sofisticats de treball amb el mineral, i en segon lloc que l’entreteniment, especialment la dansa, formava part de la cultura.

Pakistan-46. El Sind: mausoleu de la família Bhutto

Deixem Sukkur i ens dirigim cap a l’oest per visitar el mausoleu de la família Bhutto, a Gahri Khuda Baksh, que està a un 60 km; després continuem la nostra ruta fins a Mohenjo Daro, que es troba uns 52 km al sud del mausoleu.

La família Bhutto és originària del Sind, pertany al clan Bhutto, que porten més de tres segles establerts en aquesta regió. Aquesta família ha tingut un paper destacat en la política i el govern pakistanès.

La dinastia política dels Bhutto va començar amb Shah Nawaz Bhutto (1888-1957). El seu tercer fill, Zulfikar Ali Bhutto (1928-1979) va ser el fundador del Partit Popular de Pakistan, l’any 1967; va ser president de Pakistan entre 1971 i 1973, i primer ministre entre 1973 i 1977. Va ser executat l’any 1979.

Zulfikar Ali Bhutto es va casar amb una iraniana d’origen kurd anomenada Nusrat Ispahani; la parella va tenir quatre fills, dos nois i dues noies. Un dels nois era Murtaza (1954-1996) que va morir assassinat als 42 anys; l’altra era Shahnawaz (1958-1985), que va morir en estranyes circumstàncies als 26 anys, a Niça; la policia va sospitar que l’havia enverinat la seva dona, però després es va descartar. Els dos nois s’havien casat amb dues germanes afganeses; la família seguia pensant que la vídua tenia alguna cosa a veure amb la mort del jove i per això Murtaza es va divorciar de la germana.

De les noies la gran, i la gran dels quatre germans, era Benazir (1953-2007) que també va morir assassinada. L’altre germana, Sanam (1957) segueix viva; no s’ha dedicat a la política i no resideix al Pakistan. Els seus nebots, quan van morir els seus pares van anar a viure amb ella.

Benazir Bhutto (1953-2007) era militant del Partit Popular del Pakistan, i va ser escollida primera ministra l’any 1988; va ser la primera dona escollida presidenta en un país de majoria musulmana, i també la persona més jove a dirigir un estat musulmà.

Només va ostentar el poder durant 20 mesos. Després va tornar a presidir el govern del Pakistan des del 1993 fins al 1996. Va morir assassinada l’any 2007.

Després de la seva mort, el seu marit, Asif Ali Zardari, ha estat president del Pakistan dues vegades, del 2008 al 2013 i del 2024 fins a l’actualitat.

Va estudiar fora del país, i en acabar la seva formació i va tornar al Pakistan va estar sota arrest domiciliari, arran de l’empresonament del seu pare i la posterior execució a l’abril de 1979. Va estudiar ciències polítiques i diuen que era una persona brillant.

L’any 1984 se l’hi va permetre retornar al Regne Unit, convertint-se en la líder a l’exili del PPP. En les eleccions del 16 de novembre de 1988, el PPP de Benazir Bhutto va guanyar el bloc d’escons més gran de l’Assemblea Nacional. Però el president interí, Ghulam Ishaq Khan no li va demanar que formés govern. Finalment, van arribar a un compromís: Bhutto seria nomenada primer ministre, però el PPP donaria els seus vots a Ishaq Khan per a les eleccions presidencials. Va jurar com a primera ministra d’un govern de coalició el 2 de desembre de 1988 i el 13 de desembre de 1988, Ghulam Ishaq Khan era elegit president per un mandat de 5 anys.

El marge de maniobra de Benazir Bhutto era molt limitat, ja que el president gaudia del suport de l’exèrcit.

Durant el seu mandat es van alliberar molts presos polítics i es va reduir la censura. L’any 1989 Pakistan tornava a la Commonwealth.

En l’àmbit econòmic, el govern de Bhutto va seguir una política de privatització de grans empreses nacionals, marcant una ruptura amb la política socialista del seu pare. Va intentar recuperar el control de l’exèrcit posant al capdavant dels serveis secrets un home de la seva elecció.

El 6 d’agost de 1990 el president Ishaq Khan va dissoldre l’Assemblea Nacional i va destituir Benazir Bhutto del càrrec, de manera que va provocar noves eleccions legislatives. Se l’acusava de corrupció, malversació de fons públics i abús de poder. Va ser jutjada i absolta l’any 1994.

El seu partit va perdre les eleccions d’octubre del mateix any 1990. Benazir Bhutto va exercir com a líder de l’oposició al govern de Nawaz Sharif a l’Assemblea Nacional. Era crítica amb la política econòmica de privatitzacions del nou govern així com l’estancament de la lluita contra la pobresa i la desigualtat. Molt present als mitjans de comunicació, va intentar organitzar una marxa de protesta el maig de 1992 entre Rawalpindi i Islamabad, però el govern la va posar sota arrest domiciliari durant un curt període.

A l’igual que havia passat amb Benazir Bhutto, el president Ishaq Khan va entrar en conflicte amb el seu primer ministre i el va destituir del càrrec el 18 d'abril de 1993; ara bé, Nawaz Sharif va guanyar el seu cas davant la Cort Suprema del Pakistan i va ser reintegrat al govern. Benazir Bhutto va intentar aprofitar la crisi política demanant una llarga marxa cap a la capital per obtenir la dimissió del govern i noves eleccions. L’exèrcit va intervenir obertament en la crisi i va provocar la dimissió de la parella executiva el 18 de juliol i la celebració d’eleccions anticipades.

L’octubre del 1993 es van convocar noves eleccions, la coalició del PPP va guanyar, i Bhutto va tornar al seu càrrec. Tenia ja més experiència i va establir aliances, fins i tot amb l’exèrcit, i va adoptar part de les seves directrius.

Durant el seu segon mandat, Benazir Bhutto va intentar enfortir els llaços amb les potències occidentals que havien sancionat el programa nuclear del país, en particular els Estats Units.

L’any 1996, el germà de Benazir, Murtaza Bhutto, va ser assassinat a trets per la policia Sind a Karachi. La seva mort va despertar fortes sospites al voltant de Benazir Bhutto, especialment quan Murtaza va desafiar el seu lideratge al PPP, exigint eleccions internes i prometent un retorn al socialisme. El president Farooq Leghari va acusar Benazir Bhutto i, més concretament, el seu marit Zardari d’estar implicat en l’assassinat, i el 5 de novembre de 1996, la va destituir de les seves funcions, citant també acusacions de corrupció i violència a Karachi, després va tornar a dissoldre les assemblees.

Les eleccions anticipades van tenir lloc el 3 de febrer de 1997 en un context de polèmica a causa de les acusacions de corrupció i violència de clans fetes contra Benazir Bhutto i el seu govern. Després d’haver perdut molts partidaris de la societat civil, el PPP va patir la pitjor derrota de la seva història, obtenint només 18 escons a l’Assemblea Nacional, contra 137 per a la Lliga Musulmana del Pakistan. Amb només un 35% de participació, l'abstenció va assolir un nivell rècord, mostrant la desil·lusió dels pakistanesos.

Benazir Bhutto va discutir la imparcialitat d’aquestes eleccions, mentre que els observadors internacionals va negar-se a parlar d'eleccions democràtiques, però no van denunciar frau massiu.

Benazir Bhutto i el seu marit es van trobar en una situació delicada després de la destitució del seu segon govern el 1996. Asif Ali Zardari va intentar fugir del país, però va ser detingut a Lahore i va romandre a la presó fins al 2004. Per la seva banda, Benazir Bhutto va continuar liderant l’oposició fins al 1998, abans d’establir-se a Londres i Dubai.

A l’abril, va ser condemnada en absència a cinc anys de presó i una multa de 8,6 milions de dòlars per corrupció. Com que no va comparèixer al judici d’apel·lació l’any 2002, va ser condemnada a no poder entrar més al territori pakistanès. A més, el president Pervez Musharraf va votar aquell mateix any una esmena a la Constitució que prohibia l’exercici de més de dos mandats com a primer ministre, impedint així el retorn al poder de Bhutto i Nawaz Sharif.

Fins al 2007, Bhutto va viure a Dubai des d’on va mantenir contactes amb el PPP i els seus seguidors. Contínuament viatjava a l’estranger per fer conferències. A l’exili, va continuar liderant el PPP. Aquest partit va tornar a l’escena política durant les eleccions legislatives de 2002 on, obtenint el 25,8% dels vots, es va convertir en el principal partit d’oposició al govern de Musharraf, qui va arribar al poder després d’un cop d’estat contra Nawaz Sharif.

L’any 2006 Benazir Bhutto i Nawaz Sharif van signar la “carta de la democràcia”, amb l’objectiu de posar fi al règim militar, i tornar al parlamentarisme, i reforçar la independència de la justícia. També es va acostar als Estats Units als quals va prometre una lluita més forta contra Al-Qaida. L’administració estatunidenca va pressionar a Musharraf perquè permetés el retorn de Benazir Bhutto al Pakistan i tots dos es van reunir en secret a Abu Dhabi el 27 de juliol de 2007. El seu acord va donar lloc al Decret de Reconciliació Nacional adoptat el 5 d’octubre de 2007 que concedia l’amnistia a molts polítics; a canvi, Bhutto donaria els vots del PPP a Musharraf per a les eleccions presidencials.

Benazir Bhutto va tornar al Pakistan a l’octubre del 2007; va arribar a Karachi, en plena dictadura de Pervez Musharraf, per a participar en el procés de democratització del país, promoguda pel mateix Musharraf sota pressió de la comunitat internacional. El seu marit i les seves filles es van quedar a Dubai, mentre el seu fill encara estudiava a Oxford.

Bhutto va descriure el principal problema al qual s'enfrontava el seu país com el xoc entre moderació i extremisme, i es va mostrar pessimista sobre la seva seguretat. Musharraf ja havia patit diversos intents d’assassinat per part de militants islamistes, i va advertir a Bhutto que ella també es convertiria en un objectiu. Va demanar que els Estats Units o el Regne Unit es fessin responsables de la seva seguretat, però s’hi van negar; Musharraf va organitzar els detalls de la seva seguretat. Mentre la seva comitiva passava enmig d’una gran multitud van esclatar dues bombes que van matar a 149 persones i van ferir-ne 402; Bhutto no va patir danys.

Segons Benazir Bhutto hi havia quatre esquadrons suïcides que havien estat enviats per eliminar-la i que hi havia funcionaris clau del govern implicats en la trama; va enviar una llista amb el nom d’aquests funcionaris a Musharraf. Va demanar que Musharraf fes venir el British Scotland Yard o la Federal Bureau of Investigation dels Estats Units per investigar el crim, però s’hi va negar.

El matí del 27 de desembre de 2007, Bhutto es va reunir amb el president afganès Hamid Karzai. A la tarda, va pronunciar un discurs en una manifestació del PPP celebrada a Rawalpindi. En sortir amb un vehicle antibales, va obrir l’escotilla d’escapament del cotxe i es va aixecar per saludar a les multituds dels voltants; un home situat a dos o tres metres del cotxe va disparar tres trets contra ella i va fer detonar una armilla suïcida plena de coixinets de boles.

Aquest cop Bhutto va resultar mortalment ferida. L’assassí es va suïcidar fent esclatar una càrrega explosiva que duia a sobre, acció que va provocar la mort de vint-i-dues persones més. Bhutto va ser traslladada a l’Hospital General de Rawalpindi, però ja estava clínicament morta quan hi va arribar. De totes formes sembla que no està del tot clar, ja que el marit no va voler que se l’hi fes l’autòpsia; curiosament després va ser ell, Ali Zardari, el president de Pakistan.

La seva mort va provocar diversos dies de manifestacions i disturbis a tot el país que van causar 44 morts, especialment a Karachi on els activistes favorables a Benazir Bhutto van atacar símbols del poder. El president Pervez Musharraf va declarar tres dies de dol nacional; l’atac va ser àmpliament condemnat per la comunitat internacional.

Es van ajornar les eleccions que s’havien de fer el 8 de gener, i es van passar al 18 de febrer. Va guanyar el PPP, el partit de Benazir Bhutto, amb Youssouf Raza Gilani al capdavant. Va formar una gran coalició amb l’exclusió del partit que donava suport a Musharraf, va iniciar un procediment de destitució i va obtenir la dimissió del president l’agost de 2008.

On ara hi ha el mausoleu és on hi havia el cementiri familiar. L’any 1979 quan s’hi va enterrar a Zulfikar Ali Bhutto, encara era un cementiri familiar i senzill. Va ser l’any 1993, que Benazir Bhutto va decidir construir un mausoleu. Llavors era primera ministra del Pakistan, i l’any 1994 el govern de Sind va aprovar la construcció d’un mausoleu; el cost total de l’obra havia de ser assumit per igual pels governs federal i del Sind.

L’inici de la construcció es va endarrerir ja que em sembla que bona part del terreny estava habitat, calia desplaçar a la població. El novembre de 1995, el lloc ja estava lliure. La construcció es va fer en dues etapes: del 1993 al 1997, després el projecte va estar aturat uns anys, em sembla que per discrepàncies en el disseny, i es va reprendre de nou l’obra en el 2003. Finalment es va inaugurar l’any 2011.

Malgrat les acusacions de corrupció, que no es van poder provar, van tornar-la a votar. Els conservadors estaven en contra seva, per fer masses canvis.

La gent segueix tenint molt afecta per aquesta dona; cada any, en l’aniversari de la seva mort, aquí s’hi reuneix molta gent. I quan nosaltres hi vam ser em va cridar l’atenció que la tomba on hi anava més gent i amb més devoció era a la seva. 

És l’hora de dinar, i a fora el pati serveixen menjar a tothom qui vulgui. Es posen en dos grupsseparats, homes i dones.

Pakistan-45. Sukkur: gurudwara Sadhu Bela

Agafem altre cop una barca per anar a l’illot de Sadhu Bela (també ho he trobat escrit com Sadh Belo, Sadh Bela, o Sat); aquest illot es troba aigües avall de l’illa de Bukkur.

Baba Bankhandi Maharaj (1807-1863) va néixer prop de Delhi (o al Nepal) i va arribar a Sukkur l’any 1823, quan aquesta ciutat era un important centre comercial del subcontinent indi. Quan va arribar a aquesta illa, anomenada Menak Parbat, no hi havia res, cap mena d’instal·lació. L’hi va agradar el lloc i va decidir establir-se aquí; establir aquí el seu dhuni o foc sagrat. A partir d’aquest moment la gent va començar a anomenar l’illa Sadhu Bhelo, que significa el bosc del savi.

Actualment el complex religiós ocupa dues illes interconnectades: Sadh Belo i Deen Belo.

Quan explicava el recorregut pel Panjab ja vaig comentar que el sikhisme va sorgir al Panjab, l’any 1469 i el fundador d’aquesta religió va ser Guru Nanak Dev Ji.

Es diu que en aquesta illa hi va fer estada Guru Nanak, probablement quan anava del Panjab fins a la costa, creuant el Sind, i que des d’aquí hauria predicat mostrant als sadhus el camí correcte per viure. Hi ha encara l’arbre sota el qual es va asseure, suposo que per impartir les seves ensenyances.

Però el sikhisme del Sind difereix significativament del que va sorgir al Panjab. Una de les branques o sectes que hi ha en el Sind és la dels Udasi. Baba Bankhandi Maharaj, que va ser el que es va instal·lar a viure en aquesta illa era Udasi.

La paraula Udasi em crea una certa confusió: per una banda és el títol que es dona als homes savis i sants d’una branca del sikhisme, però també és el nom d’aquesta branca o secta religiosa dins del sikhisme.

La secta Udasi va ser una de les moltes sectes religioses sincrètiques que van sorgir al nord de l’Índia durant el període medieval, com a reacció a les rígides normes religioses i socials. Es considera que la va fundar Baba Sri Chand (1494 –1629), el fill gran de Guru Nanak, el primer Guru i fundador del sikhisme.

Baba Sri Chand va establir el seu propi ordre ascètic que es coneixia com “Udasipanth” o la secta dels separats dels camins del món. Els udasi tenien els seus propis gurus, sent Baba Sri Chand el primer.

Mentre que Guru Nanak considerava important la participació en la societat, Sri Chand, propagava la renúncia ascètica i el celibat.

Els Udasi tenien la seva línia paral·lela de gurus (separada de la de Guru Nanak). En el segle XVII tenien ja força importància i poc a poc van anar gestionant els santuaris i establiments sikhs, controlant-ne un nombre significatiu en el segle XVIII; el seu model de sikhisme divergia considerablement del model ortodoxa, Khalsa.

Els Udasis van propagar àmpliament la seva filosofia sikh durant el segle XVIII i principis del XIX; els seus ensenyaments van atreure a molta gent.

Al segle XVIII es van convertir en els custodis dels santuaris sikhs, i en aquesta època van ser intèrprets i difusors de la filosofia sikh. Fins i tot van controlar el temple daurat d’Amritsar, el santuari més important del sikhisme. Sota l’Imperi Sikh els udasi  van rebre grans concessions de terres i a principis del segle XIX hi havia més de 250 establiments udasi al nord-oest de l’Índia.

Les seves pràctiques religioses s’apropen al sincretisme del sikhisme i l’hinduisme, i no s’ajustaven als estàndards Khalsa ordenats per Guru Gobind Singh.

A finals del segle XIX, el poder i la influència de la secta Udasi va començar a declinar. A la dècada de 1870, va sorgir el moviment reformista fundat a Lahore, Singh Sabha, dominat pels sikhs de Tat Khalsa; aquest moviment acusava als udasi de seguir pràctiques i rituals que no estaven d’acord amb el sikhisme, i que hi havia corrupció. De fet, l’ala política d’aquest moviment el que volia era tenir el control de tots els Gurudwaras o santuaris. Aquest moviment va aconseguir posar fi a la influència dels udasis al Panjab, expulsant-los com a custodis dels santuaris.

La Llei de Reforma Sikh Gurdwara de 1925 va definir el terme “sikh” d’una manera que excloïa els grups sincrètics com els Udasis, Nanakpanthis i altres grups que mantenien identitats de transició. Posteriorment, els udasi es van anar identificant cada cop més com a hindús més que com a sikhs.

El Khalsa considera que la salvació es pot aconseguir participant en la societat i perseguint objectius seculars com el poder polític i l’acumulació de recursos com la terra agrària, tot i que això s’havia d’aconseguir dins d’un marc particular de creences i pràctiques espirituals: seguint l’ordre social i l’estructura del Khalsa.

En canvi els Udasi consideren que les activitats seculars són incompatibles amb la salvació personal, que només es pot aconseguir renunciant al món, adoptant l’ascetisme i un estil de vida de viatger monàstic. Hi ha diverses subsectes dins de l’Udasis, seguidors de diferents gurus.

Els udasi adoren una combinació de cinc deïtats: Xiva, Vixnu, Súrya, Durga i Ganeixa. També veneren el Llibre Sagrat del sikhisme, el Guru Granth Sahib. Cada temple sikh en té una còpia, i cada dia es fa un ritual per obrir-lo i tancar-lo.

Es diu que hi ha un temple Udasi dedicat a un sant a cada poble i ciutat de Sind. En tots ells hi ha una còpia del llibre sagrat i imatges de diverses divinitats hindús així com les del sant al que es venera, que em sembla que també s’anomenen udasi.

Però tornem al santuari de Sadhu Bela. El primer que es troba just al desembarcar és una construcció en marbre blanc, el Dharam Mandir, que té uns relleus impressionants. El marbre es va portar des de Jaipur.

El complex religiós, que ocupa tota l’illa, el formen diversos temples (em sembla que n’hi ha vuit o nou) i dependències, com ara menjadors, habitacions i residències per a monjos i visitants que venen a fer-hi un retir espiritual, una biblioteca i un gran jardí.

Es diu que una vegada Baba Bankhandi (el fundador d’aquest gurdwara) va veure Annapurna, la deessa del gra, en un somni. Li va donar un objecte metàl·lic oblong anomenat Kamandal i li va dir que, mentre aquest objecte estigui al complex, no hi haurà escassetat de gra per a la cuina comunitària.

Més tard, Baba Bankhandi va establir diversos llocs de culte, inclosos temples, dedicats a diferents divinitats: Annapurna, Hanuman, Ganesh i Shiv Shankar. També un lloc per ubicar-hi els llibres sagrats, el Granth Sahib i el Bhagavad Gita.

Baba Bankhandi va morir l’any 1863 i el van anar succeint els seus deixebles, un per un, com a custodis del lloc.

Sadhu Bela és un santuari venerat tant pels sikhs com per hindús del Sind i també de l’Índia.

En l’aniversari de la mort de Baba Bankhandi Maharaj, se celebra un festival que dura tres dies, i al que hi assisteixen milers de persones; els pelegrins reben allotjament, menjar i aigua gratuïts.

Diuen que una de les característiques úniques de Sadhu Bela és que moltes oracions i textos estan escrits en sindi.

L’illa de Sadhu Bela va continuar sent la seu dels Udasi fins al 1947. Amb la partició de l’Índia i l’èxode d’hindús i sikhs del Sind cap a l’Índia, va començar la seva decadència. Després, l’any 2010 hi va haver una inundació que va causar grans danys al complex religió però ara ja està restaurat.