20 de juny 2025

Pakistan-63. Karachi, Frere Hall

El Frere Hall és un altre edifici de l’època colonial britànica. Es troba a la confluència del barri de Saddar i el de Clifton.

Les obres van començar a l’agost del 1863 i van continuar fins a l’octubre del 1865. Quan es va inaugurar encara no estava totalment acabat. Es va construir per ser l’ajuntament de la ciutat, però no hi va ser gaires anys. 

Aquí s’hi va ubicar la primera biblioteca de la ciutat. Actualment conserva l’antiga biblioteca i també té sales d’exposicions.

L’any 1877 en aquest edifici es va fer el primer intent de formar un conjunt consistent de regles de bàdminton. Després de la mort de Sir Henry Bartle Edward Frere el 1884, l’edifici va ser rebatejat en el seu honor. Frere va ser un administrador britànic que va promoure el desenvolupament econòmic del Sind, i va fer que la llengua sindi fos la llengua de l’administració al Sind; els mogols havien afavorit l’ús del  persa.

La biblioteca és una de les més grans de Karachi i alberga una col·lecció de més de 70.000 llibres, inclosos manuscrits rars.

En un altre lloc he trobat que aquest edifici es va construir per commemorar la visita de Sir Henry Bartle Frere, quan era el comissari del Sind. En aquella època era l’edifici més gran del Sind.

L’edifici està envoltat de jardins i serveix com a centre cultural, acollint exposicions d’art, esdeveniments literaris i reunions comunitàries. En el mateix edifici hi ha la biblioteca i el Museu del Patrimoni de Karachi.

Va ser la primera estructura del sud de Pakistan construïda en estil indo-gòtic, dels arquitectes colonials britànics.

No es va escatimar en costos en la seva construcció. Frere Hall va ser construït per artesans locals, però era pels britànics, els nadius no hi podien entrar.

No sé si tots els sostres de l’edifici o tan sols el de la sala que visitem, estan decorats, i és obra de l’artista pakistanès de renom mundial Sadequain. Ho va pintar a la dècada de 1980 però va morir l’any 1987 abans d’acabar-lo. Hi ha una sala la costat on es poden veure altres obres d’aquest artista.

Entre el 2002 i el 2011 es va tancar diversos cops, per intents d’atacs terroristes al consolat d’Estats Units que estava a la vora. Quan l’any 2011 el consolat es va traslladar de lloc,  el Frere Hall va tornar a obrir de forma permanent.

Syed Sadequain Ahmed Naqvi (1930 - 1987), conegut com a Sadequain Naqqash, va ser un artista i poeta pakistanès, conegut per les seves habilitats com a cal·lígraf i pintor. És considerat un dels millors pintors i cal·lígrafs del Pakistan; va pintar al voltant de 15000 pintures.

Va néixer en una família de cal·lígrafs de l’estat d’Uttar Pradesh. L’any 1947, després de la partició de l’Índia tota la família es va traslladar a viure aquí a Karachi. A finals de la dècada de 1940 es va unir al Moviment d’Escriptors i Artistes Progressistes.

Sadequain va formar part d’un moviment artístic islàmic que va sorgir de manera independent al nord d’Àfrica i a parts d’Àsia a la dècada de 1950, conegut com el moviment Hurufiyya.

Els artistes d’aquest moviment combinaven les formes d’art tradicionals, especialment la cal·ligrafia, dins d’una obra d’art contemporània. Rebutjaven els conceptes artístics occidentals i buscaven nous llenguatges visuals que reflectissin la seva pròpia cultura i patrimoni. Aquests artistes van transformar amb èxit la cal·ligrafia en una estètica moderna, alhora contemporània i indígena.

Sadequain va ser un pioner d’aquest estil al Pakistan, portant la cal·ligrafia a una forma d’art convencional i influint en les generacions posteriors d’artistes pakistanesos.

El sostre del Frere Hall és la darrera obra, i inacabada, de Sadequain, per això té importància històrica. Mostra en negreta, les paraules Arz-o-Samawat (Terra i cels). Abans de començar a pintar aquest mural al sostre el va dedicar als ciutadans de Karachi. El gran mural està pintat en desenes de panells individuals que s’ajunten com les peces d’un trencaclosques.

 











Pakistan-62. Karachi, barri de Saddar: catedral de sant Patrici i mercat de l'emperadriu

Vam arribar a Karachi a la tarda i tan sols vam tenir temps de donar una volta pel barri de l’hotel, el barri de Saddar. Vam anar a sopar a un restaurant balutxi, amb menjar no picant, és una cuina estil persa.

Només vam estar un dia sencer a Karachi i vam veure quatre coses, suposo que les més importants. És molt extensa i no em vaig fer gens a la idea d’on eren les coses que vam visitar. A sigut ara, llegint la història i evolució de la ciutat que m’he ubicat una mica més, o si més no, l’he entès una mica.

Karachi és la ciutat més poblada del Pakistan i la capital de la província del Sind. És el centre financer, comercial i portuari del país. Té una població de gairebé 19 milions d’habitants.

La ciutat està a la costa de la mar d’Aràbia, al nord-oest de la desembocadura del riu Indus i la travessen dos rius, Malir i el Liari.

Els historiadors associen l’origen de la ciutat amb la conquesta d’Alexandre el Gran i la conquesta del sud d’Àsia, cap al 326 aC. L’almirall Nearchus, amic d’ Alexandre, va dirigir una flota del seu exèrcit de tornada a casa des del port de Krokala, que es creu que és prop de l’actual Karachi.

També es creu que al lloc de l’actual Karachi o molt a la vora hi havia la ciutat de Debal, des d’on el conqueridor musulmà Muhammad bin Qasim va entrar al Sind l’any 711 dC.

L’inici més important de la ciutat data de principis del segle XVIII.  Aquí s’hi havia establert una pescadora balutxi, anomenada Mai Kolachi, i amb la seva família van establir una petita comunitat de pescadors, que va agafar el nom d’ella, Kolachi.

A finals del segle XVII i principis dels XVIII, Kharakbandar era un petit port que estava a uns 40 km a l’oest de l’actual Karachi, però aquest port va arribar un moment en que va quedar obstruït pels sediments i no es podia utilitzar. L’any 1728 alguns comerciants, majoritàriament de religió hindú, es van traslladar a Kolachi; en aquell moment era un assentament d’unes 25 cabanes de pescadors locals.

Se sap que a finals del segle XVII comerciaven al llarg de la mar d’Aràbia amb Muscat i amb la regió del Golf Pèrsic.

La ubicació del poble de pescadors està associada amb l’actual ciutat vella. L’any 1729, els comerciants que havien arribat van fortificar l’assentament, amb una muralla d’uns 5 metres d’alçada feta de fang i fusta; aquesta muralla tenia torretes per als canons i dues portes d’entrada. Els canons s’havien portat de Muscat. La porta que donava al mar, a l’oest, era coneguda com Khara Darwaza, i la que mirava cap al riu Lyari al nord-est era Mitha Darwaza.

La població va anar creixent, ja que es va convertir en un important centre comercial, gracies a l’activitat portuària, i de retruc molts governants aspiraven a tenir-ne el control. Durant el segle XVIII el seu govern va anar canviant de mans diversos cops entre els khans de Kalat i els governants del Sind. Finalment, en el 1794–95, després de diversos atacs, els governants Talpur del Sind van fer-se amb el control de Karachi.

Ara be, l’augment de l’activitat portuària i la ubicació estratègica de la població va fer que augmentés l’interès dels britànics.

L’any 1774, el tinent John Porter de la Companyia Britànica de les Índies Orientals va visitar aquesta ciutat fortificada de fang, com la va descriure ell mateix.

L’any 1799 els britànics van enviar una comissió política per negociar amb els governants Talpur del Sind. Després de llargues converses els Talpurs van concedir permís a la Companyia Britànica de les Índies Orientals per obrir les seves fàbriques a Karachi i a Thatta. Els britànics van aconseguir tenir l’exclusiva del comerç europeu a la regió.

L’any 1839, els britànics van prendre el control de la ciutat als Talpur. Quan la van ocupar tenia uns 15.000 habitant i era encara una població fortificada amb una muralla de fang.

El nucli antic de la ciutat estava format per carrers estrets i irregulars amb edificis majoritàriament religiosos, que s’utilitzaven com a llocs de trobada per a activitats socials i culturals. Eren estructures senzilles, que feien servir la fusta local i pedra. Les cases estaven construïdes amb maons de fang assecats al sol amb fonaments de pedra, i tenien teulades planes al llarg dels atrapa-vents per permetre l’entrada d’aire i llum solar als edificis.

L’any 1839, les tropes britàniques no es van instal·lar a la ciutat que ja existia sinó que van establir un campament amb tendes prop d’un dels suburbis. Una mica més tard, van establir-hi una caserna i un basar per a les tropes.

De seguida a la zona del voltant s’hi van obrir botigues per a cobrir les necessitats dels oficials europeus. Aquesta àrea es va anomenar Suddar Bazar, i més tard Saddar Bazar. Naixia el que seria el barri de Saddar o del basar Saddar.

En algun lloc he llegit que no hi deixaven accedir a la població local i que es coneixia com la ciutat blanca, on vivien els europeus.

Aquesta zona es va dissenyar d’acord amb el model de les ciutats industrials angleses, en la que els espais residencials i laborals es trobaven separats, així com els espais residencials dels espais d’esbarjo.

La població nadiua de Karachi no va acceptar de bon grat l’autoritat britànica i era molt hostil amb ells. Per fer front a aquesta resistència i que la població local acceptés als britànics, Seth Naomal Hotchand, un comerciant hindú que donava suport als britànics va obrir quatre botigues al basar Saddar.

El desenvolupament de Karachi més significatiu va començar l’any 1843, quan va quedar annexionada a l’Imperi Britànic i va convertir-se en la capital provincial del Sind; Sir Charles James Napier (1782–1853) va ser el primer governador del Sind.

Durant el període de Napier, els britànics van començar a construir edificis d’oficines, habitatges, clubs i casernes per a les tropes i els oficials.

Després de Naiper va ser Sir Bartle Frere (1815–1884) el que va ostentar el càrrec de governador del Sind (1851–1859); Frere va treballar en la expansió urbana de Karachi i la planificació dels carrers, i en la connexió ferroviària entre la ciutat i el port i amb altres ciutats de l’interior.

De resultes d’aquests canvis moltes empreses britàniques van obrir oficines i magatzems a Karachi, ja que l’activitat portuària havia millorat. Amb l’augment d’oportunitats per guanyar-se la vida a la ciutat molta gent va venir-hi a viure.

La ciutat estava més o menys dividida en dos grans pols, on vivien els europeus i on vivia la població autòctona.

Les dues últimes dècades del segle XIX hi va haver un marcat augment de població, gràcies a la introducció d’un tramvia, que complementava el ferrocarril que connectava Karachi amb les ciutats de l’interior de l’Índia britànica.

Els britànics també havien ampliat Karachi a 19 barris, millorant els barris per a la població nativa. Poc a poc la població local va anar acceptant la influència britànica en la vida social i cultural. Per la seva banda el govern va permetre que la població nativa s’integrés als barris britànics i convertissin les seves botigues temporals en edificis permanents.

L’estil arquitectònic europeu es va combinar amb el local i va sorgir un estil híbrid o estil colonial que van fer servir tant els nadius com els britànics.

La població nativa que regentava les botigues, bars i clubs de Saddar Bazar s’hi van traslladar a viure; els edificis tenien la planta baixa dedicada a l’activitat comercial i als pisos superiors era on vivien.

El barri del basar Saddar es va convertir en un centre cultural on tant els britànics com la població nativa, generalment l’elit local, solien venir de compres i relaxar-se. Això va ser així fins a la independència, quan els britànics van marxar.

Amb la independència de Pakistan, l’any 1947, Karachi es va convertir en la capital del nou estat. La ciutat es va transformar ja que calia construir nous edificis per l’administració i també per un allau de refugiats, 6 milions, que hi va arribar. El patró urbà de Karachi va canviar, els edificis d’oficines provincials del període britànic van ser lliurats al govern central.

En un primer temps Saddar continuava sent un lloc de trobada social i cultural, un centre d’oci i compres de grups diversos de gent, com ara  diplomàtics, polítics, artistes, intel·lectuals, funcionaris governamentals i estudiants.

A mitjans de la dècada de 1950, el govern va prendre algunes iniciatives per traslladar els immigrants a l’oest de la ciutat vella, al llarg del riu Lyari. A la dècada de 1960, els límits de Karachi s’havia expandit més enllà de la ciutat britànica.

Durant les dècades de 1960 i 1970, les activitats comercials van augmentar al port de Karachi, ja que es va convertir en un dels ports més destacats i concorreguts del sud d’Àsia.

L’augment de població requeria la construcció de molts més edificis i de més superfície destinada a habitatges. Es va preferir construir nous edificis amb més pisos i una major superfície coberta, en lloc d’aprofitar els de l’època colonial. Els edificis del període britànic no es consideraven històrics, en comparació amb els edificis de l’època mogol. Pel que llegeixo la llei de preservació del patrimoni històric i cultural era poc clara i no cobria la protecció dels edificis del període britànic.

Amb la creació de nous barris, la gent que abans freqüentava o vivia a Saddar es va traslladar a les noves zones residencials. Els bars, cinemes, llibreries i llocs de reunió social i cultural van anar tancant i Saddar va deixar de ser el centre de la ciutat.

Amb la prohibició de l’alcohol, a principis de la dècada de 1970, per Zulfikar Ali Bhutto, la vida nocturna al barri va disminuir. L’any 1977, la dictadura de Muhammad Zia-ul-Haq va instituir una agenda d’islamització a la qual s’oposaven les elits riques i occidentalitzades de la ciutat. Aquesta gent es va retirar en bona part de la vida pública a Saddar, i van establir clubs socials exclusius en els districtes residencials de Karachi. Això va fer que els mercats i l’activitat comercial a Saddar baixes de nivell i servia per a les classes mitja-baixa i baixa.

 La ciutat segueix sent un important centre financer i industrial, i és responsable de la majoria del comerç d’ultramar del Pakistan i dels països de l’Àsia central. S’estima que tres mil persones es traslladen diàriament a la ciutat.

El passeig que vam fer al vespre prop de l’hotel va ser pel barri de Saddar, on hi ha el mercat del mateix nom. Aquest barri es va convertir en el principal districte comercial durant el període de domini britànic. Per això en aquest barri hi ha molts edificis de l’època colonial.

La catedral de Sant Patrick o de Sant Patrici és la seu de l’arxidiòcesi catòlica romana de Karachi, i es troba al barri de Saddar, prop del mercat de l’Emperadriu.

L’església es va completar el 1881, i és l’església catòlica més gran del país. A la part davantera de la catedral, hi ha el Monument a Crist Rei, construït entre 1926 i 1931 per commemorar la missió jesuïta al Sind.

La primera església del Sind, anomenada Església de Sant Patrici, va ser construïda als terrenys de la catedral el 1845 com a missió carmelita sota el lideratge del primer sacerdot carmelita de Karachi, el pare Casaboch. A mesura que la població catòlica de la ciutat creixia, els catòlics de la ciutat van recaptar diners per a la construcció d’una nova església. La primera pedra es va posar el 1878 i l’església va ser consagrada el 24 d'abril de 1881. Malgrat la construcció del nou edifici, la petita església va continuar funcionant fins que va ser destruïda per una tempesta el 1885.

L’actual catedral és d’estil neogòtic i pot acollir uns 1.500 fidels. Va ser dissenyada i realitzada per tres membres de la Companyia de Jesús.

El 22 de desembre de1998, just després de la missa va esclatar una bomba en el seu interior; la majoria de feligresos ja havia sortit i només hi va haver una dona ferida i desperfectes en l’interior de la catedral.

Davant de la catedral hi ha un monument en marbre a Crist Rei, que va ser construït el 1931 per commemorar la memòria de la missió jesuïta al Sind.

La idea de construir el monument a Crist Rei va sorgir en el 1926. L’any anterior el Papa Pius IX havia instaurat l’últim diumenge d’octubre com la festivitat de Crist Rei. El rector d’aquesta església va ser el primer en fer una processó pels carrers de Saddar, en aquesta festivitat l’any 1926.

Diferents organitzacions religioses es van coordinar per recollir diners i planificar la construcció del monument. El marbre es va portar de Carrara. I el monument té una cripta en la que hi caben unes 150 persones. Es va inaugurar a l’octubre del 1931 i les festes van durar nou dies.

Entre el 2011 i 2013 va estar en procés de restauració, ja que havia patits molts desperfectes.

Continuem passejant pel barri de Saddar fins arribar al mercat de l’Emperadriu o de la Reina Victòria.

Un dels edificis que destaquen del barri de Saddar és el Mercat de l’Emperadriu, construït en honor de la reina Victòria, emperadriu de l’Índia.

Es va construir entre 1884 i 1889; té un pati central i quatre galeries, en les que hi ha espai per 280 botigues. En aquella època hi havia 7 mercats a la ciutat, incloent-hi aquest.

El mercat es va construir en un lloc on era ben visible des de lluny. Però també eren uns terrenys amb marcada importància històrica.

Quan l’any 1857 hi va haver la revolta dels sipais en contra del poder colonial britànic, el 21è regiment d’infanteria nadiua estacionat a Karachi es va amotinar i va declarar lleialtat a les forces rebels el setembre de 1857.

Els britànics van derrotar ràpidament als rebels i van reafirmar el control sobre la ciutat. En el terreny on ara hi ha el mercat van executar als sipais que s’havien revoltat. Els relats esmenten que les tropes britàniques van volar el cap als sipais amb bales de canó, per reprimir qualsevol sentiment de motí entre els locals.

Durant molts anys, al lloc on havien sigut executats els sipais la gent venia a escampar-hi pètals de roses vermelles, simbolitzant la sang dels màrtirs. Per evitar que hi poguessin construir un monument en record dels seus herois, els britànics van construir un ampli mercat de queviures al seu lloc; és el mercat de l’emperadriu, per commemorar la reina Victòria.

La rebel·lió va suposar la fi del domini de la Companyia Britànica de les Índies Orientals a l’Índia. La companyia es va dissoldre i els seus poders de govern sobre l’Índia van ser transferits a la Corona Britànica. L’administració colonial britànica es va embarcar en un programa de reformes, intentant integrar les castes superiors i els governants indis al govern i abolint els intents d’occidentalització. El virrei va aturar l’acaparament de terres, va decretar la tolerància religiosa i va admetre indis a la funció pública, encara que principalment com a subordinats.

Després de la rebel·lió, els administradors colonials britànics van continuar desenvolupant la infraestructura de la ciutat, però van continuar descuidant els barris on vivia la població original de pescadors sindi i nòmades balutxi.

Quan va esclatar la Guerra Civil Americana, el port de Karachi es va convertir en un important port d’exportació de cotó, amb la Flotilla de Vapor de l’Indus i la Companyia de Navegació de Vapor Interior d’Orient que transportaven el cotó des de la resta del Sind fins al port de Karachi, i després a les fàbriques tèxtils d’Anglaterra.

El mercat de l’emperadriu és una gran estructura d’estil indo-gòtic, que té una torre de rellotge amb caps de lleopard. Acabat en el 1889 estava destinat a servir als administradors britànics, als soldats i a les seves famílies.

 

 

 





14 de juny 2025

Pakistan-61. Baix Sind: tombes de Chaukhandi.

Després de dinar vam anar a un altre cementiri, el de Chaukhandi, que es troba a 29 km de Karachi.

La referència més antiga a les tombes de Chaukhandi es troba en una carta de l’historiador escocès J. Macleod, dirigida a l’administrador britànic H. B. E. Frere, l’any 1851.

J. Vogel va ser el primer en investigar un cementiri que s’havia descobert a principis del segle XX al sud del Balutxistan i d’altres cementiris islàmics. Vogel va reconèixer que les tombes eren islàmiques, per l’ús de l’escriptura àrab i l’alineació dels monuments. Segons el costum islàmic, els morts descansen de tal manera que estan mirant cap a la Meca, recolzats sobre la seva espatlla dreta. La Meca es troba aproximadament a l’oest de Sind; l’eix longitudinal de les tombes es troba més o menys en direcció nord-sud, amb el cap sempre al nord.

L’any 1917, H. D. Baskerville va descobrir aquest cementiri i va trobar que presentava semblances als que havia estudiat Vogel. S’hi van trobar diverses inscripcions funeràries que consistien en noms i/o dites de l’Alcorà. Alguns dels morts nomenats pertanyien a la tribu Jokhio, que encara residia per la zona. Només una de les tombes va ser datada com a 1169 AH (1756 dC).

Quan Baskerville va donar a conèixer aquestes tombes va aconseguir despertar prou interès per preservar-les i l’any 1922 aquest lloc es va incloure a la Llei de Preservació de Monuments Antics.

El 1925, Henry Cousens va dedicar un capítol del seu llibre sobre les antiguitats de Sind a les “tombes balutxis”. Hi va haver un temps que a aquestes tombes se les anomenava tombes balutxis. Cousens va ser el primer a fer comparacions amb altres monuments arquitectònics del Sind.

El significat de la paraula Chaukhandi no està clar. Hi ha qui diu que fa referència a un lloc, d’altres que és un terme arquitectònic. En aquest cementiri hi ha una tomba, la d’un tal Jam Murid bin Haji, que conté la paraula Chaukhandi, juntament amb el nom del difunt. Per això es va considerar que aquesta paraula era el nom del lloc. També podria ser que la paraula Chaukhandi, que originalment es referia a l’estil de construcció, s’associés amb un lloc en particular.

Per tant, no se si s’ha d’anomenar cementiri Chaukhandi o de Chaukhandi. Recorda molt al cementiri de Sonda, però més ben conservat i arreglat; té la seva lògica la semblança ja que és del mateix període (segles XV-XVIII) i s’atribueix a la mateixa tribu, els Jokhio, dels Samma.

És un cementiri islàmic antic, i com que moltes de les tombes s’atribueixen a la tribu Sindi Jokhio, se’l coneix com el cementiri familiar de la tribu Jokhio; ara bé també hi ha enterrada gent d’altres tribus Balutxis d’origen Rajput.

La major part de tombes es van construir durant el domini mogol, quan l’islam es va convertir en la religió dominant.

Les tombes es construïen com a tombes individuals o com a grups de tombes, aixecades sobre una plataforma comuna.

Un sarcòfag típic consta de sis lloses verticals, amb dues lloses llargues a cada costat de la tomba que indiquen la longitud del cos i les dues lloses verticals restants al cap i al peu Aquestes sis lloses estan cobertes per un segon sarcòfag format per sis lloses verticals més semblants però de mida més petita, que donen a la tomba una forma de piràmide. La caixa superior està coberta amb quatre o cinc lloses horitzontals i la construcció superior està situada verticalment amb el seu extrem nord sovint tallat en un pom conegut com a corona o turbant.

Les tombes tenen una teulada única en forma de con, construïda amb maons o pedres i morter. Aquest tipus de sostre es va utilitzar perquè permetia distribuir el pes de l’estructura en una àrea més gran, i per tant l’hi proporcionava major estabilitat.

Les parets de les tombes estan construïdes en una formació de rusc amb múltiples capes de pedres disposades en forma de piràmide esglaonada. Les parets solen estar fetes de pedres i maons locals i sovint estan decorades amb diversos dissenys.

A l’interior de les tombes, normalment hi ha una cambra d’oració per al dol i el record del difunt.

Les tombes es troben sobre una plataforma funerària, que és on es devia reunir la família del difunt per a realitzar rituals relacionats amb l’enterrament del difunt.