Nord d'Albània i Montenegro-8. Monestir d'Ostrog (Montenegro).

El monestir d’Ostrog és un monestir de l’església ortodoxa sèrbia. De fet hi ha dos monestirs, un a la plana, a la part baixa de la muntanya Ostroška Greda, i un altre que es troba a la part de dalt, a 908 m d’altitud, i està enganxat a la roca.

El monestir està dedicat  a Sveti Vasilije Ostroski, que en català és Sant Basili d’Ostrog. Al monestir superior s’hi pot pujar superior a peu o bé en bus; hi ha una furgoneta que per 1 euro et puja o et baixa.

Basili, al que està dedicat el monestir,  va néixer en un poble d’Hercegovina. Es va fer monjo i tenia fama de ser un asceta rigorós. Més tard va ser escollit bisbe en contra de la seva voluntat. Quan el monestir en el que residia va ser atacat pels turcs es va traslladar a aquest d’aquí, el d’Ostrog, on hi va viure la resta dels seus dies.

Les seves relíquies s’han conservat, de forma miraculosa, incorruptes; també s’expliquen molts miracles que s’han produït gràcies a aquestes relíquies. Llegeixo que les relíquies de sant Basili són venerades tant per cristians com per musulmans; tots venen aquí a demanar algun miracle. Aquest monestir s’ha convertit en un important centre de peregrinació dels Balcans.

Aquest monestir es troba a la serralada d’Ostrog. La zona on es troba el monestir pertanyia històricament als Bjelopavlici, una de les tribus de les muntanyes. 

El nom d’Ostrog prové de la llengua eslava antiga i vol dir fortalesa o lloc fortificat. Llegeixo que en rus també té aquest significat. En tota aquesta regió es troba sovint aquest topònim d’Ostrog o algun derivat seu.

Els dos monestirs, inferior i superior, es van construir en períodes diferents; amés, el superior també té dos períodes de construcció. El més antic és el superior, tot i que nosaltres primer vam visitar el que hi ha a la part baixa. 

El monestir que hi ha a la plana, l’inferior, es va construir en el 1820. El va fer construir l’arximandrita (un càrrec eclesiàstic de l’església ortodoxa, si no estic confosa similar a un abat) Josif Pavicevic, que quan va morir va ser enterrat aquí ja que va ser el fundador d’aquesta església. 

Prop del monestir inferior hi havia una església dedicada a Sant Jordi, construïda a finals del segle XIII o començaments del XIV. Va ser destruïda i reconstruïda diversos cops fins que en el 1895 el terreny va cedir i es va esfondrar de nou; aquest cop ja no es va reconstruir.

El monestir superior el va fer construir, l’any 1665, el bisbe Basili Jovanovic, al que es coneix com Basili d’Ostrog. Un parell d’anys més tard es van pintar els frescos de l’interior. Va ser aquí que va morir Basili l’any 1671.

El temple més antic d’aquest monestir superior està dedicat a la Presentació de la Santíssima Verge Maria i és anterior a l’arribada de Basili. Un altre dels temples està dedicat a l’Exaltació de la Santa Creu.

Prop del monestir inferior hi ha una església dedicada al màrtir Santako, que es va construir l’any 2003-2004 i on es conserven les seves mans. Santako era un pastor que va ser torturat pels turcs ja que no va voler convertir-se a l’islam; això passava en el 1712, l’hi van amputar les mans i el van matar. Aquestes mans s’han conservat intactes; inicialment estaven en el monestir superior, i quan es va acabar aquesta església es van traslladar aquí. En aquesta església hi ha enterrats diverses persones que van morir defensant el monestir enfronts dels atacs de l’exèrcit comunista.

Els turcs van atacar diverses vegades aquest monestir d’Ostrog. En l’atac del 1714 els monjos van enterrar les relíquies de sant Basili prop del riu zeta per protegir-les de la profanació i destrucció per part dels turcs. I així es van poder preservar.

L’any 1768 els turcs van atacar de nou i van aconseguir apoderar-se del monestir superior. En l’atac del 1853, els ducs Mirko Petrovic i Novica Cerovic hi van destinar 30 soldats per defensar el monestir; van aconseguir repel·lir l’atac turc suficient temps com per treure les relíquies i traslladar-les fins a Cetinje. Al final els turcs van entrar al monestir i el van cremar, però les relíquies del sant ja no hi eren. Un any més tard, les relíquies tornaven al seu lloc, al monestir d’Ostrog.

Ara be, en el 1877 va haver-hi un nou atac turc al monestir superior i de nou el van cremar. Aquest cop va ser el príncep Nicolau qui va fer traslladar les relíquies del sant a la capital, a Cetinje. I de nou, un any més tard, les relíquies tornaven al seu lloc. L’any 1881 el príncep Nicolau va fer restaurar el monestir. 

Durant el regnat de Nicolau I, aquí s’hi celebrava una reunió anual en la que s’hi trobaven serbis de Montenegro, Hercegovina, Bòsnia i de l’antiga Sèrbia.

L’any 1923 el monestir va patir un incendi però l’església de la Presentació de la Verge i les relíquies de Sant Basili es van salvar del foc. De nou es va haver de restaurar. Les obres van acabar en el 1926.

Durant la segona guerra mundial en aquest monestir es van guardar i amagar algunes relíquies, per encàrrec del rei Pere II. Van estar aquí amagades des del 1941 fins al 1952 quan en el mes de setembre les tropes comunistes van assaltar el monestir i les van trobar. Després aquests relíquies van anar a parar al Tresor del ministeri de l’interior de Montenegro, a Titograd.

L’any 1978 dues relíquies (una mà de sant Joan i un fragment de la sant creu) van ser entregades al monestir de Cetinje i la tercera, una icona de la verge, es troba al museu nacional de Cetinje.

Acabada la visita del monestir de la part baixa vam anar al monestir superior.  Jo hi vaig pujar a peu; es pot anar seguint la carretera o per la drecera entre el bosc. Està a uns 900 metres per sobre de la vall del riu zeta.

Quan arribes a dalt, bufant una mica en el meu cas, et trobes amb una gran esplanada i adherida a la roca la façana del monestir. Per tot arreu hi ha caixes amb mantes; suposo que són pels pelegrins que es queden aquí fins tard o potser fins i tot hi passen la nit, no ho sé. Des d’aquí dalt hi ha molt bona vista sobre la vall.    

En les coves en que hi ha frescos antics no s’hi poden fer fotografies per preservar-los. 

En un lateral hi ha la capella-cova on hi ha la tomba de sant Bssili; hi ha molta cua per entrar. Els peregrins venen amb molta devoció a demanar ajuda al sant. És una sala petita i l’accés està restringit a un nombre reduït de persones. Quan vaig ser-hi jo hi havia una dona que plorava desconsoladament, em va commoure la seva tristesa. Els que érem a dins en aquell moment la vam deixar sola amb la persona que l’acompanyava.

Val molt la pena pujar fins aquí i també està be fer almenys un dels dos trajectes a peu per anar gaudint del paisatge.

Nord d'Albània i Montenegro-7. Podgorica (Montenegro).

Vam arribar a Podgorica a mitja tarda, o sigui que no vam tenir gaire temps per veure la ciutat.

Actualment Podgorica és la capital del país, abans de la independència de Sèrbia la capital era Cetinje.

Com les altres poblacions del país, aquí hi van viure tribus Il·líries i després va haver-hi la conquesta romana, i el canvi de nom i d’organització de la ciutat, que van anomenar Birziminium. Més tard li van donar el nom de Duclea, i finalment Dioclea, en referència a Dioclecià que havia nascut en aquesta colònia romana. 

La ciutat il·líria i romana es trobava a uns 3 Km de l’actual, on ara hi ha les ruïnes de Duklja, que és el nom que va arribar a tenir més tard, per modificació de Dioclea.

La ciutat actual es troba en la confluència de dos rius, el Morača, que delimita el barri de negocis, i el Ribnica, que en una banda té l’antic barri otomà, Stara Varoš, i en l’altra la part nova, Nova Varoš. Per tant el barri antic de la ciutat era a la vora del riu Rbnica i a l’edat mitjana aquest riu donava nom a la ciutat.

Com que la ciutat es troba al peu de la muntanya Gorica, en el segle XIV se li va donar aquest nom, Podgorica, al peu del Gorica.

Va estar sota domini otomà uns 400 anys, entre el 1466i el 1878. Després, quan va formar part de Iugoslàvia es va anomenar Titograd, ciutat de Tito.

El primer que trobem passejant per la ciutat és la torre del rellotge, Sahat Kula que va ser construïda en el segle XVII. El mecanisme del primer rellotge s’havia fet a Àustria. L’actual és italià de finals del segle XIX, de quan la ciutat va deixar d’estar sota control otomà. Llavors es va instal·lar una creu metàl·lica a la part alta de la torre, per simbolitzar que la ciutat passava de mans musulmanes a cristianes. L’any 2012 es va renovar el sistema elèctric del rellotge.

Durant molt de temps s’havia fet servir com a defensa i era l’únic rellotge de la ciutat. La torre del rellotge, de l’època otomana és una de les poques construccions d’aquella època que van sobreviure als bombardejos de la segona guerra mundial.

Ens endinsem en el barri otomà, Stara Varoš, i arribem a una petita mesquita del segle XV, Skender Chaush; de dins és molt senzilla.

Després arribem a les ruïnes de l’antiga fortalesa de Ribnica. Aquesta fortalesa es va construir en la segona meitat del segle XV, quan la ciutat estava sota domini otomà. Es va construir a la confluència dels dos rius, el Ribnica i el Morača. La ciutat otomana, Stari Varoš, tenia dues fortaleses, aquesta era una d’elles. Si no estic confosa el seu nom era Depedogen, que vol dir sota el turó, o potser al peu del turó. Durant un temps es va fer servir com a polvorí, però l’any 1878  hi va caure un llamp i va provocar una explosió que va destruir parcialment la fortalesa.

L’església ortodoxa sèrbia reivindica que els orígens d’aquesta fortalesa son anteriors, del segle XII, i que aquí hi hauria nascut Esteve Nemanja, el fundador d’aquesta dinastia. Per això a vegades se l’anomena Nemanjin Grad, ciutat de Nemanjin en serbi. Llegeixo que sovint s’hi fan cerimònies religioses, de l’església ortodoxa. Sembla que el nom de Nemanjin grad l’hi va donar el rei Nicolau de Montenegro quan va alliberar la població dels otomans l’any 1879.

La dinastia Nemanji ha tingut molta importància històrica. Un dels fills d’esteve Nemanji va ser rei de Sèrbia, un altre va ser el primer arquebisbe de l’església ortodoxa sèrbia, sant Sava.

Aquest indret és molt bonic i tranquil. Hi ha parelles, grups d’amics, famílies... tots ells gaudint d’aquest espai verd amb l’aigua de fons.

Aquí mateix hi ha un petit pont en pedra sobre el riu Ribnica, és el pont més antic de la ciutat. Es troba molt proper al punt de confluència amb el riu Morača. Llegeixo que L’època de construcció del pont és una mica confosa. En un lloc trobo que és de l’època romana i en un altre que és del segle XV, durant el període otomà. En el segle XVIII es va reconstruir.

Continuant el nostre passeig, en una zona enjardinada, davant del parlament, hi ha una estàtua eqüestre de Nicolau I, que era del clan Petrović-Njegoš. Des del 1860 al 1910 va governar com a príncep i després fins al 1918 com a rei. A més de ser el rei de Montenegro era un poeta i un dels himnes del país és obra seva.

El seu pare era el germà gran del vladika Danilo I, príncep de Montenegro. El vladika era un príncep-bisbe. Des de l’any 1696 el títol de vladika era hereditari, passant d’oncle a nebot, ja que l’orde religiosa a la que pertanyien no permetia que es casessin.

Danilo I va trencar amb aquest costum, va renunciar a ser bisbe i es va casar però no va tenir fills. Havia decidit que a la seva mort heretaria el títol de príncep el seu fill, però no en va tenir. Així que a la seva mort l’hauria d’heretar el seu germà gran, però hi va renunciar. Per tant, Nicolàs que estava estudiant a París va heretar el tron en el 1860. I per tant, havia tornat a ser una herència d’oncle a nebot.

Hi ha la residencia d’hivern de Nicolau I que ara és una galeria d’art. Nosaltres vam visitar un museu, però no tinc clar que fos aquest palau. Hi havia obres d’art, peces antigues... una mica de tot. Hi ha coses curioses, com una  antologia de viatges del 1547.

Una altra de les icones de la ciutat, el pont del mil·lenni que es va inaugurar el 13 de juliol del 2005, el dia d’una de les festes nacionals.

El 13 de juliol es commemora que l’any 1878 en el congrés de Berlin es va reconèixer a Montenegro com estat independent. Aquest dia també commemora la revolta que van organitzar els montenegrins, en el 1941 en contra dels ocupants italians.

En la lluita per la independència de l’imperi otomà, en el 1878 va tenir un paper rellevant Nicolau I, quan encara era príncep; després va ser el fundador del regne de Montenegro i és el que va aconseguir que en el congrés de Berlin es reconegués la independència dels otomans.

Una altra de les figures rellevants de l’època va ser el príncep-bisbe Petar II Petrović-Njegoš que va impulsar el desenvolupament cultural del país.

Aquesta festa del 13 de Juliol no celebra el dia de la independència, que és el 21 de maig, quan es va fer el referèndum l’any 2006, per decidir si s’independitzava de Sèrbia.

A l’altra banda del riu  Morača hi ha la catedral ortodoxa, Catedral de la Resurrecció de Crist; és de l’església ortodoxa sèrbia. Es va començar a construir en el 1993 però no es va consagrar fins al 2013, quan es commemoraven els 1700 anys de l’edicte de Milà.

L’edicte de Milà era un decret que van promulgar Constantí el Gran i Licini I, l’any 313, pel que es donava llibertat religiosa, tothom tenia dret a escollir les seves creences.

A la consagració d’aquesta església hi van assistir els patriarques i metropolitans de diferents esglésies ortodoxes.

Aquesta catedral és molt gran i es troba en un espai molt obert pel que se la veu be des de força lluny. És interessant anar mirant detalls tant des de l’exterior com de l’interior. Els frescos de l’interior són impressionants, però el que va crear molta polèmica quan es va inaugurar va ser un en el que es veuen Tito, Marx i Engles a l’infern. Jo no vaig saber-ho veure.

Al costat hi ha una altra església, petitona, que no té comparació amb la majestuositat de la catedral.

Nord d'Albània i Montenegro-6. Parc Nacional Biogradska Gora (Montenegro).

Al vespre vam marxar de Budva per anar cap a Podgorica, la capital del país, que es troba a uns 60 Km. 

Com que vam arribar tard vam anar a sopar prop de l’hotel, en un lloc molt familiar. No tenien molta varietat de plats però vam menjar be.

Al matí següent vam anar direcció nord-est, al parc nacional Biogradska Gora.

El dia era esplèndid, sense cap núvol. Hi ha dues hores de cotxe fins arribar al parc i el paisatge és impressionant. La carretera va pujant, seguint una gorja, fins arribar a uns 1000 metres. Es veia u una mica de neu a les muntanyes.

Quan vam arribar a l’entrada del parc ens vam trobar que estava tancat; encara no era la temporada i estaven fent obres. De totes formes, a peu es podia passar.

Des de la barrera d’entrada fins a dalt al llac hi ha uns 3 Km. És un passeig agradable, tot i que fa pujada.

El parc es troba a la zona central del país. És el parc nacional mes petit de Montenegro, uns 54 km², però presenta una gran diversitat en flora i fauna. Hi ha 26 habitats diferents, amb 220 espècies de plantes, 150 tipus d’aus i 10 de mamífers.

Hi ha una part de bosc, de 16 Km², és el Biograska Gora. És un bosc primari o primigeni, és a dir que és original, no s’ha explotat ni hi ha hagut cap intervenció humana. Aquest bosc està envoltat de muntanyes, amb cims de més de 2000 metres. Hi ha 86 tipus d’arbres i arbustos; alguns dels arbres tenen més de 500 anys d’antiguitat. 

Hi ha també 6 llacs glacials: cinc d’ells es troben a uns 1820 metres d’altitud i l’altre, el llac Biograd, es troba a la plana, a 1094 metres,  al costat del centre de visitants. És el més gran del parc. En aquest llac s’hi poden trobar tres tipus de truites i una gran diversitat d’insectes (350).

Llegeixo que quan aquesta zona va ser alliberada dels turcs, en el 1878, la població va regalar una part del bosc al rei Nikola I Petrović-Njegoš. El nom que tenia en el passat era "Branik Kralja Nikole". L’any 1952 es va declarar zona protegida i Parc Nacional. Des del 1878 havia estat més o menys protegit, era una reserva de caça.

Nosaltres fem el recorregut al voltant del llac Biograd. Es poden veure diferents tipus d’arbres; jo no conec gaires arbres, però he llegit que hi ha: faigs, aurons, sicòmors, freixes i avets platejats. El centre de visitants i un petit bar o restaurant, estaven tancats i és on feien obres.

El recorregut al voltant del llac és molt agradable, és planer i fàcil. Són uns 3,3 Km, en que es passa per bosc, amb algunes clarianes, en alguns llocs encara hi quedava neu. Hi ha rètols explicatius de la flora i fauna que es pot veure. 

Anant tranquil·lament, fent fotografies, vaig trigar una hora i quart en fer la volta. És un recorregut que val molt la pena. És relaxant, suposo que hi influïa el fet de que a part de nosaltres no hi havia ningú més.  

Un cop acabada la volta vam tornar a baixar per la carretera fins a l’entrada. De baixada vam trobar alguna família que pujava, o sigui que vam tenir sort, per haver-hi anat d’hora. Havíem començat la volta a les 10 del matí.   

Com que no havíem pogut menjar a dins del parc vam aturar-nos de tornada cap a Podgorica en un restaurant local, que no recordo gens.

Nord d'Albània i Montenegro-5. Budva (Montenegro).

Vam arribar a Budva a l’hora de dinar. Vam aparcar a la ciutat moderna i des d’allà vam anar cap al passeig marítim on hi ha un munt de restaurants. Vam dinar en un d’ells. Des del passeig ja es té una primera vista de la ciutat antiga, Stari Grad.

Les excavacions arqueològiques realitzades indiquen que Budva va ser un dels assentaments més antics de la costa adriàtica; hi ha documentats fets històrics del segle V aC. Sembla que inicialment era un assentament il·liri.

Segons un escrit de Filon de Biblos, del segle II dC, la fundació de Budva està relacionada amb el fundador de la ciutat de Tebes, Cadmus, i la seva esposa Harmonia; quan van ser expulsats de Tebes el seu carro tirat per bous els va portar directe a aquesta costa a on van fundar Budva. El nom vindria de bous que els van dur fins aquí. Així hauria sorgit la colònia grega. En el segle II aC la ciutat va caure en mans dels romans.

Aquí hi havia oliveres i raïm i això va contribuir al desenvolupament del comerç. Quan l’Imperi Romà es va escindir, entre el d’Orient i Occident, Budva va quedar en la línia divisòria, i va acabar pertanyent a la part oriental, a l’Imperi Bizantí.

L’etapa bizantina de Budva va començar l’any 535 i va durar fins a l’arribada de la dinastia Nemanjic a la costa de Montenegro, a les acaballes del segle XII. 

El temps de màxim esplendor de la ciutat va ser durant el segle XIV en època de l’emperador serbi Dusan.

En el segle XV, en el 1442, la ciutat va quedar en mans de la República de Venècia. Si ho tinc ben entès, va ser una època difícil. Per una banda la població patia l’opressió dels venecians i per l’altra hi havia la pressió constant dels turcs, que de tant en quant envaïen la ciutat i la zona del voltant. O sigui que la gent es trobava enmig de la batalla constant entre els venecians i els otomans. Va ser així fins a començaments del segle XVIII.

L’any 1807 els francesos van ocupar Budva, però per poc temps, ja que en el 1813 va passar a formar part del regne Austro-Hongarès, al que va estar sotmesa durant cent anys. En aquest temps la vida a la ciutat es va deteriora molt i es va empobrir.  on va estar que van ser-ne els governants durant cent anys. Va aconseguir alliberar-se en el 1918, però amb la segona guerra mundial, la ciutat va ser ocupada per les tropes italianes, i no va aconseguir alliberar-se’n fins al novembre del 1944.

El terratrèmol que va sacsejar la costa adriàtica l’any 1979 va afectar molt a aquesta població i molts edificis van quedar destruïts. La ciutat antiga que es veu ara està majoritàriament restaurada.

Després de dinar vam anar fins a la ciutat antiga. Està emmurallada i al costat de la porta d’entrada hi ha una gran campana. Buscant la historia veig que correspon a una composició escultòrica de campana i àncora, tot i que jo no em vaig fixar en l’ancora.

La campana, que és el que jo vaig fotografiar, representa una campana d’església, i té una creu ortodoxa pintada. La història d’aquest monument està relacionada amb les pel·lícules que sovint s’han filmat aquí; per una d’aquestes pel·lícules es va posar com a decorat aquesta campana, que no s’havia utilitzat mai com a tal, em sembla que no sona, i una àncora, que sí que era real. Quan es va acabar de filmar la pel·lícula l’equip, en agraïment a la ciutat per la seva acollida els hi va regalar aquest conjunt escultòric fet en bronze.

Un cop creus la porta d’entrada a la ciutat emmurallada et trobes amb carrerons i placetes, ple de restaurants i botigues. Una ciutat medieval que gira al voltant del turisme.  Em recordava una mica Dubrovnik. Té el seu encant i és agradable perdre’s pels seus carrerons i anar descobrint racons.

Trobem l’església de Sant Joan Baptiste, l’antiga catedral. La primera església era del segle VII i la que es veu actualment del segle XV, amb algunes pintures del segle XII. Aquesta església va ser la catedral fins a l’any 1828,quan la diòcesi es va traslladar a Kotor. Té una capella lateral dedicada a la verge de Budva, una icona del segle XII que és venerada tant per catòlics com per ortodoxes. Hi ha diversos frescos i icones d’artistes venecians, que són dels segles XV- XVII.

A la vora trobem les restes de les termes romanes del segle II-I aC.

Una altra església a la mateixa plaça és la de la Santíssima Trinitat, que es va acabar de construir en el 1804. Aquí hi ha la tomba d’un escriptor del segle XIX, Stefan Mitrov Ljubiša, que és molt important en la literatura sèrbia.

La majoria de la població, a aproximadament el 85% és montenegrí o serbi, amb una proporció força igualada entre tots dos.

En la mateixa plaça hi ha una església catòlica i una d’ortodoxa, diuen que és un reflex de la bona harmonia entre les dues esglésies cristianes.

Hi ha dues esglésies més enganxades a la muralla. Una d’elles és la de santa Maria en Punta, edificada pels benedictins en el segle IX. L’altra és una església del segle XII, la de Sant Sabas el santificat. No sé segur si és el mateix que el fundador de l’església ortodoxa sèrbia.

Prop d’aquesta plaça hi ha la ciutadella, que si no estic confosa és on hi ha el museu. Aquí s’han trobat restes d’una necròpoli grega. La ciutadella és de l’època veneciana i es va construir per defensar-se dels otomans.

En algun lloc de la ciutat, em sembla que en una de les portes, encara es pot veure el lleó alat, emblema de la República de Venècia.

Es pot baixar a la platja que queda al peu de les muralles de la ciutat i seguint un camí que hi ha que t’allunya de la ciutat antiga hi ha una escultura interessant. És una figura en bronze d’una noia. Se la coneix com la ballarina nua, o la gimnasta nua... perquè no du la típica faldilla de ballarina, ni res que la identifiqui amb una gimnasta. Aquesta escultura és obra de Gradimir Aleksić, que es va inspirar en les llegendes que corren per crear aquest símbol de l’amor etern.

Una de les llegendes parla d’una història d’amor entre una ballarina i un mariner. Quan el noi va marxar per fer un llarg viatge la noia anava cada dia a la costa a veure si el veia arribar. Però ell no va tornar i diuen que la noia va morir sent-li fidel i amb el cor trencat.

Uns altres diuen que la figura representa una gimnasta, en memòria d’una famosa gimnasta montenegrina, de la que no es coneix el nom, que va morir en aquesta costa quan la seva embarcació es va estavellar contra les roques.

Una altra llegenda parla d’una parella que estaven nedant i els va atacar un tauró; la noia va poder escapar i sortir de l’aigua però el noi no. Després d’això la noia anava cada dia a la platja esperant veure sortir de l’aigua al seu xicot. Un cop més, el símbol de l’amor.

Diuen que a la vora de l’escultura hi ha una pedra amb una inscripció, que traduïda seria: a la badia darrera d’aquesta roca nedant amb uns amics, el 13 de juliol de 1935 en el 22è any, una estudiant del departament d’enginyeria elèctrica Tomašević Stevan, va ser víctima d'un monstre marí.

Encara n’hi ha d’altres que expliquen que aquí va morir la filla d’una de les famílies importants de la ciutat.