Iraq-1. Bagdad. Madrassa Mustansiriya.

Iraq és un d’aquells països que tenia pendent de visitar, però que és difícil trobar el moment adient, ja que ha anat empalmant conflictes. Fa deu anys vaig visitar el nord, la regió autònoma del Kurdistan. Aquest cop he estat pel centre i sud, des de Samarra fins a Bàssora, a la costa del golf pèrsic.

Històricament es diferencia entre l’alta i la baixa Mesopotàmia; a l’Alta Mesopotàmia és on hi va haver la civilització assíria, mentre que la Baixa Mesopotàmia o Caldea, és on hi va haver la civilització sumèria i accàdia.

La història de Mesopotàmia està documentada des de l’any 10.000 aC fins al 637 dC, que és quan hi va haver la conquesta musulmana.

Vam baixar del bus en el pont dels màrtirs i vam poder contemplar per primer cop el riu Tigris. El nom d’aquest pont fa referència als morts en les protestes de l’any 1948.

En les protestes que van tenir lloc al gener del 1948, en contra del tractat anglo-iraquià signat pel rei amb els britànics. En les manifestacions hi van participar estudiants, treballadors de diferents àmbits i gent de barris marginals procedents del sud del país. En total, van durar gairebé un mes, en el que va morir gent, hi va haver detinguts... La darrera manifestació va ser la més sagnant, entre 300 i 400 persones van morir quan la policia van disparar contra els manifestants que estaven al pont i als voltants; alguns van caure al riu.

Bagdad la va fundar l’any 762 el califa Al-Mansur, amb l’objectiu de convertir-la en la capital de l’imperi islàmic abbàssida. La seva situació era idònia, ja que li permetia controlar importants rutes comercials; mensualment s’hi feien fires i de seguida va créixer. Els carrers estaven pavimentats amb quitrà.

L’abundància d’aigua i el clima sec també van contribuir al seu creixement i desenvolupament. Tant al nord com al sud de les portes de la ciutat hi havia aigua, el que facilitava que tothom en pogués tenir.

El moment de major esplendor i prosperitat va ser durant el regnat del califa Harun Rashid, a començaments del segle IX.

Bagdad es troba en la vall del Tigris i l’Èufrates. Aquí hi havia hagut assentaments pre-islàmics, però la seva importància ve de quan en el segle VIII es va convertir en la capital del mon musulmà.

L’any 1258, després de la destrucció produïda per la invasió mongol, els perses i els turcs es disputaven el control de Bagdad, que finalment va quedar incorporada a l’imperi otomà en el 1638.

La vall del Tigris era fèrtil i el riu era una important ruta comercial, per això molt abans de l’època abbàssida ja hi havia hagut assentaments aquí amb noms similars a l’actual. Va ser la ciutat de les mil i una nit.

Hi ha un document del 1800 aC, de l’època d’Hammurabi, en la que es menciona una ciutat anomenada Bagdadu. S’ha trobat una pedra perimetral de l’època del rei assiri Nazimaruttas (1341-1316 aC); també una altra de l’època del rei babiloni Marduk-Apaliddin (1208-1195 aC). En algun altre document es diu que en el segle VIII aC Bagdad era un assentament armeni.

El califa abbàssida fundador de la ciutat Abu Jafar al Mansour va imaginar la ciutat com la nova seu del govern, una fortalesa circular. El palau reial amb una gran mesquita just al centre i la ciutat en disposició radial. Sembla que el problema era la mida d’aquesta gran circumferència que ell imaginava, que veure-ho en un dibuix no li permetia fer-se’n a la idea. Així que va fer cavar una rasa en tot el perímetre circular i va plantar-hi cotó, per veure l’efecte que feia.

Segons l’enciclopèdia de l’Islam, es va escollir aquest emplaçament per raons militars, econòmiques i climàtiques. És una plana fèrtil que podia ser cultivada fàcilment; era un lloc de pas de rutes de caravanes, per tant sempre tindrien provisions per l’exèrcit i per la població. Es trobava al mig de Mesopotàmia i tenia bon clima i era saludable, no hi havia mosquits que poguessin transmetre la malària.

El califa Mansour es referia a aquest lloc com la ciutat de la pau, madinat Al-Salam, tot i que tenia aparença de fortalesa.

La ciutat es va construir inspirada en els camps militars romans, circular, amb quatre portes equidistants que enllaçaven amb les quatre principals rutes: la del sud, que duia cap a Bàsora, la del nord, cap a Kufa, la de l’oest cap a Damasc i la de l’est cap a Khorasan.

Hi havia una rasa profunda abans de la primera muralla. Després un espai de 57 metres abans d’una altra muralla que tenia 28 torres. Un espai de 170 metres on hi havia les cases dels súbdits del califa o potser de la guàrdia. Encara hi havia un altre mur que encerclava el palau del califa, amb una gran cúpula verda, i la seva mesquita.

Inicialment l’espai de la mesquita era una quarta part del palau, però amb el temps va quedar petit per la quantitat de fidels que hi anaven i es va ampliar.

Es diu que en la construcció de la ciutat dels seus somnis hi van treballar 100.000 persones. Es va portar material de poblacions veïnes, i també es va fer servir material de Babilònia.

La construcció de la ciutat es va acabar l’any 766. Mansour estava obsessionat amb la seguretat i la ciutat tenia la seva pròpia presó. Va fer excavar 100 tombes per tal de que la seva tomba no fos profanada. Em sembla que no se sap exactament on està enterrat.

La ciutat estava destinada al govern i a la cort, no era per la resta de la gent, i les activitats comercials estaven prohibides. Així que ben aviat a les afores dela porta de Kufa es va formar un poble de mercaders, anomenat Karkh. Els canals era on es feien les transaccions comercials. Aquesta població externa es va anar estenent tot al voltant de la ciutat emmurallada del califa.

Al cantó est del riu Tigris, a Rusafa, Mansour hi va construir un campament militar. L’any 768 a Rusafa s’hi va construir una nova mesquita i un palau prop del gran cementiri on hi havia enterrats alguns califes.

Els segles VIII i IX van ser l’edat d’or d’aquesta ciutat; es diu que va ser la ciutat més rica del mon. Aquí hi arribaven vaixells procedents d’extrem orient duent porcellana de la Xina, espècies i tints de Malàsia i la Índia, lapislàtzuli i esclaus del Turkestan, ivori i pols d’or de l’Àfrica oriental, perles i armes d’Aràbia...

Un incipient sistema bancari va fomentar el creixement del comerç. A part de la importància a nivell comercial, en temps abbàssida Bagdad va preservar i transmetre, traduir, els coneixements del passat.

Quan es va fundar la ciutat començava a fer-se servir el paper, que havia arribat des de la Xina i es va començar a fabricar a Bagdad. La ciutat es va convertir en un centre d’aprenentatge de referència. Es van traduir moltes obres de referència de diferents matèries.

Entre el 812 i el 813 Bagdad va estar assetjada, en el context de la guerra civil pel control del califat de Bagdad, entre el califa Al- Amin i el seu germà Al-Mamún, que va acabar fent-se amb el poder. La destrucció de la ciutat i els barris de l’entorn era tant gran que no va poder arribar a Bagdad fins al 819, i és quan va començar la reconstrucció.

L’any 825 es va fundar la casa de la saviesa, que s’ha considerat la primera universitat de la història; hi havia aules on es feien debats sobre diferents disciplines, i hi havia també un important grup de traductors, fet que va permetre crear una important biblioteca, em sembla que la més important de l’època.

La casa de la saviesa va ser destruïda després del setge de la ciutat per part dels mongols en el 1258.

Llegeixo que Marco Polo va visitar Bagdad en el 1272.

Durant els segles XV i XVI els otomans i els perses safàvides competien pel control de Bagdad. L’any 1508 el xa Ismail de Pèrsia va ocupar la ciutat, va destruir les tombes dels sants sunnites i va construir un gran hostal per allotjar als peregrins perses. La ciutat es va desenvolupar com un gran centre comercial.

Els turcs no acceptaven que els perses dominessin la ciutat i trenta anys més tard el sultà otomà Solimà, dit el magnífic va conquerir Bagdad als perses. La població xiïta i la no-musulmana estaven molt descontents amb el govern otomà. En el 1621 els perses recuperen de nou Bagdad, per perdre’l de nou 17 anys després, altre cop en mans dels otomans. Aquest cop els turcs volien tenir l’acceptació de la població; van animar als dignataris locals a visitar la cort turca, es van reconstruir les mesquites sunnites i es va potenciar l’agricultura. Bagdad es va convertir en la capital de la província turca.

Bakr Al-Su Baixi, va ser un militar otomà, que va organitzar una conspiració contra el paixà Yusuf; el sultà va enviar soldats per combatre’l i ell va demanar l’ajut dels xa de Pèrsia, Abbas, sense deixar que la ciutat caigués en mans dels perses.

Bagdad va patir un setge i la fam va fer estralls, pel que molta gent va desertar i es va unir als perses. El fill de Bakr és el que va acabar obrint les portes de la ciutat i entregant les claus als representants del xa. Bakr va ser executat i molts sunnites van ser venuts com a esclaus. La ciutat va quedar molt malmesa.

El sultà Murad va intentar reconquerir Bagdad diversos cops, i finalment ho aconseguí l’any 1638, amb l’ajut d’algunes de les tribus de l’Èufrates, que van enviar deu mil camells carregats amb provisions.

Així que, des del 1638 i fins a la primera guerra mundial, Bagdad va formar part de l’imperi otomà i va estar governada des d’Istanbul.

Durant la guerra del 2003 va ser fortament bombardejada. Va quedar sota control estatunidenc, es van produir nombrosos saquejos, i després de l’enderrocament de Saddam Hussein l’Autoritat Provisional de la Coalició va establir una “zona verda” de 8 km2, al centre de la ciutat. Aquest govern provisional va acabar amb quan es van fer les eleccions del 2005.

Acabada la guerra, en el 2004 hi havia molts serveis bàsics que no funcionaven, o no deforma correcta. A l’estiu del 2004 la major part de la ciutat tenia electricitat tan sols de forma intermitent.

El nostre primer dia a Bagdad era diumenge, i per tant aquí era un dia laborable. A més, en algun lloc del centre històric, que és per on ens vam moure nosaltres, hi havia una reunió de representants dels països àrabs. Les dues coses juntes feien que el trànsit fos infernal.

Mentre passejàvem pel centre històric ens van comentar que on ara hi ha un mercat havia sigut el barri jueu.

Bagdad ha sigut sempre una ciutat amb diversitat ètnica i religiosa, especialment es diferencien els dos grans grups religiosos islàmics, sunnites i xiïtes, però n’hi ha d’altres, així com cristians, i en el passat jueus.

Abans del 1950 hi havia una important i influent població jueva, en el barri proper a la gran sinagoga. En aquell temps les diferents comunitats religioses vivien barrejades i amb força harmonia.

A Mesopotàmia els jueus eren una comunitat molt respectada; quan en el segle VI aC quan el rei de Pèrsia, Cir II el gran va conquerir Babilònia, va permetre als jueus tornar a Palestina i reconstruir el temple. Molts jueus però van preferir quedar-se a Babilònia, i compilar el Talmud de Babilònia, que recull les discussions rabíniques sobre la llei jueva, l’ètica, tradicions, històries i cultura jueva.

Durant el califat abbàssida (750-1258 dC) i també durant l’època otomana (a partir del 1534) els jueus van tenir un gran pes econòmic en la societat iraquiana. En el període otomà, eren una minoria protegida, tenien llibertat de culte i podien tenir els seus propis negocis.

Cap a finals dels segle XIX molts jueus bagdadís van marxar cap a altres poblacions, especialment cap a Bàssora, sobretot després de l’obertura del canal de Suez.

En la dècada del 1930 les relacions entre jueus i musulmans es van anar deteriorant, degut a l’agitació existent en la regió per la demanda d’un estat sionista.

Iraq va ser el primer estat àrab a guanyar la independència i ser admès a la Lliga de les Nacions; per això Iraq es considerava el centre del pan-arabisme i de la resistència àrab al sionisme.

Els alemanys van obrir una ambaixada a Bagdad que va començar a difondre idees antisemítiques.

L’any 1934, en el marc del procés d’arabització, es van començar a dispersar als jueus que ocupaven llocs administratius, amb l’excusa d’una reorganització, i els seus llocs passaven a ocupar-los àrabs amb bona formació.

L’any 1941 va ser l’any del Farhud, un aixecament violent contra els jueus, a Bagdad. Els fets van tenir lloc els dies 1 i 2 de juny del 1941, en un moment en que la ciutat estava sense autoritat; Rachi Ali al-Guillani, simpatitzant nazi havia fugit i les forces britàniques encara no havien arribat. La massacre de jueus es va dur a terme també en altres ciutats on hi havia petites comunitats jueves. Van morir assassinats prop de 200 jueus, hi va haver molts ferits i moltes dones violades; es van saquejar comerços i cases de jueus.

Entre els atacants hi havia oficials de l’exèrcit i la policia, vuit van ser condemnats a mort.

No es va deixar que els jueus enterressin als seus morts, que van acabar en una fossa comú. I des de llavors patien atacs, persecucions, confiscacions de bens... Fins que l’any 1951 van ser expulsats del país i enviats a Israel.

No tots els bagdadís donaven suport a la persecució dels jueus. Hi va haver famílies musulmanes que els van acollir i protegir; fins i tot una destacada figura musulmana va posar part dels seus homes per protegir propietats de jueus.

De totes formes, la convivència pacífica entre jueus i musulmans s’havia acabat. Molts jueus van marxar a Palestina i d’altres cap a Estats Units, després de la guerra de Suez.

Em sembla que en el 2003 la sinagoga encara existia, però després de la guerra, amb la invasió per part de les forces de la coalició i la caiguda de Saddam, les milícies xiïtes i sunnites van prendre el control aprofitant el buit de poder. Si ho tinc ben entès, ja no vivien barrejats sinó que separats i en el territori ocupat per uns i altres havien fet neteja dels contraris. Els xiïtes eren majoritaris.

En el 2014 l’ISIS va en ahir el nord d’Iraq arribant a controlar territori fins a les afores de Bagdad. Hi va haver bagdadís que s’hi van unir per lluitar contra l’enemic comú.

La ciutat és plena de contrastos. Molts edificis nous o reconstruïts, d’altres molt fets malbé. No queda gran cosa antiga, o aquesta és la sensació que em dona.

La part que nosaltres visitem, és la plana fèrtil que està regada pels dos grans rius, Tigris i Èufrates; és la plana al·luvial de Mesopotàmia. Precisament el nom de Mesopotàmia ve del grec i vol dir terra entre dos rius.

Aquests dos grans rius neixen a les muntanyes d’Anatòlia (Turquia), creuen l’Iraq, i al sud del paí s’ajunten, per desembocar en el golf pèrsic. El nom de Tigris ve de l’antic persa i vol dir “el ràpid”. L’Èufrates és el riu més llarg del sud-oest asiàtic (3600 km); la seva conca és ampla i poc profunda, i és fàcilment navegable. El Tigris és més curt (1900 km) i passa per terrenys més accidentats. Tots dos rius a la part baixa de la plana de Mesopotàmia, s’ajunten i creen una xarxa de rierols i petits llacs, són les maresmes del sud d’Iraq. Després d’ajuntar-se els dos rius rep el nom de Shatt al Arab.

El nostre viatge s’ha centrat en la Baixa Mesopotàmia, la terra dels sumeris i babilonis.

Bagdad com a ciutat em va atabalar. Masses cotxes, molts embussos, sorollosa.... tots els desplaçaments es fan eterns. La ciutat té unes 8 milions d’habitants. És la segona ciutat més gran del mon àrab; la primera és el Caire.

Es troba a la riba del riu Tigris. De fet, el riu creua la ciutat, dividint-la en dos, amb un traçat ondulat. Si no estic confosa, hi ha tretze ponts sobre el riu que permeten el pas d’un cantó a l’altre. Alguns d’ells van quedar molt afectats durant les guerres.

Durant el califat abbàssida (750-1258 dC) va ser la capital de l’imperi musulmà. Els abbàssides havien enderrocat la dinastia omeia que tenia la seu a Damasc.

Entrem a visitar la madrassa Mustansiriya, que es troba prop del pont dels màrtirs. La va fer construir el califa abbàssida Al-Mustansir, l’any 1227 i es va acabar de construir en el 1234. Era un centre d’estudis superiors, tipus universitat, on hi havia medicina, matemàtiques, literatura, gramàtica, filosofia i religió islàmica; tenien especial rellevància els estudis de llei islàmica. Els abbàssides eren sunnites, per tant aquesta universitat difonia el pensament sunnita.

 Aquest edifici ha patit molts alts i baixos. La degradació més important va ocórrer durant el setge mongol de la ciutat, en el 1258. Actualment està en restauració.

Dins de la madrassa hi havia una zona dedicada a hospital, on els estudiants de medicina podien fer pràctiques. Hi havia farmàcia, uns banys, magatzems, cuina... Hi havia també una residència pels estudiants i una biblioteca que es diu que tenia uns 80.000 llibres, donats pel califa, i que després va augmentar fins a 400.000, però sembla que aquesta dada és exagerada. La biblioteca va sobreviure al saqueig dels mongols i en el 1393 la col·lecció es va fusionar amb la de la madrassa de Nizamiyah; em sembla que després es van dispersar o es van perdre. I quan els otomans van capturar Bagdad, l’any 1534, van endur-se’n els llibres dels palaus i biblioteques, que van acabar a la biblioteca reial d’Istanbul.

Els sunnites tenien quatre escoles jurídiques, i en general els centres d’estudi ensenyaven tan sols una d’elles. Aquesta madrassa va ser la primera on s’ensenyaven les quatre doctrines.

Aquest edifici és l’únic que queda en peu que demostra la importància que va tenir Bagdad com a centre de l’art islàmic i el desenvolupament de motius decoratius geomètrics.

La planta d’aquest edifici és rectangular, amb un gran pati central. En cada cantonada hi havia una de les escoles jurídiques de l’islam.

L’any 1235 es va instal·lar un despertador monumental, alimentat per aigua, que anunciava les hores de pregària. 

Després va tenir un període de declivi, abans de que hi hagués la invasió mongol, i en el 1258 destruïssin part d’aquest conjunt arquitectònic, que després es va restaurar.

En el segle aquesta madrassa va servir com a caravanserrall, pels mercaders que passaven per Bagdad. Des de finals del segle XVIII i fins a començaments del segle XX va tenir un us militar, coma residència i també era on s’hi emmagatzemaven els uniformes.

Nepal-25. Kàtmandu.

Tal i com ja vaig comentar, el vol de Pokhara a Kàtmandu va sortir amb molt de retard; em va fer gràcia veure que el temps que vam trigar per anar d’una ciutat a l’altra en avió era el mateix que per anar de l’aeroport de Kàtmandu a l’hotel.

El primer que vaig fer en arribar va ser anar a buscar algun lloc on menjar; no havia dinat i eren quarts de quatre de la tarda. Vaig entrar en un eco restaurant, en que hi havia alguns xicots prenent te, però em sembla que eren treballadors del local. Em van preparar un pollastre que vaig trobar deliciós. Acompanyat d’una copa de vi vaig pagar l’equivalent a 11 euros.

Més tranquil·la i refeta després de menjar, vaig passejar sense rumb per la part antiga de la ciutat i encara vaig descobrir alguns racons.

Tot passejant vaig arribar a una plaça amb un stupa al centre i d’altres més petites al voltant, és el stupa Kathesimbu. És gairebé una rèplica del temple dels micos o stupa de Swayambhu. Com que aquest gran complex religiós es troba sobre un turó i cal fer una bona pujada per arribar-hi, no tothom pot anar-hi. Per això es va construir aquesta altra en el centre de la ciutat antiga.

Es va construir al voltant de l’any 1650, però segons els historiadors hi va haver un stupa anterior construïda en el període Licchavi, que va del 400 al 750dC. Segons la llegenda, aquest stupa havia arribat aquí volant des de Caixmir, a l’Índia.

Una versió més oficial de la història és que un poderós monjo de Kàtmandu va visitar Benares, a l’Índia, ja que el rei l’hi havia demanat que consagrés un stupa que havia construït a la ciutat. Es va fer la cerimònia de consagració, però quan el rei es va assabentar que el ritual emprat no seguia els costums locals, va considerar que el monjo era un frau. Com a resposta, el monjo va encerclar el stupa amb una corda, el va arrencar dels seus fonaments, i va tornar cap a Kàtmandu amb el stupa flotant al seu costat.  

Es creu que a dins s’hi conserva la calavera de Sariputra, un dels dos primers deixebles de Buda, que hauria nascut en els segles VI o V aC.

En aquesta mateixa plaça hi ha un monestir budista, el Drubgon Tangchup Chueling.

Quan vaig estar ja saturada dels cotxes i motos, del fum, la contaminació i les aglomeracions de gent me’n vaig entornar cap a l’hotel.

Al vespre vam sortir a sopar per acomiadar-nos i ens en vam anar a dormir d’hora ja que ales 5 del matí ens venien a recollir per dur-nos a l’aeroport. Com que no podíem esmorzar a l’hotel i estava inclòs, ens van preparar un pícnic: 2 ous durs, una magdalena, un croissant, un plàtan, un parell de mandarines, una poma i un suc de taronja. Molt complet i variat, per tal que cadascú mengi el que l’hi vingui més de gust.

En el vol de tornada em vaig acabar de llegir el llibre de Michel Peissel. Ell va visitar el regne de Lo en la dècada de 1960, han passat prop de 60 anys i hi ha moltes coses que no han canviat en aquest temps, ara be, n’hi ha d’altres que sí. La grandiositat que ell explica en el llibre no l’he sabut veure; molts monestirs estan gairebé buits, polsosos, molt descuidats. El fet de que estiguin tant buits pot ser per l’època de l’any que és, per les festes en que la gent ha anat a veure a la família. Els monjos poden viure a casa seva, i venir al monestir tan sols per les cerimònies.

L’antic regne de Mustang em sembla que és el lloc més remot que he visitat mai. Les pistes en mal estat i l’altitud fan que els poblets quedin gairebé aïllats.

Lo Mantang es sorprenent, però molt diferent al què m’esperava. Segueix sent una ciutat emmurallada , però hi ha molt poca vida, pocs joves, majoritàriament vells i alguna criatura, però poques. Alguns estrangers i portejadors... però també en aquest sentit hi ha poca activitat, o no tanta com abans.

Nepal-24. Pokhara.

Pokhara és la segona ciutat més poblada de Nepal, la primera és Kàtmandu. Es troba a la riba del llac Phewa i al peu del massís de l'Annapurna. La vall de Pokhara és la segona vall més gran de Nepal.

A partir d’anàlisis de carboni 14 dels dipòsits al·luvials de la vall de Pokhara s’ha pogut saber que en l’època medieval hi va haver tres terratrèmols, a l’any 1000, en el 1255 i en el 1344. L’anàlisi dels conglomerats indica que hi ha material que prové del circ de Sabche en el massís de l’Annapurna.

La muntanya que presideix Pokhara és el Machapuchare, que vol dir cua de peix; el nom prové de la forma del doble pic. Forma part del massís de l’Annapurna, a la serralada de l’Himàlaia.  Per molt poc (3 metres) no arriba als 7.000 metres. Aquesta muntanya es considera sagrada i no es dona permís per escalar-la. També es poden veure els de més de 8.000 metres: Dhaulagiri, Annapurna i Manaslu.

La ciutat a la vora del llac està a 800 metres d’altitud en canvi als peus de les muntanyes a 1000 metres i el clima, temperatura i pluges, varia d’un extrema l’altre de la ciutat.

El llac Phewa és d’aigua dolça i està classificat com semi natural; hi ha una presa que regula la reserva d’aigua. És el segon llac més gran del Nepal, però el més visitat. En una petita illa en aquest llac hi ha un temple dedicat a Vixnu, el temple Barahi.

L’anàlisi dels sediments del llac indiquen que són del període entre el 12.640 i 12.025 aC, no obstant es creu que la formació del llac seria al voltant del 13.000 aC. L’aigua de desguàs del llac es fa servir per generar electricitat; i una part del llac està dedicada a la piscicultura.

Es pensa que els primers habitants d’aquesta regió vivien inicialment sobre els turons i que més tard van baixar a assentar-se a la vall. El primer nucli de població sorgeix com a centre mercantil a la vall del riu seti, que no queda massa lluny de l’actual Pokhara. Era un lloc estratègic, punt de parada de les rutes comercials que creuaven l’Himàlaia i les que anaven transversals, est-oest.

El primer poble d’aquesta vall, Batulechaur, al cantó nord de la vall, es diu que va ser obra del rei de Kaski, que la va convertir en la capital d’hivern, a mitjans del segle XIV. Entre la gent que s’hi va instal·lar hi havia bramans, una casta de sacerdots en la societat hindú, que tenien que ocupar-se del temple Bindhyabasini, i se’ls hi van concedir terres a Birta. Un altre poble a la vall, Dhobi Gauda, és on hi va haver el primer mercat.

En el segle XVII Pokhara formava part del regne de Kaski, un dels 24 regnes del Nepal, que estava governat per una branca de la dinastia Sha.

Després, en la dècada de 1770, el darrer rei de Kaski va portar sis famílies de newars que vivien a Kàtmandu, amb l’objectiu de convertir la població en un important centre comercial.

En aquella època, Pokhara estava majoritàriament habitada pels khas, i les comunitats més importants es trobaven en el que avui en dia és la part moderna. Per altra banda, la comunitat dels mahji es van establir prop del llac Phewa. Aquest grup ètnic tenen molta relació amb l’aigua, en especial amb els rius. Són especialistes en la construcció d’embarcacions i transport per riu.

Entre els anys 1959 i 1962, uns tres-cents mil exiliats tibetans van arribar al Nepal. I des del 1989 cada any n’arriben uns 2.500 més. En molts casos, Pokhara és un lloc de trànsit en el seu camí cap a l’Índia, on hi ha una important comunitat tibetana. Entre 50.000 i 60.000 tibetans viuen exiliats a Nepal, repartits en 12 camps de refugiats estables, vuit d’ells a Katmandu i els altres quatre als voltants de Pokhara. Els camps de refugiats que hi ha a Pokhara s’han convertit en pobles, cadascun amb la seva gompa (monestir budista) i el chorten.

Fins a finals de la dècada de 1960 a Pokhara tan sols s’hi podia arribar a peu; la primera carretera, la Siddartha Highway, es va acabar en el 1968. Això va convertir la població en un important centre turístic i va créixer ràpidament.

En arribar a Pokhara com que era d’hora vaig anar a veure el llac i vaig estar vorejant-lo un bon tros. Hi havia moltíssima gent, tant estrangers com locals. Hi havia forces nois joves fent de fotògrafs als turistes; es col·loquen en els llocs més bonics del llac i es veien moltes parelles que posaven per la fotografia amb el llac i les muntanyes de fons.

En algun moment es veu el cim del Machapuchare amb la forma de cua de peix.

Vam sopar en un lloc turístic, per aquí pràcticament tots ho són; vaig prendre pollastre rostit i vi i em va costar 12 euros. I aquella nit vaig dormir de meravella, el llit era còmode i una bona dutxa va ser reconfortant.

Al matí següent ens venien a recollir per anar a l’aeroport a 2/4 d’onze, per tant tenia temps de passejar una mica més per la ciutat. Al llac, els joves fotògrafs estaven ja a punt per si hi havia algun client.

En el viatge de tornada anàvem fins a Kàtmandu en avió. Vam arribar d’hora a l’aeroport; era un caos. Hi ha moltes companyies que volen a Kàtmandu, però precisament amb la que anàvem nosaltres el vol duia retard. Vam haver d’esperar més d’una hora, potser al voltant d’hora i mitja o dues hores. No havíem dinat i a l’aeroport no hi havia res per menjar. Un cop s’agafa l’avió, el vol és molt curt i en un moment ets a la capital.

Nepal-23. De Marpha a Pokhara.

Ens esperava un llarg dia de cotxe, de retorn cap a Pokhara. , S’ha acabat el recorregut pel Mustang, Un altre dia de llarg trajecte de cotxe, uns 140 Km, que per aquestes terres, on sempre poden sorgir imprevistos, pot ser llarg. La previsió era d’unes set hores, però amb parades incloses, van ser nou.

S’ha de fer la mateixa ruta que a l’anada, o sigui passant per Ghasa, Tatopani i Beni. La diferència és que la part de carretera principal, que a l’anada estava tallada, ara estava oberta.

Vam sortir de Marpha a les set del matí. Feia molt fred, i també les primeres parades que vam fer al llarg de la ruta. De camí cap als cotxes ens anem acomiadant de les grans muntanyes que ens envolten.

La pista estava més seca que en el camí d’anada, però seguia estant en molt mal estat.

En arribar a Tatopani vam fer una parada de mitja hora ja que aquesta població és famosa per les aigües termals. Hi ha un parell de piscines, una per homes i l’altre per dones. Tenen servei de dutxes, però no armariets per deixar la roba. És un lloc molt apreciat per la població local i nepalesos d’altres regions.

Acabat el temps pel bany, que jo vaig aprofitar per fer fotografies, vam continuar la nostra ruta.

El paisatge va canviant a mesura que es va baixant, és cada cop més verd. Vam parar a dinar pel camí; vam prendre el típic de quan es vol anar ràpid, el dalbhat, que té caldo de llegums, arròs, verduretes variades, segons els llocs una mica de carn ia vegades una mica de pa cruixent.

Quan vam agafar la carretera asfaltada es podia anar molt més ràpid, però la circulació era una bogeria.

A les quatre de la tarda arribàvem a Pokhara i ens acomiadàvem dels nostres xofers i d’un dels guies, el de la zona del Mustang.