Ara ens dirigim cap a l’oest, fins a Cevzli on hi ha el
monestir de Tbeti. Des del castell de Seytan fins aquesta població hi ha uns 80
km.
Pel camí fem una parada en el petit poble de Yavuzkoy, per
veure el paisatge de les valls georgianes.
L’est de Turquia em té gratament sorpresa per la gran
diversitat paisatgística i cultural que hi ha. La primera part del viatge, al
sud, amb un clima tòrrid, en canvi aquesta zona, més al nord, les temperatures
són agradables, l’entorn és molt més verd, envoltat de muntanyes... Les
carreteres també, si no recordo malament, molt menys transitades.
Parem a dinar a Şavşat; en turc es pronuncia Xàvxat i en
georgià és Xavxeti. Va ser una mica difícil trobar lloc per dinar, ja que era
diumenge i estava gairebé tot tancat. A és, a la plaça hi havia un míting
electoral.
Cevizli es troba a uns 15 km de Şavşat En aquest poble
hi ha l’església de Tbeti (o Tibeti), en ruïnes. Es troba a uns 1.200 metres
d’altitud. El poble està a uns 1.200 metres d’altitud en una zona de boscos i
llacs. Antigament aquest poble s‘anomenava Tbeti, i diuen que possiblement fa
referència a que és una zona de llacs; el districte dels llacs en georgià
s’anomena tba-eti.
Quan estem veient les restes de l’església arriba un petit grup
de gent, són georgians, segons m’explica una de les dones, i em diu que abans
això pertanyia a Geòrgia. És un grup religiós, amb un sacerdot i fan una
cerimònia, cremen encens, beneint les pedres i fent-hi petons... Recorren tots
el racons.
Aquí hi havia hagut un monestir a l’època medieval, quan
formava part del principat de Taoklarjètia, al sud-oest de Geòrgia.
La construcció de l’església s’atribueix al príncep bagràtida
Aixot Kukhi, entre els anys 891 i 918. La seva tomba estaria al costat de
l’església.
En alguns llocs parlen d’església, en altres de catedral; era
l’església principal del monestir.
En la primera part del segle XI es van fer algunes reformes i
es va ampliar. S’han trobat pedres ornamentals del segle XI però també del
XIII. Per tant la construcció va ser en tres fases: segle X, XI i XIII.
Després de l’ampliació i reforma del segle XI es va convertir
en una església amb cúpula i planta cruciforme. Es va construir una galeria que
estava reservada per les dones; això era freqüent en les esglésies a partir del
segle X
i fins el segle XIII.
La cúpula era circular per dins i hexagonal per fora i amb una
coberta cònica.
Hi havia hagut un relleu en un bloc de pedra grisa, del
governant, Aixot Kukhi, subjectant una maqueta de l’església. Quan la van
trobar tot el relleu estava molt danyat, havia estat sotmès a cops, tant la
figura humana com la maqueta. Diuen que semblava que la figura tenia barba i
duia una llarga gorra teixida de llana gruixuda al cap. Aixot estava
representat amb botes, vestit amb una llarga túnica feta de tela gruixuda
brodada amb imatges de lleons i a sota una altra peça de roba subjectada per un
cinturó ampla.
A l’interior hi havia molts frescos. Es van trobar fragments,
on apareix Jesús, àngels, querubins, la Mare de Déu, Sant
Joan, els apòstols, dels que tan sols
quedaven els caps. També s’acostumaven a representar els sacerdots de
l’església, i que a finals del segle XIX encara existien. Les inscripcions que
acompanyaven les figures estaven escrites en l’antiga escriptura georgiana.
El monestir de Tbeti es va convertir en un important centre
cultural, on es van produir nombrosos escrits hagiogràfics i es va convertir en
un dels centres més importants per a la cal·ligrafia i la il·luminació de
manuscrits.
L’any 995, Ioane Mtbevari, compositor de cançons religioses i
traductor d’obres gregues al georgià, va crear l’Evangeli de Tbeti. El bisbe
Samuel del Tibeti va encarregar que fos decorat amb miniatures en la tradició
d’il·luminació manuscrita bizantina.
Fins la segona meitat del segle XVII va funcionar com església
cristiana; després es va reconvertir en mesquita i va tenir aquest us fins a
finals del segle XIX.
L’any 1874, Giorgi Kazbegi, un noble i general al servei de
l’exèrcit rus, va viatjar al territori de Geòrgia sota domini otomà amb motiu
d’una missió de reconeixement i va descobrir les esglésies d’aquesta regió,
entre elles l’església de Tbeti, on segons les seves notes de viatge hi va
trobar un registre de donants, en el que els que s’esmenten són noms georgians.
Hi ha una representació que va fer un historiador i arqueòleg
georgià, l’any 1879, Dmitry Bakradze. També l’arquitecte rus Andrey
Mikhailovich Pavlinov va visitar l’església en el 1888 i va publicar les seves
observacions, un plànol i unes fotografies.
L’església de Tbeti es va convertir en mesquita a la dècada de
1880, i no es van fer canvis estructurals però sí que van quedar molt malmesos
els frescos que hi havia. L’any 1889 es va construir una mesquita al poble de
Tbeti, amb pedres que procedien d’aquesta església, i va finalitzar el seu
període com a mesquita.
Cap al 1960, Nicole i Jean-Michel Thierry van ser els primers
historiadors de l’art que van obtenir permís per fer un viatge d’investigació
per la regió, després de la Segona Guerra Mundial. Però l’any 1961 el governador del districte Şavşat
la va fer dinamitar. L’església va quedar molt danyada i la cúpula que no havia
caigut en un primer moment, es va esfondrar més tard.
Per ara, en les investigacions que s’han fet, no s’han trobat
altres edificis al voltant de la catedral.
Vam deixar al grup de georgians fent la seva cerimònia, i vam
baixar a peu per la carretera per anar veient les tombes i gaudir del paisatge.
Les tombes estan en el jardí de les cases; ens expliquen que ho fan per evitar
que els hereus venguin la finca i que segueixi a la família.