15 de novembre 2024

Est de Turquia-66. Mar Negra. Ayder.

Tornem enrere fins a Ayder. Un petit poble de muntanya que es troba a uns 30 km de la costa.

Aquesta és una zona on hi ha plantacions de te; pertanyen a petits propietaris que després venen la collita a dues empreses, una pública i l’altra privada.

Es troba a 1350 metres d’altitud, a la serralada Kaçkar. El primer que fem és anar a veure la cascada, ems embla que és la cascada Gelin Tulun, o vel de la núvia.

Segueix plovisquejant i fa fred. Hi ha molt turisme, especialment d’Emirats Àrabs, de l’Índia... És el típic poble de muntanya, amb les casetes a banda i banda de la carretera, i com que és un atractiu turístic, hi ha moltes botigues on venen regals, predominant el tei les avellanes.

De la carretera, que és el carrer principal, surten carrerons a banda i banda, costeruts. Vagis cap a on vagis et toca anar pujant i baixant.

En aquesta regió de la mar Negra hi viuen els lazes i els hamshenis.

Els lazis o lazes era una tribu caucàsica unificada cap a finals del segle I o en la primera meitat del segle II. El nom de Lazoi apareix per primer cop en l’època cristiana, esmentada per Plini i per Claudi Ptolomeu.

En el segle II els lazoi habitaven al sud de Sukhumi (capital d’Abkhàzia) i a l’est de Trebisonda, a la vora de la mar Negra. Els lazoi van anar agafant importància en els segles següents; el país de l’antiga Còlquida se’l coneixia com Lazica o Lazika.

A començaments del segle VI els lazes ja eren cristians; hi ha constància que Justinià I (527-565) va restaurar un temple a Lazika, el que vol dir que ja hi havia un temple anterior.

Es van convertir a l’islam en la segona meitat del segle XV.

El seu ofici tradicional és forner o pastisser i en moltes ciutats de Turquia els que exerceixen aquest ofici són lazes o d’origen laz. Molts també van treballar en aquesta feina a Rússia fins a la Segona Guerra Mundial i tornaven al seu país amb dones russes que es convertien a l’islam. Són en general bons negociants, emprenedors i controlen el mercat immobiliari a Istanbul. També són molt bons mariners i formen la majoria de la tripulació de molts vaixells turcs.

La seva nació i llengua, avui molt minoritària, té elements de l’antic idioma de Còlquida però està emparentat molt directament amb el mingrelià, dialecte georgià. Unes cent mil persones són d’aquesta ètnia a Turquia (però només un terç parla la llengua) i uns milers a Geòrgia i a la República Autònoma d’Adjària, de Geòrgia. Hi ha petites comunitats de laz a Rússia i Alemanya.

Els Hemshin (nom oficial turc) o Hamshen (nom armeni) són d’origen armeni, i viuen en la costa de la mar Negra.

Dos prínceps armenis, Hamam i Shapuh Amatuni, que van perdre els seus dominis a mans dels àrabs, es van traslladar a l’Imperi Bizantí al segle VIII amb 12.000 dels seus habitants i es van establir a la ciutat de Tambut, a les muntanyes. Van rebatejar la ciutat amb el nom de Hamamashen, que va evolucionar a Hamshen o Hamshin  Aquest grup d’armenis va prosperar a les muntanyes Pòntiques i, pràcticament aïllat d’altres poblacions armènies, va desenvolupar el seu propi dialecte de l’armeni.

La majoria d’aquests armenis eren cristians de l’Església Apostòlica Armènia. L’any 1461 aquesta àrea va ser conquerida per l’Imperi Otomà i entre els segles XVI i XVIII molts Hamshen es van veure obligats a convertir-se a l’islam. Els que es van negar a convertir-se van fugir.

Actualment parlen el turc, em sembla que s’ha perdut la seva llengua original. Es dediquen al cultiu del te i del blat de moro, la cria de bestiar i l’apicultura.

A la nit vam anar a sopar a un petit local entranyable. El cartell que hi havia al carrer amb el menú escrit en una pissarra no l’enteníem, i una noia que passava ens va explicar una mica què hi preparaven. De seguida va sortir la mestressa, i ens va animar a entrar. No teníem llengua comuna però amb el traductor del mòbil i molt bona voluntat per ambdues parts vam aconseguir encarregar el menjar. 

Era una sala familiar, cuina i menjador tot en una peça. A més de la dona que era gran, hi havia dos homes de la mateixa quinta, jo diria que més de 65 anys. No sé si eren família o molt bons amics, el cas és que de seguida es van posar tots tres a la feina; un feia la sopa, l’altra fregia unes pastes, el tercer cuinava les boles de carn. Ens van engegar la televisió per si volíem mirar el partit de futbol.

Vam menjar molt be, molt econòmic i va ser molt agradable i tots tres eren molt agradables, tot i que la que va interactuar més amb nosaltres era la dona.

Est de Turquia-65. Mar Negra. Vall del riu Firtina i cascades Tar

La darrera part del viatge és ja la zona de la mar Negra. Seguim la carretera direcció nord, fins arribar a la costa, a Hopa.  Després anem cap a l’oest, per l’autovia que ressegueix la mar Negra, uns 45 km, fins a Ardesen. Des d’aquí  tornem cap a l’interior, per la vall del riu Firtina; uns 10 km a l’interior hi ha un dels ponts sobre el Firtina, el pont Timisvat.

La serralada de muntanyes que hi ha a la vora de la mar Negra són les muntanyes Kaçkar. Les muntanyes Kaçkar són la part més oriental de les muntanyes Pòntiques o Alps Pòntics, que separen l’interior d’Anatòlia de la costa de la mar Negra. El seu cim més alt, el Kaçkar Dağı, té 3.937 m d’altitud. La zona dels Kaçkars és Parc Nacional des del 1994. El nom Kaçkar, prové de l’armeni khatxkar que significa creu de pedra.

Les muntanyes són boscoses i amb pastures; aquesta zona de les pastures de muntanya s’anomena yaylalar.

Vall del riu Firtina

La gent d’aquesta zona se les ha enginyat, ja des de l’antiguitat, per trobar la forma de creuar el riu, per passar d’una banda a l’altra de la vall. En l’època medieval, la vall disposava d’una carretera que connectava l’altiplà interior amb la costa, amb un parell de castells construïts per protegir la ruta. El terreny és escarpat i la carretera tenia que creuar el riu diversos cops, pel que es van arribar a construir una vintena de ponts. Encara es conserven alguns d’aquests ponts històrics.

Tots els ponts històrics d’aquesta zona són similars tant en el seu disseny com en la forma de construcció. N’hi ha algun amb múltiples arcs, però la majoria tenen un sol arc.

La majoria dels ponts de la vall del riu Fırtına es van construir durant els segles XVIII i XIX, potser substituint els ponts més antics.

Pont Timisvat


El pont Timisvat és un d’aquests ponts de l’època otomana. En algun lloc trobi que l’anomenen Timisvat Osmanli, em sembla que fa referència a que és del període otomà, de la dinastia Osman o Osmanlí.

Es va construir en el segle XVIII. És un dels molts ponts que hi ha al llarg del riu Firtina, entre l’altiplà d’Ayder i la seva desembocadura a la mar Negra. També se’l coneix amb el nom de Çiftkemerli (Dos arcs); el pont es va construir amb forma d’un arc de dos ulls, un de gran i l’altre petit.


El restaurant té vistes sobre el riu i el pont i, no sé si depenent del restaurant o independent, hi ha activitats aquàtiques. 

Cascada Tar

Continuem cap al sud-est per anar a veure la cascada Tar. Quan vam arribar començava a plovisquejar i hi havia boira, boira pixanera; va estar tot el recorregut així, va ser una llàstima. Si no estic confosa el camí va vorejant el riu Kaçkar i es triga uns 20 minuts a arribar a la cascada.




 


10 de novembre 2024

Est de Turquia-64. Valls georgianes: Borçka i llac Karagöl.

Anem a dormir a Borçka. L’hotel està lluny del poble, dalt de la muntanya, així que abans de pujar ens aturem al supermercat per comprar-nos alguna cosa per sopar. Jo vaig comprar-me també una ampolleta de vi marca Artvin, que almenys m’alegrava l’àpat. No m’agrada gens sopar a l’habitació d’hotel. Per sort ens vam poder posar al menjador a menjar, que sempre és una mica més agradable.


Des de dalt hi ha vista sobre el poble, que el creua el riu Çoruh, i es veu en el turó de davant una estàtua d’Atatürk. És l’estàtua més gran que hi ha almon feta amb acer i coure. El monument es va acabar en el 2012 però no es va inaugurar fins el 2017. És obra de l’escultor georgià Jumber Jikia. El lloc es pot visitar i diuen que rep unes 35.000 visites l’any.


Aquesta població es troba a uns 15 km de la frontera georgiana i a uns 25 km de la costa de la mar negra.

Al matí ens dirigim una mica més cap a l’est, per anar al Parc Nacional Borça Karagöl, on hi ha el llac Karagöl, que es troba a 1.550 metres d’altitud. S’ha de deixar el cotxe a l’aparcament i després hi ha uns busos que et pugen fins al llac. Un cop allà pots donar la volta, en un recorregut fàcil i molt agradable.















Est de Turquia-63. Valls georgianes, Cevizli, església deTbeti.

Ara ens dirigim cap a l’oest, fins a Cevzli on hi ha el monestir de Tbeti. Des del castell de Seytan fins aquesta població hi ha uns 80 km.

Pel camí fem una parada en el petit poble de Yavuzkoy, per veure el paisatge de les valls georgianes.

L’est de Turquia em té gratament sorpresa per la gran diversitat paisatgística i cultural que hi ha. La primera part del viatge, al sud, amb un clima tòrrid, en canvi aquesta zona, més al nord, les temperatures són agradables, l’entorn és molt més verd, envoltat de muntanyes... Les carreteres també, si no recordo malament, molt menys transitades.

Parem a dinar a Şavşat; en turc es pronuncia Xàvxat i en georgià és Xavxeti. Va ser una mica difícil trobar lloc per dinar, ja que era diumenge i estava gairebé tot tancat. A és, a la plaça hi havia un míting electoral.

Cevizli es troba a uns 15 km de Şavşat En aquest poble hi ha l’església de Tbeti (o Tibeti), en ruïnes. Es troba a uns 1.200 metres d’altitud. El poble està a uns 1.200 metres d’altitud en una zona de boscos i llacs. Antigament aquest poble s‘anomenava Tbeti, i diuen que possiblement fa referència a que és una zona de llacs; el districte dels llacs en georgià s’anomena tba-eti.

Quan estem veient les restes de l’església arriba un petit grup de gent, són georgians, segons m’explica una de les dones, i em diu que abans això pertanyia a Geòrgia. És un grup religiós, amb un sacerdot i fan una cerimònia, cremen encens, beneint les pedres i fent-hi petons... Recorren tots el racons.

Aquí hi havia hagut un monestir a l’època medieval, quan formava part del principat de Taoklarjètia, al sud-oest de Geòrgia.

La construcció de l’església s’atribueix al príncep bagràtida Aixot Kukhi, entre els anys 891 i 918. La seva tomba estaria al costat de l’església.

En alguns llocs parlen d’església, en altres de catedral; era l’església principal del monestir.

En la primera part del segle XI es van fer algunes reformes i es va ampliar. S’han trobat pedres ornamentals del segle XI però també del XIII. Per tant la construcció va ser en tres fases: segle X, XI i XIII.

Després de l’ampliació i reforma del segle XI es va convertir en una església amb cúpula i planta cruciforme. Es va construir una galeria que estava reservada per les dones; això era freqüent en les esglésies a partir del segle X  i fins el segle XIII.

La cúpula era circular per dins i hexagonal per fora i amb una coberta cònica.

Hi havia hagut un relleu en un bloc de pedra grisa, del governant, Aixot Kukhi, subjectant una maqueta de l’església. Quan la van trobar tot el relleu estava molt danyat, havia estat sotmès a cops, tant la figura humana com la maqueta. Diuen que semblava que la figura tenia barba i duia una llarga gorra teixida de llana gruixuda al cap. Aixot estava representat amb botes, vestit amb una llarga túnica feta de tela gruixuda brodada amb imatges de lleons i a sota una altra peça de roba subjectada per un cinturó ampla.

A l’interior hi havia molts frescos. Es van trobar fragments, on apareix Jesús, àngels, querubins, la Mare de Déu, Sant  Joan, els apòstols, dels que tan sols quedaven els caps. També s’acostumaven a representar els sacerdots de l’església, i que a finals del segle XIX encara existien. Les inscripcions que acompanyaven les figures estaven escrites en l’antiga escriptura georgiana.

El monestir de Tbeti es va convertir en un important centre cultural, on es van produir nombrosos escrits hagiogràfics i es va convertir en un dels centres més importants per a la cal·ligrafia i la il·luminació de manuscrits.

L’any 995, Ioane Mtbevari, compositor de cançons religioses i traductor d’obres gregues al georgià, va crear l’Evangeli de Tbeti. El bisbe Samuel del Tibeti va encarregar que fos decorat amb miniatures en la tradició d’il·luminació manuscrita bizantina.

Fins la segona meitat del segle XVII va funcionar com església cristiana; després es va reconvertir en mesquita i va tenir aquest us fins a finals del segle XIX.

L’any 1874, Giorgi Kazbegi, un noble i general al servei de l’exèrcit rus, va viatjar al territori de Geòrgia sota domini otomà amb motiu d’una missió de reconeixement i va descobrir les esglésies d’aquesta regió, entre elles l’església de Tbeti, on segons les seves notes de viatge hi va trobar un registre de donants, en el que els que s’esmenten són noms georgians.

Hi ha una representació que va fer un historiador i arqueòleg georgià, l’any 1879, Dmitry Bakradze. També l’arquitecte rus Andrey Mikhailovich Pavlinov va visitar l’església en el 1888 i va publicar les seves observacions, un plànol i unes fotografies.

L’església de Tbeti es va convertir en mesquita a la dècada de 1880, i no es van fer canvis estructurals però sí que van quedar molt malmesos els frescos que hi havia. L’any 1889 es va construir una mesquita al poble de Tbeti, amb pedres que procedien d’aquesta església, i va finalitzar el seu període com a mesquita.

Cap al 1960, Nicole i Jean-Michel Thierry van ser els primers historiadors de l’art que van obtenir permís per fer un viatge d’investigació per la regió, després de la Segona Guerra Mundial. Però  l’any 1961 el governador del districte Şavşat la va fer dinamitar. L’església va quedar molt danyada i la cúpula que no havia caigut en un primer moment, es va esfondrar més tard.

Per ara, en les investigacions que s’han fet, no s’han trobat altres edificis al voltant de la catedral. 

Vam deixar al grup de georgians fent la seva cerimònia, i vam baixar a peu per la carretera per anar veient les tombes i gaudir del paisatge. Les tombes estan en el jardí de les cases; ens expliquen que ho fan per evitar que els hereus venguin la finca i que segueixi a la família.








07 de novembre 2024

Est de Turquia-62. Valls georgianes, castell de Seytan.

Al nord del llac Çildir, prop ja de la frontera amb Geòrgia, hi ha el castell de Seytan.

És troba en una gorja i la caminada fins allà té vistes molt boniques i és agradable. Però no vaig arribar fins a l’entrada; el camí està en bon estat, excepte el darrer tram que deien que era una mica més complicat, i ja no vaig fer-lo. Em vaig dedicar a gaudir del paisatge i del passeig i veure les restes del castell des d’una mica més lluny.

El nom del castell, Seytan, significa Satanàs, perquè diuen que tan sols el diable podia construir-lo. En un altre lloc diuen que se l’anomena el castell del diable, en base a una llegenda que diu que en el passat es va veure per aquí un esperit maligne o un diable.

El castell va ser utilitzat de forma continuada des de l’època hel·lenística fins a l’època otomana, sent renovat i modificat cada cop que canviava de mans.

No se sap quan es va construir però, per les característiques arquitectòniques se suposa que és de l’època del regne d’Urartu. En una crònica de l’any 1064 es diu que el castell tenia una presó.

Les restes que es veuen actualment són del castell que es va construir en el segle XIII quan aquesta regió estava governada per regnes georgians. Probablement era una fortalesa de frontera. Durant segles va ser una fortalesa georgiana coneguda com a Qajis Tsikhe.

El castell ha patit saquejos per part dels cercadors de tresors, ja que segons una llegenda la filla d’un rei georgià estava enterrada en aquest castell, juntament amb or i joies.