Turkmenistan_15: Ashgabat

L’últim dia al país el passo passejant per Ashgabat. Davant de l’hotel hi ha un edifici emblemàtic que em serveix per orientar-me. És el circ, tot i que em sembla que ja no s’hi fan actuacions de circ però si altres espectacles. A la nit està il·luminat, com molts altres edificis de la ciutat. 

Vaig anar caminant fins a la plaça de la independència el que em va permetre veure altres barris de la ciutat menys grandiosos. Hi ha barris de casetes senzilles, patis plens de parabòliques, roba estesa... M’explicaven que com que les televisions locals només parlen del propi país cal tenir antenes parabòliques, i el millor és tenir-ne unes quantes orientades en diferents direccions, així accedeixes a més canals. 

Es veuen també algunes cases força descuidades, i també barris que em semblen del període soviètic. Tot això contrasta amb les grans avingudes de marbre, en les que no pots creuar fora dels passos marcats, edifics altament vigilats.... és com si convisquessin dos estils de ciutat en una. Els carrers estan molt buits de gent, en canvi en les parades d’autobús s’hi que hi ha força gent, i els busos van plens. 

Els grans parcs, bonics, amb marbre i fonts, també estan buits. Tan sols després de dinar hi vaig trobar una parella. La resta, espai bonic, agradable però desert. Hi ha un barri que és el turc, allà hi ha un altre ambient, i el parc està bastant descuidat. 

Vaig visitar un parell de mercats, però com en l’altra que havia visitat, em van prohibir fer fotografies. Un d’aquests mercats estava a tocar d’una plaça i em va fer gràcia veure que hi havia uns quants caixers automàtics, un al costat de l’altra; potser n’hi havia sis. Ho vaig fotografiar de lluny i així i tot em van venir a revisar les fotografies i me la van fer esborrar, així com una altra en la que es veia la porta del mercat. 

És una llàstima no saber rus, ja que les dones tenien ganes de parlar amb mi, però quan veien que no ens podíem comunicar marxaven decebudes. I jo també em sentia decebuda. Em va agradar poder sortir fora de la ciutat i veure Nohur, ja que dóna més sensació de caliu. La ciutat em va semblar freda. 

Els barris més antics de la ciutat estan en obres, van tirant cases a terra, tot es prepara pels jocs olímpics asiàtics del 2017. Vaig intentar trobar el jardí botànic, però no ho vaig aconseguir, em va semblar que estava en una de les zones d’obres. 

Tampoc vaig aconseguir arribar a la mesquita iraniana. Potser podia haver seguit preguntant però estava cansada, feia massa calor i estava una mica tipa de no entendre’m amb ningú. Havia intentat trobar també algun museu sense èxit. L’únic que trobava eren grans edificis en els que no veia ni la porta ni entenia els rètols. De totes formes, em va agradar deambular per la ciutat i veure l’ambient (o no ambient) dels diferents racons. 

Per tot arreu es troben estàtues del primer president, banyades en or. És sorprenent. No sembla que hi hagi pobresa, tot i que fora la ciutat les coses són diferents. Per tot arreu s’ha substituït la llenyà per gas, per tal d’aturar la desforestació. És un país sorprenent, amb moltes restes arqueològiques de les que n’hem vist tan sols una petita part. 

Una de les coses que cal remarcar es que les mesquites, noves o velles, no són gaire freqüentades. A vegades hi vèiem algú però no massa gent. Diuen que quan sí que s’omplen és per les festes especials, però en la vida diària hi van poc. Son musulmans però no massa estrictes. 

Fora de la ciutat la major part de dones vesteixen de forma tradicional. Les que van vestides a l’europea, en general són les russes, i sovint van molt extremades. Esta mal vist que les noies turcmanes vesteixin a l’occidental, especialment està mal vist una dona amb pantalons. Els nois amb conjunt d’americana i pantaló fosc i corbata, en la majoria de casos; tot i que a la ciutat les coses van canviant ràpidament i els pots veure amb texans i samarreta. 

Vaig sopar a l’hotel: sopa llenties i dumplings (una mena de ravioli o cresta) de carn, vi de Moldàvia, en total uns deu euros. 

Al matí següent em van portar a l’aeroport i em van deixar al vestíbul. No deixaven anar més enllà. Hi havia el personal però no deixaven accedir a l’interior. Els hi vaig preguntar a quina hora obririen i em van dir que no ho sabien, que havien d’esperar l’ordre que els hi permetés obrir la porta. 

Quan davant de la porta ja hi havia molta gent acumulada, van deixen passar el control d’equipatge, sabates i passaports. Després la facturació. Més enllà un nou control de passaport. Nou control d’equipatge per entrar a la sala embarcament. I finalment a l’aire cap a Istanbul. 

Mentre em duia a l’aeroport el guia em va explicar que van tenir una reunió de guies i els van renyar perquè quan la gent té dia lliure, com havia fet jo, va per on vol i fa fotos de tot. I que això no es pot permetre. Sembla que els menys disciplinats son els turcs i els iranians. Els hi deien que han d’avisar de tot el que no es pot fotografiar i tenir controlats als turistes. 

Pel que diuen hi ha una mica més d’obertura que abans; no vull ni imaginar com era amb el primer president! És com si tots els turistes fóssim espies en potencia. Control de tot i per tot arreu, aquest sembla el seu lema. A part de voler ser els primers en tot.

Turkmenistan_9: Cavalls Akhal Teke i Ashgabat

Mentre nosaltres estàvem a Merv a la capital hi havia plogut molt, i l’ndemà seguia fent un dia lletgíssim. A primera hora ens van portar a l’hipòdrom per conèixer als famosos cavalls Akhal Teke, que són símbol del país.

Aquesta raça de cavalls es considera que és una de les que té un origen més antic, que provindria dels primers cavalls domesticats. El seu nom prové de Akahl, que és la regió dels oasis on hi ha l’antiga fortalesa de Nisa, i de Teke, que és una de les cinc tribus més grans del país.

Des de l’antiguitat aquests animals s’han caracteritzat per la seva bellesa, velocitat, resistència i vigor. Es diu que el cavall d’Alexandre el gran era d’aquesta raça. 

Hi ha moltes cançons i dites populars turcmanes que parlen dels cavalls Akhal- teke, ja que és un símbol de l’esperit nacional. Quan els cavalls moren se’ls hi fa una mena de funeral. Maltractar-los està molt mal vist. 

Cada any hi ha la festa dels cavalls, i hi ha diverses curses i exhibicions. En la cursa del 2013, el president actual participava i just després de creuar la meta van caure, ell i el cavall per terra. Les imatges de l’accident es van censurar. 

La cria d’aquesta raça de cavalls va estar en perill d’extinció en l’era soviètica, quan es va abolir la propietat privada. Geldy Kyarizov, cap a finals de la dècada de 1980 va veure que els cavalls Akhal teke estaven en perill d’extinció i calia fer alguna cos aper remeiar-ho. Es va implicar en la protecció, preservació i promoció de la cria de cavalls. 

Per defensar la causa d’aquests cavalls, Kyarizov va cavalcar des de Ashgabat fins a Moscou, 4300 km, creuant Uzbekistan i Kazakhstan; uns 360 Km del recorregut eren a través de desert. Aquesta gesta ja s’havia fet anteriorment, en el 1935. 

En arribar a Moscou va demanar al govern soviètic que s’impliqués en la recuperació d’aquesta raça de cavalls i que permetés un programa de protecció i cria d’aquesta espècie. Va viatjar per diverses regions de la Unió Soviètica per localitzar els millors exemplars pura sang Akhal teke. Va començar així la cria per preservar la raça. També es va dedicar a escriure la historia i llinatge dels Akhal teke. 

Amb la independència l’any 1991 el cavall es va convertir en el símbol nacional i apareix en l’escut. A partir de la iniciativa de Kyarizov el govern va crear un gran complex, amb un laboratori veterinari en el que es pot fer el test d’ADN i així poder fer un registre del llinatge dels Akhal teke existents. 

Kyarizov es va dedicar a la investigació de la genètica d’aquesta raça i en la difusió dels seus coneixements sobre la cria de cavalls. Es va convertir en un expert en els akhal teke, reconegut mundialment. Això va fer que en el 1998 el president Niyazov el nomenés Director General del “Turkmen Atlary”, que és més o menys un ministeri dels cavalls. 

Les coses van començar a canviar per aquest home quan va dir públicament que hi havia exemplars que no eren pura sang, que entre 1997 i 2002 s’havien creuat amb una altra raça. Això va molestar als criadors de cavalls i al govern que veien perillar el negoci. 

Així que en el 2002 Niyazov el va fer empresonar, amb càrrecs sense fonament. Em sembla que l’acusaven de formar part del cercle que havia intentat atemptar contra el president. Va ser torturat i se li va negar assistència mèdica. Era un pres polític. 

Amb la mort sobtada de Niyazov, en el 2006, el seu successor, va ser una mica més indulgent i el va alliberar, però no el deixaven sortir del país. El president actual tampoc estava content amb els resultats que havia publicat ja que és un gran defensor de la raça Akhal teke i fins i tot ha escrit un llibre sobre el tema.

Llegeixo que el creuament de races podria haver-se fet de forma deliberada per millorar l’espècie, que fos més veloç. Segons alguns autors, el govern volia fer callar a Kyarizov per preservar el mite de la pura sang dels seus akhal teke. 

S’estima que un 30% dels cavalls que hi ha a les cavallerisses d’Ashgabat no són pura sang. Actualment hi ha uns 6000 cavalls de raça Akhal teke en tot el mon. 

Finalment, en el 2015 se l’hi va concedir permís per anar a Moscou a fer un tractament mèdica. En un primer moment van retenir a una filla i una tia al país, per forçar el seu retorn, però crec que a finals del 2015 van aconseguir reunir-se tots fora de Turkmenistan. 

Pels turcmans els cavalls són un be molt preuat, especialment després de que gairebé s’extingissin en el període soviètic. Ja abans, la policia russa separava a la gent dels seus cavalls, per controlar que no hi haguessin rebel·lions. Això va donar-se entre el 1881 i el 1930. Però el pitjor va ser quan en els anys 1960 i 1970 van matar als seus estimats cavalls per alimentar a la població russa.

Diuen que, encara ara, la gent pregunta als estrangers si mengen carn de cavall. Per ells menjar-la és gairebé canibalisme. Per ells aquesta animals són un record i l’herència del seu passat nòmada.

Són uns cavalls esplèndids. N’hi ha uns que els entrenen per competicions de salt i altres per carreres. Ens van ensenyar quatre exemplars diferents. Tots molt esvelts, amb potes primes. El gruix de les potes depèn de si són cavalls de salt o de cursa. 

La seva vida activa és d’uns set anys. Després estan jubilats; els segueixen cuidant fins a la seva mort, i entre tant a vegades serveixen per als nens. 

Com ja havia vist a la festa del Nowruz, estan entrenats per fer mil i una cabrioles. Quan estan drets, amb les potes enlaire fan molta impressió. 

Després vaig passejar una estona pel mercat rus d’Ashgabat, que s’anomena Gulustan. Va ser construït entre el 1972 i el 1982. És molt modern i està molt ben equipat. La majoria de productes envasats i protegits de la pols; l’ordre és impecable i la forma d’apilar les coses també és molt estètica. Hi ha una gran estrutura que em va cridar l’atenció però no vaig poder fotografiar res, ja que em van dir que està prohibit. Em van assenyalar càmeres de seguretat que vigilen tot el recinte. És una llàstima. Ho consideren un punt estratègic! 

Em va fer gràcia la carnisseria, tenia unes grans neveres vermelles, amb la porta de vidre i a dins s’hi veia penjant l’animal. Tot el personal del mercat va d’uniforme, crec que era blau cel, i duen una gorro blanc. 

A la vora del mercat hi ha dos centres comercials, no massa grans. Hi havia poca gent circulant i comprant. Amb mi tothom era molt amable malgrat que no hi havia forma d’entendre’s. Vaig menjar en un bar que hi havia al centre comercial. Era un local curiós. Molt senyorial, butacons i sofàs entapissats, miralls... 

Aquí, a l’igual que en altres repúbliques ex-soviètiques, es consumeix més aigua amb gas que sense. I si no t’hi fixes, acabes prenent aigua amb gas, ja que per ells és l’habitual.

Haviem quedat per reunir-nos tots en un hotel que hi havia allà a la vora. Era un bon hotel i tenia wifi, o sigui que vaig poder mirar el diari, però curiosament, no funciona ni whatsapp ni el correu electrònic. Em comenten que la televisió estatal tan sols parla de Turkmenistan, res de l’estranger. Pel que la gent necessita posar antenes parabòliques per saber alguna cosa del món exterior. No tinc clar si tenen canals restringits.

Turkmenistan_6: Ashgabat

Després d’estar a la festa del Nowruz passejar per la ciutat d’Ashgabat era un contrast brutal. Tot el caliu i color del país es trobava en aquella explanada i en canvi els carrers de la ciutat tenen un aire massa fred pel meu gust.

Vam visitar (des de fora) els monuments soviètics de l’època de leninista. Es pot fotografiar el monument i el mural però no apuntar amb la càmera cap al costat, que és on hi ha el local de l’agència de seguretat nacional.

A l’hotel hi havia un mapa emmarcat del país, que permet fer-se una idea d’on es troben els nuclis habitats i les antigues ciutats històriques i el gran buit que hi ha al centre del país.

 

Després vam anar a la mesquita turca “Ertugrul Gazi Mosque”, o mesquita Azadi, ja que es troba en aquest carrer. Diuen que és una de les més boniques de Turkmenistan. Va ser construïda en el 1998, en estil turc, i recorda una mica la mesquita blava d’Istanbul. És molt gran, hi caben uns 5000 fidels. Està construïda en marbre, com molts dels edificis de la ciutat. És un espai molt agradable. A l’interior, en el centre, hi ha una construcció (en marbre també) on s’enfila l’imam per predicar. Diuen que barreja l’estil islàmic i bizantí. 

Després vam anar al parc Yiham o parc de la inspiració. És una avinguda enjardinada amb un canal d’aigua i fonts en la part central i a banda i banda escultures de poetes i escriptors famosos turcmans. Diuen que representa la unitat espiritual de la nació, indestructible, la connexió entre generacions i períodes. Per això en la construcció del parc s’han combinat estils i tendències diverses. 

Hi ha 40 escultures fetes per 30 escultors del país, incloent artistes joves. Hi ha representades diferents personalitats, amb algun objecte que els representa. Hi ha personalitats de diferents períodes, algun és del segle IX.

A un extrem del parc hi havia un escenari amb una actuació. Música i danses i molta gent mirant. Tot forma part de la festa del Nowruz. Realment durant les festes la ciutat està en plena ebullició. 

Em va resultar curiós observar el públic. Estaven més o menys separats homes i dones. Estaven allà, per l’espectacle, però en realitat estaven xerrant entre ells, passant l’estona, de tertúlia.... 

Davant de l’hotel, també hi havia un altre escenari i vaig veure el mateix, les dones al davant, i els homes a darrera, sense seguir l’espectacle, entretinguts amb els mòbils. 

Després vam arribar-nos a la torre de la neutralitat i vam poder veure el canvi de guàrdia. Els soldats amb els seus uniformes foscos destaquen sobre la pedra blanca. 

Ashgabat és una ciutat impressionant, la majoria nova del tot, de marbre, blanc. En uns sis anys han destruït barris de cases senzilles per construir la ciutat blanca. Als propietaris de les cases els hi canviaven la que tiraven per una altra, en un altre barri, totalment equipada; però això que sembla beneficiós a la gent gran els hi ha representat un trasbals, ja que els han tret del seu barri per enviar-los a un altre que ells no han escollit. Han hagut d’adaptar-se a nous veïns, altres botigues... els han allunyat del seu entorn habitual. 

Quan t’oferien la nova casa podies dir que no t’agradava aquella un cop, o màxim dos, després tenies que acceptar la que et donaven a canvi. Encara es veuen alguns barris de cases baixes, suposo que d’època soviètica, però més modestos, menys amplis els carrers. Suposo que desapareixerà en pocs anys.

Turkmenistan_3: Ashgabat_primer contacte

La ciutat d’Ashgabat es va fundar en el 1881 com a fortalesa militar en substitució del poble que hi havia. Està a tan sols 25 Km de la frontera amb Iran, en un oasis en el desert del karakum, a tocar de serralada de Kopet Dag.

La seva proximitat amb Pèrsia va fer que creixés ràpidament i s’hi van instal·lar artesans i comerciants contribuint al seu desenvolupament. En el període soviètic va canviar de nom una temporada. A partir del 1927 la ciutat va créixer molt i es va industrialitzar, però tot aquest progrés, potenciat pels soviètics, va quedar interromput pel terratrèmol del 1948 

El terratrèmol de l’octubre del 1948 va ser de grau 9 en l’escala de Richter i van morir uns 2/3 de la població tot i que segons el govern soviètic van ser molts menys. De seguida van reconstruir la ciutat, amb carrers amplis, edificis confortables, parcs i fonts. En les noves construccions es va fer servir materials i tècniques estructurals anti-sísmiques. 

Amb la independència, en el 1991, la ciutat es va convertir en la capital del país. 

La ciutat ha entrat diversos cops en el llibre dels records guinness. És la ciutat que té més edificis acabats en marbre blanc. Llegeixo en algun lloc que son 543 edificis, però com que segueixen tirant a terra barris sencers per fer-los en marbre, m’imagino que hores d’ara n’hi ha mes. En el mateix lloc trobo que és la ciutat que té més metres quadrats de marbre ( 4,5 milions de m2). 

Un altre motiu pel que va entrar en el llibre de rècords és perquè tenia el pal de bandera més alt, de 133 metres (ara ja no ho és). També té la roda més gran del mon, el major complex de fonts, que ocupa 15 hectàrees, un cor de 4000 persones... Tot és en gran, amb l’obsessió d’entrar com més cops millor al llibre dels rècords.

La ciutat també té un “camí de salut”, que és un sender de 5 m amplada i 36 Km de llarg que va fer construir el primer president (Niyazov) per tal de que la gent es mantingués en forma. El seu objectiu era que la gent hi anés cada dia a caminar. El tram que vaig veure era verd, però pelat, sense arbres amb el que en dies de sol no sé si el deuen fer servir gaire. 

És una ciutat de grans palaus, grans edificis amb vigilància a la porta, grans avingudes, grans parcs.... tot és gran. Edificis peculiar en el seu disseny així com els monuments. De nit aquests edificis s’il·luminen de colors... molt peculiar. Bona part de la ciutat és així, blanca, grandiosa i amb poca gent pels carrers. 

Vam visitar el museu nacional. És interessant, especialment la part arqueològica; hi ha peces trobades a Merv, Nisa, Kunya Urgench i un altre recinte que no vaig visitar. Es poden veure els rythons que van trobar a Nisa. L’entrada al museu és cara i molt més fer fotografies. És una llàstima perquè desprès se m’oblida el que he vist si no puc fotografiar-ho. Els rythons els vaig trobar molt curiosos, com ja vaig explicar és un vas en forma de banya, que pot ser de diferents material, i està molt treballat i decorat. Alguns estaven molt ben conservats. 

En el mateix museu hi havia una part més etnogràfica. Es veu una catifa, gegant, com no pot ser menys en aquest país, que està penjada i impressiona la seva mida. El que em xoca són una sèrie de quadres de paisatges i animals que en veure’ls de lluny em semblaven pintures però en apropar-me em vaig adonar que no era així, eren tapissos. Sorprenent. 

El monument de la neutralitat és una estructura de 95 metres d’alçada que recorda una mica a un far i em sembla que és el monument més alt del país. Aquesta estructura està sobre tres potes en les que hi ha un funicular que et permet pujar fins al primer nivell i després hi ha un ascensor. A dalt de tot, una escultura de 12 metres d’alçada i recoberta d’or, de l’anterior president, Niyazov. 

A finals de 1995 el país va obtenir l’estatus internacional de neutralitat permanent, per part de la ONU (Turkmenistan es va declarar un estat neutral, comprometent-se a no interferir en afers interns d’altres estats i no involucrar-se en cap conflicte armat); així va sorgir el dia de la neutralitat i la idea de construir un monument. El monument inicial va ser un arc de la neutralitat que estava en el centre de la ciutat, però en el 2010 es va traslladar de lloc, cap al sud de la ciutat i es va convertir en el que és ara, el monument a la neutralitat, que diuen que supera en 2 metres a l’estàtua de la llibertat d’Estats Units.

Hi ha un gran parc, no recordo si al voltant del monument a la neutralitat o era el parc de la independència, on al vespre hi va la gent a fer el pícnic o passar l’estona. En el parc de la independència hi ha el monument dedicat a aquest fet històric. Com tot en aquesta ciutat, és immens, de marbre blanc, ple de fonts... 

La columna que commemora la independència té 118 metres d’alçada i a dalt hi ha la lluna i cinc estrelles que representen la unió de les cinc tribus del Turkmenistan. La base sobre la que es sustenta aquesta columna té forma semiesfèrica, diuen que representa una yurta, les tendes típiques de la regió. Tot el que es veu daurat és que està recobert d’or. 

Hi ha una gran avinguda flanquejada per figures de mida humana, de color negre, que representen herois del país i les fonts tenen decoracions amb àguiles de cinc caps, que representen les cinc províncies de Turkmenistan. Evidentment, no pot faltar l’estàtua del primer president, recoberta d’or. Per alguna cosa en diuen la ciutat de l’or i el marbre!

Com ja vaig comentar, hi ha una gran plaça dedicada al llibre que va escriure Niyazov; la base d’aquest monument està coberta per una làmina d’or on hi ha gravades diverses escenes representatives del país. 

Una altre dels monuments que destaquen és el Bagt Kosgi, o palau de les bodes. Una esfera gegantina dins d’un poliedre, sobre un edifici que està ocupat per un hotel i hi ha salons per casaments. Com moltes de les coses d’aquest país, des de fora no tens ni idea del què és. Nosaltres vam dinar aquí. Es menjava be, i l’interior molt cuidat, molt senyorial... pel que diuen les habitacions de l’hotel estan molt be. A la nit està il·luminat de colors que van canviant en cada volta que dóna, i es veu des de qualsevol lloc de la ciutat. 

Allà a la vora un altre monument en forma de supositori. Una ciutat curiosa però on tinc molt clar que no aniria a viure.