Zimbabwe_8: Parc Nacional Hwange_Sinamatella

Creuem el parc de Huwange fins arribar a Sinematella. El paisatge és molt àrid i els elefants son els reis; miris on miris, acaba apareixent un o més elefants. Majestuosos, tranquils i parsimoniosos, menjant dels arbustos, que potser ells han deixat ja a aquesta alçada. Per allà on passen la vegetació queda molt minvada.

Trobem alguns micos, un ramat de nyus... Tot respira calma, se’ls pot veure pastant aquí i allà, tranquil·lament, no se sent res, només el sons esporàdics d’uns i altres. I a la que hi ha aigua els animals s’hi apropen a beure i banyar-se. Els moviments a vegades son cautelosos, atents davant qualsevol amenaça. I no n’hi ha per menys! En un dels bassals m’ha sorprès veure els cocodrils sortint de l’aigua, quan jo no havia vist ni que hi eren, i estirar-se a la vora de l’aigua a prendre el sol.

Un elefant se'ns ha creuat pel camí, s’ha posat davant del cotxe caminant lentament; de tant en tant es girava a mirar si seguíem allà. Anàvem dos vehicles i s’ha quedat enmig dels dos, i no semblava que l’hi agradés. Ha sortit fora de la pista i anava gairebé al costat nostre, però tampoc l’hi convencia, va creuar altra cop la pista. Em va semblar que estava una mica nerviós, que volia que ens allunyéssim d`ell. Finalment va separar-se una mica i es va posar a cagar i pixar en abundància. Va ser impressionat! Diuen que pixen uns 10 litres de cop.

Vam dinar en un recinte especial per fer-hi el picnic, a dins del parc. Hi ha una tanca feta amb troncs decorada amb alguns cranis d’elefant i d’altres especies, així com banys i ossos diversos. La protecció sembla més dissuasòria que defensiva. 

Hi ha dos nois joves que viuen allà, en una caseta d’obra. Hi ha també lavabos. Ens van explicar que el dia abans havia entrat un lleó. M’imagino que deu ser dur estar a la nit allà, els dos sols, sentint els animals, a fora. 

Vam menjar però estàvem una mica alerta per si decidia entrar algun animal.

Continuem el recorregut i en trobem els hipopòtams. Els observem molta estona des de un dels miradors elevats. Alguns estan espatarrats a la vora de l’aigua, uns altres, deuen ser joves, juguen i s’empenyen, fins que un d’ells cau (o es tira) a l’aigua. Des d’on soc no arribo a veure-ho be. Poc a poc van entrant a l’aigua. Quan estan nedant gairebé no se’ls veu, dos puntets, que son les orelles minúscules que tenen. Un d'ells té una cria, que ens expliquen que té un mes. 

Els hipopòtams no impedeixen que els micos es rentin la cara o que els elefants s’apropin a beure i refrescar-se. En canvi altres animals petits s’esperen que els elefants surtin, i els impales van a beure on estaven els elefants ja que així saben que no hi ha cocodrils. Son curiosos els rituals que tenen i les relacions entre ells.

Vam veure també algunes girafes, facoquers, sping bocks, kudus... els elefants petits m’encanten, van sempre flanquejats pels grans, protegits. Mentre era pel país em vaig llegir el llibre “la balada de los elefantes” de Joan Brady. Com ja indica el títol va d’elefants. Em va agradar llegir-lo estan allà, ja que posa veu i sentiments a aquells animals que trobava per tot arreu.

Vam arribar a mitja tarda, abans de la posta de sol, al campament de Sinamatella. Com en altres llocs, son casetes amb cuina i bany i dues habitacions. La d’aquest campament tenia un gran menjador amb uns bons finestrals. El bany, també com en altres llocs té banyera, però no dutxa. O sigui que teníem que agafar un pot de la cuina per poder “dutxar-nos” dins d ela banyera. Era una mica laboriós ja que el pot no era gaire gran, i costava fer la barreja d’aigües per aconseguir la temperatura adequada...

El campament està una mica elevat i es té una bona vista sobre la plana, on es poden veure, molt llunyans, els diferents bassals on van a beure els animals, les acàcies disseminades aquí i allà...     

Vam sopar a fora a la llum de les espelmes i les llanternes frontals. A mig sopar va passar el guarda a saludar-nos i avisar-nos que rondava per allà, que no ens espantéssim. Anava amb un kalashnikov penjat a l’espatlla i ens va explicar que la nit anterior havia passat un lleó per la recepció del campament. Feia una mica d’impressió, perquè estava tot fosc al nostre voltant, tan sols teníem els nostres llums. 

I quan ja estàvem de sobretaula vam sentir un crit de lleó, llunyà, però no per això menys impactant. En un moment ens vam aixecar tots i vam marxar a les nostres casetes.

Ens van avisar que al matí abans d’obrir la porta miréssim a través del vidre, per assegurar-nos que no hi havia cap animal perillós rondant per allà.

Una estona abans, jo havia rentat roba i l’havia estes a fora perquè s’assequés i me la van fer treure, ja que hi ha micos i diuen que se l’enduen. Poc després els vaig veure, i al matí també estaven rondant per allà.

Penso que al vida d’aquests guardes és dura, sol o gairebé i sempre amb estat d’alerat per si ve alguna bèstia... Deu ser inquietant a part de que m’imagino que és una vida molt solitària.

Al llevar-nos al matí vam descobrir petjades d’un elefant i d’una lleona amb la seva cria, al mateix campament. No sé què hagués sentit si en mirar a través del vidre hagués trobat un dels dos animals. Suposo que una gran impressió. 

Zimbabwe_7: Parc Nacional Hwange_Main Camp

Anem cap al nord oest, direcció Hwange, paral·lels a la frontera amb Botswana. El camí es fa una mica pesat; el paisatge és de bosc espinós, però tot està tancat, ja que és propietat privada o d’altres parcel·les son estatals. Per la carretera, encara que no sigui encara la zona del parc et pots trobar animals en qualsevol lloc. Per això quan necessitem fer parada tècnica ens avisen que de que ens quedem a tocar del cotxe, que no ens en anem a darrera cap arbre que ens podem endur un bon ensurt. Fa respecte i a la que sento un crit se m’estronquen les ganes de fer pipi. Després em tranquil·litzo, sembla un ocell.

L’allotjament, el Main Camp, està a dins del parc. És molt gran, hi ha un autocar del que surten tots de nens d’uns 10-14 anys uniformats i molt disciplinats. Al migdia ja hem d'encarregar el sopar, l’hora i el que voldrem prendre.

En l’altre campament ens havien preparat un picnic i després de menjar agafem els vehicles per anar a visitar aquesta zona del parc.

Hwange és un dels 10 parc nacionals més grans d’Àfrica i el més gran de Zimbabwe. Hi ha unes 400 espècies d’ocells i 107 tipus d’animals, sent el més abundant l’elefant. És on hi ha la població més gran d’elefants del mon, uns 400.000! Però també és on actuen més els caçadors furtius. Aquest estiu han matat 41 elefants, i en tot el país, en tres mesos els caçadors furtius han matat 80 elefants enverinant-los amb cianur. Està tocant al desert del kalahari, i antigament estava ocupat pels bosquimans san, els nhanzwa. Més tard aquí s’hi feien les partides de caça del rei matabele Mzilikaz. Va ser en el 1928 que es va dedicar aquest territori a preservar els animals. Entre finals del 1800 I començaments del 1900 alguns blancs també hi anaven hi anaven a caçar.

En el 2005 hi va haver una gran sequera i la majoria de abeuradors del parc van quedar secs. Uns mil elefants i altres animals van morir així. Diuen que es veien els animals recorrent grans distancies, buscant aigua, però quan arribaven als abeuradors els trobaven secs. Per això es va crear un equip d’amics del parc, que vetllen pel manteniments d’aquests llacs on van a beure els animals. Hi ha instal·lades bombes i els mantenen sempre amb aigua. Alguns dels campaments que hi ha al parc donen suport a aquest grup.

Recorrem la zona del parc del Main Camp. El paisatge que trobem en aquesta època de l’any està molt ressec, boscos i amb grans clarianes. És curiós com els animals, tot i ser alts com les girafes, o voluminosos com els elefants, poden passar desapercebuts. Al començament no els veia fins que sortien de darrera els arbres, però després ja vaig acostumar la vista i quan veia una ombra gris entre els arbres i matolls, ja sabia que acabarien apareixent. Els que em sorprenia més eren els elefants, el seu color gris passa bastant desapercebut entre les branques seques que també son grises. La majoria d’elefants els trobem en grup, en molts pocs casos en vam veure algun de solitari. Hi ha forces cries, que generalment van més o menys protegides en mig de la manada. 

A les gaseles les pots veure quan estan a les clarianes, però a la que senten el vehicle fugen corrent. Si estàs lluny si que se les pot veure tranqui-les, menjant l’herba groga. M’encanta quan fugen corrent, fan uns salts impressionats per sobre les mates.

En un dels abeuradors hi ha els micos fent el seu bany quan arriben els elefants. Veiem algun antílop d’aigua, girafes, zebres, els kudus... Una mica lluny veiem un mascle de lleó menjant tranquil·lament una cria d’elefant que va atrapar el dia abans. Al seu costat una àliga, que sembla que esperi les sobres.  

Observem els animals des del mirador que hi ha al costat del llac. Des d’allà dalt es podia veure el lleó menjant i á la vora de l’aigua els elefants i altres animals bevent i banyant-se. Com que el que abunda més és l’elefant és el que podem veure amb més detall. El cap de la manada fa un crit i tots els elefants es posen en marxa, dirigint-se cap a l’aigua, les cries al centre. N’hi ha dos o tres que es col·loquen a la perifèria, que no es banyen, o poc, i que estan alerta, vigilant. Fan diferents gestos amb les potes per indicar si hi ha perill. En canvi quan obren i tanquen les orelles és per ventar-se i refrescar-se. Després de remullar-se s’enfanguen, em sembla que és per protegir-se del sol i la deshidratació. És molt curiós estar observant la vida en els abeuradors, veure les dinàmiques de funcionament. Per exemple, mentre es banyen els elefants, les girafes es queden a distància, a l’espera de que quedi lliure la vora. Arriba una altra manada d’elefants, però fins que la primera manada no acaba el seu bany, no avancen. Estan molt ben organitzats.  

Hi ha algun ocell de bec taronja, i reflexos blaus. És petitó però molt bonic. Quan els elefants s’allunyen, els antílops i les impales s’apropen a l’aigua. Les girafes prefereixen anar a beure més lluny i de fet, s’ho pensen molt abans d’abaixar el coll i posar-se a beure, suposo que és quan son més vulnerables i primer han d’estar molt segures de que no hi ha amenaces ala vista.

Anem d’un dels llacs a l’altre esperant trobar els animals bevent. El paisatge groc vermellós, gris, sec. Costa imaginar això tot verd, però m’imagino que és així a l’època de pluges.

La petjada de l’elefant és amplia, gairebé rodona, i el que em sorpren és que és molt poc fonda. Amb el volum i el pes de l’elefant m’esperava que deixes una marca profunda i no és així.

A part de la visió dels animals i la seva forma de conviure, m’agrada el paisatge; sempre m’ha agradat quan hi ha grans espais oberts, i aquí de colors daurats, alguna acàcia o similar...

Veiem també alguna zebra. Diuen que és l’únic de la família que no s’ha pogut domesticar mai.  També trobem una bona manada de búfals que se’n van a beure al bassal. Es mitja tarda abans de la posta de sol, és l’hora d’anar a beure, creuen les pistes, passen pe davant dels vehicles sense immutar-se, son els reis del parc. De tant en tant hi ha algun elefant o alguna girafa que es queden mirant-nos, com si sentissin curiositat. La cara de les girafes em recorda la dels camells, pels ulls i el musell. De la cara del elefants em sorprenen els seus ulls, que son petits comparats amb l’amplada de la cara.   

A la que comença a baixar el sol cal tornar ràpidament cap al campament ja que el tanquen a les 6 de la tarda. Per la zona del campament hi ha micos, i de tant en quant hi passen també elefants ja que hi ha les seves cagarades per diferents llocs.