Cuba_26: Santiago de Cuba. Castell del Morro

En tornar del cayo Granma vam anar cap al castell del Morro. Feia moltíssima calor. De fet en la zona oriental de l’illa hi fa molta més calor que a l’altra banda.

En realitat el seu nom és el de castell de Sant Pere de la Roca del Morro. És patrimoni de la Unesco des del 1997.  

Aquest castell es va construir en el segle XVII per protegir el port de la ciutat de Santiago. Està sobre un promontori rocós (el morro) i l’estil arquitectònic és del renaixement italià. És un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura militar espanyola, en una època en la que l’enginyeria militar prenia rellevància.

Construït en terrasses comunicades per escales. En una d’elles hi ha els canons, en un altre lloc el polvorí.

Hi ha parts del fort que es van construir al voltant del 1665 però d’altres en el 1840 o més tard. Degut als terratrèmols ha hagut de reparar-se sovint i també als atacs. Va ser restaurat al voltant del 1965.

Durant els segles XVII i XVIII el mar carib no era un lloc massa segur i calia protegir els ports contra atacs exteriors. En aquell temps hi havia una relació comercial creixent entre la metròpoli i la colònia caribenya. Espanya enviava cap allà des de totxos fins a aliments o teixits.

El nom del castell és el del governador de la ciutat en el 1633, que va ordenar la seva construcció: Pedro de la Roca y Borja. L’enginyer militar que el va dissenyar i va dur a terme l’obra era italià, Joan Baptista Antonelli.  

En aquesta fortalesa ara hi ha el museu de la pirateria, i diverses sales que recullen els diversos esdeveniments que hi van tenir lloc, com la batalla naval de Santiago de Cuba, en la guerra del 1898 o fotografies sobre l’explosió del Maine, el cuirassat dels Estats Units que va explotar en la badia de l’Havana al febrer del 1898.

El Maine estava allà per vetllar pels seus interesso a Cuba, que estava en plena guerra per la independència. El dia fatídic, els oficials havien baixat a terra i la resta de tripulació es va quedar al vaixell i van morir quan hi va haver l’explosió.  Estats Units va ausar al govern espanyol d’haver col·locat la bomba que el va fer esclatar i va ser l’excusa per poder participar en la guerra contra Espanya.

Tots els intents per part espanyola de realitzar una investigació conjunta dels fets van ser infructuosos. Estats Units va dificultar al màxim la investigació tot i que al final sembla que va ser un accident i no una explosió provocada.

La visita del castell és interessant i també la vista sobre la badia. És molt gran i té un munt de passadissos i sales, a part de les terrasses. No vaig baixar fins a baix de tot ja que feia molta calor i només de pensar en la pujada em passaven les ganes.  

Vaig trobar-hi una petita capella i el que em va agradar més és la terrassa de dalt de tot, on hi ha la campana. Feia una mica de ventet i era molt agradable estar allà contemplant la vista.   

Quan ja estava cansada de veure fotografies i cosa bèl·lica vaig sortir. A fora, a tocar del castell hi ha un bar restaurant amb una terrassa molt atractiva. Em va sorprendre trobar que tancaven. Encara no eren les 5 de la tarda. Volia tan sols un refresc, però em van dir que no, que anés a una de les botigues que hi havia més enllà. Em va sorprendre que un local just al costat d’una atracció turística que atrau molta gent tanqui abans de finalitzar l’hora de visita.  

Vaig trobar altra gent que també arribaven allà assedegats i es quedaven amb les ganes. Total que vaig anar uns metres més enllà a buscar la beguda i vaig tornar a la terrassa. Vaig poder gaudir de la vista, també dels lavabos, només que vaig haver d’anar a comprar la beguda a un altre lloc. Sembla que és només restaurant, i que quan s’acaben els dinars tanquen fins a l’hora del sopar. 

Cuba_25: Cayo Granma (Santiago de Cuba)

En arribar a la ciutat de Santiago em vaig adonar de que per aquesta zona de la illa la gent és molt més fosca de pell. Hi ha molta població d’origen haitià. 

A Santiago i els seus voltants hi ha menys seguretat que en altres parts del país. Per exemple, per anar a dinar a cayo granma, s’agafa el ferri, i vam haver de deixar el cotxe vigilat.

Cayo Granma és un illot que es troba a l’entrada de la badia de Santiago de Cuba; té tan sols 2,2 Km2 i la seva població es dedica principalment a la pesca.

La historia d’aquest illot està molt lligada a la de la ciutat de Santiago. En els atacs de pirates i corsaris francesos i anglesos, al voltant del 1540 es pensa que aquest cayo els hi servia de refugi donada la seva situació estratègica a la boca de la badia.

Es considera que el primer assentament estable en aquesta illa va iniciar-se a finals de 1870, quan la guerra per la independència. Després d’un atac dels mambisos (els rebels de la guerra de la independència) a una guarnició espanyola, la població d’aquella localitat van fugir i es van refugiar en aquest illot.

L’any 1877 s’hi va construir una ermita i al 1880 hi vivien unes 200 persones. A finals del segle XIX va començar a ser un destí d’estiueig, amb el que es va incrementar la construcció.  

També va tenir un paper clau en la guerra hispano-cubana- nord americana. Aquest és el nom que l’hi donen els cubans al que nosaltres havíem estudiat com la guerra de Cuba. En el 1898 Estats Units va intervenir en la guerra de la independència i va ser quan Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines. Cuba va aconseguir la independència quedant sota la tutela d’Estats Units.   

Estats Units ja feia molts anys que tenia interès amb les illes del Carib, ja que eren molt riques i diversos presidents havien intentat comprar-les al govern espanyol sense èxit. Per la seva banda, espanya no volia desfer-se de Cuba ja que el volum del comerç que provenia de l’Havana era similar al de Barcelona.

En aquesta guerra la població local va contribuir a la lluita per la independència especialment en el transport, d’armes, de correspondència i de gent, i també treballant com a pràctics del port.

Després de la guerra, les cases d’estiueig es van restaurar i la presència americana va influir en la construcció de centres lúdics, amb espai de banys, joc, esports nàutics.... també hi havia uns carnavals nàutics (això és el que llegeixo però no sé en què consistien). Amb tot això aquest illot va prosperar centrat en el turisme.

També va servir de suport als rebels que van lluitar contra les tropes de Batista. Abans aquesta illa s’anomenava cayo Smith, i va ser amb la revolució del 1959 que se l’hi va canviar el nom per cayo granma. Però amb la presa del poder per part de Fidel Castro molts dels residents estrangers d’aquesta illa van haver de marxar, amb el que la illa va recuperar en part l’aire tranquil del passat. En el 2002 es va iniciar un procés de restauració i de millora dels equipaments.  

A mi em va agradar. Amb el ferri en un moment estàs allà, i a més desembarques ja en el restaurant. El menjar estava molt bo. Després de dinar vaig sortir per donar la volta a la illa. Feia molta calor, però era agradable ja que vas veient el mar. De totes formes, quan ja portava una estona caminant vaig començar a trobar a faltar alguna ombra. Estava acalorada i se’m feia tard per l’hora del ferri, amb el que al final vaig haver de córrer una mica.

Està gairebé tot urbanitzat, amb casetes boniques, tot i que encara hi ha algun tros en que es veuen els estralls d’un huracà. La gent amable i acostumada a veure a la gent que surt a passejar després del dinar.