Quan vam arribar seguia plovent i estava cansada així que vaig
anar a sopar al costat de l’hotel un lloc on feien entrepans, i en vaig prendre
un de formatge.
La ciutat d’Osaka és la tercera ciutat més gran del Japó amb una població de 2,7 milions d’habitants. Està ubicada a la desembocadura del riu Yodo a la badia d’Osaka. És un dels ports i centres industrials més importants del Japó.
Encara que no vaig veure gaire cosa de la ciutat sempre
m’agrada conèixer la seva història, o sigui que començo per aquesta part.
Les primeres evidències d’assentaments a la zona d’Osaka són
les ruïnes de Morinomiya, que es troben al districte central de Chuo-ku. S’hi
van trobar esquelets humans enterrats i un kaizuka (un túmul amb restes), així
com monticles de petxines, ostres i altres restes del període Jomon. A més de
les restes d’aliments consumits, hi havia puntes de fletxes, eines de pedra,
hams de pescar i vaixella amb restes del processament de l’arròs. S’estima que
les ruïnes contenen runa de fa 2.000 anys entre els períodes Jomon i Yayoi. Les
troballes dels jaciments arqueològics s’exhibeixen en un edifici adjacent.
En els anys entre el final del període Jomon i l’inici del
període Yayoi, els sediments dipositats al nord de la península/altiplà
d’Uemachi van transformar la badia de Kawachi en una llacuna. Durant el període
Yayoi (300 aC-250 dC), la població permanent a les planes va créixer a mesura
que el cultiu d’arròs es feia popular.
A principis del segle III dC es va inaugurar el gran santuari
de Sumiyoshi-taisha prop del port, encarregat per l’emperadriu consort Jingu.
L’estructura d’aquest santuari xintoista va sobreviure a esdeveniments
històrics, que van inaugurar un nou estil en la construcció de santuaris
xintoistes, anomenats Sumiyoshi-zukuri. El panorama marítim que es gaudeix des
dels jardins del santuari va inspirar diversos artistes, i avui dia les
representacions d’aquest tipus de paisatge s’anomenen dibuixos de Sumiyoshi.
Cap al final del període Yayoi, la plana-península d’Uemachi es
va expandir encara més, transformant la llacuna de Kawachi en un llac connectat
amb la desembocadura del riu Yodo, que s’havia eixamplat cap al sud.
Durant el període Kofun (250-538), Osaka es va desenvolupar com
un port central que connectava la regió amb la part occidental del Japó. El
port de Naniwa-tsu es va establir i es va convertir en el més important del
Japó. El comerç amb altres zones del país
i el continent asiàtic es va intensificar. El gran nombre de monticles Kofun en
forma de clau cada cop més grans trobats a les planes d’Osaka són evidència de
la concentració de poder polític, que va conduir a la formació d’un estat.
En el període Kofun es va desviar el curs del riu Yamato que
havia causat grans danys per inundacions; també es van construir carreteres en
direcció a Sakai i Nara. El trànsit marítim connectat amb el port de Naniwa-tsu
va augmentar tant que es van construir enormes magatzems per emmagatzemar
material que arribava i sortia.
Durant els anys 390 - 430 dC, hi havia un palau imperial situat
a Osumi, a l’actual districte de Higashi-yodogawa (un dels 24 districtes de la
ciutat d’Osaka), però podria haver estat una residència imperial secundària més
que una capital.
El Gran Santuari Sumiyoshi Taisha va ser fundat per Tamomi no
Sukune l’any 211 dC. I el Shitenno-ji es va construir per primera vegada l’any
593 dC i és el temple budista més antic del Japó.
L’any 645, l’emperador Kotoku va construir el seu Palau Naniwa
Nagara-Toyosaki, convertint-lo en la capital del Japó; Osaka en aquell moment
s’anomenava Naniwa. La nova capital tenia un port marítim i era apte per al
comerç exterior i les activitats diplomàtiques.
La capital es va traslladar a Asuka (actualment a la prefectura
de Nara) l’any 655, però Naniwa va continuar sent una connexió vital, tant per
terra com per mar, entre Yamato (l’actual prefectura de Nara), Corea i la Xina.
Naniwa va tornar a ser declarada capital l’any 744 per ordre de
l’emperador Shomu, i ho vaser fins al 745, quan la Cort Imperial va tornar a
Heijo-kyo (actual Nara).
A finals del període Nara, les funcions portuàries de Naniwa
les havien anat assumint, de forma gradual zones veïnes, però continuava sent
un centre viu de transport fluvial, canal i terrestre entre Heian-kyo (actual
Kyoto) i altres destinacions.
Històricament Naniwa ha estat un punt terminal de la via
marítima des de l’oest, Kyushu (tercera illa més gran del Japó), Corea i la
Xina i una connexió fluvial entre la província de Yamato a l’est (actual
Prefectura de Nara) i la província de Yamashiro al nord-oest (actual Prefectura
de Kyoto).
L’any 1496, els budistes Jodo Shinshu van establir la seva seu
al temple budista fortificat Ishiyama Hongan-ji, situat just on hi havia hagut
l’antic Palau Imperial de Naniwa.
L’any 1576, Oda Nobunaga va iniciar el setge del temple, que va
durar quatre anys, fins que en el 1580 els monjos es van rendir. El temple fou
destruït i Toyotomi Hideyoshi utilitzà el lloc per la construcció del seu propi
castell, el Castell d’Osaka, l’any 1583; per això es considera que Hideyoshi és
el fundador de l’actual Osaka.
Osaka va ser durant molt de temps considerada el principal
centre econòmic del Japó, amb un gran percentatge de la població pertanyent a
la classe mercantil.
Al llarg del període Edo (1603-1867), Osaka va créixer fins a
convertir-se en una de les principals ciutats del Japó i va tornar al seu antic
paper com a port viu i important. Els dàimios rebien la major part dels seus
ingressos en forma d’arròs. Així, els comerciants d’Osaka van començar a
organitzar magatzems on guardar l’arròs d’un dàimio a canvi d’una tarifa,
intercanviant-lo per monedes o per un tipus de rebut; bàsicament un precursor
dels diners de paper.
La cultura popular d’Osaka estava estretament relacionada amb
les representacions ukiyo-e de la vida a Edo. Cap al 1780, Osaka havia cultivat
una cultura artística vibrant, exemplificada pels seus famosos teatres Kabuki i
Bunraku.
El 1837, Oshio Heihachiro, un samurai de baix rang, va liderar
una insurrecció pagesa en protesta pel poc suport que donava la ciutat a la
gran quantitat de famílies pobres que hi havia. Aproximadament una quarta part
de la ciutat va ser arrasada abans que els funcionaris del shogun sufoquessin
la rebel·lió; després Oshio es va suïcidar.
Osaka es va obrir al comerç exterior al mateix temps que Kobe,
l’any 1868, just abans de l’inici de la Guerra Boshin i la Restauració
Meiji. L’assentament estranger de
Kawaguchi, ara subdistricte de Kawaguchi, és un llegat de la presència
estrangera a Osaka.
Els residents d’Osaka eren estereotipats en la literatura Edo,
almenys des del segle XVIII. L’any 1802, Jippensha Ikku, descrivia als seus
habitants (no sé el gentilici en català) com a garrepes. L’any 1809, el terme
despectiu “Kamigata zeeroku” va ser utilitzat pels residents d’Edo per
caracteritzar els habitants de la regió d’Osaka en termes de càlcul, astúcia,
manca d’esperit cívic i la vulgaritat del dialecte d’Osaka.
En certa forma, encara ara els residents d’Osaka són
estigmatitzats pels observadors de Tòquio, especialment pel que fa a la
golafreria, com es reflecteix en la frase: “Els residents d’Osaka devoren el
seu menjar fins que s’ensorren” (Osaka wa kuidaore).
A l’edat mitjana, Osaka es deia Ozaka, fins al període
pre-modern; a començament de l’Era Meiji, el govern la va reanomenar Osaka, que
significa “turó gran” o “pendent gran”.
Osaka va ser el centre industrial més clarament definit en el
desenvolupament del capitalisme al Japó; se la coneixia com Manchester i
Melbourne de l’Orient. El 1925, era la ciutat més gran i poblada del Japó i la
sisena més gran del món.
La ràpida industrialització va atreure molts immigrants
asiàtics (indis, xinesos i coreans). El sistema polític era pluralista, amb un
fort èmfasi en la promoció de la industrialització i la modernització.
L’alfabetització era alta i el sistema educatiu es va expandir ràpidament,
produint una classe mitjana amb gust per la literatura i voluntat de donar
suport a les arts.
Durant la Segona Guerra Mundial, Osaka va ser objecte d’atacs
aeris el 1945 per part de les Forces Aèries de l’Exèrcit dels Estats Units com
a part dels atacs aeris contra el Japó. El 13 de març de 1945, un total de 329
bombarders pesants Boeing B-29 Superfortress van participar en el raid contra
Osaka. Segons un presoner de guerra americà que estava retingut a la ciutat,
l’atac aeri va durar gairebé tota la nit i va destruir 65 km2 de la ciutat. La
ciutat va ser bombardejada de nou al juny i el 14 d’agost, un dia abans de la
rendició del Japó.
En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, els
esforços de reconstrucció d’Osaka i la laboriositat dels seus habitants van
portar a la ciutat una prosperitat encara més gran que abans de la guerra. En
la dècada de 1960 va superar els 3 milions d’habitants, i en la dècada de 1990
arribava als 6milions.
Osaka compta amb nombrosos canals i ponts urbans, molts dels
quals donen nom als seus barris circumdants. L’expressió “808 ponts de Naniwa”
era una expressió al Japó antic utilitzada per indicar la impressió i
l’innumerable. Osaka comptava amb aproximadament 200 ponts durant el període
Edo i 1.629 ponts l’any 1925. A mesura que molts canals de la ciutat es van
anar omplint gradualment, el nombre va baixar a 872, dels quals 760 actualment
són gestionats per la ciutat d’Osaka.
La gent d’Osaka parla un dialecte del japonès anomenat
Osaka-ben (dialecte d’Osaka), que és un subdialecte del dialecte de Kansai.
Entre Kita i Minami hi ha els centres financers i jurídics,
principalment a Yodoyabashi i Honmachi.
Nosaltres teníem l’hotel a Kita, al barri d’Umeda i és aquella
zona la que vaig visitar. A Osaka hi ha moltes coses a veure, però estava
saturada de transports, de gent i en ser el final del viatge estava ja força
cansada. A més la tornada era una pallissa, ja que m’esperaven 4 hores de vol
fins a Hong Kong i després un altre vol de 14 hores fins a Barcelona. O sigui
que aquell matí a Osaka vaig decidir passejar relaxadament pel barri de l’hotel
i dinar abans d’anar a l’aeroport.
Umeda
Umeda és un important districte comercial i d’entreteniment;
aquí hi ha les principals terminals ferroviàries del nord de la ciutat
(l’estació d’Osaka i l’estació d’Umeda). El nom del districte significa “camp
de prunes”.
L’any 2020 es van descobrir restes funeràries antigues de més
de 1.500 persones; sembla que no pertanyien a l’aristocràcia sinó al poble.
Utilitzaven diversos estils d’enterrament, tant cremacions com enterraments amb
taüts de fusta tancats, contenidors oberts en forma de barril i taüts de fang
anomenats kameganbo (taüts de tortuga). Es van trobar objectes funeraris com
pipes, nines de fang, rokusenmon (un conjunt de sis monedes per travessar el
riu Sanzu, que separa el món dels vius de l’altra vida) i juzudama (denes de
pregària de l’estil del rosari). Un mur de pedra separava una fossa comuna amb
esquelets que només estaven coberts de terra. Se sospita que van morir a causa
d’alguna plaga.
Fins a la dècada de 1870, la zona que ara és Umeda era terreny
agrícola; després va ser recuperada i omplerta pel govern delaprefectura per
crear la primera estació d’Osaka. La paraula “Umeda” anteriorment s’escrivia
amb diferents caràcters kanji; una forma dels kanji volia dir “camp de fosses”,
després es va mantenir la pronunciació però amb diferents kanji, i el nou
significat és “camp de prunes”.
L’augment de la indústria en aquesta zona va fer que l’estació
original quedés petita, així que l’any 1901 es va enderrocar la primera estació
i es va construir una estació més gran,on ara hi ha l’estació d’Osaka.
L’estació Hanshin Umeda es va construir l’any 1906, i en el 1910 es va
construir l’estació Hankyu Umeda; la primera línia de metro de la ciutat,
Midosuji, amb l’estació de metro Umeda es va inaugura l’any 1933. L’estació de
ferrocarril Kitashinchi es va construir l’any 1997 i es troba a 24 metres per
sota del nivell del mar.
L’actual versió de l’estació d’Osaka es va construir en el 1979
i es va renovar i ampliar entre 2005 i 2011; es va afegir l’edifici de la porta
nord, amb una teulada de vidre que cobreix les vies i a la zona també es va
construir un ampli espai comercial amb botigues, restaurants, centres esportius
i cinemes a la zona. Quan va reobrir les portes l’any 2011 se la va rebatejar
com a Osaka Station City.
Oficialment Umeda només cobreix l’estació JR West d’Osaka i la
zona immediata al sud i a l’oest, ara bé, quan es parla d’Umeda en general es
fa referència a una zona circumdant més ampla, és el terme que s’empra per
referir-se al centre de la ciutat de Kita, del nord d’Osaka.
Umeda Sky Buiding
El meu objectiu aquell matí era visitar el gratacels anomenat
Umeda Sukai Biru (Umeda sky building) i el seu observatori Kuchu Teien. S’ha de
pagar entrada però val la pena.
L’edifici es va concebre l’any 1988, el nom del projecte era
“Ciutat de l’Aire” i tenia que ser un gratacel d’ús mixt amb quatre torres
interconnectades al districte central de negocis d’Umeda, a prop del riu Yodo.
Finalment, la bombolla econòmica japonesa de la dècada de 1980 va causar danys
generalitzats a l’economia japonesa i va reduir el nombre total de torres a
dues.
Durant la planificació arquitectònica del complex, Hiroshi Hara
va crear dos conceptes generals per a les torres. El primer concepte era crear
un monument modern a la ciutat amb arquitectura moderna, i es va inspirar en
l’Arc de la Défense de Paris que presenta un disseny en forma d’hipercub. El
segon concepte era posar èmfasi en la visió d’una “ciutat flotant”, que es pot
reflectir en el paisatge urbà de la ciutat i contrasta amb l’atri ceràmic opac
de la planta baixa. El concepte també incloïa serveis a l’aire lliure i
miradors sobre el districte d’Umeda i la panoràmica de la ciutat.
La façana està recoberta de vidre i reflexa molt bé la llum i
el cel, per això l’aspecte de l’edifici canvia segons les hores. Hi ha moments
en que les dues torres diuen que es confonen amb el cel i llavors sembla que
l’observatori estigui flotant, d’aquí el nom d’observatori flotant, en japonès
es diu Kuchu Teien, que em sembla que vol dir jardí flotant o jardí aeri.
Després de gaudir una bona estona de l’espai entre les torres vam pujar cap a l’observatori. Primer es puja amb una escala mecànica fins a la tercera planta, allà un ascensor et porta fins a la planta 35. Allà, unes escales mecàniques una mica aèries et pugen fins a la planta 39 on compres el tiquet per accedir a dalt de tot.
Les dues torres estan unides per dos pisos circulars, un cobert amb miralls al sostre, i un descobert. Aquell dia feia mal temps, plovia i feia força vent, pel que la visita de la terrassa descoberta va ser una mica ràpida.
A la part baixa de l’edifici hi ha el Takimi Koji, amb diversos
restaurants i la reproducció d’un carrer típic d’Osaka de principis del segle
XX.