12 de juliol 2026

Japó-43. Osaka: introducció i Umeda Sky Building

A Hiroshima vam agafar el tren bala (shinkansen) fins a Osaka, però aquest tren deixa a l’estació Shin-Osaka, aquí vam agafar un altre tren, per una sola parada fins a l’estació més propera a l’hotel, em sembla que era l’estació Osaka-Umeda.

Quan vam arribar seguia plovent i estava cansada així que vaig anar a sopar al costat de l’hotel un lloc on feien entrepans, i en vaig prendre un de formatge.

La ciutat d’Osaka és la tercera ciutat més gran del Japó amb una població de 2,7 milions d’habitants. Està ubicada a la desembocadura del riu Yodo a la badia d’Osaka. És un dels ports i centres industrials més importants del Japó.

Encara que no vaig veure gaire cosa de la ciutat sempre m’agrada conèixer la seva història, o sigui que començo per aquesta part.

Durant el període Jomon (7.000 aC), l’actual Osaka estava majoritàriament submergida, i l’altiplà d’Uemachi formava una península de 12 km de llarg i 2,5 km d’amplada que separava la badia de Kawachi del mar interior de Seto. Es considera que és un dels primers llocs on hi va haver assentaments al Japó, tant per les condicions geològiques favorables, rica en aigua dolça i vegetació exuberant, com perquè la seva posició era defensable contra atacs militars.

Les primeres evidències d’assentaments a la zona d’Osaka són les ruïnes de Morinomiya, que es troben al districte central de Chuo-ku. S’hi van trobar esquelets humans enterrats i un kaizuka (un túmul amb restes), així com monticles de petxines, ostres i altres restes del període Jomon. A més de les restes d’aliments consumits, hi havia puntes de fletxes, eines de pedra, hams de pescar i vaixella amb restes del processament de l’arròs. S’estima que les ruïnes contenen runa de fa 2.000 anys entre els períodes Jomon i Yayoi. Les troballes dels jaciments arqueològics s’exhibeixen en un edifici adjacent.

En els anys entre el final del període Jomon i l’inici del període Yayoi, els sediments dipositats al nord de la península/altiplà d’Uemachi van transformar la badia de Kawachi en una llacuna. Durant el període Yayoi (300 aC-250 dC), la població permanent a les planes va créixer a mesura que el cultiu d’arròs es feia popular.

A principis del segle III dC es va inaugurar el gran santuari de Sumiyoshi-taisha prop del port, encarregat per l’emperadriu consort Jingu. L’estructura d’aquest santuari xintoista va sobreviure a esdeveniments històrics, que van inaugurar un nou estil en la construcció de santuaris xintoistes, anomenats Sumiyoshi-zukuri. El panorama marítim que es gaudeix des dels jardins del santuari va inspirar diversos artistes, i avui dia les representacions d’aquest tipus de paisatge s’anomenen dibuixos de Sumiyoshi.

Cap al final del període Yayoi, la plana-península d’Uemachi es va expandir encara més, transformant la llacuna de Kawachi en un llac connectat amb la desembocadura del riu Yodo, que s’havia eixamplat cap al sud.

Durant el període Kofun (250-538), Osaka es va desenvolupar com un port central que connectava la regió amb la part occidental del Japó. El port de Naniwa-tsu es va establir i es va convertir en el més important del Japó.  El comerç amb altres zones del país i el continent asiàtic es va intensificar. El gran nombre de monticles Kofun en forma de clau cada cop més grans trobats a les planes d’Osaka són evidència de la concentració de poder polític, que va conduir a la formació d’un estat.

Les troballes a les planes veïnes, inclòs el mausoleu de l’emperador Nintoku, que es va descobrir a prop a Sakai, testimonien l’estatus de ciutat imperial que havia assolit Osaka. Quatre d’aquests túmuls es poden veure a Osaka, on estan enterrats membres importants de la noblesa. Es troben als districtes del sud de la ciutat i daten del segle V.

En el període Kofun es va desviar el curs del riu Yamato que havia causat grans danys per inundacions; també es van construir carreteres en direcció a Sakai i Nara. El trànsit marítim connectat amb el port de Naniwa-tsu va augmentar tant que es van construir enormes magatzems per emmagatzemar material que arribava i sortia.

Durant els anys 390 - 430 dC, hi havia un palau imperial situat a Osumi, a l’actual districte de Higashi-yodogawa (un dels 24 districtes de la ciutat d’Osaka), però podria haver estat una residència imperial secundària més que una capital.

El Gran Santuari Sumiyoshi Taisha va ser fundat per Tamomi no Sukune l’any 211 dC. I el Shitenno-ji es va construir per primera vegada l’any 593 dC i és el temple budista més antic del Japó.

L’any 645, l’emperador Kotoku va construir el seu Palau Naniwa Nagara-Toyosaki, convertint-lo en la capital del Japó; Osaka en aquell moment s’anomenava Naniwa. La nova capital tenia un port marítim i era apte per al comerç exterior i les activitats diplomàtiques.

Durant el regnat de l’emperador Kotoku, el príncep Naka no Oe va ser el líder de facto del govern ; l’any 653, va proposar traslladar novament la capital a la província de Yamato, però l’emperador s’hi va negar. El príncep va ignorar l’ordre i va traslladar la capital; molts cortesans i lleials a la cort, incloent l’emperadriu Hashihito el van seguir i l’emperador va quedar abandonat al palau de Naniwa,on va morir l’any següent a causa d’una malaltia.

La capital es va traslladar a Asuka (actualment a la prefectura de Nara) l’any 655, però Naniwa va continuar sent una connexió vital, tant per terra com per mar, entre Yamato (l’actual prefectura de Nara), Corea i la Xina.

Naniwa va tornar a ser declarada capital l’any 744 per ordre de l’emperador Shomu, i ho vaser fins al 745, quan la Cort Imperial va tornar a Heijo-kyo (actual Nara).

A finals del període Nara, les funcions portuàries de Naniwa les havien anat assumint, de forma gradual zones veïnes, però continuava sent un centre viu de transport fluvial, canal i terrestre entre Heian-kyo (actual Kyoto) i altres destinacions.

Històricament Naniwa ha estat un punt terminal de la via marítima des de l’oest, Kyushu (tercera illa més gran del Japó), Corea i la Xina i una connexió fluvial entre la província de Yamato a l’est (actual Prefectura de Nara) i la província de Yamashiro al nord-oest (actual Prefectura de Kyoto).

Ara bé, els sediments arrossegats pel riu van crear problemes per al bon manteniment del port amb les tècniques de que es disposava al segle IX, així que Naniwa va anar perdent importància.

L’any 1496, els budistes Jodo Shinshu van establir la seva seu al temple budista fortificat Ishiyama Hongan-ji, situat just on hi havia hagut l’antic Palau Imperial de Naniwa.

L’any 1576, Oda Nobunaga va iniciar el setge del temple, que va durar quatre anys, fins que en el 1580 els monjos es van rendir. El temple fou destruït i Toyotomi Hideyoshi utilitzà el lloc per la construcció del seu propi castell, el Castell d’Osaka, l’any 1583; per això es considera que Hideyoshi és el fundador de l’actual Osaka.

Osaka va ser durant molt de temps considerada el principal centre econòmic del Japó, amb un gran percentatge de la població pertanyent a la classe mercantil.

Al llarg del període Edo (1603-1867), Osaka va créixer fins a convertir-se en una de les principals ciutats del Japó i va tornar al seu antic paper com a port viu i important. Els dàimios rebien la major part dels seus ingressos en forma d’arròs. Així, els comerciants d’Osaka van començar a organitzar magatzems on guardar l’arròs d’un dàimio a canvi d’una tarifa, intercanviant-lo per monedes o per un tipus de rebut; bàsicament un precursor dels diners de paper.

Molts d’aquests intermediaris d’arròs també concedien préstecs i es van fer força rics i poderosos. Els comerciants d’Osaka van reunir les seves botigues al voltant de Dojima, on es va establir la Borsa de l’Arròs l’any 1697; aquí va néixer el primer mercat de futurs del món per vendre arròs que encara no s’havia collit.

La cultura popular d’Osaka estava estretament relacionada amb les representacions ukiyo-e de la vida a Edo. Cap al 1780, Osaka havia cultivat una cultura artística vibrant, exemplificada pels seus famosos teatres Kabuki i Bunraku.

El 1837, Oshio Heihachiro, un samurai de baix rang, va liderar una insurrecció pagesa en protesta pel poc suport que donava la ciutat a la gran quantitat de famílies pobres que hi havia. Aproximadament una quarta part de la ciutat va ser arrasada abans que els funcionaris del shogun sufoquessin la rebel·lió; després Oshio es va suïcidar.

Osaka es va obrir al comerç exterior al mateix temps que Kobe, l’any 1868, just abans de l’inici de la Guerra Boshin i la Restauració Meiji.  L’assentament estranger de Kawaguchi, ara subdistricte de Kawaguchi, és un llegat de la presència estrangera a Osaka.

Els residents d’Osaka eren estereotipats en la literatura Edo, almenys des del segle XVIII. L’any 1802, Jippensha Ikku, descrivia als seus habitants (no sé el gentilici en català) com a garrepes. L’any 1809, el terme despectiu “Kamigata zeeroku” va ser utilitzat pels residents d’Edo per caracteritzar els habitants de la regió d’Osaka en termes de càlcul, astúcia, manca d’esperit cívic i la vulgaritat del dialecte d’Osaka.

Els escriptors d’Edo aspiraven a la cultura samurai i es veien a si mateixos com a pobres però generosos, castos i amb esperit públic. Els escriptors d’Edo, en canvi, veien els “zeeroku” com a aprenents obsequiosos o servils, garrepa, avariciosos, golafres i lascius.

En certa forma, encara ara els residents d’Osaka són estigmatitzats pels observadors de Tòquio, especialment pel que fa a la golafreria, com es reflecteix en la frase: “Els residents d’Osaka devoren el seu menjar fins que s’ensorren” (Osaka wa kuidaore).

A l’edat mitjana, Osaka es deia Ozaka, fins al període pre-modern; a començament de l’Era Meiji, el govern la va reanomenar Osaka, que significa “turó gran” o “pendent gran”.

Amb els grans canvis que van caracteritzar el país després de la Restauració Meiji (1868) i el trasllat de la capital de Kyoto a Tòquio, Osaka va entrar en un període de declivi. De ser la capital de l’economia i les finances, es va convertir en un centre predominantment industrial. El municipi modern es va establir el 1889 per ordenança governamental, amb una superfície inicial de 15 quilòmetres quadrats, que coincideix amb els actuals districtes de Chuo i Nishi. Més endavant, la ciutat va passar per tres grans ampliacions fins a assolir la seva mida actual de 223 quilòmetres quadrats.

Osaka va ser el centre industrial més clarament definit en el desenvolupament del capitalisme al Japó; se la coneixia com Manchester i Melbourne de l’Orient. El 1925, era la ciutat més gran i poblada del Japó i la sisena més gran del món.

La ràpida industrialització va atreure molts immigrants asiàtics (indis, xinesos i coreans). El sistema polític era pluralista, amb un fort èmfasi en la promoció de la industrialització i la modernització. L’alfabetització era alta i el sistema educatiu es va expandir ràpidament, produint una classe mitjana amb gust per la literatura i voluntat de donar suport a les arts.

Osaka tenia barris marginals, amb un elevat atur i pobresa. El govern municipal va introduir, per primera vegada al Japó, un sistema integral d’ajuda a la pobresa, copiat en part dels models britànics. Els responsables polítics d’Osaka van destacar la importància de la formació de famílies i l’assistència mútua com la millor manera de combatre la pobresa. Això minimitzava el cost dels programes de benestar.

Durant la Segona Guerra Mundial, Osaka va ser objecte d’atacs aeris el 1945 per part de les Forces Aèries de l’Exèrcit dels Estats Units com a part dels atacs aeris contra el Japó. El 13 de març de 1945, un total de 329 bombarders pesants Boeing B-29 Superfortress van participar en el raid contra Osaka. Segons un presoner de guerra americà que estava retingut a la ciutat, l’atac aeri va durar gairebé tota la nit i va destruir 65 km2 de la ciutat. La ciutat va ser bombardejada de nou al juny i el 14 d’agost, un dia abans de la rendició del Japó.

En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, els esforços de reconstrucció d’Osaka i la laboriositat dels seus habitants van portar a la ciutat una prosperitat encara més gran que abans de la guerra. En la dècada de 1960 va superar els 3 milions d’habitants, i en la dècada de 1990 arribava als 6milions.

Amb les fàbriques reconstruïdes i la revitalització del comerç, Osaka es va desenvolupar ràpidament com un important centre multicultural i financer des de la dècada de 1950 fins a la de 1980. La prefectura d’Osaka va ser escollida com a seu per a la prestigiosa Expo ‘70, la primera fira mundial que se celebrava en un país asiàtic. Des de llavors, s’han celebrat a la ciutat nombrosos esdeveniments internacionals.

Osaka compta amb nombrosos canals i ponts urbans, molts dels quals donen nom als seus barris circumdants. L’expressió “808 ponts de Naniwa” era una expressió al Japó antic utilitzada per indicar la impressió i l’innumerable. Osaka comptava amb aproximadament 200 ponts durant el període Edo i 1.629 ponts l’any 1925. A mesura que molts canals de la ciutat es van anar omplint gradualment, el nombre va baixar a 872, dels quals 760 actualment són gestionats per la ciutat d’Osaka.

La gent d’Osaka parla un dialecte del japonès anomenat Osaka-ben (dialecte d’Osaka), que és un subdialecte del dialecte de Kansai.

Osaka està dividida en seccions: Kita (nord) i Minami (sud). L’àrea comercial del districte d’Umeda està ubicat a Kita, mentre que l’àrea de lleure dels voltants del Pont Dotonbori  i Namba, a Minami. A Minami hi ha també els centres comercials de Shinsaibashi i Tenjinbashi.

Entre Kita i Minami hi ha els centres financers i jurídics, principalment a Yodoyabashi i Honmachi.

Nosaltres teníem l’hotel a Kita, al barri d’Umeda i és aquella zona la que vaig visitar. A Osaka hi ha moltes coses a veure, però estava saturada de transports, de gent i en ser el final del viatge estava ja força cansada. A més la tornada era una pallissa, ja que m’esperaven 4 hores de vol fins a Hong Kong i després un altre vol de 14 hores fins a Barcelona. O sigui que aquell matí a Osaka vaig decidir passejar relaxadament pel barri de l’hotel i dinar abans d’anar a l’aeroport.

Umeda

Umeda és un important districte comercial i d’entreteniment; aquí hi ha les principals terminals ferroviàries del nord de la ciutat (l’estació d’Osaka i l’estació d’Umeda). El nom del districte significa “camp de prunes”.

A Umeda hi havia una tomba històrica anomenada Umeda Haka (Tomba d’Umeda), que va ser un dels set cementiris més grans d’Osaka des del període Edo (1603-1868) fins als primers vint anys del període Meiji (1868-1912).

L’any 2020 es van descobrir restes funeràries antigues de més de 1.500 persones; sembla que no pertanyien a l’aristocràcia sinó al poble. Utilitzaven diversos estils d’enterrament, tant cremacions com enterraments amb taüts de fusta tancats, contenidors oberts en forma de barril i taüts de fang anomenats kameganbo (taüts de tortuga). Es van trobar objectes funeraris com pipes, nines de fang, rokusenmon (un conjunt de sis monedes per travessar el riu Sanzu, que separa el món dels vius de l’altra vida) i juzudama (denes de pregària de l’estil del rosari). Un mur de pedra separava una fossa comuna amb esquelets que només estaven coberts de terra. Se sospita que van morir a causa d’alguna plaga.

Fins a la dècada de 1870, la zona que ara és Umeda era terreny agrícola; després va ser recuperada i omplerta pel govern delaprefectura per crear la primera estació d’Osaka. La paraula “Umeda” anteriorment s’escrivia amb diferents caràcters kanji; una forma dels kanji volia dir “camp de fosses”, després es va mantenir la pronunciació però amb diferents kanji, i el nou significat és “camp de prunes”.

L’estació original d’Osaka, un edifici de maó vermell de dues plantes, es va inaugurar el 1874, juntament amb el primer ferrocarril que connectava les ciutats d’Osaka i Kobe; l’any 1876 es va incorporar una línia addicional cap a Kyoto.

L’augment de la indústria en aquesta zona va fer que l’estació original quedés petita, així que l’any 1901 es va enderrocar la primera estació i es va construir una estació més gran,on ara hi ha l’estació d’Osaka. L’estació Hanshin Umeda es va construir l’any 1906, i en el 1910 es va construir l’estació Hankyu Umeda; la primera línia de metro de la ciutat, Midosuji, amb l’estació de metro Umeda es va inaugura l’any 1933. L’estació de ferrocarril Kitashinchi es va construir l’any 1997 i es troba a 24 metres per sota del nivell del mar.

L’actual versió de l’estació d’Osaka es va construir en el 1979 i es va renovar i ampliar entre 2005 i 2011; es va afegir l’edifici de la porta nord, amb una teulada de vidre que cobreix les vies i a la zona també es va construir un ampli espai comercial amb botigues, restaurants, centres esportius i cinemes a la zona. Quan va reobrir les portes l’any 2011 se la va rebatejar com a Osaka Station City.

La construcció de l’edifici Umeda Sky el 1993 i el canvi de nom de l’estació en el 2011 van transformar la zona d’Umeda que va passar de ser un districte empresarial a una atracció comercial i turística.

Oficialment Umeda només cobreix l’estació JR West d’Osaka i la zona immediata al sud i a l’oest, ara bé, quan es parla d’Umeda en general es fa referència a una zona circumdant més ampla, és el terme que s’empra per referir-se al centre de la ciutat de Kita, del nord d’Osaka.

Umeda Sky Buiding

El meu objectiu aquell matí era visitar el gratacels anomenat Umeda Sukai Biru (Umeda sky building) i el seu observatori Kuchu Teien. S’ha de pagar entrada però val la pena.

Aquest gratacels es va construir per ser el cor de la ciutat de Shin Umeda, un projecte per crear un nou centre urbà al nord-oest de l’estació d’Osaka.

L’edifici es va concebre l’any 1988, el nom del projecte era “Ciutat de l’Aire” i tenia que ser un gratacel d’ús mixt amb quatre torres interconnectades al districte central de negocis d’Umeda, a prop del riu Yodo. Finalment, la bombolla econòmica japonesa de la dècada de 1980 va causar danys generalitzats a l’economia japonesa i va reduir el nombre total de torres a dues.

Durant la planificació arquitectònica del complex, Hiroshi Hara va crear dos conceptes generals per a les torres. El primer concepte era crear un monument modern a la ciutat amb arquitectura moderna, i es va inspirar en l’Arc de la Défense de Paris que presenta un disseny en forma d’hipercub. El segon concepte era posar èmfasi en la visió d’una “ciutat flotant”, que es pot reflectir en el paisatge urbà de la ciutat i contrasta amb l’atri ceràmic opac de la planta baixa. El concepte també incloïa serveis a l’aire lliure i miradors sobre el districte d’Umeda i la panoràmica de la ciutat.

Les obres van començar amb la construcció de les dues torres de formigó, mentre que la construcció de la plataforma que les uneix, l’observatori, es va fer després; em sembla que es va construir a terra i es va pujar mitjançant un conjunt d’elevadors hidràulics i era el primera vegada que s’emprava aquest sistema en un projecte de construcció. La instal·lació de les escales mecàniques i els ascensors es va fer seguint el mateix sistema. La torre es va acabar completament i va començar a obrir les portes al públic el 25 de març de 1993.

La façana està recoberta de vidre i reflexa molt bé la llum i el cel, per això l’aspecte de l’edifici canvia segons les hores. Hi ha moments en que les dues torres diuen que es confonen amb el cel i llavors sembla que l’observatori estigui flotant, d’aquí el nom d’observatori flotant, en japonès es diu Kuchu Teien, que em sembla que vol dir jardí flotant o jardí aeri.

Les torres arriben a una alçada total de 170 m, mentre que l’alçada total de la torre, incloses les agulles, és de 190 metres. Les torres tenen 40 plantes interconnectades als seus dos pisos superiors, mitjançant ponts de vidre amb escales mecàniques i ascensors que creuen un espai obert de l’atri. Quan es va construir aquest era l’edifici més alt del Japó, uns anys més tard era el 13è edifici més alt d’Osaka i en el 2020 ja ocupava el lloc numero 20. 




Després de gaudir una bona estona de l’espai entre les torres vam pujar cap a l’observatori. Primer es puja amb una escala mecànica fins a la tercera planta, allà un ascensor et porta fins a la planta 35. Allà, unes escales mecàniques una mica aèries et pugen fins a la planta 39 on compres el tiquet per accedir a dalt de tot.

Les dues torres estan unides per dos pisos circulars, un cobert amb miralls al sostre, i un descobert. Aquell dia feia mal temps, plovia i feia força vent, pel que la visita de la terrassa descoberta va ser una mica ràpida.

 








A la part baixa de l’edifici hi ha el Takimi Koji, amb diversos restaurants i la reproducció d’un carrer típic d’Osaka de principis del segle XX.