Zimbabwe_12: Llac Kariba_P. N. Matusadona

El nostre vaixell

Matusadona es troba a la part sud del llac Kariba. Abans de la construcció de la presa, en el 1958, es va declarar zona protegida, on no es podia caçar, però no va ser fins al 1963 que es va convertir en reserva d’animals i en el 1975 va ser declarat parc nacional. La construcció de llac va canviar l’ecosistema d’aquesta zona.

La plataforma

Llegeixo que bona part del parc el formen els espadats sobre la vall del Zambezi, amb una alçada mitja de 1200 m. El parc cobreix una part del llac, de l’ordre del 5% del parc, i la part de terra que és la que jo no vaig visitar. 

La barqueta adiconal

Nosaltres visitem el parc de Matusadona per aigua. Vam llogar un vaixell per fer un recorregut de dos dies per la part lacustre del parc. El vaixell està molt be. A la part baixa hi ha els camarots, equipats amb dutxa i wàter, tot amb aigua del llac, i mosquiteres. A la part de dalt hi ha una zona coberta i una descoberta, és la sala, menjador i hi ha també una barra de bar. Un gran congelador presideix la sala, on hi vam col·locar les begudes que ens havíem comprat pel trajecte. 

A la part descoberta hi ha també un petit jacuzzi. Pel cantó de darrera del vaixell hi ha una mena de cistella de fregidora gegant, per banyar-se en mig del llac sense que t’ataquin els cocodrils. A més d’aquest vaixell portem dos peces més: una barqueta petita per apropar-se a terra i lligar el vaixell gran i una plataforma coberta i amb seients, proveïda de motor, que permet apropar-se més a la vora i veure be els animals.

Vam arribar a la zona que s’anomena “el bosc inundat” és molt curió. Com el seu nom indica, quan es va construir la presa, part del bosc va quedar cobert d’aigua, i el que es veuen son els troncs ressecs, que sobresurten. Fa molt bonic, i el curiós és que s’hagin conservat en bon estat. Estan sempre en contacte amb l’aigua m’hauria imaginat que estarien podrits, i no és així, es veuen ressecs, i semblen molt fràgils. La navegació per aquest tros és complicada ja que s’ha d’evitar trencar-los i s’han d’esquivar els que no sobresurten però que son allà al fons.

Abans de dinar vam sortir amb la plataforma. Vam anar vorejant la costa, es respira tranquil·litat, no se sent res quan parem el motor. Veiem ocells i hipopòtams pasturant; sempre els havia vist a l’aigua i veure’ls a terra menjant herba em permet veure’ls sencers. Em sorprèn lo curtes que son les seves potes; no tenen una figura gaire elegant.

Veiem també elefants i de bastant lluny impales. El nom impala ve del zulu, i el nom científic de les impales Aepyceros melampus ve del grec i vol dir els de peus negres i banyes altes. També es veuen cocodrils, que fan de mal fotografiar ja que son tant plants que quan estan a terra queden gairebé coberts per l’herba. Impressionen quan els veus a la vora. 

Però amb diferència, el que veiem més son elefants. De totes mides, en grup o sols, a terra o a l’aigua... elefants per tot arreu. Quan estan en grup sempre n'hi ha un parell que fan guàrdia i quan detecten perill, si ens apropem massa, es posen nerviosos i llavors fan un gest especial amb la pota per avisar als altres. Els moviments que fan amb la trompa son curiosos, m’agrada observar-los quan beuen i quan es remullen. I també quan arrenquen les branques els girs que fan amb la trompa son sorprenents.

El paisatge és molt bonic i molt relaxant... Tot i que a mi tant temps de relax al vaixell m’acaba cansant una mica.     

A la tarda vam tornar a sortir amb la plataforma fins a l'hora de la posta de sol. Vam anar pel mig del bosc inundat, esquivant els troncs, que no sempre es fàcil. En algun moment vam encallar amb algun que hi havia a sota. La posta de sol enmig del llac, entre aquells troncs blanquinosos és fantàstica. Els ocells s’aturen a les seves branques i les vistes son com d’un mon encantat. És molt agradable. 

El vaixell està a tocar de la costa i a la nit des del llit sento els hipopòtams. La sensació és curiosa. Em sentia protegida, perque estava al vaixell, però a l’hora, com que el camarot té el lateral obert, cobert tan sols amb una cortina, et sents molt proper a tots els animals que hi ha allà la vora.

Al matí ens aixequem abans de la sortida del sol per agafar altra cop la plataforma i tornar de nou al bosc submergit per veure la sortida del sol, i de pas aprofitar a buscar els animals que a primera hora van a beure aigua al llac.

La sortida del sol ha sigut molt bonica, el cel prenia colors rosats, per anar canviant, poc a poc, cap al groguenc; m’agradava estar allà contemplant el cel i sentint el silenci. Ja sé que sona estrany això de sentir el silenci, però és l’absència de sorolls, o sorolls molt delicats, el lleuger so de l’aigua, algun animal llunyà, el vent... van ser uns bons moments.

Vam tornar al vaixell a esmorzar i després vam fer una sortida per terra amb els ràngers. Vam apropar-nos a terra amb la plataforma per recollir als dos ràngers que ens acompanyarien. Van negociar el preu, perquè calia pagar a més dels seus serveis, l’entrada al parc nacional de Matusadona.

En el lloc on anàvem a desembarcar hi havia uns elefants molt a prop, que s’han enfadat molt, es posaven amenaçadors, pel que han decidit portar la plataforma una mica més enllà. La caminada se’m va fer una mica pesada ja que feia molta calor i gairebé no vam trobar animals. L’únic que vam veure de prop eren elefants, i de lluny vam veure impales. Ho vaig trobar una mica decebedor. Ja se sap, que vas seguint les petjades i les traces que deixen i no tens garantia de trobar cap animal, però així i tot... sempre esperes tenir sort. Això si, els ràngers ens explicaven sobre tots els excrements que trobàvem. He après un munt sobre les defecacions dels animals!

Les hienes ataquen amb els seus excrements, ja que son àcids i per tant corrosius. Les seves caques són blanques ja que mengen els ossos, rics en fosfat de calci, que és blanc.

Els elefants tenen comportament diferent mascle i femella: si ha passat un mascle pots trobar junt la caca i el pipi, en canvi si està separat saps que les petjades son d’una femella.

Les impales, van totes les femelles juntes i es posen a fer les seves necessitats en cercle, amb el cul cap a l’interior del cercle i per tant, la vista cap a l’exterior. Si ve un depredador cadascuna surt en una direcció i quan ha passat el perill es tornen a reunir al mateix lloc. Quan vas caminant veus el cercle amb un munt de boletes fosques, allà on s’han reunit les impales a fer les seves necessitats.

La cistella pel bany

Anàvem en fila de un, un dels ràngers al capdavant i l’altre al final, armats amb un cetme. Vam trobar un cap de cocodril, del que ja només queden els ossos. En un moment donat hem trobat uns elefants relativament a prop. Un d’ells anava avançant, tot menjant i no ens veia. Vam aturar-nos a observar-lo. De cop el vent devia girar o ens va sentir i va avançar cap a nosaltres. Era gran, voluminós, em sentia petita allà davant. Va anar avançant molt lentament, mirant-nos, amb un cert aire amenaçador; quan va veure que ens anàvem fent enrere es va quedar tranquil.

Abans de sortir ens havien avisat que no havíem de dur res que es pogués enganxar amb les branques, per si ens trobàvem amb algun animal i teníem que fer marxa enrere. I que en cas de trobar-nos en alguna situació complicada havíem d’esperar a que els ràngers ens donessin les instruccions de què fer. No es podia parlar i teníem que anar en fila de un, i passi el que passi, no s’ha de cridar, ni córrer, ni donar l’esquena a l’animal.

Suposo que si haguéssim trobat un lleó o un altre depredador a la vora, hagués passat por, ja que amb l’elefant ja va ser emocionant. O sigui que potser va ser una sort no trobar-los, però al menys trobar algun altre animal que no fos molt perillós m’hagués agradat. M’agraden les emocions. 

Vam veure impales, però mai a la vora, ja que a la que sabien que veníem fugien corrent. Els ocells els avisaven de que hi havia intrusos a la zona i fugien per potes. Diuen que també les avisen quan hi ha depredadors a la vora.

La tarda la vam passar al vaixell; feia calor i em vaig acabar mullant al jacuzzi, que estava a coberta. Alguns es van banyar a la cistella. Com ja he explicat, el vaixell porta una gran cistella reixada, com de fregidora gegant, que va mig submergida a l’aigua. Es pot pujar o baixar segons l’alçada que volen els banyistes. Com que està submergida al llac és aigua del Kariba, a l’igual que la del jacuzzi i la de la dutxa. Diuen que en la zona central del llac no hi ha problemes, que l’aigua és neta i sense bitxos. Jo no em vaig banyar a la cistella, però amb l’aigua del jacuzzi o la de la dutxa no vaig agafar cap malaltia.

La tripulació del vaixell és molt amable, son tres i es reparteixen les feines; tots ells son molt expressius. Hi ha el capità que té molta habilitat per esquivar els arbres del bosc inundat. El cuiner, que a més és el que ens porta amb la plataforma a passejar. I el que porta la barca petita i baixa a terra a lligar el vaixell, que també frega els plats, para taula i ens porta el menjar, fa el llit... Son molt atents i molt expressius.

Al voltant del llac es veuen muntanyes, però hi ha boirina i no es veuen be, tan sols s’intueixen. La tarda al vaixell passa lentament, a la que es va amagant el sol hi ha poca llum, es fa difícil llegir, i els bitxos voladors comencen a empipar. Estem a la riba parats i és tipus aiguamolls, suposo que per això hi ha tants mosquits i altres espècies voladores.  

Zimbabwe_11: Kariba

Kariba es troba prop de la frontera amb Zàmbia, a la vall del Zambezi. En aquesta ciutat es gestiona tot el turisme de la zona del llac Kariba. El pantà de Kariba produeix electricitat que utilitzen Zàmbia i Zimbabwe. El riu té un altre pantà a Moçambic, el Cahora Bassa que produeix energia per Sud-àfrica, especialment per Johannesburg i a les cascades Victoria hi ha també una petita central hidroelèctrica.

La ciutat es va formar quan es va començar la construcció de la presa, cap als anys ~1950, ja que es van anar assentant aquí els treballadors de l’obra. La presa de kariba és una de les mes grans del mon. Té una capacitat de ~185 Km³. La fondària del llac es entre 30-100 metres aproximadament. Llegeixo que aquesta massa tan gran d’aigua pot ser la responsable, o al menys influir, en l’activitat sísmica de la regió. Abans d’omplir el llac, la vegetació del que seria el fons es va cremar, per crear un llit fèrtil. Després es van introduir al llac diferents especies de peixos i hi ha també cocodrils del Nil i hipopòtams.

En a Kariba vam anar als lodges a deixar les coses i després vam pujar a veure la presa. Aquí es pot veure la figura del deu Nyaminyami. Com ja he dit és l’esperit que vetlla pel riu. Quan es va construir la presa la població es va haver de traslladar de la vall a les terres altes. Deien que l’esperit del riu no hi estava d’acord i per això mentre s’estava construint el mur de la presa es va ensorrar dos cops, en el 1957 i en el 1958, creant inundacions i morts. Els ancians tonga consideren que va ser la seva intervenció la que va permetre aplacar a l’esperit del riu i que finalment es pogués acabar de construir la presa.

En un d’aquests accidents van desaparèixer tres treballadors. No trobaven els cossos i van decidir tirar una vaca al riu per veure cap a on la portava el corrent i veure si es podien recuperar els cossos. Diuen que es van trobar la vaca, però només els seus ossos, ja que els cocodrils se l'havien menjat. Llavors van buscar per aquella zona per trobar els ossos dels treballadors. Sorprenentment van trobar els seus cadàvers sense que els cocodrils els haguessin menjat. Deien que tot era obra dels deus, ja que s’estava construint la presa en un lloc sagrat pels Tonga.

La zona està bastant protegida i vigilada; no es poden fer fotografies a les parets de la presa ni les instal·lacions, però si que es pot passejar pel pont, on es veu be que la presa és compartida entre Zàmbia i Zimbabwe.

Al poble hi ha una església molt moderna, rodona i molt sòbria. I per tot arreu un arbre que m’encanta, el “frangipan” (no sé com es diu en català) hi ha el que té les flors roses i el de flors blanques, oloroses, i molt bonic.

També un monument a les víctimes dels accidents en la construcció de la presa. Hi ha un petit museu que parla del projecte Noah, el projecte que va permetre salvar als animals que vivien en aquella zona abans d’inundar-la. Va ser tota una odissea, ja que no son animals inofensius. 

S’explica l’historia d’un rànger que es va enfilar a un arbre per rescatar una serp mamba,  o el que va aconseguir rescatar un rinoceront negre que s’havia quedat en una illa. 

Es perseguia als animals, a vegades durant hores per dirigir-los cap a fora. Alguns se’ls sedava per traslladar-los fora de la zona del llac. Es van poder salvar uns set mil animals en aquesta operació. Però també en van morir, perquè tenien por dels homes, s’allunyaven i no se’ls va poder rescatar.

Els animals majoritàriament se’ls va traslladar cap a terreny de Zimbabwe mentre que la població es va desplaçar majoritàriament cap a Zàmbia.

Passejant per Kariba trobem zebres pel carrer i diuen que també et pots trobar elefants. Ho trobo curiós, ronden tranquil·lament acostumats a la presència humana. A la tarda vam anar tot caminant cap al llac. Davant dels lodges hi havia 2 zebres i pel camí trobem traces d'elefants però no en vam veure cap. Hagués estat be trobar-los, però també deu impressionar lo seu si de cop te’ls trobes al davant.
Vam anar fins a un campament que està a tocar del llac, per intentar veure alguns animals. No vam tenir gaire sort. A llac es veien alguns hipopòtams, que es van acostar força fins a la vora; de tant en quant treien el cap i si no el que veies son les seves orelles minúscules. 

Hi havia també cocodrils. A la vora del llac, arran d’aigua, hi havia un noi del campament netejant una bomba, quan va haver acabat i es va allunyar, va aparèixer per allà un cocodril. Em va impressionar. Què hagués passat si apareix una mica abans? El noi anava vigilant l’aigua per si sortia algun animal? Ens diuen que no ens apropem a l’aigua, que és perillós. I és que jo no els veia venir; de cop un cocodril o un hipopòtam emergia de l’aigua, bastant a la vora de la riba, sense que jo, que estava mirant l’aigua buscant animals, els hagués vist. Suposo que cal pràctica, acostumar-se a detectar petits canvis en la superfície de l’aigua....

Una mica més enllà del campament es veu una casa, un vehicle, veig un senyor per allà a la vora, i de cop me n’adono que d’entre les mates apareixen un parell d’elefants. L’home no s’immuta, passa pel seu darrera sense destorbar-los i continua el seu camí.  Vivint allà ja hi ha d’estar acostumat, però quan veus la diferencia de mida entre ells i nosaltres, impressiona.

Recordo que el Stanford m’explicava que els seus fills estan acostumats al contacte amb els animals, i que algun cop veuen els elefants a fora de la casa, per la finestra del menjador. 

Ens endinsem per un camí seguint les petjades i les cagarades de l’elefant, però no el trobem. Ens diuen que hem de tenir cura de tenir una via de sortida, per si apareix algun animal. Si vas per la senda dels elefants has de tenir sempre algun lloc per on escapar si venen; un moment donat ens vam trobar amb el camí dels elefants i aigua al davant, cal mirar be per aniràs si venen.

Vam sopar en aquest campament, a l’aire lliure. Al vespre feia fresca. Em va sorprendre una mica observar que al bar ho tenien tot enreixat. Ens van explicar que de tant en quant passen animals per allà, a vegades quan la gent està sopant. Hi ha un edifici d’obra, amb els lavabos, que son molt espaiosos, i que si cal és on s’amaga la gent.

Els lodges on vam estar eren molt bàsics, estil rústic. Jo vaig dormir al que era el menjador i cuina, en un racó  en que hi havia un llit. Les finestres tenien uns barrots de ferro i amb una tela metàl·lica protectora de mosquits, amb algun forat. La porta també era una reixa metàl·lica i tenia una cortina. S’hi estava be, sentia els animals, i a la nit va fer una mica de fred però era agradable. M’agradava sentir els animals, però també feia una certa basarda.

Zimbabwe_10: Riu Zambezi i llac Kariba

Vam sortir de Victòria a les 3 h del matí per arribar a Mbilizi amb temps per agafar el ferry cap a Kariba. És un trajecte de 22 hores amb pensió completa. Vam deixar l’equipatge al cotxe i vam agafar tan sols el sac de dormir i el necessari per pel trajecte. L’Stanford va per carretera i ha d’entrar a Zàmbia per arribar a Kariba. La previsió és que faci tot el dia ruta i arribi a la una de la matinada.

El trajecte és en part pel riu Zambeze i després es va pel llac Kariba fins a la població del mateix nom. Al ferry hi van pujar bastants cotxes i un minibus com el nostre, però no n’hi ha cap que porti carretó, com portem nosaltres; és per això que ha d’anar per carretera. El preu per passar un d’aquests minibusos és d’uns 1200 dòlars. Té capacitat per 200 persones, però em fa l’efecte que érem menys. 

Mentre esperem per embarcar m’entretinc amb la gent que està allà, mirant com pugen els cotxes i mirant-nos a nosaltres. Hi ha moltes criatures, però també gent gran. Com passa per tot arreu, als nens els hi encanta que els hi facis fotografies i mirar-se-les després, buscant qualsevol petit detall que jo no he vist en fer la fotografia.

Vam instalar-nos a la sala, amb unes cadires que s’estiren i quedes estirat del tot, semblant al llits que a casa anomenàvem “plegatin”. Altre gent van acampar a la part de dalt i alguns ja no van tenir lloc a dins i es van instal·lar amb matalassos a fora. A mig matí i a mitja tarda serveixen te i cafè amb galetes, i serveixen també dinar i sopar; tot inclòs excepte les begudes. Hi ha 4 dutxes i quatre lavabos, tot amb aigua que es bombeja del riu.

El trajecte que fa el ferry és anar creuant el llac kariba; el paisatge és una mica monòton. A les 12 van servir el dinar, hi havia una mica de pollastre,dos tipus d'amanides, mortadel·la, formatges amb melmelada de préssec, te i cafè. El menjar estava be però una mica escàs ja que quan els hi ha tocat als últims de la cua els hi quedava poca cosa. Els cambrers i tripulació son molt amables.

La gent que hi ha en aquest trajecte: un grup de francesos, majoritàriament criatures i adolescents, uns quants sud-africans, alguna parella, alguna famila petita, i el que destaca més és que la gran majoria és gent blanca.

Com ja he comentat, la història d’aquest país és complexa, hi ha blancs que van néixer aquí i senten que aquesta és la seva terra, la historia del país és també part de la seva història. La meva visió de les coses ha canviat amb els anys. Quan vaig estar a Namíbia em feia sentir malament veure que tots els negocis eren dels blancs i que els negres després de treballar marxaven cap a les seves fràgils casetes enmig del descampat. Ara he llegit molt més sobre la història del país, sobre la gent que hi havia viscut, i suposo que també els anys i els viatges m’han ajudat a veure que les coses no son mai senzilles, no és tot blanc o negre, bo o dolent. Hi ha molts matisos. Potser haurien de poder-hi viure tots sense problemes. El problema d'aquesta zona és que és rica, que hi ha diamants, hi ha mines... Si no fos per això potser haguessin tingut una vida més fàcil. Ara sembla que hi ha bona relació, el govern va veure que necessitava als blancs perquè l'economia remuntés.

El riu Zambezi neix a neix a Zàmbia i fa de frontera entre aquest país i Namíbia i també amb Zimbabwe. Creua Moçambic, per desembocar en forma de delta al canal de Moçambic.

El Zambezi passa per un altiplà que es troba entre els 900 i els 1200 metres. Les cascades Victoria es troben entre l’alt i el mig Zambezi, i el mig Zambezi acaba al pantà de Moçambic.

Al voltant de l’any 1500 aquest riu s’anomenava Cuama. Vasco de Gama va ser el primer europeu que va arribar a la seva desembocadura, en el 1498. En el 1552 un cronista portuguès se n’adona de que el que uns anomenen riu Cuama, en una altra zona l’anomenen Zembere. Una mica més tard, el 1597, un frare dominicà, també portuguès, fa constar que a aquest riu l’anomenen Zambeze i que el seu nom és el d’un poblat que hi ha més amunt.

Els Monomatapa pensaven que el Zambezi naixia en un gran llac. La regió del Zambezi era coneguda pels geògrafs de l’època medieval com l’imperi dels Monomotapa.

Com ja he comentat, el primer europeu a navegar per l’alt Zambezi va ser Livingstone entre 1851-53. Va ser fent el descens del Zambezi quan va descobrir les cascades Victoria. La població de la vall del riu Zambezi depèn de l’agricultura ja que les terres regades pel riu son molt fèrtils i de la pesca. A més la zona és rica en minerals, entre els que es troba també el carbó. A més, les centrals elèctriques donen feina a la població.

Al nord oest del país la llengua majoritària és el Tonga. Aquesta llengua també es parla a la zona de Zàmbia i Zaire. De fet, al voltant del 1880, segons els escrits dels viatgers que havien arribat aquí, els Tonga vivien a les dues bandes del Zambezi, i de fet tenien conreus a les dues ribes i creuaven el riu amb barques.

En algunes zones els pobles estaven molt propers i per tal de delimitar el territori es feien marques als arbres.

L’autoritat política en aquesta població tenia també autoritat religiosa; creien que els governants eren reencarnació de l’esperit dels avantpassats fundadors del clan. Per això eren també líders espirituals ja que estaven en contacte permanent amb els avantpassats. Ara be, tot i que eren caps politics i religiosos, no tenien gaires privilegis comparat amb els altres habitants del clan.

Una diferencia entre els tonga i altres ètnies és que la descendència i herència segueix una línia matrilineal; quan mor el cap del poblat el que hereta el càrrec és el fill gran de la seva germana gran. O sigui que el substitueix el seu nebot, no el seu fill.

Pels Tonga i els pobles que vivien a la vall del Zambezi, el riu tenia un significat espiritual. Diuen que Livingstone va deixar constància que havia observat que,  en tres illes prop de les cascades Victòria, els caps dels poblats feien ofrenes als deus i als avantpassats. Altres viatgers, cap al 1870 també feien referència a que havien vist a la gent fent ofrenes al riu; creien que el riu allotjava una divinitat malèfica i que calia apaivagar-la i per això l’hi tiraven objectes diversos. En les cerimònies per demanar la pluja s’hi sacrificaven animals. L’esperit del riu és el Nyaminyami, que controla el riu i la vida que hi ha en ell.

Hi ha un altre divinitat venerada pels Tonga i que també té relació amb el riu Zambezi, s’anomena Chimombe , el deu del ferro. Segons la llegenda aquest era el cap d’un poble que es dedicava al treball de ferro i coure i que es van instal·lar a la vall del Zambezi. Van tenir conflictes amb els locals, i crec que Chimombe s’havia casat amb una dona de la població local, que el va matar. Quan va morir explica la llegenda que el seu cos va dir que no l’enterressin; poc després hi va haver una crescuda del riu i va desaparèixer el seu cos. Quan les aigües van baixar en el lloc on hi havia hagut el seu cos s’hi va trobar un objecte de ferro que semblava de la tribu dels Bemba, que vivien al nord oest de Zàmbia. Aquest objecte podia haver arribat aquí perquè existissin relacions comercials entre les dos tribus.

Hi ha uns espais, que anomenen Malenda, on habiten els esperits dels avantpassats. Aquest espai estava protegit i adornat amb ullals d’elefant; això va ser així fins als anys ~1850. A partir dels anys ~1870 el comerç d’ivori per part dels portuguesos i dels sud-africans va anar augmentant el que va encarir els ullals d’elefant i ja no era possible seguir mantenint aquestes decoracions. Malenda representa un lloc sagrat per diferents tipus de cerimònies; en la cerimònia per demanar la pluja s’acostumava a tocar el tambor i es bevia cervesa, es sacrificava una cabra, que es cuinava i després es menjava. Em fa gràcia llegir que calia cuinar-la sense sal. Em pregunto perquè devien decidir que no es podia utilitzar sal?

En aquells anys, abans de la colonització, cultivaven cereals, tabac, cotó... Cada família tenia una part del terreny al·luvial, que és més fèrtil que la resta i així podien obtenir dues collites per any. 

En els terrenys menys fèrtils hi feien créixer els joncs, que és de més fàcil cultiu. Cada poble tenia els seus graners, que es trobaven sempre una mica elevats de terra i que eren de dos tipus, per guardar-hi diferents productes: uns eren sense sostre, com una cistella oberta i els altres coberts i amb parets d’argila.

No podien tenir animals domèstics per culpa de la mosca tse-tse. Aquesta mosca s’alimenta de la sang dels vertebrats i és la transmissora de la malaltia de la son. L’únic animal que resistia a les picades d’aquesta mosca eren les cabres. Sembla ser que la presencia de la mosca tse-tse en la vall del Zambezi és una de les causes de que aquesta zona estigués poc habitada abans de la colonització; la població local intentava eradicar-la, però amb la colonització, en prohibir-ne les caceres per protegir els animals es va tornar a estendre per tota la regió. El problema segueix sense estar totalment resolt ja que les universitats segueixen tenint projectes en marxa per lluitar contra aquesta mosca i la transmissió de les malalties que comporta la seva presencia.

Fins a mitjans del segle XIX havien cultivat el cotó i hi havia una indústria tèxtil important. També la industria del ferro era rellevant. Livingston quan parlava dels costums dels tonga va remarcar que el fet de que els homes anessin despullats no era perquè no tinguessin teixits, sinó que era una opció que havien pres. La industria del cotó no va poder competir amb l’arribada de productes tèxtils manufacturats, que venien de fora. L’estil tradicional de confecció de vestimenta era més lenta, tot i que la qualitat era millor, però no podia cobrir la demanda que hi havia entre els anys 1850 -1900.

Comerciaven també amb la sal, que obtenien de les fonts termals riques en minerals. En alguns casos agafaven la terra salina, hi afegien aigua, i quan s’havien dissolt les sals, filtraven i després concentraven l’aigua fent-la bullir, fins que cristal·litzava la sal.

També tenia importància la manufactura de tabac de pipa. Les fulles es es deixaven assecar, després es col·locaven en un morter de fusta, barrejant-les amb cendres d’àloe salvatge, s’humitejava amb aigua i es triturava. S’amassava be la barreja i se l’hi donava forma de conus, que es deixaven assecar a l’aire. El pes d’aquests conus variava segons la regió, podent ser de 0,5 kg fins a 2 Kg, però en general acostumaven a ser de 1,5 Kg. Relats de viatgers del 1875 deixen constància de que els comerciants tenen els conus de tabac tots de la mateixa mida. Sembla ser que hi havia un important comerç de tabac entre els tonga i les tribus de la vall del Zambezi i els ndebele.

L’esclavatge en aquesta regió del Zambezi va augmentar ràpidament al voltant del ~1855, potenciat pels portuguesos i àrabs que els exportaven. Molts cops compraven esclaus i ivori per unes poques llavors o robes. Ara be, a finals del segle XIX, quan el comerç dels esclaus va de baixa,  l’ivori comença a ser una mercaderia molt desitjada; llegeixo algunes de les coses per les que es demanava l’ivori: les tecles dels pianos, per les boles de billar, mànecs de ganivets i objectes de decoració.  Això va provocar una caça desaforada d’elefants per aconseguir els seus ullals. Els portuguesos i els agents locals es van adaptar als nous temps, i van dedicar-se a revendre els esclaus al poble Tonga o a pobles que haguessin perdut molta població en les guerres, a canvi d’ivori.

La travessia pel llac kariba no ha sigut tant pesada com esperava. Vam veure la posta de sol i la sortida de sol, de tant en quant es veia alguna illa i al vespre i a la matinada es veuen les barques de pesca, les llums llunyanes, que posen de manifest la vida que hi ha al riu. En alguna de les illes hi ha elefants que hi arriben des de terra nedant i també vam veure algun hipopòtam.