El dia es va aixecar
plujós i el mal temps ens va acompanyar la resta del viatge. Vam deixar la
capital enrere per anar direcció oest, cap a Trakai.
Lituània té 5 parcs nacionals i el parc nacional històric de
Trakai és el més petit de tots ells. Ja des d’abans de l’època soviètica
aquesta zona havia despertat força interès, però no va ser fins que es va
aconseguir la independència que va ser declarat parc nacional.
Una de les característiques d’aquest parc és que té una part de
natura, la reserva de Varnikai, i una part històrica, com és el castell de
Trakai. Aquest parc té més de 32 llacs i una bona extensió d’aiguamolls. En un
d’aquests llacs, és on es troba la població
de Trakai, i des d’aquí s’accedeix, a través d’un pont, al castell de
Trakai. Em sembla que en el parc hi ha altres castells però si no estic confosa
aquest és el de més renom i importància.
Abans de la visita del
castell vam fer un recorregut per la reserva de Varnikai. Aquesta
reserva té una part boscosa, amb arbres molt antics, de 100-130 anys, encara
que com explicaré després no sembla que siguin tant vells; majoritàriament hi
ha roures, avets i pins. L’altra part, està formada per aiguamolls i llacs, que
tenen el seu origen en un gran llac precursor.
Llegeixo que hi ha 600 espècies de plantes superiors de les
quals 16 estan en perill d’extinció a Lituània. 118 espècies de molsa! M’ha
sorprès molt que hi hagués tanta varietat, però el cert és que hi havia llocs
en que tenia un gruix increïble la molsa. Tres d’aquestes espècies de molsa es
van trobar per primer cop a Lituània. Hi ha 204 espècies de líquens i moltes
altres varietats de plantes i algues. No hi falta tampoc la vida animal,
insectes i ocells.
La impressió que em va
fer la zona d’aiguamolls és la d’un bosc que es forma sobre una zona
pantanosa. Va ser el primer parc d’aquest estil que vam veure i ho vaig trobar
molt curiós. Llàstima que plovia moltíssim. Està mot ben preparat, amb
passarel·les de fusta, marcant el camí, i preservant els aiguamolls. Aquí i
allà es van trobant plafons explicatius.
Aquests aiguamolls son torberes. He hagut de buscar una mica
d’informació per acabar-ho d’entendre. La matèria orgànica que va caient a
l’aigua va cap al fons i lentament es va podrint i és el que va formant la
torba.
Segons les espècies vegetals que descomponen s’obté torba de
diferents característiques, ja que l’acidesa que va adquirint l’aigua és
diferent. Per exemple, quan predomina la molsa i els líquens, em sembla que és
el cas de les torberes dels països bàltics, l’acidesa que adquireix l’aigua és
elevada, pot tenir un pH de 4,5 (l’aigua sense cap sal dissolta té un pH = 7).
La descomposició es dona en el fons del llac, per tant hi ha poc oxigen, el
procés de descomposició és diferent que si es donés a l’aire. És un procés molt
lent. En etapes posteriors la torba es va
modificant, es fa més densa, s’ensorra més en el fons i al llarg del temps
acaba convertint-se en carbó.
Les torberes son molt eficients en l’emmagatzemen
CO
2. Un 3% de la superfície de la
terra esta coberta per torba. En el cas de la reserva de Varnikai, el gruix
dels sediments és variable, en les zones on és més gruixut té 10 metres, mentre
que on n’hi ha menys és tant sols de 2 o 3 metres aquesta capa on es forma la
torba.
Com he dit, no tota la torba té les mateixes característiques;
la d’aquestes terres és poc permeable, no deixa passar a través seu aigua
enriquida amb sals minerals. Això fa que la vegetació que creix a sobre
d’aquests aiguamolls té mancances de nutrients com per desenvolupar-se
plenament; per això la sensació que donen és d’arbres escarransits, com si
fossin bonsais. S’han adaptat a viure en aquestes condicions i arbres molt
vells semblen joves
Com ja he comentat, la
població de Trakai es troba en una península del llac Galvé i el castell està
en una illa a la que s’hi accedeix per un pont per vianants.
Aquesta zona ja estava habitada en l’antiguitat, però no va ser
fins al segle XIII que la població de Trakai es va començar a desenvolupar
formant part del gran ducat de Lituània. La fundació de la ciutat de Trakai va
ser l’any 1337. Hi ha algunes cròniques que expliquen que el gran duc Gediminas
tornant d’una cacera va descobrir aquesta regió i va decidir construir-hi un
castell.
Quan Gediminas es trasllada a viure a Vilnius deixa el castell
al seu fill el duc Kęstutis. La població de Trakai va créixer i es va construir
un nou castell, en l’estret entre dos dels llacs, i se’l coneixia com el
castell de la península i encara un altre en una de les illes, que s’anomenava
el castell de l’illa.
Els castells de fusta van quedar destruïts en les guerres amb
els cavallers teutònics. També hi va haver guerra civil entre grans ducs de
Lituània, Kęstutis i Jogaila; aquest darrer va capturar el castell i Kęstutis
va morir. El castell va passar a mans del germà de Jogaila, però el fill de Kęstutis,
Vytautas, finalment el va recuperar, després d’uns quants enfrontaments, l’any
1392. Es va convertir en el Gran duc de Lituània i passava moltes temporades
aquí a Trakai, tot i que Vilnius era la capital.
A començaments del segle XV es va substituir el castell de
fusta per un de pedra. En aquell segle va arribar a ser l’estat més gran
d’Europa; era un estat amb gran diversitat de població, amb diferents cultures
i religions. La comunitat caraïta era una de les que contribuïa més a l’economia
de la ciutat.
Des del punt de vista
ètnic i lingüista, l’origen dels caraïtes sembla que són els kipchaks, un poble
nòmada turc, el més antic dels pobles turcs. La seva connexió amb Lituània se
situa al segle XIV quan el gran duc Vytautas va portar un grup d’uns centenars
de caraïtes des de Crimea que es van instal·lar als castells de Trakai. Es van
integrar ràpidament i se’ls va considerar ciutadans de ple dret.
La seva religió es
basa en l’antic testament i els deu manaments. Els seus orígens son fon de
discussió entre els científics. Aquesta religió va sorgir en el segle VIII a
Bagdad, quan el rabí Anan ben David va trencar amb la tradició rabínica i la
interpretació del Talmud i reivindicava tornar als texts originals. Persones de
diferents posicions religioses i teològiques, es van unir a ell, creant un
espai cultural comú, en oposició a l’immobilisme en que estava instal·lat el
judaisme ortodox. El primer cop que apareix el terme caraïta és a mitjans del
segle X. Altres fonts donen orígens diferents a la religió dels caraïtes.
A començaments del
segle XV aquí a Trakai es va construir el primer temple caraïta, però va patir
diversos incendis, i en el segle XIX es va reconstruir en el mateix lloc i em
semblaque és el que es veu actualment.
Saber quina era la
religió dels caraïtes va generar un problema als nazis. Eren jueus o no ho
eren? Van fer molts estudis per saber els seus orígens, com a poble i com a religió,
per saber si els havien d’exterminar o no. Tot i que molts van fugir els nazis
no els van exterminar. Una de les hipòtesis que es planteja sobre perquè els
van deixar tranquils és que a Crimea estaven assimilats als turc-tàtar, i no
els hi convenia tenir problemes amb ells, pel que van arribar a la conclusió
que no eren jueus.
Durant la guerra entre Rússia i Polònia, a mitjans del segle
XVII, la ciutat va ser saquejada i cremada. Els castells van quedar en runes i
la ciutat va anar perdent importància. L’any 1680 només hi quedaven 30 famílies
caraïtes i en el segle XVIII ja tan sols hi quedaven 300 caraïtes.
Aquesta regió va ser annexionada a Rússia l’any 1795 que va
iniciar la reconstrucció, però durant la primera guerra mundial va ser
capturada pels alemanys, però en acabar la guerra va formar part de Lituània,
per ser ocupada després per Polònia, en el 1939. Després va ser annexionat a la
unió soviètica, posteriorment a l’alemanya nazi i després de la guerra altre
cop pels soviètics.
Inicialment aquest castell tenia una funció defensiva de la
capital ja que no estava massa lluny, però a partir del segle XV ja no, servia
de residencia dels grans ducs. En el segle XVI es va fer servir com a presó,
pels presos d’alta categoria.
L’any 1678 es va cedir el terreny i el castell mig enrunat als
frares dominics. Però no va ser fins cent anys més tard que hi van construir el
monestir i l’església que formen part del conjunt del castell.
L’any 1718 el papa
Climent XI va beneir la icona de Nostra Senyora de Trakai i es va convertir en
un centre de peregrinació, pels lituans, polonesos, bielorussos i letons.
L’any 1826 per ordre del tsar es fa un recull de tots els
edificis antics que hi ha a l’imperi, així l’any 1827 apareix l’Atles dels
castells de Vilnius amb plànols i descripcions de com havia sigut i com estava.
Uns anys més tard, en el 1838 es va afegir un suplement amb més
informació sobre Trakai.
Més tard, en el període en que va estar ocupada pels alemanys
durant la gran guerra, aquests també es van interessar per aquest castell i la
península de Trakai, fent nous dibuixos i plànols. En el 1928 es va reforçar
una de les torres i es va netejar l’entorn de les altres. Dos anys més tard, es
va arreglar part de la muralla i en el 1933 va ser declarat monument
nacional.
L’any 1939 Lituània recupera de nou el control de Vilnius, que
formava part de Polònia, i té cura de la preservació del castell. Els treballs
de restauració van quedar aturats per la guerra, amb l’ocupació soviètica i
després l’alemanya. No va ser fins al 1953 que es va poder treballar de nou en
la recuperació i conservació del castell.
A més de la comunitat
catòlica hi havia també l’ortodoxa, la musulmana, jueus i caraïtes.
Va ser molt
interessant la visita del castell; en realitat és un museu sobre la historia
del gran ducat de Lituània.
Van dinar en un
restaurant caraïta, i vam prendre un dels plats típics, una tipus de crestes
que poden estar farcides de diferents coses, tant vegetals com de carn.
En el poble hi ha unes
casetes baixes amb les façanes pintades de colors, i ens fan remarcar que tenen
3 finestres. Es considerava que cada finestra corresponia a una habitació, per
això si la casa tenia més de tres finestres tenien que pagar més. Actualment es
diu que les tres finestres són: una per deu, l’altra per la família i l’altra
pel rei.
I es parla del rei tot
i que Vytautas mai va arribar a ser coronat rei. Se’l considera un heroi
nacional. Va ser el gran duc de Lituània entre finals del segle XIV i
començaments del XV.
