Est de Turquia-41. Hasankeyf

Continuem ruta fins a Hasankeyf, que es troba més o menys a mig camí entre Midyat i Batman, al nord de Midyat i a la riba del riu Tigris.

Pel camí, abans d’arribar a Hasankeyf ens vam aturar en una guingueta en la que servien ayran, la beguda típica d’aquí, a base de iogurt amb aigua i sal. 

Hasankeyf ja no és la ciutat que jo vaig veure a finals del 2013. Aquella ciutat medieval ha quedat gairebé tota sota les aigües del pantà que s’ha format amb la construcció de la presa d’Ilisu.

Aquell llunyà 2013 ja hi havia molta polèmica amb el projecte de la presa, perquè enterraria una ciutat que tenia més de 10.000 anys d’història i també perquè alteraria el cabal del riu Tigris en entrar a l’Iraq.

Per poder comparar he barrejat fotografies del desembre del 2013 amb les d'ara, del juny del 2024.

Si no estic confosa la inauguració de la central hidroelèctrica d’Ilisu es va fer a començaments de novembre del 2021. L’embassament format és el més gran que hi ha en el riu Tigris i en aquell moment res deia que podia generar un 4% de l’electricitat del país. No sé si s’han complert les expectatives.

En el moment de la inauguració ja es parlava de que quan l’embassament estigués ple gairebé 200 pobles desapareixerien sota les aigües, i per tant unes 80.000 persones haurien de desplaçar-se.

La construcció de la presa es va iniciar en el 2006. Degut ala polèmica al voltant d’aquesta hidroelèctrica els inversors estrangers no van voler participar en el projecte.

En un article de començaments del 2020 parlen de que hi ha centenars de famílies a les que ja han traslladat de Hasankeyf al Nou Hasankeyf; des d’agost del 2019 que es va traslladant ala gent a la nova ciutat que es troba 2 km al nord de l’antiga ciutat. Al gener del 2020 encara quedaven 40 famílies a la ciutat històrica, que s’havien quedat sense casa, entenc que en el nou emplaçament, i que no tenien on dur als seus animals. Només tenien aigua corrent una hora al dia, i deien que els forçarien a marxar. 

Quan van enderrocar l’antic basar. al novembre del 2019, va ser un xoc per la població local. En el procés de demolició es van descobrir estructures d’uns 2.000 anys d’antiguitat. Sembla que hi va haver una operació de rescat, però va estar envoltada de moltes critiques. Els equips que treballaven en l’enderroc de la ciutat antiga no tenien masses miraments amb les restes històriques.

Part de la gent va desplaçar-se a altres poblacions de la regió, i els que van anar al Nou Hasankeyf no estaven contents. Es queixaven, en el 2020, de que el turisme ja no venia, i els seus ingressos han disminuït.

A part de la manca de feina en la nova ubicació, per la pèrdua de turisme, tenien un problema amb l’aigua de l’aixeta, que no era potable. Suposo que hores d’ara ja ho han resolt. En aquell moment, 2020-2021, tenien que anar a buscar l’aigua a l’antic Hasankeyf. A l’antiga ciutat vivien a tocar del riu, tenien aigua. 

Alguns edificis de l’antiga població es van traslladar a la nova ubicació, però la majoria van quedar coberts per l’aigua.

La presa es va projectar en el 1954, però el projecte no es va començar a posar en marxa fins al 1996; ara be, en els següents 15 anys dos grups d’inversors estrangers es van retirar del projecte, per les pressions que hi havia dins i fora del país, en contra de la construcció de la presa que destruiria molts jaciments arqueològics. 

Després el govern d’Erdogan van aconseguir formar un nou grup d’inversors, bancs turcs relacionats amb el seu partit, i va tornar a engegar el projecte. Els enfrontaments amb la població local seguien. Però després de l’intent de cop d’estat del 2016, es van prohibir les protestes. I em sembla que una distribució desigual de les compensacions entre la gent va provocar la divisió dins del moviment en contra de la construcció de la presa.

A Hasankey hi ha hagut 24 civilitzacions diferents, en els seus 12.000 anys d’història. A part del ric patrimoni cultural immaterial, s’hi havia descobert 550 monuments i 5.500 coves artificials.

Havia sigut la capital de dos assentaments, lloc de pas de la ruta de la seda, i una de les ciutat turques més grans durant segles. Tot i això, els grups i associacions que s’oposaven a la construcció de la presa no van aconseguir aturar el projecte. 

Un 40% de la població que es va veure afectada per l’embassament, no eren propietaris de les terres per tant ho perdien tot sense poder rebre cap compensació.

La construcció de la presa també ha afectat a l’habitat fluvial, en el que hi vivien especies amenaçades, com la tortuga de closca tova de l’Èufrates, que es troba tant en el Tigris com a l’Èufrates; també afecta a més d’un centenar d’aus, i van morir massivament molts peixos, degut a la mala qualitat de l’aigua de l’embassament.

Ara hi ha turisme, no gaire, per fer un passeig en barca pel pantà; és el que vam fer nosaltres. La nova Hasankeyf em va fer l’efecte de que no està acabada.

En les tauletes de Mari, d’aproximadament el 1800 aC, aquest lloc apareix com Ilansura. Keyf pot tenir origen siríac, derivat de la paraula kifo, que vol dir roca. Als barrancs de per aquí s’hi ha trobat monedes de diverses civilitzacions: dels parts, d'estats grecs, romanes i dels romans d'Orient.

En època romana aquí hi havia una fortalesa, anomenada Cepha o Ciphas, en la frontera amb el territori persa.

En el segle V, durant el període bizantí va ser un bisbat nestorià. Va passar als àrabs cap a l’any 640. Van ser els àrabs els que van construir el pont sobre el riu Tigris.

El seu primer nom es diu que era Sabat Aghwal, referit a les coves excavades als set barrancs que convergeixen a la zona. Em sembla que va ser un historiador del segle XII-XIII que l’anomenava Hisn Kayba i diu que era d'origen armeni. Actualment però la seva població és majoritàriament kurda.

A la terra fèrtil entre el Tigris i l’Èufrates els grecs la van anomenar Mesopotàmia, que vol dir entre dos rius. Després de la conquesta àrab, aquest territori es va dividir en dos: el sud el van anomenar Sevad, el que és ara Iraq, i la part nord, Al Jazeera, que vol dir illa.

Al Jazeera o Alta Mesopotàmia, era la zona on es trobaven la cultura anatòlica i l’oriental. Hasankeyf es troba en aquesta intersecció entre la cultura d’Anatòlia i la de Mesopotàmia, amb una historia ininterrompuda des del període del neolític.

Les excavacions que es van fer realitzar entre 2009 i 2011 revelen que aquesta població va formar part de la revolució del neolític i que té uns 10.000 anys d’història.  

Hasankeyf va ser una base militar per molts dels seus governs, gràcies a la seva posició estratègica. Per altra banda, és un dels pocs assentaments del món que es va desenvolupar a partir d’un primer assentament en coves, i que en les diferents etapes de la civilització va anar-se desenvolupant fins arribar a tenir bells edificis i sofisticats palaus.

Va ser una ciutat pont entre l’est i l’oest, entre l’alta mesopotàmia i Anatòlia. Terra de frontera, en els períodes assiri-hitita, assiri-urartu, romà-persa, bizantí- sassànida, aquesta regió tenia una gran importància ja que es trobava en les majors rutes comercials entre Síria i Anatòlia. A més, Hasankeyf era una parada important en el transport fluvial en l’època medieval, la ruta pel riu Tigris començava a Diyarbakir, passava per Cizre, Mossul i arribava fins a Bagdad.

L’islam va arribar aquí o a mitjans del segle VII, va ser dels primers assentaments d’Anatòlia a ser islamitzat. Durant el califat de Hz Omer, l’exèrcit islàmic, que tenia base a Damasc, va entrar pel sud-est d’Anatòlia, via Síria i va conquerir en un any, diverses poblacions, entre elles Hasankeyf; la conca alta del Tigris va ser la primera regió d’Anatòlia en ser islamitzada.

Van tenir gran importància en la regió els clans àrabs musulmans que migraven des del sud, en l’època omeia (661-750) i els primers anys del califat abbàssida. Un d’aquests clans era el dels Bekr i el seu territori centrat en Diyarbakir.

Hasankeyf va ser una de les 4 ciutat més importants de la regió en aquella època.

Després del domini abbàssida va passar als hamdànides amb la resta del Diyar Bakr, la terra dels Bekr. Després va passar a mans dels marwànides, quer van ser expulsats pels seljúcides i annexionat al sultanat central.

Des del 1101 fins al 1232 la ciutat va estar governada pels artúqides o ortúkides. Va ser la seva primera capital. Llegeixo que quan la ciutat va passar a mans d’aquesta dinastia la major part de la població encara era cristiana; va ser cap a finals del segle XII que va començar a decréixer, però al segle XIII encara es va reunir el bisbat nestorià, al districte de Tur Abdin, per formar un patriarcat separat de Mardin.

Durant el període artúqida, i en el següent, l’aiúbida, la ciutat va tenir el màxim esplendor, entre els segles XII i XV.

Els artúqides van tenir gran influencia en la regió, tant a nivell polític com sociocultural. El pont històric, que no sé si ha sobreviscut a la construcció de la presa, va ser construït en aquesta època, així com molts dels edificis que encara estaven en peu en el 2013.

Un dels governants o bei (en turc antic beg) artúqids que va destacar va ser Fahreddin Kara Arslan (1144-1167). Diuen que era molt estimat per la gent, tant pels musulmans com pels no musulmans; era un home interessat per la ciència i la cultura, que tenia la seva pròpia biblioteca i va ajudar a que es fessin copies de molts dels llibres. Ja en aquella època es destacava que aquí hi havia moltes espècies endèmiques, que actualment estan en perill.

Des de l’any 1185 els prínceps artúqides van caure sota influència de Saladí i els aiúbides van desposseir al darrer governant artúqide en el 1233.

Els aiúbides van governar la ciutat durant dos segles i mig. Molts dels edificis que es conservaven a la ciutat abans de la seva desaparició sota les aigües del pantà, eren d’aquesta època.  

Un governant rellevant va ser Nasir al-din Mahmud (1442-1459), que va contractar un enginyer, Ebul-iz Cezeri, que va contribuir al desenvolupament de la ciència i tecnologia en el mon islàmic.

En el període aiúbida, la ciutat es va desenvolupar en molts aspectes, però era una època convulsa en la regió, i em sembla que hi va haver la invasió mongol. A començaments del segle XIV els governants aiúbides de la ciutat tenien prou feina en reconstruir-la.

L’emirat de Hasankeyf (1232-1524) va ser un emirat kurd ubicat al voltant de Hasankeyf, governat pes descendents de la dinastia aiúbida fins a la seva dissolució en el 1524. Es considera aquest emirat com l'últim romanent de l'estat aiúbida. Els governants s’anomenaven reis, amlak, i malgrat les invasions i els diferents sobirans, van liderar l’emirat des del 1232 fins al 1524.

El topògraf Izz al-Din ibn Shaddad va assenyalar, possiblement abans de 1259, que l'emirat tenia tres madrasses, quatre hammams, mausoleus, basars, caravanserralls, mesquites i ciutadelles. Al voltant de la ciutadella, hi havia una plaça i camps per al cultiu de blat, ordi i gra. No obstant això, el nivell de vida va empitjorar amb la invasió timúrida amb la majoria dels habitants locals fugint cap a les coves rocoses per seguretat. Fins i tot el pont del Tigris era inutilitzable en aquest període.

Amb l’acord de pau signat a començaments del segle XIV l'emirat va tornar a prosperar.

L'emirat havia establert diverses organitzacions benèfiques que donaven suport a assumptes educatius; això va comportar que s’establissin a l’emirat estudiosos dels camps de la música, la poesia i l'alfabetització. Diversos emirs també van col·leccionar treballs acadèmics i van establir biblioteques per a la investigació.

Quan en el segle XIV Tamerlà o Timur va arribar a Hasankeyf, el governant de l’emirat, Melik Ashraf, es va sotmetre completament a l'Imperi Timúrida. També el seu fill quan el va succeir, amb el  suport unànime de totes les tribus de Hasankeyf, va continuar sent lleial a l'Imperi Timúrida, que ara estava dirigit pel fill de Tamerlà.

Després va estar sota el govern dels aiúbides egipcis, els Aq Qoyunlu, un estat turc amb seu a l’Iran, que la van conquerir en el 1462 i van governar 20 anys. El seu llegat va ser la tomba de Zeynel Beg, que és única a Anatòlia.

Al començament del segle XVI, segurament el 1503, va caure en mans dels perses safàvides d'Ismail I; aquests la van conservar fins al 1534, quan va passar a mans dels otomans de Solimà I el Magnífic.

Hi ha tota una sèrie de coves prop de Hasankeyf on la gent s’hi va refugiar durant la invasió timúrida.

La ciutadella es trobava sobre un turó de roca de 135 metres d’altura. Tenia dues portes d’entrada i hi va seguir vivint gent, a la ciutat alta, fins al 1970. Em sembla que la ciutat medieval era aquesta d’aquí dalt, emmurallada.

El minaret de l’antiga mesquita de l’època aiúbida es va restaurar i traslladar a la nova ubicació. La mesquita no es podia transportar tota en un bloc i es va desmuntar numerant cada peça. El primer que es va traslladar va ser el minaret.

Una mica més enllà hi ha el mausoleu del Bei Zeynel. Aquesta construcció la vaig reconèixer de seguida, ja que l’altre cop ja em va cridar l’atenció. Em va semblar que estava gairebé igual, tot i que em van dir que l’havien traslladat de lloc, però l’han col·locada en un entorn similar.

Diuen que era la tomba històrica més bonica del cementiri de la ciutat baixa. El mausoleu el va fer construir Uzum Hasan pel seu fill que havia mort en el camp de batalla l’any 1473; Uzum Hasan era de la dinastia turcmana Aq Qoyunlu, i va ser derrotat pels otomans en la batalla d’Otlukbeli, en la que va morir el seu fill.

El mausoleu té una estructura cilíndrica amb una cúpula, i el seu interior té planta octogonal, amb nínxols a les parets i finestres. La cambra funerària està en una cripta, sota el terra.

L’any 1981 tot Hasankeyf havia estat registrat com a jaciment arqueològic protegit. Quan es van fer excavacions prop de la tomba del Bei Zeynel es va descobrir el que es va anomenar el Complex Social del Bei Zeynel; es van trobar tres madrasses (escoles coràniques), una zàuiya (un petit oratori o mesquita), una tomba, un bany i una fonda.

Entre 2008 i 2010 es van fer treballs de restauració ja que la cúpula estava caient i hi havia perill de que s’ensorrés del tot.

Per transportar-la es va fer una mena d’encofrat per transportar-la sencera. Ara be, això va ser un treball laboriós, l’extracció, el transport sense que es fes malbé en el transport per carretera, i la reubicació en el nou emplaçament. S’ha de tenir en compte que pesa molt, i amb l’encofrat encara més, per tant calia un vehicle que pogués suportar sense risc les 1.100 tones de pes.

Est de Turquia-40. Tur Abdin: Baristepe, monestir de Mor Yakup

Uns deu quilòmetres al nord de Midyat hi ha un altre monestir siríac ortodox, el de Mor Yakup o de Sant Jacob. Es troba en el poble de Barsitepe o Salah, en siríac; Baristepe o Beristepe, ho he trobat escrit de les dues formes, significa “turó de la pau”.

Aquest monestir es va construir durant el període bizantí, en el segle VI i després es va reconstruir en el segle VIII. Es pensa que el va fundar Mor Yakub (Sant Jacob) en el lloc on va ser martiritzat el monjo egipci Mor Barshabo i els seus deixebles. Quan va morir Yakub, el fundador, l’any 421, el monestir va viure un període de creixement.

De Mor Barshabo o Hadbashabo n’havia parlat a l’església fortalesa de Gülgöze.

En l’obra que parla de la vida de Mor Yakub es suggereix que el monestir s’havia construït sobre les restes d’un temple zoroastrià. Ara be, diuen que caldria fer una investigació arqueològica per descobrir si realment és així o les restes més antigues corresponen al monestir original del segle VI.

La restauració del segle VIII s’hauria finançat amb donacions dels habitants de la contrada, com es dedueix d’una inscripció de l’any 753; en aquesta inscripció hi consta el nom de 25 persones siríaques i al costat la quantitat aportada per les obres.

En el segle XIV, després de la secessió del Patriarcat d’Antioquia i la creació del Patriarcat de Tur Abdin, aquest monestir va ser la seu oficial del nou Patriarcat; ho va ser des del 1364 fins al 1839.

Més tard, entre el 1916 i el 1965 va quedar abandonat. Després es va restaurar per allotjar de nou a una comunitat monàstica. Ara be, el monestir actual és molt més petit que l’original.

En un extrem del pati hi ha les tombes de Mor Yakub i altres figures rellevants de l'església primitiva.

Al turó nord de la vall hi ha diverses cel·les tallades a la paret de roca, cadascuna de les quals conté un banc poc profund excavat a la roca.

El campanar es va afegir en el segle XX i actualment és un tret distintiu en aquesta regió de Tur Abdin.

A l'oest de l'antic complex hi ha construccions noves, com la casa d’hostes. És una estructura en pedra que es va construir amb l’objectiu d’allotjar a peregrins i visitants que fessin turisme religiós per la regió. En aquell moment però no van aconseguir el permís per què funciones com a tal i es va fer servir de magatzem. No sé actualment com està aquest tema.

Un tret característic de tots aquests monestirs que veiem a Tur Abdin és la coberta de volta de maó; és un element típic de l’arquitectura local que es va desenvolupar al llarg del segle VIII. Diuen que la d’aquest monestir és la millor de les que han sobreviscut. Els maons estan col·locats en diagonal i hi ha teules de mig cilindre com a decoració. Està dividida en tres compartiments per dos arcs transversals de pedra pintats amb aspecte de maó; es pensa que potser l’original del segle VI era tota de pedra i que posteriorment es va substituir per la de maó.

Si no estic confosa aquesta és la zona que podria correspondre al monestir del segle VI o be al temple pagà anterior.

Est de Turquia-39. Tur Abdin: Anitli, monestir de Meryem Ana

Anitli és una altra població de Tur Abdin, a 30 km a l’est de Midyat; aquí hi ha també esglésies i monestirs siríacs, com el de Meryem Ana, o Monestir de la Mare de Déu, que és el que visitem nosaltres.

El nom antic d'aquest poble és Hah que prové de la llengua aramea. Actualment segueix sent un poble cristià poblat majoritàriament per assiris (süriani). El nombre de famílies que hi viuen no és gaire elevat; l’any 1966 hi vivien 73 famílies però en el 2013 eren tan sols 18, i en un altre lloc, diuen que hi viuen unes 30 famílies, però no sé de quin any és aquesta informació.

Aquí hi hauria hagut un assentament anomenat Khabkhi. Es diu que el rei assiri Assurnasipal II, durant la seva campanya contra Nairi, en el 879 aC, va cobrar tribut de bestiar boví, oví, vi, olles, tines i armadures de bronze de la terra de Khabkhi.

Les esglésies i monestirs de Tur Abdin de l’època bizantina, són exemples significatius de l'arquitectura monàstica; dos d’aquests monestirs estan aquí a Anıtlı, i estan inclosos a la llista provisional del Patrimoni Mundial de la UNESCO. 

Són testimonis de tradicions i litúrgies centenàries realitzades en el seu antic siríac, el dialecte edessà de l'arameu i es considera com una llengua pont del grec a l'àrab. Avui dia, un dialecte neoarameu del siríac, anomenat “Turoyo”, encara és viu en aquesta regió i és una llengua greument amenaçada, segons  l'Atles de la UNESCO.

Les esglésies dels segles VI al VIII d’aquest poble tenen característiques comunes i proporcionen una comprensió del caràcter de la regió en el seu conjunt. 

Juntament amb les vinyes en bancades, oliveres i ametllers que l'envolten, els monestirs i esglésies formen un paisatge espectacular. Han conservat les seves característiques originals a través de molts segles de domini islàmic i encara formen la majoria de la població al poble d'Anıtlı.

Anıtlı és una atracció turística important per les seves litúrgies, oracions nocturnes i misses matinals, celebrades regularment cada 15 dies a l'església de la Mare de Déu.

A més del turisme religiós en aquesta regió de Tur Abdin també hi ha esdeveniments culturals, artístics, gastronòmics i festivals que s’organitzen regularment.

L’església de Mor Sobo, que actualment està en ruïnes, era la catedral en el segle VI, durant l’època bizantina.

La data de construcció de Meryen Ana està relacionada amb el naixement de Jesus. Sembla que l’estructura es va construir inicialment com una estructura romana, en forma d’arc de triomf en el segle I; després, entre els segles V i VI es deuria convertir en església. La superestructura externa de la cúpula i el campanar es van afegir en el segle XX.

L'església combina l’estructura de les esglésies de poble tipus sala i les esglésies de sala transversal dels monestirs de la comarca. La tècnica de construcció diuen que era avançada per l’època. Les escultures són una versió estilitzada de la decoració clàssica del segle VIII, quan la regió estava sota domini àrab.

És notable il·lustrar la continuïtat de la tradició clàssica a la regió. La seva arquitectura mostra similituds amb l'arquitectura armènia i georgiana, però també té moltes característiques locals que la fan única. L'església va ser descrita com la “glòria de la corona de Tur Abdin” per Gertrude Bell a principis del segle XX.

Est de Turquia-38. Tur Abdin: de nou a Midyat

De tornada a Midyat vam sortir altre cop a passejar, per anar descobrint racons i tornar per alguns dels carrers que ja havíem vist. Amb la llum de tarda els colors dels edificis canvien i es tornen més vermellosos.

La ciutat encara conserva nou esglésies ortodoxes, però no a totes s’hi fan rituals religiosos, i estan protegides.

Midyat és una de les ciutats més grans de la província de Mardin. A l’igual que Mardin, aquí també tenen artesania de tela, com catifes, tovalloles i altres articles. 

Més específic d’aquesta ciutat és l’artesania de plata, anomenada telkari; són ornaments filigranats fets a mà. A finals del 2023 es va inaugurar el Museu Midyat Telkâri, que exhibeix una gran varietat d'obres de plata amb filigranes, de diferents èpoques:  l'Imperi Romà, l'Imperi Bizantí, l'Imperi Otomà i del període republicà.

L'art de l'orfebreria en aquesta regió va començar uns tres mil·lennis aC. Les obres d'art mil·lenàries que hi ha al museu són d'Anatòlia i Mesopotàmia.

La plata s’utilitzava en articles de cuina per les seves propietats antibacterianes i també es va emprar per elements decoratius. En l’època romana, la plata es feia servir per evitar que l’aigua de les piscines s’omplís d’algues.

Els mestres assiris de l’art de la filigrana de Midyat tenen molta reputació, la tècnica ha anat passant del mestre a l’aprenent, al llarg de la història.

Per fer les filigranes de plata s’agafa el fil de plata i es fon a 950ºC llavors s’estira per aprimar-lo i obtenir un filament de 0,022 mm de diàmetre.

A l'est de la ciutat hi ha un celler que elabora vi siríac tradicional, originari d’aquesta regió. Un altre aliment bàsic al mercat de Midyat és el bulgur, que és un aliment de cereals derivat del blat.

 

 

Est de Turquia-37. Tur Abdin: Gülgöze o Iwardo

Després anem a Gülgöze, també conegut com Inwardo o Iwardo, que és el nom en siríac. La seva població són assiris. Aquí hi ha una església fortificada, Mor Had Bshabo. El poble i la fortalesa-església són del segle X, però el campanar que hi ha ara es va construir en el segle XX.

Abans de la Primera Guerra Mundial, aquest poble tenia unes 200 famílies, totes elles pertanyien a l'Església Ortodoxa Siríaca. Com ja vaig comentar en parlar de Midyat, durant el genocidi assiri, milers de refugiats de tot Tur Abdin van venir aquí a refugiar-se, ja que hi ha l’església fortalesa.

La població va augmentar molt, arribant a viure-hi prop de 22.000 persones. També arribaven refugiats procedents d’altres pobles, que no eren de Tur Abdin.

Quan els turcs i kurds s’apropaven a la ciutat els vilatans i els refugiats van crear una milícia de defensa, que va dirigir Gallo Shabo. Van resistir durant 60 dies i em sembla que van reeixir a que no entressin.

L’autoritat kurda de Midyat va rebre ordres d'atacar Gülgöze i Arnas. Ara be, el líder de la zona de Midyat, Aziz Agha, els hi va dir que no tenien prou soldats per atacar les dues àrees, i per tant atacarien primer Gülgöze i després ja anirien a Arnas.

Els kurds de Tur Abdin i Ramman, es van reunir a Mardin, i van crear una unitat de 13.000 homes. El govern va autoritzar la distribució d'armes, i es van dirigir cap a Gülgöze, on hi van arribar a altes hores de la nit per començar el setge.

Després d'hores de batalla, els vilatans van derrotar els kurds i els van expulsar, però hi va haver moltes baixes en ambdós bàndols. Després de 10 dies, els kurds van tornar a atacar només per ser derrotats una vegada més, ja que van perdre més de 300 homes. Abans del començament d'un tercer intent, els líders kurds van demanar ajut als alcaldes de Diyarbakır i Mardin. Així i tot, en aquest tercer intent també van fracassar; quan ja duien 30 dies de batalla, Aziz Agha va suggerir un tractat de pau entre les dues parts. 3 vilatans es van reunir amb Aziz per discutir un tractat de pau, però els vilatans es van negar a deposar les armes, per la qual cosa la batalla va continuar. El setge va continuar durant 30 dies més, provocant molts morts en ambdós bàndols.

Finalment els soldats kurds es van retirar sense haver conquerit aquesta fortalesa. Per tant, aquí va sobreviure bona part de la població ortodoxa siríaca de Tur Abdin que s’hi havia refugiat. I per això la regió de Tur Abdin és l'única zona poblada per cristians que queda a Turquia fora d'Istanbul.

Es desconeix la xifra total de morts que hi va haver durant el setge, s’estima que entre tots dos bàndols van morir unes 1000 persones.

L’església fortalesa és impressionat i també l’entorn, el paisatge i les casetes de pedra. Em va encantar el lloc i això que el temps no era gaire bo, ja que feia molt vent i plovisquejava a estones.

Hi ha algunes tombes, i em sembla que va ser en aquesta església que ens van explicar que els enterraven asseguts.