La ciutat baixa té diferent barris, vam començar visitant el
barri residencial senzill, després la zona de producció o zona industrial, que
és el barri dels artesans, i vam acabar el recorregut al barri residencial ric.
Anant cap a la ciutat baixa es té una visió una mica diferent
de la ciutadella.
Ja en el segle XXI, Randall Law, investigador de la Universitat
de Wisconsin, ha demostrat que les pedres i els metalls d’aquesta regió
circulaven per tot arreu.
Els comerciants de l’Indus, dominant els vents
monsònics, comerciaven amb els àrabs i probablement van fer negocis fins i tot
més a l’oest, cap a l’actual Iraq. Un text mesopotàmic registra un cas judicial
que involucra un “Meluhhan”, que es creu que és la paraula sumèria per a algú
de l’Indus, mentre que un altre esmenta un intèrpret de Meluhhan en una cort
mesopotàmica.
El mineral emprat en la fabricació de segells era l’esteatita o
pedra sabonosa, que és una varietat de talc de tacte greixós, un silicat de
magnesi de fórmula Mg₃Si₄O10(OH)₂.
Aquest investigador va analitzar les restes
d’aquesta pedra emprada en la fabricació de segells en diferents ciutats de la
civilització de la vall de l’Indus i va veure que el mineral provenia de
pedreres que es trobaven molt més al nord, com ara Hazara i Jammu. Els
processos de fabricació en tota la vall del’Indus estaven molt integrats en una
àmplia zona. Law també parla de la naturalesa de l’esteatita d’aquesta regió
que la feia tan atractiva per als artesans de segells, ja que es tornava blanca
de manera més fiable quan s’escalfava.
En aquesta part de la ciutat s’han conservat els carrers
principals amb drenatge i pous.
La neteja sembla que era
fonamental en la seva forma de vida, i també podia formar part del seu sistema
de creences; com ja he dit hi, s’han trobat molts pous, i quan camines per
l’antiga ciutat vas trobant-los, de diferents mides, la majoria circulars, tot
i que a la ciutadella n’hi havia un d’ovalat. O sigui que tota la ciutat tenia
fàcil accés a l’aigua dolça.
Era un centre important de comerç, amb tallers de fang,
tintoreria, ferreters, artesans de cloïsses i de pedres petites. Alguns
d’aquests articles artesanals es fabricaven amb materials importats, d’altres
podien estar destinats a l’exportació.
S’han trobat molts objectes durant les excavacions, alguns
d’elles estan al petit museu que hi ha aquí a Mohenjo Daro, d’altres quan es va
partir l’Índia van anar a parar a d’altres museus.
S’hi ha trobat figures assegudes i dempeus, eines de coure i de
pedra, segells tallats, bàscules i pesos, joies d’or i jaspi i joguines per a
nens. S’han recuperat moltes peces de bronze i coure, com ara figuretes i bols,
el que demostra que els habitants de Mohenjo Daro sabien com utilitzar la
tècnica de la cera perduda. Es creu que els forns que s’han trobat s’havien
utilitzat per obtenir coure i per fondre els metalls.
En la zona que en diuen de producció o dels artesans, sembla
que hi havia una part sencera dedicada al treball de petxines.
Algunes de les obres de coure més destacades que es van
recuperar són unes tauletes de coure que tenen escriptura i iconografia de
l’Indus.
S’han recuperat fragments de ceràmica i terracota i restes
d’olles amb dipòsits de cendres, el que fa pensar als arqueòlegs que es podien
haver utilitzat per dipositar-hi les cendres d’un difunt, però també podria ser
que aquestes olles s’omplissin de cendres per escalfar habitacions de la casa.
També tenien recipients per filtrar l’aigua, similars als que
havíem vist a Harappa; un d’ells està al museu.
Arribem a la que anomenen l’habitació dels esquelets. He trobat
algun article amb fotografies i realment és sorprenent. En aquesta habitació
s’hi van trobar diversos esquelets encastats a terra. En les excavacions
realitzades entre 1922 i 1931 a la ciutat es van trobar un total de 37
esquelets (o part d’elles) que es podien atribuir a la civilització de l’Indus.
Alguns esquelets estaven en posicions retorçades i hi havia
grups d’esquelets que no estaven disposats de forma ordenada, molts estaven
desarticulats o incomplets. En un article que he trobat diuen que tots es van
trobar aquí, a la ciutat baixa, i probablement a la que era la zona
residencial.
Llegeixo que no es va trobar ni un sol cos dins de la zona de
la ciutadella fortificada, que és on si hi hagués hagut lluita segurament
s’hauria desenvolupat la batalla final. Això em fa dubtar sobre el que vaig
escriure de la ciutadella, quan parlava de l’stupa, en algunes de les
anomenades habitacions de monjos s’hi havia trobat algun esquelet.
Després de les excavacions fetes en la dècada de 1920 es va
publicar que hi havia proves que suggerien que Mohenjo Daro va ser destruïda
per invasors armats i que hi va haver molta part de la població, incloent dones
i nens que van ser massacrats.
Ara be, no hi ha cap evidència que demostri que aquí hi hagués
hagut un conflicte armat. En algun moment s’havia especulat sobre si havia
sigut la invasió ària la que havia acabat amb la civilització de l’Indus; en la
publicació de Marshall sobre la massacre desvincula el final de la civilització
de l’Indus de la invasió ària, ja que hi hauria uns dos segles de diferència
entre ambdós fets. Va atribuir els assassinats a bandits dels turons a l’oest
de l’Indus (suposo que del Balutxistan), que van fer algunes incursions
esporàdiques contra els pobles de l’Indus, quan era ja una civilització en
decadència.
De totes formes, actualment diuen que no hi ha proves
concloents que indiquin que tots els esquelets que es van trobar junts en una
mateixa habitació fossin del mateix període de temps, per tant no es pot
afirmar que formessin part de la mateixa tragèdia.
La ciutat va tenir com tres períodes, el primerenc, l’intermedi
i el tarda. Quan parlava de la ciutadella, a la sala d’actes hi havia un pou
que deien que era del període intermedi, o sigui no dels primers temps de la
ciutat, quan s’havia construït el temple i la ciutadella.
Aquí a la ciutat baixa també hi ha construccions dels diferents
períodes. Uns esquelets encastats al terra d’una habitació corresponien a
l’etapa intermèdia de la ciutat, mentre que uns altres que es van trobar en
treure la runa d’un pati
serien una mica
posteriors; es van trobar entre la runa i incomplets. Diuen que probablement el
pati havia quedat en desús i en el període tardà s’hauria emprat com a dipòsit
funerari.
Es van trobar sis esquelets en un carrer, el que va donar ales
a la teoria de la massacre. Però actualment es descarta. Per la posició en que
es van trobar i que estaven tan sols coberts de terra solta, i no de maons o
restes que indiquessin una destrucció violenta, es pensa que són posteriors a
les restes que tenien al voltant. Res fa pensar que originalment estiguessin
estirats a la superfície real del carrer.
En època tardana part de la ciutat es va reconstruir i algunes
cases es van construir en espais que en el període anterior eren carrers.
Actualment es descarta la massacre i com ja he comentat en
algun altre lloc, el final de Mohenjo Daro seria probablement degut a desastres
naturals, en les que hi tindria molt a veure el riu Indus.
La fotografia dels esquelets i la informació sobre la suposada
massacre l’he trobat en aquesta web.
https://www.penn.museum/sites/expedition/the-mythical-massacre-at-mohenjo-daro/
Arribem a l’àrea industrial on hi havia els artesans dels
diferents oficis treballant. Un dels espais estava destinat al tint: se suposa
que és on es tenyien els teixits de cotó.
En molts llocs es poden veure els maons vermellosos amb
cristallets blancs de sal a la superfície. Diuen que és un dels problemes que
hi ha aquí a Mohenjo Daro.
El sòl és salí i les sals presents al sol es dissolen en aigua
i passen a través de materials porosos, com el fang o els maons d’argila, fins
que arrien a la superfície; quan l’aigua s’evapora, deixa un recobriment de
cristalls de sal sobre els maons i aquests acaben esmicolant-se i convertint-se
en pols.
Diuen que en la preservació de Mohenjo Daro cal tenir molt
present també els efectes del clima. Per una banda la diferència de temperatura
entre el dia i la nit, que en alguns llocs pot ser de 10 graus. Un altre factor
és l’efecte del vent: quan arrenca la pols que hi ha dipositada a les parets
queden al descobert els antics maons, quedant exposats a l’aire i l’aigua.
Dsprés ens dirigim cap a la segona zona residencial, on hi ha els
habitatges que semblen de més categoria, i que devien ser de famílies
benestants.
Les llars individuals o grups de llars obtenien l’aigua de petits
pous. La majoria de cases tenien petits banys i estaven proveïdes de desguassos
i les aigües residuals es canalitzaven a les clavegueres cobertes que passaven
pels carrers principals. Algunes cases, presumiblement les d’habitants més
prestigiosos, inclouen habitacions que sembla que s’havien reservat per al
bany, i un edifici tenia un forn subterrani (conegut com a hipocaust), que possiblement
era per poder-se banyar amb calefacció.
La majoria de les cases tenien patis interiors, amb portes que
s’obrien a carrers laterals. S’han trobat escales de maó en algunes cases, el
que indica que devien tenir un pis superior o bé un sostre pla i habitable.
Les parets de maons estaven originalment arrebossades amb fang,
se suposa que per protegir els maons, i suposo que també per protegir l’interior
de l’edifici de la calor i la humitat, mantenint una temperatura més estable, minimitzant
la diferència entre dia i nit.
Sobresortint entre les parets de les cases es veuen algunes torres,
però en realitat no són torres sinó pous. S’han trobat pous molt alts,
tubulars, com aquest de la fotografia. Sembla que són pous superposats, és a
dir que cada cop que es construïa la ciutat, de nou, sobre les ruïnes de
l’anterior, el pou es construïa al mateix lloc. En les successives
reconstruccions el nivell del sòl augmentava i per això els pous que es veuen
semblen torres.
Mohenjo Daro m’ha impressionat tant la visita pel recinte
arqueològic com per tot el què he anat llegint. He intentat posar-ho una mica
en ordre, però no sé si me n’he sortit massa. He trobat informació en webs i
articles, de diferents èpoques, i per tant varien les interpretacions... En el
lloc la informació és escassa o gairebé nul·la.
Aquesta ciutat encara amaga molts misteris. Si es visita
Pakistan val la pena arribar fins a Mohenjo Daro; de les dues ciutat de la
civilització de l’Indus que vam visitar recomano aquesta del Sind, més que
Harappa, que està al Panjab. De totes formes, el museu de Harappa, em sembla
recordar que estava força millor que aquest d’aquí.
Sigui com sigui, descobrir les ciutats d’aquesta cultura de fa
cinc mil anys val la pena.
