Iraq-15. Karbala. Mausoleu de Hussayn.

Vam tornar cap a Karbala i vam agafar el bus que sortia des de l’hotel, per tornar al santuari de l’imam Hussayn.

Si no recordo malament, vam anar a sopar en un restaurant que hi ha prop del santuari. Està ubicat en un pis. Per uns moments ens temíem que hauríem de menjar amb el xador posat, però quan vam arribar a dalt ens van dir que ens le podíem treure.

La vista des del restaurant estava be, llàstima que les finestres estaven tancades i les fotos a través del vidre no llueixen. 

Pel carrer, ni que fos de nit, hi havia molta animació.

Després de sopar vam anar cap al recinte religió. La nit abans havíem visitat la part corresponent al mausoleu d’Abbas,i avui anàvem a veure la de l’imam Hussayn.

Hussayn va ser el tercer imam dels xiïtes; era el net de Muhàmmad (Mahoma), i va morir prop d’aquí, durant la batalla de Karbala, l’any 680 dC.  La seva tomba és un dels llocs més importants de pelegrinatge pels musulmans xiïtes. Aquí hi ha enterrats també altres màrtirs.

Aquest santuari va ser atacat i destruït diversos cops al llarg dels anys.

L’ambient és similar al de l’altre dia. Molta gent anant d’un dels santuaris a l’altre, i en l’espai entre tots dos. A l’interior del santuari mesquita de Hussayn no m’hi vaig estar gaire estona, massa gent. Vaig preferir estar per fora, gaudint de l’ambient relaxat que s’hi respira, i menys atapeït. Vam tornar amb el bus de les 12 de la nit. Això de que hi hagi un transport directe des de l’hotel és molt pràctic.

Iraq-14. Najaf, el cementiri més gran del món

La següent parada la fem al cementiri de Najaf. Aquesta és una altra de les ciutats sagrades pels xiïtes. La va fundar el califa abbassí Harun al-Rashid, per posar-hi la tomba de l’imam Alí, que com ja havia explicat en algun lloc, es va casar amb la filla de Muhàmmad (Mahoma); hi ha una mesquita santuari en la que hi ha aquesta tomba.

Quan l’imam Alí va morir assassinat a Kufa, se’l va enterrar prop del dic que protegia a la població de les crescudes del riu Èufrates. 

Durant el període omeia el lloc on estava enterrat es va mantenir en secret i amb el pas del temps es va oblidar. Per això hi ha qui posa en dubte que Najaf fos el lloc original on va estar enterrat. Probablement el santuari de Najaf ja era un lloc sagrat abans de l’arribada de l’islam, ja que hi ha les tombes d’Adam i de Noé.

El santuari d’Alí es pensa que el va fer construir el califa abbàssida Harun ar-Raixid l’any 791, i seria al voltant d’aquest santuari que poc a poc hauria anat formant-se la ciutat. En aquell temps la població s’anomenava Mashad Alí. 

En el segle X es van anar construint mausoleus, per altres personalitats rellevants i una ciutadella; en el segle XI la ciutat ja era emmurallada, però a mitjans del segle un grup procedent de Bagdad va cremar la ciutat, que es va reconstruir de seguida.

L’any 1263 es va construir un canal, que després va estar un temps en desús, abans de netejar-lo i fer-lo servir de nou, i actualment segueix existint. A començaments del segle XIV es va construir un convent de dervixos i una casa d’hostes.

A mitjans del segle XVI la població seguia anomenant-se Mashad Alí però ja començava a fer-se servir el nom de Najaf.

Els segles XV i XVI van ser durs, ja que patien molts atacs per part de les tribus del desert i perquè tenien escassetat d’aigua. Des del 1623 al 1638 va estar sota domini persa, però en el 1639 va tornar a mans dels otomans. 

En els segles XVII i XVIII els atacs per part dels beduïns continuaven. El problema de l’aigua es va resoldre amb la construcció d’un nou canal, que es va finalitzar en el 1803 i es va enllaçar amb el canal ja existent. Això va propiciar el creixement de la ciutat.

El segle XIX va tornar a ser turbulent; a finals del segle es van construir dos nous canals.

Ja de bon començament aquesta ciutat havia sigut un important centre de pelegrinatge. En el segle XIX va rebre importants llegats per part del xa de Pèrsia i d’altres personalitats, però a finals d’aquest mateix segle, va deixar de ser la capital religiosa del xiisme que es va traslladar a Qom, a l’Iran.

Durant el període otomà la ciutat gaudia d’una certa autonomia, que em sembla que controlaven, o tenien un cert poder, els clergues xiïtes. Quan va quedar sota control britànic, van començar les revoltes encapçalades pels xeics en contra del Regne Unit primer, i més tard en contra del rei Faisal I.

Des de l’any 1965 fins al 1978, aquí hi va viure, exiliat, l’aiatol·là iranià Khomeini. Això va contribuir a que després la ciutat recuperés el seu lloc coma centre religiós xiïta.

Cap al 1970 una quarta part de la població era iraniana, però quan va començar la guerra Iraq i Iran, van ser expulsats.

Després de la primera guerra del golf, en el 1991,la població es va revoltar contra Saddam Hussein, però un cop més, la seva revolta no va triomfar, i va ser sufocada brutalment. La cúpula daurada del mausoleu va patir desperfectes i molta gent que s’havia refugiat allà van morir o van resultar ferits.

Al febrer del 1999, un dels principals clergues locals, Muhammad Sadiq as-Sadr va ser assassinat juntament amb dos dels seus dos fills, quan anaven de Bagdad a Najaf. Ja he parlat anteriorment d’aquest aiatol·là, quan parlava de ciutat Sadr, que du aquest nom en honor seu, i del fill que va sobreviure, Moqtada al-Sadr, que després de l’ocupació estatunidenca del 2003 va entrar en política. La ciutat, com tantes altres del país, va patir molt durant la guerra i la post-guerra.

El que nosaltres vam veure de Najaf va ser el cementiri. El nom d’aquest cementiri és Wadius-Salaam, que vol dir vall de la pau. És el cementiri més gran del món. Llegeixo que hi ha cinc milions de cossos, i que cada any s’hi enterren unes cinquanta mil persones. 

Molts xiïtes volen ser enterrats aquí, prop de l’imam Alí, per estar al seu costat el dia del judici final. El cementiri està prop del santuari de l’imam Alí, que va ser el primer imam xiïta i el quart califa sunnita.

Els xiïtes creuen que Alí els pot ajudar en el moment de ressuscitar, durant el judici final.  Per això, molts xiïtes iraquians i iranians volen ser enterrats aquí.

Això ja ho he vist en altres llocs, que els musulmans volen ser enterrats prop d’alguna personalitat religiosa Els enterraments segueixen les lleis religioses xiïtes. En les criptes i catacumbes hi poden haver molts cossos, diuen que poden arribar a haver-n’hi una cinquantena.

Aquí hi ha hagut enterraments des de l’època de l’imperi part i del sassànida, o sigui des del segle III dC.

A començaments del segle XX aquí s’hi enterraven unes 20.000 persones l’any, molts d’ells iranians. Durant la guerra d’Iraq cada dia s’hi enterraven uns 200 o 250 cossos, el què equival, pel capbaix unes 73.000 persones anualment. A partir del 2010 la xifra d’enterraments diaris va disminuir a la meitat. Després va tornar a augmentar considerablement a partir del 2014, quan va començar la guerra contra l’ISIS. Els enterramorts anaven desbordats de feina i mancaven tombes, pel que va aparèixer el robatori i venda il·legal de tombes.

Llegeixo que la majoria d’iraquians tenen algun familiar enterrat aquí a Najaf. Musulmans de tot el mon venen a visitar aquest cementiri.

Està proposat per formar part del patrimoni de la Unesco, per la seva antiguitat, l’ús continuat, i la grandària; també perquè aquí hi ha enterrat l’imam Alí, alguns profetes, reis, prínceps i sultans.

 Hi ha molta varietat de tombes i mausoleus; algunes estan en criptes sota terra.

Després vam anar al mausoleu de l’Imam Alí.

Tinc una mica d’embolic amb les mesquites i mausoleus, ja que s’assemblen molt totes i també perquè com que no deixen entrar càmera de fotos, les fotografies les he de fer amb el mòbil; l’hora de la fotografia amb el mòbil és la real però no la de la càmera. El que vull dir és que estic gairebé segura que aquestes fotografies corresponen a la mesquita on hi ha la tomba de l’imam Alí, però no ho puc assegurar del tot.

 

Iraq-13. Kufa i la seva Gran Mesquita

A continuació ens dirigim cap a Kufa, que es troba també a la riba del riu Èufrates, al sud de Karbala. Aquesta ciutat és molt important pels musulmans xiïtes, ja que va ser aquí on va morir Alí.

Es va fundar l’any 638 dC en una llengua de terra a la riba dreta de l’Èufrates. En un primer temps va ser un campament militar, i poc a poc es van anar substituint les tendes per cabanes i cases. No tenia muralles.

Kufa la va fundar Saad Ibn Abi Waqqas, comandant en cap de les forces àrabs, poc després de la conquesta de Mesopotàmia per part dels làkhmides, que eren vassalls dels sassànides (perses).

Els làkhmides era un grup d’àrabs cristians, que l’any 266 dC van construir la ciutat d’al-Hira, que van convertir en la seva capital. Els poetes de l’època la descrivien com una ciutat amb nombrosos castells, amb banys públics, jardins... com un paradís. Les seves ruïnes es troben al sud de l’actual Kufa. L’any 602 el regne làkhmida va passar a formar part de l’imperi persa.

Primer hi vivien militars però després va venir musulmans d’altres ciutats d’Iraq i també de l’Iran. També hi van venir a viure cristians procedents de Najran, una ciutat del sud-oest d’Aràbia Saudita, propera al Iemen.

En aquesta ciutat hi viva gent de diferents orígens i grups tribals, el que feia difícil assimilar-los a tots en un sol grup cultural i social.

En els primers temps de l’Islam, aquesta ciutat era un important centre de suport a Alí. Inicialment era un important centre polític-militar i després va passar a ser un centre cultural; aquí es va desenvolupar el codi Hanifa, un dels codis de lleis de l’Islam.

En aquesta població hi ha la segona mesquita més antiga del país.

L’any 655 els musulmans de Kufa van ser els primers en donar suport a Alí, posicionant-se a favor seu, i en l’enfrontament pel califat amb Uthman. Kufa es va convertir en la capital des del 656 al 661.

Alí va ser assassinat en aquesta ciutat, quan estava resant a la mesquita, l’any 661.

Després va venir el període omeia, que va ser un temps convuls; Kufa va representar pels seus governants un constant maldecap.

L’any 749 va començar el període abbàssida; en un primer temps va continuar sent la capital, fins que es va traslladar a Bagdad. O sigui que va ser la primera capital de l’imperi abbàssida. Mentre va ser la capital Kufa era una de les tres ciutats més importants, juntament amb Bàssora i Wasit.

Va deixar de ser capital abbàssida en el 762, i per tant va perdre part de la seva rellevància.

En els segles VII i VIII va patir atacs d’una altra branca de l’islam, els kharigites. Després, a finals del segle IX hi va haver la revolució ismaïlita;  d’aquí va sorgir la secta islàmica xiïta càrmata. I els càrmates també van atacar Kufa, tres cops, entre el 904 i el 927. Després d’això va començar el declivi de la ciutat.

Entre els segles VIII i X va ser un important centre d’estudi de la llengua i cultura àrab.

L’explorador i geògraf amazic Ibn Battuta, va visitar Kufa en el segle XIV i va deixar constància de que estava gairebé deserta.

El que vam veure anant amb el cotxe cap a la mesquita era una ciutat moderna, amb força trànsit... I una de les coses que em va cridar l’atenció van ser les cadires on on es col·loca el que regula el trànsit.  

Nosaltres tan sols vam visitar la Gran Mesquita. 

La primera mesquita es va construir el mateix any en que es va fundar la ciutat. Era quadrada i tenia diverses entrades. Tenia columnes que aguantaven el sostre; aquestes columnes eren reaprofitades de l’antiga ciutat de al-Hira, la capital làkhmida i d’algunes esglésies cristianes. Al llarg dels segles s’ha renovat diversos cops. La mesquita actual, amb els seus mausoleus, es troba en el mateix lloc on hi havia hagut la primera mesquita.

L’any 670 el governador va decidir reconstruir la mesquita, fent-la més monumental i també més gran. Al costat de la mesquita es va construir el palau del governador. 

Llegeixo que van venir artesans d’altres llocs, i també es va importar material per les columnes; això em sembla contradictori amb el fet de que s’havien reutilitzat columnes anteriors, o sigui que potser hi havia columnes reutilitzades i altres de noves.

La proclamació del primer califa abbàssida, l’any 749 es va fer en aquesta mesquita.

Quan Ibn Battuta en el segle XIV va visitar Kufa tan sols quedaven els fonaments del palau del governador.

La cúpula daurada i la decoració amb rajoles és de l’època safàvida, en el segle XVII-XVIII. Aquesta mesquita conté vuit santuaris. La decoració diuen que s’assembla a la dels palaus perses en l’època pre-islàmica; altres autors diuen que el sostre recorda als de les esglésies bizantines.

Al llarg de la història s’ha reconstruït i restaurat diversos cops. Em sembla que la darrera renovació es va començar en el 1998 i es va acabar a començaments de l’any 2010. Si no estic confosa, és en aquesta obra que es va cobrir tot el pati central amb marbre blanc procedent de l’Índia. Té quatre minarets i cinc portes d’accés.

Hi ha una llegenda en que s’explica que l’imam Alí estava resant aquí quan se l’hi va apropar una serp. La gent estava aterrada i volia protegir-lo, però ell va cridar a la serp perquè se l’hi apropés i va estar conversant amb ella. Quan la serp va marxar la gent l’hi va preguntar que volia la serp, i ell els hi va respondre que era la cap d’una comunitat de jinns, unes criatures sobrenaturals que s’esmenten en l’alcorà i que tenen un rang inferior als àngels; aquest jinn havia vingut per fer-li una consulta teològica.

Com ja he comentat, Alí va ser assassinat aquí, l’any 661, quan estava resant. El van atacar i ferir amb una espasa enverinada. Els familiars dels primers imams xiïtes i els seus seguidors estan enterrats en aquesta mesquita. Hi ha nou santuaris.

Molts dels pelegrins que visiten la mesquita provenen d’Iran.

Els no-musulmans no podem entrar a l’interior, i per tot el recinte, pel pati, cal anar amb xador.

Va ser molt agradable, la llum de la tarda, la gent, sense estar congestionat... cadascú anant al seu aire, les dones amb les criatures, els homes perla seva banda, gent asseguda xerrant...