Moldàvia-21. Transnístria: Tiraspol. Aquatir, una piscifactoria d'esturions

Avui no és fins a les 11 que ens trobem amb la guia per anar a visitar una piscifactoria d’esturions. Teníem hora de visita concertada i també havien dit que podríem fer una degustació de caviar. Al final va resultar que la visita s’endarreria mitja hora i que no hi havia possibilitat de fer la degustació de caviar. Una decepció no fer la degustació, però també haver d’estar mitja hora esperant a l’entrada del recinte d’Aquatir, sense poder fer res. Encara no havíem fet la visita “oficial” de la ciutat i havíem d’estar allà, a l’aparcament esperant. Tampoc ens deixaven bellugar-nos per allà.

La visita va ser molt interessant. Ens van fer posar bata i una protecció per les sabates per no contaminar l’ambient. La temperatura dins de les naus on hi ha els esturions és constant, i fresca; de fet, hi feia fred.

L’empresa Aquatir es fa fundar l’any 2006, em sembla que quan van trobar per casualitat 20 esturions beluga albins, que és l’esturió més rar del mon. No em queda clar si els van trobar ells o quan es van trobar ells van comprar la primer camada. Després va caldre criar-los. Fins al cap de 15 anys les femelles no posen ous.

Si no estic confosa aquesta empresa forma part del conglomerat d’empreses Sheriff.

La piscifactoria té unes 12 hectàrees. Hi ha diferents naus amb grans piscines on viuen els esturions, segons el tipus i l’edat. També tenen laboratoris i altres dependències que no vam visitar. Aquesta empresa té diferents tipus d’esturions: beluga, russos, siberians, esterlets i l’híbrid bester.

La pesca o captura de l’esturió està prohibida a tot el mon, ja que estan en perill d’extinció; és per això que s’ha desenvolupat la cria en captivitat. En les granges o piscifactories d’esturions es crea un habitat amb unes condicions similars a les naturals, per tal que els peixos puguin créixer i multiplicar-se.

Vam veure esturions de diferents tipus i mides, però les fotos m'han quedat fatal.

L’esturió beluga o esturió europeu, el seu nom prové del rus i vol dir blanc. Pot arribar a mesurar uns 8 metres de llargada , tot i que normalment fan uns 2 metres. El seu pes pot ser de 1.000 o 1500 kg, tot i que s’ha trobat un exemplar de 3.000 kg. Els seus ous són els més preuats, en canvi la seva carn no té tanta demanda. Pot viure més de 100 anys, s’ha trobat algun exemplar de 118 anys. El seu creixement és lent i la maduració tardana, però les femelles són productives durant molts anys. Acostumen a reproduir-se un cop cada 2 o 4 anys però no assoleixen la maduresa sexual fins al voltant dels 18 anys.

És una espècie anàdroma, és a dir que viu en aigües marines però migra cap al riu per a reproduir-se; la fresa (la posta d’ous) la fa al riu, en aigua dolça. La femella pon entre 300.000 i 7.500.000 ous, i quan eclosionen els juvenils retornaran riu avall, cap el mar.

Els ous d’esturió eren molt preuats ja pels romans, i a França durant la Edat Mitjana l’esturió eren conegut com el peix del rei, per la seva carn sense espines, però sobre tot pels seus ous.

L’esturió esterlet pot arribar a tenir uns 2 metres de llargada. Antigament hi havia dos tipus els migratoris i els que no; els migratoris vivien al mar i migraven cap a aigües dolces per la reproducció i la fresa, mentre que l’espècie que es troba actualment és la que tot el seu cicle vital es dona en aigua dolça. Madura cap als cinc anys, i la seva fecunditat és entre 5.000 i 10.000 ous, d’una mida entre 1,5 i 1,9 mm. La carn d’aquest esturió és apreciada; diuen que una sopa de peix feta amb aquest tipus d’esturió era l’alimentació bàsica del xa i de la noblesa de Pèrsia.

L’esturió siberià, es troba en rius i llacs. Segons la zona on viu pot tenir entre 1 i 3 metres de llargada, els seus ous fan uns 2 o 3 mm i la seva fecunditat està entre 20.000 i 800.000 ous. Vius uns 60 anys i posa ous en intervals de 2 a 6 anys. L’esturió rus em sembla que pot viure uns 20 anys.

La propagació artificial de l’esturió  la va iniciar el científic iranià Khalili, l’any  1869, quan va aconseguir incubar ous de l’esterlet. Uns anys més tard, en el 1875, es va aconseguir a Estats Units la incubació d’ous d’esturió de l’atlàntic, en el riu Hudson. A aquests inicis van seguir anys de proves i recerca. Els perses van millorar la tècnica rentant els ous fecundats amb una suspensió de llim, per eliminar l’adhesivitat dels ous; també van desenvolupar procediments per induir l’ovulació i van aconseguir reduir la mortalitat de les espècies joves.

L’any 1967, el científic rus Igor Burtsev, va fer la primera operació, una mena de cesària, per extreure els ous d’una femella d’esturió, mantenint-la en vida. Després les femelles seguien vivies i madurant cada un o dos anys. Amb la seva tècnica la mortaldat de les femelles era d’un 20-30%. Una de les femelles va passar per aquest procés set cops en 15 anys. Actualment no es fa cap mena de tall a la femella, sinó que es va pressionant per fer sortir els ous, de forma manual.

Els iranians van aconseguir notables èxits amb la hibridació d’esturions, que permetia tenir espècies amb millors característiques fisiològiques que les espècies parentals. Un d’ells va ser el bester.

L’esturió bester es va criar per primer cop l’any 1952 de la combinació entre la femella beluga i el mascle esterlet; aquesta espècie creix tant ràpid com el beluga i madura tan ràpid com l’esterlet. Quan té entre 9 i 12 anys pot arribar a pesar 17 kg i pot produir entre 1,8 i 4 kg d’ous en cada fresa, cada un o dos anys.

L’any 1980 un equip d’investigadors de la Universitat de Califòrnia, va alliberar uns 12.000 esturions blancs joves, incubats i criats en el laboratori, a les aigües del riu Sacramento, a uns 50 km de San Francisco. L’objectiu era restaurar la població d’esturions en els seus hàbitats naturals.

Buscant sobre esturions m’he assabentat de que a finals de l’any passat (21 de desembre del 2023) es van alliberar 44 esturions al riu Ebre, a la platja fluvial de Tivenys, al Baix Ebre. Originaris de França, han passat un procés d’aclimatació, uns 20 dies al centre IRTA de la Ràpita, abans d’alliberar-los; en aquell moment tenien un any i mig de vida i feien uns 20 cm de llargada. Mentre els tenien en aclimatació se’ls hi va implantar un xip per poder fer el seguiment dels seus moviments en el riu.

Al riu Ebre hi havia hagut l’esturió europeu, però es va extingir a mitjans del segle XX per culpa de la contaminació, la pesca i les preses i rescloses. Ara s’han construït, o s’estan acabant de construir, unes rampes perquè quan els esturions hagin de pujar riu amunt puguin salvar els desnivells i obstacles.

Als ous d’esturió se’ls hi fa un tractament per obtenir el caviar. El que anomenem caviar vermell és el que es fa amb ous de salmó. 

Hi ha diferents processos d’elaboració del caviar. El procés Malossol, que vol dir lleugerament salat, té un 3% de sal o menys, i és el preferit pels experts, és el més car i el procés és més fi. Si no estic confosa es conserva poc temps. 

L’altra forma és el caviar semi-conservat o salat. Acostuma a tenir un 8% de sal i gràcies a això es conserva més temps. Aquest és el mètode tradicional.

El caviar pasteuritzat es prepara a partir del fresc, tractat a alta temperatura i envasat al buit en pots de vidre. Aquest mètode altera poc el gust i allarga la vida del producte.

Tot i que aquí a Transnístria tinguin aquesta granja d’esturions i produeixin caviar la gent no es pot permetre comprar-lo, és massa car.

Com que no havíem pogut fer la degustació de caviar aquell vespre, amb un altre del grup ens vam muntar la nostra degustació. Vam comprar caviar de dos preus diferents. Un beluga i l’altre no recordo quin era. Tenien gust diferent, tots dos eren poc salats, i el color i mida dels ous era diferent.

Després de la vista vam anar a dinar. Jo vaig voler continuar amb el tema dels esturions i vaig provar el filet d’esturió. Té un gust sua, la textura em va semblar entremig de la del rap i la del salmó.

Moldàvia-20.Transnístria: Tiraspol, primeres impressions

Després de la visita a la fortalesa de Bender, anem cap a la capital de Transnístria, Tiraspol. Vam arribar que encara quedava una mica de llum o sigui que vam aprofitar per anar a descobrir una mica la ciutat, tot passejant fins al riu Dinèster, on hi ha el parc Wollant.

La van fundar l’any 1792, per una comanda especial d'Aleksandr Suvórov, i l’any 1795 va obtenir la categoria de ciutat.

Aleksandr Suvórov (1730-1800) va ser un oficial militar rus que va arribar al rang de Generalíssim. És un dels pocs grans generals a la història que no va perdre mai una batalla, com Alexandre el Gran i Genguis Khan.

Tiraspol no està gaire lluny de Chisinau, a uns 75 Km. Aquesta zona estava habitada per tàtatrs i romanesos. L’any 1792, l’exèrcit rus va arribar al riu Dnièster, i en un poble tàrtar, Hagi-bey, hi van construir un baluard, com a post de guàrdia a la frontera occidental. El nom que l’hi van posar, Tyras, era el nom en grec (em sembla) del riu Dnièster; o sigui que Tiraspol seria la ciutat del riu Dnièster.

L’any 1812 Rússia ja havia conquerit la part oriental de Moldàvia, Bessaràbia, i va dur colons russos i ucraïnesos als voltants de Tiraspol.

El 15 de juny de 1828 es va establir la Casa d’Aduanes a la ciutat; la seva missió era evitar el contraban i tenia 14 treballadors que depenien de la regió duanera d’Odessa. Inspeccionaven els aliments, oli, paper i altres productes.

A mitjans del segle XIX Tiraspol tenia una comunitat jueva d’unes 1400 persones i a finals del segle eren més de 8.000, el que representava de l’ordre del 27% de la població total. La ciutat tenia dues escoles jueves privades.

El període soviètic va començar amb l’arribada dels primers soviets, el març del 1917.

Com ja he comentat en altres llocs, després de la Primera Guerra Mundial, Romania va quedar-se amb Bessaràbia i la ciutat va canviar alguns cops de mans fins que en el 1920 es va establir el poder soviètic.

L’any 1924 Stalin creava la República Autònoma Socialista Soviètica de Moldàvia, dins de la RSS de Ucraïna, i la seva capital era el poble de Balta. L’idioma oficial era el romanès escrit en alfabet llatí. Va ser l’any 1929 quan Tiraspol es va convertir en la capital de la RASS de Moldàvia. Va ser-ne la capital fins al 1940.

L’any 1940, amb el pacte Ribbentrop-Mólotov, Alemanya va obligar a  Romania a cedir Bessaràbia a la URSS; aquesta regió es va ajuntar amb la RASS de Moldàvia, i la van rebatejar RSS de Moldàvia, i Tiraspol quedava per tant en aquesta nova república soviètica.

L’any 1941, amb l’Operació Barbaroja, la ciutat va caurien mans dels nazis i va ser entregada al govern col·laboracionista romanès. Durant la ocupació nazi, la major part dels jueus van ser assassinats o deportats a camps d’extermini. La darrera sinagoga que hi havia a la ciutat va tancar en el 1959.

L’any 1944 la Unión Soviètica recuperava la ciutat i altre cop va formar part de la RSS de Moldàvia.

L’any 1989 van començar els conflictes entre els obrers russos i la majoria romanesa. El 27 de gener del 1990 després d’un referèndum declaren la independència de la ciutat. Després de la independència de Moldàvia, el territori a l’est del riu Dnièster s’anomena oficialment Transnístria, i el 2 de setembre es nomena Tiraspol com la capital de la nova República de Transnístria. Tot i aquesta proclamació d’independència, no té reconeixement internacional.

Al matí següent, després d’esmorzar, com que tenia temps abans de la visita guiada per la ciutat, vaig anar a veure el Parc Victòria i la Plaça del Teatre. 

És una ciutat de contrastos, edificis dels segles XIX restaurats, altres decadents, edificis moderns.... Gran avingudes, molt desertes,  molt respectuosos en els passos de vianants, encara que no passi cap cotxe...

En el parc hi ha una escultura dedicada a Grigore Kotovski (1881-1925). No sé qui és així que busco una mica i em sorprèn veure que bona part de la seva vida va estar perseguit, per lladre, bandoler, insubmís, desertor... En els darrers vuit anys de vida es va redimir.

El seu pare era polonès russificat i la mare era russa, però va morir quan ell era petit. La seva família havia sigut aristocràtica però van arruïnar-se; el seu pare era enginyer mecànica, i va morir quan ell tenia 16 anys, llavors va ser la filla d’un un enginyer belga, Sophie Schall, qui es fa càrrec d’ell i l’hi paga els estudis. El noi aprèn alemany per poder anar a estudiar a l’Alemanya. Ara be, l’any 1902, mor el pare de Sophie i ella torna a Bèlgica; Kotovski ha de deixar els estudis.

El jove es troba sense casa i sense diners i comença amb la mala vida, i l’any 1904 ja és un temut bandoler. El 1905 quan comença la guerra russo-japonesa es declara insubmís. El detenen i l’envien a un regiment a Kostroma, però deserta i organitza  una banda de lladres que roben als grans propietaris i als burgesos; la població local els hi dona un cert suport.

En aquesta època és quan troba als anarquistes; no està clar si es va ajuntar amb els anarquistes o si eren socialistes revolucionaris. Segons la Gran Enciclopedia Soviètica, va ser un líder del moviment revolucionari de Beesaràbia del 1905-1906, quan la declaració de la República de Comrat. També diuen que va participar en la revolució russa del 1905 i la del 1917.

En el 1906 el detenen i passa sis mesos a la presó a Chisinau, a finals d’any el tornen a detenir. En el 1907 té una condemnen de 12 anys;  en el 1911 està en un penal dirigint un grup en la construcció del Transsiberià. Esperant l’amnistia que no arriba s’evadeix l’any 1913.

Llavors va tornar a Bessaràbia on va organitzar una nova banda, dedicada a assaltar bancs. Durant la Primera Guerra Mundial, el 25 de juny de 1916, van capturar a tota la banda i ell va resultar ferit; un tribunal militar d’Odessa el va condemnar a mort per insubordinació. L’hi van commutar la pena per cadena perpètua.

Mentre complia condemna a Odessa, va esclatar la Revolució de Febrer de 1917. Als presos se'ls va permetre autogestionar les seves presons, i es va proclamar una àmplia amnistia. Al maig de 1917, a canvi de la seva llibertat, va acceptar que l’enviessin al front romanès. I aquí comença la seva nova vida. A l'octubre, el van condecorar amb la Creu de Sant Jordi, per la seva valentia.

Al començament de la Guerra Civil Russa es va unir als  bolxevics de Tiraspol i va lluitar per la República Soviètica d'Odessa, en el 1918. Va ser un dels fundadors de la RSSA de Moldàvia, com a part de la RSS d'Ucraïna, en el 1924.

Va morir l’any següent, i sembla que no està clar qui el va matar o perquè. La propaganda oficial el va convertir de seguida en un heroi al que havien matat els reaccionaris.

Hi ha coses curioses, com aquests bancs que tenen un espai per una cadira de rodes i seients pels acompanyants.

La primera universitat a Tiraspol es va fundar l’any 1930, quan la ciutat formava paet de la RSSA de Moldàvia, dins dela RSS d’Ucraïna. L’any 1939 se l’hi va posar el nom del poeta i pintor ucraïnès, Taràs Xevtxenko (Taras Shevchenko). Després de la guerra de Transnístria, en el 1992 aquesta universitat va ser oficialment traslladada a Chisinau on segueix funcionant amb el nom d’Universitat Estatal de Tiraspol i la d’aquí es va convertir en la Universitat Estatal de Transnístria.

O sigui que la universitat fundada en el 1930 es va dividir en dos, i totes dues branques diuen que són la original.

Davant de l’edifici de la universitat hi ha una estàtua de Taràs Xevtxenko (1814-1861). Aquest personatge va ser un poeta, artista i humanista ucraïnès del període romàntic. Escrivia poesia, teatre i prosa. La seva herència literària es considera que forma part dels fonaments de la literatura ucraïnesa moderna. Va escriure alguna obra en rus, però majoritàriament ho feia en ucraïnès.

Com em passa sempre, quan em trobo amb algun personatge que té un gran reconeixement, m’agrada saber una mica més de la seva vida, per entrendreperquè és important.

Taràs Xevtxenko va néixer el 9 de març de 1814 en un poble d’Ucraïna, en el si d'una família pagesa serva.

Es va quedar orfe de petit; va aprendre a llegir i escriure sota la instrucció d'uns sagristans, i això li va permetre conèixer algunes obres de la literatura ucraïnesa. I va aprendre dibuix i pintura amb un pintor popular local. Quan tenia 14 anys va entrar al servei del senyor Pàvel Engelgard com a “kozatxok” que era un criat esclau, i amb ell es va traslladar a viure a Vilnius, a Lituània, en el 1828.

Va viure a Vilnius, com a criat esclau fins a l’any 1831. Embla que en aquell període va aprendre dibuix i pintura amb un professor de la Universitat de Vilnius.

Mentre vivia Vilnius va presenciar els esdeveniments que tenien lloc a la ciutat durant l’aixecament “polonès” contra l’Imperi Rus, del 1830. I va poder llegir les proclames dels insurgents. Un dels seus dibuixos, Bust de dona, és d’aquesta època.

Quan Engelgard es va traslladar a Sant Petersburg, en el 1831, se’n va endur amb ell al seu esclau Xevtxenko. Com que el noi tenia dots per la pintura el va enviar a estudiar art per tal de tenir el seu pintor particular. Va estudiar art durant 4 anys i en aquest període va començar a escriure poesia.

L'estiu de 1836, va conèixer a un compatriota, l'artista Ivan Soixenko, i a través d'ell, en va conèixer d’altres, entre ells els poeta i fabulista ucraïnès Ievhen Hrebinka, el crític i historiador d'art Vassyl Hryhoróvytx, i a mes el pintor rus Aleksei Venetsianov. L’any 1838, tots ells, juntament amb el pintor rus Karl Bruilov i el poeta rus Vassilii Jukovskyi van comprar la seva llibertat.

Un cop lliure Xevtxenko es va matricular a l'Acadèmia d'Art de Sant Petersburg, on es va convertir en el millor estudiant de Karl Bruilov. Era molt bon retratista, artista gràfic i il·lustrador. Al mateix temps, anava llegint els clàssics de la literatura universal, per adquirir formació, de forma autodidacta. Sentia una particular fascinació per la història i la filosofia. Commogut per la mort del gran poeta ucraïnès Ivan Kotliarevskyi, va escriure el poema “En record etern a Kotliarevskyi”,  que va publicar juntament amb quatre altres poemes a la revista Oreneta.

El seu primer recull de poesia es va publicar l’any 1840. L’any 1841 publicava un poema èpic “Haidamaky” sobre els rebels cosacs ucraïnesos contra els senyors polonesos. També va escriure un poema sobre un líder cosac. Els seus versos eren molt ben acollits per la societat ucraïnesa, mentre que els bohemis russos ho acollien amb fredor; l’acusaven d’escriure en un idioma de pagès, és a dir, l'ucraïnès. L'estiu del 1842, basant-se en el poema Kateryna, pintà una tela en oli, homònima, que es convertí en una de les obres més populars de l'art ucraïnès de l'època.

Xevxenko va fer tres grans viatges per Ucraïna, el primer va ser l’any 1843. En aquest primer viatge va retrobar-se amb la seva família que continuava sent esclava. Va conèixer diferents figures rellevants del mon de l’art i la cultura. A partir de les vivències a Ucraïna va escriure el poema “La tomba saquejada” en el que denunciava de forma irada la repressió que patia el poble ucraïnès sota la Rússia tsarista.

Ja durant aquest viatge va sorgir la idea de fer una sèrie de dibuixos sobre la Ucraïna pintoresca, en la línia del romanticisme que era el que es portava en aquell temps. S’hi va posar quan va tornar a Sant Petersburg, el febrer del 1844.

Un cop acabada la seva formació artística, a la primavera del 1845, va fer el seu segon viatge a Ucraïna, on el van com un gran poeta nacional. Com a membre de la Comissió Arqueogràfica de Kíiv va viatjar per tot el país recollint material folklòric i etnogràfic, i també pintava el què anava veient. A més anava escrivint i publicant les seves obres.

Cap a finals de 1845, quan estava greument malalt, va escriure “El testament” en el qual feia una crida a la lluita i la revolució per l'alliberament del seu poble subjugat. Les seves darreres obres anaven contra el règim i per tant no es podien publicar, però es van anar difonent entre la gent, en versions manuscrites. El mateix autor les va copiar en una llibreta que anomenà “Tres estius, 1843-45)”.

A la primavera del 1846, Xevtxenko es va instal·lar a Kíiv, i a l'abril entrava a la germandat de Ciril i Metodi, una organització política clandestina que tenia com a objectiu la liberalització del sistema polític i social de l'Imperi Rus, l'abolició de la servitud, i la transformació de l'Imperi en una federació de nacions lliures.

A començaments del 1847 va guanyar la plaça de professor de dibuix a la Universitat de Kíiv. El març de 1847, arran d'una denúncia, van començar les detencions dels socis de la germandat. A Xevtxenko, el van detenir el 5 d'abril i el van transferir a Sant Petersburg, on va estar dos mesos empresonat. Durant el seu captiveri va seguir escrivint poesia.

Un cop alliberat va continuar participant en moviments revolucionaris, el que l’hi va valdre un nou arrest; com a càstig el van reclutar per l’exèrcit, com a soldat ras, i tenia prohibit escriure i pintar, tot i que va seguir fent-ho d’amagat.  Va estar deu anys en aquest exili, en diferents llocs, i finalment els seus amics van aconseguir que l’indultessin i pogués tornar tant a Ucraïna com a Sant Petersburg.

Xevtxenko és considerat com “el fundador de la tendència democràtica revolucionària en la història del pensament social ucraïnès”.

Xevtxenko va donar visibilitat a l'opressió dels terratinents russos i del tsar, i al mateix temps va lluitar per l'amistat entre els pobles rus i ucraïnès.

Vaig seguir passejant per la ciutat, per les gran avingudes gairebé desertes, places amb alguna escultura, que no sempre he sabut veure de qui era.

Molt a prop de l’hotel hi ha la plaça de l’ajuntament, i al seu davant el bust de Lenin. 

Prydnistròvia és el nom que l’hi donen aquí a Transnístria i la seva moneda és el ruble prydnistrovi, que està en circulació des del 1994, segons indica el cartell davant de la casa de la moneda. 

Moldàvia-19. Transnístria: Fortalesa de Bender

La fortalesa de Bender es troba a la part est de la ciutat moderna, molt a prop del riu Dnièster. De fet l’assentament de la població va començar aquí.

Com he comentat abans, aquesta població s’ha conegut amb diferents noms al llarg de la història, i per complicar encara més les coses, en alguns períodes se la coneixia amb dos noms diferents. 

En el període eslau, segles X-XI, s’anomenava Tungata o Tyagin; en el període Tàtar, segles XIII-XIV, se la coneixia com Tekin; durant el principat de Moldàvia, segle XIV i fins al 1538, el seu nom era Tyagyanyakyach o Tigina; en el període otomà 1538-1812, el nom era Bender o Tekin. En períodes posteriors se l’anomenava Tishno, Tigina o Bendery. En els mapes europeus, de diferents períodes es troba com Tehinia, Tehyna, Teghinea, Tehin, Thehinia, Tekin i Bender. Per facilitar les coses aquí l’anomenaré Bender.

El primer que trobes des de l’aparcament, que està dins del que era el primer recinte emmurallat, és l’església d’Alexandre Nevski i més enllà el monument al mateix personatge, una figura clau de la Rússia medieval.

En la primera meitat del segle X l’emperador bizantí Constantí VII (913-959) la menciona en un dels seus llibres, com la fortalesa buida de Tungata en el riu Dnièster. En turc, Tun-katai vol dir Fortalesa pacífica.

En aquesta terra hi vivien eslaus danubians, i entre el 954 i el 1144 va formar part del Rus de Kíev. Després, entre 1240 i 1243 va dependre de l'Horda d'Or.

Va ser a finals del segle XIV que Bender va entrar a formar part del Principat de Moldàvia i es va convertir en un punt duaner.

La primera menció que es fa d’aquesta ciutat com a punt duaner és en una carta de l’octubre del 1408. En aquesta carta, dirigida als comerciants de Liev, el governant moldau esmenta els diferents punts duaners de l’estat moldau, on els comerciants de la ciutat de Lviv han de pagar drets. La carta està escrita en eslau antic, sobre pergamí i té un segell de butlla amb la imatge d’un cap de toro.

Hi ha constància de què l’any 1482 el rei moldau Esteve el Gran, va visitar aquesta població i que va resar a l'església ortodoxa de l'Assumpció, que era molt senzilla, construïda amb branques recobertes amb fang.

Un parell d’anys més tard, els otomans avancen en la seva conquesta i els genovesos abandonen la factoria de Bender, i acaben tornant a Itàlia. Entre 1484-1485 el sultà turc va fer construir una primera torra de pedra, on més tard s’hi construiria la fortalesa. Aquesta torre la van destruir uns anys més tard, en el 1520, els cosacs.

Entre el 1512 i 1520 es va iniciar la construcció o reconstrucció de la ciutadella. Sembla que una torre octogonal s’havia construït abans.

Al setembre de 1538 la capital del Principat Moldau havia caigut en mans turques, durant la campanya del sultà Solimà el Magnífic contra Moldàvia. Llavors va ser quan aquí a Bender es va construir una fortalesa de pedra, anomenada Ben-Der, en el lloc on hi havia hagut l'antiga factoria comercial genovesa.

S’hi va instal·lar una guarnició militar, es van reconstruir les antigues fortificacions i es va construir una mesquita al costat de la porta principal, la mesquita de Solimà.

L’any 1550 apareix per primer cop aquesta població en un mapa d'Europa; hi apareix amb el nom de Tehynie.

En la segona meitat del segle XVI i fins finals dels segle XVII, hi ha diverses incursions, per part de destacaments formats per una barreja de personatges, cosacs ucraïnesos, governants moldaus recalcitrants i tropes poloneses. Amb aquests atacs la fortalesa va quedar molt malmesa i algun barri va quedar totalment destruït.
Pels dibuixos que he vist, hi havia dos recintes emmurallats, un més petit i l’interior de l’exterior. En la segona meitat del segle XVI i en el XVII es van fer millores en el sistema de defensa, afegint nous elements fortificats.

A començaments del segle XVIII, els otomans van ampliar i remodelar la fortalesa davant de les ànsies expansives de Rússia, i l’enfortiment del seu poder militar, i també per protegir.-se enfront dels aixecaments tàtars.

En aquesta època Bender es va convertir en el centre administratiu del poder otomà, a la regió nord-occidental de la Mar Negra. També era on hi havia la concentració de forces avançades de l'exèrcit otomà.

El 23 de juliol de 1709 arribava a Bender, després de la derrota a la batalla de Poltava, el rei suec Carles XII amb les restes del seu exèrcit, així com el hetman d'Ucraïna Ivan Mazepa, amb cosacs ucraïnesos i el seu empleat Pylyp Orlyk.
Aquest és el moment en que s’instal·la el primer campament suec a la riba esquerra del riu Dnièster. A començaments d’agost instal·laven un segon campament a la riba dreta del riu, sota els murs de la fortalesa de Bender.

En arribar se’ls hi van oferir tendes on viure, com era costum en aquella època, en els camps militars. Inicialment Yusuf Paixà els va rebre calorosament, en nom del sultà Ahmet III, fins i tot va oferir al rei Carles XII les claus de la ciutat, i el va convidar a viure dins del recinte emmurallat.
Hi ha historiadors que diuen que si realment el rei Carles XII hagués volgut tornar al seu país no l’haurien aturat. 

En aquell moment s’estava acabant la Guerra de Successió Espanyola i aviat l'atenció de les potències europees es giraria de nou cap a Orient i, per tant, limitaria l'ascens de Pere el Gran. 

Gairebé totes les grans potències, en rebre notícies de la seva retirada a l'Imperi Otomà, li van oferir el seu ajut: França es va oferir a enviar un vaixell al Mar Negre per portar-lo a casa, i els holandesos també van fer una oferta similar; Àustria li va oferir el lliure pas per Hongria i el Sacre Imperi Romanogermànic. Però Carles XII va rebutjar totes aquestes ofertes; diuen que potser volia evitar un retorn ignominiós, després de les victòries que havia tingut en el passat.

Quan semblava que hi hauria una altra guerra entre els imperis rus i otomà, Carles XII es va començar a plantejar la tornada a Suècia. Però llavors el rei August II de Polònia i Pere el Gran l’hi van negar un pas segur. I a més, els turcs no estaven disposats a satisfer les seves creixents demandes, així que es va quedar dos anys més.

Al setembre del 1709, moria l'hetman d'Ucraïna, Ivan Mazepa, en una casa particular a les afores de Bender, al poble de Varnitsa.

A l’abril de 1710 es va proclamar el nou hetman d’Ucraïna a l’exili, que va ser Pylyp Orlyk. La cerimònia va tenir lloc a la fortalesa de Bender, a l’igual que l’acte posterior de Proclamació de la Constitució. Aquesta constitució proclamava la divisió del poder en tres branques: executiva, legislativa i judicial.

A l’estiu del 1711 el rei suec Carles XII i el seu destacament es van traslladar a un nou campament en pedra al poble de Varnitsa. No sé si aquest primer pas va ser voluntari o forçat, ja que he llegit que el soldà va ordenar expulsar-los de Bender, on ja havien passat massa temps. Suposo que l’expulsió forçosa va ser la que va tenir lloc al febrer de 1713; van ser atacats per un exèrcit tàtar-turc, hi va haver enfrontament entre els suec i els geníssers que van capturar al rei i se’l van endur cap al castell de Timurtash, a Turquia. Va estar empresonat fins al setembre del 1714 quan va tornar cap a Suècia. Quatre anys més tard envaïa Noruega, però una nit, mentre inspeccionava la construcció de les trinxeres va rebre un tret que el va matar a l’instant.

En la primera meitat del segle XIV els comerciants genovesos van començar a colonitzar la desembocadura del riu Dnièster i van construir diferents factories comercials, una d’elles aquí. Tenien magatzems on guardar i protegir les mercaderies que arribaven pel riu, provinents generalment de Polònia, abans de ser traslladades a un nou destí. El que es transportava era principalment gra, esclaus i bestiar.

Entre juliol i setembre de 1770 les tropes russes van mantenir assetjada la fortalesa, i amb un sagnant assalt la van capturar, la nit del 15 al 16 de setembre. Més tard, en un tractat de pau del 1774, Bender va tornar a mans dels otomans; a canvi, altres fortaleses van passar als russos.

Al novembre de 1789 de nou les tropes russes van assetjar la fortalesa; aquest cop la guarnició es va rendir. Altre cop, pel tractat de pau del 29 de desembre de 1791, la fortalesa tornava a l'Imperi Otomà. I es tornava a reconstruir, reforçar i ampliar la fortalesa.

Al novembre de 1806, de nou les tropes russes conquereixen Bender, sense resistència per part de la guarnició turca, que els hi va obrir les portes. Amb el tractat de pau del 16 de maig de 1812, totes les terres entre el Prut i el Dnièster, incloent Bender, quedaven en mans russes. La nova frontera entre Turquia i Rússia passava al llarg del riu Prut. Bender, i la resta de terres de la part oriental del Principat Moldau, van passar a formar part de la província de Bessaràbia.

Llavors va començar la construcció de la ciutat nova, a uns 500 metres al sud de la fortalesa. Es van obrir 8 carrers paral·lels al riu i 8 de perpendiculars. Els primers en viure-hi van ser els oficials militars i administratius, després antics creient, serfs fugitius... En el 1818 hi vivien poc més de cinc mil persones; hi vivien immigrants de diverses part de Rússia, així com ucraïnesos i gent d’altres pobles de Bessaràbia.

A la fortalesa de Bender en l’època russa, després del 1812, hi havia esglésies ortodoxes, mesquites, esglésies armenis i gregues. Per la població russa la vida espiritual era important, i també ho era pels seus soldats; la majoria de les esglésies militars de l'exèrcit imperial rus eren ortodoxes, però l’exèrcit era multiconfessional i a vegades hi havia esglésies militars que servien per les diferents religions.

L'església de la fortalesa de Bender en aquesta època era l'església d'Alexandre Nevski. Hi havia hagut una església ortodoxa anterior, l'església de l'Assumpció de la Santíssima Mare de Déu, on asegons la documentació del segle XV el rei Esteve el Gran hi va resar quan va visitar la fortalesa en el 1482. Aquesta església no s’ha conservat. L'església militar d'Alexandre Nevski és l'edifici religiós més antic de Bender, i també un dels més antics de tot el territori de Transnístria.

La mesquita turca que hi havia, en una de les portes principals de la ciutat, es va convertir en església ortodoxa quan els russos van conquerir la fortalesa en el 1789. Aquesta església va rebre el nom de Sant Jordi el Victoriós. Una segona mesquita es va convertir també en església ortodoxa i que sembla que estaria on hi, ha des del 1806 l’església d’Alexandre Nevsky. Em sembla que aquesta església, antiga mesquita, en el 1825 estava gairebé esfondrada i se’n va construir una altra en un altre lloc, que és la que es veu actualment, consagrada en el 1833.

En mapes del 1789, s’hi veuen més mesquites i una església grega i una armènia. De fet amb cada canvi, entre russos i otomans els edificis religiosos també canviaven entre església ortodoxa i mesquita.

En els mapes de 1847 ja no hi apareix cap mesquita, i és perquè quan ja no hi havia població musulmana es van enderrocar.

L'església d'Alexandre Nevski va sobreviure als temps difícils de la revolució de 1917, l'ocupació romanesa de 1918-1940 i l'ocupació feixista de 1941-1944. Ara be, després de l'alliberament de Bender a l'agost de 1944, estava en molt mal estat, l’havien saquejat els alliberadors romanesos.

L’any 1947, l'església fortalesa deixava de funcionar definitivament i, per decisió de les autoritats militars, es va convertir en un club de soldats. Va ser així fins al 1994, quan es va retirar la unitat de míssils militars russos de la fortalesa. Llavors va quedar abandonada i en el 2007 havia perdut el sostre. L’any 2008 començaven els tràmits per a la seva restauració.

Hi ha moltes llegendes lligades a aquesta fortalesa. Una d’elles és la de la Dama Blanca.

Diuen que una nit de lluna plena es va veure, a la part alta d’una de les torres de la ciutadella, una dona vestida de blanc que dia una criatura en braços; la van veure baixar silenciosament, tot lliscant per les escales, va anar flotant fins a l'altre extrem de la ciutadella i quan va arribar a la torre de la porta va desaparèixer.

En el lloc on, segons els testimonis, s’havia aturat una estona la dama blanca abans de baixar, s’hi van trobar bales, de mosquet i de més modernes. Una explicació que hi donen és que els guàrdies s’haurien espantat i haurien disparat contra el fantasma. Quan es va netejar la via fluvial a tocar de la fortalesa, em sembla que pel cantó per on va desaparèixer la dama blanca, s’hi van trobar restes humanes, ossos i una llarga trena de color coure.

La llegenda que va lligada a aquest fantasma explica que el paixà turc va prendre a una noia del poble veí com a concubina i la va tancar a l’harem que tenia a la torre. Ben aviat la noia va quedar prenyada; no acceptava el seu destí i enyorava a la família, així que va intentar escapar diversos cops. Al final la van llançar des dels murs de la fortalesa i al seu fill el van entregar als geníssers. El seu esperit vaga per la fortalesa buscant al seu fill.

També bi ha llegendes sobre el governador moldau (visir) Mazaraki Magus, que va exterminar a molts turcs i tàtars. A l’igual que altres comandaments moldaus es va veure obligat a reconèixer la sobirania otomana. El paixà turc el va fer executar. Va ser decapitat i hi ha algunes llegendes truculentes sobre la seva mort i el tractament d’assecat del cap, un cop separat del cos. Aquest paixà l’hi agradava escriure i deixar constància de tots els seus actes i va deixar una descripció detallada del procés.

Per aquesta zona hi ha moltes llegendes sobre tresors amagats. La més famosa està relacionada amb l’ucraïnès Ivan Mazepa, que era un comandament militar. Es diu que als soterranis de la fortalesa de Bender, hi ha amagat el carruatge daurat de Mazapa, que va arribar aquí després de la derrota a la batalla de Poltava, i que amb ell va dur el que s’anomena el “tresor de Mazepa”.

La història del carruatge daurat sembla que és fictícia, però l’arribada de Mazepa a les portes de la fortalesa, després de la derrota dels suecs a Poltava, està documentada. Se sap que estava molt malalt i que va arribar en un petit carro de fusta. Sota seu hi havia realment barrils d'or i plata, i un enorme diamant de molt valor, d’uns 90 quirats, del que mai se’n va separar.

Hi ha diferents versions sobre el que va passar amb el tresor que duia. Els seus col·laboradors podrien haver-lo amagat, d’altres creuen que el tresor el van amagar els turcs als soterranis de la fortalesa. És curiós que l'únic mapa dels seus passos subterranis, exposat en un dels museus turcs, desaparegués de l'exposició immediatament després de l'inici dels treballs de reconstrucció de la fortalesa. El cas és que no s’ha trobat mai, ni es té noticies de que s’hagués venut o exportat.

Més curiositats sobre aquesta fortalesa. El pare del pintor rus Ivan Konstantinovich Aivazovsky (1817-1900) va viure i va salvar la vida, gràcies a un bon home armeni, en aquesta fortalesa. L’any 1770, l'exèrcit rus va assetjar Bender fins que la capturar; quan els soldats van entrar es van venjar de la resistència que havia oposat la seva població. Mataven a tothom qui trobaven. Entre les víctimes dels russos hi havia el secretari del paixà de Bender; estava mortalment ferit i tenia una criatura en braços, a la que estaven a punt de matar. Un armeni que passava per allà, va aturar al soldat que l’anava a executat dient que aquell era fill seu, que era cristià. I aquesta criatura era el pare del pintor Ivan Aivazovsky.

No sé si ja ho he comentat, però s’ha vist que una de les torres és diferent a la resta, en estil de construcció i es creu que s’havia construït anteriorment. En aquesta fortalesa s’han trobat restes de baixos relleus, i a les parets hi havia poemes escrits, dels que tan sols s’han conservat algunes paraules.

Actualment està en restauració, i pel que diuen encara hi ha moltes coses per descobrir sobre el passat d’aquest lloc i la seva història.

En una sala de la fortalesa hi ha un petit museu sobre fets històrics, i en una deles torres hi ha el museu de la tortura. També es pot accedir a la part alta de la muralla i per la volta.