Est de Turquia-12. Tas Tepeler: Karahan tepe

Tas Tepeler, que vol dir turons pedregosos, és el nom d’un projecte que té com a objectiu realitzar excavacions arqueològiques en els 12 jaciments del període neolític pre-ceràmic que s’han trobat a la província de Sanliurfa.

Nosaltres hem visitat dos d’aquests jaciments: Karahan tepe i Göbekli tepe. La descoberta de Karahan tepe és posterior a la de Göbekli tepe, i a partir de les excavacions que s’hi estan fent, sembla que és anterior a Göbekli tepe. De totes formes, tots dos serien aproximadament del 9400 aC.

Per una qüestió pràctica vam començar visitant Karahan tepe, ja que és un jaciment en el que encara s’hi està treballant i la visita és a celobert; amb les elevades temperatures que teníem aquells dies era recomanable fer la visita a primera hora. El jaciment de Göbekli tepe, que fa més temps que es va descobrir, està museïtzat i té una coberta protectora, que evita la calorada d’aquestes terres. Per això encara que fos gairebé el migdia era més suportable.

Moltes de les peces trobades en aquests jaciments estan ara exposades al museu de Sanliurfa. Per tant, després de llegir el que fa referència a Karahan tepe i Göbekli tepe, pot ser interessant tornar a mirar les fotografies del neolític que hi ha a l’apartat en que parlo del museu arqueològic de Sanliurfa.

Quan vam visitar el jaciment de Karahan tepe no hi havia ningú treballant, tan sols el vigilant, que des d’un dels turons ens controlava que no sortíssim del camí marcat, ni toquéssim res, i sobretot, que no fotografiéssim una de les escultures en pedra que havien descobert.

La primera publicació que fa referència a Karahan tepe és de l’any 2000, a la revista Neo-Lithics i l’autor és Bahattin Çelik, de la Universitat de Harran.

En aquest article l’autor explica que va descobrir aquest indret en el 1997, i que fins llavors no estava marcat en els mapes; així que ho va anomenar Karahan tepe, en referència al nom del turó que hi ha al costat.

Karahan Tepe està a uns 63 km a l’est de Sanliurfa, en una zona anomenada Tektek Daglan, o muntanyes TekTek, al sud-est de la plana de Harran. És un indret on hi ha uns quants turons; el turó Karahan té 705 metres d’altitud i l’assentament es troba en la part oriental, lleugerament més avall, a uns 680 metres d’altitud.

Quan ets allà costa una mica fer-se a la idea de conjunt, de la part que estan excavant, així que he buscat si hi havia alguna vista aèria per visualitzar-ho millor. Aquesta imatge l’he trobat a la pàgina web: https://ccrs.ku.dk/calendar/2024/karahantepe-a-new-pre-pottery-neolithic-site-in-anlurfa-turkey/.

Hi ha tan sols una petita part excavada, em sembla que no arriba al 2 o 3 %, per tant, encara es poden trobar moltes sorpreses.

En l’article de Çelik s’explica que en els camps que hi ha en dos dels vessant del turó s’hi van trobar almenys 266 pilars, que sobresortien uns 50 o 60 cm del sòl i que estaven ordenats de forma més o menys regular, amb una separació entre ells de 1,5 o 2 metres. Alguns d’aquests pilars estan decorats amb relleus que representen serps, altres animals, i rostres humans. Els pilars tenen forma de T i són similars als que s’havien trobat abans a Göbekli tepe.

Un grup d’investigadors amants dels megàlits van visitar aquest indret en el 2014, 2015 i 2018 i comentaven que tan sols es veia la part superior dels pilars en forma de T sobresortint del terra. Van trobar també un pilar inacabat, i deien que en algunes pedres s’hi veien relleus.

L’excavació encara no havia començat; no va ser fins al 2019 que es va iniciar, dirigida per l'arqueòleg Necmi Karul, professor associat del Departament de Prehistòria de la Universitat d'Istanbul. Es van trobar unes cambres o fosses subterrànies, i en el costat occidental del recinte principal de 23 metres, hi havia pilars en T tallats en la roca, mentre que els altres pilars estaven separats i disposats en cercle.

En la fotografia general que està més amunt, es pot veure l’espai central, més o menys circular, que seria el recinte principal, i a la dreta una mica per sobre, un petit rectangle, que és la fossa on hi ha els pilars en forma de T i de la que parlaré amb més detall. Encara una mica més a la dreta, una mena de piscina que també vam veure.

Aquest conjunt s’ha conservat molt be, tenint en compte la seva antiguitat; Göbekli tepe i Karahan tepe són els megàlits més antics trobats fins ara. 

El fet de que s’hagi conservat tant bé és degut, en part, a què són construccions en pedra; potser tenien alguna coberta en fusta i aquesta no ha perdurat. Però l’altra raó és que ho van enterrar de forma deliberada, amb molta cura. L’any 2021, la Universitat d'Istanbul va revelar que aquest lloc s’havia abandonat de forma premeditada, que s’havien decapitat algunes de les estàtues humanes, se'ls hi havia tallat el nas i els caps s'havien col·locat al revés mirant cap a les parets. Després s’havia cobert tot amb sediments i roques, i això va permetre conservar l’espai entre els pilars i que no caiguessin.

A diferència de Göbekli Tepe, aquest jaciment utilitza un turó natural i els bancs estan excavats a la roca calcària; aquí hi ha pilars disposats formant un passadís, en canvi a Göbekli tepe, sempre es troben formant un cercle.

El fossar que atrau l’atenció és el que té els pilars en forma de T. Hi ha onze pilars dempeus i un cap que sobresurt d’una de les parets. Un dels pilars és independent i diferent als altres; diuen que sembla una combinació humana i animal, des d’on estàvem no es veia bé.

El més xocant és el cap que sobresurt de la paret occidental i que té un coll molt allargat, diuen que com si fos de serp. A la vora sud-est de la fossa hi ha un forat, una mena de portal, de 70 cm  d'ample, que condueix al recinte principal.

Tant a aquí com a Göbekli tepe s’hi han trobat pedres foradades que devien ser portals, ara bé, el que es plantegen els investigadors és si la ubicació d’aquest portal, tallat a la roca, en una posició precisa és significatiu o no.

Alguns autors, del camp de l’arqueoastronomia, veuen una connexió entre jaciment i el solstici d’hivern.

En la sala que s’ha anomenat el santuari dels pilars, a l’hivern, el raig del sol naixent passa a través del portal que he comentat abans i incideix on hi ha el cap que sobresurt de la paret de roca. Per això es pensa que tindria una funció de calendari; actualment es pot veure aquest fenomen entre el 20 i el 23 de desembre.

En aquest fossat a part del cap tallat ala roca ja he dit que hi ha deu pilars de pedra similars i un altre diferent, algun autor el veu amb una forma corba, que suggereix la forma de la lluna. I que el fet de que hi hagi 10 pilars pot correspondre a l’interval de temps, en anys, entre dos lunisticis, quan la lluna surt i s’amaga en els extrems més llunyans de l’horitzó. És a dir, que potser les columnes indiquen que cada 9 o 10 anys la lluna surt per una posició en la que la cara esculpida a la roca queda il·luminada.

Uns altres investigadors, JJ Ainsworth i Hugh Newman, van visitar aquest lloc el 20 de desembre de 2021 a primera hora del matí: la llum primer il·luminava el coll, després la galta i finament arribava al cap, a la boca, que, en algunes tradicions prehistòriques, es considerava una font de vida divina. Tota la llum que arribava al recinte entrava pel portal que hi havia ala paret. El cap va quedar tot il·luminat mentre els pilars quedaven a l’ombra.

Els pilars que hi ha en aquest fossar alguns els anomenen tòtems fàl·lics; estan disposats 4 en una fila i 6 a la de darrera. Hi havia una escala per baixar i una altra per pujar, em sembla que en cantons oposats.

La gran sala central tenia una circumferència de 23 metres de diàmetre, el sostre del qual estava sostingut per dos grans pilars en forma de T, actualment enderrocats sobre el paviment. S'ha cregut que en aquest recinte seria on s'hi ubicaria el tron del líder de la comunitat o la divinitat en qüestió. S’hi han trobat tant escultures d'animals com d'humans, totes elles tallades en pedra calcària, però més tard, en una segona fase cronològica, desapareixen les figures zoomòrfiques i només es feien figures antropomòrfiques.

Es pensa que aquest lloc devia ser una àrea cerimonial. La gran quantitat de talles de cranis suggereix l'associació amb un culte al crani; la considerable representació de fal·lus i estàtues amb les mans sobre els fal·lus suggereix alguna associació ritual.

A part de la zona destinada a rituals, o tipus santuari, també s’ha trobat una zona que podria ser d’habitatges.

El primer que hem vist, que sembla una piscina tallada a la roca podria ser per realitzar-hi banys rituals. Es pensa que aquest recinte sagrat podria ser un lloc destinat a la regeneració i la curació.

Al terra, tallades a la roca hi ha una sèrie de cavitats d’uns 30 cm de diàmetre i 10-15 cm de profunditat, que semblen petits pous. No se sap quins rituals s’hi feien, però sembla que aquetes cavitat servien per recollir l’aigua de pluja; es podria relacionar amb la font de vida divina de l'antiga deessa. Els antics creien que la pluja que es recollia en aquestes cavitat tenia propietats curatives, perquè es creia que la humitat sempre era de la deessa. Fregaven el líquid a les zones lesionades del cos o el bevien amb l'esperança d'alleujar les seves afliccions.

En trobar-hi calaveres s’ha especulat que potser en alguna ocasió s’hi feien sacrificis humans.

Aquí s’hi ha trobat una estàtua que diuen que és l'exemple més antic del món, d'una representació humana realista. La vam poder veure al lloc on es va trobar, però no la va poder fotografiar, o sigui que la fotografia que poso és la que he fet d’un fulletó que em van donar.

Mesura 2,3 metres d'alçada i es va trobar trencada en dos, la part superior jeia a terra i les cames em sembla que estaven al lloc original, com si la figura hagués estat asseguda al banc.

L'estàtua de Karahan tepe té com una V al coll, les costelles estan olt marcades, amb els braços baixant pels seus costats sostenint l'àrea al voltant del seu fal·lus. L’estil és similar a l’estàtua que vam veure al museu, l’anomenat home d'Urfa o de Balıklıgöl, però hi ha diferencies significatives.

Una de les diferències és en els ulls: en la figura trobada aquí els ulls estan tallats en la mateixa roca, mentre que en l’home d’Urfa els ulls eren d’obsidiana negra.

Una altra diferència és en el cabell: l'home d'Urfa sembla calb, en canvi el de Kaarahan tepe té barba i també cabell al cap, i sembla que tingui una zona afaitada, per sobre de les orelles. Aquest disseny també s’havia trobat en diverses estàtues de Gobekli Tepe.

Aquestes dues figures humanes difereixen considerablement en la talla: l'estàtua de Karahan tepe fa 2,3 metres d’alçada, mentre que l'home d'Urfa fa només 1,8 metres.

En un altre lloc he llegit que la figura sedant estava en un nínxol, i que sembla un ser  humà difunt, amb les costelles ben marcades... no sé si fa referència a la mateixa escultura o és una altra.

El recinte és molt interessant ja que com més estona mires una pedra més coses hi veus. Tot el que he anat trobant sobre aquest lloc està envoltat de misteri. Per què ho van abandonar? Quins rituals s’hi feien o quina era la seva utilitzat, la de les figures? Els animals que s’hi representen eren els que vivien en aquella època en aquesta regió. Però no tinc massa clar si era en el mil·lenni X aC o una mica més tard. En algun lloc he trobat que va estar en funcionament aproximadament entre el 8500 aC i el 8000 aC. 

Abans de la descoberta d’aquests jaciments, Göbekli tepe i Karahan tepe, es creia que les estructures complexes, com aquestes, s’haurien fet després de la domesticació de l’agricultura i els animals, o sigui quan l’home va deixar la vida nòmada. Abans de la descoberta d’aquests jaciments es pensava que el pas de l’edat de pedra al neolític no havia donat lloc a obres artístiques significatives. En canvi, la construcció  de Karahan tepe requeria d’un pensament avançat i una organització social, que fins ara es creia que no hi havia en aquella època. Requeria especialistes en tallar la roca i molta ma d’obra.

Est de Turquia-11. Sanliurfa: museu dels mosaics.

Com ja he comentat el museu d’arqueologia i el dels mosaics formen part d’un sol recinte museístic, però en dos edificis separats. En sortir de la part arqueològica, es veuen, a l’altra banda del carrer, algunes de les coves excavades a la roca que em sembla que havien estat habitades.

Aquest museu dels mosaics és impressionant; diferent estil al de Gaziantep, però molt interessant. La majoria de mosaics s’han trobat aquí a Sanliurfa, l’antiga Edessa, en les excavacions fetes entre el 2007 i el 2009.

Es fa un recorregut per la que s’ha anomenat la vil·la de les Amazones. Aquesta casa té habitacions distribuïdes al voltant d’un gran saló rectangular, ubicat entre dos patis interiors col·locats de forma simètrica.

L’entrada estava a l’est i la planta és en forma de T invertida, en la direcció est-oest. Des del pati del davant hi ha un passadís amb un àbsida a banda i banda i des d’aquí s’arriba al saló principal. El sòl de la sala rectangular davant de l’entrada és on hi ha el mosaic de les Amazones Caçadores. Als costats sud i nord de la sala principal hi ha sales amb representacions de lleons i tigres, col·locades simètricament.

S’estima que aquest mosaic és del segle V o VI dC. S’hi veuen quatre amazones caçant a un lleó, un lleopard i un llop. En un primer pla hi ha dues amazones muntades a cavall, i al fons dues més que van caçant a peu.

En altres sales de la casa hi havia el mosaic de “Ktisis” i el mosaic “El negre que arrossega a una zebra”.

El mosaic de Ktisis representa un bust de Ktisis, la deessa fundadora i protectora d’aquesta vil·la i també de la ciutat. Al cap hi porta una corona decorada amb perles i pedres d’aspecte daurat. Porta arracades i un anell daurat que sembla una perla ovalada. En el coll llueix un collaret decorat amb pedres grogues, verdes i marrons. La deessa sosté, amb les dues mans, un instrument de mesura de color gris. Aquest instrument de mesura té la mida del peu romà, aproximadament 29,7 cm. Porta un mantell de color groc amb una estola gris.

El mosaic del criat de pell fosca arrossegant una zebra és també de l’època romana. A la ma dreta hi du un pal de color groc, recolzat sobre l’espatlla, que diuen que simbolitza la jardineria.

Un altre mosaic descriu la vida d’Aquil·les, es troba en el saló principal. Hi apareix quan era un bebè, en braços de la mainadera, la mare Thetis subjectant el taló d’Aquil·les i submergint-lo en el riu per dotar-lo de la immortalitat, el comiat del jove Aquil·les de la seva mare, les deesses del destí que entortolliguen el fil de la vida, el savi Aquil·les entrenat pel centaure Quiró i la mare, amb ulls tristos, observant-lo quan marxa cap a la guerra de Toria.

Hi ha també alguns mosaics que estaven pavimentant el terra de cambres funeràries. A Sanliurfa s’han trobat diverses tombes de l’antiga Edessa, i en algunes d’elles, les sales on hi havia els sepulcres el terra estava decorat amb mosaics; això indica la importància que donaven als seus difunts.

Edessa va ser una poderosa ciutat romana que va estar molt activa fins al segle VI dC. En les excavacions que s’han fet s’ha descobert una palau, un bany i una vil·la, que no sé si és aquesta vil·la de les amazones o una altra.

Malauradament, hi ha mosaics d’Edessa que s’havien descobert i estan registrats, però es van destruir o van sortir del país de forma il·legal. De molts dels mosaics desapareguts tan sols queden fotografies o dibuixos i algunes referències acadèmiques escrites.

Un d’aquests mosaics és el d’Orfeu. He trobat un article en el que s’investiguen les peripècies d’aquest mosaic entre que es va descobrir i ha pogut retornar al seu lloc d’origen i ara ocupa un lloc destacat en aquest museu.

En aquest mosaic es veu a Orfeu, el poeta traci de la mitologia grega, tocant la lira i envoltat d’animals, en un cantó els carnívors, lleons, ossos, lleopards, i porcs i en l’altre, els herbívors, cabres i cavalls. A la part superior hi ha ocells.

Aquest mosaic decorava el terra d’una cambra funerària en una cova.

Ara se sap que és el mosaic més antic dels que s’han trobat a l’antiga Edessa, és del 194 dC. Un altre detall rellevant és que hi consta el nom de l’artista. Però tot això s’ha sabut més tard.

La història de la desaparició i el retorn del mosaic d’Orfeu és força interessant.

En les dècades de 1950 i 1960, Judah Benzion Segal va visitar i estudiar aquí, a Urfa; era molt respectat pel seu coneixement sobre les llengües siríaca i aramea. Les seves exploracions les va finançar la Universitat de Londres i el Pilgrim Trust Fund. 

Abans de que Segal comencés a registrar les restes epigràfiques (inscripcions gravades sobre pedra) que va trobar a l'antiga Edessa, només se n'havien documentat tres de les quatre que s’havien trobat fins llavors; una d’elles es troba al museu d'Arqueologia d'Istanbul i dos mes estan desaparegudes.

Segal va documentar nou mosaics trobats pavimentant les tombes de les coves de la ciutat, que daten dels segles I-III dC.

La importància d'aquests mosaics és que aporten informació sobre les tradicions de les elits d'Edessa, durant el regne d'Osroene (132 aC - 242 dC). En les seves pràctiques funeràries hi afegien tocs de la mitologia grecoromana, i també de la seva identitat local, afegint inscripcions en el seu dialecte local.

Un dels mosaics que va documentar Segal va ser el del poeta grec Orfeu.

En la dècada de 1970, els mosaics de l’antiga Edessa havien patit molt; per negligència, robatori, destrucció... es deia que molt pocs mosaics s’havien conservat en el seu lloc d’origen.

L’any 1998, les autoritats turques van rebre informació de que havien saquejat un dels mosaics fins llavors desconegut. Aquell mateix any, un client va portar a revelar un carret de fotos en una botiga de Sanlıurfa, però no va anar a recollir-lo. Una de les fotografies mostrava un mosaic del regne d'Osroene in situ, i que mostrava els mateixos elements que el mosaic que havia documentat Segal.

El contingut de la foto també mostrava sobre el mosaic una llauna d'adhesiu turc, que era el material que feien servir els saquejadors. Apliquen el fixador enganxós sobre les tesles i després dipositen a sobre una gassa o tela prima; això permet arrencar el mosaic i enrotllar-lo per transportar-lo.
Veient el tema de la foto, el propietari de la botiga de fotografia va entregar les fotografies a les autoritats locals. Les autoritats van reconèixer l’indret, però no sembla que s’avancés més en la investigació.

A finals del 1999 el mosaic net i polit apareixia a Nova York, en un lot de la casa de subhastes Christie's. La descripció que van posar al catàleg va resultar ser errònia; deien que era un mosaic de marbre romà, de la Mediterrània oriental, de l’any 204 dC. No donaven cap explicació sobre la seva procedència. La traducció que van fer dels dos textos que hi apareixen va ser errònia i és el que va fer que la seva datació també ho fos.

La casa de subhastes no va documentar que la inscripció estava escrita en estrangelo, la forma més antiga del siríac, i la llengua franca dels pobles de l'antiga Edessa. Això ja hauria donat als possibles compradors una pista sobre els orígens del mosaic.

El mosaic es va vendre per 85.000 dòlars, al Museu d’Art de Dallas, on va estar exposat sense cridar l’atenció de ningú, fins a l’any 2006.

L’any 2006 el professor John F. Healey de la Universitat de Manchester va traduir correctament les dues inscripcions que hi ha i ho va publicar, indicant on estava exposat el mosaic; l’article sobre la nova inscripció en un mosaic siríac es publicava en el numero del mes d’octubre del Journal of Semitic Studies.

Així, a dalt a l’esquerra hi diu: “Bargased, fabricant de mosaics, va col·locar el mosaic”. La segona inscripció a la part inferior diu: “El mes de nisan de l'any cinc-cents cinc, jo, Pāpā, fill de Pāpā, vaig fer per a mi aquesta cambra de repòs, per a mi, per als meus fills i per als meus hereus. Beneït sigui qui vegi i beneeixi”.

La data selèucida del 505 correspon a l’any 194 dC. El mes de nisan correspon al mes de març/abril.

Aquesta traducció per tant situa la creació del mosaic en el 194 dC i per tant és el mosaic siríac més antic que es coneix.

En el resum de l’article de Healy es menciona la ubicació del mosaic, en el Museu d'Art de Dallas; tot i la importància del seu descobriment, ja que com he dit és l’artefacte més antic conegut que té escriptura estrangelo, les autoritats turques no van fer res, probablement ni se’n van assabentar.

O sigui que l’any 2006 ja es començava a alertar de la importància d’aquest mosaic. L’any següent va ser un arqueòleg i professor turc, Ahi Evran Barış Salman el que se’n va fer ressò.

En el 2008, Salman presentava un article, escrit en turc, en el que documentava que tan sols una petita part dels mosaics descoberts aquí s’havien registrat correctament en el segle anterior. També va assenyalar que, alguns mosaics que estaven fotografies i documentats s’havien perdut o danyat i que alguns havien sortit del país de forma il·legal. 

En el seu article citava que hi havia mosaics del període reial d'Abgar al Museu del Louvre de París, a la Galeria d'Art d'Austràlia Meridional a Adelaida, en un museu japonès i en col·leccions privades a França. I esmentava específicament el mosaic d’Orfeu que estava exposat al Museu d'Art de Dallas, i citava la traducció del mosaic que havia fet el professor Healey, l’any 2006.

L’any 2012 el Ministeri de Cultura turc documentava ja una sèrie de mosaics que s’havien identificat a Sanliurfa però que havien desaparegut. I el mateix any, el museu de Dallas va començar a investigar l’origen d’algunes de les peces de la seva col·lecció.

Quan es va clarificar que efectivament aquell mosaic era el que havia desaparegut d’aquí, per les inscripcions, l’estil, la llengua... es van començar les negociacions pel seu retorn. Al desembre del 2012 el mosaic arribava al museu d’Istanbul i l’any 2015 es va traslladar fins a Sanliurfa.

S’han trobat mosaics d’Orfeu per tot el territori que va ocupar l’Imperi Romà, generalment en grans vil·les. En general es representa a Orfeu tocant la lira i atraient a ocells i animals de diferents espècies cap a ell. Orfeu era tema popular en l’art clàssic, i es va fer servir també en els primers temps de l’art cristià com a símbol de Crist.

Est de Turquia-10. Sanliurfa: museu arqueològic.

Una de les visites que un no es pot perdre de Sanliurfa és la visita al museu arqueològic. De fet aquest museu consta de dues parts, en edificis separats: el museu d’arqueologia i el museu dels mosaics.

Nosaltres vam deixar la visita del museu pel darrer dia; és un bon complement a les visites de Göbekli tepe i Karahan tepe, que nosaltres havíem fet el dia anterior.

El primer museu d’arqueologia va obrir l’any 1969, després s’hi van afegir uns annexos, i finalment, l’any 2015 va obrir les portes en la ubicació actual. És un dels museus més grans de Turquia.

L’any 2023 hi va haver inundacions a la ciutat i el soterrani del museu, on hi havia uns 10.000 objectes guardats va omplir-se d’aigua. Va estar uns mesos tancat i em sembla que feia poc que havia obert quan hi vam anar nosaltres.

Hi ha unes 5.000 peces exposades. Aquí es poden veure objectes trobats a la ciutat, de quan era l’antiga Edessa, i també dels recintes arqueològics de Göbekli Tepe, de Karahan Tepe i de Harran, una altra antiga ciutat que es troba a 44 km al sud-est; també hi ha el que es va trobar en construir les preses d’aquesta zona. De la visita que vam fer als recintes arqueològics de Göbekli tepe i de Karahan tepe enparlo en dues seccions apart.

En la primera sala del museu hi ha els objectes del període assiri, babilònic i hitita. En la segona i tercera sala hi ha les peces que corresponen al neolític, al calcolítics i a l’edat del bronze; s’hi exposen eines de pedra, eines de ceràmica de terracota, segells, collarets, figuretes, eines metàl·liques, ornaments i ídols. És aquí on es troba la figura més emblemàtica del museu: l’Home d’Urfa o el Gegant de Balikligöl.

En la secció etnogràfica hi ha vestimentes, ornaments de plata i de bronze, exemples de cal·ligrafia i Alcorans escrits a mà.

 Com deia, una de les peces estrella és la figura tallada en pedra, en mida real d’un home, aproximadament de l’any 9.000 aC. Fins no fa gaire era l’estàtua en forma de figura humana més antiga del mon, però fa poc se’n va descobrir una altra, a Karahan tepe, que seria més antiga.

L’home de Balikligöl o d’Urfa es va descobrir l’any 1993. L'estàtua fa 1,80 m d'alçada; els ulls estan representats per dos forats fondos, en què en el seu moment hi havia incrustats fragments d'obsidiana negra. Es veu un relleu en forma de V, que tant pot representar el coll d'una peça de vestir com un collaret. S’ha datat com del 9.000 aC.

Durant les excavacions de Göbekli tepe, no es va poder obtenir informació definitiva, sobre si la gent vivia als voltants del jaciment o no. En canvi, a les estructures de Karahan tepe s’hi van trobar eines quotidianes, atuells de pedra, recipients per moldre i grans plats. Això indica que al costat de l’espai ritual de Karahan tepe hi havia zones residencials.

Els mosaics en el període d’Uruk, cap al 3500 aC es feien amb unes peces còniques pintades de colors. Aquest tipus de mosaics ja els havia vist a Uruk, a l’Iraq.