2_Albània. Berat o Berati

Ens dirigim cap al sud, cap a Berat. Durant el trajecte plovia força i hi havia forces embussos a la carretera, especialment en passar prop de Durrës, una ciutat costera important. A partir d’aquest punt comença una vall molt fèrtil, plena de camps cultivats, que degut a les pluges dels darrers dies estaven inundats.

Diuen que en aquesta zona del país hi ha 300 dies de sol. És una llàstima que vam enganxar els dies de pluja. Però no em puc queixar, doncs en arribar a Berat ja no plovia. 

Era ja hora de dinar o sigui que abans de fer cap visita vam menjar en un restaurant al peu d ela ciutadella. Vam prendre un menú molt complet: sopa, amanida, una mena hamburguesa acompanyada de pebrot i albergínia escalivats, patates fregides, i per picar hi havia pebrot en vinagreta i formatge blanc d’herbes. De postres baclava (un pastis de pasta de full farcida i almivarada i poma. Per beure aquí no escatimen el vi, que en general està molt bo, i en acabar t’ofereixen el orujo. Aquest aiguardent el servien en unes tassetes de vidre tallat molt mones. 

A Berat se la coneix com la ciutat de les mil finestres. Té tres barris antics ben diferenciats i en molt bon estat de conservació: Kalaja, que és el castell o ciutadella, Mangalem, al peu del castell i Gorica a l’altra banda del riu Osum que separa els dos barris. Forma part del patrimoni de la humanitat. 

El seu nom vol dir ciutat blanca, i es trona en la muntanya anomenada Tomorr, que té una llegenda curiosa. Es diu que hi havia dos gegants, Tomorr i Shpirag que es van barallar per una noia i en el combat van acabar morint tots dos. La noia molt trista es va acabar ofegant en les seves pròpies llàgrimes, que van donar lloc al riu Osu, que és el que creua la ciutat. La muntanya tomorr és on hi ha la ciutadella i Mangalem i a l’altra banda del riu, Gorica es troba en la muntanya Shpirag. 

El dictador Even Hoxa va declarar Berat com a ciutat museu, l’any 1961. I és que aquest lloc ja estava habitat per una tribu grega en el segle VI a. C. Més tard, cap al 200 a. C. els romans van apoderar-se del lloc, el van destruir i van matar a tots els homes. 

Quan va caure l’imperi romà la ciutat es trobava en la zona fronterera de l’imperi bizantí i va patir diverses invasions. En el segle IX va ser capturada per l’emperador búlgar i va rebre el nom de ciutat blanca, Beligrad. Aquest nom va anar evolucionant fins al de Berat que tenia ja en el període otomà.

Va estar sota control búlgar fins a l’any 1018 en que va passar a mans de l’imperi bizantí, però el segon imperi búlgar la va reconquerir en el 1203. Al llarg dels anys la ciutat va ser conquerida per diferents imperis. Em perdo una mica amb la historia de la regió. En el 1417 la ciutat ja formava part de l’imperi otomà. 

En el segle XVIII, quan encara formava part de l’imperi otomà, era una de les ciutat mes importants d’Albània. 

Berat forma part del patrimoni de la humanitat degut a que reflecteix molt be la coexistència de diferents cultures i religions que hi ha hagut al llarg dels segles (des del IV a. C. fins al XVIII). Aquí es veu be l’estil de les cases tradicionals dels Balcans. Moltes de les construccions que hi ha son dels segles XVIII i XIX.

En aquesta ciutat s’hi poden trobar esglésies bizantines de diferents èpoques, a l’igual que les mesquites. 

Després de que els romans cremessin la ciutat en el 200 a. C. es va reforçar la muralla del castell. De fet, al llarg dels segles es va anar reforçant i reconstruint. Actualment esta força fet malbé però no deixa de ser impressionant. Els edificis que s’hi veuen son del segle XIII. La població que vivia aquí en aquell temps era cristiana i hi havia unes 20 esglésies. En canvi tan sols hi havia una mesquita que la feien servir els soldats del destacament instal·lat aquí. D’aquesta mesquite queda tan sols algunes restes i la base del minaret. Les esglésies que hi havia no han corregut millor sort, en queden poques en peu. 

L’església de Santa Maria de Blachernae és del segle XIII i té un mural del segle XVI pintat per Nikolla Onufri, que era fill del famós pintor albanès Onufri. L’església de la Santíssima Trinitat, del segle XIV, també està coberta per murals.

Fora de les muralles hi ha una altra església, aquesta del segle XIII, dedicada a Sant Miquel. I prop de l’entrada una petita església, la de Sant Teodor que està pintada per Onufri. 

L’església més important és la catedral de Sant Nicolàs, que està restaurada i és on hi ha el museu Onufri. 

Onufri va ser un gran pintor albanès del segle XVI. Era especialista en la pintura al fresc i també en la pintura d’icones. Aquest pintor utilitzava una tonalitat de vermell especial, que du el seu nom: el vermell d’Onufri. I les seves pintures es caracteritzen pel realisme en les faccions, va ser el primer en introduir aquest fet, cada cara era diferent amb expressions i faccions diferents. 

La primera inscripció en la que apareixia el nom de Onufri es va trobar l’any 1951, en una església de la població de Kastoria, que s’havia construït l’any 1547. Aquesta inscripció deia “Soc Onufri i soc de Berat.

L’estil de pintura d’Onufri el va heretar el seu fill Nicolas (Nikolla) però segons diuen els entesos no era tant brillant com el seu pare. En el museu de Onufri s’hi poden veure obres de tots dos, pare i fill, així com d’altres deixebles d’aquest mestre. 

En el museu hi ha a part de diverses icones, objectes de plata diversos. I en el que és la part de l’església impressiona l’iconòstasi de fusta i el púlpit. 

Sortint del museu vam anar a donar una volta per la ciutadella però ja s’anava fent fosc. Es veu la resta de la mesquita blanca i de la vermella, i algunes esglésies ortodoxes. Des d’allà dalt hi ha bona vista sobre la ciutat i el riu que separa els dos barris al peu de les muntanyes. 

Quan vam sortir de la ciutadella ja era fosc, cosa que no costa gaire per aquí en aquesta època doncs a les 5 ja es fosc. Una de les coses que em va xocar en baixar pels carrers empedrats és que moltes cases tenien les finestres tapades amb plàstic. Em van explicar que ho fan per evitar que amb el fred es trenqui el vidre. 

Un cop a baix vam anar a l’hotel a instal·lar-nos; estava al peu del castell, al barri de Mangalem. Després vaig sortir a passejar per aquest barri i vaig aprofitar a comprar un paraigües, el més barat que vaig trobar. 

Hi ha un passeig per vianants en el que hi havia força animació. Hi havia gent passejant, alguns tiraven petards, es veien decoracions nadalenques... Per aquest passeig es veien homes i dones, però en canvi als bars i pels altres carrers tan sols homes. Les botigues no tenien massa il·luminació, en comparació amb el que tenim a casa nostra. 

A l’hotel que estàvem, que era molt familiar, ens van dir que tenies que reservar taula per sopar, tot i que no estava massa ple. Vaig provar un plat típic de la ciutat: una pasta de full farcida amb patates, carn, verdures, formatge i un toc de menta. Estava molt bo. Acompanyat amb el vi em va costar 700 lekes (menys de deu euros). 

Al matí següent vam visitar el barri de mangalem; vam començar per una mesquita que hi havia al costat de l’hotel. És una de les més antigues del país. L’interior és senzill, pintat de blanc i sobre aquest fons destaquen decoracions en fusta i un sostre bellament decorat. En aquesta població són especialistes en el treball de la fusta. 

Molt a prop d’aquesta mesquita hi ha una tekke Helveti. Va ser construïda en el segle XV i reconstruïda en el 1782. Era el centre de culta de la secta Helveti dels sufís bektaixís. Hi ha un porxo a l’entrada i una sala de pregària amb frescos a les parets. El sostre és de fusta i també està pintat. La paret té alguns forats que serveixen per millorar l’acústica de la sala. Les columnes del porxo les van treure de l‘antiga ciutat d’Apolònia. 

Més enllà trobem les restes de l’antic palau del paixà de Berat, i a la vora la que es coneix com la mesquita dels solters. Es va construir a començaments del segle XIX i la feien servir els artesans solters que eren els que feien guardià a la nit, vetllant per la ciutat. Les parets exteriors tenen unes franges decorades que l’hi donen un cert encant.

Un cop a la vora del riu Orumi vam creuar a l’altra banda, per recórrer el barri de Gorica i tenir vista sobre els de l’altra banda, Mangalem i Kalaja. Havia deixat de ploure i es veien una mica les muntanyes nevades. Es veuen algunes esglésies enfilant-se per la muntanya, i també es pot veure la via que hi havia per pujar aigua del riu en cas de setge i que també servia per poder escapar. Suposo que arribava a dalt de la fortalesa. 

El barri de Gorica té carrers estrets, empedrats, les cases de parets blanques i totes amb flors a les finestres. Per aquest país és típic trobar cases en que són més estretes de la part baixa que les plantes superiors. M’expliquen que és una forma de guanyar espai, ja que hi ha poc terreny per edificar. 

Estava morta de set i en un bar vaig agafar una ampolla que em va semblar aigua. N’hi havia de diferent colors, però com que no entenia que hi posava no vaig fixar-m’hi gaire. Era aigua amb gas amb gust de fruites. No estava malament.

Vam tornar a creuar el riu pel pont Gorica. Un viatger turc dels segle XVII en els seus relats parlava del pont que unia els dos barris de la ciutat, dient que era de fusta de roure suportada sobre pilons de pedra. Més tard, en el 1777, el paixà Ahmet Kurt el va fer construir en pedra. Ara bé unes importants riuades el van destruir cent anys més tard. Es va reconstruir diverses vegades, fins que a començaments del segle XX es va recuperar la forma original del segle XVIII. Actualment el pont té 130 metres de llarg i nou arcades.

Albània_4: Berat

Vista de la vall del riu osum.

La carretera cap a Berat te trams molt bonics però com que hem dinat molt tard de seguida ha sigut fosc i no es podia veure el paisatge, a part de que la pluja dificultava que es pogués veure res.

L'hotel senzill, amb habitacions petites i el bany una mica mal dissenyat: sense plat de dutxa i per tant s’inunda tot. En canvi el menjador és espaiós i agradable. El menjar molt bo. Ens van preparar uns entrants variats: dolmades, crema de formatge blanc tipus feta, uns mini pans molt bons, una pasta de full amb espinacs i formatge i olives. Tenen una bona varietat d’olives i totes elles molt gustoses. De segon ens van portar un rotllo de filet de porc amb formatge i nous a dins. Per postres: pa de pessic i fruita: kiwi, taronja, plàtan i poma amb canyella. Potser em descuido alguna cosa. El cas és que era abundant i molt bo. Una copa de vi de la regió val un euro i està francament be. En acabar ens van donar una ampolla d'aigua a cadascú per endur-se’n a l’habitació.

Museu etnogràfic

El riu Osum creua la ciutat de Berat i l'hotel està situat sobre un turo amb vistes sobre la vall i el riu. Segueix plovent.

Una de les activitats estrella del poble és el ràfting per l’Osum. Pel vídeo que ens ensenyen el paisatge del canyó deu ser fantàstic, però amb el temps que fa passen les ganes d’anar-hi. No tenia cap interès en fer ràfting, però si que pensava que potser aniria a veure el paisatge. Ara be, plovent, amb boira, vaig tenir claríssim que preferia quedar-me per Berat.

Aquesta ciutat està considerada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Durant l’època comunista se la coneixia com la ciutat de les mil finestres. És el centre comercial d’aquesta regió, que es dedica a l’agricultura; els productes que destaquen són el tabac, vinyes, oliveres i arbres fruiters. A la vora hi ha les muntanyes Tomorri amb el seu pic més alt que s’anomena Partizanit i té 2416 metres.

Està ubicada en un antic emplaçament il·liri, del segle IV o VI a. C. (he trobat les dues informacions). La ciutat està construïda en terrasses sobre el riu Osum. És una de les ciutats otomanes millor conservades dels Balcans; es diferencien tres barris, a part del modern: la ciutadella medieval a la part alta de la muntanya i el barri que es troba a la seva vora (barri de kalajë), al peu de la muntanya o a la part més baixa hi ha el barri musulmà anomenat Mangalem, i a l’altra banda del riu hi ha el barri anomenat Gorica. Hi ha diferents mesquites, tant a l’interior de la ciutadella com a la ciutat de la part baixa. A més, algunes esglésies ortodoxes, a una i altra banda del riu.

Visita a les bodegues Çobo

Plovia molt i no era massa atractiu estar passejant pel poble, així que vam anar al museu etnogràfic. Com que la ciutat s’enfila per la muntanya els carrers son bastant empinats i com que son de pedra amb l’aigua rellisquen força. Em meravella la facilitat i agilitat de la gent gran d’aquí, per pujar aquests pendents sense bastó ni res.

Ciutadella

El museu està ubicat en una casa tradicional, que combina la pedra blanca, molt característica d’aquí amb al fusta. Per una escala exterior es puja al pis, que té com una balconada coberta de fusta, amb vistes a la vall i al poble, catifes al terra i unes taules baixes on devien seure a prendre el te i la fresca. Hi ha diferents habitacions al voltant de la sala distribuïdor; en una habitació hi ha un teler i al costat un bressol, ens ensenyen com les dones podien anar gronxant a la criatura mentre teixien. 

Hi ha sales on es rebien les visites, a la part alta de la paret es veuen unes petites finestres amb entramat de fusta, des d’on, camuflades, miraven i escoltaven les converses les senyores. Darrera l’habitació hi ha un petit passadís que els hi permetia pujar allà. Vaig mirar-m’ho i no tenien massa espai on estar, era una passarel·la no massa ampla. Les habitacions i salons estan decorats reproduint l’ambient del passat, amb diferents objectes i robes. Les habitacions tenen llar de foc, suposo que aquí l’hivern deu ser molt fred. Hi ha un alambí en metall, coberts de fusta, unes taules de bronze amb un cobert on es devia conservar el menjar calent... vaig trobar interessant la visita, ja que et permet veure com son les cases per dins, i intentar imaginar una mica la forma de vida.

Ara, que estic llegint algunes de les obres de Ismail Kadaré, les seves descripcions em fan recordar aquell paisatge i les cases que vaig visitar. 

Sortint d’allà vam anar a visitar les caves Çobo. Són les més importants de la regió. La família Çobo té tradició vinícola des del 1900 però amb el comunisme les empreses privades estaven prohibides i aquesta família, per tal de preservar la tradició va anar transmetent els coneixements de generació en generació, fins a la caiguda del comunisme. Durant el període comunista, cada família podia fabricar i consumir una ampolla de vi, el dia de la festa d’any nou. Era en aquesta ocasió quan es parlava en la família de la fabricació del vi i s’anaven transmeten els coneixements. A començaments dels anys 1990 un dels germans Çobo estava estudiant a Itàlia i va conèixer algú que es dedicava a la fabricació de vins. Això l’hi va permetre aprendre molt sobre el tema, i va poder recuperar la tradició familiar. 

Vam fer un tast de vins i vam provar un blanc afruitat (shesh i bardhë)  i un més sec, que és un dels vuits millors vins blancs (E Bardha e Beratit o blanc de Beratit) i d’un raïm d’aquesta regió. Vam provar també un negre boníssim, un Kashmer, que ve de  kabernet, shesh i merlot. Aquest vi només es ven a les caves. I per acabar un raki, de color fosc, molt perfumat, però amb gust a raki, el perfum era més olfactiu que de tast.

Dinem a l’hotel: una sopa, després una peça de pasta de full amb espinacs i carn de  porc amb patates. No estava malament. Després de dinar pugem cap a la ciutadella. Com ja he comentat, la ciutadella es troba a dalt del turó a 187 m d’alçada. En aquest indret hi havia hagut una fortalesa il·líria en el segle IV a.C. que va ser remodelada en el segle XII i utilitzada pels turcs. A l’edat mitja hi havia al seu interior 24 esglésies ortodoxes.

Minaret de la mesquita vermella

Comencem visitant el museu Onufri, un museu d’icones, on un dels autors més rellevants és el pintor Onufri que va viure en el segle XVI. Hi ha bastantes obres seves i també dels seus deixebles. Les seves pintures es caracteritzen pel pigment vermell utilitzat. Segons diuen, les anàlisis realitzades indiquen que és un vermell que no es troba en cap altre lloc. No sé si és per la tonalitat o per la seva composició química. Hi ha algunes icones molt boniques, i les obres d’Onufri trobo que tenen un encant especial. El museu està en una església del 1797, que havia sigut construïda sobre l’antiga catedral ortodoxa. Aquesta església té un iconostasi impressionant. 

Vista del riu osum des de la ciutadella

Hem passejat per la ciutadella; m’encanta, tot i que plou i és un incordi, però estem sols per allà, els carrers empedrats, del mateix color de pedra que les parets, silenci, la pluja... tot plegat em dóna una sensació de calma molt agradable. El recinte és força gran. Llegeixo a la guia que hi ha 24 torres. Es van trobant petites esglésies i restes de la mesquita blanca i la vermella. De la vermella només queda el minaret, i abans de que em diguessin què era, jo em pensava que era una xemeneia. Aquestes dues mesquites eren del segle XV i la mesquita vermella va quedar molt destruïda pels bombardejos alemanys durant la segona guerra mundial.

També es pot veure l’antiga cisterna, que subministrava aigua al palau dels governadors otomans. Passejant per l’interior del recinte es troben doncs esglésies ortodoxes i mesquites. Aquí conviuen sense problemes cristians i musulmans.  

La vista des de la ciutadella és molt bonica, sobre el riu osum, que fa moltes ziga-zagues, que semblen vuits, i diuen que el seu nom pot venir d’aquí. De baixada hem anat gaudint del passeig, observant les cases, la gent... i com que s’anava fent fosc han anat encenent-se els llums, i realment fa molt bonic. El que deia abans de la convivència de dues religions es posa de manifest en una mesquita i una església, que estan una al costat de l’altra. Hi ha molt gent pel carrer, especialment homes i sobre tot en els bars.

El riu osum en el seu pas per la ciutat està creuat per dos ponts. El més antic és el pont gorica, que és l’accés cap al barri del mateix nom. El primer pont, del 1780, era de fusta i més  tard va ser reconstruït en pedra, entre el 1920 i 1930. Té 129 m de llarg, i una alçada per sobre el nivell de l’aigua d’uns 10 metres. Té set arcs. Hi ha una llegenda local al voltant d’aquest pont. Quan s’estava construint el pont (no sé si el de fusta o el de pedra) no hi havia forma d’acabar-lo ja que sempre s’ensorrava. Van fer consultes per veure que podien fer per protegir el pont dels mals esperits i els hi van dir que havien d’enterrar-hi una dona per assegurar el pont. La dona escollida tenia un fill i va demanar que no l’enterressin del tot, només a mitges, així podria seguir veient créixer el seu fill i podria tocar-lo. Des d’aquell dia no hi va haver més problemes amb la construcció del pont i ha sigut sempre segur. Per això pels albanesos aquest pont té un valor especial. 

Aquí hi ha molta por al mal d’ull. Els ulls son el mirall de l’ànima, i les mirades d’enveja i gelosia consideren que te poden fer molt de mal. És per això que es protegeixen. A les teulades de les cases, a les parets, als balcons, hi ha nines de roba o peluixos penjats, o cranis d’animals; encara hi ha famílies que envien als nens a l’escola amb un all a la butxaca, perquè els protegeixi.

Esglèsia de san Spiridon

Berat o Berati, el poble de les mil finestres, una sobre l’altra, és un poble entranyable i malgrat la pluja m’ha encantat. I per com està tot, fa l’efecte de que aquí hi plou bastant. 

Ha plogut tota la nit però per sort al matí està ja serè. Hem creuat el pont gorica per arribar al barri cristià de l’altra banda del riu osum. Visitem una petita església dedicada al sant grec Spiridon, que es pot veure representat en una de les pintures de l’iconostasi. 

El barri es agradable, de carrers estrets i empedrats i cases també de pedra, pintades de blanc.  

Creuem altra cop el riu per un altre pont i passegem pel barri Mangalem; entre altres coses es pot veure la mesquita dels solters, construïda en el 1827. L’hi donen aquest nom perquè és la mesquita a la que acostumaven a anar els nois que treballaven allà a la vora.

Berati te diferents barris, i tant els d’un costat de riu com els de l’altra, estan molt animats. Les cases s'enfilen per la muntanya, i degut al seu estil de construcció dóna aquest aspecte de tantes finestres. La construcció de les cases és peculiar: la part alta està construïda en pedra blanca i té moltes finestres, mentre que la part baixa és de fusta i amb poques finestres. Així tenien una part de la casa més càlida i una més fresca, i segons l’època de l’any vivien en unes o altres habitacions. 

Aquí viuen al menys dues generacions juntes en la mateixa casa; la noia quan es casa va a viure amb el marit a la casa dels pares del noi. El problema és que a vegades la relació amb la sogre no es bona, i actualment la situació s’agreuja quan els homes van a treballar a l’estranger, i queden vivint juntes la sogre i la jove, sense el fill que ajudi a que la relació no sigui tensa. Ens expliquen que no fa massa dues joves van matar a la sogre perquè deien que era com a defensa ja que sinó acabaria matant-les ella.

Pont Gorica

Berati és una ciutat estètica i agradable. La gent ens mira amb curiositat, ens aturen per establir una mica de conversa, ens pregunten d’on som, quants dies ens quedem, què visitarem... una  breu conversa. Senten curiositat però tampoc s’entretenen massa a parlar. Actualment a les escoles estudien anglès, italià i francès i ara, poc a poc incorporen també l'alemany.

A Berat s’hi ha trobat diversos manuscrits antics, còdex, els més importants el còdex porpra i el còdex auri. 
El còdex porpra de berat està escrit en una tinta de color porpra especial i està escrit en grec. Va ser descobert en el 1868 i sembla que es devia escriure en el segle VI. El còdex auri és del segle IX i també està escrit en grec. Hi ha evidencies que indiquen que en aquesta regió eren habituals aquest tipus de manuscrits, ja que des del segle VI fins al segle XIX venien estudiants de la regió a estudiar aquí. Dels 100 còdex que hi ha a l’arxiu nacional de Berat, 70 eren originaris d’aquesta ciutat.