A uns 25 km de Srinagar, a la ciutat de Pattan, hi ha les
ruïnes del temple hindú Sugandhesa, dedicat a Xiva.
El Rajatarangini (el riu dels reis) és una crònica llegendària
i històrica de la part nord-occidental del subcontinent indi, particularment
dels reis del Caixmir. Va ser escrit en sànscrit per l’historiador del Caixmir
Kalhana, al segle XII dC.
En aquesta crònica s’esmenta que a Pattan es van erigir tres
temples que antigament s’anomenaven Sankarapurapattana, pel nom del seu
fundador, el rei Sankaravarman (883-902). De fet em sembla que aquest és el nom
de la nova ciutat que va fer construir i en la que s’hi van erigir els tres
temples. Aquest tres temples són: Sankaragaurisvara, Sugandhesa i
Ratnavardhanesa. El primer, és el temple més gran que es troba prop de Pattan,
va ser construït pel rei, el segon, que és el més proper a Srinagar, porta el nom
de Sugandha, la seva reina, i el tercer, del qual fins ara no s’ha trobat
rastre, va ser construït per Ratnavardhana,
el seu ministre. Tots tres estaven dedicats a Xiva.
Kalhana esmenta que, de
la mateixa manera que un mal poeta roba material d’altres poetes, un mal rei
saqueja altres ciutats. Sankaravarman va saquejar el proper lloc budista de
Parihaspora per construir la seva nova ciutat. Diu que van ser les males
accions del rei les que van portar a la gent a oblidar el nom real d’aquesta
ciutat i en lloc d’això l’anomenaven simplement Pattan (ciutat o camí). També
esmenta que la fama de la ciutat no es basava en els temples, sinó en la
fabricació de draps de llana i comerç de bestiar.
Un estudi dels danys al temple de Sugandesha suggereix que una
part de les parets exteriors es va ensorrar al segle X o XI, i també es van
patir danys significatius en el terratrèmol de 1885. Em sembla que també es
qüestiona desi es va arribar a acabar la construcció.
Reconstruir el que vam fer aquest dia em costa una mica ja que
tinc molt poques notes i les fotografies tampoc m’ajuden gaire a ubicar les
coses.
Vam arribar fins a Sopore, prop d’allà vam visitar un mausoleu
des d’on hi havia vista sobre el llac Wular. D’aquí vam anar a un poble que no
he sabut trobar al mapa, Oloso, o alguna cosa similar i acabem anant al llac
Manasbal.
Aquí hi ha el segon mercat de fruites més gran d’Àsia. Aquest
mercat facilita al voltant del 40 % de la producció i venda de pomes a la vall
del Caixmir; això fa que a Sopore se la conegui com “la ciutat de la poma del
Caixmir”.
A més, la ciutat està propera al llac Wular, un dels llacs
d’aigua dolça més grans d’Àsia, i una font important de peix per a la vall del
Caixmir. També es distingeix per la seva producció de castanyes d’aigua.
Antigament la ciutat s’anomenava Suyyapura, i la va fundar un
reputat enginyer caixmiri, Suyya, en la segona meitat del segle IX.
He trobat una mica d’informació sobre aquest enginyer.
El Caixmir patia constants inundacions i això provocava pèrdues
de les terres cultivables i de retruc, manca d’aliments. El rei Lalitaditya,
que va governar el Caixmir a mitjans del segle VIII, va drenar amb grans
esforços una mica d’aigua de la vall, i hi va haver una certa millora en les
collites, però no eren suficients.
No es coneix l’origen de Suyya, el seu naixement està envoltat
de misteri. Es deia que pels seus actes, que eren meravellosos, no podia haver
nascut del ventre d’una dona. Es diu que quan era un nadó, una dona de nom
Suyya el va trobar en una olla de terra que hi havia al costat de la carretera,
el va recollir i el van anomenar Suyya. El nen va créixer i es va convertiren
un jove intel·ligent; quan ja tenia una mica d’educació es va convertir en
professor dels nois locals. Suyya va arribar a ser conegut com un gran enginyer
de la cort del rei Avantivarman.
Suyya va agafar moltes olles plenes de diners en un vaixell i
es va dirigir cap a Madavarajya, el districte del sud de la vall. Va llançar
una olla de diners a un poble anomenat Nandaka,
que estava submergit per l’aigua de la inundació; després va tornar
precipitadament, anant a Yakshadar prop de Khadanyar per sota de Baramulla i va
llançar grapats de diners al riu. La gent pensava que Suyya estava boig, però
el rei estava expectant a veure què en sortia de tot allò.
L’exactitud topogràfica de Kalhana en els seus relats sobre la
regulació de les aigües del Vitasta que va fer Suyya, ajuda a traçar el curs
original del riu i els canvis que ha patit després el seu curs. Anteriorment,
el Vitasta i el Sindh es trobaven prop de Trigami, convertint una gran àrea en
un pantà. Però Suyya va planificar la seva confluència a Shadipur i va regular
el curs del Vitasta de tal manera que fluïa a través del llac Wular. El curs
dels afluents també es va regular de manera similar. L’aigua es canalitzava amb
finalitats de reg i a cada poble se li assignava tanta aigua com fos necessària
per als seus cultius.
Sembla que en el segle XV hi va haver una explosió que va
destruir Suyyapura i els arxius oficies es van perdre.
Nosaltres vam arribar a Sopore, i vam trobar un bon embús de
cotxes, tot estava molt col·lapsat. Després tinc alguna fotografia, que suposo
que és de la ciutat, amb tot tancat. No sé si era per la vaga general o pel
ramadà.
Del mausoleu les fotografies no donen cap pista sobre on és ni
de quin mausoleu es tracta.
La grandària del llac varia molt segons les estacions, de 30
km2 a 189 km2 (em sorprèn aquesta diferència tant gran, no sé si els valors són
correctes).
L’any 1444 el soldà caixmiri Zain-ul-Abidin va ordenar la
construcció d’una illa artificial enmig del llac.
Segons les creences tradicionals, a la vora del llac hi havia
la ciutat del rei Raja Sudrasen. A causa dels seus crims, el nivell de l’aigua
del llac va pujar i el rei i tots els seus súbdits van morir ofegats. Es deia
que durant els mesos d’hivern, quan el nivell de l’aigua baixava, es podien
veure les ruïnes del temple.
Mitja hora més tard arribàvem a un poble, que jo he anomenat
Oloso, perquè és el que tenia anotat, però com que no l’he trobat al mapa, deu
ser algun altra nom, tot i que no n’he vist cap que s’hi assembli.
El poble és on viu la família del Tarik, que em sembla que era
el nostre guia local. Les noies molt desinhibides, volien mirar i tocar tot el
que dúiem, i és que sempre duem un munt de coses que ells no fan servir.
Després de dinar vam continuar ruta cap al llac Manasbal.
