La part índia té la capital a Srinagar; està dividida per dues
regions administratives, Jammu i Caixmir, que formen un estat de la Unió Índia.
La part de Pakistan, anomenada Azad Kashmir (Caixmir lliure), té la capital a
Gilgit.
El mapa que he trobat més clar sobre el territori del Caixmir i
la disputa territorial que hi ha, és el que poso aquí. M’agrada perquè es veu
el territori que ocupava l’antic estat principesc de Jammu i Caixmir, marcat
per la línia vermella. La zona en verd és la que està sota control pakistanès,
lazona taronja està controlada per l’Índia i la zona marronosa d’Aksai Chin
està sota control xinès.
http://www.lib.utexas.edu/maps/middle_east_and_asia/kashmir_disputed_2003.jpg
És un país molt muntanyenc, ja que és ocupat totalment per la
serralada de l’Himàlaia i per les valls de l’Indus i del Sind.
La dinastia de Gonanda que va substituir els kushana s’hi va
establir al segle I o al segle II i va perdurar fins al segle IV o V. Sota
aquesta dinastia el budisme va entrar en decadència.
La dinastia Karkota es va fundar el 627. Muktapida Lalitaditya,
el sobirà més gran, va conquerir Kangra, Punch, Rajauri i Jammu; vers el 732 va
enviar una ambaixada a l’emperador xinès Xuanzong (713-755) per demanar ajut
contra els àrabs que venien pel sud i els tibetans i turcs pel nord. El budisme
hi va tornar a prosperar.
Poca poc els reis d’aquesta dinastia van anar perdent poder a
mans dels caps feudals. El rei Kshemagupta (951-960) va quedar dominat per la
reina Didda, filla del senyor de Lohara, i a la mort del marit va pujar al tron
després de matar els seus fills i nets.
El 1014 Mahmud de Gazni va intentar envair el país, però no va
tenir èxit. La major part dels reis de la dinastia de Lohara foren incompetents
i la situació es va deteriorar. Els damars (caps feudals) van augmentar el seu
poder i amb les seves revoltes constants van portar la confusió al país.
Aprofitant la situació de caos, Rinchana, fill d’un cap ladakhi
refugiat al país, va prendre el poder i es va convertir a l’islam sota
influència d’un sant conegut com a Bulbul Shah, i va prendre el nom de Sadr
al-Din. Quan va morir, la seva esposa Rami Kota, per consell dels nobles, es va
casar amb un germà de Suhadeva, que va pujar al tron amb el nom de Udayanadeva.
Mort aquest el 1338, va prendre ella mateixa el poder que li fou disputat per
un general probablement d’origen turc, Shah Mir, un dels nombrosos caps
mercenaris turcs que servien als reis hindús
Durant aquesta dinastia va arribar al país, i s’hi va quedar
uns anys, un santó, Sayyid Ali
Hamadhani (setembre del 1372) que va fer moltes conversions a l’islam. El seu
fill, Sayyid Muhammad, va intentar introduir la xaria i crear la funció de
Shaykh al-Islam i va fer perseguir els hindús i destruir els seus temples.
Es van produir diverses guerres civils successòries i hi va haver intrigues dels nobles. El novembre de 1540 Haydar Mirza Dughlat, cosí de l’emperador mogol Baber, al servei d’Humayun, va envair el país i ocupar el poder en part del país. Les seves disposicions religioses en favor de l’hanafisme van provocar la revolta dels nobles que el van derrotar i matar l’octubre de 1551; llavors els nobles (les famílies Rayna, Magre i Chak) es van disputar el poder. Finalment els Chak, originaris del Dardistan i xiïtes, van emergir com a triomfadors. La dinastia Chak va tenir el poder fins al 1586.
Akbar no va respectar l’acord i va fer empresonar Yusuf; mentre
els nobles havien posat al tron al seu fill Yakub Shah, que era valent i ple de
recursos, però va voler imposar el xiïsme com a religió i molts nobles sunnites
es van entregar a Akbar. L’emperador va enviar un exèrcit potent, dirigit per
Kasim Khan i Yusuf Khan Ridwi; Yakub va combatre amb valentia però, traït per
un dels seus, es va haver de rendir (juliol de 1586).
Jahangir hi va anar vuit vegades i durant el seu regnat els
Chak es van revoltar dues vegades. Durant el seu govern es va conquerir
Kishtwar. El 1632 Xa Jahan va nomenar governador a Zafar Khan que va fer abolir
tots els impostos opressius. Sota Xa Jahan es van conquerir Baltistan i Ladakh.
Amb la mort d’Aurangzeb, en el 1707, la situació va començar a
empitjorar. El 1747 els nobles caixmiris van escriure a Ahmad Shah Abdali per
demanar-li annexionar el Caixmir. Ahmad Xa (ara Ahmad Xa Durrani) va enviar un
exèrcit, l’any 1752, que va ocupar el país amb certa facilitat després de
derrotar un exèrcit mogol.
Començava el període afganès dels Durrani. La dominació
afganesa va ser dura, el els ciutadans van patir una important càrrega
d’impostos i els xiïtes eren perseguits.
Com que els caixmiris havien patit molt amb els afganesos,
inicialment van donar la benvinguda als nous governants sikhs. No obstant, els
governadors sikhs van resultar ser durs i opressius; potser tenien una certa
llibertat per actual amb duresa al Caixmir, ja que estaven lluny de la capital
de l’Imperi Sikh, Lahore.
El Caixmir havia començat a atraure visitants europeus, alguns
dels quals escrivien sobre la pobresa estesa entre els camperols musulmans i
sobre els impostos exorbitants sota els governants sikhs. Els alts impostos,
segons alguns relats contemporanis, havien despoblat grans extensions del camp,
permetent que només es conreés una setzena part de la terra cultivable. Molts
camperols del Caixmir van emigrar a les planes del Panjab.
L’estat de Jammu, que havia anat ascendint en importància
després del declivi de l’Imperi Mogol, va quedar sota el domini dels sikhs
l’any 1770. Més tard, el 1808, va ser conquerit completament pel maharajà
Ranjit Singh.
L’estat Principesc del Caixmir i Jammu (com es va anomenar
inicialment) combinava regions, religions i ètnies dispars. A l’est, Ladakh era
ètnicament i culturalment tibetà i els seus habitants practicaven el budisme.
Al sud, Jammu tenia una població mixta d’hindús, musulmans i sikhs. A la vall
central del Caixmir, la població era majoritàriament musulmana, majoritàriament
sunnita, però també hi havia una petita però influent minoria hindú, els
pandits bramans del Caixmir. Al nord-est, el Baltistan poc poblat tenia una
població ètnicament relacionada amb la de Ladakh, però que practicava l’islam
xiïta. Al nord, també poc poblada, l’Agència Gilgit era una àrea de diversos
grups, majoritàriament xiïtes. I a l'oest, Punch estava poblada principalment
per musulmans d’una ètnia diferent a la de la vall del Caixmir.
Ranbir Sing va succeir al seu pare (Gulab Singh) el febrer de
1856 i va intentar millorar la situació econòmica però quant a religió no va
canviar res. El va succeir l’any 1885 el seu fill gran, Pratap Sing, però com
que era de caràcter dèbil va estar sota una regència controlada pel resident
britànic. Finalment va recobrar els poders el març de 1921. Durant aquest
període, sota el resident, es van fer nombroses reformes i la situació dels
musulmans va començar a millorar però no en mesura suficient.
Deixem Dras enrere per dirigir-nos ja cap al Caixmir. La primera nit la fem a Sonamarg i després quatre nits més a Srinagar.
Per la carretera seguim trobant molts controls militars, garites
fetes amb sacs amb un parell de soldats vigilant, campaments militars...
En el 2009, quan jo vaig fer el viatge, la carretera de Kargil a
Sonamarg tenia una normativa especial pel trànsit de camions: al matí podien
circular en direcció a Sonamarg i a la tarda ho feien en direcció a Kargil.
Així s’evitava que es creuessin dos camions i entorpissin el pas.
A l’hivern, degut a la neu sovint està tancat, i és per això
que a finals del 2022 es va començar a construir un túnel per evitar haver
de creuar aquest pas.
Durant la Primera Guerra del Caixmir, l’exèrcit pakistanès va
conquerir, l’any 1948, el pas de Zoji La. L’exèrcit indi en va recuperarel
control el primer de novembre, en un assalt amb el nom en clau d‘Operació Bisó;
aquesta operació va aconseguir el seu objectiu principalment a causa del
sorprenent ús de tancs per part de les forces índies. En aquell moment, aquesta
era l’altitud més alta a la qual els tancs havien operat en combat al món.
Creuar aquest pas comporta un canvi espectacular de paisatge; apareix el verd, les prades, avets...
