Xipre_23: Retorn a Làrnaca

Els dies de vacances s’acaben i retorno cap a Làrnaca. És curiós que després de recórrer la illa la ciutat em sembla diferent, sense que sàpiga dir ben be perquè. Suposo que influeix el fet de que ja em resulta familiar i m’oriento més fàcilment, i que m’he anat fent al tarannà de la gent de per aquí. Tenia un dia i mig per passejar i perdre’m per la ciutat, temps de sobre per veure tot el que hi ha, inclosos alguns museus, però va ser una mica decebedor ja que la majoria de coses estaven tancades.

Vaig començar anant a la Fundació arqueològica Pierides. Aquí vaig tenir sort, estava oberta i no massa lluny de l’hotel. Pierides en el 1839, per tal de protegir les restes arqueològiques de la zona dels lladres i saquejadors de tombes, va crear aquest museu. La col·lecció la van anar ampliant al llarg dels anys els seus descendents. L’edifici és de l’any 1825 i era la casa de la família. És petit però tenen peces molt boniques, que recorden les que es veuen al museu de Nicòsia. A més, hi ha alguns plats i bols de ceràmica que trobo sorprenents ja que recorden dissenys moderns. 

En sortir del museu vaig agafar el bus per anar cap al llac salat. Fa un bon recorregut per la part alta de la ciutat, es passa fins i tot per l’aeroport i al final arribes al llac. Aquest llac acumula aigua de la pluja i a l’estiu diuen que queda gairebé sec. Ara sí que tenia aigua i hi havia un bon grup de flamencs, encara que estaven una mica allunyats de la vora. 

He llegit que les descobertes arqueològiques indiquen que on ara hi ha el llac a l’edat del bronze hi havia un port comercial. Aquest llac està gairebé a tocar del mar, i suposo que el perfil de costa ha anat canviant al llarg dels segles. El poble que hi havia va quedar abandonat en el 1050 a. C. i segons sembla va ser a posteriori que es va convertir en el llac salat. Durant segles s’ha extret sal del llac per exportar. 

Hi ha un camí que circumval·la el llac; està ben acondicionat i en alguns trams és agradable ja que passa allunyat de la carretera però en altres trossos és una vorera al costat de la carretera, pel que el sorll dels cotxes trenca l’encant. A la primavera deu ser molt bonic i agradable; ara no estava malament, però se’m va fer una mica monòton. Des d’on ens havia deixat el bus fins a la pista que porta fins a la tekke hi ha una bona caminada.  

La Hala Sultan Tekke és un centre de culte musulmà. Tekke vol dir convent i probablement hi havia hagut un convent aquí. És un dels seus llocs sagrats ja que segons diuen aquí va caure de la mula la tia de Mahoma (en un altre lloc llegeixo que era la seva dida) i va morir. Va ser enterrada aquí i es va anar ampliant el recinte, que primer devia tenir tan sols una mesquita. Ara es veuen diferents construccions, la tomba, un mausoleu, la mesquita.... És bonica de veure i el lloc té molt encant. De totes formes no m’hi vaig entretenir gaire ja que havia vist que just al davant hi ha una parada de bus, que passa cada dues hores i faltava poc temps perque passés. O sigui que si volia estalviar-me la caminada de tornada i la pluja, ja que estava punt de descarregar un bon xàfec, em convenia agafar aquell bus. 

De retorn a Làrnaca vaig anar cap al fort seguint la platja i just al seu darrera hi ha la Gran mesquita. Aquest edifici era inicialment una església, construïda en el segle XVI, però quan Xipre va ser ocupada pels turcs van convertir-la en mesquita. Després de la invasió del nord de la illa, tot i que molts musulmans van marxar de la ciutat, la mesquita es va conservar i segueix havent-hi culte. L’edifici actual correspon a la restauració que es va fer en el segle XIX. Hi ha un petit cementiri al jardí del davant i l’edifici té dues plantes, a la planta baixa és on entren els homes i les dones pugen a la part de dalt. Hi ha un munt de sabates a la porta i les dones m’animen a que entri, però em va fer molta mandra descalçar-me, ja que plou i anava xopa de roba i de peus. O sigui que tan sols vaig donar una ullada des de la porta. 

Seguint per la platja, més enllà del fort hi ha uns quants restaurants on es menja molt be i és una zona que està plena de gavines i algun que altre local les alimenta, amb el que no tenen por de la gent. 

Diumenge al matí a primera hora la ciutat tenia un aire tranquil, circulava poca gent, tant sols es veia algú que anava o venia de comprar el pa i els que dormen al carrer es llevaven i buscaven un racó solejat on passar l’estona. La ciutat està engalanada per les festes nadalenques i de cap d’any; trobi una plaça plena de cafès amb terrassa, en la que hi ha un gran arbre, i la plaça té com una mena de tendal de llums, que a la nit fa molt bonic.

Vaig anar cap a Kition; ja sabia que estaria tancat però volia veure l’emplaçament on havia estat l’antiga ciutat: Pensava que des de fora es veuria alguna cosa, però no és així, no es veu res. 

Antigament on ara hi ha Làrnaca hi havia un assentament anomenat Kition, que es va fundar en el segle XIV a. C. i va ser un port important gràcies a les exportacions de coure. 

Tot i que no vaig poder veure res, el fet de que aquestes ruïnes estiguin una mica lluny del centre em va permetre veure altres barris de la ciutat, menys transitats pels turistes i vaig trobar alguna que altra església. Una d’elles va ser l’església ortodoxa chrysopolitissa. La vaig trobar molt bonica. En aquell moment estaven dient missa i estava plena; a fora hi havia forces homes fumant i nens, esperant que acabés la cerimònia religiosa. És una església del segle XIX que està construïda sobre una anterior,de la que em sembla que ha agafat el nom, que vol dir “torre daurada”.  

El museu d’història natural en principi estava obert en diumenge, però no va ser així. El següent intent per veure un museu va ser en el paleontològic, tampoc vaig tenir sort, ja que estava en obres. O sigui que una mica cansada de deambular sense poder visitar res vaig tornar cap al port i al passeig marítim, allà sí que hi ha animació. 

Els cafès i bars estan plens de gent. Em dóna la sensació de que a totes hores hi ha gent menjant i bevent. Els plats aquí són molt abundants, de fet amb un sol plat n’hi ha prou per un bon àpat. Un dia vaig demanar calamarsets i n’hi havia uns 18 o 20. Em va costar d’acabar-me’ls. Un altre cop vaig prendre unes boletes de formatge arrebossades que estaven molt bones i de les que també n’hi havia un munt. 

Hi ha un monument que recorda als armenis que van arribar aquí fugint del genocidi al seu país, en el 1915. Segons el rètol que hi ha representa l’agraïment del poble armeni al poble xipriota per la seva acollida i ajuda quan van desembarcar a les seves terres. A més vol recordar a les víctimes del genocidi. 

Una altra escultura que es troba a l’altre extrem del passeig marítim és un gran lleó en marbre, donat per Venècia per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. 

La visita del fort no m’atreia especialment però no hi havia gran cosa més a veure i això si que estava obert, o sigui que vaig aprofitar. Es troba al final del passeig marítim anomenant Foinikoudes.

El fort es va construir probablement durant el regnat de Jaume I de Xipre (~1385) per protegir el port, ja que era el port més important de la illa després de la caiguda de Famagusta en mans genoveses. Per les restes arqueològiques que s’han trobat es creu que aquest primer fort devia ser més gran que l’actual. 

Hi ha referències de viatgers de l’any 1625 que parlen del fort i un abat del segle XVIII que vivia a Làrnaca va deixar constància que el fort que hi havia a la ciutat havia sigut construït pels otomans, i que, tot i que estava força destruït, encara hi havia un destacament de soldats que es dedicaven a rebre amb salves d’artilleria als vaixells de guerra cristians que s’apropaven. 

Durant el període colonial britànic hi havia la presó i en una de les sales s’hi feien les execucions. En el pati central hi ha els canons alguns d’ells son de l’època medieval. Per altra banda, en un altre racó hi ha unes làpides o esteles de tombes que provenen d’esglésies de Lefkosia i que son del segle XIV. 

La vista de la badia des de la part alta del fort és bonica i el dia és agradable, ara be estic sola deambulant per allà, no abunden els visitants! Hi ha també un petit museu amb peces interessants que recorden les altres que ja havia vist. Un cop més trobo les ceràmiques esmaltades, que em recorden pintures de Picasso. 

La catacumba de Phaneromeni la veig indicada als mapes però em costa una mica de trobar, ja que està entre edificis moderns, al costat d’una església de començaments del segle XX. La catacumba és del segle VIII i està tallada a la roca. No tenia massa clar si s’hi podia baixar però en aquell moments arribaven dues dones i em van animar a seguir-les. Amb la pluja del dia abans les escales de pedra estaven relliscoses i tot el terra xop d’aigua. A l’interior una sala amb una tomba i dos icones. Llegeixo que aquí probablement hi havia hagut anteriorment una tomba fenícia. Les dones que van baixar amb mi van fer una petita pregària davant la tomba i van tornar a pujar. Sembla ser que la gent hi ve per demanar ajuda al sant quan te problemes de salut. Les dones m’indiquen que entri a l’església que hi ha adherida a la tomba i elles mateixes m’obren una porta lateral de vidre. No és massa gran i està plena d’icones, algunes modernes però d’altres em semblen força antigues. 

L’església de Sant Llàtzer no està oberta tot el dia sinó que obren una estona abans de les misses. Quan obren les portes hi ha un bon enrenou, per una banda els turistes que entrem una mica impacients per veure el seu ric iconostasi, per altra banda algunes persones que s’ocupen de netejar i organitzar les coses per la cerimònia. 

M’estic una mitja hora llarga asseguda en una de les cadires observant. Tenia ganes de veure la cerimònia religiosa, però em vaig cansar d’esperar. Mentre era allà van entrar uns etíops, un home amb la túnica blanca llarga i dues monges que l’acompanyaven. És curiós perquè aquesta església té cadires que ocupen gairebé tot l’espai, cosa que no és habitual en les esglésies ortodoxes. 

La ciutat aquell diumenge em semblava diferent, s’havien renovat els turistes; hi havia forces japonesos, un gran grup de dones indies amb els seus saris de colors vius, unes dones filipines, homes asiàtics que no sé si viuen aquí o estan de turisme. I jo passo les darreres hores abans de marxar asseguda al passeig, com fan tots ells, veient passar la gent.

Xipre_1: Làrnaca

Xipre és la illa del mediterrani més oriental; té forma allargada i es troba sota la costa turca i per sota, a més distancia té Egipte. Pel seu cantó més estret es troba davant de la costa de Síria i no queden massa lluny el Líban i Israel. La seva situació geogràfica a les portes d’orient és el que ha convertit a aquesta illa en un territori cobejat per tothom, al llarg de la historia. Encara ara el país pateix la ocupació de la regió nord del seu territori per part de Turquia i la seva capital està dividida. Un conflicte que ja fa 40 anys que dura i que encara no s’ha pogut resoldre i no sembla que tingui una solució fàcil. 

Vaig volar cap a Làrnaca amb la aegean airlines, fent una breu escala a Atenes. Aquesta companyia tan sols té mostradors per deixar equipatges, t’has de treure la tarja d’embarcament abans, per internet o a les màquines que hi ha a l’aeroport.

Al vol cap a Atenes la majoria dels passatgers eren grecs, o això em va semblar, i en vol cap a Làrnaca predominaven les famílies, que vaig suposar que eren xipriotes que anaven a passar l’any nou amb la resta de familiars. 

Làrnaca és una ciutat costera, situada al sud est de la illa. L'hotel estava molt cèntric, proper a l'església de Sant Llàtzer, i proper al passeig marítim. Com que vam arribar de vespre, la primera impressió va ser molt agradable ja que es veia l’església de Sant Llàtzer il·luminada i quedava molt bonica. Pels carrers hi havia força gent i les terrasses dels bars estaven plenes. 

Prop de l’església se sentia música i vaig anar cap allà. Era en un centre cultural que hi ha just darrera, on estaven fent un concert. Només vaig treure el cap, la sala estava molt plena, hi havia fins i tot gent de peu. Els que cantaven i tocaven eren unes deu o quinze persones. Sonava molt be. 

Era diumenge i suposo que per això l’ambient era molt familiar. En els carrerons hi ha forces bars de copes, plens de joves, però on hi havia més bullici era al passeig marítim, el passeig de les palmeres o Finikoudes. Bars i restaurants un darrera l’altre, amb terrasses protegides i amb estufes per no passar fred. La temperatura era molt agradable, més suau que la que teníem a Barcelona quan vaig marxar. Hi ha gent que passeja a la vora de la platja, i a l’època de banys obren els xiringuitos que hi ha i ho omplen de tumbones que ara tenien apilades en un racó. 

Vaig sopar en una de les terrasses i vaig prendre un gyros de pollastre. Em van portar dos entrepans plens a desbordar de bocins de pollastre cuits a la brasa, ensiam, cogombre, salsa de iogurt... Eren gegants! I valien poc menys de cinc euros. El cogombre era el meu problema, ja que no m’agrada gens i el posen per tot arreu. Per acompanyar-ho vaig demanar vi, que em va costar 3,5 euros; em va sorprendre una mica la relació de preus, ja que Xipre té vins. A la taula del costat hi havia tres homes barbuts, que menjaven el mateix que jo, però no tenien res per beure. Em va xocar, com podien arribar a endrapar tot allò sense gens de líquid. Una mica més enllà una família que en aquell moment em va semblar turcoxipriota, però que ara, després de passejar pel país ja no sabria dir-ho. Hi ha molta diversitat de fisonomies, d’estils de vestir... molta barreja. Dels diferents restaurants que vaig veure em va sorprendre una mica trobar-ne uns quants de sushi, i també, ja no sé si era aquí o en algun altre lloc, forces creperies. A tocar del fort hi ha un restaurant àrab, en el que em va semblar que hi havia una celebració ja que hi arribaven molts homes i joves, tots ben vestits, es saludaven efusivament, i anaven passant cap a l’interior. 

La primera impressió que em va fer la ciutat va ser de tranquil·litat, de gent alegre, amable i que parla molt fort. 

Abans de sortir de Barcelona havia vist la noticia d’un altre avió desaparegut; em va fer una certa impressió, ja que en unes hores jo agafava l’avió. Però ja vaig arribar a Xipre, la illa desconeguda, dividida. El llibre que vaig llegir mentre anava cap allà va ser “ Viajar a Chipre” de Marta Rivera de la Cruz, que em va donar una mica d’informació sobre l'ocupació turca del nord de la illa, que va tenir lloc l’any 1974. 

Al llarg del viatge he anat completant informació, i m’he anat fent una idea de lo terrible que va ser. Moltes famílies van haver de fugir sense temps per agafar res, es van trobar sense feina, sense res més que el que duien posat. La gent del sud els va acollir a casa seva, els xipriotes que estaven vivint a l'estranger van enviar diners per ajudar, es van haver de construir escoles, hospitals, un nou aeroport, hotels.... La zona mes poblada era la regió del nord, que és la que van ocupar els turcs. Ara en aquesta zona hi ha molts turcs i part de turcoxipriotes; pel que sembla una part dels turcoxipriotes vivint a la zona ocupada voldrien la reunificació ja que consideren que hi ha massa ingerència de Turquia i a més així podrien formar part de la comunitat europea. 

A part d’aquests fets relativament recents, Xipre és una illa petita però molt rica en historia. Habitada des del neolític i terra de pas, d’invasions i colonitzacions, ha anat incorporant en la seva arquitectura i cultura coses de tots els que han passat per aquí. 

Abans de sortir de Làrnaca vam visitar l’església de Sant Llàtzer (Agios Lazaros), que com ja he dit, està a tocar de l’hotel. L’església data del segle IX i com el seu nom indica està dedicada a Sant Llàtzer, al que Jesús va fer ressuscitar. Després d’aquest fet, va marxar de Betània amb barca i va arribar a Kition, que és el nom de l’antiga població que hi havia aquí. El van ordenar bisbe i va seguir exercint com a tal durant trenta anys, fins que va morir per segon cop, i va ser enterrat aquí en una tomba amagada. La tomba es va descobrir l’any 890 i hi havia una inscripció que confirmava que eren les seves restes. L’emperador bizantí Lleó VI va enviar les seves despulles cap a Constantinobla i en el lloc on es va trobar la seva tomba es va construir l’església. Més tard, en el 1204 les seves restes es van enviar a Marsella. Ara a l’església, en una cripta subterrània hi ha unes tombes, una d’elles la que té la inscripció de Sant Llàtzer amic de Crist, però no sé si les seves restes estan aquí o no. 

A mi el que em cridava més l’atenció de l’església era el campanar, tot i que és d’època posterior. L’església originaria era d’estil bizantí, però ha anat incorporant altres elements, segons qui l’ha utilitzat. Durant el període otomà va ser reconvertida en mesquita i és quan la seva torre va desaparèixer; quan els catòlics van fer fora als ortodoxes, els benedictins van convertir l’església en un monestir, després ha tornat a mans de l’església ortodoxa. Al costat de l’església hi ha uns porxos en que hi havia les habitacions quan era un monestir. Ara algunes d’aquestes habitacions son botigues d’icones. L’interior té un iconostasi impressionant, que contrasta amb la paret de pedra.

Sortint de Làrnaca es passa a la vora de l’aqüeducte de Kamares, que és del segle XVIII. Conserva 75 dels seus arcs i es veu molt llarg, però no em va impressionar massa, ja que em va semblar baixet. Clar que el vaig veure des del cotxe i potser enganya, però no fa la mateixa impressió que el de Segòvia.