Sudan, alta Núbia (2005)-15. Omdurman i final de viatge al Caire

L’entrada a Khartum i Omdurman va ser complicada, ja que hi havia molt embús. És una ciutat caòtica, plana i estesa. Aquell any 2005 deien que hi vivien entre 3 i 6 milions d’habitants; el marge em va semblar molt gran, però van explicar que costa molt de saber ja que el cens no estava actualitzat i que no tothom està censat. Hi ha gent que viu al carrer, hi ha barris on s’ha instal·lat la gent que ha vingut del camp, de les zones en conflicte, i de les zones seques del Sahel.

El Khartum que vaig veure el primer dia era el rural, la vida al costat del riu, els carrers polsosos, botiguetes... és el que no vaig poder fotografiar perquè encara no teníem el permís. No sé si era per la manca de permís o ens van avisar perquè volíem fotografiar des del pont, i potser és un punt estratègic. De fet els dos ponts són punts claus, si s’ensorra un pont, Khartum pot quedar bastant aïllada.

Com que el primer dia no podíem fer fotografies, aquella darrera tarda vam anar al mercat d’Omdurman. El permís de fotografia és per als recintes arqueològics; als pobles depèn de la policia local.

Buscant informació sobre el mercat he trobat que el febrer d’aquest any 2025 va ser bombardejat, presumiblement per les Forces de Suport Ràpid (RSF); van morir 56 persones i 158 més van resultar ferides.

Omdurman és més pobre que Khartum, es veuen barris senzills. El seu mercat és molt important, és un mercat destinat a ells, aliments, vestits i calçat, estris diversos... tan sols hi ha un carreró dedicat a l’artesania, per als pocs estrangers que venen per aquí. Hi ha alguns objectes de diferents ètnies nuba, de pobles del sud del país (ara Sudan del Sud) i d’altres països africans, com Etiòpia i Nigèria. Em sorprèn veure sabates de pell de cocodril. En el Nil, em sembla que prop de la 6ª cascada, hi ha algun cocodril; diuen que a  vegades es troben restes d’algun animal que ha sigut atacat per aquest rèptil.

Les dones vesteixen el vestit tradicional del Sahel, el melhfa, de colors vistosos. Els de més qualitat són de cotó, però en els mercats se’n troben de fibra o de barreja fibra i cotó. Són de colors vius, verd, taronja, vermell, fúcsia, colors que ressalten la pell fosca.  

Els homes vesteixen túnica blanca i turbant blanc. A vegades em sorprèn que duguin la roba tant blanca quan la meva samarreta sempre tenia color confós. Al mercat venen “blauet” el producte que serveix perquè la roba quedi blanca i no grogosa. 

La gent gran tenen escarificacions a la cara, pròpies de cada ètnia, els joves ja no.

Al campament de Mèroe vam provar el peix gat, em va agradar, té un gust molt suau. També vam prendre una mena de samfaina amb ocra, que vaig trobar que és un tant gelatinosa i no em va agradar gaire. Al mercat d’Omdurman venien ocra seca, tallada a rodanxes.

Un altre plat que vam tastar va ser el ful, a base de faves guisades, està bo també. El pa que trobes per aquí és de dos tipus: el pa que trobes en molts països àrabs, pla i sense llevat, i el pa amb llevat tipus panet o com un rotllo.

Al mercat venien també les flors seques d’hibisc, el carcadé, i altres plantes per a fer infusions. El carcadé el prenen tant en infusions com en forma de xarop de color vermellós.

Tenien també moltes fruites: mangos, plàtans, dàtils, maduixes, taronges... També el fruit del baobab sec, que algun cop que l’he provat té un punt àcid; amb aquest fruit en fan una beguda. Els baobabs es troben al sud de Khartum.

Al mercat d’Omdurman venien mini cafeteres com les que feien servir a Xendi per servir-nos el cafè. Ja vaig comentar que al mercat de Xendi teníem prohibit fer fotografies; un home va insistir molt perquè li fes una fotografia ili enviés i no m’hi vaig poder resistir. És la policia la que no ens deixa fer fotografies.

L’hotel d’aquella darrera nit a Khartum era molt millor que el del primer dia, que era només per unes hores. En aquest d’ara hi havia homes de negocis, altres que havien vingut a una convenció, i la recepció estava plena de gent (cap europeu o americà). Al costat d’aquest hotel hi havia un hotel xinès. Hi havia molt tràfec de gent amunt i avall.

També hi havia alguna família, però no sabria dir la seva procedència, pel color de pell; en general vaig veure gent de pell més fosca que els que havíem anat trobant durant el recorregut.

Anotacions del 2005. La presa que estan construint a la 3ª cascada és per produir electricitat; ens expliquen que pot portar conflictes amb Egipte i amb Etiòpia. Estan construint també el nou oleoducte i gasoducte. Prop de Khartum, gairebé a l’entrada, hi ha la refineria de petroli.

Es veu una ciutat i un país, en desenvolupament, s’estan fent noves construccions, asfaltant pistes... Reben molta ajuda de Xina i de Malàisia. Aquí la població no és molt integrista.

El viatge arribava al final. Va ser un viatge variat, alterant la història i els paisatges, el desert i els oasis ala riba del Nil. I la gent del país, encantadora, somrient i amable. Veient ara els seus rostres, 20 anys després, quan un cop més estan en guerra, em pregunto que deuen fer, com deuen estar.

Ens vam llevar a les 3 del matí per anar a l’aeroport. Tot i ser tant d’hora vam trobar un bon embús; per sort com que és un aeroport petit no cal arribar-hi amb gaire anticipació.

No sé com és ara, però en el 2005 em va semblar molt petit, familiar, sense botigues, ni rètols que indiquin els vols o algun anunci en anglès, tot en àrab. Hi havia tan sols 4 portes d’embarcament, però només una estava en funcionament. Deien alguna cosa per l’altaveu i de seguida es formava la cua, però no tenia ni idea de quin vol havien anunciat. Vaig preguntar a un home de la cua, per preguntar, per saber si era el vol al Caire, però no, era el vol a Amman. Després va començar a passar un home parlant fluixet, dient Amman i alguna altra cosa que tant podia ser el nom de l’aeroport com el número de vol.

A 3/6 del matí, tornen a dir alguna cosa per l’altaveu, aquest cop sí que és el vol cap al Caire.

Arribar al Caire va ser un xoc. Després d’estar passejant per llocs poc habitats, excepte la capital, arribar al Caire, va ser impactant.

Al voltant de l’hotel i els carrers propers estava tot ple de policia. Hi havia una reunió a l’ambaixada americana i és el que va provocar aquell desplegament.

Vam dedicar el matí a passejar per la vora del Nil, el mateix riu però un ambient totalment diferent. Anàvem molt cansats ja que ens havíem llevat a les 3 del matí, i ens ho vam prendre amb calma. Vam dinar molt bé en un restaurant força elegant, on hi havia sobretot homes de les oficines del voltant. Un altre restaurant que havíem mirat abans només tenien cervell i fetge. 

A la tarda vam anar cap a les piràmides, per veure-les des de la porta d’entrada al recinte. És impressionant la diferència amb les del Sudan. També l’ambient que s’hi respira és totalment diferent.

Vam trobar un noi que ens va portar per carrerons fins a un punt des d’on podríem veure les piràmides sense haver de pagar entrada, des de la porta. 

La gent per aquell barri summament pobre era molt amable, i el contrast d’aquells carrers sense manteniment amb el recinte turístic de les piràmides és brutal. Enmig de les barraques i carrerons plens de deixalles que hi ha darrera la tàpia del recinte de les piràmides, els nens eren espontanis i curiosos, i van voler practicar algunes paraules d’anglès amb nosaltres.

Al matí següent, després d’esmorzar i abans d’anar cap a l’aeroport vaig sortir a passejar pels voltants de l’hotel. No hi havia semàfors, pel que era una mica estressant a l’hora de creuar carrers, perquè o bé t’arrisques o no creues mai. Vaig anar fins al jardí del Museu Egipci. 

Aquí poso les darreres notes que tinc d’aquest viatge, suposo que ho vaig escriure mentre era a l’aeroport, o a l’avió de tornada cap a casa.

No és bo visitar el Caire després de Sudan, encara tinc als ulls els paisatges deserts, la tranquil·litat, i aquest estrès del Caire em sobrepassa.

Em venen constantment les imatges del viatge, les piràmides, les nits estrellades, els pous... sento nostàlgia i  moltes ganes de mirar les fotografies (encara que sigui amb càmera digital mai miro les fotografies durant el viatge, espero a tornar a casa, i mirar-lesa l’ordinador) i explicar el viatge.

La travessa del desert de Bayuda va ser dura, 12 hores de cotxe amb parades curtes i sorra i pols a dojo, perquè si portes les finestres tancades no pots respirar de calor.

Creuar els uadis amb les acàcies, els matolls, les pedres i roques negroses en contrast amb la sorra daurada... El color de la sorra canvia d’un lloc a l’altre, a Karima i els seus voltants era negrosa, al menys la part superficial, en canvi a Mèroe era grogosa o ataronjada, depenent del lloc.

Aquestes travesses de desert és el que em permet sentir-lo. Creuar el desert per carretera asfaltada amb aire condicionat a dins del cotxe no és el mateix, és com veure una pel·lícula. Sentir la sorra que se’t clava a la cara, que s’infiltra per tots els racons, sentir la calor, l’aire tòrrid, tot això em fa sentir la força del desert, el seu poder devastador i reparador alhora. Perquè t’omples d’energia , ets com un gra de sorra en aquesta immensitat. La vida al desert és dura. Només sentint què és el desert te’n pots fer una petita idea.

Les cabres de per aquí són curioses, tenen les orelles penjant, semblen pells de plàtan, i quan senten el cotxe corren esbojarrades amb les orelles al vent.

Hem trobat diferents tipus de pous. Hi ha pous amb una estructura de fusta on hi ha instal·lades unes politges; altres pous no tenen aquestes estructures i s’estira directament de la corda. En alguns casos la corda l’estiren animals, ases o camells. Per tal de que la corda nio s’arrossegui per terra, per la sorra, en alguns hi ha uns llistons de fusta a terra que cobreixen el trajecte que fa l’animal quan estira la corda.

Les postes de sol sempre son boniques, però a Mèroe, veure les piràmides al capvespre quan no hi ha ningú, quan no fa calor, tot i que bufa el vent, és una meravella. Poder mirar altre cop els gravats, sentir que et fons, que ets minúscula en aquest espai immens...

La lluna plena, les estrelles, el so del vent, els ocells i el burro cridant. Són moments que em venen constantment al cap. Els somriures dels nens, de la gent, la curiositat que senten, semblant a la meva per ells, somriures amplis, moments compartits.

Sudan, alta Núbia (2005)-2. Khartum i Omdurman

Després de descansar vam sortir a veure una mica la ciutat de Khartum. Quan no feia gaire que passejàvem se’ns va acostar algú, no recordo si policia o vianant i ens va dir que si no teníem permís, no podíem fer fotografies. I evidentment, no el teníem el permís, ja ens vam justificar dient que acabàvem d’arribar i encara no havíem tot just havíem vist al guia. O sigui quer just havia fet un parell de fotografies.

La ciutat es troba a la confluència del Nil Blanc i el Nil Blau; tinc anotat que ens vam apropar al Nil Blau, que hi ha un parc on la gent seu i passa l’estona a l’ombra dels arbres.

Al matí vam veure molt bullici a la ciutat. Pel carrer molts dels homes vestien túnica blanca i duien turbant. Em va sorprendre una mica veure molts dels homes amb mòbil. En quant al cotxes hi havia barreja, alguns bons i altres força atrotinats. Una altra cosa que em va cridar l’atenció era veure edificis a mig construir, sense acabar, però amb les obres aturades.

Vam dinar en un restaurant força espaiós; la gent ens mirava amb curiositat. Al restaurant la gent no tenia pressa per marxar, un cop han acabat de menjar, s’estan força estona de tertúlia. La gent que hi havia, a l’igual que a l’avió, de faccions molt diferents: uns esvelts i prims i altres més grassonets, amb una complexió ben diferent; tots anaven vestits amb elegància, en part donava aquesta sensació ja que tenien una mena d’elegància natural.

Khartum és la capital de Sudan i l’àrea urbana més gran del país. Com deia abans, es troba a la confluència del Nil Blanc, que flueix cap alnord, des del llac Victòria, i el Nil Blau, que flueix cap a l’oest des del llac Tana a Etiòpia.

L’àrea metropolitana de Khartum queda dividida en tres parts per aquests dos rius: Khartum pròpiament dita, que està unida per ponts a Khartum Nord (al-Kharṭūm Baḥrī) i Omdurman (Umm Durmān) a l’oest. El lloc on es troben els dos Nils es coneix com al-Mogran o al-Muqran (La confluència).

Si no estic confosa aquesta fotografia és de la confluència dels dos rius.

Per tant, vinguis d’on vinguis, per accedir al centre has d’entrar a través d’algun dels ponts, que segons a quines hores estan molt congestionats i pots trigar molta estona per entrar o sortir de la ciutat. Ho vam viure a la tarda que vam anar a veure el mercat d’Omdurman.

Khartum la va fundar, l’any 1821, Muhammad Ali Pasha, alnord de l’antiga ciutat de Soba.

Soba es troba 15 km al sud de Khartum, a la riba est del Nil Blau; va ser la capital del regne cristià d’Aloa a Núbia (aproximadament entre el 600 i el 1504). Es conserven encara les restes d'algunes esglésies en mal estat que ja no s’utilitzen per al culte. Hi ha nombroses inscripcions en nubià antic i també texts grecs. S’ha trobat una tomba reial amb inscripcions gregues. El rei d’Aloa va adoptar el cristianisme monofisita al final del segle VI quan Soba encara no era la capital. Al segle IX, quan va adquirir la condició de capital va tenir nombrosos edificis eclesiàstics. L’època de màxim esplendor va ser en el segle X. Els seus costums i normes eren similars a Dongola, a la que superava en riquesa i poder. Els reis van intentar unir les dues corones per mitjà d’enllaços matrimonials, però no van tenir massa èxit.

A la ciutat de Soba hi havia un barri ocupat per comerciants estrangers musulmans que aportaven a la cort els productes de luxe. Vers el 1504 fou conquerida pels funj.

El funj va ser un poble negroide que ocupava el sud de Núbia entre el Nil Blanc i el Nil Blau; es van establir en aquesta zona abans del segle V, procedent de l’oest. Estaven emparentats amb els actuals Shilluk del sud del Sudan amb els quals actualment estan barrejats. Van assimilar els costums àrabs i religió musulmana amb facilitat i es van barrejar amb els àrabs mitjançant matrimonis mixtos.

Molts materials de la ciutat de Soba es van emprar en la construcció l’any 1821 de Khartum.

L’any 1882 l’Imperi Britànic va prendre el control del govern egipci, deixant l’administració del Sudan en mans dels egipcis. Quan va esclatar la Guerra Mahdista, els britànics van intentar evacuar les guarnicions anglo-egípcies del Sudan, però el setge de Khartum, el 1884, va acabar amb la captura de la ciutat per part de les forces mahdistes i una massacre de la guarnició anglo-egípcia que la defensava. En el 1898 va ser reocupada per les forces britàniques i va ser la seu del govern anglo-egipci del Sudan fins al 1956.

L’any 1956, en aconseguir la independència, Khartum va passar a ser la capital.

L’any 1973 hi va haver un atac, perpetrat per l’Organització Setembre Negre,  a l’ambaixada  saudita. Van agafar a 10 diplomàtics com a ostatges; em sembla que el president Richard Nixon no va voler negociar amb els terroristes i aquests van matar a tres dels ostatges, un belga i dos d’Estats Units.

El 2008, el Moviment per la Justícia i la Igualtat va participar en combats a la ciutat amb les Forces Armades Sudaneses com a part de la Guerra de Darfur.

Al desembre de 2018, van haver-hi grans protestes pels carrers de Khartum, en oposició a l’augment del preu dels productes bàsics, inclòs el pa. Les protestes van créixer ràpidament, van tenir el suport de diferents partits de l’oposició i també s’hi van unir moviments de joves i de dones. Era l’inici de la revolució sudanesa de 2018-19, que va portar a la massacre de Khartum, el 3 de juny de 2019, quan els militars van emprar armes de foc i gasos lacrimògens per dispersar uns manifestants que estaven asseguts. La xifra oficial de morts és de 128, però es diu que podrien haver sigut molts més; al menys 40 cossos els havien tirat al riu.

Entre el 2023 i el 2025, la ciutat va patir un extens combat durant la guerra civil que va involucrar les forces armades i les Forces de Suport Ràpid (RSF), que van afectar l’aeroport internacional de Khartum i altres llocs crítics. El 2025, les forces armades sudaneses van recuperar Khartum de les RSF, deixant una destrucció generalitzada.

A la tarda, quan ens vam reunir total grup, vam anar a Omdurman. Seguíem sense poder fer fotografies ja que encara no teníem els permisos; vam donar dues fotografies i suposo que algú de l’agencia local va fer els tràmits mentre nosaltres anàvem a Omdurman. De totes formes, ja ens van avisar que quan tinguéssim el permís tampoc podríem fotografiar tot el que volguéssim.

Vam passar pel punt de confluència dels rius, hi ha algunes illes disperses enmig. Després vam continuar cap al mercat d’Omdurman.

El mercat em va impressionar. Tenien peix sec, empaquetat em bosses de plàstic; els dàtils en aquesta època també són secs, després els posen en remull amb llet; hi havia unes boletes de fruit del baobab. Em va cridar l’atenció un ungüent que fabricaven a partir d’una fusta resinosa; no sé per a què servia, la dona amb gestos m’indicava que s’aplicaven aquell ungüent a les aixelles. No sé si volia dir que era un desodorant, o per combatre alguna infecció de pell....  

Tinc apuntat que em va semblar una ciutat curiosa; no tenien plànols de la ciutat, ja que n hi ha turisme i els locals no en necessiten; en canvi tens llocs on pots connectar l’ordinador portàtil. Es veien molts homes de negocis, també molta botigueta petita. Una ciutat decontrastos, de modernitat i deixadesa.

Museu Nacional de Sudan

Al mati següent vam anar a visitar el Museu Nacional. A les 8 del matí ja hi havia una llum molt intensa i el sol escalfava força.

Abans de la guerra civil sudanesa que va començar l’abril de 2023, l’edifici del museu i els seus jardins circumdants albergaven la col·lecció arqueològica núbia més gran i completa del món, inclosos objectes des del Paleolític fins al període islàmic, procedents de tots els llocs importants del Sudan.

En el període 1960-1980 hi va haver una Campanya Internacional per Salvar els Monuments de Núbia; es van recuperar un gran nombre d’artefactes i d’aquí va sorgir la creació del museu.

El museu contenia peces dels diferents períodes de la història del Sudan. Però el Museu Nacional va ser l’escenari de intensos combats durant la guerra civil sudanesa (2023-present) entre les Forces Armades Sudaneses (SAF) i les Forces de Suport Ràpid (RSF) paramilitars. El 2 de juny de 2023, el museu el van ocupar les RSF. La majoria de les exposicions, entre elles mòmies antigues que daten del 2500 aC, que són de les més antigues i arqueològicament significatives del món, van ser destruïdes, saquejades o greument danyades per les RSF.

Molts objectes van ser saquejats i alguns es van dur a Sudan del Sud per vendre’ls. Ikhlas Abdel Latif, cap de museus de l’autoritat nacional d’antiguitats del Sudan, va dir que els objectes emmagatzemats al museu s’havien dut en camió cap a l’oest del Sudan i a les zones frontereres. Després de l’expulsió de les RSF de Khartum el març de 2025, la directora de la Corporació Nacional d’Antiguitats i Museus del Sudan va acusar les RSF de destruir el 90% de les col·leccions del museu, saquejar la seva col·lecció arqueològica d’or i destrossar deliberadament altres artefactes. Segons The Guardian, gairebé tots els 100.000 objectes que tenia la col·lecció del museu van ser saquejats.

Aquell any 2005 s’hi podien veure dos temples complets, traslladats aquí abans de que les aigües del llac Nasser cobrissin el seu lloc d’origen.

Omdurman  és una de les ciutats importants de Sudan, i la segona més poblada. Es troba a la riba oest del riu Nil, a la confluència entre el Nil Blanc i Nil Blau. Es troba al nord-oest de Khartum, de fet forma una sola ciutat amb Khartum i Khartum Nord (Bahri). Hi ha un pont sobre el Ni Blanc connecta Omdurman amb Khartum.

Va sorgir com a residència d’un santó de nom Hamad ibn Muhammad al-Mashyakhi, conegut com a Ead o Walad Umm Maryum (1645-1729).

Ismaïl Paixà d’Egipte va utilitzar la població com a base, i s’hi va construir un fort per controlar l’accés a Khartum des d’occident. El Mahdí Muhàmmad Àhmad la va ocupar el 5 de gener de 1885, i la va convertir en la capital del seu estat; hi va morir el 22 de juny de 1885, de tifus.

Amb el successor de Mahdí, Abd Allah ibn Muhammad, la ciutat es va engrandir; alguns edificis notables d’aquesta època són la tomba del Mahdí, la casa de Khalifa (ara un museu), l’arsenal (actualment un camp de futbol), el tresor i la presó.

La població va créixer molt en el 1888-1889 quan el khalifa hi va establir als seus parents i membres de la seva tribu, els Taaisha i Bakkara del Darfur. Els anglesos la van reconquerir a la batalla d’Omdurman, l’any 1898.

La batalla d’Omdurman del 1898, en realitat va tenir lloc al poble proper de Kerreri; en aquesta batalla Lord Kitchener va derrotar decisivament les forces mahdistes.

El setembre de 1898, l’exèrcit britànic de vint mil homes ben entrenats equipats, sota el comandament del general Horatio Herbert Kitchener va envair el Sudan. A la batalla d’Omdurman, l’exèrcit britànic es va enfrontar a defensors sudanesos que consistien en més de 52.000 dervixos de tribus del desert mal armats. La batalla va acabar en cinc hores. Els defensors sudanesos van patir moltes baixes, amb almenys 10.000 morts. En canvi, hi va haver menys de 400 baixes al bàndol britànic amb 48 soldats britànics que van perdre la vida. Llavors, el general Kitchener va procedir a ordenar la profanació de la tomba del Mahdí.

L’any següent, les forces britàniques van derrotar Abdallahi ibn Muhammad, el Khalifa, a la batalla d’Umm Diwaykarat, assegurant el control britànic sobre el Sudan.

Kitchener va restaurar Khartum com a capital i, des de 1899 fins a 1956, el Sudan va ser governat conjuntament per Gran Bretanya i Egipte. Tot i que la major part de la ciutat va ser destruïda en la batalla, la tomba del Mahdí va ser restaurada i renovada.

El 10 de maig de 2008, el grup rebel de Darfur Moviment per la Justícia i la Igualtat es va traslladar a la ciutat on va participar en intensos combats amb les forces governamentals sudaneses. El seu objectiu era enderrocar el govern d’Omar Hassan al-Bashir.

Durant la guerra civil sudanesa, la ciutat va ser ocupada per les Forces de Suport Ràpid entre abril de 2023 i maig de 2025. No sé quina és la situació actual.

La Casa Khalifa o Chalifa és una casa feta amb argila on va viure el Khalifa Abdullahi, el successor del Mahdí Muhammad Ahmad, situada al centre d’Omdurman. Actualment és la seu d’un museu que documenta la història del Sudan durant la Guerra del Mahdí.

És un edifici de dos pisos amb una sèrie de patis enllaçats; la planta baixa va ser construïda el 1888 i la planta superior el 1891. La seva estructura tradicional de fang té importància històrica, ja que exhibeix l’estil i l’arquitectura imperants en aquella època.

Inicialment, l’edifici va ser la residència i el centre administratiu de l’Estat Mahdí. La casa va ser convertida en museu el 1928 durant el condomini dels governants de Sudan. En el segle XIX aquest edifici era una de les millors estructures de la ciutat.

Immediatament després de la batalla d’Omdurman l’edifici es va convertir en un hospital de campanya i un camp de presoners de guerra.

El museu conté artefactes relacionats amb l’estat mahdista (1885-1898), com ara pals de malla, monedes mahdistes, bitllets emesos per Gordon durant el setge de Khartum, espases i objectes personals del Khalifa. Algunes sales estan dedicades a la batalla d’Omdurman amb rifles, una pistola automàtica, pancartes, llances i robes obtingudes del camp de batalla. La col·lecció també inclou fotografies de Khartum durant aquest temps i la seva posterior ocupació pels britànics.

Els patis alberguen altres objectes històrics, com la cúpula salvada de les ruïnes de la tomba original de Mahdí i també el primer cotxe del Sudan, un tractor Arrol-Johnston.

No tinc gaires fotografies, suposo que és perquè encara no teníem els permisos, doncs era el primer dia i els estaven tramitant.