Iran_22: illa de Qeshm. Laft.

Ens quedaven unes hores encara a l’illa abans d’agafar l’avió per anar cap a Shiraz, així que vam anar a dinar a Tabl i a la tarda vam fer una ultima passejada per Laft.

Vaig pujar primer cap a l fortalesa, per tornar a veure la vista des d’allà dalt. Amb la llum de la tarda els pous que hi ha a tocar del mur es veien molt més be. 

Mentre era allà va aparèixer un grup de nenes d’una escola. Anaven totes vestides igual: camisa llarga i pantaló a joc, de color rosa i mocador blanc amb un ribet també rosa. En canvi la mestre anava de fosc. Les nenes duien una bossa de plàstic amb el berenar (o això em va semblar). Van deixar els paquets a terra i es van posar a córrer pujant i baixant les escales un i altre cop; semblava que fessin una cursa. La mestra ho controlava des de dalt de l’escalinata. 

Vaig deixar a les nenes fent exercici i vaig anar baixant per la part antiga fins al port. Eren carrerons estrets, no s’hi veia a ningú, tan sols algun que altre gat. No està pavimentat el terra, pel que dona l’aire de polsós. Tot i això, hi ha alguna casa amb aire condicionat, d’altres tenen el lloc per posar l’aparell però està buit. També es veu alguna torre del vent en bon estat. 

Els carrers i cases de la part alta, propers al fort estan en més mal estat que les que es van trobant baixant. Quan s’arriba prop de la carretera i del mar, les cases i carrers estan més cuidats i hi ha més construccions noves.

La posta de sol atrau a la gent a la vora del mar. Hi ha alguns locals asseguts gaudint de la fresca i la llum del final del dia. És agradable. 

L’estada a les illes arribava al final. Vam anar a l’aeroport per agafar el vol cap a Shiraz. I llavors vaig ser conscient de que havíem gaudit de força llibertat en el tema de tapar el cap. Va ser en passar el control d’entrada, homes i dones per separat. El pas de les dones, sempre amb una cortina al davant. 

Una altra dona i jo vam passar darrera la cortina on vam trobar dues dones policia. L’altra dona portava un mocador entortolligat al cap, deixant al descobert coll i orelles. L’hi van fer treure i l’hi van col·locar be, el que consideraven que era la forma correcte. 

Jo duia un buf, una peça elàstica circular que em cobria el cabell; per tant també coll i orelles a la vista. M’ho va fer treure i quan va veure que no podia posar-m’ho de cap altra forma va arrufar el nas. 

Me’l va fer posar que tapes be les orelles. Veient que la cosa es complicava vaig posar-me també un mocador al coll. Això la va satisfer. Després ens van estirar les camises, el més avall que van poder. 

Volàvem a Shiraz, ciutat santa, per tant calia complir al màxim les normes. Va ser llavors quan vaig adonar-me de que a les illes era un petit paradís de llibertat. Anaves tapada, però sense ser massa estrictes; quan estaves per les valls si no hi havia ningú et podies destapar el cap. 

I l’ambient a dins de l’aeroport ja és un altre també. Res del colors de fora, aquí ja predomina el negre. Les dones ja van tapades amb les gavardines o els xadors negres, mocadors foscos...

L’avió no va sortir amb massa retard. En una hora i mitja canvies de mon. Les illes molt rural, paisatgístic, mentre que Shiraz és ja una gran ciutat.

Iran_21: illa de Qeshm. Vall de les estrelles.

A continuació anem a la vall de l’estrella caiguda. Aquesta vall no està massa lluny e la ciutat de Qeshm. Diuen que és el lloc més visitat de l’illa.

L’origen del nom és perquè la gent local creu que en el passat una estrella, un cometa o meteorit va caure aquí i en impactar amb el sol les pedres i la terra van sortir expedides cap a l’aire on van quedar congelades formant aquestes formes geològiques. 

Una altra creença popular és que en aquesta vall a la nit hi habiten fantasmes i criatures sobrenaturals; a la nit les formacions rocoses i el soroll del vent bufant poden haver donat lloc a aquestes llegendes. 

Com en les altres valls que hem vist en aquesta illa, les formes que han agafat les roques són degudes a una combinació de fenòmens. Per una banda l’erosió del vent i la pluja, i per altra banda, les capes de terreny de diferent resistència. Així que les capes més toves s’han anat disgregant i s’han conservat les més dures. 

Aquests dos tipus de capes es poden veure n les parets, unes toves, de color clar, que pot ser ocre o gris clar, i les més dures que són de color blanc i gris fosc. Les capes internes toves han patit l’erosió, mentre que les de sobre seu, que generalment contenen calç han resistit l’erosió. 

Quan les capes superiors també han sucumbit a l’erosió és quan s’han format estructures similars a petites gorges. 

En algunes àrees es poden veure estructures en forma de columnes o pilars, algunes en forma punxeguda. 

Aquestes formacions són degudes sobretot a les tempestes de pluja estacionals, que renten aquests pilars, de forma circular, erosionant les parts toves. Moltes d’aquestes formes tenen la part de sobre coberta per roca dura, com si portessin un barret que protegeix l’estructura de columna. 

En alguns llocs el terreny és molt tou. Per això indiquen que no s’ha de pujar a aquestes formacions ja que es poden ensorrar i pot ser perillós, a part de destruir un patrimoni geològic important. Tot i que semblen formes resistents son molt vulnerables ja que les capes baixes s’han anat ja erosionant. 

La formació d’aquesta vall va començar fa 5 o 10 milions d’anys i després l’erosió ha fet la resta. Una feina de molts temps que ha anat dissolent la muntanya i ha creat el paisatge que es pot veure ara. És impressionant, com tantes altres valls d’aquesta illa, que jo no sabia ni que existís, abans de decidir venir per aquí.

Costa una mica imaginar que el terreny que trepitges era la base d’aquestes muntanyes, que hi havia moltes capes de sediments per sobre. A diferencia de l‘illa d’Ormuz, aquí els colors no són molt atractius. Tot va de games d’ocre, color terrós, que a la posta de sol pot agafar tonalitats boniques, però no a ple migdia quan la llum és inclement i cau gairebé vertical. 

Aquí l’atractiu son les formacions rocoses, els volums, siluetes, passatges... Al començament, el camí és ampli, ben marcat, després ja et fiques entre les roques, el sol ja és més ondulat, les columnes i parets arrodonides, altes... et sents petit allà al costat. Hi ha parets que recorden una mica els tubs d’un orgue, ja que s’han creat canals verticals. És impressionant.

Després pots pujar al pla que hi ha a dalt i veus aquesta vall des del sostre. És espectacular. Recorda una mica el canyó del Colorado, als Estats Units. Ja sé que ni el color ni les dimensions tenen res a veure, però m’hi v fer pensar. Estàs a la part alta de l’altiplà, i a sota veus les columnes i agulles, els camins, passatges, com si fos un laberint. És impactant veure l’efecte fenòmens naturals.

No sabria dir si em va impactar més vist des de dalt o des de baix. Des de dalt impressiona la vista i sobretot l’extensió que cobreix, però des de baix és la sensació de petitesa el que impacta. Quan tornava cap a l’aparcament, caminant per la part baixa, hi va haver un moment en que em vaig despistar de camí. Hi ha fletxes que marquen la ruta, però una estava caiguda i la vaig interpretar malament. O sigui que vaig agafar una via estreta que em va portar a un cul de sac. Sense sortida. 

Així que vaig haver de tornar enrere i provar per l’altra ramal, que sí, va ser el que tenia sortida. Va ser un breu instant en que em vaig adonar que el pas es feia cada cop més estret, que sabia que la sortida estava allà mateix, darrera d’aquella gran paret que barrava el pas. Era frustrant i alhora tenia encara més la sensació de ser minúscula en aquell laberint de columnes i roques. 

En la part alta es pot trobar una planta que sembla gairebé seca, mig rebregada, però que està ben viva. I que sorprèn trobar-la en aquest paratge tant inhòspit. Hi ha alguna planta més, crec que tipus acàcies.

Iran_20: retorn a Qeshm. Coves de Khorbas.

Vam agafar el ferri per retornar a l’illa de Qeshm i vam tenir sort, ja que no va sortir amb massa retard. Anava molt ple. Amb certa recança deixava enrere aquella illa àrida però plena de colors.

Vam arribar a l’illa de Qeshm a mig matí. Vam veure la fortalesa des de fora. L’estan reconstruint, ja que estava molt deteriorat. 

La diferencia més significativa amb la d’Ormuz és en el color de les pedres. Aquí té color ocre, que és el to predominant en aquesta illa, mentre que la d’Ormuz era de color vermellós. És sorprenent que dues illes que es troben tant properes la pedra predominant sigui tant diferent. 

Vam anar a visitar les coves mitraistes de Khorbas, que estan a uns 10 km de la ciutat de Qeshm. 

El mitraisme, una religió molt estesa en l’imperi romà entre els segles Ii IV d. C., sembla que es va sorgir a Pèrsia. Sembla que Mitra era una divinitat del panteó hindú-iranià, que podria tenir els seus orígens en el 2000 a. C.; la primera referència que hi ha a aquest nom és del segle XV a. C. A l’Índia se’l coneixia com el deu de la llum i a Pèrsia era una divinitat benèfica. 

El culte a Mitra es realitzava en temples que es trobaven en coves; aprofitaven coves naturals, tot i que a vegades també se n’excavaven algunes altres. Amb l’arribada del zoroastrisme el deu Mitra va quedar relegat a segon terme.

El recinte on es troben aquestes coves està ben cuidat. En una paret de la muntanya terrosa es veuen les entrades a diferents coves. Aquestes coves estan connectades entre ella per un passadís interior i a més hi ha un camí per la part exterior. 

A l’entrada es conserven alguns dels relleus que hi havia a les parets del passadís. La que devia ser la sala principal té dos espais separats i si no recordo malament hi havia alguna mena de banc tallat a la paret així com algun nínxol. Hi ha dos nivells de coves. 

He estat buscant informació sobre aquestes coves però no he trobat gairebé res. Es pensa que aquí s’hi feien cerimònies religioses; les informacions que hi ha sobre els cultes mitraistes són de quan aquesta religió es va expandir cap a l’imperi romà.

Iran_10: illa de Qeshm. Illa de Naz

Vam creuar a l’altra banda de l’illa per arribar a l’altra costa davant de l’illa de Naz. Aquesta illa és molt plana, excepte alguns turons de roca i està a uns 2 Km de distancia de la costa de l’illa de Qeshm. 

Quan hi ha marea baixa es pot anar fàcilment caminant fins allà. El millor és descalçar-se per recórrer el tram de sorra, ja que no està tot sec. En arribar a la roca jo em vaig tornar a calçar; a part de que em fan mal les pedres als peus, hi havia algun vidre i restes metàl·liques. També s’hi pot arribar en cotxe.

Quan puja la marea tota la part de sorra queda coberta per l’aigua i tan sols sobresurten les roques. Les aigües són clares i netes; venen ganes de banyar-se. 

En aquesta illa no hi viu ningú, tot i que hi ha restes d’alguna construcció i em sembla que alguna l’estaven reparant. Em sembla que aquestes construccions eren antigues cases dels treballadors d’unes mines de sal. 

L’illa en sí no mata; és més bonic el paisatge des d’una certa distancia. És relaxant. La posta sol aquí atrau a força gent. Diuen que volen potenciar el turisme en aquesta illa. Hi havia una família amb el cotxe amb la música en marxa, contemplant la posta de sol. Nens creuant amb burros, algun camell.... fotògrafs amb trípode capturant belles imatges de posta de sol, i d’altres més aficionats, com jo, que també volia preservar aquells moments. 

Continuem cap a l’extrem de l’illa on hi ha la població de Qeshm. Abans d’arribar-hi ens vam aturar en una població de costa, en la que un bon dia els hi va arribar una plataforma petroliera d’Aràbia Saudita; el mar l’havia arrencat i el vent i les corrents les van dur fins a la vora de la costa. Ara la tenien amarrada a la costa i estaven desmuntant-la. 

Vam arribar a Qeshm que ja era fosc. És una gran ciutat, que ha crescut molt gracies al comerç, que ve potenciat pel fer de ser una zona lliure d’impostos. Vam fer un tomb pel basar, que estava molt tranquil. No estava lluny de l’hotel. Per allà a la vora hi havia algun petit restaurant, llocs de pollastres per emportar... Nosaltres, anàvem quatre, vam decidir-nos per un lloc amb pollastres a l’ast. 

Vam aconseguir fer-nos entendre perquè ens el tallessin, ens ho servissin acompanyat d’amanida i patates fregides. Lo de les patates va ser senzill ja que les tenien a la vista i només calia assenyalar. 

Hi havia una nevera, o sigui que no va ser complicat tampoc aconseguir les begudes i iogurt. A l’hora de cobrar va ser una mica més difícil, ja que no teníem ni idea del preu, i hi havia l’embolic dels tomans i els rials.

Iran_9: illa de Qeshm. Manglar de Hara

A la tarda anem al bosc del mar o manglar de Hara, que es troba entre el continent i l’illa de Qeshm. L’espècie de manglar que predomina és l’anomenada Avicennia marina, que aquí se la coneix amb el nom de hara.

Aquest tipus de manglar poden arribar a tenir 8 metres d’alçada; tenen l’escorça llisa i grisosa, i les seves arrels són aèries, el que li permet agafar l’oxigen de l’aire. És resistent a la sal de l’aigua de mar i excreta la sal per les fulles; cristal·litza en la cara de sota de la fulla. Floreix a l’estiu i després les llavors cauen al mar, on torna a sorgir una nova planta. 

Les fulles tenen un elevat poder nutricional pel ramat. En la medicina tradicional persa es feia servir aquesta planta per tractar diverses malalties infeccioses, com la verola, així com el reuma, ulceres i abscessos. Actualment s’està investigant la seva activitat antiviral; un dels estudis que he trobat és sobre l’herpes i sembla que hi ha resultats prometedors. 

En la zona del manglar la fondària de l’aigua es d’uns 3 metres i el sòl del fons és salí. Quan hi ha marea baixa, aquest bosc de manglars es veu dispers en diferents illes, però quan puja la marea queda submergit; no sé si tot o en part.

Aquest bosc del mar és l’habitat d’aus migratòries que s’aturen aquí a l’hivern (gavines, cormorans, flamencs, cigonyes, pelicans, àligues). També hi ha rèptils, peixos, artròpodes, mol·luscs bivalves, tortugues verdes, serps aquàtiques. Els ocells nadius també busquen refugi en aquest bosc. 

L’expansió del bosc de manglars és lenta, en canvi el seu decreixement va en augment. És per això que l’any 1972 es va declarar àrea protegida i és una reserva de la biosfera. L’ús comercial esta restringit a la pesca, majoritàriament gambes, als recorreguts turístics, i els manglars nomes es poden tallar per alimentar al bestiar. 

Vam fer un recorregut en barca pel manglar. Vam poder veure algunes aus i també una antiga casa de pescadors. Una superfície elevada, instal·lada sobre pals de fusta, i a dalt una tenda. 

Va ser un passeig agradable; els manglars sempre m’agraden, per les formacions de les seves arrels, per la tranquil·litat de desplaçar-se pels canals... Tot i que la quantitat d’aus o altres animals que hi vam veure era mot minsa.