Sud de Tunísia_6

Cheneni

Cheneni és també un ksar ciutadella, amb les cases excavades a la muntanya i diverses coves. Hi ha també una mesquita subterrània i unes tombes de 4 metres que tenen una curiosa llegenda. Segons la llegenda, en aquestes tombes hi havia enterrats uns berbers que van morir a mans dels romans i que es van despertar al cap de 4 segles, i se’n van adonar de que els seus cossos havien anat creixent durant aquest temps. En despertar-se no reconeixien res i es van acabar convertint a l’islam. Quan van morir se’ls va enterrar en aquestes tombes que estaven fetes a la seva mida.

El poble de Cheneni és molt bonic, i és el ksar on trobem més gent. Hi ha botiguetes, una cafeteria i un restaurant en una de les cases mig excavada a la muntanya. La vista des de la part alta del poble és agradable tot i que el paisatge es veu molt àrid. El curiós és que molts d’aquests ksours van enfonsar-se degut a unes riuades que hi va haver, crec que l’any 1968. Veient-ho tot tant sec costa una mica d’imaginar.

Pel que he entès, en aquests ksours ciutadella, la part alta, que és la fortalesa era la part defensiva i que s’utilitzava de graner i a la base de la muntanya és on hi havia les vivendes. 

Passegem pel poble, les cases estan a diferents nivells, hi ha una mesquita restaurada, que contrasta amb el paisatge terrós del voltant. I anem dinar al ksar o antic poble de Cheneni. Dinem al resto local que hi ha dins del poble. Aquest es el mes turístic. Les botiguetes de records venen unes roses del desert espectaculars, grandioses. M’expliquen que provenen del Chott el Djerid o en general, dels llacs salats de la zona. Em sorprenen perquè són molt més cristal·lines que les que tinc a casa i que les que havia vist altres cops. La base de les roses del desert és el guix, sulfat de calci, que en cristal·litzar lentament va agregant granets de sorra. És curiós perquè en venen de molts colors: les clàssiques de tons entre ocre, marró i vermellós, però també de tonalitats blavoses i verdoses. Sempre havia pensat que eren pintades, però em diuen que no; pot ser és degut als minerals que hi ha.  

Tataouin

Després de dinar anem cap a Tataouin, a visitar el museu de ciències. Tataouin es troba 50 Km al sud de Medenine. Antigament era una parada en la ruta de les caravanes que unia gabes amb el sud-oest de Líbia i Sudan. En el 1890 va passar a ser un centre militar i actualment té un mercat important, on es troben la gent dels ksours i els nòmades.

 El sud-est de Tunísia té la influència del Sàhara, (el gran erg oriental) i del mar (golf de Gabes).  Per això des de l’antiguitat ha sigut una porta o orient, per la gent del magreb i un lloc de pas cap al sud, entre el Sàhara i Sudan. És per això que el seu paisatge és peculiar i per les seves terres hi ha passat moltes civilitzacions diferents.

Hi ha evidencies de que a finals de l’era primària (fa uns 250 milions d’anys) en aquesta zona hi havia el mar de Tetis. Al djebel Tebaga s’hi ha trobat restes d’algues, closques i esponges. A l’era secundària en aquesta regió de Tunísia hi havia grans moviments de l’aigua del mar, envaint el territori (transgressió) per desprès retrocedir (regressió). Les transgressions van tenir lloc fa uns 150 milions d’anys, en el període juràssic i en el cretaci superior, fa uns 90 milions d’anys. Això va deixar molts sediments fòssils i actualment es veuen les capes calcàries, de guix i d’argila. En els períodes entremitjos hi va haver les regressions, i en aquella època hi havia vida en la regió, una vida típica d’un delta, amb fauna i flora. S’han trobat troncs petrificats i empremtes de plantes en l’argila. S’han trobat ossos també i s’ha pogut demostrar que en aquesta zona hi vivien els dinosaures. Va ser a finals de l’era secundària que el mar es va retirar definitivament d’aquesta zona.

Em va agradar visitar el museu. Hi ha maquetes de dinosaures i també d’un ocell prehistòric. Es poden veure ossos d’aquests dos animals. Hi ha també un fòssil de tortuga, que m’impressiona perquè té milers d’anys i la forma del cap és similar al de les tortugues actuals. M’impacta un fòssil de musclo, que trobo sorprenentment gran, fa uns 40 cm de llarg. També s’hi poden veure fragments de meteorits, un és del 2001, que té una composició de ferro i níquel. En una altra vitrina expliquen que s’ha trobat pols d’un meteorit que va caure a Mèxic.

Com que és un museu de ciències i geologia també hi ha minerals diferents, em sorprèn una làmina fina d’iridi, i grans blocs de minerals de plom i zinc, que son metalls que s’extreuen en aquesta zona. També hi ha una ampolleta amb petroli, i és que el país també en té, encara que no massa.

Sempre havia trobat sosso el paisatge sedimentari, però en aquest viatge l’hi he començat a agafar carinyo. En les parets de terra, sediments de temps passats, hi ha molta història amagada, que es pot llegir en el seus fòssils. Es poden veure els diferents tipus de “terra”, de coloració, composicions diverses. 

 Ksar Douiret

Anem a visitar el ksar Douiret. És un altre exemple de ksar ciutadella; com en els altres, la mesquita blanca contrasta amb les construccions terroses. Hi ha una part del ksar restaurada, fins i tot hi ha una cafeteria molt agradable, i una part en roines. Les cases estan a diferents nivells enfilant-se per la muntanya. Les habitacions son petitones.

Tornem cap a Tataouin. A l’hotel hi ha força gent, però no sé si es gent que està allotjada a l’hotel o tan sols han passat a prendre alguna cosa.  

Pel camí el xofer m’explicava que tots aquests poblets que anem veient tenen aigua i llum, i que molts també tenen accés a internet. En molts d’ells veiem la font i la gent amb els bidons anant a buscar aigua.

Hotel a Tataouin

M’explica que hi ha molts tunisians que han marxat a Europa a treballar i que ara el que hi ha son molts libis que han passat a Tunísia fugint de la guerra al seu país. Estan en camps de refugiats de nacions unides, i no tenen permís per treballar. Aquí també hi ha crisis econòmica, i com que l’atur és elevat ha proliferat el contraban de gasolina. Per la carretera, a un costat i l’altre, es poden veure paradetes amb bidons, que indiquen que venen gasolina. Està prohibit però més o menys tolerat degut a la situació actual. 

Sud de Tunísia_5: Guermessa

Guermessa és l’exemple de ksar ciutadella o kalâa, que vol dir fortalesa. Aquests ksours es troben sobre espadats o muntanyes, de fàcil control de les vies d’accés. Des de dalt dominen els poblats troglodites. Aquestes fortaleses han servit de refugi als habitants de la regió en cas d’atac. Aquestes fortaleses tenen també la funció de graners, com els altres ksours i per guardar els objectes de valor. 

Segons les inscripcions que s’han trobat a les portes d’algunes gorfes aquests ksours es van construir en el segle XI. La seva construcció està relacionada amb la història del sud-est de Tunísia. En aquesta època hi va haver constants invasions de tribus hilalianes que provenien de l’alt Egipte i que van crear gran inestabilitat a la regió. De totes formes, no es pot descartar que els ksours ciutadella no s’haguessin construït abans d’aquestes invasions.

Els berbers vivien a les planes fins que en el segle XI van arribar les tribus Beni Hillal, enviats pels fatimites del Caire, per castigar als Zírides, que havien rebutjat l’obediència xiïta. Van haver d’abandonar les planes per refugiar-se i amagar-se a les muntanyes. A la regió de Matmata, es van amagar en coves artificials camuflades, que son les cases troglodites d’aquesta regió. Altres es van protegir en les muntanyes, amb els ksours ciutadella, que com ja he comentat tenien la doble funció de fortalesa i de graners. 

Les tribus Beni Hillal o també anomenats hilalians eren originaris d’Aràbia i van emigrar a Egipte en el segle VIII. Eren nombrosos i es van dedicar al bandidatge i als saquejos. En el 978 els van deportar cap a l’alt Egipte on van continuar amb les seves pràctiques violentes. Se’ls hi va prohibir creuar el Nil i els van confinar a la regió de Said. En el 1050 el califa fatimita els va enviar a envair el Magreb. Van conquerir la Cirenaica, i segons algun escrit de l’època els hilalians passaven pels llocs arrasant-ho tot, com una plaga de llagostes. Al Magreb n’hi van arribar uns 200 o 250 mil. 

Nou Guermessa vist des del ksar

En el 1052 hi va haver una batalla decisiva prop de Gabes, en la que van guanyar els hilalians. El 1057 van saquejar Kairuan. Van sorgir diferents dinasties hilàlides i la seva influencia va durar tot el segle XII. Quan van arribar els otomans, els hilalians van lluitar junt amb els berbers contra l’ocupació. També van lluitar contra la colonització francesa. Actualment encara hi ha tribus hilalianes vivint en aquesta zona del sud, on es dediquen a la cria de cabres.

El paratge on es troba Guermessa m’agrada. Segueix sent de color terra, és impressionant. Està sobre la muntanya, on destaca un pitó de roca. I sobretot, ressalta la mesquita, de color blanc, al peu d’aquest bloc de roca. La mesquita que es veu ara és la reconstrucció del segle XIX d’una molt més antiga. L’assentament més antic estava a dalt de tot, a 300 metres d’alçada. 

Ja des de la basa de la muntanya es troben algunes construccions; aprofiten la paret de la muntanya i les cases estan mig excavades. Pujar fins a dalt és un agradable passeig. Les cases es confonen amb la muntanya, i només ressalta el color  blanc de la vora de les portes i finestres. El conjunt és molt bonic, i realment quedaven molt camuflats. La vista des de dalt, sobre la plana també és interessant, ja que es pot veure el que em sembla algun conreu i el nou poble, que aquest sí que està habitat. 

Vista des de l'antic ksar de Guermessa

La gent que vivia en aquests ksours ciutadella van quedar pràcticament encerclats per les tribus àrabs, que després van acabar sent els seus protectors. Poc a poc la gent va baixar a viure a la plana i s’utilitzaven aquestes construccions com a graners, i al finals ja van quedar abandonats.

Sud de Tunísia_4: Ksar Hallouf

Anem a veure el ksar Hallouf. Es un ksar de muntanya. Els ksours de muntanya es troben sobre turons de fàcil accés. Al seu peu hi ha les planes fèrtils. Tenen un cert caràcter defensiu però menor que els ksours ciutadella que es troben en indrets de més difícil accés. Aquests ksours generalment van ser construïts fa uns 300 o 400 anys. 

Aquest ksar m’impressiona; les construccions es confonen amb l’entorn, tot de color terrós. Hi ha escales per accedir a les gorfes, i em sorprèn trobar una construcció cafeteria, tancada. En una altra gorfa a la que entro a tafanejar em trobo un vàter que no sembla que s’hagi utilitzat mai. En un dels recintes a la vora de la plaça central hi ha una premsa d’oli.

En tota la regió del sud era important la producció tradicional d’oli d’oliva. Les olives es poden triturar, just després de collir-les o al cap d’un temps. La conservació de les olives es fa en dues etapes: durant un mes es deixen fermentar i que perdin pes, en una gorfa o en una cova, i després es deixen durant tres setmanes esteses a l’exterior perquè s’assequin. D’aquesta forma les olives es poden conservar per extreure’n l’oli quan convingui. Tant en els ksours com els pobles troglodites es dedicaven a la fabricació d’oli. A una de les gorfes o habitacions hi ha el molí on es trituren les olives per fer la pasta, que després, a pressió se n’extreu l’oli. El molí el feia anar un animal, un burro o un camell. 

Vista des del ksar Hallouf

La gran majoria de llocs de fabricació d’olis (en francès és huilerie, però no sé com traduir-la) es troben en coves i llocs subterranis. En el subsòl o en coves la temperatura és més temperada que a l’exterior, el que conserva el producte. Generalment el procés es fa al hivern, després de la collita i a fora hi fa molt fred. 

Actualment estan totes abandonades, i se n’han construït factories modernes, però les tradicionals que hi ha pel sud de Tunísia formen part del patrimoni arquitectònic i cultural del país. 

Sud de Tunísia_3: Ksar Joumaa

Ksar Joumaa

Anem a dormir al ksar Joumaa, que es troba sobre un turó a uns 30 km al sud-oest de Medenin. És un antic ksar parcialment restaurat i convertit en alberg. Les habitacions, que en aquestes construccions s’anomenen gorfes, son de tova, semi cilíndriques i sense finestra. Només hi ha uns forats en la part alta de la paret, pel darrera, per la ventilació. Hi ha matalassos a terra i mantes i llençols. Llegeixo que l’objectiu del sostre corbat és que l’aigua de la pluja s’escoli i es pugui recollir a la base. Antigament tant les parets com els sostres estaven decorats.

Aquest ksar té dos “carrers” separats per un turó, al que es pot pujar fàcilment per un tram d’escales. A banda i banda del turó, en cadascun dels carrers hi ha les gorfes i els banys. Aquests dos camins s’ajunten, al cap d’uns metres, per donar lloc a un carrer més ampla. En aquest tram les gorfes estan habilitades com a bars i restaurants. Hi ha dos sales de banys, per homes i per dones. En cadascuna hi ha dos wàters, en espais minúsculs i dos dutxes. Bàsic però correcte, net i amb aigua calenta. La pega, no hi havia ni un clau on penjar res.

Des de dalt del turó, la vista de les estrelles era fantàstica. Jo que tinc mala vista, amb els prismàtics les veia molt be. El cel estava molt net i lluïen molt. Per fi vaig poder veure les plèiades! I és que mai me n’havia endut prismàtics i no se m’havia acudit fer-los servir de nit per veure estrelles.  

Interior de la mesquita

El sud tunisià es caracteritza pels ksours (plural de ksar). N’hi ha en indrets ben diferenciats, com pot ser sobre turons o a les planes, adaptant-se a l’entorn i camuflant-se en el paisatge. Mai es construeixen en una zona inundable. Durant segles han representat la vida rural del sud-est tunisià. Estan formats per gorfes, o habitacles, disposats en un o més pisos, que formen una plaça central. Des de l’exterior només es veu una paret, hi ha tan sols la porta d’entrada. Alguns, els que són de pisos, des de fora tenen aspecte de fortalesa.

Els ksours són graners col·lectius. Poden ser d’una tribu, o de més d’una o de tan sols una part. Hi emmagatzemaven els productes agraris, però també hi guardaven els objectes de valor, quan sortien amb els ramats. Cada gorfa tenia una altra cambra més a l’interior on hi havia amagatalls on deixar-hi aquests objectes.

L’origen dels ksours ve de la necessitat de tenir reserves d’aliments per si arribaven èpoques de sequera. Aquest tipus de construccions protegien els aliments, de forma que s’arribaven a conservar fins a set anys. Però com deia abans, en ser una població seminòmada, necessitaven algun lloc on deixar les seves pertinences vigilades. Els ksours tenien un vigilant, per tant les seves coses estaven segures.  Per això el ksar era un graner però també tenia el sentit de fortalesa. A més, tenia una funció social; és on es trobava la gent, on hi havia els intercanvis comercials, i a les planes, va acabar sent la plaça del mercat.

La plaça central tenia diferents utilitats: s’hi dipositaven les mercaderies abans d’emmagatzemar-les a les gorfes, s’hi deixaven els animals i també és on s’establien les relacions comercials.  

La gorfa és la unitat bàsica del ksar, es repeteix disposant-se unes al costat de les altres, i quan el suor és de pisos, també es repeteix en vertical. Té uns 2 metres d’alçada, 2 d’ampla i 4 o 5 de fondària. Algunes gorfes, si són del mateix propietari, estan unides entre elles per dins.

Quan es construeix una gorfa, a la part alta de la gorfa, s’hi col·loquen unes barres de fusta d’olivera per poder-hi penjar els productes que s’han de conservar i assecar a l’aire, com les olives i el formatge. Els cereals s’emmagatzemen a la part baixa de la gorfa. Com ja he dit, a la part alta de la paret hi ha uns forats que serveixen per la ventilació i permeten l’assecat d’aquests productes.

L’espai que separa dos gorfes veïnes és generalment on hi ha els amagatalls pels objectes de valor. La porta de la gorfa és en fusta de palmera i la clau era també de fusta. La clau la guardava el cap de família. En general els ksours tenien unes 150 o 200 gorfes.     

Vista des del ksar Joumaa

Al mati mentre espero l’esmorzar, vaig a donar una volta pels voltants. A dalt del turó hi ha una antiga mesquita i té un cementiri bastant destruït, però en el que es pot veure alguna tomba. Continuant pel carrer central del ksar, un cop s’acaba la part reconstruïda, hi ha moltes altres gorfes, mig destruïdes. La vista des de la plaça central del ksar és bonica; és un ksar de muntanya i al peu, sobre la plana desèrtica es pot veure el nou poble.  

Sud de Tunísia_2: Mareth i Akarit

Parem a Mareth per visitar el museu de la guerra. Mareth es troba en la carretera que va cap a Gabes, un dels ports importants del sud. Aquí hi havia l’anomenada línia Mareth que es va fer famosa durant la segona guerra, tot i que a mi no em sonava de res. Els meus coneixements de la historia de la segona guerra mundial al nord d’Àfrica son molt limitats. He estat llegint diferents textos trobats a la xarxa, llibres, i els diaris de l’època, amb el que he acabat fent una mica de pupurri de tot plegat.   

La línia Mareth és una línia defensiva natural de 35 Km que s’estén des de la costa fins a les muntanyes de l’interior. 

Des del 1881 fins a la independència en el 1956, Tunísia era protectorat francès. En els anys 1930 Mussolini governa Itàlia; la regió de  tripolitana i cirenaica (Líbia) son colònies italianes des del 1911 i Mussolini vol eixamplar el seu domini conquerint Tunísia. Els francesos per protegir la seva colònia de la invasió decideixen fortificar la regió del sud, creant la línia de Mareth que va des de la costa fins a les muntanyes de Matmata. Aquesta línia defensiva es comença a construir en el 1935, començant per Gabes. Té uns 30 0 35 Km i va des de la costa fins a les muntanyes de l’interior. Quan comença la guerra encara no està acabada. S’acaba en el 1940.

Museu de la guerra de Mareth

El 10 de juny de 1940 Itàlia declara la guerra a França. Després de l’armistici les forces franceses es dissolen i retiren tot l’armament i les instal·lacions defensives de Tunísia per no deixar res als alemanys.

A començaments del 1943 les tropes italo-alemanyes de Rommel fugen de Líbia perseguides per les tropes britàniques de Montgomery i s’instal·len a la línia Mareth que posen a punt com a línia defensiva. Construeixen foses antitancs, camps de mines, milloren els búnquers, connecten les diferents foses entre si....

El febrer del 1941 Hitler va enviar a Rommel amb el Africa Corps, per ajudar als italians que intentaven expulsar les tropes britàniques del nord d’Àfrica i el canal de Suez. Al juliol del 1942 els alemanys havien aconseguit empènyer als aliats a través del desert Libi fins a l’oest d’Egipte, amenaçant a la ciutat d’Alexandria. El primer ministre britànic, Winston Churchill, va encarregar al general Montgomery el comandament del que es va anomenar “les rates del desert”.

Rommel tenia un problema amb les línies per obtenir provisions, que eren massa llargues i no tenia tot el suport dels alts comandaments alemanys que també tenien que centrar la seva atenció al front de la URSS.

Montgomery va esperar a fer la seva ofensiva a que l’hi arribessin a Suez 600 tancs. Rommel, estava seguint un tractament mèdic a Europa, i havia deixat al general Georg Stumme al front de l’Africa Corps. Montgomery disposava de més homes i més tancs. Quan hi va haver l’ofensiva, Stumme va morir d’un atac de cor,  el que va crear desconcert en les tropes alemanyes i van trigar a respondre a l’atac. De totes formes, hi havia una franja de mines i juntament amb la defensa alemanya van repel·lir l’atac. Montgomery va continuar la seva ofensiva fins que va aconseguir obrir passadissos en la línia de defensa de l’eix. Els combats van durar 12 dies abans de que es trenqués definitivament la línia defensiva. El 4 de novembre, Rommel, ja de tornada d’Europa, va ordenar la retirada de la línia Mareth.

De les memòries de Francesc Cambó: La lluita  a la línia Mareth: ofensiva i defensiva. 25 març 1943.

Per fi després d’una llarga preparació i de moltes proves, Montgomery amb les millors tropes que tenen els aliats ataca la línia Mareth. Aquesta línia és forta ja que per una banda acaba al mar, i per l’altra a una regió de difícil accés. Hi ha les fortificacions que havien construït els francesos per protegir-se d’una agressió italiana des d’Algèria. Els alemanys han millorat i reforçat la línia. A més, segons Cambó, les tropes alemanyes a l’altra banda de la línia, estan ben preparades i ben armades, i comandades pel millor general. La societat d’aquell temps estava pendent de les noves estratègies militars. Qui venceria? L’ofensiva o la defensiva? Era un enfrontament entre dos bons generals, apreciats per les seves tropes, amb molta experiència. Segons la visió de Cambó, Rommel té l’avantatge de la línia Mareth, però Montgomery té avantatge en l’aviació i més de tropes.

Museu de la guerra, Mareth

A part de la batalla en si, en el conflicte a Tunísia s’hi estava jugant la supremacia sobre el mediterrani, i el prestigi. Pels anglosaxons, el prestigi davant Rússia, pels alemanys, el prestigi davant dels països amb els que s’han aliat i davant dels pobles que han ocupat.

Segons les memòries de Montgomery, a les onze de la nit van atacar la nova línia de defensa d’Akarit, els combats van durar tan sols un dia però van ser molts violents i salvatges. Els italians han patit un gran càstig i es veuen obligats a retrocedir 250 km fins a Enfidaville, un altre punt fortificat, on hi va haver la darrera batalla per l’Àfrica. Aquesta batalla es va iniciar poc després de la d’Akarit. Els aliats es centren a atacar les tropes italianes que resisteixen, i durant dos dies fan fracassar el pla de Montgomery que volia obrir una via per Enfidaville. La campanya a l’Àfrica acaba el 13 de maig de 1943.

Vista des del búnquer

D’un escrit trobat a la xarxa: 

“Jo estava a les batalles de  Mareth I del wadi Akarit formant part de l’exèrcit d’artilleria italià. Estava en un punt elevat controlant el Djebel Tebaga. Hi ha altres llocs d’observació on hi ha alemanys però no els conec. Un mati vaig veure per la plana que s’apropaven cotxes i tancs. Vam començar a disparar quan ens van cridar enfadats dient que eren alemanys I no britànics, amb el que vam parar de disparar. Rommel havia planejat un atac sorpresa encerclant I destruint l’exèrcit britànic a Medenin i el fet que disparés va contribuir al fracàs dels plans. Els alemanys no ens havien informat. Uns dies més tard, Rommel em va venir a veure I a través d’un intèrpret, que em va parlar en anglès, em va dir que abans d’obrir foc tenia que pensar-m’ho dues vegades. Jo tenia 21 anys i havia format part de la divisió que havia estat a la batalla d’El Alamein i havia sigut destruïda. Vam sobreviure gracies a que abans de la batalla ens havíem separat per anar a l’oasi de Jalu. M’agradaria establir contacte amb algú de l’altra bàndol que hagués sobreviscut per saber l’experiència des del seu cantó.”

Búnquers

La batalla dels Djebels (del 6 al 9 de juliol de 1943). 

A l’abril del 1943 els alemanys i els italians estaven bastant esgotats. Havien perdut molts homes i molt material. Tampoc tenien medis per realitzar una evacuació ràpida. Els anglesos i americans tenien cada dia més control de l’aire. Les defenses naturals eren bones; millors que les de Mareth i El Alamein.  La regió té djebels (muntanyes o turons) que donen sobre els llacs salats, cobrint una regió de 30 Km i era una barrera natural.

Cap a l’est, en uns 3 km, el territori és més obert, però els alemanys i italians havien preparat una fosa antitancs molt amplia que unien les ramificacions orientals del Djebel Fatnassa, l’altiplà d’El Meida i el Djebel Roumana. Tot això creava una bona barrera.

Els anglesos només podrien passar a través de les gorges del Djebel Fatnassa, del Djebel Roumana i el wadi Akarit. Van arribar a la conclusió que la única possibilitat que tenien de trencar la barrera era amb una acció coordinada. Uns escalaven el Djebel Roumana, altres anaven pel litoral, Sfax i Sousse. 

Wadi Akarit

Els italians, que eren els que estaven al front, es van anar rendint. Els alemanys que ja s’esperaven una cosa així, s’havien quedat en segona línia, van contraatacar. Des d’un dels djebels van atacar als escocesos que es van haver de replegar.

El museu te unes maquetes molt bones per explicar el desenvolupament de les batalles a la línia Mareth. Pots fer que s’il·lumini el moviment de les tropes dels aliats i de les tropes de l’Africa Corps. Hi ha un fragment de tanc, que és bastant impressionant, si un s’imagina estar tancat allà dins. Darrera del museu es poden visitar els búnquers, molt reforçats pels alemanys. Son espais relativament amplis, amb finestres apuntant cap al riu, la vall. Ara es veu un territori àrid i descuidat.  

Anem a dinar a Gabes, en un gran hotel, però que esta una mica descuidat. Prenem vi tunisià, crec que es deia Magot o una cosa semblant, de raïms shiraz i merlot. L’ampolla val 10 euros. El menú és bufet lliure, on hi ha cuscús, broquetes i alguns arrossos picants.

Wadi Akarit

Després de dinar anem a l’oued Akarit, que també va ser un punt clau en les batalles de la segona guerra mundial. La gent del país al·lucinen quan diem que volem anar a veure el riu Akarit. Ens diuen que no hi ha res allà.

Akarit es troba a la carretera que va de gabes cap al nord, seguint la costa. És una carretera bastant transitada, i costa una mica trobar el punt per entrar i arribar a la vora del riu, que en aquesta època està sec. Caminem a la vora de la llera del riu. No te cap encant, com el que es veia des dels búnquers de Mareth. Terreny ressec, algun matoll, pedregós... però imaginar que aquí hi va morir tanta gent sí que m’impressiona. 

Una mica mes enllà hi ha una casa, que tot i que ara sembla una vivenda, fa setanta anys devia ser un edifici militar ja que una de les parets està tota clivellada. Han passat masses anys perquè es conservi res d'aquella etapa sagnant de la regió. En acabar la guerra els francesos es van cuidar de retirar tot l’armament i les restes del conflicte. Per una banda, per recuperar el material, ni que fos com a ferralla, però també per evitar que els tunisians se n'apoderessin i es poguessin girar en contra seu. Al país ja començaven a haver-hi aires de revolta nacionalista en el 1944.

Sud de Tunísia_1

Volem a Djerba després de fer escala a l'aeroport de la capital. Tot i que els dos vols eren amb la mateixa companyia calia recollir l'equipatge i tornar-lo a facturar. Hi ha un canvi substancial entre la zona de vols internacionals i la dels nacionals. El racó des d'ón surten els vols a Djerba esta molt amagat. Es una sala petita, amb un taulell on factures l’equipatge i un bar minúscul amb 3 taules.

L'hotel a Djerba està a Houmt Souk, és bonic però a l’habitació hi fa força fred. De totes formes té calefacció, però la finestra no ajusta gaire be i no serveix de gaire. L’edifici té una estructura semblant a la de moltes cases del sud. Té dues plantes, que envolten un pati central on hi ha la piscina. Les habitacions i sales son molt rustiques, amb encant.

Sortim en cotxe cap a Adjim, a la costa, per agafar el ferri que ens ha de portar al continent, al poble de Djorf. L'ambient a la illa de Djerba es relaxat. Hem sortit a 2/4 de 9 de l’hotel i pels carrers i la carretera es veia molt poc moviment. 

Bastant abans d’arribar al port ja ens trobem amb cua. O sigui que baixem dels cotxes i anem a peu fins a la vora. Hi ha molts ferris però nomes n'hi ha un que funciona. Hi ha molta cua de cotxes i camions... ens queda força temps per esperar. No em sap greu, m’agrada veure l’ambient. És agradable, hi ha barquetes de pesca, gent diversa, joves i grans, gent amb motos, a peu, alguns esperant ferri com nosaltres. Hi ha una escultura curiosa d'una sirena, vestida, això sí, amb camiseta de tirants. 

Poc a poc, quan ja ha passat mes d'una hora els altres ferris es van posant en marxa. Hi ha molt pocs turistes. L'ambient mentre esperem el ferri es curiós. Es veuen bastants vestits tradicionals; algunes noies joves porten pantalons i el mocador al cap. A mesura que passen les hores es va animant. 

A un quart d’onze la situació millora i sembla que aviat ens tocarà a nosaltres creuar.

Costa de Djorf

 Com que es dissabte avui i dema els bancs estan tancats. Es pot treure als caixers o canviar en hotels, que és el que fem, aturar-nos en  un hotel per canviar. El canvi no varia gaire (1 euro = 2 dinars).

Tunísia_0

He estat vuit dies pel sud de Tunísia, un recorregut relativament reduït el que m’ha permès veure-ho amb tranquil·litat i descobrir racons que no havia vist abans. L’any 1992 ja havia vingut a aquest país, havia visitat els llocs més emblemàtics, tant del nord com del sud. Alguns dels llocs hi he tornat ara i estan força canviats, com és lògic. Han passat 20 anys!

Tunísia és un país petit, quan es mira un mapa el triangle que forma Tunísia es veu minúscul al costat del dos grans veïns que té, Algèria i Líbia. Ha sigut un país al que hi han arribat diferents grups, cultures i civilitzacions, al llarg de la seva història, afavorit per la seva ubicació a la costa mediterrània.

Abans de començar el viatge m'agrada situar-me una mica, conèixer la història del país i la seva cultura. Aquest cop, tot i que només he visitat el sud, també he volgut recollir informació, que he anat trobant, per entendre el país actual. 

La població autòctona eren els amazig o berbers. Amazig vol dir noble i ells s’anomenen així; son els romans els que els van anomenar bàrbars, d’ón va venir lo de berber. Molts dels berbers o imazigs (crec que es així el plural d’amazig) eren nòmades i encara n’hi ha que segueixen sent-ho. Els habitants dels desert s’anomenen, en àrab, beduins. Això ha portat a la confusió que hi ha a vegades, entre berber i beduí. Una cosa és un grup ètnic, els imazigs i l’altra una forma de vida.

Aquesta població autòctona, quan fugien dels agressors s’amagaven en coves en les muntanyes de matmata i ksar o en penya-segats de difícil accés i fàcil defensa.

Entre el paleolític i el neolític, prop de Gafsa va aparèixer la primera civilització dedicada a la caça i que utilitzava la pedra. Aquesta regió d’Àfrica ja havia començat a desertitzar-se, deixant de ser tropical per passar a ser més moderat i la flora i la fauna canvien amb el canvi de clima. Per tant hi va haver migracions i desplaçaments per adaptar-se al clima, i probablement barreja entre els grups de diferents llocs. Es creu que devien arribar també grups procedents d’Egipte. La barreja de les diferents poblacions va donar el que s’ha anomenat els protolibis, que més tard van ser els que els romans van anomenar berbers.

De l’època anterior als fenicis no se’n sap gran cosa. Els fenicis, poble semític originari de Tir i Sidó eren molt bons navegants i van fundar un gran imperi, que necessitava una sèrie de bases portuàries on poder fer escala en els seus desplaçaments. Un d’aquests emplaçaments va ser Utica, que la van fundar en el segle XII a. C. aquí feien escala de camí cap a Gibraltar, i feien intercanvis comercials amb els berbers.  

Quan els assiris van envair la seva terra molts d’ells van fugir. Com el que s’explica en la llegenda de la reina Dido (que vol dir l’errant). Dido, pels tunisians o Elisa pels altres, era la germana de Pigmalió de Tir; Pigmalió cobejava la fortuna del seu marit i el va fer matar. Llavors ella va fugir amb tots els que estaven en contra del rei. Van fer escala a Xipre i després van continuar fins a Tunísia. Però en lloc d’integrar-se amb la població local van decidir fundar la que van anomenar la nova ciutat, Kart Hadasht, que s’ha convertit en Cartago. Això va passar en el 814 a.C.  

Expliquen que el jefe local els va deixar instal·lar-se i ocupar tota la terra que poguessin cobrir amb la pell d’un toro. L’estratagema dels fenicis va ser matar al toro, retallar la pell en tires primes i amb elles encerclar el turó de l’actual Byrsa (que vol dir toro). 

Quan en el 574 a. C. la ciutat de Tir és destruïda pels babilonis, Cartago es converteix en el centre del mon fenici. I poc a poc van creant colònies en les regions veïnes, expansionant-se, però sense anar massa al sud. Les relacions amb els berbers eren comercials, i a vegades, per poder controlar millor el territori hi havia matrimonis entre l’aristocràcia el poble berber. Ara be, les relacions amb els grecs no eren bones, ja que es disputaven el control del mediterrani. Entre els segles V i III a. C. Cartago controlava les vies cap a Marsella, la Gàl·lia, Espanya, Irlanda i també controlava el pas de l’or de Sudan i va arribar a tenir control fins al golf de Guinea. Van intentar conquerir Sicília sense èxit, però en el 270 a. C. van aconseguir Messina, el que els va portar a enfrontar-se als romans. Als cartaginesos, els romans els anomenaven púnics. I els conflictes bèl·lics entre els romans i els cartaginesos son el que s’han anomenat les guerres púniques.   

Amilcar Barca, va participar en la primera guerra púnica, per conquerir Sicília.  Anibal, va participar en la segona guerra púnica, després d’haver creuat els pirineus i els alps amb el seu exèrcit que portava elefants de guerra. A diferencia d’altres guerres en les que havia triomfat, a la batalla de Zama a Tunísia va perdre contra l’exèrcit d’Escipió.

En el 149 a.C. Roma considera que Cartago ha de ser aniquilada, insta als cartaginesos a abandonar la ciutat i com que s’hi neguen comença el setge que va durar tres anys. Quan van aconseguir entrar va continuar la batalla. Al cap de cinc dies, els supervivents es van rendir. El rei Asdrúbal, un dels fills d’Amilcar, va instar a la seva família a que anessin a demanar clemència a Escipió. El poble es va revoltar en contra seu, i també la seva dona que, tot i que havia aconseguit la clemència d’Escipió, el va tractar de covard i es va immolar amb els dos fills que tenien, entrant en el temple en flames on havia acabat la batalla.

Escipìó decideix destruir tota la ciutat, va fer cobrir tot el terreny de sal per tal de que allà no hi creixés res i va maleir la zona perquè ningú hi pogués tornar a viure mai més.

Es van reorganitzar els territoris cartaginesos, creant-se la província romana d’Àfrica, amb Utica com a capital. En el segle I d. C. aquesta província s’expandeix per l’est i l’oest. Tunísia, juntament amb Egipte es converteix en el graner de Roma. Es van construir moltes vies que en molts casos, coincideixen amb les actuals carreteres.  L’any 14 Cartago torna a ser la capital.

Amb els romans arriba el cristianisme al país. San Agustí era un bisbe berber que va presidir el concili de Cartago. Però era una època en que el cristianisme vivia temps convulsos, amb molts cismes. Per altra banda, el nombre de camells havia anat en augment, fet que donava molta mobilitat als berbers. Els dos fets junts van fer que el control de Roma s’anés debilitant i que quan van arribar els vàndals des de la península ibèrica, s’apoderessin fàcilment de Cartago (aproximadament cap al 430).

En el 533 l’emperador bizantí Justinià decideix reconquerir Tunísia perquè torni a formar part de l’imperi romà. No obstant, la seva ocupació del país no va ser fàcil, ja que les seves relacions amb els beduins no eren bones i tenien que estar constantment a la defensiva.

Més tard hi arriben els àrabs, cap al 670. Els berbers es van resistir també a aquesta invasió. No obstant al final van acabar convertint-se a l’islam i formant part de les tropes àrabs, tot i que no tenien el mateix estatus que els altres, el que va portar també a escissions entre els musulmans. Hi ha diferents dinasties islàmiques que regnen consecutivament a Tunísia. A començaments dels anys 1000 governa una dinastia berber i més tard, en el 1228 s’instaura una altra dinastia berber. I en el 1534 son els pirates de Barba-roja els que s’apoderen del país, que són desallotjats per Carles I d’Espanya i V de l’imperi germano-romà, que restauren al sultà berber. França s’uneix amb els turcs otomans per enfrontar-se a Carles V. Tunísia viu la confrontació entre l’Espanya cristiana i Turquia musulmana, en certa forma una guerra entre orient i occident. En el 1574 els turcs es fan amb el control de Tunísia, i en el 1590 està sota control de l’imperi otomà, però gaudeix d’una certa autonomia.

En el 1830 els francesos estaven instal·lats a Algèria, i van forçar al bei de Tunísia que acabés amb la pirateria, que seguia existint. Això va dur al país a la fallida econòmica el que va portar al país a dependre dels préstecs dels bancs francesos.

Pel sud del país les fronteres son poc clares, i els habitants de les muntanyes creuen fàcilment cap als països veïns. Això serveix d’excusa als francesos per envair Tunísia. Obliguen al bei a fer canvis, imposen a francesos en càrrecs importants i els colons francesos s’apoderen de les millors terres si els habitants locals no podien justificar la seva propietat. Tunísia té algunes riqueses naturals, com els fosfats, zinc, plom i ferro. Els francesos van explotar aquests recursos.  Els francesos estaven presents en tot, malgrat que teòricament el país estava només sota la seva protecció i seguia pertanyent a Turquia. Molts tunisians van formar part dels exèrcits francesos.   

En el 1937 hi ha molts disturbis nacionalistes i Mussolini aprofita el descontent que hi ha per erigir-se en un defensor dels musulmans. El novembre del 1942 les tropes alemanyes ocupen el país, i el maig del 1943 el país és reconquerit pels aliats, però amb el suport de la població i els nacionalistes.

En el 1943-44 hi ha un major control francès. El descontent va creixent fins que al 1950 Robert Schuman comença a parlar d’independència. Per fi, en el 1956 aconsegueixen la independència però no és fins al 1963 que França retira totes les seves tropes del país.

En el 1964 es nacionalitzen 400.000 hectàrees que pertanyien a estrangers. Davant d’aquest fet, França retira el seu suport econòmic, que no tornarà a restablir-se fins al 1968. En el 1970, després de diferents problemes amb Algèria, per l’explotació d’una bossa de petroli que hi ha a la frontera entre tots dos països, s’arriba a un acord. Els dos països es repartiran el petroli de la bossa que hi ha sota la frontera.

Amb Líbia també ha tingut diferents problemes fronterers. En el 1990 hi va haver unes grans inundacions que van afectar al centre i sud del país i que van generar pèrdues de més de 200 milions de dòlars.