07 d’abril 2024

Moldàvia-1. Introducció

Aquest és un viatge molt curt, tan sols vuit dies, per la República de Moldàvia.  Per arribar-hi hem volat amb la companya aèria turca, fent escala a Istanbul. El punt de partida del nostre circuït ha sigut la capital, Chisinau. Des d’aquí hem anat cap al nord, fins a Orhei i tornada a la capital. Després hem anat cap al sud, a la regió autònoma de Gagauzia, amb la seva capital Comrat. A continuació hem entrat a la República Moldava de Transnístria, que va proclamar la seva independència en el 1992; la seva capital és Tiraspol.

Evidentment en vuit dies, que en realitat són sis dies, descomptats els d’anada i tornada, no es pot recórrer tot el país, per molt petit que sigui; de totes formes ens ha permès conèixer una mica aquesta terra i la seva gent, així com la franja de Transnístria.

Com es pot veure en el mapa (https://elordenmundial.com/mapas-y-graficos/el-mapa-politico-de-moldavia/) , Moldàvia no té sortida al mar; el mar negre es troba a uns 100 Km. A l’oest té frontera amb Romania, i la resta del país, nord, sud i est, té frontera amb Ucraïna. Va ser una de les repúbliques soviètiques, fins a l'any 1991 era la República Socialista Soviètica de Moldàvia.

La major part del territori es troba entre els dos rius principals, el Dnièster i el Prut.

Amb la dissolució de la Unió Soviètica, l’any 1991, va conservar les mateixes fronteres que tenia la República Socialista Soviètica de Moldàvia. Però el territori a la riba oriental del riu Dnièster, Transnístria, es va declarar independent, tot i que no està reconegut internacionalment.

El riu Moldàvia va donar nom al Principat de Moldàvia, que comprenia l’actualment Romania i Moldàvia; el riu està a Romania. Segons una llegenda, el nom del riu seria en honor del gos Molda, el gos del príncep Drago que va morir ofegat al riu després d’una cacera.

Abans de començar a buscar informació de Moldàvia no en sabia gairebé res d’aquest país i la seva història em resulta una mica complicada. De totes formes m’agrada intentar entendre-la una mica, conèixer els orígens de la seva gent, i a vegades, un tema em porta a un altre... i m’estenc una mica massa.

A l’antiguitat Moldàvia formava part de la Dàcia, juntament amb Romania i petites parts de Bulgària, Sèrbia, Hongria i Ucraïna. O sigui que he començat buscant informació de Dàcia, que em sonava però no en sabia res.

El regne de Dàcia va existir entre els anys 82 aC i el 106 dC, quan va desaparèixer en ser conquerit pels romans.

En aquestes terres hi vivien els getes o dacis i tribus d’ètnia tràcia. Hi va haver diferents invasions i guerres (amb els grecs i els celtes) abans de la conquesta romana.

No tinc del tot clar si els getes i els dacis eren els mateixos, he trobat informacions contradictòries; Estrabó deia que eren dos pobles diferents que vivien en zones diferents de tot aquest ampli territori.  Si que està clar és que els romans, en el segle I aC anomenaven a aquesta regió Dàcia, com si els dacis haguessin predominat o fet desaparèixer als getes.

En època de Juli Cèsar, el rei de Dàcia era Burebista, que l’any 48 aC es va enfrontar als romans. Hi va haver diversos enfrontaments entre dacis i romans. Aquest rei va morir assassinat poc l’any 44 aC, el mateix anys que Juli Cèsar, uns mesos més tard. Després de moltes batalles els romans van conquerir el regne de Dàcia, l’any 107 dC i va passar a ser una província romana, la Dàcia Trajana o simplement Dàcia.

La província de Dàcia es va poblar amb romans de diferents procedències; segons la llegenda Trajà va fer exterminar als habitants masculins, però sembla ser que en moltes regions seguien havent-hi dacis durant l’ocupació romana.

L’any 129 els romans van fraccionar la província de Dàcia en dues: Dàcia Inferior i Dàcia Superior. Més tard, Marc Aureli (161-180) la va dividir en tres províncies.

https://en.wikipedia.org/wiki/Roman_Dacia.

Entre el 180 i el 190 el governador Sabinianus va aconseguir la llibertat de dotze mil esclaus dacis de tot l'imperi i els va restablir a terres del país d'on havien sortit els seus avis o besavis cent anys abans.

La Dàcia va ser possessió romana fins a l’any 270 dC, quan Marc Aureli va ordenar la retirada a l'altre costat del Danubi, deixant la Dàcia als gots. Els colons romans van ser reinstal·lats al sud del riu.

Les relacions comercials entre els dos costats del riu es van mantenir i la llengua llatina seguia emprant-se al nord del riu, però poc a poc en la zona nord, sota el control got, va anar desapareixent la civilització romana.

Després hi va haver un seguit de conquestes d’aquest territori, en el 376 van ser els huns, que van controlar la regió fins a la mort d’Àtila, l’any 453. Després van arribar els gèpides, dirigits per Ardaric, i l’any 566 van ser substituïts pels llombards. En la segona meitat del segle VI van arribar els àvars; el seu regne va ser destruït per Carlemany, l’any 791.

Els eslaus havien començat a arribar a la regió, establint-s’hi pacíficament. Estaven considerats de classe baixa i servil; se’ls hi permetia assentar-se allà per afavorir la producció agrícola. Poc a poc els eslaus es van anar establint per tot el territori, fusionant-se amb els altres grups que hi vivien.

Després dels àvar va ser el torn del magiars, hongaresos, que en el segle IX van ocupar Dàcia, on només hi van trobar camperols eslaus; estaven organitzats en clans i no hi havia cap poder central. Aquests eslaus eren els valacs o vlakhs (ells s'anomenaven rumunii); eren una barreja de pobles (celtes, getes, dacis i eslaus) que s’havien romanitzat i havien estat vivint a les muntanyes o en llocs allunyats on hi havia predomini dels eslaus. En el segle X els valacs ja estaven sotmesos a Hongria.

L’any 976 el príncep búlgar David va ser assassinat per un valac. L’any 1019 Bulgària va quedar en poder de l'Imperi Romà d'Orient i els valacs es van convertir en aliats dels romans d'Orient i van servir en el seu exèrcit. En el segle XI molts valacs van emigrar. A tots ells se’ls anomena aromanesos o derivats d’aquest nom.

Uns van emigrar cap a l’oest, a Dalmàcia, on eren els morlacs o valacs negres i a Ístria. Uns altres van anar cap al sud, cap a l’actual Grècia, Bulgària, Macedònia i Albània. Els que van emigrar al nord van originar el dacoromanesos (els romanesos actuals).

Moldàvia era un lloc de pas en les rutes entre Europa i Àsia, per això va patir tantes invasions al llarg de la seva història.

La fundació de Moldàvia va començar amb l’arribada a la regió natural del riu Moldova d’un voivoda (líder militar) valac (romanès) anomenat Dragoș, que provenia de la regió històrica de Maramureș, que formava part del regne d’Hongria. A Dragos el seguia la seva gent i es van establir en aquestes terres com a vassalls del regne d’Hongria, en la dècada de 1350.

L’any 1359 un altra voivoda valac, Bogdan, també de Maramureș, es va rebel·lar contra el rei hongarès i va creuar els Carpats conquerint aquesta regió i prenent-li el control de Moldàvia a Hongria. Naixia així el Principat de Moldàvia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Principat_de_Moldàvia.

Bogdan I de Moldàvia va governar des del 1359 fins al 1365. Les cròniques otomanes es referien a Moldàvia com un estat anomenat Bogdan. Duran el regnat de Bogdan I es van començar a encunyar les primeres monedes moldaves, amb la inscripció Moneda Moldaviae-Bogdan Waiwo(da).

El principat de Moldàvia ocupava el territori entre els Carpats orientals i el riu Dnièster. Aquest principat va existir des del 1359 fins al 1859, quan es va unir amb el principat de Valàquia per formar el regne de Romania.

El principat de Moldàvia va patir diversos atacs per part dels otomans; el primer cop va ser l’any 1420 quan van assetjar sense èxit la ciutat d’Akkerman (ciutat propera a la mar Negra, a la dreta de l’estuari del Dnitria.  Uns anys més tard, es van unir els tàtars i els otomans per atacar de nou al principat. La flota otomana va atacar la ciutat d’Akkerman l’any 1454.

L’any 1456 Pere Aaron o Pere III Aaron, va acceptar pagar un tribut anual als otomans, per assegurar les fronteres del sud del principat; amb el pagament del tribut va aconseguir que els comerciants tinguessin llibertat de comerç per tot l’Imperi otomà.

El seu successor, Esteve III de Moldàvia, va rebutjar la sobirania otomana. Va governar entre el 1457 i el 1504. A aquest príncep moldau se’l coneix també com a Esteve el gran. Va ser la figura més rellevant del principat de Moldàvia. Va lluitar de forma exitosa contra el Regne d'Hongria, el Regne de Polònia i l'Imperi Otomà.

En aquest mapa es pot veure el territori que ocupava el principat de Moldàvia l’any 1483, en època d’Esteve el gran. 

Els successors d’Esteve III van ser prínceps més febles i l’any 1538 Moldàvia es va convertir en vassall de l'Imperi Otomà; tenia que pagar-li un percentatge dels seus ingressos, un percentatge que va arribar a ser del 10%. Se l’hi va prohibir tenir relacions exteriors, tot i que va conservar autonomia interna, i tenia autoritat exclusiva sobre el comerç exterior.

Si no estic confosa, va ser en aquesta època que es va prohibir que els turcs poguessin ser propietaris de terres i tampoc podien construir centres de culte. Actualment segueix sense haver-hi cap mesquita en tot el país.

En el segle XVIII el territori de Moldàvia es trobava sovint enmig dels conflictes entre els otomans, els austríacs i els russos.

L’any 1774 Rússia va ocupar la Moldàvia cristiana, que era vassall de l'Imperi Otomà. L’any 1775, la monarquia dels Habsburg es va annexionar aproximadament un 11% del territori de Moldàvia, que es va conèixer com a Bucovina. Pel Tractat de Bucarest, després de la Guerra russo-turca (1806-1812), Rússia s'havia annexionat més del 50% del territori que es va conèixer com a Bessaràbia.

L’any 1774, amb el tractat de Kuchuk Kaynardja es reconeixia a Rússia com la potència protectora de Moldàvia. Després de la Convenció d'Akkerman del 7 d'octubre de 1826 la sobirania otomana sobre els Principats del Danubi va ser només nominal, quedant la protecció reconeguda a Rússia.

A la part oriental del principat de Moldàvia que l’Imperi Otomà va cedir a Rússia, l’Imperi Rus la va anomenar Bessaràbia. Aquest territori es trobava entre el Dnièster a l'est i el Prut a l'oest.

La resta del principat de Moldàvia es va unir amb Valàquia, l’any 1859, per formar el Regne de Romania. L’Imperi Otomà va reconèixer aquesta unió l'1 de desembre de 1861.

L’any 1918, Bessaràbia declarava la seva independència de Rússia i, quan va acabar la primera guerra mundial, es va unir a Romania.

Al començament de la Segona Guerra Mundial l'URSS es va annexionar la Bessaràbia romanesa, i quan va acabar la guerra es va convertir en la República Socialista Soviètica de Moldàvia, que incloïa més territoris del voltant; hi havia part de Transnístria, que havia format part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, i parts de Romania.

L’any 1991, la República Socialista Soviètica de Moldàvia declarava la seva independència de la URSS. De Transnístria en parlaré més endavant, quan anem cap allà.

Com he dit abans vam venir fins aquí fent escala a Istanbul. El vol d’Istanbul a Chisinau no és gaire llarg, aproximadament una hora i mitja. A la cua per embarcar em va semblar que la gent ens mirava amb curiositat en sentir-nos parlar en català. Potser era perquè algunes paraules es podrien entendre. A mi em passava amb ells, em sonava com si fos italià, però entenent tant sols algunes paraules.

El nom de la capital no tinc molt clar quina és la forma correcta d’escriure’l. A l’enciclopèdia catalana ho escriuen com Chisinau, i indiquen que la forma que he trobat en alguns llocs Chişinău, és en romanès. 

11 de febrer 2024

Corea del sud-44. Seül: Samseong-dong

Després de dinar vam agafar el metro per anar cap al sud de la ciutat, a l’altra banda del riu Han.


Està considerat un dels barris rics de Seül. Hi ha botigues de luxe, grans hotels, bons restaurants...

Amb el metro s’arriba al COEX, que és un gran centre comercial subterrani, que diuen que és el més gran d’Àsia.  

El trajecte amb metro és força llarg, però té gràcia ja que una part del trajecte es fa per l’exterior i es veu quan es creua el riu.

És un barri modern, amb dissenys i escultures curioses. Formant part del centre comercial hi ha la biblioteca Starfield. És impressionant per la quantitat de llibres que hi ha. El que no tinc clar és com accedeixen als que estan a dalt de tot. 

Hi ha moltíssima gent fent-se fotografies i força xivarri; no entén com algú es pot concentrar i llegir o treballar.








Tot passejant pel barri veiem una estàtua de Buda que sobresurt entre els arbres i ens arribem fins allà. Hi ha un temple budista, el temple Bongeunsa. .

Aquest temple es va construir l’any 794, durant la dinastia de Silla; llavors s’anomenava Gyeonseongsa. En el 1498 la reina Jeonghyeon, esposa del rei Seongjong, va fer remodelar i ampliar el temple i és quan se l’hi va donar el nom actual. 

Inicialment el temple estava en un altre lloc i va ser en el segle XVI, durant la dinastia Joseon, que es va traslladar aquí.

En aquest temple es conserven moltes relíquies budistes i textos sagrats, així com textos relacionats amb la història del budisme.

Durant la dinastia Joseon el budisme estava perseguit i es donava suport al confucianisme. Va ser amb la reina Munjeong i el monjo Bo-wu, que el budisme va reviure un breu període de temps a Corea.

En el 1939 i després durant la guerra de Corea, 1950-1953, va patir incendis i molts dels edificis van quedar malmesos. Entre el 1941 i el 1982 s’hi ha fet diverses restauracions.

Destaca l’estàtua de Maitreya, el Buda del futur, de 28 metres d’alçada; és una de les estàtues més grans que hi ha a Corea.

Quan vam arribar estaven en un dels pavellons estaven fent els preparatius per una cerimònia als ancestres.

Quan agafem el metro per tornar a l’hotel són les 6 o ¼ de 7. És la línia 2 que ens porta directe fins allà, però com que és una línia circular enllaça amb moltes altres línies i agafa a molta gent. Primer ens va costar arribar fins a l’andana, vam fer cua força estona a l’escala; quan va acabar de passar un metro vam poder accedir a l’andana, llavors va caldre deixar-ne passar dos més fins que va ser el nostre torn d’arribar just davant la porta i poder pujar.

Un cop a dins, vas com sardines en llauna, i el problema el tens quan has de baixar. Les portes no s’obren sempre per la mateixa banda, ells ja s’ho deuen saber però nosaltres no, o sigui que no tens gaire temps per preparar-te i aproximar-te a la porta. Vam aconseguir baixar! He de dir que la gent ens va facilitar força les coses. Diuen que no sempre aconsegueixes baixar a la teva parada. Vam trigar una hora per arribar a l’hotel.














Quan vam arribar al nostre barri ja no teníem esma per a res més i vam menjar un entrepà en un local al peu de l’hotel. 

Al dia següent tornavem cap a Barcelona. Ara ja fa més de tres mesos que vaig tornar. Ho he trobat molt interesant i en anar escrivint sobre el què hem visitat he après encara molt més sobre el país i la seva història i m’ha ajudat una mica a comprendre la seva gent.

Alguns dels llibres que he llegit i he trobat interessants: “Kim Ji-Young nacida en 1982”, de Cho Nam joo;  “Sobre mi hija”, de Kim Hye-jin; “La asombrosa tienda de la señora Yeom”, de  Kim Ho-yeon és un llibre entranyable. El llibre que es troba en català “La classe de grec”, de Han Kang, a mi no em va entusiasmar. He llegit també un parell de llibres de Hwan Sok-yong, “Al  atardecer” i “Todas las cosas de nuestra vida”, se m’han fet una mica pesats.

En el tema de llibres i sèries, que n’he vist forces, és difícil aconsellar, ja que la selecció és molt personal, els meus gustos no tenen perquè coincidir amb altre gent; una obra pot estar molt ben escrita però si el tema no m’atrau, em costa  de llegir. I també he llegit del que he estava disponible en format electrònic a la biblioteca.

És un país molt curiós, molt comercial però també molt familiar. Segueixen conservant les cerimònies pels avantpassats. Són molt curosos amb la neteja. En els restaurants són molt expeditius, mengen ràpid, no prenen postres. Després van a les cafeteries a prendre pastissos.

És un viatge que recomano, està canviant ràpidament, queden moltes coses per restaurar, i segur que d’aquí uns anys es visitaran moltes altres coses. M’ha agradat trobar molt turisme intern, és curiós veure què els hi agrada i què els hi interessa.   

Corea del sud-43. Seül: Ikseondong

Continuem caminat fins arribar a un altre barri, Ikseondong, que és un hanok o poble tradicional.

Després de l’annexió de Corea al Japó, molts japonesos van venir a viure a Seül; a mesura que augmentava la població japonesa a la ciutat i les polítiques discriminatòries del governador general empitjoraven, la situació pels coreans es deteriorava. També arribava gent de les àrees rurals i faltaven habitatges; a més la planificació urbana prioritzava als residents japonesos.

Va ser en aquest context, que Jeong Se-gwon va fundar una empresa per construir cases petites i assequibles. L’any 1920 va comprar aquestes terres i hi va construir cases d’estil tradicional, de 30 m2, per la gent que no es podia permetre altres habitatges, i els hi venia a terminis.

Els japonesos vivien sobretot a Myeong-dong i Yongsan, i els ciutadans coreans vivien en la zona residencial de Bukchon, un altre poble de hanoks.

Aquest arquitecte va participar en moviments nacionalistes i per això va patir tortures i va perdre part de les seves propietats que van passar al Govern General de Corea sota control japonès.

Més tard, aquest barri estava menys desenvolupat que la resta i la gent va anar marxant. Al cap d’uns anys emprenedors i empresaris van veure-hi una oportunitat de fer negoci. Van comprar les cases que estaven buides i van obrir restaurants i botigues. El resultat és que s’ha convertit en un dels barris turístics de la ciutat.


Són carrerons estrets, amb casetes baixes i tot ple de bars i restaurants. Vam dinar en aquest barri, en un restaurant italià. Jo vaig prendre arròs amb porc, estava molt bo.

 












Corea del sud-42. Seül: parcTapgol i pagoda Wongaksa

De camí cap al barri d’ikseondong (barri ikseong, ja que em sembla que dong vol dir barri) vam passar pel parc Tapgol on havia llegit que hi havia una pagoda de deu pisos.

Al matí en sortir de l’hotel havíem organitzat la nostra ruta, érem cinc, de forma que tothom pogués veure el que l’hi interessava.

El nom del parc, Tapgol, fa referència a la pagoda que hi ha, ja que tap voldir pagoda.

Durant la dinastia Goryeo (918-1392) aquí hi havia un temple anomenat Heungboksa; l’any 1465 el temple es va engrandir i es va re-anomenar Wongaksa; aquest temple es va convertir en el centre de l’ordre budista coreana Jogye. Dos anys més tard, en el 1467 es va construir la pagoda que encara es veu actualment.

En el segle XVI el govern va prohibir el budisme i és quan es va destruir el temple, conservant-se tan sols la pagoda.

La pagoda Wongaksa té 12 metres d’alt i deu pisos; es va construir en marbre en lloc de amb granit, que era l’habitual. En la part inferior hi ha representades flors de lotus i dracs. En la part central hi ha algunes escenes en que apareixen 3 homes, un d’ells és el monjo Sanzang, que va dur el budisme des de l’Índia. A sobre hi ha escenes de la vida en temps de Buda.

Està protegida amb una estructura de vidre i costa una mica veure els detalls; és per protegir-la ja que es va deteriorant. A mi no em semblava de marbre, però suposo que és perquè està bastant deteriorada.

L’any 1897 un assessor irlandès del rei Gojong l’hi va proposar de convertir aquest espai en un jardí. Hi ha diferents estructures i monuments a part de la pagoda. Hi ha una estela per recordar la fundació del temple, amb una base  en forma de tortuga i dos dracs entrellaçats a la part de dalt.

En aquest parc es va iniciar el moviment Primer de Març, l’any 1919, el moviment per la independència de Corea, i va ser en el pavelló Palgakjeong on es va fer la proclamació de la independència.

Hi ha també una estàtua de Son Byeong-hee, que va ser un líder religiós i activista independentista.

Abans d’entrar al parc havíem vist una cua de gent que donava la volta cap al carrer del costat; després els vam veure en el parc. Era gent de pocs recursos, que anaven a algun local a recollir menjar i després anaven a menjar-s’ho al parc.

Darrera del parc hi havia gent gran jugant, algun joc de taula amb fitxes. Al seu voltant es congregava gent mirant. Més enllà hi havia algú pintant, i un monjo que dirigia l’operació. Estava fumant, cosa que em va sorprendre, ja que en aquest país està prohibit fumar al carrer, excepte en les zones habilitades per aquesta activitat.

 






Corea del sud-41. Seül: barri Myengdong

Després vam anar passejant fins al barri de Myeongdong. És un barri ple de botigues de marques internacionals i centres comercials.

En aquest barri hi ha la catedral catòlica, que va ser la primera església catòlica de Corea i el teatre Nanta.

La gent amb la que anava tenien molt interès en venir a aquest barri per comprar cosmètics. Jo no tenia interès en aquestes botigues, que estaven una darrera l’altre i em vaig dedicar a donar una volta per diferents carrers.

Aquest barri va començar durant el període Joseon i era una zona majoritàriament residencial.Ha anat canviant de noms amb el temps. 

Durant l’època colonial japonesa es va convertir en un districte comercial. El nom actual se l’hi va donar l’any 1946, després de la independència. 

En la dècada de 1960 es va renovar el barri amb grans edificis i espais comercials i en la dècada següent ja era molt popular.

En les dècades de 1980 i 1990 moltes de les protestes i manifestacions tenien lloc en aquest barri.