Est de Turquia-31. Més racons de Mardin

En sortir de la gran mesquita vam seguir passejant per la ciutat antiga. A la tarda vam anar a Dara, que en parlaré en laproper entrada, i al dia seguent, vaig seguir explorant la ciutat amb més calma. 

Sehidiye, mesquita i madrassa

Abans ja havia esmentat aquesta mesquita, quan parlava de Mor Behnam o l’església dels 40 màrtirs. Aquí hi havia hagut l’antiga església dels 40 màrtirs que més tard es va convertir en mesquita, aquesta mesquita. De totes formes, les dates no m’acaben de quadrar del tot.

En el segle VII la ciutat va passar d’estar sota el domini de l’Imperi Romà al domini d’estats islàmics. Els artúqids hi van governar entre els segles XII i XV, i com ja havia comentat, molts edificis i monument de la ciutat són d’aquesta època.

Aquest conjunt es va construir en la primera meitat del segle XIII, en el barri que tenia el mateix nom. Primer va ser una madrassa i després va quedar com a mesquita. Al llarg del temps s’hi ha fet nombroses reparacions i remodelacions; les primeres modificacions registrades son del segle XVII. Una reforma significativa es va fer en el 1787–88 i el minaret va ser reconstruït, per un arquitecte armeni, en el 1916–17.

Continuant el passeig passo per davant de l’església catòlica caldea de Sant Hirmiz, o Mor Hirmiz.  Segons la placa que hi ha a la porta és de l’any 397, però diuen que l’edifici actual és del segle XVI o XVII.

Des de diferents punts de la ciutat es veu el castell, que no es pot visitar, però sí que espot arribar fins a dalt de tot.

Aquesta fortalesa es coneix com el niu de l’àliga. Es troba a uns 1.000 per sobre de la plana mesopotàmica i per això aquí hi ha instal·lada una estació de radar, i ha servit també coma base militar, com a part d'un acord de l'OTAN.

Segons les llegendes el castell s’hauria construït en el segle IV aC; diuen que un babilònic seguidor del zoroastrisme, Shad Buhari, es va recuperar d’una greu malaltia quan va estar en aquest cim. Per això va decidir construir en aquest lloc un palau.

Llegendes apart, el castell es va construir en el segle X, durant el govern de la dinastia hamdànida i va continuar amb la dinastia artúqid del segle XI al XIII. El castell va ser parcialment restaurat durant el regnat del sultà otomà Selim III, però a finals del període otomà tornava a estar molt deteriorat.

Durant el genocidi armeni el castell va servir com a presó i aquí hi tancaven als armenis catòlics i ortodoxos abans de ser executats.

S’han fet diverses tasques per reforçar el castell i evitar que caiguin rocs sobre la ciutat, i també en els darrers deu anys o més s’han fet gestions per obrir-ho al turisme, però sempre s’encallava per qüestions burocràtiques. I ara és una base militar, o sigui que segueix sense poder-se visitar.

Si no estic confosa això és el basar, però com que era a la tarda, i dia festiu, estava tancat.

Un edifici que crida l’atenció és l’antiga residència de la família Sahtana, que es va construir l’any 1890.

S’ha utilitzat com edifici de correus des del 1950 i ara hi ha un hotel i algunes dependències del a universitat. 

Una altra mesquita construïda en l’època artúqida és la mesquita Abdullatif. També se la coneix com mesquita Latifiye. Es va construir l’any 1371 i el minaret actual és del 1845.

Un dels avantatges que tenim les dones és que podem visitar els dos espais, el dels homes i el de les dones. 

Al vespre anem fins a un hotel que hi ha a l’altra banda de la carretera des d’on és veu la citat de front, amb la fortalesa al cim del turó. Val la pena arribar-hi abans de la posta de sol i veure com es van encenent els llums de la ciutat.

Est de Turquia-30. Mardin, la Gran Mesquita

En totes les botigues i paradetes i ha objectes amb una figura que té dos caps, per una banda, un cap de dona i per l’altra un cap de serp. És el Shahmaran, un símbol de Mardin. Per recordar com era aquesta figura vaig fotografiar aquesta col·lecció d’imants.

Al Shahmaran també se’l coneix com la dama serp persa. És una criatura mítica que es troba en diferents cultures, especialment en aquesta zona oriental d’Anatòlia. Com deia, és una figura mig dona, en la part superior, i mig serp, en la part inferior.

Segons la llegenda tenia poder màgics, però va ser traïda pels humans i va morir. Es diu que té poders protectors i per això es fan amulets amb la seva figura.

Diuen que el primer humà que va trobar era un jove, segons les versions el nom d’aquest jove varia (Camasb, Yada Jamsab, Jamisav, Jamasp). El jove s’havia quedat atrapat en una cova quan havia anat amb uns amics a robar mel; els seus amics van marxar deixant-lo sol atrapat allà. Llavors el noi va començar a explorar la cova i va descobrir un passadís que duia fins a una cambra que semblava un jardí, molt bonic, ple de serps blanquinoses i Shahmaran vivint en harmonia. 

El noi i Shahmaran es van enamorar i van viure en aquella cova on ella l’hi va transmetre alguns coneixements de medecina i sobre plantes medicinals. El jove enyora viure a l’exterior i decideix marxar; l’hi promet a Shahmaran que no dirà a ningú que ella viu allà.

Van passar els anys, i el rei de Tars es va posar malalt. El jove que havia viscut amb Shahraman va dir als del poble on vivia. El visir va descobrir que per guarir-se el rei tenia que menjar carn de Shahmaran. 

Segons la llegenda Shahmaran deia: blanqueja’m en un plat de terrissa, dona-li el meu extracte al visir i de la meva carn al soldà. Van dur a Shahmaran al poble i la van matar en un bany anomenat Hammam de Shahmaran. El rei va menjar la carn i va viure; el visir va beure de l’extracte i va morir; el jove va beure de l’aigua de Shahmaran i va adquirir la saviesa de Shahmaran i es va convertir en metge.

Com que és una llegenda molt antiga n’hi ha moltes versions, aquesta és una d’elles.

La imatge de Shahmaran s’ha fet servir en moltes reivindicacions, com les del col·lectiu LGBTQ, o per simbolitzar la força de les dones kurdes, i aquí a Mardin es va fer una exposició d’art anomenada Shahmaran Mardin, amb estàtues d’aquesta dona serp. 

El nom Shahmaran deriva del persa, una combinació de shah, el títol persa, xa i maran que vol dir serps. Per tant la traducció seria rei de les serps, o tenint en compte que segons la llegenda és una figura femenina, seria reina de les serps. I potser en català hauria d’escriure Xamaran.

Arribem ja a la Gran Mesquita, que es troba per sota del carrer principal, en un carreró del vessant de la muntanya.

La mesquita està col·locada en paral·lel a la direcció de l’alquibla, l’orientació cap a on cal fer la pregària. Em sembla que inicialment es resava en direcció a Jerusalem i va ser a partir de l’hègira, quan es va començar a resar en direcció a la Meca.

És una de les mesquites més antigues d’Anatòlia i diuen que un dels millors i més bonics exemples de l’arquitectura artúqida.

Pel que he llegit hi ha diversos edificis històrics a la ciutat sobre els que hi ha discrepàncies sobre l’època de construcció. Aquest és un d’ells.

No està clar si es va començar a construir en el segle XI, durant el període seljúcida i es va acabar a finals del segle XII o bé tota la construcció es va realitzar durant el període artúqid, en el segle XII. Després el complex es va restaurar durant el període otomà.

La Gran Mesquita de Mardin és una de les primeres mesquites amb doble minaret del segle XII a Anatòlia. Sembla que originàriament hauria tingut dos minarets.

A la mesquita hi ha setze inscripcions que són les que aporten informació sobre la construcció i renovacions. Alguna, no sé si totes, són en escriptura cúfica. Diuen que alguna inscripció és del període seljúcida, pel que es pensa que es devia funda en el segle XI i es devia desenvolupar la construcció al llarg del segle XII.

Hi ha tres inscripcions a la base del minaret en les s’indica que la seva construcció es va encarregar l’any 1176; hi ha una altra inscripció de l’any 1186.

En el mihrab de fusta hi ha tallat el nom de l’artúqid Beg Dawud II (1368-1376). A l’esquerra de la porta hi ha dues inscripcions sense data però signades per personatges que van viure en la segona meitat del segle XV.

Hi ha també inscripcions que fan referència a els restauracions otomanes, dels segles XVIII i XIX.

La mesquita té una sala de pregària rectangular, orientada d’est a oest, precedida per un pati de dimensions similars. La mesquita es troba en una terrassa construïda a partir d'un vessant orientat al sud, amb la paret nord incrustada en estructures veïnes. S'accedeix a la sala d'oració a través del pati, al qual s'accedeix des de portals laterals des de carrerons d'escales de pedra cap a l'est i l'oest.

En algun lloc llegeixo que els dos minarets originals es van enderrocar i que el que es veu actualment és de finals del segle XIX, però això no em quadra amb les inscripcions, que s’han trobat en la part baixa del minaret, a no ser que s’hagués conservat aquesta part d’un dels minarets anteriors.

Sigui com sigui, el pati amb la font i el minaret és el que crida més l’atenció d’aquesta antiga mesquita.

 

Est de Turquia-29. Mardin: madrassa Zinciriye o del soldà Isa

La madrassa del soldà Isa o madrassa Zinciriye és una antiga madrassa de Mardin. La va fer construir el soldà Isa, el penúltim mandatari de Mardin de la dinastia artúqida (va governar del 1376 al 1407). La construcció es va acabar l’any 1385.

L'edifici era un complex religiós, que consistia en una madrassa, una mesquita, un mausoleu per al fundador i altres elements disposats al voltant de dos patis.

La fundació d’aquest complex està ben documentada gràcies a diverses inscripcions que han sobreviscut i en les que s’hi indica el nom del fundador, Isa el Artúqid, i la data, 2^on Muharram 787 AH (que correspon al 3 de febrer de 1385 dC). 

El complex té el que sembla una cambra de mausoleu destinada al fundador, però Isa mai va ser enterrat aquí. En el període otomà es va fer una important restauració de l’edifici, refent una part important de la maçoneria.

Entre el 1932 i la dècada de 1950 el pòrtic sud del pati principal es va esfondrar parcialment i part de la decoració de la part superior del portal va desaparèixer. Aquests elements, juntament amb la galeria nord de la terrassa superior, van ser restaurats al llarg del segle XX. A principis del segle XXI, al voltant del 2006, l'edifici va ser restaurat de nou, netejat i gran part de l'antiga maçoneria va ser substituïda per pedra nova.

Aquest complex es va construir en un vessant de la muntanya, amb dos nivells, i des de la terrassa superior es veu tota la ciutat i la plana mesopotàmica.

Les estances i seccions es distribueixen al voltant de dos patis: un a la planta baixa i un altre a la planta superior. Les madrasses tradicionals generalment tenien un sol pati central. El disseny amb dos patis requereix d’una bona planificació abans de la construcció i va ser la culminació dels dissenys artúqids.

Té dues cúpules que es veuen des de fora i que són de la mesquita i del mausoleu.

Des del pati de la planta baixa s’accedeix a la mesquita i al mausoleu. La decoració negra que hi ha al mausoleu és de basalt. El soldà Isa mai va estar enterrat aquí i durant un temps aquesta sala va servir com a Museu. En una cambra lateral fins a finals del segle XX hi havia un sarcòfag.

Hi ha dues escales que permeten pujar a la planta superior. En aquesta planta hi havia les habitacions dels estudiants de la madrassa.

Amb aquesta visita se’ns ha fet ja l’hora de dinar. Anem a un local força agradable i on es menja bé. L’única cosa que em va molestar va ser quan un dels del local ens va dir que l’hi agradaven els espanyols perquè el President Sánchez donava suport als palestins en contra d’Israel.

 

 

 

 

 

Est de Turquia-28. Mardin, Mor Benham

A finals del 2013 ja havia estat aquí a Mardin i he trobat la ciutat molt canviada. Feia molta calor i pel carrer principal, ple de botigues, hi havia molt trànsit, molta gent, soroll i molt turisme, majoritàriament turc; era cap de setmana i suposo que això explica la gran quantitat de famílies que anaven de compres. Em sorprèn veure moltes botigues on es ven vi i begudes alcohòliques, però en els restaurants no en poden servir.

El que no ha canviat són els carrers costeruts i les escales, i és que la ciutat es troba dalt d’un turó, amb la plana mesopotàmica als seus peus.

L’origen de la ciutat de Mardin podria ser una petita fortalesa anomenada Marda, en siríac, i Maride, en llatí. Marda es tradueix com a fortalesa. En el segle III ja s’esmentava aquesta fortalesa i altra cop apareix mencionada a començaments del segle VI.

Al segle IV el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'Imperi Romà. Com una important ciutat fronterera de l'Imperi Romà i més tard l'Imperi Bizantí, Mardin es va convertir en un important centre del cristianisme, un estatus que va mantenir sota el domini otomà després de les incursions islàmiques i turques.

Cap al 640 els àrabs van ocupar la regió i van conquerir la fortalesa. L’any 684 es va establir en aquest indret un bisbat jacobita (església ortodoxa siríaca). Hi ha constància de que l’any 755 hi havia el primer bisbe nestorià; el bisbe local Joan de Mardin a finals del segle VIII va fundar nombrosos monestirs.

La introducció de l’islam va arribar amb els omeies, l’any 692. Després va formar part del califat abbàssida, amb seu a Bagdad que van conquerir la ciutat en el 824. Les faccions dels turcs Seljúcides es van enfrontar entre si pel control de Mardin, canviant de mans diverses vegades. Finalment va ser conquerida per Nahm ad-din Ilghazi, de la dinastia turcmana dels artúqides. Aquesta dinastia va existir del 1102 al 1409. Molts dels edificis històrics que hi ha ala ciutat són d’aquest període.

El 1171 el patriarcat dels Jacobites es va traslladar d’Amida (Diyarbakir) a Mardin, però en el 1207 esva traslladara una població més a l’est.

L’any 1183 Saladí va arribar a uns 10 km de la ciutat peròno va poder ocupar-la. Uns anys més tard, en el 1198, un altre soldà aiúbida lava assetjar durant uns mesos i finalment es va retirar. En el 1202, l’emir artúqida acceptava el pagament d’un tribut a canvi de reconèixer la sobirania del soldà aiúbida.

La ciutat va seguir patint atacs i setges, canviant de mans. L’any 1367 el viatger Ibn Batuta va visitar la ciutat.

L’any 1507 va caure en poder dels safàvides; en aquella època la major part de la seva població era armènia. L’any 1515 els otomans van ocupar la ciutat però els perses conservaven la ciutadella; els defensors de la ciutadella van resistir el setge durant un any, fins que als otomans els hi van arribar reforços des de Síria, que no està gaire lluny. Els perses que defensaven la ciutadella van morir tots.

L’any 1555 el patriarcat jacobita va tornar a Mardin; n’havia marxat l’any 1207.

L’any 1832 hi va haver una revolta kurda i la ciutat va quedar governada per beis kurds; de totes formes ja abans tenien un cert poder, que era hereditari.

Mardin, que havia format part de l’Armènia històrica, va patir també el genocidi armeni i assiri.

Mor Benham

Després de passejar una mica pels carrers de la ciutat visitem l’església de Mor Benham (sant Benham), també anomenada església de Kirklar (40 màrtirs). A dins no deixen fer fotografies. 

Aquesta església inicialment es va construir en honor a Mor Behnam i la seva germana Saro. És un edifici de mitjans del segle VI. L’any 1293 Mardin es va convertir en la seu de l’Antic Patriarcat Siríac i llavors des d’aquesta església es dirigien tots els assumptes espirituals i administratius de la comunitat.

Els patriarques i metropolitans vivien en habitacions que donaven al pati. L’any 1850, es van substituir construint un nou centre patriarcal, i en el 1925 es va ampliar aquest recinte afegint una sala al costat.

En aquesta església hi havia una escola de secundària que va estar en funcionament des del 1789 fins al 1928. Els diplomes que es donaven als estudiants en acabar estaven escrits, no sé si del tot o tan sols en part, en siríac.  He trobat que el que va sol·licitar el tancament va ser el director de l’escola.

Si ho he entès be, en aquest recinte hi havia l’església, el centre metropolità, l’escola i una altra església que era de l’escola.

L’església segueix en actiu i hi assisteixen no tan sols els assiris (siríacs) sinó també altres cristians; és una església ortodoxa siríaca i la catedral metropolitana. Diuen que és un símbol de la diversitat religiosa de la ciutat.

A la ciutat hi havia dues esglésies, una d’elles dedicada als sants Behnam i Saro, i l’altra dedicada a 40 màrtirs cristians. L’any 1170 van convertir l’església dels 40 màrtirs en una mesquita, la mesquita Sehidiye; llavors van traslladar els ossos dels 40 màrtirs a l’església de Mor Behnam i Saro. Per això ara rep els dos noms, els dels dos sant enterrats aquí i inicialment i els ossos dels 40 que van portar més tard; kirklar fa referència als 40 màrtirs. A l‘interior de l’església hi ha una pintura sobre la història d’aquests màrtirs.

L’església es va construir l’any 569 en honor del sant siríac Behnam i la seva germana Saro.

Hi ha dues llegendes relacionades amb aquesta església, una sobre els germans i l’altre sobre els 40 màrtirs; també he trobat una llegenda en que es combinen les dues històries.

Hi ha al menys 20 manuscrits siríacs en els que s’explica la vida de tots aquests màrtirs. Hi ha un document que es diu que és el més antic que s’ha conservat, La vida Sant Behnnam i Sara, però actualment sembla que és del 1197, i que el va escriure algú de l’Església Ortodoxa Siríaca. 

Detalls de la vida d’aquests sants es troben també en documents siríacs de finals del segle XII o començaments del XIII. Diuen que es podria haver escrit la vida d’aquests sants per tal d’establir que la fundació del monestir és anterior a l’islam i evitar que el confisquessin els governants musulmans. El que no tinc clar és si es refereix a aquesta església o a una altra que hi ha al nord d’Iraq dedicada als mateixos sants.

Hi ha un document del 961 en que menciona una església de Trípoli, dedicada a Sant Behnam. Per altra banda hi ha una homilia de Jacob de Batnes, que va viure entre el segle V i VI, en la que parla del martiri de Behnam i els seus companys. I en el segle XV un altre escriptor dedica uns poemes a aquest sant.

La germana de Behnam, trobo que l’hi donen el nom de Saro o Sara. Però llegeixo que antigament, l’hagiografia siríaca, a la germana d’un home sant se l’anomenava Sara, com l’esposa d’Abraham.

Les relíquies dels dos germans Behnam i Sara es troben al monestir que du el seu nom, al nord d’Iraq. Però també n’hi ha en un monestir del Caire i en aquesta església, hi ha unes relíquies de Sant Behnam.

En quant a les llegendes, començo per Behnam. Una nit se l’hi va aparèixer un àngel que l’hi va dir que si duia a la seva germana, que patia lepra, a veure l’ermità Mateu, sant Mateu, la guariria de la malaltia. Així que l’endemà van anar els dos germans a veure l’ermità.

En alguna llegenda expliquen que se l’hi va aparèixer quan es va perdre, durant una cacera i va dormir al bosc, i que anava acompanyat de 40 seguidors. I que l’endemà van anar tots, amb la noia a veure l’ermità. Així relacionen les dues històries.

Per trobar a l’ermità van seguir un cérvol que tenia una creu al front. Sant Mateu els hi va explicar l’evangeli i els dos germans es van convertir al cristianisme. Quan la noia es va submergir a l’aigua per ser batejada, va guarir-se. Amb ells també es van convertir els 40 que els acompanyaven.

El rei es va enfurismar en saber que els seus fills s’havien convertit al cristianisme i volia que hi renunciessin i que no ho divulguessin.

Va fer matar als seus fills, i els seguidors van fugir a les muntanyes on van ser capturats. Serien els 40 màrtirs, però també pot ser un succés independent.

El pare de Behnam i Saro no es va perdonar mai la mort dels seus fills i diuen que va emmalaltir degut als remordiments. A la seva dona se l’hi va aparèixer un àngel que l’hi va dir que si es convertien es guariria. Van demanar a l’ermità que havia guarit ala filla que anés a veure’ls i que els bategés. Sant Mateu, l’ermità va demanar que fes construir un monestir al cim de les muntanyes Alfaf. No tinc clar si era on van amagar-se els 40 màrtirs, els germans, on tots. El cas és que dalt d’aquest cim hi ha el monestir de sant Mateu. I com a penitència, el rei va construir un altre monestir a Beth Gubbe, que es va anomenar  Monestir dels Sants Behnam i Saro i ara es troba al nord de l'Iraq.

En quant als 40 màrtirs, no tinc clar si eren els soldats del seguici de Behnam o uns altres; el cas és que eren cristians, d’origen grec, diuen en alguns llocs, que es van negar a renunciar a la seva fe.

Els van dur a Sebastes, on van construir un bany calent, agradable i un altre glaçat. Els hi van oferir de renunciar al cristianisme i anirien al bany calent, i si no era així, els llançarien al bany glaçat.

Dels 40 presoners només un va optar per renunciar a la seva fe, els 39 restants van acabar submergits en les aigües gelades. 

Al matí havien mort congelats. Diuen que al cel van aparèixer unes corones , una sobre cada un dels màrtirs i una que estava buida. Un dels que vigilava als presoners llavors es va convertir i el van llançar també a l’aigua gelada, i també va morir, completant així la xifra de 40 màrtirs.

Aquests 40 màrtirs són àmpliament reconeguts en el món cristià i hi ha fores esglésies i monestirs construïts en honor seu.