Est de Turquia-47. Llac Van, església armènia d'Akdamar

Tornem cap a Tatvan que està a l’extrem oest del llac i anem per la riba sud fins a Akdamar. De camí es veu un altre volcà, més alt que el Nemrut, que em sembla que és l’Artos.

Akdamar és una petita població de la costa des d’on surten els ferris que et duen fins a l’illa que hi ha uns 3 km mar endins, l’illa d’Akdamar.

Si no recordo malament, a l’altra banda de la carretera hi ha un restaurant i vam dinar allà abans d’agafar el ferri.

En el llac Van hi ha quatre illes i aquesta és la segona més gran, té 0,7 km² i un perímetre de 2 km. Per la banda oest hi ha espadats d’uns 80 metres sobre el nivell de llac, que es troba a 1640 metres sobre el nivell del mar. A la banda est de l’illa, que és més baixa, és on hi ha l’església catedral de la Santa Creu, que és la que atrau als visitants.

El nom de l’illa l’he vist escrit com Akdamar i també com Akhtamar, i en armeni és Ahtamar o Aghtamar.

Hi ha una llegenda armènia per explicar el nom d’aquesta illa. Es diu que en aquesta illa hi vivia una princesa armènia de nom Tamar que es va enamorar d’un plebeu. El noi nedava cada nit des de la riba fins a l'illa, guiat per una llum que ella encenia per indicar-li el camí. El pare de la noia ho va descobrir i una nit va apagar la làmpada; el xicot es va quedar a les fosques enmig del llac, es va desorientar, no va poder arribar a terra i va morir ofegat. Quan el cos va arribar a la costa diuen que els seus llavis semblava que diguessin les paraules “Akh, Tamar” (Oh, Tamar).

El rei Gagik I Artsruní del regne armeni de Vaspurakan, va escollir aquesta illa per establir-hi una de les seves residències.

Gagik I Artsruní (879/880 – 943) va ser un noble armeni de la dinastia Artsruní que va governar el territori de Vaspurakan, primer com a príncep del territori del nord-oest, del 904 al 908, i després fins a la seva mort com a rei de Vaspurakan, i reclamant també el títol de rei d’Armènia.

En aquesta illa s’hi va fer erigir un gran palau, decorat amb frescos, jardins i llocs d’esbarjo per la seva cort, i un moll que per l’època era tota una obra d’enginyeria. I dins de tot aquest complex hi havia també l’església armènia Catedral de la Santa Creu.

La construcció va córrer a càrrec d’un monjo arquitecte, Manvel o Manuel, i es va realitzar entre el 915 i el 921. La pedra emprada, tova volcànica vermellosa, es va dur de canteres de fora de l’illa. L’interior fa 14,8 metres de llarg i 11,5 metres d’ampla. La cúpula s’eleva a 10,5 metres del terra, i acaba amb el característic sostre cònic de teules que en el punt més alt està a 20,4 metres del terra.

La forma de l’església es basa en un disseny armeni desenvolupat uns segles abans; hi ha una església d’aquest estil del segle VII. La característica a que es fa referència és que hi ha una cúpula amb un sostre cònic. El campanar es va afegir en el segle XIX.

Fins al 1915 l’església formava part del complex monàstic, del que tan sols queden les ruïnes.

A l’abril del 1915, durant el genocidi armeni, els monjos d’aquest monestir van ser massacrats, la catedral saquejada i els edificis monàstics destruïts.

El que fa que aquesta església sigui excepcional són la quantitat i qualitat dels baixos relleus que adornen les parets exteriors. Majoritàriament estan representades escenes bíbliques. Ara be, també hi ha escenes relacionades amb el rei Gahik I.

Llegeixo que hi ha molta varietat en la interpretació del significat dels relleus. Per exemple, les fonts turques il·lustren influències islàmiques i turques darrere del contingut d'alguns dels relleus, com la representació destacada d'un príncep assegut amb les cames creuades en un tron baix d'estil turc. Alguns estudiosos afirmen que els frisos són paral·lels a motius contemporanis que es troben en l'art omeia, com ara un príncep amb turbant, estils àrabs de vestir, imatges de vi; també hi ha al·lusions a les imatges reials sassànides, com per exemple els grifons.

Després del 1915 l’església va patir vandalisme; abans de la restauració els relleus de la paret s'utilitzaven per a practicar-hi el tir. Quan van començar la restauració es van trobar la façana plena de forats de bala, i alguns eren tant grans que era difícil fer-ne la reconstrucció. Diuen que aquesta va ser la pitjor part de la restauració de l’església, les destrosses de les parets exteriors per les bales.

Alguns afirmen que el govern turc, amb l’objectiu de destruir el patrimoni armeni d’Anatòlia no va fer cap esforç per evitar el vandalisme i la destrucció d’esglésies i làpides armènies.

Entre el 1915 i el 1951 l’església, que era l‘únic que quedava a l’illa de les construccions de finals del segle X, estava abandonada, i va ser el temps en que va patir un gran deteriorament.

L’any 1951 es va donar l’ordre d’enderrocar l’església; les obres de demolició van començar, es va tirar a terra una capella que hi havia al costat, però es va aconseguir aturar a temps la destrucció d’aquesta església, patrimoni cultural armeni.

En la salvació de l’església hi va tenir un paper clau, entre d’altres, l’escriptor i periodista Yaser Kemal. Kemal estava en un vaixell que creuava el llac Van, anant des de Tatvan fins a Van i allí va coincidir amb un oficial militar i van començar a parlar. No tinc clar quin dels dos va demanar ajuda a l’altre per aturar el projecte de demolició de l’església armènia. Em sembla que va ser Kemal qui va parlar-li de l’església i el va dur a veure-la. 

Quan van arribar al lloc la demolició ja havia començat i el militar va ordenar als treballadors que s’aturessin. Que es parava l’enderroc fins a nova ordre. Van fer les gestions pertinents i el cas és que dos dies més tard, el 25 de juny de 1951, el governador de Van rebia l’ordre d’aturar la demolició de l’església de forma permanent.

No tinc clar que va passar entre el 1951 i el 2005. Suposo que no havia anat a terra però no s’hi va fer cap reparació i m’imagino que devia continuar el seu deteriorament.

Entre el maig del 2005 i octubre del 2006 l'església va ser sotmesa a un controvertit programa de restauració i finalment va reobrir oficialment com a museu el 29 de març de 2007. Però en aquell moment sense la creu a la part superior. Aquesta va ser una altra batalla.

El governador de Van, va descriure la renovació de l'església com una mostra del respecte de Turquia per la història i la cultura. Els cartells que anunciaven la reobertura de l'església deien “Tarihe saygı, kültüre saygı”, que vol dir: Respecta la història, respecta la cultura.

Ara be, en lloc de reobrir-la com a lloc de culte es va convertir en museu. I no es va donar permís per tornar a muntar la creu a la part superior de l'església, una creu que havia estat allà fins al 1915. 

Els crítics també argumentaven que el fet de donar-li el nom turc, Akdamar, en lloc de l’armeni original, Ahtamar, era una forma de suggerir que es tracta d'un monument turc.

En les declaracions oficials el dia de la inauguració diuen que es va fer poc esment al fet de que era una església armènia. La comunitat armènia de Turquia havia demanat poder fer-hi una celebració religiosa, al menys un cop a l’any, però no es va deixar. També es va col·locar una gran bandera turca. Per això els crítics veien la restauració de l’església com una cosa mediàtica amb la idea de reconvertir l’església armènia en un monument turc.

Els líders religiosos armenis que havien estat convidats a la cerimònia d’inauguració van decidir fer-hi boicot, ja que estaven en contra de que l’haguessin convertit en un museu.

Fins a l’any 1915 l’església tenia una creu a dalt de la cúpula. Amb la restauració va sorgir la polèmica sobre si tornar-la a posar o no. Alguns armenis van dir que la renovació no estaria acabada fins que no es substituís la creu i que s'hauria de permetre l'oració a l'interior almenys un cop a l'any.

Un any abans de la inauguració ja hi havia una creu preparada, i el patriarca Mesrob II va demanar al primer ministre i al ministre de Cultura que col·loquessin la creu a la cúpula de la catedral. 

Els funcionaris turcs van donar excuses, com que l'estructura de l'edifici restaurat potser no podia sostenir amb seguretat una creu pesada a la part superior, si no s’afegien més reforços.

Finalment a l’octubre del 2010 es va col·locar la creu al lloc queli pertocava. La va enviar el Patriarcat Armeni d’Istanbul per avió; té 2 metres d’alt i pesa 110 kg. Es va col·locar quan va ser santificada i des d’aquell dia es permet, un cop l’any celebrar-hi una cerimònia religiosa.

La reobertura de l’església va tenir controvèrsia també per part d’alguns grups nacionalistes turcs, que van protestar tant a l'illa com en una manifestació a Ankara. 

La policia va detenir cinc ciutadans turcs que portaven una pancarta que deia: “El poble turc és noble. Mai cometrien genocidi”.  Els manifestants davant del Ministeri de l'Interior a Ankara van corejar consignes contra la possibilitat d'erigir una creu a la part superior de l'església, declarant: “Tots sou armenis, tots som turcs i musulmans”.

Alguns crítics veuen l’obertura de l’antiga església com a museu com a part del genocidi cultural armeni.

L'exterior de l'església està cobert de baixos relleus disposats en conjunts i temes. Es representen escenes bíbliques amb Adam, Eva, Abraham, David i Goliat, els quatre evangelistes, Jesús... I també temes terrenals, com la vida al palau, escenes de caça i figures humanes i animals. 

Es pot veure també un sanefa que envolta tota l’església, amb vinyes i animals.

La manera en què es treballen aquests temes mostra una influència de l'art abbàssida dels segles IX i X, que va ser influenciat per l'art turc d'Àsia Central. Les primeres descripcions i llegendes locals diuen que les talles en relleu i la porta de l'església estaven encastades amb pedres precioses, perles i incrustacions d'or, que evidentment fa molt de temps que han desaparegut.

Les parets interiors de l'església estan decorades amb frescos que mostren temes religiosos, però estan molt malmesos.

A fora hi ha un pati amb les restes del complex monàstic i les restes de la capella de Sant Esteve, construïda en el 1293 i que no es va ser a temps d’evitar el seu enderroc. 

Al voltant de l’església entre els arbres es troben algunes esteles, els khatxkar, que tenen gravada una creu, típiques en el cristianisme armeni. En general els khatxkar tenen forma rectangular, però aquí són de forma irregular i la creu i els altres gravats estan en una superfície que no està polida.

Des d’aquí es pot veure una altra illa més petita, l’illa Kuş, o illa dels ocells, en la que hi havia hagut també un monestir, Arterivank, que em sembla que es tradueix com el monestir de l’illa Arter. Tan sols queda una església.

Est de Turquia-46. Llac Van, Ahlat, cementiri seljúcida

L’última visita que fem a Ahlat és al cementiri Meydan, el cementiri Seljúcida, que és impressionant; hi ha dos factors que contribueixen a fer la passejada per allà molt agradable: l’entorn, que és molt bonic, amb les muntanyes al fons, la gespa i les flors als vorals dels camins, i les làpides de pedra vermellosa, contrastant amb el verd, amb gravats, inscripcions i relleus.

Ahlat va ser una de les ciutats més importants del món islàmic en els segles XIII i XIV i va arribar a tenir uns 300.000 habitants.

Ahlat en estar a l’entrada d’Anatòlia era un punt de connexió entre l’est i l’oest, va ser durant segles un centre comercial i d’intercanvis culturals. Al llarg de la història ha sigut reconeguda com un dels tres principals centres de ciència, cultura i art del mont islàmic; les altres poblacions són Belh a l’Afganistan i Bukhara a l’Uzbekistan.

La història d’Ahlat es remunta aproximadament al 4.000 aC, quan va ser habitada per primer cop pels hurrites. Després va pertànyer al llarg dels segles a diferents regnes i imperis, fins que va acabar a mans dels otomans.

L’any 1071 va quedar sota el domini turc i és quan es va convertir en un lloc de pas clau entre est i oest.

En època bizantina se la coneixia com Khlat, en època siríaca com Khelat, i en àpoca àrab com Rope. El nom que s’ha conservat al llarg del temps és Ahlat.

Aquest cementiri és molt extens, 210.000 m², és el tercer cementiri turc-islàmic més gran. Hi ha unes 9.000 tombes amb làpides de pedra. L’estudi de les làpides ha permès identificar la contribució de 32 artesans. Es poden veure tres estils de tombes.

A la ciutat hi vivien alts càrrecs, científics, artistes, religiosos, artesans.... i evidentment també hi morien. Aquesta gent tenien tombes elaborades, i em sembla que l’estil variava d’uns als altres. Si no recordo malament, en el cementiri estan agrupats segons la seva activitat en vida.

Per exemple, la secció Kadis és on estan enterrats els kadis, els jutges responsables de resoldre les disputes legals i fer cumplir les lleis islàmiques.

En algunes làpides s’hi pot veure un drac amb dos caps, que reflexa la cultura turca de l’Àsia Central. Les làpides estan decorades al cantó esquerra i les inscripcions estan a la dreta. Per un cantó de la làpida hi ha la informació sobre el difunt i per l’altra banda el nom del mestre i versets de l’Alcorà. 

En aquest cementiri hi ha tombes que van des del segle XI fins al XVI.

Est de Turquia-45. Llac Van, Ahlat: mesquita i mausoleu de l'emir Bayindir.

L’emir Bayindir era el net del governant Uzun Hasan (dels Aq Qoyunlu) i va morir l’any 1481lluitant en la revolta contra un altre governant Aq Qoyunlu, el sultà Yakub.

La mesquita i mausoleu de l’emir Bayindir estan de costat. La mesquita la va fer construir el pare de Bayindir, Rüstem Bey, l’any 1477, i té planta rectangular.

El mausoleu el trobo molt original; contrasta l’estructura cilíndrica acabada en forma cònica per dalt, del mausoleu, amb la mesquita que hi ha al costat, que és un edifici de línies rectes.

En l’epitafi que hi ha s’explica la seva vida i els seus títols. Segons la inscripció el va fer construir la seva dona i es va acabar l’any 1491. No es coneix el nom de l’arquitecte però una placa que hi ha a la mesquita indica que el constructor va ser Baba Can; no està clar si aquest era un artesà d’Ahlat o d’Azerbaidjan.

El que diferencia aquest mausoleu d’altres és la presència de columnes i arcs en el cos cilíndric que està sobre una base quadrada. Es va restaurar l’any 1967. La tomba es troba a la cripta.

A part del cementiri Seljúcida, hi ha diverses tombes disperses per la ciutat, totes elles del període seljúcida.

En turc aquest tipus de mausoleu s’anomena kümbet, que vol dir que s’assembla a les tendes típiques de l’Àsia Central turca. Generalment se les feien construir els governants i els seus descendents, i acostumaven a tenir dues plantes. La planta inferior era on hi havia la cambra funerària i la superior la sala de pregària.

 

Est de Turquia 44. Llac Van, Ahlat: Cases rupestres de Harabeşehir i pont de l'emir Bayindir

Molt a prop del mausoleu, a uns 3,6 km al sud-oest d’Ahlat hi ha una sèrie de coves excavades a la roca que havien estat habitades des de l’antiguitat i fins no fa gaire temps; en aquests temps més recents els que vivien aquí eren refugiats yazidites.

Hi ha unes 500 o 600 coves en diferents indrets al voltant d’Ahlat, moltes es troben en terrenys privats i es fan servir de magatzems. 

Sembla que aquestes coves ja estaven habitades en el neolític i serien un dels primers assentaments d’Anatòlia. Es troben en dues zones rocoses a la vora del rierol Kreş; si no estic confosa la que visitem nosaltres és l’anomenada Harabeşehir, que vol dir ciutat en ruïnes.

Aquestes coves han tingut diferents usos al llarg de la seva història. Hi ha diferents causes que van dur a habitar aquestes coves: els terratrèmols, la presència d’aigua al costat, la destrucció d’altres habitatges a causa de guerres i invasions... Hi ha moltes coves en aquesta zona, però quan es va destruir la fortalesa d’Ahlat també moltes coves van quedar malmeses. Quan el castell encara estava en peu les coves servien com a dipòsits de munició militar i dipòsits frigorífics. Hi ha alguna cova que s’hauria fet servir com a lloc de culte.

Hi ha coves tallades a la roca artificialment, d’un i dos pisos, algunes en forma de galeries, n’hi ha que tenen més d’una habitació...

 

A tocar de les roques on hi ha les coves trobem el rierol Kambal i el pont de l’emir Bayindir. El pont porta el nom de l’emir que el va fer construir. No se sap amb certesa quan es va construir, hi ha qui diu que és del segle XIII i d’altres del segle XV. No he sabut trobar res sobre aquest emir. 

El pont es va reparar en el 1954. Fins a l’any 1982 encara es podien veure uns relleus amb unes figures d’uns cavalls. He llegit que encara es conserva és una petita roda de la fortuna en un racó, però que jo no vaig buscar.  

Està construït amb la pedra volcànica local, l’andesita. Té 46 metres de llarg i 4 metres d’ampla. Diuen que el més original són els parapets.

 

Est de Turquia-43. Llac Van, Ahlat. mausoleu d'Usta Sagirt

Al matí anem per la riba nord del llac fins a Ahlat, que és famosa pel grandiós cementiri de tombes selèucides.

El paisatge i el clima ha canviat en comparació amb Mesopotàmia; aquí tot és molt més verd i la temperatura més agradable. De camí fins aquí es veu el volcà Nemrut, que té prop de 3.000 metres, i la població d’Ahlat es troba a 1650 metres d’altitud.

En les visites que fem per aquí trobem alguns grups de nens amb els seus mestres, són d’escoles de Tatvan. Ara penso que potser eren els mateixos grups que feien la mateixa ruta que nosaltres.

La ciutat actual s’anomena Ahlat i a uns 2 km a l’oest hi ha la ciutat antiga, Akhlat, o en armeni Khlat. Aquí ja hi ha molta cosa armènia.

La història d’Ahlat es remunta al 900 aC. Em sembla que ha estat poblat de forma continua i molts imperis l’han volgut conquerir pel seu bon clima, la seva ubicació en la ruta entre Àsia i Anatòlia i els seus recursos hídrics. Aquí hi van governar els bizantins, els seljúcides d’Anatòlia, els mongols, els àrabs i l’Imperi Otomà.

Va ser una de les tres ciutat més grans de la civilització islàmica de l’edat mitja.

Venint de Tatvan, abans d’entrar a d’Ahlat, hi ha el mausoleu d’Usta Sagirt, també conegut com Ulu Kümbeti. Usta vol dir mestre, i em sembla que Sagit vol dir aprenent, o potser era el nom del seu aprenent. La traducció que trobo per Ula Kümbeti és la Gran Cúpula, suposo a que es refereix a que és el mausoleu més gran de la zona d’època Seljúcida.

Està ubicat davant del cementiri, en el lloc anomenat “Eyiler” que vol dir “entre la gent”. Es desconeix la data de construcció, però a la ciutat hi ha un altre mausoleu similar, més petit, que es va construir entre el 1270 i el 1300, pel que se suposa que aquest deu ser de la mateixa època. A la vora hi ha les ruïnes d’un altre mausoleu, em sembla que és aquest construït a les acaballes del segle XIII, que diuen que el va construir l’arquitecte més famós de l’època, i que aquest altre, el d’Usta Sagarit, el va construir el seu deixeble.

Es diu que l'aprenent, que treballava amb el mestre constructor de tombes, era molt intel·ligent i que tenia més talent que el seu amo. Tots dos discutien sobre una tomba que estava preparant el seu amo. El dignatari de la ciutat, que havia encarregat la tomba, els va ordenar a tots dos que construïssin una tomba i es va convertir en una competició.

El resultat va ser que l’obra de l’aprenent era millor que la del seu cap, tant des del punt de vista arquitectònic com artístic. El cas és que aquesta és la que ha sobreviscut i l’altra està en ruïnes.

No se sap qui està enterrat aquí. És una construcció de dues plantes, i la tomba està a la planta de sota. Fa gairebé 20 metres d’alçada i està construït en pedra d’Ahlat.

El treball tradicional de la pedra d’Ahlat està inscrit des de l’any 2022 a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requereix mesures urgents per preservar-lo.

La pedra d’Ahlat és una pedra volcànica que s’extreu dels contraforts del mont Nemrut. Un cop extreta la pedra es talla, se l’hi dona forma i després talladors especialitzats, realitzen les decoracions i ornaments. L’ornamentació es realitza per medi de tècniques de raspat,  relleu i tallat, generalment amb formes orgàniques, geomètriques i cal·ligràfiques. La construcció d’una estructura amb pedra d’Ahlat requereix tècniques i coneixements específics.

Em sorprèn llegir que els calendaris populars i el coneixement tradicional de la natura tenen un paper rellevant en l’extracció de la pedra per part dels miners, així com en la construcció.

A més d’obres arquitectòniques com cases, mesquites, mausoleus i ponts, aquesta pedra s’empra en làpides, inscripcions, fonts... La pràctica s’ha transmès de generació en generació durant segles, però en les darreres dècades ja no és tant viable el seu ús. És difícil trobar nous aprenents i cada cop és més habitual fer servir materials moderns en la construcció. 

Est de Turquia-42. Llac Van, Tatvan

Des de Hasankeyf anem direcció nord-est cap al llac Van. Als dos extrems del llac hi ha les ciutats més grans: Tatvan i Van. Comencem anant a Tatvan.

El paisatge fins aquí va canviant. Parem a menjar alguna cosa en una àrea de servei; és curiós veure l’ambient. El clima també va canviant.

El llac Van és el llac més gran de Turquia. Està situat a l'altiplà d'Armènia, està envoltat per altes muntanyes al sud, altiplans i muntanyes a l'est, i volcans a l'oest. Es troba prop de la frontera iraniana i té característiques comunes, com la salinitat, amb el Llac Urmia, que està a l’altra banda de la frontera, a l’Iran.

És d’origen volcànic, té 120 km de llarg, 80 km d'amplada i 171 m de profunditat de mitjana, sent la màxima de 451. Es troba a una altitud de 1.640 m.

Juntament amb el llac Sevan i el llac Urmia, és un dels tres grans llacs de l'antic regne d'Armènia, anomenat el “mar d'Armènia”. És un llac alcalí i salat, és el llac alcalí més gran de la Terra, i rep l'aigua de molts petits rierols que baixen de les muntanyes circumdants.

La seva aigua és molt bàsica, té un pH entre 9,6 i 10 i també és força salada, amb una salinitat de 23 g per kg. Una de les sals predominants és el carbonat de sodi; les sals s'extreuen per evaporació i s'utilitzen com a detergents. L’elevada salinitat fa que difícilment es congeli la seva superfície durant l'hivern. El pH i la salinitat de l’aigua fan que no sigui potable ni sigui apta per al reg.

Durant molt de temps s’havia pensat que el darekh era l'únic peix capaç de viure en aquestes aigües salobres, ara bé l’any 2018 se’n va descobrir un altre.

El llac Van és un dels llacs sagrats del poble armeni. David de Sasún és l’heroi del poema èpic nacional armeni “Els temeraris de Sasún”; segons la llegenda la seva mare va quedar embarassada d’ell després de beure tres glops d'aigua del llac.

El nivell de l'aigua ha canviat molt al llarg dels segles, a causa del canvi climàtic, les erupcions volcàniques i l'activitat tectònica. A la riba sud hi ha terrasses a 110 metres per sobre del nivell actual del llac i rastres d'erosió de la pedra que indiquen que el nivell de l'aigua antigament era més alt que l’actual.

L’estudi dels sediments permet estudiar el  canvi climàtic que s’ha produït en aquesta zona. Aquest llac té un dels dipòsits més grans del món de microbialits vius; els microbialits són sediments que tenen una part inorgànica, en aquest cas majoritàriament carbonats, i una part orgànica, microorganismes. Són els microorganismes els que fan precipitar les sals carbonatades.

En el segle X la península d’Anatòlia va començar a patir sequera i això va fer baixar significativament el nivell de l’aigua del llac.

En el plistocè la colada de lava del volcà Nemrud, va bloquejar la sortida del llac per la banda occidental. Actualment aquest volcà està inactiu.

El llac té quatre illes: Gadir (al nord), Çarpanak (a l'est) i Akdamar Adası i Atrek (al sud).

Actualment, la zona al voltant del llac Van està poblada principalment per kurds, armenis i una minoria de turcs.

En aquest mapa he indicat els quatre llocs que vam visitar al voltant del llac.

Aquest llac va ser el centre del Regne d'Urartu, entre els segles XI i VII aC. La capital d’aquest regne, Tuixpa, es trobava aproximadament on ara hi ha la ciutat de Van.

L’any 2016 uns submarinistes van descobrir a uns 10 metres de profunditat, a la ciutat d'Adilcevaz, que es troba a la riba nord del llac, una llarga muralla, que sortia del port i s’endinsava en el llac. En algun lloc he llegit que era un castell submergit.

Els bussejadors havien baixat per estudiar el fons marí, la microbialita i les restes arqueològiques que hi pogués haver, tot i que no hi anava cap arqueòleg.

L'estructura que van trobar estava ben conservada, i es diu que va ser construïda entre el IX i VI aC durant el regne d’Urartu. Van documentar que havien vist escultures de lleons, una característica d’aquesta monarquia, i inscripcions que esmentaven al rei Rusa I.

Ara be, hi ha alguns arqueòlegs que discrepen: basant-se en la tècnica utilitzada per muntar les pedres de l'estructura consideren que aquesta construcció submergida és de l’edat mitjana. No obstant, experts en el regne d’Urartu suggereixen que les pedres tallades efectivament podrien ser d’aquell període, que haguessin format part d’antigues construccions urartianes i que posteriorment s’haguessin reutilitzat per construir un nou edifici, a l'edat mitjana.

Després del regne d’Urartu va ser el centre de la satrapia d'Armènia, del regne de la Gran Armènia i del regne armeni de Vaspurakan.

Juntament amb el llac Sevan (Armènia) i el llac Urmia (Iran) era un dels tres llacs més grans del regne d’Armènia i se l’anomenava “el mar d’Armènia”. En fonts assíries antigues se l’anomenava “mar superior de Nairi” sent el llac Urmia el “llac inferior”. Al llarg del temps aquest llac ha rebut diferents noms armenis.

En el segle XI el llac es trobava a la frontera entre l’Imperi Romà d’Orient, amb capital a Constantinoble, i l’Imperi Seljúcida, amb capital a Esfahan.

La regió va pertànyer principalment a tres clans de famílies nobles armènies: els Beznuní, el Reixtuní i els Artsruní.

Els Artsruní van arribar a tenir la major part del territori i hi van establir el principat de Vaspurakan, que vol dir terra de prínceps.

Els Artsruní es van crear un gran principat; l’any 908 s’estenia des del llac Van fins al llac Urmia i al nord fins al riu Araxes, reconeixen l'alta sobirania del rei d'Ani. Va rebre el títol reial l’any 908.

En el 1022 el regne de Vaspukaran es va integrar a l’Imperi Romà d’Orient, fins que hi va haver el domini seljúcida, cap al 1070, i després va passar a formar part de l’Imperi Otomà.

Vam arribar a Tatvan al capvespre; encara em va donar temps de sortir a passejar per la vora de llac; és agradable i tranquil.

La ciutat està poblada pels kurds de la tribu Bekiran. Ara be, de la ciutat no vaig veure res, em vaig dedicar tan sols a passejar per la vora del llac. De totes formes, em sembla que no hi ha massa a veure.

La ciutadella d’Eski Tatvan sembla que és del període Urartu, i va estar en us fins al segle XVII.

Tatvan ha sigut històricament un lloc de parada en la ruta entre Van i Bitlis, però a començaments del segle XX era tan sols un poble i un embarcador. No va ser fins a mitjans del segle XX que es va convertir en ciutat, quan es va construir el ferrocarril i van millorar les carreteres.