Est de Turquia-51. Llac Van. Castell de Van

Un cop a Van vam anar a dinar i després vam anar a veure l’antiga fortalesa.

La ciutat de Van té un clima relativament suau, malgrat trobar-se a 1.720 metres d’altitud, gràcies a la humitat que aporta el llac Van. L’aigua, les planes fèrtils i les defenses naturals han fet d’aquest indret un lloc privilegiat per al creixement de cultures antigues. El castell de Van, construït sobre una enorme cresta de pedra calcària de 1.200 metres de llarg que sobresurt de la plana, ha estat poblat durant tres mil anys.

L’estructura de l’antiga Van es pot veure en aquest dibuix de com era la ciutat en el segle XVII. Una població emmurallada al peu del turó rocós, i el castell, també emmurallat sobre la roca.

L’origen d’aquesta població es remunta al regne d’Urartu, quan van construir aquí la capital, anomenada Tuixpa (Tushpa). Aquest regne va créixer geogràficament i culturalment a principis de l’edat del ferro, gràcies al buit creat pel col·lapse de les altres grans civilitzacions de l’edat del bronze: els hitites i els assiris.

El regne i la cultura urartiana va créixer i va assolir moments de gran esplendor i en el segle IX aC era un important centre urbà. El regne es va ensorrar cap al 590 aC.

A principis del segle II aC, Van va passar a formar part del Regne d’Armènia. Va florir sota el rei armeni Tigranes II, i més tard va ser la capital del regne armeni de Vaspurakan.

La ubicació estratègica de Van el va convertir en un territori cobejat per diversos imperis, inclosos l’Imperi Bizantí, els turcs seljúcides i l’Imperi Otomà. Cadascun d’aquests governants va deixar la seva empremta a la ciutat, contribuint al seu paisatge arquitectònic i cultural divers. La victòria seljúcida a la batalla de Manzikert el 1071 va ser un punt d’inflexió, que va portar a un augment de la presència turca a la regió.

El lloc original de Tuixpa es remunta al 5000 aC i es va establir als peus del turó rocós del castell. Aquí hi havia estructures construïdes amb maons de fang, i al llarg del temps s’anava construint una ciutat sobre les ruïnes de l’anterior.

En el segle IX aC és quan els urartians van començar a fortificar el turó rocós, tallant graons i terrasses a la pedra calcària per establir els fonaments de murs, torres, santuaris, tombes de cambra i estables. Al llarg dels mil·lennis, el castell va anar patint transformacions, modificacions, ampliacions.... en el període otomà encara s’hi van afegir casernes a la part superior de la muntanya.

Amb el pas del temps les tècniques de construcció i la riquesa canviava, per això el que es veu actualment té mescla dels estils de les diferents èpoques d’ocupació. Es poden veure grans blocs de pedra del període inicial, durant el regne d’Urartu, i maçoneria de runa gruixuda i maons de fang de temps posteriors.

La part més antiga és la torre Sardur, construïda en el segle IX aC. El fundador del regne d’Urartu, Sarduri I (840-830 aC) va deixar constància de la fundació de la capital, Tuixpa, i del regne urartià en sis inscripcions repetides en diferents llocs. Si no estic confosa estaven escrites en cuneïforme i suposo que en urartià. 

Abans de pujar cap al castell el que es veu és un exemple de les cases típiques de Van de finals del segle XIX o començaments del XX, abans de que la ciutat fos destruïda.

Hi ha altres inscripcions, tot i que no estan en la zona que vam visitar ja que no són de fàcil accés, i potser no està permès. Una de les més famoses és la que es troba en el cantó sud de la carena, que es veu des de les ruïnes de l’antiga ciutat. Està tallada a la part alta del penya-segat. És la inscripció atribuïda a Xerxes I de Pèrsia, Xerxes el Gran, rei de la Pèrsia aquemènida. És del segle V aC, i és l’única inscripció aquemènida reial que es troba fora de Pèrsia. 

La part persa antiga de la inscripció té més espai i lletres més grans, i lloa Darius el Gran, pare de Xerxes, així com Ahura Mazda, déu principal de la religió zoroastriana.

La inscripció es troba en una part de la paret de roca allisada, a uns 20 metres sobre el sòl, a prop de la fortalesa. La paret va ser tallada pel pare de Xerxes, el rei Darios el Gran, però va deixar la superfície en blanc. La inscripció sobreviu en condicions quasi perfectes i està dividida en tres columnes de 27 línies escrites (d’esquerra a dreta) en persa cuneïforme, elamita i babiloni (accadi).

Va ser des d'aquesta cara sud del monticle del castell que Tamerlà (Timur), conqueridor de gran part de l'Àsia Central i l'Orient Mitjà, va llançar 7.000 dels habitants de la ciutat a la mort en el segle XIV.

A la façana sud del castell s’hi han trobat 8 tombes tallades a la roca; 4 d’elles tenen diverses cambres i són del període d’Urartu. Almenys quatre d’aquestes tombes eren tombes reials, però es pensa en que en totes elles s’hi van enterrar reis urartians.

Situada al vessant nord-est del castell hi ha una terrassa on hi ha dos nínxols, que es va construir durant el regnat del cinquè rei urartià, Sardur II (755-730 aC); aquesta zona era un lloc sagrat on s’hi feien cerimònies religioses.

Al castell hi havia palaus i un temple, així com els espais sagrats a l’aire lliure. També hi havia “l’estable reial” excavat a la roca. Segons les inscripcions que s’han trobat, aquí s’hi guardaven els bous i ovelles que estaven destinats al sacrifici com a ofrena a les deïtats d’Urartu.

Les muralles que es veuen actualment són en bona part de l’època medieval; les muralles antigues es van construir sobre terrasses tallades a la roca. La majoria dels grans blocs dels nivells inferiors de les muralles que han sobreviscut fins als nostres dies pertanyen al període urartià; en períodes posteriors s’hi van anar fent addicions de pedra i tova, fins a l’època otomana.

A dalt de tot del turó hi ha la mesquita de Solimà, Suleyman, que si no estic confosa, s’acabava de restaurar i obrir al públic. És un símbol del domini de l’Imperi Otomà en aquesta regió. El que no tinc clar és si la mesquita es va construir aprofitant alguna estructura del període urartià, En un article del dia de la inauguració després de la restauració parlen de que és d’època urartiana. 

Est de Turquia-50. Llac Van, Vanadòkia

Per compensar la decepció de no haver pogut visitar el castell de Hosap ens van dur a Vanadòkia. Em sembla que està prop de Yavuzlar, a uns 20 km de la frontera iraniana, i per això hi ha un parell de controls militars fins arribar-hi; el que vigilen és que no hi hagi pas d’immigrants il·legals.

Vanadòkia està força lluny de Van, uns 100 km, i vam arribar a la ciutat per dinar a les 5 de la tarda, però la visita va valdre molt la pena.

Aquest indret l’anomenen Vanadòkia per les formacions rocoses que hi ha, que recorden les de la Capadòcia, o sigui que seria la Capadòcia de Van. No sé com s’ha d’escriure en català, l’hi he posat l’accent per similitud amb Capadòcia.

Yavuzlar és un poble d’un centenar de cases i és des d’aquí que visitem una mica aquesta zona de les anomenades “xemeneies de fades”. Em sembla que hi ha altres poblacions des d’on es pot accedir a aquestes formacions rocoses.

Vanadòkia es va formar després de l’erupció del volcà Yigit, queem sembla que està prop de Van, la combinació de la lava amb l’aigua i després l’erosió de l’aigua i vent, han creat aquestes formacions rocoses, on hi ha una 17.000 xemeneies en una superfície d’un 20 km². Em sembla que a 33 km d’aquí hi ha Baskale, que és el centre d’aquestes formacions. Diuen que hi ha túnels i coves. Nosaltres no ho vam veure, només vam tenir temps de passejar una mica per veure les formacions rocoses.

Les primeres fotografies que poso són fetes des del cotxe, a través del vidre, per això tenen un color un tant blavós, que no he aconseguit corregir. De totes formes veig que les que vaig fer quan passejava per allà també tenen un color una mica estrany, o sigui que devia ser la llum i els reflexos en la roca.

No he trobat informació sobre la composició de la roca, no sé si són  carbonats, sulfats o alguna altra sal. Hi ha llocs en que es veu molt blanca i brillant amb el sol.

Em sorprèn, en mirar les fotografies, que no es veu tant blanc com ho recordava. No sé si era efecte de la llum o és un error fotogràfic.

 

Est de Turquia-49. Llac Van, castell de Hosap

Continuem ruta cap a Hosap o Hoşap, aquest és el nom kurd, el nom turc de la població és Güzelsu. La població té el mateix nom que el riu, i el significat del nom és “aigua dolça o aigua bona”. És a tocar del riu que es va establir la població.

Vam venir fins aquí per veure el castell, però estava en restauració o sigui que no vam poder passar de la porta.

Per arribar fins a dalt primer cal creuar el riu per un pont històric, de 32 metres de llarg. Hi ha dues plaques fundacionals del 1671, escrites en turc, persa i àrab, en les que es menciona al constructor del pont, Zeynel Bei, que era el cap de la tribu Mahmud i local que governava Hosap durant el període otomà.

El castell de Hosap constava de dues parts: el castell construït sobre un turó rocós i al vessant nord, que té un pendent més suau, i a la part baixa hi havia el poble fortificat.

Un cop creuat el pont es puja fins al turó rocós del castell passant per on hi havia hagut l’antic poble fortificat. Les cases deuen ser similars a les que hi havia en el passat; són casetes de sostre pla construïdes amb maons de fang. Estan ubicades en una depressió entre el turó del castell i un altre turó més baixet de roca gris porpra. Aquest poble estava envoltat per un mur de maó de fang, que està molt erosionat. Més enllà d’aquest mur inferior hi ha les restes de cinc torres de guaita exteriors.

El castell es va construir sobre els fonaments d’una fortalesa medieval armènia, i abans hi havia hagut una fortalesa urartiana; els trams orientals de la muralla i les torres conserven la disposició de l’estructura armènia original. La fortalesa armènia només tenia dues muralles, una situada a prop de la torre de l’homenatge i una altra a les parets intermèdies actuals. La major part de la maçoneria supervivent, inclosa la torre d’entrada i els murs exteriors, va ser construïda o reconstruïda en el 1643 (o 1649)  per Sarı Süleyman Bey, cap de la tribu kurda Mahmudi. Aquesta tribu era d’origen yazidita, i van emigrar a aquesta regió. A la façana s’hi van anar fent retocs i afegits fins a finals del segle XVII.

Durant un temps Hosap va ser força important, ja que va ser el centre administratiu local de la província de Van.

La historia de Hosap es remunta al temps del regne d’Urartu, en que aquí hi havia una fortalesa militar, en la cruïlla entre dues vies estratègiques.

Al llarg dels segles la regió va ser conquerida pels perses i controlada per l’exèrcit macedoni. Posteriorment governada per diferents imperis, com el selèucida, el romà i el bizantí.

En el segle X, aquesta àrea va formar part del regne armeni de Vaspurakan, un regne que estava centrat en el llac Van i que en aquella època va declarar la seva independència dels pereses.

El castell tenia 40 torres de les que tan sols se’n conserven tres i sembla que no es coneix on estaven les portes oriental i occidental.

El castell, especialment la torre superior, tenia una doble funció: era una fortalesa defensiva però també era el palau de Sarı Süleyman. En el temps de màxim esplendor el castell tenia més de 100 habitacions.

Llegeixo que en el castell es podia visitar l’ harem i el selamlik, que era l’espai pels homes i espai públic, ambdós espais separats per una mesquita. També es visitava la presó i les masmorres, que estan tallades a la roca sota de l’harem.

Amb el pas dels anys es van anar fent millores, per exemple es va anar afegint fusta per fer-lo mes resistent als terratrèmols.

Diuen que una de les parts més interessants del castell és la porta, que està amagada en una cantonada d’una de les grans torres rodones. Això sí que ho vam poder veure.  La porta és original i està feta de ferro forjat amb patrons gravats a la seva superfície. Llegeixo que hi ha marques de trets i un parell de bales encastades a la planxa; no m’hi vaig fixar, però pot ser que amb la restauració que estan fent ja hi hagin arreglat. A sobre de la porta hi ha un gran panell d’escriptura persa, així com una cresta, flanquejada per un parell de lleons encadenats.

En algun lloc diuen que en alguns punts del castell s’hi veuen restes de maçoneria urartiana. Hi ha documents sobre el Castell dels Mahmudis, que són anteriors a la data donada per Sarı Süleyman i les fonts armènies fan referència a la presència d’un parell de petites esglésies, en aquest lloc.

Al sud del castell, a l’altra banda del riu hi ha una tomba i una madrassa. A l’oest del castell, al llarg de la carretera, hi ha un altre complex de tombes i madrasses.

El castell va ser danyat almenys dues vegades, en la dècada de 1650 i en el 1839.