Ladakh i Caixmir (2009)-25. Baix Ladakh: gompa d'Alchi

Alchi es troba a la riba sud de l’Indus, a 3.100 metres d’altitud, i a uns 70 km a l’oest de Leh.

El poble és conegut pel seu monestir; a diferència d’altres monestirs que hem vist, que estaven sobre un turó, aquest es troba a la plana, al mateix nivell que el poble.

És un dels monestirs més antics i més coneguts del Ladakh; té pintures força ben conservades, dels segles XI i XII, i a més en aquest monestir hi ha milers de rares i úniques escultures i pintures del segle XI del Tibet occidental.

Alchi també forma part dels tres pobles, tots a la regió del baix Ladakh, que constitueixen el “grup de monuments d’Alchi”; els altres dos pobles adjacents a Alchi són els Mangyu i els Sumda Chun. Es diu que els monuments d’aquests tres pobles són d’estil i mà d’obra únics, però el complex monàstic d’Alchi és el més conegut i el més antic. És administrat pel monestir de Likir.

Es diu que aquest complex monàstic va ser construït pel gran traductor Guru Rinchen Zangpo, entre 958 i 1055. Ara bé, les inscripcions que s’han trobat en els monuments conservats atribueixen la construcció  a un noble tibetà anomenat Kal-dan Shes-rab, i seria posterior, del segle XI. 

El Dukhang o Saló d’Assemblees i el Temple Principal (Tsuglagkhang), que és un temple de tres pisos anomenat Sumtseg (literalment “tres pisos”) estan construïts a l’estil caixmiri com es veu en molts monestirs. El tercer temple s’anomena Temple Manjushri. Els stupes o chortens també són una part important del complex.

En les pintures murals es reflecteixen els detalls artístics i espirituals dels reis budistes i hindús de l’època al Caixmir i a Himachal Pradesh. Aquestes són algunes de les pintures més antigues que es conserven a Ladakh. El complex també té enormes estàtues de Buda i talles de fusta molt elaborades, així com altres obres d’art.

Una de les inscripcions que hi ha fa referència a la fundació del monestir per part d’un rei i una reina, que potser són els que apareixen en una escena dels murals a l’entrada del Dukhang, i datats al voltant de l’any 1200.

Tradicionalment, la creació del complex d’Alchi s’atribueix al famós erudit-traductor Rinchen Zangpo (958-1055) al segle X, juntament amb el monestir de Lamayuru, el Wanla, el Mang-gyu i el Sumda.

Durant el segle X, el rei lama tibetà Yeshe-Ö de Guge, per tal d’estendre el budisme a la regió del Transhimàlaia, va assignar 21 erudits a la regió. Ara bé, a causa de les dures condicions climàtiques i topogràfiques, només dos van sobreviure; un d’ells va ser l’erudit i traductor Rinchen Zangpo, que va establir l’activitat budista a la regió de Ladakh i altres àrees de l’Índia. Durant la seva estada allà, també va anar als països veïns del Nepal, Bhutan i Tibet. A Zangpo se’l coneixia amb l’epítet “Lochen”, “Lotsawa Chenpo” o el “Gran Traductor”. Se li atribueix la construcció de 108 monestirs a la regió transhimàlaia; va institucionalitzar el budisme a la regió. Aquests monestirs són considerats el pilar del Vajrayana del budisme tibetà.

Zangpo va contractar artistes del Caixmir per crear pintures murals i escultures als llegendaris 108 monestirs; malauradament pocs d’quests monestirs han sobreviscut. Un dels que s’ha conservat és aquest d’Alchi.

El complex del monestir té tres santuaris principals: el Dukhang (sala d’assemblees), el Sumtsek i el temple de Manjushri, tots datats entre principis del segle XII i principis del XIII. Els chortens també són una part important del complex. A més, el complex d’Alchi té altres dos temples importants, el temple del traductor anomenat “Lotsawa Lakhang” i un nou temple anomenat “Lakhang Soma”.

El Dukhang o Sala d’Actes es troba al cor del complex, és on els monjos realitzen culte i cerimònies. Es conserva el marc original de la porta de fusta. Durant els segles XII i XIII és van fer moltes addicions a l’estructura original.

El Sumtseg, edifici de tres pisos, es va construir amb marga i pedra natural, seguint la tradició de la construcció tibetana. Ara bé, les columnes de fusta, façanes, parets, imatges d’argila i pintures a l’interior del monestir van ser fetes per artistes del Caixmir.

La datació del Sumtseg s’ha fet basant-se en els noms dels sacerdots inscrits a l’últim pis de l’estructura i s’infereix que Sumsteg es va establir a principis del segle XIII.

El temple Manjushri  s’ha datat al voltant de l’any 1225. Aquest temple també se l’anomena “Jampe Lhakhang”.

Els primers chortens (stupes) que es van construir, el gran i el petit, són de principis del segle XIII, després de la construcció del Sumtseg. Aquests chortens són portes d’entrada decorades que es consideren exclusives d’Alchi amb vincle històric amb altres monuments. Es van afegir més chortens entre els segles XIII i XIV.

Els chortens d’aquí són curiosos, estan sobre una estructura que et permet mirar al seu interior des de sota. Es veu com un mandala en tres dimensions. 

L’interior és molt fosc, i les fotografies han quedat fatal. Es veuen les pintures de l’estructura esglaonada, que com deia abans, queda com un mandala, quan ho mires des de la base.

Ladakh i Caixmir (2009)-24. Baix Ladakh: muntanya magnètica, Sangam i Basgo

Tornant de la vall de Nubra vam dormir a Leh per emprendre el camí, al dia següent, cap Kargil, creuant el baix Ladakh; dit així perquè ja no està a tanta alçada. 

És un recorregut d’uns 215 km, per la carretera que uneix Leh (Ladakh) amb Srinagar (Caixmir). Ho fem en dos dies, amb diverses parades interessants pel camí.

A uns 30 km de Leh hi ha el que anomenen la muntanya magnètica. Jo suposava que el nom provenia de la roca que tenia propietats magnètiques, però no té res a veure.

És un petit tram de la carretera de Leh a Kargil que diuen que desafia el fenomen de la gravetat. Diuen que el turó del costat de la carretera té propietats magnètiques que fan que els vehicles es moguin sols, en contra de la força gravitacional, o sigui en pujada.

Basant-se en aquesta teoria, en el passat els avions de la Força Aèria Índia evitaven sobrevolar aquesta zona per evitar possibles interferències magnètiques.

Els vilatans que resideixen al turó magnètic de Ladakh creuen que hi havia una carretera que duia a la gent al cel. Els que mereixien anar al cel eren arrossegats per aquest camí cap allà, i els que no s’ho mereixien no hi arribaven mai.

La realitat és que és una il·lusió òptica, que fa que es vegi el pendent de la carretera invertit: la carretera fa baixada, però sembla que faci pujada, per això, el cotxe en punt mort es belluga. Si un creu el que veu li sembla que, contra tota lògica, el cotxe puja sense que engeguis el motor.

Actualment hi ha una marca d’on cal ubicar-se per fer la prova; crec que en el 2009 no hi era, perquè tan sols sé que ens en van parlar. Llegeixo que el cotxe baixa a uns 20 km per hora. Si realment creien que feia pujada sembla cosa de màgia o d’alguna força de la muntanya.

Hi ha alguna llegenda que diu que aquí havia viscut una antiga civilització amb tecnologia avançada i que posseïen coneixements de les forces magnètiques que els permetien construir estructures i vehicles que podien desafiar la gravetat.

A Corea del Sud també tenen una carretera en la que passa el mateix.

Sangam es troba a uns 35 km a l’oest de Leh; aquí hi ha un mirador des d’on espot veure la confluència de dos grans rius, l’Indus i els Zanskar. En realitat el poble és Nummu, i la paraula Sangam vol dir confluència, en aquest cas, la confluència dels dos rius esmentats. L’Indus és el que queda a la dreta i el Zanskar el que hi arriba per l’esquerra. Es pot observar la diferència en el color i residus que arrossega l’aigua.

El riu Indus és un dels rius més llargs d’Àsia. A la vall d’aquest riu van sorgir les primeres civilitzacions, com la de Harappa. Aquest riu separa les serralades de l’Himàlaia i el Karakorum.

El riu Zanskar és un dels principals afluents del riu Indus, i el riu Zanskar es forma quan el riu Doda i el riu Lungnak es troben prop de la vall central de Zanskar.

 Basgo és un poble històric, conegut pel seu castell medieval i els antics monestirs. Va ser un important centre comercial i cultural de l’antiga Ruta de la Seda.

La seva història es remunta al segle XV quan els governants de la dinastia Namgyal van establir aquí seu centre polític i cultural.

He trobat una historia resumida d’aquesta dinastia que m’ha permès aclarir una mica més la història del Ladakh.

La dinastia Namgyal de Ladakh va ser fundada per Bhagan, un rei de Basgo que va reunificar Ladakh derrotant el rei de Leh. Va prendre el cognom Namgyal (que vol dir victoriós) i va fundar aquesta nova dinastia que encara sobreviu actualment.

El rei Tashi Namgyal (1555-1575) va aconseguir repel·lir la majoria dels invasors de l’Àsia central i va construir una fortalesa real al cim del pic de Namgyal. Tsewang Namgyal va estendre temporalment el seu regne fins Nepal.

La màxima expansió de l’imperi va tenir lloc durant el regnat de Jamyang Rnam Rgyal (1560-1600).

Sengge Namgyal (1616-1642), conegut com el “rei lleó” va fer esforços per restaurar Ladakh a la seva vella glòria amb un programa ambiciós i enèrgic de construcció, incloent el palau de Leh i la reconstrucció de diversos gompes, sent els més famosos els de Hemis i Hanle. Va ampliar el regne al Zanskar i Spiti, però va ser derrotat pels mogols, que ja havien ocupat Caixmir i Baltistan.

El seu fill Deldan Namgyal (1642-1694) va calmar a l’emperador mogol Aurangzeb construint una  mesquita a Leh. No obstant això, va derrotar l’exèrcit mogol al Baltistan.

El seu fill Deldek es va unir a Bhutan en una disputa religiosa entre el Tibet i Bhutan, que va resultar en un intent d’invasió pel cinquè Dalai Lama, Ngawang Lobsang Gyatso. Els mogols es van retirar després d’haver estat pagats pel Dalai Lama. Amb l’ajuda de reforços de Galdan Boshugtu Khan, kan de l'Imperi Zungar, els tibetans van atacar de nou l’any 1684. Els tibetans van obtenir una victòria i van concloure un tractat amb Ladakh per després retirar-se a Lhasa al desembre de 1684. El Tractat de Temisgam en 1684 es va establir per acabar amb la disputa entre el Tibet i Ladakh, però la seva independència estava seriosament restringida.

A principis del segle XIX, l’imperi mogol s’havia ensorrat i el règim sikh s’havia establert al Panjab i al Caixmir. No obstant això, la regió Dogra de Jammu va romandre sota els seus governants rajput, el més gran dels quals va ser el maharaja Gulab Singh (1792-1857). El seu general Zorawar Singh va envair Ladakh en 1834. El rei Tshespal Namgyal va ser destronat i exiliat a Stok.

Després d’aquest incís, tornem als orígens del castell de Basgo. La seva construcció va començar en el segle XV, sota el govern de Tsewang Namgyal.

El castell es va construir en un lloc estratègic, sobre un turó des d’on es divisava el poble i les valls del voltant.

Basgo va tenir un paper crucial en la política de Ladakh, servint com a fortalesa durant diversos conflictes. Va ser un bastió contra les invasions de les regions de l’Àsia Central, inclòs Baltistan.

El castell de Basgo és un complex que comprèn una sèrie d’estructures, com ara el Chamba Lhakhang, el temple de Serzang i el Palau Reial. Està construït amb arquitectura tradicional ladakhi amb maó de fang i pedra.

El Chamba Lhakhang és el temple que hi ha dins del castell i és una de les estructures més antigues; està dedicat a Maitreya, el Buda futur.

Un altre dels temples qhe hi ha dins del castell és el temple de Serzang, on s’hi conserven escriptures i artefactes antics.

Ladakh i Caixmir (2009)-23. Ladakh, del Wari La a Leh: Sakti, gompa de Takthok i gompa de Chemrey

Vam aturar-nos al poble de Sakti i després de dinar vam anar a visitar el gompa de Takthok.

Takthok, així és com m’ho va escriure el guia, tot i que en algun altre lloc ho he trobat escrit sense la h, Taktok.

El gompa de Takthok és un monestir budista que es troba en el poble de Sakti, situat aproximadament a 46 km a l’est de Leh. És l’únic monestir de Ladakh que pertany a la tradició Nyingmapa del budisme tibetà, són els del barret vermell. El nom és Takthok, literalment significa “sostre de roca”; va ser anomenat així ja que tant el sostre com les parets són de roca.

Aquest monestir es va fundar a mitjans del segle XVI, durant el regnat de Tsewang Namgyal I (1575-1595); es va construir en un vessant de la muntanya, al voltant d’una cova en la que es diu que al segle VIII hi va meditar Padmasambhava.

El temple principal és fosc i ombrívol amb un sostre baix de roca cobert amb els residus deixats al llarg dels segles per les làmpades de mantega que s’hi ha anat cremant. Les pintures de les parets també han patit els efectes del fum generat per les làmpades, i el terra se sent enganxós.

Més avall s’ha convertit una altra cova en una cuina amb grans estufes on cuinar per a tots els pelegrins que arriben a la festa anual (que s’ha traslladat als mesos d’estiu per acollir turistes).

La sala principal o terrassa de du-khang, té diverses pintures i estàtues de Maitreya, Padmasambhava i la seva manifestació Dorje Takposal.

L’any 1980 es va construir un nou temple, consagrat pel14è Dalai Lama, just a sota del complex del monestir. Es creu que en una petita cova darrere del monestir i el temple,  és on va viure i meditar, durant tres anys, Padmasambhava.

En el monestir es guarden 108 volums del Kanjur, un recull de textos sagrats del budisme; aquest recull els ensenyaments de Buda.

El Rintpotxé o lama en cap de Tak Thok és del Tibet i és molt respectat pels ladakhis. Aquest gompa alberga uns 55 lames de la secta budisme Nyingma-pa, també coneguda com el “Vell Ordre”. Els membres d’aquesta secta són seguidors dels ensenyaments de Padmasambhava i com ja he dit, aquest és l’únic gompa de Ladakh que segueix aquest ordre.

En entrar al pati principal, un queda immediatament impressionat pels afloraments rocosos que envolten la gompa. De fet, la façana de fusta de la capella és només una façana per a la cova que hi ha darrere i la major part del gompa consisteix en habitacions tallades a la roca, o en coves ja preexistents.

La capella de la cova es troba a l’esquerra quan s’entra al pati central. Recentment s’ha pintat una petita avantsala de la capella de la cova amb les Divinitats Guardianes de les Quatre Direccions. A la part davantera de la capella de la cova hi ha imatges de Padmasambhava i Avalokitesvara (amb els seus onze caps i 1.000 braços). Darrere d’aquesta imatge hi ha una petita porta tancada que condueix a la petita cova on se suposa que Padme Sambhava va viure i meditar durant tres anys. Aquesta cova no està oberta al públic. El sostre baix de la capella és la pedra del penya-segat.

Sortint de la cova, per un tram d’escales s’arriba al Kandshur Lha-khang, el temple on es conserven els 108 volums del Kandshur (o Kanjur),el recull dels ensenyaments de Buda. També hi ha estàtues de Sakyamuni (el Buda històric) amb els seus dos deixebles principals al seu costat. Les parets estan decorades amb murals de divinitats guardianes. Davant del Kandshur Lha-khang i a l’esquerra hi ha una petita capella que conté llibres religiosos i quatre petites estàtues de Buda.

Tornant al pati central, el Dukhang o sala d’actes principal queda a la dreta, al mateix costat on hi ha l’entrada al pati. L’entrada de la terrassa al Dukhang té murals nous de divinitats guardianes; aquests murals estan coberts de tela tot l’any, i tan sols es descobreixen durant el festival del monestir. Això es fa per protegir els colors.

Anteriorment havia comentat que em xocava veure les escultures dels monestirs amb la cara tapada, penso que potser la raó és la mateixa, preservar el color de les pintures.

Al Dukhang hi ha diverses files de seients baixos per als lames i davant de l’entrada hi ha un seient diferenciat, el tron reservat únicament per al Dalai Lama, que va visitar aquest monestir l’any 1980. A l’esquerra d'aquest seient hi ha una pintura mural de Padmasambhava i a la dreta hi ha una pintura de Sakyamuni.

A la paret de la dreta, cap a la part davantera, hi ha una caixa de vidre de petites escultures de colors fetes de mantega barrejada amb farina d’ordi. També hi ha tres grans estàtues: Maitreya (el Budadel futur o Buda de la compassió), Padmasambhava i Dorje Takposal (una manifestació de Padmasambhava).

Les altres parets estan pintades (recentment,  per tant no crec que fos el que vaig veure jo), amb representacions de divinitats guardianes fetes pel mateix artista ladakhi que va pintar el temple més alt de Chemrey.

Abans d’arribar a la carreta principal que ens portarà a Leh, encara hi ha un altre monestir, el de Chemrey.

Per les fotografies que tinc veig que no el vam visitar sinó que tan sols el vam veure de lluny. O potser algunes fotografies que he posat com del de Tak Thok són d’aquest.

Tinc anotat quela part més antiga d’aquest monestir és del segle VIII, i que l’altra part és posterior. La informació que trobo és que és un monestir del 1664, que es troba a uns 6 km de Hemis i a uns 46 km al sud-est de Leh.

Pertany al llinatge o secta Drugpa Kagyu del budisme tibetà. Va ser fundat pel lama Tagsang Raschen  (o Raspa), un dels lames més destacats del Tibet, i que  va ser deixeble directe de Ngawang Namgyal, el fundador de la secta Drukpa Kagyud. El monestir està dedicat al rei Sengge Namgyal.

En aquest monestir es conserva una important col·lecció d’escriptures, 29 volums de textos escrits amb or i plata.

Ladakh i Caixmir (2009)-22. Ladakh, retorn a Leh pel Wari La

Deixem enrere la vall de Nubra i tornem a Leh per una altra carretera.

El paisatge per aquesta via és molt variat. La vall és més estreta, es veu més verd a les ribes del riu.... Veiem alguna marmota, també burros i cavalls.

És un trajecte bonic, tot i que va tenir un final accidentat. Un dels cotxes es va espatllar, es va trencar un eix de les rodes. Entre tots els conductors el van enretirar del mig del pas i el van deixar allà fins l’endemà que hi van anar amb un mecànic. Ens vam haver d’enquibir tots en els altres vehicles, nosaltres i equipatges.

Tinc anotat que abans d’arribar al port de muntanya passem per Tangyar, però no he trobat cap referencia amb aquest nom, com que abans del Wari La tinc fotografies d’un poble sobre un turó, suposo que és Tangyar.

Això d’escriure sobre un viatge de fa catorze anys té els seus inconvenients; per una banda ho tinc força oblidat, i m’he de fiar de les anotacions que havia fet i de les fotografies, i precisament en quant a les fotografies també és un problema ja que l’aplicació Lens no sempre em serveix, han passat tants anys que molts edificis estan restaurats i per tant a vegades no els reconeix i no em dona una pista fiable.

Per altra banda, no tot ho tinc oblidat hi ha moltes fotografies que de seguida em porten al moment en que la vaig fer. Tinc la sensació de que vivia els viatges intensament, potser més que ara, potser perquè ara ja noem sorprenen tant les coses i els llocs... Opotser és perquè feia molts passes de fotos en tornar, quan ho tenia fresc, i el viatge em quedava gravat.

Sobre el turó hi ha un gompa, però tampoc he trobat informació. Sembla que hi ha coves a la paret de la roca.

Com es pot veure en les fotografies aquesta ruta no és tant bona com la que passa per Khardung La. En aquesta hi ha trams trencats, bona part sense asfalt, és més solitària....

Arribem al pas, i tampoc hi ha cap rètol, o no el vaig fotografiar, però m’estranya. Suposo que és el Wari La perquè hi ha les banderoles d’oració habituals.

Aquest pas està a 5.312 metres d’altitud.

He vist fotografies per internet en les que sí que hi apareix un rètol, potser no són tant antigues com les meves.

Des d’aquí a Leh hi ha uns 73 km. La ruta és més llarga en comparació amb la del Khardung La. Però diuen que és estratègicament important per a l’exèrcit indi, ja que els hi permet accedir més fàcilment a la part oriental de la vall de Nubra, a Rangdu i Agham.