Zimbabwe_5: Bulawayo

És la segona ciutat en importància del país (té un milió d’habitants). Va ser fundada pel rei ndebele Lobengula; en aquella època hi va haver una guerra civil entre partidaris i detractors de Lobengula i per això se la va anomenar Bulawayo, que en llengua ndebele vol dir “lloc del sacrifici”. Havia sigut la capital del regne ndebele en el segle XIX. Es coneix també com la ciutat dels reis. 

En el 1893 hi ha la primera guerra matabele, les tropes britàniques de Sud-àfrica envaeixen el país i donen la oportunitat a Lobengula de fugir de la ciutat cremada. Llavors els blancs la ocupen i passa a estar sota les ordres de la companyia sud-africana britànica. Cecil John Rhodes fa construir el nou assentament sobre les ruïnes de la ciutat reial de Lobengula. 

La segona guerra matabele va tenir lloc l’any 1896; els ndebele van assetjar la ciutat, però pel que sembla van cometre l’error de no tallar la línia del telègraf de Bulawayo a Mafikenga, amb el que els assetjats van poder demanar reforços i van trencar el setge. Llavors els ndebele es van retirar a les muntanyes Matabo i uns mesos mes tard, deposaven les armes.

Actualment a la ciutat hi ha un grup d’oposició a Mugabe important. 

La ciutat havia sigut un important centre industrial, ja que està en una ubicació estratègica, prop de Botswana i Sud-àfrica, pero actualment moltes empreses s’han traslladat a Harare. Les infraestructures s’han deteriorat, no hi ha hagut suport per mantenir-les, actualitzar-les i adaptar-les al creixement de la ciutat. 

Part de la població opina que se’ls deixa de banda ja que a Harare són shona i ells ndebele. L’estació de tren de Bulawayo havia tingut importància, ja que es trobava en la línia que comunicava Botswana, Zàmbia i Sud-àfrica. Però el deteriorament va fer que la seva utilització i importància disminuís considerablement. De totes formes, hi ah el tren que uneix la ciutat amb Victoria Falls. La ciutat conserva la central elèctrica però el seu rendiment també ha baixat. 

Bulawayo es troba a la trans-africana highway, que és la ruta comercial que uneix el Caire amb Cap Town. 

És una ciutat curiosa, hi ha barreja d'edificis colonials i de moderns. Es veu molt molt moviment de gent, el mercat està atapeït i em dóna la sensació de que hi ha molta vida, però en part pot ser degut a que hi ha molt trànsit de camions. Malgrat el moviment i el bullici, em sembla una ciutat pobre. 

La gent és molt alegra i simpàtica. Diuen que parlen diverses llengües, la majoria en parla al menys tres. 

De camí aquí hi ha algunes mines, de talc i d'amiant. Hi ha també una pedra verdosa, que no sé què és però que he vist en altres llocs, m’agrada perquè quan es mulla agafa un color verd brillant i si està seca és un color molt esmorteït i no crida massa l’atenció. 

En els supermercats a la sortida hi ha uns vigilants que et demanen el tiquet de compra i comproven que es correspongui amb el que dus a les bosses. Em va sorprendre una mica trobar supermercats de propietat xinesa; de fet, en el vol cap a Harare hi havia bastants orientals.

Zimbabwe_4: Llac Mutirikve i camí a Bulawayo

Vam continuar fins al llac Mutirikve on ens vam aturar a dormir. Des de l’hotel hi ha vistes al llac, és bonic i al vespre hi fa fresca. L’hotel és peculiar, ja que son cases, amb uns quants dormitoris, cuina i bany. La casa on estem nosaltres té un gran finestral. Aquest estil d’allotjament el trobem en altres llocs del país. Sembla preparat per famílies; la cuina està equipada amb estris de cuina i de taula.  

El llac Mutirikwe antigament s’anomenava llac Kyle. Té 90 Km2 i es va crear en el 1960, quan es va construir la presa en el riu Mutirikwe. L’objectiu de la construcció de la presa era poder subministrar aigua als camps de canya de sucre. El volum d’aigua fluctua molt, ja que depèn de les pluges i del consum que se’n fa pel rec. Sembla que hi va haver uns anys en que va disminuir molt el seu nivell. 

En una noticia que llegeixo de l’any passat, es comenta que l’aigua del llac es va fer servir, a més de per irrigar els camps pel subministrament a la ciutat de Masvingo. Com que les pluges van ser escasses el volum d’aigua del pantà va quedar a un 15% de la seva capacitat. Això va disparar les alarmes ja que a part de que escassejava l’aigua, també perillava la vida de les especies aquàtiques. Es va començar a parlar de la utilització de l’aigua de forma sostenible i es van prendre mesures per evitar la utilització incontrolada de l’aigua pel rec. 

Al matí vam continuar ruta cap a Bulawayo. Hi havia molts controls policials, peatges... El paisatge és àrid, amb arbres ressecs i matolls espinosos. En passejar pel país te n’adones de lo sorprenent que és el conjunt arquitectònic de Gran Zimbabwe. Al voltant trobes pobles de tova i un terreny àrid, per això costa imaginar la gran ciutat en plena efervescència, amb comerciants anant amunt i avall, gent, bullici... 

Pel camí ens aturem en un poblat shona. Hi ha una dona sola amb els nets; ens explica que el seu marit està a l’hospital amb quatre de les criatures i ella s’ha quedat amb els altres. El més gran dels que estan allà té divuit anys. La senyora no em sembla molt vella, però fa de mal dir, ja que em resulta difícil calcular l’edat que tenen. Tot i que no ens entenem de paraula, és encantadora. 

El poble és molt senzill. La cuina dels shona es troba en una habitació, tancada, en canvi els ndebele tenen una cuina d’estiu i una d’hivern. La cuina d’estiu no té sostre i tan sols està delimitada per un mur baix. Les teulades de les cases shona son llises mentre que les dels ndebele son escalonades. Aproximadament un 80% de la població del país és de l’ètnia shona i entre el 20% restant hi ha els ndebeles. 

Els shona son els descendents d’un grup bantu que es va instal·lar a la regió i que com ja he dit abans, podrien haver fundat la ciutat de pedra. Son agricultors, però amb la colonització, no van poder competir amb la tecnologia i els terrenys més grans dels colons, i els petits camperols van acabar arruïnant-se. Van haver d’anar a treballar a les mines o a les granges dels blancs. L’art dels shona és molt especial, està molt focalitzat a l’escultura en pedra. Potser els hi ve de l’època de la Gran Zimbabwe. La seva religió té tres pilars: creuen en un ser superior, en forces malèfiques i tenen culte als avantpassats. En la tradició shona el matrimoni era un contracte entre dos famílies i el pare del noi pagava la dot a la família de la noia, que consistia majoritàriament en ramat, que criaven amb aquesta finalitat. Però tot això ha anat canviant. 

Casa d'estil shona

Els ndebele són també d’origen bantu, però d’un grup que vivia a Sud-àfrica. Els enfrontaments entre el seu rei, Lobengula i el rei zulu Chaka va fer que en el 1830 fugissin cap a Zimbabwe. Van tenir molts enfrontaments tant amb els zulus com amb els blancs, però van saber mantenir la seva cultura i tradicions. Son agricultors i ramaders. A l’igual que els shona van haver d’anar a treballar a les mines, o a les granges dels blancs, o anar a treballar a Sud-àfrica. 

Pel que sembla, quan van arribar els europeus, els shona i ndebeles convivien sense masses conflictes, tot i que en algunes zones els ndebeles dominaven als shona. Ara be en el segle XIX van arribar els colons blancs, per explotar els recursos de la zona. 

Poblat shona.

En el segle XX hi havia una societat amb una estructura similar a la de Sud-àfrica, amb separació de races. El 1960 el govern britànic volia disminuir les separacions i intentava igualar a negres i blancs, però els blancs de la que llavors era Rhodesia s’hi van negar. L’any 1965 va ser quan Ian Smith va declarar la independència de Gran Bretanya i va lluitar per preservar els privilegis dels blancs. Això va provocar la resposta de shones i ndebeles, que van crear moviments de resistència armats i que va acabar amb la independència del país en el 1980, amb un govern de majoria negra. I llavors van sorgir les rivalitats entre els dos grups ètnics i va esclatar una guerra civil, en la que van morir més de 10,000 ndebeles. Es va acabar quan l’any 1988 arriben a l’acord de compartir el govern.

Gran Zimbabwe

Continuem una mica més cap al sud, per arribar a les portes de la Gran Zimbabwe. Abans de començar a preparar el viatge no sabia de la seva existència. No havia relacionat la pel·lícula de “les mines del rei Salomó” amb aquest lloc. Rider Haggar, un funcionari del govern colonial britànic, quan va veure la ciutat de Gran Zimbabwe va quedar impressionat i l’hi va servir d’inspiració per escriure la primera novel·la d’aventures que transcorre a l’Àfrica: les mines del rei salomó. La novel·la es va publicar en el 1885 i pel que he llegit va causar sensació a Londres.  

Vista des del museu.

Gran Zimbabwe està envoltada de misteri: qui la va construir i perquè es va abandonar? Sobre el que hi ha hagut més controvèrsia és sobre qui la va construir. 

Gran Zimbabwe i la civilització que representa es troba entre els rius Zambezi i Limpopo, a la zona de Zimbabwe que es troba propera a Botswana, Sud-Àfrica i Moçambic, i devia agafar una petita part d’aquest territoris també. Està a 1100 metres d’alçada, en una regió rica en ivori i or al·luvial.

A partir de les excavacions arqueològiques s’ha vist que la zona estava habitada en el 500 d. C. per grangers bantus, que es devien desplaçar cap a aquesta zona des de més al nord. S’han trobat proves de que entre els anys 500 i 900 duien un estil de vida de subsistència. A partir de l’any 900 van començar a establir contactes amb la costa est i va començar el comerç d’or i ivori amb els àrabs que estaven instal·lats allà.

Al voltant de l’any 1950 els avantpassats dels shona van arribar a la regió pujant pel riu Limpopo. Entre els anys 1000 i 1100 aquesta població que parlen el shona s’instal·la a viure a dalt de la muntanya. 

Gràcies al comerç d’or i ivori, es va crear un gran imperi amb la capital cultural a Mapungubwe (que es troba més al sud de Gran Zimbabwe, crec que està ja en territori de Sud-Àfrica). Això era al voltant de l’any 1100 i Gran Zimbabwe estava sota la seva influència. Ara be, en el 1270 la capital queda abandonada i pren el relleu Gran Zimbabwe, que passa a ser la capital de l’imperi Mutapa (o Monomotapa com l’anomenen els portuguesos). 

Parets del gran recinte.

Una possible explicació a l’abandonament de la ciutat de Mapungubwe és que Gran Zimbabwe anés adquirint importància ja que estava millor situada, ja que estava més propera a la costa i a l’or i en una zona millor per l’agricultura. El resultat és que als voltants de l’any 1270 Gran Zimbabwe era la ciutat més important.  

Des de l'interior del gran recinte
on es pot veure el gruix de les parets.

Controlava el comerç per l’oceà índic, de l’or, ivori, ferro..., des del port de Sofala. Les mercaderies es transportaven des de l’interior cap a aquest port on es carregava en vaixells que seguien la costa est africana. Al port de Kilwa i altres ports es taxaven les mercaderies i aprofitant els monsons es dirigien cap al sud de la península aràbiga, i segurament cap a India i Xina, on s’intercanviaven les mercaderies que duien per altres productes, com sedes, ceràmica.... Amb el següent monsó feien el viatge de tornada cap a Sofala.

Gran Zimbabwe era el centre d’una extensa xarxa comercial i el seu control sobre el comerç en la regió va durar uns 150 anys. Però Gran Zimbabwe també va ser abandonada, l’any 1450. En aquest cas es creu que com que la ciutat havia crescut molt no hi havia recursos suficient per alimentar a la població. Es parla de que va arribar a tenir uns 18000 habitants. La gent es va anar desplaçant cap a la ciutat de Khami, que es va convertir en la nova capital. Khami està prop de Bulawayo, més allunyat de la costa que Gran Zimbabwe.

Quan els portuguesos van arribar a la zona, al voltant de l’any 1500, la ciutat ja estava abandonada. Les excavacions han demostrat que anys més tard, entre el 1700 i el 1900 Gran Zimbabwe va ser ocupada de nou per població shona. Els documents que van deixar els portuguesos així com la tradició oral shona indiquen que la cultura d’aquest poble es va preservar fins a començaments del segle XlX. 

 

Actualment forma part del patrimoni de la UNESCO. Un dels motius és pel seu estil arquitectònic que és ben diferent de l’arquitectura africana i perque permet tenir informació de com vivien els shona a l’edat mitja. Zimbabwe, en shona vol dir casa de pedra. És la ciutat medieval més gran en l’Àfrica sub-sahariana. De les diferents ruïnes que queden en la regió de l’imperi Mutapa sembla ser que son les que estan millor conservades. Jo només vaig visitar aquestes.

 

Els misteris que envolten aquesta ciutat i aquest imperi Mutapa, venen de lluny. Quan els portuguesos van trobar la ciutat els hi va sorprendre una inscripció a l’entrada d’una de les cases, que estava escrita en un caràcters que ni ells ni els àrabs que les havien vist no coneixien. Però abans, en el segle VI es fa referència a l’exportació d’or del sud-est d’Àfrica i en els segles IX i X ja s’indica que l’or que surt del port àrab de Sofala prové de Gran Zimbabwe. Un escriptor iemenita de l’any 942 fa referència al secret que envolta el lloc d’extracció de l’or. 

Els viatges per l’oceà índic venen de molt lluny, segons Herodot, els fenicis van circumval·lar Àfrica en el ~600 a. C i els comerciants àrabs van arribar a Zanzibar en el 60 d. C. Aquests moviments comercials és el que ha donat peu a diferents teories sobre l’origen de la ciutat. De tot el que he llegit m’ha semblat entendre que hi havia dos grans teories: la ciutat la va construir la població negra o població d’origen fenici?  

Poc abans del 1800 l’imperi austríac va enviar una expedició a buscar or; la narració d’un dels que hi va anar indica que van trobar una ciutat important, anomenada Zimbabwe, que tenia or que extreien de mines, i que la tribu que treballava l’or eren els BaLemba. Uns cent anys més tard, una altra persona que visita la regió diu que les fortaleses que hi ha allà les havia construït els homes blancs que havien ocupat anteriorment la zona, i que s’anomenaven Abberlomba o Abberlemba. 

Alguns autors suggerien que els ancestres del antics Zimbabwesos eren originaris de Saba (Iemen). Es basaven en que aquesta era una població amb molts coneixements de mineria, tot i que no es coneixia on tenien les mines. Parlaven una llengua semítica i eren jueus en els segles V i VI; construïen embassaments i temples de pedra sense sostre (ex. Marib), amb moltes semblances amb les construccions de Gran Zimbabwe. He trobat un llibre de R. Gayre, del 1972 en que compara les construccions i objectes trobats aquí amb els d’altres llocs i per tant sembla que recolza la idea de que no eren pobles bantus els que ho van construir.   

En el segle XIX els anglesos visiten les ruïnes, i comencen a ser conegudes.  Theodore Bent, un arqueòleg i escriptor patrocinat per Cecil Rhodes, que havia estat en missions arqueològiques a Grècia i Àsia Menor, considera que la Gran Zimbabwe té el mateix estil de construcció que les construccions fenicis i es creia que la ciutat havia sigut construïda pels fenicis. Segons ell la ciutat no havia sigut construïda pels bantus, sinó que tenia un origen mediterrani. Però amb les primeres excavacions, en el 1905 es considera que la construcció va ser realitzada per poble africà vivint a la regió. En el 1929 hi ha una missió arqueològica formada totalment per dones i dirigida per la britànica Gertrude Caton-Thompson que confirma que la ciutat té origen africà.

En un article de D. L. McNaughton, crec que del 2012, planteja de nou la hipòtesi de l’origen semític dels constructors de la ciutat. Segons el que n’he tret d’aquest article, compara dues ètnies que viuen i/o vivien en la zona, els shona i els lemba. Sembla lògic pensar que eren els avantpassats dels shona, els habitants actuals de la regió. Ara be, els shona no utilitzen la pedra en les seves construccions, per això hi ha hagut científics que han proposat que eren els avantpassats dels lemba els que la van construir. Els lemba és un poble que té un cert origen semita, en barrejar-se amb els comerciants i aventurers que van arribar viatjant per la costa de l’est d’Àfrica, buscant or i altres productes per exportar. 

Es pot veure l'alçada de la persona en
comparació amb la del mur.

Segons la tradició oral lemba el seu avantpassat era un home blanc que venia per mar d’un país amb grans ciutats, per obtenir or. S’han fet anàlisis genètics per veure què hi ha de cert en això i s’ha trobat que ~ 50% dels lemba tenen origen semític. Les faccions de molts d’ells no son de tipus bantu, sinó que tenen nassos estrets i prominents. Els lemba reivindiquen que són els seus avantpassats els que van construir la ciutat. Ells construeixen en pedra, i circumciden als seus nens, i sembla que molts dels símbols fàl·lics que es troben en les ruïnes de Zimbabwe el representen circumcidat. 

Trobo curiós el gran debat sobre qui va construir la ciutat. Suposo que a l’època colonial, era difícil acceptar que els pobles de l’Àfrica sub-sahariana poguessin ser capaços de realitzar aquelles construccions, ja que era admetre un nivell cultural que no se’ls hi pressuposava. Siguin bantus o lembas els que la construïssin, és interessant de veure.

Durant les excavacions arqueològiques realitzades a la zona s’han trobat perles de vidre, fragments de porcellana xinesa i persa, or i monedes àrabs, que és el que permès veure que hi havia una important relació comercial amb l’exterior. Es poden veure al museu. També es va trobar una gran creu de granit que indica que hi havia hagut contactes amb els missioners.

Aquí es van trobar unes figuretes de divinitats, entre elles l’ocell de Zimbabwe, tallades en una pedra que crec que és similar al talc. La figura de l’ocell és el símbol del país i es troba representat en la bandera. Aquestes figures indiquen que era un lloc de culte i que segueix sent-ho. En el museu hi ha uns quants d’aquests ocells tallats en pedra, estan sobre un pal de la mateixa pedra, de aproximadament un metre d'alçada i l'ocell fa uns 20 o 30 cm. 

 Des del museu hi ha una bona vista sobre tota la zona, amb els tres espais diferenciats: el que s’anomena el gran recinte, la zona de dalt de la muntanya i la de la vall. És impressionat l’extensió que ocupa. 

El gran recinte és ovalat i té unes parets construïdes per apilament de pedres sense res que les mantingui unides. Són molt gruixudes, potser fan un metre d’amplada, suposo que per donar estabilitat, i son molt altes. És impressionant. Hi ha passadissos estrets, que sorprenen precisament per l’alçada de les parets. La porta d’entrada va ser reconstruïda entre 1914 i 1928 i sembla que malament, que van canviar lleugerament el traçat. Les pedres utilitzades son totes de la regió, granit.  

Vista del gran recinte des del palau reial.

Els murs s’han classificat com pertanyent a dos períodes: els del primer període tenen pedres de mides irregulars, mentre que els dels darrers cent anys les pedres son molt més regulars. Un fet sorprenent és que en cap paret s’han trobat angles, totes son arrodonides, tots els tancats son circulars o ovalats. No hi ha indicis de que tinguessin sostre.

 Aquest gran recinte oval té a l’interior una altra mur circular i una torre. Per que servia aquest recinte també és un tema de controvèrsia. Hi ha qui opina que era un centre ritual, però d’altres consideren que els rituals i llocs sagrats son els que estan dalt de la muntanya. 

Recinte dalt de la muntanya: palau reial. 

Aquí s’hi van trobar figuretes d’homes i dones, peces metàl·liques decorades, pedres de talc decorades amb línies espirals.... A l’Àfrica central i del sud la utilització de figuretes com les trobades aquí es fan servir en les escoles d’iniciació. Per això es creu que era un recinte dedicat a la iniciació prematrimonial. Això encaixa en que està proper a on vivien les dones, que serien les responsables d’aquesta educació. A més el recinte té dos entrades separades, per homes i dones, i zones on es donarien les llissons secretes, i potser en aquests ensenyaments es feien servir les figuretes. 

A la part baixa hi havia el dare, lloc de reunió de l’assemblea i l’equivalent a uns jutjats. Un espai obert, que es troba en el centre de l’assentament. Prop d’allà, crec que on hi ha els arbres d’aloe florits, que em van encantar, hi havia el recinte on vivia la primera esposa del rei, la wahozi. El rei tenia moltes dones, sembla ser que podia arribar a tenir-ne mil. Totes elles tenien els seus espais i el seu personal, i estaven sota el controlo de la primera dona. En aquesta zona s’hi ha trobat diversos objectes de procedencia llunyana, Pèrsia, Xina,... pel que se suposa que era la wahozi la que vivia aquí. 

El complex de sobre la muntanya, és sorprenent ja que des de baix tan sols veus uns blocs granítics. I quan puges te n’adones, que aprofitant el relleu de la muntanya i els seves roques hi ha tot un recinte, que era on vivia el rei. Son espectaculars les vistes des d’aquest punt. Es pot veure a la plana la reproducció d’un poblat shona i el gran recinte emmurallat. Prop d’aquí diuen que hi ha una cova que és on devien guardar-hi l’or. 

Hi ha dos camins per accedir-hi: l’antic camí i per escales, que és el nou camí. L’antic camí era l’única connexió entre el recinte del rei i la part baixa. Una mica més avall es on es trobaven les residencies de la reialesa. El rei tenia caràcter sagrat i no tenia gaire contacte amb el poble. Només alguns oficials feien de missatgers o d’enllaç entre la gent i el rei. Al palau de dalt de la muntanya on vivia hi havia diferents sales de reunió per rebre visitants. En algunes d’aquestes sales el rei quedava amagat i el visitant no el podia veure, reforçant així la idea del seu caràcter sagrat. 

La germana gran del rei també tenia un paper important. Es pensaque devia viure prop del recinte on vivia ell, i participava en els rituals dedicats als avantpassats. Actualment la part de darrera de les cases shona es destina a la realització dels rituals on els homes es comuniquen amb els avantpassats.

En la zona propera a on vivien el rei i la germana gran s’hi ha trobat 6 figures d’ocells, el que s’ha anomenat l’ocell de Zimbabwe. Pels shona els ocells son missatgers, especialment les àligues. Es creu que son missatgers dels avantpassats que porten missatges del Deu. Una hipòtesis és que els sis ocells representin els esperits de sis dels governants de més relleu o de sis avantpassats que haguessin sigut importants per la ciutat. Per això es creu que aquest espai era una zona sagrada. I per aquí a prop hi havia un forn i restes de mineral de ferro, però com que no sembla abundant es creu que la fosa del ferro i de l’or en aquest lloc era tan sols amb finalitats rituals.  

   

Algunes de les decoracions que es troben, tenen forma ròmbica, l’ordenació de les pedres dibuixant rombos, que representa el cocodril. Pels shona el cocodril és un símbol dels líders. I també en el sistema d’endevinació el cocodril es relaciona amb que pot descobrir les bruixes, ja que té accés als avantpassats en submergir-se en els pous profunds. Les reines quan estaven embarassades se sentien vulnerables davant la bruixeria. Els avantpassats podien transmetre qui era la bruixa a l’endeví, que utilitzava el llançament de daus en el ritual i sempre tenia gravada en una de les cares un cocodril. Es pensa que els ancestres de la primera dona tenien com a missió protegir a totes les reines i als seus fills dels mals esperits.  

L’objecte d’or més antic trobat en aquesta zona és del 1270. S’han trobat també restes del que devien ser els graners, i es creu que devia ser la primera dona la que els administrava, tenint cura dels que no es podien mantenir per ells mateixos, com son les vídues i els albins (això ho he trobat en el llibret que vaig comprar allà. No explica com és que un albí no podia treballar el camp, però en alguns països africans els albins son tabú, i els tenen amagats a casa). 

Zimbabwe_2: Kadoma i Masvingo

Ja som a Zimbabwe! El viatge una pallissa. Hem fet escala a Addis Abeba, en la zona de l’aeroport de la que surten els vols cap a Harare, és un caos, molta gent, pocs lavabos, i pocs seients. En canvi l'aeroport de Harare és molt modern. Els tràmits pel vista una mica lents, ja que has de pagar i no tenen canvi.

No ens hem aturat a Harare sinó que hem agafat el cotxe i hem anat cap al sud, cap a  Kadoma, que es troba a 3 hores de la capital. És carretera asfaltada, trobem bastants controls de policia i peatges, però tot força àgil. Es veu tot força sec i com que està mig ennuvolat, és veu tot una mica apagat.

Kadoma es troba més o menys al centre del país, en la regió de les terres mitges (es troba a 1183 m sobre el nivell del mar) que són fèrtils i per tant hi ha conreus i és un centre comercial dels productes del camp i de teixits de cotó. En llengua shona el seu nom vol dir la silenciosa, però fins al 1982 s’anomenava Gatooma que és el nom de la muntanya que té al costat.

Paons dalt de l'arbre, a l'hotel de Kadoma

És una regió de mines i ~1890 era tan sols un camp miner, que en el 1907 es va convertir en poble i va obrir-s’hi el primer hotel. Amelia Fitt, la dona de l’alt càrrec del poble va començar a donar classes als nens del poble a casa seva. Van tenir electricitat en el 1922 i el Gran Hotel va obrir en el 1925 i segons llegeixo,tenia una sala de ball.

La mina més gran d’or del país es troba a 8 Km, a les planes Eiffel. D’aquestes mines, a més d’or s’extreu crom, níquel i pirita. En el 1952 es va crear en aquesta regió una companyia tèxtil.

Kadoma tan sols és una parada en el camí cap al sud. L’hotel és agradable i al vespre fa fresca. Al matí ens vam aixecar d'hora per anar cap a Masvingo, que es troba més al sud. Per la carretera continuen les parades, controls i peatges, i també hi ha molta vida. No es veu gent caminat sinó que hi ha molt moviment de camions, autobusos, gent esperant transport... Es veuen alguns poblats de cases petites, amb el sostre de palla, però bastant dispersos. És un país molt poc poblat i molt rural. Durant uns anys ha estat tot molt aturat, no circulaven cotxes, no hi havia aquest moviment. No em queda clar si era perque no hi havia gasolina o per que la gent no podia comprar-la.

El vehicle amb el que fem tot el recorregut

Ens dirigim cap al sud, el paisatge és el característic de sabana a l'hivern,  amb l'herba daurada i aquí i allà algun arbre.

Vam arribar a Masvingo, ciutat que ja esta propera a la frontera amb Sud Àfrica  i això es nota en l'ambient. Aquí el canvi petit te'l tornen en rands, la moneda del país veí: 1 dòlar = 10 rands. A Zimbabwe es fa servir el dòlar americà.

No vaig tenir temps de passejar per la ciutat, ja que tenia tan sols una hora de temps per menjar alguna cosa. Vaig anar a una pizzeria, per anar ràpid, però just aquell dia hi havia una oferta de dos pizzes pel preu d’una. Això havia atreta gran part de la població a aquell local. Vaig fer com ells, vaig encarregar la pizza, em van donar un paperet amb un número i anaven cantant els números quan estava llesta. Vaig seure en un racó amb unes senyores i observava la gent. Hi havia alguns que donaven una propina i la seva pizza sortia abans que les altres. 

La gent era molt variada, em van mirar amb curiositat el primer moment, però després asseguda al racó es van oblidar de mi; son molt amables i agradables, la pega que tenia es que em costava entendre el seu anglès. La pizza estava molt bona, però no vaig tenir temps de menjar-la allà i vaig haver de d’endur-me-la al cotxe. 

Zimbabwe_1

Aquesta és la narració del viatge per Zimbabwe i el sud de Moçambic. Ha sigut just després de les eleccions a Zimbabwe, en les que ha tornat a sortir escollit Robert Mugabe; fa 33 anys que és al, poder, des de la independència del país en el 1980. Té 89 anys però segueix aferrat al càrrec. La oposició va denunciar que no havien sigut netes, que hi havia hagut frau però el tribunal suprem del país va desestimar-ho i Mugabe ha pogut jurar el càrrec per 5 anys més. 

De les recents eleccions no se’n parlava i l’únic indici eren els cartells de la propaganda electoral enganxats per tot arreu.

Des de fa més de deu anys la comunitat europea manté sancions econòmiques a Mugabe i a un grup important de col·laboradors seus i familiars (unes 110 persones), i també a algunes organitzacions. No poden accedir als bens que tenen fora del país i tampoc poden entrar a Europa ni a Estats Units. El motiu d’aquestes sancions és perquè les seves accions atempten contra els drets humans, la democràcia i la justícia. 

Aquest any els líders africans han tornat a demanar que s’aixequin les sancions contra el govern Zimbabwès, però no sembla que tinguin massa estima pel seu president ja que van ser pocs els que van assistir a la cerimònia de presa de possessió del càrrec. I curiosament dels caps de govern dels països fronterers amb Zimbabwe tan sols hi va anar el de Moçambic. 

Llegeixo a les noticies del país, que el dia abans de l’acte de presa de possessió, set dirigents del partit de l’oposició, MDC (moviment pel canvi democràtic) van ser detinguts acusats de planejar disturbis. I ara Mugabe amenaça al Regne Unit i a Estats Units si no retiren les sancions. Aquests països tenen diverses companyies a Zimbabwe i pel moment no han patit cap represàlia i les ha tractat be, però els hi diu que pot ser que se l’hi acabi la paciència. En l’acte de presa de possessió també va dir que intensificarà el programa de indigenització. 

La llei de indigenització va entrar en vigor el març de 2010. Segons aquesta llei, totes les empreses multinacionals que tinguessin actius superiors als 500 mil dòlars havien de cedir el 51% de les accions a indígenes del país. Si no ho compleixen poden perdre el dret a operar en territori Zimbabwès. 

Hi ha diverses empreses que es van veure afectades, una d’elles va ser la Nestlé. Llegeixo un article sobre la situació i les relacions tenses que hi havia en el 2011 entre aquesta empresa i el govern de Mugabe. La història havia començat uns anys abans, crec que en el 2008. Per fabricar llet en pols necessita llet fresca de qualitat, i la industria lletera nacional no els hi podia subministrar. Molts dels proveïdors que tenien ja no es dedicaven al ram. Així que la companyia va haver de cercar altres proveïdors. Un d’aquest proveïdors, al que compraven un 15% de la llet era la companyia de la dona de Mugabe. A nivell internacional la companyia va rebre moltes crítiques ja que això anava contra la pressió a Mugabe i el seu govern. Per altra banda, la companyia donava feina a molta gent, i si no podia tenir llet per produir llet en pols, els llocs de treball d’unes 200 persones perillaven. L’empresa va deixar de comprar a la companyia de Grace Mugabe. I llavors va aparèixer la llei de indigenització, amb l’objectiu de que la riquesa del país no estigui en mans estrangeres. 

Segons els sindicats del país, aquesta llei era política, i només afavoria a una elit, però no a la classe treballadora del país, que encara tindrien una situació pitjor ja que es perdrien llocs de treball. En el 2011, segons el FMI la tassa d’atur de la població en edat de treballar era del 80%. Abans de la independència el país tenia una de les economies més sòlides del continent africà. 

Segons comenta un economista, els inversors estrangers estan obligats a aportar el 100% del capital, el 100% de la tecnologia però tan sols poden tenir 49% del patrimoni, i pagar els impostos. 

L’any 2000 hi va haver la reforma agrària, i amb aquesta reforma es van expropiar les terres dels blancs per repartir-les entre els negres i es van impulsar les granges comercials productives. Això va afectar molt a la producció agrícola; entre 2000 i el 2008 van disminuir dràsticament les exportacions industrials i agrícoles, i actualment importen els productes agrícoles, ja que no tenen reserva de gra. 

El país pot exportar diversos productes (metalls, teles, cotó, tabac) però degut a les sancions econòmiques hi ha pocs països a on els pugui vendre. 

A partir de 2008 va haver-hi un augment d’entrada de capital estranger, però l’amenaça de continuar amb la indigenització crea moltes incerteses. Els guanys de les empreses estrangeres al país reverteixen a la població negre zimbabwesa lleial a Mugabe.

Aquestes son unes pinzellades sobre la situació del país, quan l’he visitat aquest estiu. 

Albània_14: Tepelene i tornada a Tirana

Tornem cap a la carretera que va vorejant el riu Drino per anar cap a Tepelene. Per les carreteres de tot el país es troben molts búnquers. N’hi ha de dues mides: els grans eren pels militars, mentre que els petits eren pels civils, per les famílies. Hi caben unes 4 o 5 persones, i ens explicaven que havien d’estar agenollades. Però quan vaig entrar en un, s’hi cabia de peu. 

Enver Hoxha tenia una obsessió per la seguretat i molta por a una invasió, que no va arribar. Feien sovint simulacres i la gent tenia que anar a aquests búnquers. M’expliquen que han tingut una utilitat que no era la prevista: les parelles els han utilitzat per passar-hi l’estona, però ara la gent pensa que va ser una despesa inútil. Llegeixo que n’hi havia sis cents mil, una xifra increïble. Especialment es troben en la regió de Gjirokastér. 

Ens aturem a peu de carretera a veure’n un, i uns metres més enllà se’n veu un altre. Està descuidat i brut, però en el verd del terreny sobresurten relativament poc, i aquí i allà veus aquesta mena de xampinyons grisos. És impactant. 

Anem cap a Tepelena i una mica abans d’arribar-hi hi ha una altra font d’aigua. Tota la regió és rica en deus d’aigua. Precisament Tepelene és coneguda per la seva aigua mineral; en aquesta ciutat hi ha una planta embotelladora, d’una empresa local, que dsitribueix l’aigua per tot el país. La major part d’ampolles d’aigua que es troben son de marca tepelene. 

Tepelene està a la vora del riu Vjosë, que una mica més enllà s’ajunta amb el Drino, que és el riu que passa per Gjirokastër. Al centre de Tepelene hi ha una gran estàtua d’Ali Paixà. Com ja he comentat, el va trair el seu fill, que el va entregar als turcs. El seu cap el van enviar a Turquia ta a turqjia i el seu cos està a Albània. 

Aquí hi havia hagut camps de treball; el govern comunista hi enviava les famílies que volia fer desaparèixer o destruir. Hi ha força gent que va morir en aquest camp, sobretot nens i vells, que morien de còlera, de la duresa de les condicions de vida o senzillament de la misèria que patien. El camp es va tancar en el 1954. 

En el 1997, un comitè del poble es va fer amb el control de la ciutat de Tepelene i va alliberar un pres polític de l’oposició. Ràpidament el moviment de resistència es va estendre cap a Gjirokastër i des de Tepelene els hi subministraven les armes.

Continuem ruta fins a Fier on ens aturem a dinar. És un centre industrial, que té una refineria de petroli i una planta de tractament de gas natural. És una ciutat gran i molt embotellada. Malgrat el que diu el president, les carreteres no estan en molt bo estat, o al menys no totes. 

A Durrës, un dels ports importants, que es troba ja prop de Tirana, hi ha un excés de blocs d'apartaments. Al nord de la ciutat hi viuen els albano- kosovars i al sud els albanesos; molts dels apartaments d’albanesos son dels que viuen a l’estranger.

Arribem a Tirana. L'últim dia pel país. Anem a veure el búnquer que han condicionat per visitar i que l’acaben d’inaugurar. Es troba en un costat del parc; el dia que vam arribar al país, hi estaven treballant i em fa gràcia veure el canvi. Aquell dia, el primer, em va impressionar, ja que era el primer que veia, i així en plena ciutat em va sobtar. Després ja m’ha resultat una imatge familiar del país. Està il·luminat i es pot entrar a dins. És un dels petits, i tot i que deien que només s'hi pot estar de genolls jo hi puc estar dreta a dins però molt justa. Quan hi vam anar era el vespre i hi havia molta gent de la ciutat que anava visitar-lo. Al costat hi ha també un tros del mur de Berlín.

Pels carrers hi ha molta animació. Anem a la sky tower, un bar en l'últim pis d'un edifici dels més alts. El bar té les sortides a l’exterior tancades, o sigui que només es pot veure la vista a través dels vidres. Es veu la ciutat il·luminada i queda molt bonica. El bar és ple de joves, amb música i bon ambient. 

Anem a sopar a un restaurant que hi ha a la vora. És un restaurant elegant, amb música en directe: un noi i una noia tocant la guitarra. La clientela és majoritàriament gent del país, vestida de forma molt elegant. Després del sopar, en un entorn molt agradable i un menjar molt bo, ja només quedava el viatge de tornada. L’arribada a Barcelona i la nostàlgia per aquella terra i la seva gent. Ha sigut una gran descoberta i espero poder tornar per aquella regió i seguir aprenent de la seva història i la seva cultura.