Era el primer dia del ramadà, i donada la situació a la ciutat
vam sortir fora de Srinagar, cap al nord-oest, direcció a Soporo.
A uns 25 km de Srinagar, a la ciutat de Pattan, hi ha les
ruïnes del temple hindú Sugandhesa, dedicat a Xiva.
El Rajatarangini (el riu dels reis) és una crònica llegendària
i històrica de la part nord-occidental del subcontinent indi, particularment
dels reis del Caixmir. Va ser escrit en sànscrit per l’historiador del Caixmir
Kalhana, al segle XII dC.
En aquesta crònica s’esmenta que a Pattan es van erigir tres
temples que antigament s’anomenaven Sankarapurapattana, pel nom del seu
fundador, el rei Sankaravarman (883-902). De fet em sembla que aquest és el nom
de la nova ciutat que va fer construir i en la que s’hi van erigir els tres
temples. Aquest tres temples són: Sankaragaurisvara, Sugandhesa i
Ratnavardhanesa. El primer, és el temple més gran que es troba prop de Pattan,
va ser construït pel rei, el segon, que és el més proper a Srinagar, porta el nom
de Sugandha, la seva reina, i el tercer, del qual fins ara no s’ha trobat
rastre, va ser construït per Ratnavardhana,
el seu ministre. Tots tres estaven dedicats a Xiva.
En la crònica es fa esment que alguns dels materials utilitzats
en la construcció d’aquests temples i de la nova ciutat provenien d’un lloc
budista més antic,
Parihasapura.
Kalhana esmenta que, de
la mateixa manera que un mal poeta roba material d’altres poetes, un mal rei
saqueja altres ciutats. Sankaravarman va saquejar el proper lloc budista de
Parihaspora per construir la seva nova ciutat. Diu que van ser les males
accions del rei les que van portar a la gent a oblidar el nom real d’aquesta
ciutat i en lloc d’això l’anomenaven simplement Pattan (ciutat o camí). També
esmenta que la fama de la ciutat no es basava en els temples, sinó en la
fabricació de draps de llana i comerç de bestiar.
El temple va ser construït durant el regnat de Shankarvarman
(833-900), fill d’Awantivarman, fundador de la dinastia Utpala. Porta el nom de
l’esposa de Shankarvarman, Sugandha. A la mort del rei i la mort prematura dels
dos fills, Sugandha va governar el Caixmir del 904 al 906 dC. Va ser executada
pel rei Partha, que va governar del 906 al 921.
Un estudi dels danys al temple de Sugandesha suggereix que una
part de les parets exteriors es va ensorrar al segle X o XI, i també es van
patir danys significatius en el terratrèmol de 1885. Em sembla que també es
qüestiona desi es va arribar a acabar la construcció.
Em sorprèn veure que tan sols tinc una fotografia. No sé si és
perquè no ens van deixar apropar-nos al lloc...
Reconstruir el que vam fer aquest dia em costa una mica ja que
tinc molt poques notes i les fotografies tampoc m’ajuden gaire a ubicar les
coses.
Vam arribar fins a Sopore, prop d’allà vam visitar un mausoleu
des d’on hi havia vista sobre el llac Wular. D’aquí vam anar a un poble que no
he sabut trobar al mapa, Oloso, o alguna cosa similar i acabem anant al llac
Manasbal.
Sopore està a 45 km al nord-oest de Srinagar. Ha sigut un
import centre de negocis del nord del Caixmir. Té importància tant per la seva
història com pel seu paper en l’economia.
Aquí hi ha el segon mercat de fruites més gran d’Àsia. Aquest
mercat facilita al voltant del 40 % de la producció i venda de pomes a la vall
del Caixmir; això fa que a Sopore se la conegui com “la ciutat de la poma del
Caixmir”.
A més, la ciutat està propera al llac Wular, un dels llacs
d’aigua dolça més grans d’Àsia, i una font important de peix per a la vall del
Caixmir. També es distingeix per la seva producció de castanyes d’aigua.
L’antiga Sopur està situada a les dues ribes del riu Jhelum,
cosa que li confereix un entorn pintoresc i històricament ric. Aquesta zona
històrica és coneguda per la seva densa xarxa de 30-35 mohalles (comunitats).
Cada mohalla té el seu caràcter i història únics, junts formant una part
diversa i culturalment significativa de l’antiga Sopur. La ciutat nova és de
mitjans del segle XX.
Antigament la ciutat s’anomenava Suyyapura, i la va fundar un
reputat enginyer caixmiri, Suyya, en la segona meitat del segle IX.
Suyya ver capaç de drenar l’aigua quan hi havia inundacions i
convertir les terres inundades en terres de conreu. Això va atraure a molta
gent a establir-se al lloc on ell residia, i així va sorgir Suyyapura. Amb el
pas del temps i l’ús constant, la pronunciació del nom es va distorsionar fins
arribar al nom actual de Sopore.
He trobat una mica d’informació sobre aquest enginyer.
El Caixmir patia constants inundacions i això provocava pèrdues
de les terres cultivables i de retruc, manca d’aliments. El rei Lalitaditya,
que va governar el Caixmir a mitjans del segle VIII, va drenar amb grans
esforços una mica d’aigua de la vall, i hi va haver una certa millora en les
collites, però no eren suficients.
El rei Avantivarman fundador de la dinastia Utpala, va regnar
al Caixmir del 855 al 883); durant el seu regnat la gent patia molta fam i la
gent estava desesperada. La llegenda diu que el rei estava molt afligit per la
fam i va pensar en diversos plans per tal de resoldre el problema. Gràcies als
seus mèrits, va baixar a la terra el mateix déu de l’aliment (Annapati),
encarnat en l’il·lustre Suyya, per donar nova vida a la gent.
No es coneix l’origen de Suyya, el seu naixement està envoltat
de misteri. Es deia que pels seus actes, que eren meravellosos, no podia haver
nascut del ventre d’una dona. Es diu que quan era un nadó, una dona de nom
Suyya el va trobar en una olla de terra que hi havia al costat de la carretera,
el va recollir i el van anomenar Suyya. El nen va créixer i es va convertiren
un jove intel·ligent; quan ja tenia una mica d’educació es va convertir en
professor dels nois locals. Suyya va arribar a ser conegut com un gran enginyer
de la cort del rei Avantivarman.
El Caixmir patia constants inundacions i això repercutia en els
cultius que van disminuir. Suyya va trobar que la recurrència de les
inundacions a la vall es devia a que les aigües del riu Vitasta no podien
passar amb prou rapidesa a través del congost, a uns 5 km per sota de
Baramulla, ja que l’estret pas quedava bloquejat amb còdols. Suyya va fer
treure les roques i va construir alguns murs de pedra per protegir-ne el
lliscament. També va construir nous llits per al riu. Gràcies a això es van
recuperar milers d’hectàrees de terra cultivable i van sorgir centenars de nous
pobles en aquesta zona.
El gran cronista Kalhana explicava que sempre que es parlava de
fam, Suyya deia que sabia com desterrar-la si se li proporcionaven els mitjans.
El rei Avantivarman quan va assabentar-se del què deia el va fer anar a la cort
on li va repetir el mateix. No va voler explicar el seu pla i els cortesans el
van declarar boig, però el rei va decidir arriscar-se i va posar els seus
tresors a la disposició de Suyya.
Suyya va agafar moltes olles plenes de diners en un vaixell i
es va dirigir cap a Madavarajya, el districte del sud de la vall. Va llançar
una olla de diners a un poble anomenat Nandaka,
que estava submergit per l’aigua de la inundació; després va tornar
precipitadament, anant a Yakshadar prop de Khadanyar per sota de Baramulla i va
llançar grapats de diners al riu. La gent pensava que Suyya estava boig, però
el rei estava expectant a veure què en sortia de tot allò.
La gent, que estava afamada, va saltar al riu, prop de
Dyaragul, i per poder trobar les monedes que havia llançat allà, van treure les
roques que havien caigut al llit del riu. Això va accelerar el flux d’aigua,
que es va drenar ràpidament i la terra submergida va reaparèixer. L’olla plena
de diners, que havia deixat caure en aigües profundes a Nandaka, també va
aparèixer a la vista de tothom.
L’exactitud topogràfica de Kalhana en els seus relats sobre la
regulació de les aigües del Vitasta que va fer Suyya, ajuda a traçar el curs
original del riu i els canvis que ha patit després el seu curs. Anteriorment,
el Vitasta i el Sindh es trobaven prop de Trigami, convertint una gran àrea en
un pantà. Però Suyya va planificar la seva confluència a Shadipur i va regular
el curs del Vitasta de tal manera que fluïa a través del llac Wular. El curs
dels afluents també es va regular de manera similar. L’aigua es canalitzava amb
finalitats de reg i a cada poble se li assignava tanta aigua com fos necessària
per als seus cultius.
Suyya va aconseguir que molts pobles que estaven en zones
pantanoses es poguessin recuperar; es van crear terraplens circulars aixecats
al
voltant dels pobles per evitar
l’entrada d’aigua. Diu que semblaven bols rodons i per això se’ls va anomenar
Kundala i alguns pobles encara conserven aquest mot. No obstant això, les
operacions de reg de Suyya, eliminant la cruïlla del riu Vitasta i Sindhu, de
Parihaspura a Shadipur, van fer que Parihaspura perdés la major part de la seva
importància.
Suyya va complementar aquestes mesures amb un pas igualment
important per millorar el sistema de reg, que era indispensable per al cultiu
de l’aliment bàsic del Caixmir. Suyya va agafar terra dels diferents pobles, i
va observar quan de temps trigava en assecar-se; així va determinar el període
necessari de reg per cada tipus de sòl. Després va organitzar en conseqüència
de manera permanent la mida i la distribució del curs d’aigua per a cada poble,
i utilitzant diversos rierols per al reg, i així va embellir totes les regions
amb una abundància de camps de regadiu que es distingien per excel·lents
productes.
Sopore, que es troba a poca distància per sota del punt on el
Vitasta deixa el Wular, ha mantingut la seva importància fins als nostres dies.
Sembla que en el segle XV hi va haver una explosió que va
destruir Suyyapura i els arxius oficies es van perdre.
Nosaltres vam arribar a Sopore, i vam trobar un bon embús de
cotxes, tot estava molt col·lapsat. Després tinc alguna fotografia, que suposo
que és de la ciutat, amb tot tancat. No sé si era per la vaga general o pel
ramadà.
La següent fotografia que tinc és d’una hora més tard. Un poble
a la vall que no sé quin és. I encara una altra hora més i arribem a un
mausoleu des d’on tinc anotat que hi ha vista sobre el llac Wular; comparant
amb altres fotos trobades per internet identifiquen aquest lloc com un dels
miradors del llac Wular.
Del mausoleu les fotografies no donen cap pista sobre on és ni
de quin mausoleu es tracta.
El llac Wular és un dels llacs d’aigua dolça més grans del
sucontinent
Indi.
La grandària del llac varia molt segons les estacions, de 30
km2 a 189 km2 (em sorprèn aquesta diferència tant gran, no sé si els valors són
correctes).
L’any 1444 el soldà caixmiri Zain-ul-Abidin va ordenar la
construcció d’una illa artificial enmig del llac.
Segons les creences tradicionals, a la vora del llac hi havia
la ciutat del rei Raja Sudrasen. A causa dels seus crims, el nivell de l’aigua
del llac va pujar i el rei i tots els seus súbdits van morir ofegats. Es deia
que durant els mesos d’hivern, quan el nivell de l’aigua baixava, es podien
veure les ruïnes del temple.
Abans deia que Zayn-ul-Abidin va fer construir una illa al mig
del llac; suposo que té a veure amb aquesta altra història. Diuen que va
construir una barcassa espaiosa que va enfonsar al llac i a sobre hi va posar
una base de maons i pedres fins que va pujar prou alt com per estar al nivell
de l’aigua. Això devia ser l’illa artificial. Després a sobre hi va erigir una
mesquita i altres edificis i va donar a l’illot el nom de Lanka. La despesa
d’aquesta obra es va pagar gràcies al descobriment de dos ídols d’or massís,
que havien trobat els bussejadors en el llac.
Mitja hora més tard arribàvem a un poble, que jo he anomenat
Oloso, perquè és el que tenia anotat, però com que no l’he trobat al mapa, deu
ser algun altra nom, tot i que no n’he vist cap que s’hi assembli.
En el poble ens ensenyen un fruit negre en forma d’estrella,
són castanyes d’aigua. Creixen al llac i es deixen assecar abans de menjar.
Suposo que aquestes que estan negres ja són seques. A l’interior el fruit té
forma i un cert gust, d’ametlla.
El poble és on viu la família del Tarik, que em sembla que era
el nostre guia local. Les noies molt desinhibides, volien mirar i tocar tot el
que dúiem, i és que sempre duem un munt de coses que ells no fan servir.
Una hora i quart més tard estàvem dinant en un parc; un cop
més, no sé a on. De seguida ens vam trobar envoltats de gent, que ens observava
i escoltava la nostra llengua. La curiositat era mútua entre ells i nosaltres.
Després de dinar vam continuar ruta cap al llac Manasbal.
