El trajecte en tren de Gero a Takayama dura aproximadament una
hora. En arribar vam portar l’equipatge a una consigna propera a l’estació, per
poder passejar tranquil·lament per la ciutat; després teníem que tornar a
l’estació per agafar un autobús de línia fins a Kanazawa.
És una ciutat molt turística, però el seu barri històric té
encant; diuen que és la joia dels Alps japonesos. La ciutat és popularment
coneguda com a Hida-Takayama, en referència a l’antiga província de Hida i per
diferenciar-la d’altres llocs anomenats Takayama. Takayama significa muntanya
alta.
De camí cap al centre històric em van xocar les bosses que
tenien exposades en una botiga: eren bosses amb forma de peix!
Aquesta regió està habitada des de fa segles; la població està
situada als Alps japonesos i no hi ha massa agricultura, però la fusta és
abundant, cosa que al segle VIII els hi va anar bé, ja que quan no podia
contribuir amb la taxa d’arròs ho compensava pagant amb fusta. Entre el 1682 i
el 1868, Takayama va ser considerada la font oficial de fusta, fusters i
ebenistes per al shogunat.
La ciutat de Takayama es troba envoltada de muntanyes, algunes
de 3.000 metres d’alçada. La gent que viu aquí sempre ha tingut una profunda
relació amb les muntanyes, les coneixen bé i també les plantes que hi creixen.
En les normes fiscals de fa 1.300 anys, n’hi ha una que
estipulava que les persones que vivien a la regió de Hida estaven exemptes de
pagar un impost jintozei, un impost imposat a cada ciutadà independentment de
la seva capacitat de pagament. Tampoc se’ls permetia pagar l’impost amb cultius
especials, sinó que se’ls exigia fer fusteria a Nara i a Kyoto. Aquesta regla
especial només s’aplicava a Hida. Hi ha diverses opinions sobre la raó, però és
molt probable que el coneixement i les habilitats que tenia la gent de la regió
fossin molt valorats. Fa uns 500 anys, si algú es deia “Hida no Takumi”, es
considerava un gran fuster; i aquesta imatge es va estendre.
La majoria dels boscos de Hida ja s’havien talat al segle XVII.
Quan Hida va estar sota el control directe del shogunat d’Edo (XVI-XIX), a
principis del segle XVIII, es va implementar una política de reforestació.
La història de Takayama comença amb el remot poble de Yasugawa,
a la província de Hida; aquesta província,
situada al centre muntanyós de l’illa de Honshu, estava aïllada dels
centres de poder polític. L’any 1550, la família Mitsuki va poder prendre el control
de la regió i va governar Hida fins al 1585, quan van ser derrotats per les
forces de Kanamori Nagachika (1524 - 1608), cap de la família Kanamori. Es diu
que Kanamori Nagachika és l’home que va posar les bases de Hida Takayama.
Kanamori Nagachika va ser un samurai japonès que va viure des
del període Sengoku fins a principis del període Edo. Va ser el primer
governant del clan Kanamori i va servir als clans Saito, Oda, Toyotomi i
Tokugawa.
El 1588, Nagachika va construir el castell de Takayama per
assegurar-se la seva posició com a dàimio de Hida i durant tres dècades va
participar en la lluita pel control del país. Quan l’any 1603 Tokugawa Ieyasu
(1543-1616) es va establir com a shogun, va permetre a Nagachika que conservés
el seu domini de Hida, com a recompensa pel seu suport.
Kanamori va construir el seu castell a l’actual ubicació del
Parc Shiroyama, just al mig de Hida, i va crear una ciutat al seu voltant per
als guerrers samurais i els comerciants. La ciutat estava envoltada per dos
rius, el Enakogawa i el Miyagawa; els seus servents samurais vivien prop del
castell, al llarg del riu Enako i els comerciants es van veure obligats a viure
més allunyats del castell, al llarg del riu Miyagawa.
El riu Enako, Enakogawa, és el riu petit que en aquest mapa es
veu a la dreta del Miyagawa, al que s’ajunta prop d’on acaba el mercat matinal
a la vora del Miyagawa.
Els comerciants vivien principalment de la mineria, la tala
d’arbres i la sericultura, però a la regió també es van desenvolupar petites
indústries.
A la ciutat-castell s’hi van construir també establiments
religiosos, com ara temples i santuaris. Hi havia quatre carreteres principals
que convergien a Takayama, el que va afavorir el seu desenvolupament com a
ciutat comercial.
El 1692, el sisè senyor Kanamori, Yoritoki (1669-1736), va ser
transferit a un altre lloc; en els tres anys següents el castell de Takayama va
ser desmantellat i el shogunat Tokugawa va assumir el control directe de Hida.
Tots els vassalls de Kanamori van ser reubicats, i els seus llocs els van
ocupar buròcrates d’Edo; sota el control directe del govern d’Edo, la ciutat va
créixer i prosperar.
Pels carrers del centre antic, el districte de Sanmachi, es
poden veure les cases tradicionals de fusta. A Takayama, la temperatura a
l’hivern és molt baixa, i les teules de terracota no són adequades per a les
teulades, per això s’emprava la fusta i palla. Ara bé, aquestes teulades eren
altament combustibles i quan es produïa un incendi es propagava de seguida a
les cases veïnes. Amb el desenvolupament de la tecnologia de lluita contra
incendis, a finals del segle XIX va disminuir el nombre de grans incendis. Les
cases tradicionals són baixes i petites per poder conservar millor l’escalfor a
l’hivern.
La ciutat castell es va crear seguint un patró en quadrícula,
inspirat en el de Kyoto, i per això a Takayama també se la coneix com la
“Petita Kyoto de Hida”.
Kanamori Nagachika es va adaptar als governants de l’època, des
de Nobunaga fins a Hideyoshi i Ieyasu; va morir l’any 1608 i la família
Kanamori va governar Hida Takayama durant 107 anys i sis generacions. El
castell ja no existeix.
Es diu que quan es construïa el castell, Kanamori Nagachika va
fer venir un mestre fuster de Kyoto i que aquesta construcció va marcar un punt
d’inflexió per a les tècniques arquitectòniques de Hida Takayama. Aquesta regió
ja era coneguda pels seus alts estàndards arquitectònics i aquí hi havia molts
bons mestres artesans, coneguts com a Hida no Takumi, llavors es van fusionar
les seves tècniques amb les de Kyoto el que va comportar una millora en les
tècniques arquitectòniques de Hida Takayama.
És la ciutat més gran en superfície del Japó. L’altitud elevada
i la separació d’altres zones del Japó van mantenir la zona força aïllada,
permetent a Takayama desenvolupar la seva pròpia cultura durant un període
d’uns 300 anys.
De camí de l’estació al riu Miyagawa em sorprèn una escultura
en fusta d’una figura amb els braços molt llargs. Després la trobarem també al
pont Kaji, juntament amb una altra que té les cames llargues. Després parlaré
una mica d’aquestes escultures.
Abans de creuar el riu Miyagawa hi ha el temple Kokubun-ji.
És el temple més antic de Takayama, ja que es va construir
l’any 746, durant el període Nara. És també la primera parada de pelegrinatge
dels 33 temples dedicats a Kannon de la regió de Hida.
El temple va ser fundat per ordre directe de l’emperador Shomu,
que l’any 741 havia decretat que es construís un temple budista provincial, un
kobunji a cada província del Japó. Així doncs, el temple provincial de Hida
s’anomena Hida Kobun-ji. L’objectiu era promoure el budisme com a religió
nacional i protegir el país de desastres naturals i epidèmies. Per això
eltemple de
Segons els registres del temple aquest Kobun-ji el va fundar el
famós monjo Gyoki, però em sembla que no hi ha evidències històriques.
Gyoki era un monjo budista que va viatjar per tot el Japó
construint temples i monestirs i ensenyant el budisme per les poblacions per on
passava.
Quan el castell de Takayama va ser destruït l’any 1695 algunes
de les seves estructures, com la porta principal d’entrada, van venir a parar
en aquest complex del temple Hida Kokubun-ji.
El Hondo o saló principal, és l’edifici central i el més
important del temple. Tot i que el temple es va fundar l’any 746 els edificis
d’aquella època ja no existeixen i el que es veu actualment és la reconstrucció
feta en el període Muromachi (1333-1568) i es considera l’edifici de fusta més
antic de Takayama.
A l’interior d’aquest edifici s’hi conserven diverses imatges,
la principal és una estàtua de fusta de Yakushi Nyorai (el Buda de la medicina)
del període Heian; aquí la gent podia venir a pregar per la salut dels seus.
L’objectiu d’aquest temples era precisament protegir a la gent de les
epidèmies.
Una altra imatge que hi ha, també de fusta, és de Kannon, la
divinitat de la misericòrdia en el període Heian, i per això aquest temple està
en la ruta de peregrinació dels 33 temples dedicats a Kannon a Hida.
La pagoda de tres pisos és remarcable ja que és l’única
d’aquest tipus a tota la regió de Hida. El decret de l’emperador Shomu exigia
que en el recinte de cada temple provincial, kokibunji, hi tenia que haver una
pagoda de set pisos; era un símbol del poder imperial i de la protecció sobre
la província.
Sembla que la pagoda original es devia cremar, en el període
Heian, segles X o XI. Tan sols es conserva una gran roca que erala base central
de la pagoda del segle VIII.
La pagoda de tres pisos que es veu actualment és del 1821, dels
darrers temps del període Edo. Aquest temple està adscrit a l’escola budista
esotèrica japonesa Shingon, i a l’interior de la pagoda hi ha una estàtua del
seu Buda principal, Vairochana.
Un element destacat d’aquest temple és un gran arbre
mil·lenari, un gingko; la seva edat estimada és de més de 1.250 anys. O sigui
que probablement es va plantar quan es va construir el temples.
Hi ha una llegenda que diu que aquest gingko va sorgir
miraculosament del bastó del monjo fundador, Gyoki, quan el va clavar a terra.
El tronc de l’arbre és molt rugós i els locals consideren que
molts dels bonys que té semblen pits femenins. Per això des d’antic les dones
venien aquí a resar a l’arbre per tenir un part fàcil i exitós, i també per
tenir molta llet materna.
Un altre element destacat d’aquest recinte és la torre de la
campana; és una estructura de fusta de diversos pisos que sembla que és
l’original, del període Azuchi-Momoyama, segle XVI. Ara bé la teulada,
originalment era de fusta i l’any 1955 es va substituir per una de coure.
Aquesta torre és on hi ha la campana de bronze; la campana té
una inscripció de 1514, i es va traslladar a aquest temple, des d’un poble
proper, l’any 1761.
En aquest temple budista hi ha també sis escultures de Jizo, el
bodhisattva protector dels nens i dels viatgers. Cadascuna de les sis estàtues
representa una part diferent dels sis mons en els que es considera que
renaixem: l’inframón, el dels fantasmes, el dels animals, el dels asures
(semideus), el dels homes i el celestial.
La porta de fusta d’accés al complex del temple la va construir
l’any 1633 el mestre artesà Matsuda Taemon, gràcies a les donacions de quatre
veïns de Takayama; un d’ells era Hasegawa Tadataka, assistent del governador
provincial de l’època, que vivia al Takayama Jinya.
Continuem el nostre passeig fins al pont Kaji (Kajibashi) sobre el riu Miyagawa.
El nom Kajibashi prové dels ferrers que van viure en aquesta
zona, i diuen que el pont simbolitza l’artesania tradicional de la regió. Més
al sud hi ha un altre pont, més fotogènic ja que és de color vermell, el
Nakabashi.
Aquest pont es va construir originalment durant el període Edo
i era una via de pas fonamental tant per als residents locals com per als
comerciants. Kajibashi té molt valor històric ja que reflecteix l’esperit de la
cultura dels habitants de la ciutat d’aquella època. Els materials i
l’estructura s’han anat renovant al llarg dels anys però conserva l’essència
del passat.
Va ser un dels ponts clau de la ciutat-castell. Es va construir
quan Kanamori Nagachika, un general a les ordres d’Oda Nobunaga, va prendre el
control de la regió d’Hida, l’any 1585. Per evitar incursions enemigues, el
nombre de ponts era limitat, i aquest pont inicialment es va construir com un
pont senzill de fusta. Més tard, durant l’època de Kanamori Yorinaga
(1681–1687), es va reconstruir com una estructura de fusta més completa que
l’anterior.
Va ser reconstruït de nou durant el període Meiji, en el 1911 i
també en el 1934, el període Showa, que és quan va adquirir la forma actual.
L’any 1982 a la part central del pont es van col·locar dues
estàtues de bronze inspirades en “Tenaga Ashinaga”.
Ashinaga-Tenaga (cames llargues-braços llargs) són un parell
d’escultures de bronze situades davant per davant, una a cada banda del pont;
una té les cames llargues i l’altre els braços llargs.
Aquests dues criatures es considera que són yokais, o éssers
sobrenaturals, segons el folklore japonès. Els Ashinaga-Tenaga es troben en
diferents llocs del Japó, però la mitologia varia d’un lloc a l’altre.
Es diu que aquestes dues criatures van néixer en països
diferent, un va néixer al país de les cames llargues i l’altre al dels braços
llargs. No hi ha una versió clara desi són marit i muller o dos germans.
Segons la llegenda, la parella viu a prop de l’aigua i
utilitzen les seves extremitats anormalment llargues per pescar i menjar; ho
aconsegueixen treballant junts. Ashinaga (cames llargues) porta a a collibè a
Tenaga (braços llargs), així quan Ashinaga es fica a l’aigua, només es mulla
les cames i el cos es manté sec; i Tenaga amb els seus braços llargs pot agafar
els peixos del fons de l’aigua. Amb aquest treball en equip aconsegueixen més
peixos i més grans que si ho fessin per separat.
Un cop creuat el pont hi ha un mercat matinal, ambientat pels
cireres florits que hi ha al llarg del riu. I a tocar del pont hi ha una
escultura de fusta de Daikoku, que em sembla que és la divinitat xintoista de
la fortuna.
Aquest és un petit santuari xintoista dedicat a Akiba la deïtat protectora
del foc.
Prop del pont Chidori, al nord del pont Kaiji, s’ajunten els
dos rius, el Miyagawa i l’Enako. L’estil arquitectònic que es veu avui en dia
en el centre històric, és del període
Edo.
Entrem per un carrer que va perpendicular al riu Enako, i
paral·lel al Miyagawa, és un carrer tranquil, amb cases tradicionals a banda i
banda. Les dues més remarcables són la Kusakabe i la Yoshijima.
Una de les cases que hi ha en aquest carrer és la casa
Kusakabe, en la que actualment hi ha un museu d’artesania.
En el període Edo l’estil arquitectònic predominant era el de
Kyoto, les
machiya o cases tradicionals
de fusta de ciutat. Les machiya eren cases per als mercaders i artesans urbans,
coneguts col·lectivament com la classe chonin.
La família Kusakabe eren comerciants, la seva marca comercial
era “Taniya”; quan la ciutat estava sota el govern directe del shogunat
Tokugawa aquesta família va prosperar ja que era el seu proveïdor. L’any 1852,
Kusakabe va servir com a “kakeya” o prestador per finançar pagaments al govern;
després es va dedicar al negoci del canvi de diners.
La residència familiar es va cremar l’any 1875, durant el gran
incendi, i la que es veu actualment és la reconstrucció que es va acabar el
1879. Si no estic confosa és d’estil machiya. L’edifici principal, de dues
plantes, està fet íntegrament de xiprer japonès.
Al costat hi ha la casa Yoshijima una antiga residència
familiar, i un exemple destacat de les cases de fusta de Takayama de l’era
Meiji. Diuen que la seva arquitectura es considerava subtil i femenina, mentre
que la casa Kusakabe es considerava més masculina.
Els edificis que es veuen actualment són del1907, època Meiji
(1868 - 1912); antigament va ser la llar dels Yoshijima, una família rica de
comerciants que treballava en el mon del sake. La distribució de la finca
inclou una casa tradicional, annexa als magatzems i disposada al voltant de 2
petits jardins japonesos.
L’entrada de la residència està decorada amb un sakabayashi, la
bola de fulles de cedre que normalment penja a la porta dels fabricants de sake
(nihonshu) al Japó.
La finca tenia cinc grans espais, que es poden visitar.
L’entrada principal des del carrer donava a la botiga, un espai reservat per
als clients, delimitat per cortines; les bigues del sostre simbolitzaven la
riquesa i la fiabilitat del negoci familiar.
La casa familiar tenia 7 habitacions que la família utilitzava
en la seva vida quotidiana. Una de les habitacions compartides tenia un irori
al centre.
L’irori és una mena de llar de foc amb la xemeneia
submergida,
que es fa servir per
escalfar la casa i també per a cuinar-hi. Consisteix en un forat quadrat a
terra amb un jizaikagi o ganxo per olles. Els ganxos solen ser tubs de bambú
buits que contenen una vara de ferro adjunta a una palanca (sovint amb forma de
peix), amb la qual es podia pujar o baixar l’olla.
La zona de recepció tenia una sala dedicada a la cerimònia del
te i a la planta superior hi havia quatre habitacions utilitzades per a festes
privades o com a habitacions per a convidats. Quan s’obrien les portes
corredisses, es convertien en una gran sala de recepció per a esdeveniments amb
molta gent.
Les habitacions del personal i els empleats de la fàbrica de
sake compartien una sala d’estar i 3 habitacions a la planta superior, a la
part posterior de la casa.
El sake es produïa i s’emmagatzemava, abans de vendre’l, en
diversos magatzems situats al terreny de la finca; encara es conserva algun
d’aquests magatzems.
Santuari Sakurayama Hachiman i Takayama Matsuri
El santuari Sakurayama Hachiman és el santuari xintoista més
antic i important de la ciutat. Actua com a santuari guardià ujigami, de la
meitat nord del barri antic de Takayama. Com el seu nom indica està dedicat a
Hachiman (l’emperador Ojin deïficat), la deïtat de la guerra.
Aquest santuari és famós perquè és el punt de partida del
festival de tardor, el Hachiman Matsuri, que se celebra anualment el 9 i 10
d’octubre.
L’origen d’aquest santuari es remunta a l’època de l’emperador
Nintoku (413-439). Segons la llegenda un enviat imperial va arribar a la
província de Hida per subjugar a un monstre de dos caps, quatre braços i quatre
cames, anomenat Ryomen Sukuna. Diuen que abans de la batalla va resar
fervorosament a Hachiman i després de la victòria va establir aquest santuari
al mont Sakurayama, com a agraïment però també per protegir la regió de forma
permanent.
L’any 1683, el dàimio local, Kanamori, va fer ampliar el
santuari i es van col·locar grans portes torii marcant l’accés.
Després de les portes torii hi ha un tram d’escales per accedir
al santuari, que diuen que estan tallades a la roca i són d’una sola peça.
Oficialment aquest és el santuari protector de la ciutat.
Abans de pujar les escales per arribar al santuari hi ha la
sala d’exposicions de carrosses dels festivals de Takayama, el Matsuri Yatai
Kaikan. Les carrosses s’anomenen yatai.
El festival de Takayama, Takayama Matsuri, són en realitat dos
festivals: el de primavera (Sanno Matsuri), a l’abril i el de tardor (Hachiman
Matsuri), a l’octubre.
El Matsuri Yatai Kaikan és la sala d’exposicions de les
carrosses (yatai) que s’arrosseguen per la ciutat durant els festivals. En
aquesta exposició se’n veuen 4; en el festival de primavera desfilen 12
carrosses mentre que en el de tardor 11. Trobo curiosa que no siguin les
mateixes.
Es pensa que l’origen d’aquestes carrosses es remunta a fa
segles, quan els habitants de la regió cansats de les epidèmies i plagues van
intentar tranquil·litzar a les divinitats fent una desfilada de carrosses
dedicades a elles. En veure que funcionava es van construir yatai més elaborats
i es va establir el costum de fer-los desfilar a la primavera, per demanar una
bona collita, i a la tardor en agraïment per les collites de l’any.
El festival de Takayama va començar fa uns 350 anys com una
simple cerimònia local. En convertir-se Hida en un important centre de
producció de fusta
la població va anar
creixent atraient a molts fabricants de sake, comerciants tèxtils i altres
artesans. El suport de rics comerciants, i l’alta habilitat dels artesans
locals va fer que les carrosses fossin cada cop més elaborades i espectaculars;
els diferents districtes de la ciutat competien per quin aconseguia la més
bonica.
Alguns dels yatai daten del segle XVII; una rica decoració,
combinació de fusta i metall amb combinació d’estils de Kyoto de l’era Momoyama
i del principi del període Edo. La combinació dels dos estils per part dels
artesans de Takayama va crear un estil propi de la regió Takayama-Hida.
Quatre de les carrosses tenen unes marionetes que representen a
deïtats i a nobles japonesos. Les tres marionetes de la carrossa del déu de la
fortuna tenen 36 cordes i es necessiten 8 titellaires experts per bellugar-les,
ja que fan moviment complexos i donen voltes.
Si no estic confosa, les 4 carrosses o yatai que es veuen són
les del festival de tardor i les peces exposades es canvien 3 cops l’any.
Aquesta primera carrossa, és un santuari xintoista portàtil, un
mikoshi i és la més important de la processó ja que al seu interior transporta
un kami o deïtat. El que està exposat aquí pesa 2,5 tones i l’han d’arrossegar
entre vuit persones. Abans de la guerra durant el Matsura es treia juntament
amb els altres yatai, però després de la guerra era difícil trobar 8 voluntaris
de la mateixa alçada per portar-lo, i aquest mikoshi es queda aquí i en treuen
un altre més lleuger.
A
quest yatai s’anomena Hoju tai i és del període Edo.
Cada carrossa correspon a un barri i els seus membres porten el
mateix vestit amb l’emblema del barri.
Després de l vista al museu vam pujar cap al santuari.
En baixar del santuari vam anar cap al riu Enako; és molt més
petit i tranquil que el Miyagawa.
Arribant a la part sud del barri de Sanmachi suji hi ha un
monument al sarubobo, un amulet típic de Takayama.
Els sarubobo estan associats a tres desitjos: protecció contra
coses negatives, per tenir una bona parella i una llar feliç i per parir
fàcilment.
La traducció literal de sarubobo és nadó mono i diuen que per
això en general tenen la cara vermella.
Actualment els colors dels sarubobo s’associen a diferents
desitjos: els de color blau són per tenir sort en estudis i treball, eñ color
rosa per l’amor, el verd per la salut, groc per diners, el negre per allunyar a
la mal sort.
Vam dinar abans de visitar aquest barri històric. Aquest cop
vaig prendre ramen, que encara no l’havia tastat, i unes gyozes, les crestes
xineses.
Tenia un plànol del barri però vaig preferir anar deambulant
pels carrers i aturant-me davant del que em cridava l’atenció. Hi havia
bastanta gent per tot arreu.
Vas trobant santuaris, fàbriques de sake, cases particulars,
botigues... Però he vist que tinc molt
poques fotografies.
Per anar a Kanazawa vam agafar un autobús de línia, el trajecte
dura dues hores. Va fer una prada al poble de Shirakawa, i des de l’aparcament
vam poder veure algunes cases tradicionals amb la teulada de palla.
