El trajecte en tren de Gero a Takayama dura aproximadament una hora. En arribar vam portar l’equipatge a una consigna propera a l’estació, per poder passejar tranquil·lament per la ciutat; després teníem que tornar a l’estació per agafar un autobús de línia fins a Kanazawa.
És una ciutat molt turística, però el seu barri històric té encant; diuen que és la joia dels Alps japonesos. La ciutat és popularment coneguda com a Hida-Takayama, en referència a l’antiga província de Hida i per diferenciar-la d’altres llocs anomenats Takayama. Takayama significa muntanya alta.
De camí cap al centre històric em van xocar les bosses que tenien exposades en una botiga: eren bosses amb forma de peix!
Aquesta regió està habitada des de fa segles; la població està
situada als Alps japonesos i no hi ha massa agricultura, però la fusta és
abundant, cosa que al segle VIII els hi va anar bé, ja que quan no podia
contribuir amb la taxa d’arròs ho compensava pagant amb fusta. Entre el 1682 i
el 1868, Takayama va ser considerada la font oficial de fusta, fusters i
ebenistes per al shogunat.
La ciutat de Takayama es troba envoltada de muntanyes, algunes
de 3.000 metres d’alçada. La gent que viu aquí sempre ha tingut una profunda
relació amb les muntanyes, les coneixen bé i també les plantes que hi creixen.
La majoria dels boscos de Hida ja s’havien talat al segle XVII.
Quan Hida va estar sota el control directe del shogunat d’Edo (XVI-XIX), a
principis del segle XVIII, es va implementar una política de reforestació.
Kanamori Nagachika va ser un samurai japonès que va viure des
del període Sengoku fins a principis del període Edo. Va ser el primer
governant del clan Kanamori i va servir als clans Saito, Oda, Toyotomi i
Tokugawa.
Kanamori va construir el seu castell a l’actual ubicació del
Parc Shiroyama, just al mig de Hida, i va crear una ciutat al seu voltant per
als guerrers samurais i els comerciants. La ciutat estava envoltada per dos
rius, el Enakogawa i el Miyagawa; els seus servents samurais vivien prop del
castell, al llarg del riu Enako i els comerciants es van veure obligats a viure
més allunyats del castell, al llarg del riu Miyagawa.
El riu Enako, Enakogawa, és el riu petit que en aquest mapa es
veu a la dreta del Miyagawa, al que s’ajunta prop d’on acaba el mercat matinal
a la vora del Miyagawa.
A la ciutat-castell s’hi van construir també establiments
religiosos, com ara temples i santuaris. Hi havia quatre carreteres principals
que convergien a Takayama, el que va afavorir el seu desenvolupament com a
ciutat comercial.
El 1692, el sisè senyor Kanamori, Yoritoki (1669-1736), va ser
transferit a un altre lloc; en els tres anys següents el castell de Takayama va
ser desmantellat i el shogunat Tokugawa va assumir el control directe de Hida.
Tots els vassalls de Kanamori van ser reubicats, i els seus llocs els van
ocupar buròcrates d’Edo; sota el control directe del govern d’Edo, la ciutat va
créixer i prosperar.
La ciutat castell es va crear seguint un patró en quadrícula,
inspirat en el de Kyoto, i per això a Takayama també se la coneix com la
“Petita Kyoto de Hida”.
Es diu que quan es construïa el castell, Kanamori Nagachika va
fer venir un mestre fuster de Kyoto i que aquesta construcció va marcar un punt
d’inflexió per a les tècniques arquitectòniques de Hida Takayama. Aquesta regió
ja era coneguda pels seus alts estàndards arquitectònics i aquí hi havia molts
bons mestres artesans, coneguts com a Hida no Takumi, llavors es van fusionar
les seves tècniques amb les de Kyoto el que va comportar una millora en les
tècniques arquitectòniques de Hida Takayama.
És la ciutat més gran en superfície del Japó. L’altitud elevada
i la separació d’altres zones del Japó van mantenir la zona força aïllada,
permetent a Takayama desenvolupar la seva pròpia cultura durant un període
d’uns 300 anys.
Abans de creuar el riu Miyagawa hi ha el temple Kokubun-ji.
És el temple més antic de Takayama, ja que es va construir
l’any 746, durant el període Nara. És també la primera parada de pelegrinatge
dels 33 temples dedicats a Kannon de la regió de Hida.
Segons els registres del temple aquest Kobun-ji el va fundar el
famós monjo Gyoki, però em sembla que no hi ha evidències històriques.
Gyoki era un monjo budista que va viatjar per tot el Japó
construint temples i monestirs i ensenyant el budisme per les poblacions per on
passava.
Quan el castell de Takayama va ser destruït l’any 1695 algunes
de les seves estructures, com la porta principal d’entrada, van venir a parar
en aquest complex del temple Hida Kokubun-ji.
A l’interior d’aquest edifici s’hi conserven diverses imatges,
la principal és una estàtua de fusta de Yakushi Nyorai (el Buda de la medicina)
del període Heian; aquí la gent podia venir a pregar per la salut dels seus.
L’objectiu d’aquest temples era precisament protegir a la gent de les
epidèmies.
Una altra imatge que hi ha, també de fusta, és de Kannon, la
divinitat de la misericòrdia en el període Heian, i per això aquest temple està
en la ruta de peregrinació dels 33 temples dedicats a Kannon a Hida.
Sembla que la pagoda original es devia cremar, en el període
Heian, segles X o XI. Tan sols es conserva una gran roca que erala base central
de la pagoda del segle VIII.
La pagoda de tres pisos que es veu actualment és del 1821, dels
darrers temps del període Edo. Aquest temple està adscrit a l’escola budista
esotèrica japonesa Shingon, i a l’interior de la pagoda hi ha una estàtua del
seu Buda principal, Vairochana.
Hi ha una llegenda que diu que aquest gingko va sorgir
miraculosament del bastó del monjo fundador, Gyoki, quan el va clavar a terra.
El tronc de l’arbre és molt rugós i els locals consideren que
molts dels bonys que té semblen pits femenins. Per això des d’antic les dones
venien aquí a resar a l’arbre per tenir un part fàcil i exitós, i també per
tenir molta llet materna.
Un altre element destacat d’aquest recinte és la torre de la
campana; és una estructura de fusta de diversos pisos que sembla que és
l’original, del període Azuchi-Momoyama, segle XVI. Ara bé la teulada,
originalment era de fusta i l’any 1955 es va substituir per una de coure.
Aquesta torre és on hi ha la campana de bronze; la campana té
una inscripció de 1514, i es va traslladar a aquest temple, des d’un poble
proper, l’any 1761.
La porta de fusta d’accés al complex del temple la va construir
l’any 1633 el mestre artesà Matsuda Taemon, gràcies a les donacions de quatre
veïns de Takayama; un d’ells era Hasegawa Tadataka, assistent del governador
provincial de l’època, que vivia al Takayama Jinya.
Continuem el nostre passeig fins al pont Kaji (Kajibashi) sobre el riu Miyagawa.
Aquest pont es va construir originalment durant el període Edo
i era una via de pas fonamental tant per als residents locals com per als
comerciants. Kajibashi té molt valor històric ja que reflecteix l’esperit de la
cultura dels habitants de la ciutat d’aquella època. Els materials i
l’estructura s’han anat renovant al llarg dels anys però conserva l’essència
del passat.
Va ser un dels ponts clau de la ciutat-castell. Es va construir
quan Kanamori Nagachika, un general a les ordres d’Oda Nobunaga, va prendre el
control de la regió d’Hida, l’any 1585. Per evitar incursions enemigues, el
nombre de ponts era limitat, i aquest pont inicialment es va construir com un
pont senzill de fusta. Més tard, durant l’època de Kanamori Yorinaga
(1681–1687), es va reconstruir com una estructura de fusta més completa que
l’anterior.
L’any 1982 a la part central del pont es van col·locar dues
estàtues de bronze inspirades en “Tenaga Ashinaga”.
Ashinaga-Tenaga (cames llargues-braços llargs) són un parell
d’escultures de bronze situades davant per davant, una a cada banda del pont;
una té les cames llargues i l’altre els braços llargs.
Aquests dues criatures es considera que són yokais, o éssers
sobrenaturals, segons el folklore japonès. Els Ashinaga-Tenaga es troben en
diferents llocs del Japó, però la mitologia varia d’un lloc a l’altre.
Es diu que aquestes dues criatures van néixer en països
diferent, un va néixer al país de les cames llargues i l’altre al dels braços
llargs. No hi ha una versió clara desi són marit i muller o dos germans.
Segons la llegenda, la parella viu a prop de l’aigua i
utilitzen les seves extremitats anormalment llargues per pescar i menjar; ho
aconsegueixen treballant junts. Ashinaga (cames llargues) porta a a collibè a
Tenaga (braços llargs), així quan Ashinaga es fica a l’aigua, només es mulla
les cames i el cos es manté sec; i Tenaga amb els seus braços llargs pot agafar
els peixos del fons de l’aigua. Amb aquest treball en equip aconsegueixen més
peixos i més grans que si ho fessin per separat.
Prop del pont Chidori, al nord del pont Kaiji, s’ajunten els
dos rius, el Miyagawa i l’Enako. L’estil arquitectònic que es veu avui en dia
en el centre històric, és del període
Edo.
Entrem per un carrer que va perpendicular al riu Enako, i
paral·lel al Miyagawa, és un carrer tranquil, amb cases tradicionals a banda i
banda. Les dues més remarcables són la Kusakabe i la Yoshijima.
Una de les cases que hi ha en aquest carrer és la casa Kusakabe, en la que actualment hi ha un museu d’artesania.
La família Kusakabe eren comerciants, la seva marca comercial
era “Taniya”; quan la ciutat estava sota el govern directe del shogunat
Tokugawa aquesta família va prosperar ja que era el seu proveïdor. L’any 1852,
Kusakabe va servir com a “kakeya” o prestador per finançar pagaments al govern;
després es va dedicar al negoci del canvi de diners.
Al costat hi ha la casa Yoshijima una antiga residència
familiar, i un exemple destacat de les cases de fusta de Takayama de l’era
Meiji. Diuen que la seva arquitectura es considerava subtil i femenina, mentre
que la casa Kusakabe es considerava més masculina.
Els edificis que es veuen actualment són del1907, època Meiji
(1868 - 1912); antigament va ser la llar dels Yoshijima, una família rica de
comerciants que treballava en el mon del sake. La distribució de la finca
inclou una casa tradicional, annexa als magatzems i disposada al voltant de 2
petits jardins japonesos.
La finca tenia cinc grans espais, que es poden visitar.
L’entrada principal des del carrer donava a la botiga, un espai reservat per
als clients, delimitat per cortines; les bigues del sostre simbolitzaven la
riquesa i la fiabilitat del negoci familiar.
La casa familiar tenia 7 habitacions que la família utilitzava
en la seva vida quotidiana. Una de les habitacions compartides tenia un irori
al centre.
La zona de recepció tenia una sala dedicada a la cerimònia del
te i a la planta superior hi havia quatre habitacions utilitzades per a festes
privades o com a habitacions per a convidats. Quan s’obrien les portes
corredisses, es convertien en una gran sala de recepció per a esdeveniments amb
molta gent.
El sake es produïa i s’emmagatzemava, abans de vendre’l, en
diversos magatzems situats al terreny de la finca; encara es conserva algun
d’aquests magatzems.
Santuari Sakurayama Hachiman i Takayama Matsuri
Aquest santuari és famós perquè és el punt de partida del
festival de tardor, el Hachiman Matsuri, que se celebra anualment el 9 i 10
d’octubre.
L’origen d’aquest santuari es remunta a l’època de l’emperador
Nintoku (413-439). Segons la llegenda un enviat imperial va arribar a la
província de Hida per subjugar a un monstre de dos caps, quatre braços i quatre
cames, anomenat Ryomen Sukuna. Diuen que abans de la batalla va resar
fervorosament a Hachiman i després de la victòria va establir aquest santuari
al mont Sakurayama, com a agraïment però també per protegir la regió de forma
permanent.
Després de les portes torii hi ha un tram d’escales per accedir
al santuari, que diuen que estan tallades a la roca i són d’una sola peça.
Oficialment aquest és el santuari protector de la ciutat.
Abans de pujar les escales per arribar al santuari hi ha la sala d’exposicions de carrosses dels festivals de Takayama, el Matsuri Yatai Kaikan. Les carrosses s’anomenen yatai.
El Matsuri Yatai Kaikan és la sala d’exposicions de les
carrosses (yatai) que s’arrosseguen per la ciutat durant els festivals. En
aquesta exposició se’n veuen 4; en el festival de primavera desfilen 12
carrosses mentre que en el de tardor 11. Trobo curiosa que no siguin les
mateixes.
Es pensa que l’origen d’aquestes carrosses es remunta a fa
segles, quan els habitants de la regió cansats de les epidèmies i plagues van
intentar tranquil·litzar a les divinitats fent una desfilada de carrosses
dedicades a elles. En veure que funcionava es van construir yatai més elaborats
i es va establir el costum de fer-los desfilar a la primavera, per demanar una
bona collita, i a la tardor en agraïment per les collites de l’any.
Alguns dels yatai daten del segle XVII; una rica decoració,
combinació de fusta i metall amb combinació d’estils de Kyoto de l’era Momoyama
i del principi del període Edo. La combinació dels dos estils per part dels
artesans de Takayama va crear un estil propi de la regió Takayama-Hida.
Si no estic confosa, les 4 carrosses o yatai que es veuen són
les del festival de tardor i les peces exposades es canvien 3 cops l’any.
Aquesta primera carrossa, és un santuari xintoista portàtil, un
mikoshi i és la més important de la processó ja que al seu interior transporta
un kami o deïtat. El que està exposat aquí pesa 2,5 tones i l’han d’arrossegar
entre vuit persones. Abans de la guerra durant el Matsura es treia juntament
amb els altres yatai, però després de la guerra era difícil trobar 8 voluntaris
de la mateixa alçada per portar-lo, i aquest mikoshi es queda aquí i en treuen
un altre més lleuger.
Cada carrossa correspon a un barri i els seus membres porten el mateix vestit amb l’emblema del barri.
Després de l vista al museu vam pujar cap al santuari.
En baixar del santuari vam anar cap al riu Enako; és molt més petit i tranquil que el Miyagawa.
Arribant a la part sud del barri de Sanmachi suji hi ha un monument al sarubobo, un amulet típic de Takayama.
La traducció literal de sarubobo és nadó mono i diuen que per
això en general tenen la cara vermella.
Actualment els colors dels sarubobo s’associen a diferents
desitjos: els de color blau són per tenir sort en estudis i treball, eñ color
rosa per l’amor, el verd per la salut, groc per diners, el negre per allunyar a
la mal sort.
Vam dinar abans de visitar aquest barri històric. Aquest cop
vaig prendre ramen, que encara no l’havia tastat, i unes gyozes, les crestes
xineses.
Vas trobant santuaris, fàbriques de sake, cases particulars,
botigues... Però he vist que tinc molt
poques fotografies.
Per anar a Kanazawa vam agafar un autobús de línia, el trajecte dura dues hores. Va fer una prada al poble de Shirakawa, i des de l’aparcament vam poder veure algunes cases tradicionals amb la teulada de palla.
