Japó-19. Kanazawa: mercat Omicho i un barri de geishes

Mercat Omicho

El mercat d’Omicho (Omicho Ichiba) està documentat des del 1722, però possiblement ja existia abans.

La ciutat de Kanazawa està travessada per dos rius, el Saigawa i el Asanogawa; durant el període Genroku (1688-1704), a principis del període Edo. Es van establir una sèrie de mercats al llarg d’aquests rius: el mercat Uoyamachi (Saigawa-guchi) i el mercat Fukuromachi (Asanogawa-guchi).

L’any 1690 hi va haver un gran incendi a Kanazawa i els dos mercats van quedar destruïts. Això va canviar l’estil de mercats de la ciutat, reunint els petits mercats en un de sol.

El mercat Fukuromachi va tornar a obrir però en una nova ubicació no massa llunyana, i és l’actual mercat Omicho. Hi ha diverses teories sobre el canvi de lloc del mercat. Una d’elles és que el lloc original era massa petit i per això es va traslladar a un espai més ampli; una altra teoria és que aquest lloc era adequat per emmagatzemar peix perquè Omicho tenia una “Yuki-ana” (casa de gel), una instal·lació on la neu emmagatzemada durant l’hivern s'utilitzava com a nevera d’estiu.

També es diu que Fukuromachi es va traslladar a Omicho, perquè així no destorbava el trànsit de la carretera Hokuriku Kaido, una carretera principal, al llarg de la qual hi havia originalment aquest mercat. Per tant hi ha diversos factors que devien influir en el trasllat del mercat a la ubicació actual.

Se suposa que després del gran incendi del 1690 els mercats es devien reconstruir i el Fukoromachi es devia ubicar ja a la nova posició i devia anar prenent forma gradualment.

L’altre mercat, el d’Uoyamachi, va tornar a estar en funcionament l’any 1778, i va millorar la seva funció com a mercat de Kanazawa.

El mercat d’Omicho va florir durant el període Edo com a proveïdor del clan Maeda, governants de l’antiga província de Kaga. Durant el període Meiji (1868-1912), el mercat es va omplir d’una gran varietat de botigues, incloent-hi majoristes, i es va desenvolupar com la “Cuina dels Ciutadans”. Posteriorment es va obrir un mercat majorista en una altra ubicació, i Omicho es va convertir en un mercat que principalment oferia botigues minoristes i establiments d’alimentació i begudes que venien peix fresc, verdures i fruita fresques i carn.

L’any 2007 es va iniciar el projecte de reurbanització d’Omicho ja que a l’edifici s’hi notava el pas del temps. L’edifici del mercat Omicho, una instal·lació comercial de cinc plantes, es va completar a la cantonada del mercat el 2009.

En aquest mercat s’ofereixen productes alimentaris de temporada, com marisc del Mar del Japó i productes agrícoles anomenats Vegetals Kaga. S’hi pot trobar abundant peix i marisc de la mar del Japó, com ara el peix de cua groga, hamari (seriola), calamars, crancs i gambes. Els crancs d’aquí són molt apreciats i al novembre se celebra el festival del cranc. Les verdures Kaga que es venen en aquest mercat es cultiven principalment a Kanazawa, i varien segons l’època de l’any: els brots de bambú a la primavera, un tipus de cogombre i les albergínies morades de l’estiu a la tardor, i els raves blancs gegants i les cebes tendres grans a l’hivern.

En el que es coneix com la cuina Kaga se serveixen els aliments de temporada en plats elegants, de ceràmica Kutani o de ceràmica lacada de Kanazawa esquitxada d’or.

Quan l’any 2015 va començar a operar la línia de tren Hokuriku Shinkansen, el nombre de turistes japonesos i estrangers a Kanazawa va augmentar significativament, i el nombre de visitants d’aquest mercat es va multiplicar per 1,6 respecte a la xifra d’abans de l’arribada del Shinkansen.

Actualment el mercat té unes 180 parades de producte fresc, també de menjar per prendre allà o per emportar, així com restaurants. En moltes parades hi ha el cartell de prohibit fer fotos.

Nosaltres vam dinar allà. Jo vaig prendre sushi i vi, 1960 iens, uns 11 euros. Després en unes parada de fruites i gelats vaig prendre bocins de poma amb l’exterior lleugerament caramel·litzat.

Com en altres llocs has de fer la comanda per la tauleta que hi ha a la taula, has d’anar seleccionant els plats que vols i les begudes i després enviar-ho. Quan els plats estan llestos t’arriben per una cinta que hi ha al fons de la taula i els has d’agafar.  

Els gossos no poden posar les potes a terra pel carrer, s’han de portar en cotxet o a coll. El primer cop que vaig veure un gos en cotxet em va sorprendre molt.

Higashi Chaya, un barri de geishes

El districte de Higashi Chaya (barri de geishes oriental) es troba a l’altra banda del riu Asano, venint del mercat o del centre de Kanazawa; aquest barri compta amb nombroses antigues cases de geishes del període Edo (1603-1867).

És un dels barris de geishes més populars de la ciutat i conserva molts edificis del període Edo; a Kanazawa hi ha tres barris de geishes.

En el període Edo (1603-1868) hi havia moltes cases de te al voltant dels ponts que creuaven els rius Asano i Sai i al camí que duia cap al castell ciutat de Kanazawa. Aquestes zones es van convertir en barris de plaer, on es gaudia de la companyia de les geishes, de la música i dels seus balls.

Va ser l’any 1820 quan es va decidir traslladar les cases de geishes fora del centre de la ciutat, i ubicar-les en tres districtes específics, destinats a l’entreteniment de mercaders i nobles. El més gran és el barri de Higashi Chaya, que ha conservat el seu aspecte tradicional.

Si no estic confosa a Japó prefereixen anomenar-les geiko més que geishes; i maiko són les aprenents de geiko.

Les cases de te de finals del període Edo tenien dues característiques bàsiques: façanes amb gelosies de fusta i salons per als convidats en el segon pis, amb petits porxos sobresortints. Les gelosies de fusta permeten l’entrada de llum però protegeixen la privacitat dels convidats.

Durant el període Edo, les úniques cases que podien tenir dues plantes eren les de les geishes. Les cases eren gravades per l’amplada de la façana, cosa que va portar al desenvolupament de moltes cases llargues i estretes.

En aquest barri hi ha dues cases de te famoses, la casa de te Shima i la casa de te Kaikaro. Diuen que a la casa de te Kaikaro s’hi organitzen molts actes per a turistes ja que la seva propietària parla anglès. De dia es pot entrar a visitar-la i de nit s’hi organitzen banquets amb geishes. Jo no vaig entrar-hi, estaven tots els locals molt plens.

Kaikaro és la casa de te més gran de Kanazawa. L’edifici té uns 200 anys d’antiguitat i diuen que l’interior és ple de detalls luxosos, com l’escala lacada en vermell que és prou ampla com perquè puguin pujar de costat la geisha i el seu convidat.

En el pis superior hi ha diferents habitacions amb tatamis, en les que destaquen les franges vermelles entre els tatamis i també les parets vermelles amb obres d’art. Una de les habitacions és la Sala Daurada, en la que la franja que separa els tatamis està feta amb un paper especial que té fils d’or.

A la planta baixa hi ha botiga i un petit espai per prendre el te. És aquest espai que vaig trobar que estava molt ple i ja no vaig intentar anar a dalt.

L’altra casa de te, la casa de te Shima actualment és un museu. Es va construir l’any 1820 i com la majoria de cases del barri té dos pisos. Al pis superior hi ha els antics salons de banquets i a la planta baixa les habitacions de la propietària.

En un extrem del barri hi ha la casa de descans del barri, el Kyukeikan. És un lloc de descans per a turistes i visitants que reprodueix una casa de la segona meitat del segle XIX.

Passejant pel barri es pot veure que l’artesania d’aquí fa servir pa d’or. La producció de pa d’or aquí té més de 400 anys d’història; es fa servir en artesania però també venen gelats decorats amb pa d’or, bastonets per menjar, o cosmètics amb or, i també escultures.

El pa d’or o full d’or, Kanazawa-haku és or que es bat fins a formar una làmina semblant a paper, i té un paper destacat en la cultura de la ciutat, fins al punt que existeix el Museu del Pa d’Or, Kanazawa Yasue. Kanazawa produeix el 99% dels fulls d’or d’alta qualitat del Japó. Les làmines de pa d’or que cobreixen el famós Pavelló d’Or de Kyoto es van produir aquí a Kanazawa. La ciutat és famosa pel te amb escames d’or, que el poble japonès considera bo per a la salut i la vitalitat. També es famosa la laca de Kanazawa (Kanazawa shikki), una laca d’alta qualitat que tradicionalment està decorada amb pols d’or.

Una altra botiga que indiquen com a interessant és la Higashiyama Shuraku, un local que té una àmplia varietat de tipus de sake, molts d’ells de bodegues locals. En aquesta zona és important la producció de sake, ja que destaca per la qualitat del seu arròs i la seva aigua.

Hi ha un petit santuari, Higashiyama Sugahara, prop del carreró empinat que connecta  aquest barri de geishes amb el barri de temples d’Utatsuyama.

Un altre barri de la ciutat, al que no vam anar, és el dels samurais. Les cases dels samurais estaven construïdes just al costat de la carretera i tocaven directament amb les dels seus veïns. Eren de dues plantes, i sovint la planta superior es feia servir de magatzem, especialment a la part davantera de la casa, sobre la zona de la botiga.

Una característica de les cases de comerciants de Kanazawa és el llarg passadís de terra que va des de la porta principal fins a la part posterior de la casa; normalment estava en un costat, i les habitacions s’obrien cap a aquest passadís.

La casa típica d’un comerciant tenia la zona de la botiga, després un parell d’habitacions interiors, amb l’habitació més important al fons, orientada cap al jardí interior. Més enllà hi havia la cuina, i a la part posterior de la casa hi havia un magatzem ignífug de parets gruixudes.

Tot i que en queden molt pocs del període Edo, l’estil bàsic va romandre inalterat fins a la Segona Guerra Mundial. Una característica destacada del disseny són les ales “sode-utatsu” que s’estenen cap endavant pels costats de la planta superior; no se sap amb certesa quina funció tenien però una teoria és que servien per aturar el vent. La neu també va ser un factor important en el disseny de les cases; les teulades s’inclinaven cap a un jardí central dissenyat per permetre que la neu s’acumulés allà i també per proporcionar llum a la part posterior.

Les rajoles vidriades que es veuen actualment no és l’estil arquitectònic tradicional, que feia servir taulons de fusta subjectats per pedres. A causa de les fortes nevades a la costa de la mar del Japó, les rajoles tradicionals es consideraven massa pesades. L’ús de rajoles a la façana i taulons sota les aleres serveix per evitar danys per neu.

La reorganització a gran escala de les zones samurais es va dur a terme l’any 1611. Les àrees es van ordenar segons els ingressos. Els ingressos totals del feu de Kaga s’havien quadruplicat en les darreres dècades i calia fer una certa reorganització. Calia trobar lloc per a les 14 famílies més riques i els seus seguidors, així com per al gran nombre de samurais que van arribar de Takaoka amb Maeda Toshitsune, quan aquest va assumir el càrrec de dàimio. Es va traslladar a les famílies més riques fora del castell, i se’ls hi van donar grans propietats er tota la ciutat. Els seus propis vassalls estaven allotjats en grans complexos propers. L’exemple més destacat a Kanazawa és Honda-machi, on vivien els vassalls de la rica i poderosa família Honda, en el que era gairebé una ciutat dins d’una altra ciutat.

En la majoria de ciutat els samurais tendien a viure a les seves pròpies terres, però a Kaga tots els samurais, independentment dels ingressos, vivien a Kanazawa. A finals del segle XVII Kanazawa ja tenia més o menys la seva forma definitiva i més de les tres quartes parts de la ciutat eren habitatges de samurais.

Les Vuit Cases principals (els 8 vassalls més importants) i els seus propis vassalls, eren els que vivien més a prop del castell. Per cada 100 koku d’ingressos, un samurai rebia uns 550 metres quadrats de terra; la classe mitja dels samurias tenia uns ingressos d’uns 800 kokus. La família més rica, els Honda, tenia uns ingressos de 50.000 koku. El mínim per al nivell de dàimio era de 10.000 koku; a part de les Vuit Cases, unes dotze famílies més tenien uns ingressos superiors a això. Per això Kanazawa estava plena de mansions enormes.

La mida i la ubicació de l’habitatge samurai es determinaven pels ingressos i la posició. Els samurais més rics i poderosos de Kanazawa tenien els seus propis homes, sovint centenars, que s’allotjaven en grans àrees que normalment eren annexes a la casa principal.

Les cases samurai compartien un patró bàsic similar: una residència d’una sola planta, normalment força quadrada o rectangular en planta, envoltada per un jardí, tant de tipus vegetal com decoratiu. La teulada era a dues aigües i donava a la carretera. La paret perimetral solia estar feta de terra batuda, coronada amb rajoles. La mida i l’alçada de la muralla i de la porta d’entrada també estaven dictades pel rang. Els samurais amb més de 400 koku d’ingressos tenien una porta d’estable, utilitzada per allotjar guàrdies i cavalls.

Tot i que la zona de Nagamachi es promociona com la zona samurai, la gran majoria de cases no són cases samurai, sinó habitatges moderns de postguerra. Hi ha molt poques cases autèntiques de samurais a Kanazawa, ja que després de la Restauració Meiji els samurais es van quedar sense els seus ingressos tradicionals, i molts d’ells van acabar venent les seves propietats, que es van convertir en camps abans de ser reurbanitzades com a habitatges moderns abans de la Segona Guerra Mundial.

Nosaltres vam agafar el bus per arribar al barri de Higashi i després altre cop per tornar cap a l’hotel, que estava prop de l’estació. De fet es pot fer perfectament tot a peu, però anava amb gent que no caminava gaire. A vegades anar amb gent et limita perquè no pots veure tantes coses. M’hagués agradat poder arribar al barri samurai, o rondar una mica més per la ciutat.

Estació

Quan vam arribar a l’hotel vaig sortir a donar una volta per la zona de l’estació i vaig sopar al centre comercial que hi havia al costat de l’hotel; vaig prendre tempura de gambes amb arròs i sopa miso. Em va costar 2090 iens, 12 euros. Al vespre, a 2/4 de 7 ja hi ha cues als restaurants per sopar i en molts a les 8 ja han acabat de servir.

Japó-18. Kanazawa, jardí Kenrokuen

El Kenrokuen (jardí dels sis atributs) es va construir i desenvolupar entre l’any 1620 i l’any 1840 pel clan Maeda, que eren els dàimios de l’antiga província de Kaga. És un dels tres grans jardins del Japó i diuen que és molt bonic en totes les estacions de l‘any, especialment a l’hivern.

Va patir un incendi l’any 1759 i va ser restaurat el 1774. Es va obrir per primer cop al públic l’any 1871.

Hi ha qui diu que la data inicial del desenvolupament d’aquest jardí es pot situar a l’època en que es va finalitzar el canal Tatsumi, l’any 1632; aquest canal el va fer construir Maeda Toshitsune, el tercer dàimio del poderós clan Maeda, que va governar Kaga des del 1605 al 1639. Aquest canal es va incorporar l’any 1822 als canals dels jardí.

Altres diuen que la creació del jardí va sorgir quan el cinquè dàimio Tsunanori va construir, l’any 1676, la casa Renchiochin al pendent que dona al castell; el nom que va donar al jardí era Renchitei (estany de lotus).

El jardí es troba fora de les portes del castell de Kanazawa, i originalment formava el jardí exterior. L’any 1676 quan el cinquè dàimio, Maeda Tsunanori, va traslladar la seva administració al castell és quan va començar a dissenyar un jardí en aquesta zona.

No se sap gran cosa d’aquell jardí inicial anomenat Renchitei, ja que va quedar gairebé tot destruït per un gran incendi el 1759. Per documents de l’època se sap que abans de l’incendi en aquest jardí s’hi feien banquets i trobades per gaudir de la lluna, dels aurons acolorits i admirar els cavalls.

Hi ha una llegenda local que suggereix que el Pou Sagrat de Kenrokuen, és probablement l’objecte més antic del jardí. Segons aquesta la llegenda fa uns 1.200 anys, un pagès anomenat Togoro es va aturar a rentar les patates al pou. De sobte, van començar a sortir del pou escates d’or. Això es diu que és l’origen del nom de Kanazawa (Aiguamoll d’Or).

L’aigua del pou corre fins a la bassa de purificació del santuari xintoista proper, i molta gent ve a agafar aigua del  Pou Sagrat per a la cerimònia del te.

La casa de te Shigure-tei, construïda l’any 1725, va sobreviure a l’incendi de 1759; o sigui que abans de l’incendi ja hi havia la cultura associada al ritual de la cerimònia del te.

Després de l’incendi, la casa de te va continuar utilitzant-se i va ser completament restaurada durant el període Meiji. Encara es pot veure avui a la secció Renchitei del jardí.

Una altra estructura que existia dins o al voltant del jardí abans de l’incendi de 1759 era la pagoda Kaiseki; actualment es troba a Kenrokuen, en una illa prop del centre de l’estany Hisago.

Aquesta pagoda va ser erigida pel tercer dàimio Toshitsune, que va viure del 1594 al 1658; això indica que potser és anterior a la creació del primer jardí, Renchitei.

Hi ha una teoria que suggereix que antigament formava part d’una pagoda de 13 nivells que abans formava part del jardí Gyokusenin al castell de Kanazawa. Una altra teoria suggereix que la pagoda la va portar Kato Kiomasa en tornar d’una incursió militar a Corea; li hauria portat a Toyotomi Hideyoshi, i aquest l’hauria passat a Maeda Toshiie. Les incursions militars de Kato Kiyomasa probablement van tenir lloc entre 1592 i 1598, i Hideyoshi va morir el 1598; si aquesta teroia és certa, probablement la pagoda va entrar al Japó i va passar a mans de Maeda Toshiie entre 1592 i 1598.

També pot ser que Maeda Toshiie rebés de Hideyoshi una pagoda de 13 nivells, la col·loqués al jardí Gyokusenin del castell de Kanazawa, i un dàimio posterior la traslladés a on es veu actualment.

La restauració del jardí va començar el 1774 pel 11è dàimio Harunaga, que va crear la Cascada Maragda (Midori-taki) i una casa de te (Yugao-tei). Les millores van continuar el 1822 quan el 12è dàimio Narinaga va crear els rierols sinuosos del jardí amb aigua extreta del canal Tatsumi. El 13è dàimio Nariyasu posteriorment va afegir més rierols i va ampliar l’estany Kasumi. El jardí es va obrir al públic el 7 de maig de 1874.

El nom actual del jardí, Jardí dels Sis Atributs (Kenrokuen)  li va donar Matsudaira Sadanobu, l’any 1822. Sadanobu es va inspirar en el text clàssic xinès “Cròniques dels famosos jardins de Luoyang”, que exposava els sis atributs d’un paisatge perfecte: amplitud, aïllament, artifici, antiguitat, vies fluvials i panoràmics. Aconseguir els sis dins d’un mateix paisatge es deia que era difícil perquè formen parelles contrastades.

Si s’intenta introduir una impressió d’immensitat, qualsevol atmosfera de quietud i intimitat es perdrà; si s’introdueixen elements artificials, qualsevol impressió d’antiguitat es debilitarà; si s’introdueix molta aigua corrent, no és possible veure a distància.

El disseny i la disposició del paisatge de Kenrokuen es poden interpretar per demostrar com supera el repte d’aquests atributs contrastats i aconsegueix equilibrar els sis per representar un paisatge ideal.

Algunes zones del jardí, com les que envolten l’estany Kasumige-ike, afavoreixen una sensació d’obertura, mentre que altres zones, com les del voltant del turó Tokiwaoka, creen una sensació d’aïllament. Els elements artificials de ponts, fanalets i pagodes es van dissenyar per encaixar perfectament amb els elements naturals circumdants de roca, plantes i aigua. Els miradors panoràmics dins del jardí donen al mar del Japó i a les muntanyes d’Iozan, i alhora permeten vistes de moltes de les fonts d’aigua del jardí.

Kenrokuen conté aproximadament 8.750 arbres i un total de 183 espècies de plantes. Entre els punts d’interès especial del jardí hi ha la font més antiga del Japó, que funciona per pressió natural de l’aigua.

Hi havia molta gent, especialment en els llocs més fotogènics. Per accedir al jardí es paga entrada, però l’accés és gratuït pels majors de 65 anys.

Al fulletó que et donen a l’entrada hi ha el calendari de floració de les diferents espècies que hi ha al parc.

Un dels arbres que hi ha prop de l’estany és un pi negre, el Pi Karasaki. Rep aquest nom perquè el va plantar el dàimio Nariyasu, en la primera meitat del segle XIX, d’una llavor que havia portat del santuari Karasaki, prop del llac Biwa. A l’hivern se l’hi col·loca una protecció (yukitsuri), a l’igual que als altres arbres, per protegir les branques del pes de la neu. Són un cons fets amb cordes. 

A l’estany Kasumiga hi ha un fanalet de pedra, el Kotoji-torou, al que és difícil fer fotografies sense gent.

Com es pot veure per les fotografies, el públic és molt variat.

El monument Meiji, és una gran estàtua del llegendari heroi Yamato Takeru. Es va construir l’any 1880,  per commemorar als guerrers d’Ishikawa que van morir a lla rebel·lió Satsuma de 1877. És una estàtua de 5,5 metres, que es diu que és la primera estàtua no budista construïda en bronze al Japó.

Vam acabar la vista als jardins en una de les cases de te. Vaig prendre una sidra local, que portava fruites congelades com a glaçons. Era molt bona i després de la caminada veia molt de gust.

Vam sortir al carrer principal i vam agafar un bus per anar al mercat del peix.