Est de Turquia-39. Tur Abdin: Anitli, monestir de Meryem Ana

Anitli és una altra població de Tur Abdin, a 30 km a l’est de Midyat; aquí hi ha també esglésies i monestirs siríacs, com el de Meryem Ana, o Monestir de la Mare de Déu, que és el que visitem nosaltres.

El nom antic d'aquest poble és Hah que prové de la llengua aramea. Actualment segueix sent un poble cristià poblat majoritàriament per assiris (süriani). El nombre de famílies que hi viuen no és gaire elevat; l’any 1966 hi vivien 73 famílies però en el 2013 eren tan sols 18, i en un altre lloc, diuen que hi viuen unes 30 famílies, però no sé de quin any és aquesta informació.

Aquí hi hauria hagut un assentament anomenat Khabkhi. Es diu que el rei assiri Assurnasipal II, durant la seva campanya contra Nairi, en el 879 aC, va cobrar tribut de bestiar boví, oví, vi, olles, tines i armadures de bronze de la terra de Khabkhi.

Les esglésies i monestirs de Tur Abdin de l’època bizantina, són exemples significatius de l'arquitectura monàstica; dos d’aquests monestirs estan aquí a Anıtlı, i estan inclosos a la llista provisional del Patrimoni Mundial de la UNESCO. 

Són testimonis de tradicions i litúrgies centenàries realitzades en el seu antic siríac, el dialecte edessà de l'arameu i es considera com una llengua pont del grec a l'àrab. Avui dia, un dialecte neoarameu del siríac, anomenat “Turoyo”, encara és viu en aquesta regió i és una llengua greument amenaçada, segons  l'Atles de la UNESCO.

Les esglésies dels segles VI al VIII d’aquest poble tenen característiques comunes i proporcionen una comprensió del caràcter de la regió en el seu conjunt. 

Juntament amb les vinyes en bancades, oliveres i ametllers que l'envolten, els monestirs i esglésies formen un paisatge espectacular. Han conservat les seves característiques originals a través de molts segles de domini islàmic i encara formen la majoria de la població al poble d'Anıtlı.

Anıtlı és una atracció turística important per les seves litúrgies, oracions nocturnes i misses matinals, celebrades regularment cada 15 dies a l'església de la Mare de Déu.

A més del turisme religiós en aquesta regió de Tur Abdin també hi ha esdeveniments culturals, artístics, gastronòmics i festivals que s’organitzen regularment.

L’església de Mor Sobo, que actualment està en ruïnes, era la catedral en el segle VI, durant l’època bizantina.

La data de construcció de Meryen Ana està relacionada amb el naixement de Jesus. Sembla que l’estructura es va construir inicialment com una estructura romana, en forma d’arc de triomf en el segle I; després, entre els segles V i VI es deuria convertir en església. La superestructura externa de la cúpula i el campanar es van afegir en el segle XX.

L'església combina l’estructura de les esglésies de poble tipus sala i les esglésies de sala transversal dels monestirs de la comarca. La tècnica de construcció diuen que era avançada per l’època. Les escultures són una versió estilitzada de la decoració clàssica del segle VIII, quan la regió estava sota domini àrab.

És notable il·lustrar la continuïtat de la tradició clàssica a la regió. La seva arquitectura mostra similituds amb l'arquitectura armènia i georgiana, però també té moltes característiques locals que la fan única. L'església va ser descrita com la “glòria de la corona de Tur Abdin” per Gertrude Bell a principis del segle XX.

Est de Turquia-38. Tur Abdin: de nou a Midyat

De tornada a Midyat vam sortir altre cop a passejar, per anar descobrint racons i tornar per alguns dels carrers que ja havíem vist. Amb la llum de tarda els colors dels edificis canvien i es tornen més vermellosos.

La ciutat encara conserva nou esglésies ortodoxes, però no a totes s’hi fan rituals religiosos, i estan protegides.

Midyat és una de les ciutats més grans de la província de Mardin. A l’igual que Mardin, aquí també tenen artesania de tela, com catifes, tovalloles i altres articles. 

Més específic d’aquesta ciutat és l’artesania de plata, anomenada telkari; són ornaments filigranats fets a mà. A finals del 2023 es va inaugurar el Museu Midyat Telkâri, que exhibeix una gran varietat d'obres de plata amb filigranes, de diferents èpoques:  l'Imperi Romà, l'Imperi Bizantí, l'Imperi Otomà i del període republicà.

L'art de l'orfebreria en aquesta regió va començar uns tres mil·lennis aC. Les obres d'art mil·lenàries que hi ha al museu són d'Anatòlia i Mesopotàmia.

La plata s’utilitzava en articles de cuina per les seves propietats antibacterianes i també es va emprar per elements decoratius. En l’època romana, la plata es feia servir per evitar que l’aigua de les piscines s’omplís d’algues.

Els mestres assiris de l’art de la filigrana de Midyat tenen molta reputació, la tècnica ha anat passant del mestre a l’aprenent, al llarg de la història.

Per fer les filigranes de plata s’agafa el fil de plata i es fon a 950ºC llavors s’estira per aprimar-lo i obtenir un filament de 0,022 mm de diàmetre.

A l'est de la ciutat hi ha un celler que elabora vi siríac tradicional, originari d’aquesta regió. Un altre aliment bàsic al mercat de Midyat és el bulgur, que és un aliment de cereals derivat del blat.

 

 

Est de Turquia-37. Tur Abdin: Gülgöze o Iwardo

Després anem a Gülgöze, també conegut com Inwardo o Iwardo, que és el nom en siríac. La seva població són assiris. Aquí hi ha una església fortificada, Mor Had Bshabo. El poble i la fortalesa-església són del segle X, però el campanar que hi ha ara es va construir en el segle XX.

Abans de la Primera Guerra Mundial, aquest poble tenia unes 200 famílies, totes elles pertanyien a l'Església Ortodoxa Siríaca. Com ja vaig comentar en parlar de Midyat, durant el genocidi assiri, milers de refugiats de tot Tur Abdin van venir aquí a refugiar-se, ja que hi ha l’església fortalesa.

La població va augmentar molt, arribant a viure-hi prop de 22.000 persones. També arribaven refugiats procedents d’altres pobles, que no eren de Tur Abdin.

Quan els turcs i kurds s’apropaven a la ciutat els vilatans i els refugiats van crear una milícia de defensa, que va dirigir Gallo Shabo. Van resistir durant 60 dies i em sembla que van reeixir a que no entressin.

L’autoritat kurda de Midyat va rebre ordres d'atacar Gülgöze i Arnas. Ara be, el líder de la zona de Midyat, Aziz Agha, els hi va dir que no tenien prou soldats per atacar les dues àrees, i per tant atacarien primer Gülgöze i després ja anirien a Arnas.

Els kurds de Tur Abdin i Ramman, es van reunir a Mardin, i van crear una unitat de 13.000 homes. El govern va autoritzar la distribució d'armes, i es van dirigir cap a Gülgöze, on hi van arribar a altes hores de la nit per començar el setge.

Després d'hores de batalla, els vilatans van derrotar els kurds i els van expulsar, però hi va haver moltes baixes en ambdós bàndols. Després de 10 dies, els kurds van tornar a atacar només per ser derrotats una vegada més, ja que van perdre més de 300 homes. Abans del començament d'un tercer intent, els líders kurds van demanar ajut als alcaldes de Diyarbakır i Mardin. Així i tot, en aquest tercer intent també van fracassar; quan ja duien 30 dies de batalla, Aziz Agha va suggerir un tractat de pau entre les dues parts. 3 vilatans es van reunir amb Aziz per discutir un tractat de pau, però els vilatans es van negar a deposar les armes, per la qual cosa la batalla va continuar. El setge va continuar durant 30 dies més, provocant molts morts en ambdós bàndols.

Finalment els soldats kurds es van retirar sense haver conquerit aquesta fortalesa. Per tant, aquí va sobreviure bona part de la població ortodoxa siríaca de Tur Abdin que s’hi havia refugiat. I per això la regió de Tur Abdin és l'única zona poblada per cristians que queda a Turquia fora d'Istanbul.

Es desconeix la xifra total de morts que hi va haver durant el setge, s’estima que entre tots dos bàndols van morir unes 1000 persones.

L’església fortalesa és impressionat i també l’entorn, el paisatge i les casetes de pedra. Em va encantar el lloc i això que el temps no era gaire bo, ja que feia molt vent i plovisquejava a estones.

Hi ha algunes tombes, i em sembla que va ser en aquesta església que ens van explicar que els enterraven asseguts. 

 

 

Est de Turquia-36. Tur Abdin: Monestir de Mor Gabriel

Després de dinar vam anar a visitar un dels molts monestirs que hi ha a la regió, el de Mor Gabriel, que està a uns 20 km al sud-est de la ciutat.

A aquest monestir també se’l coneix amb el nom de Deyrulumur. És el segon monestir siríac ortodox més antic que ha sobreviscut fins ara, l’altra està al nord d’Iraq.

El van fundar, l’any 397, l’asceta Mor Samuel (que va morir en el 409) i el seu estudiant Mor Simeó (que va morir en el 433). Com ja he dit en algun altre lloc, Mor vol dir Sant.

Es diu que Simeó va tenir un somni en el que un àngel l’hi encarrega que construeixi una casa d’oració en una zona marcada per tres grans blocs de pedra. Quan es va despertar va dur al seu mestre al lloc que havia vist en somnis i va trobar les tres lloses de pedra, i és on van construir la casa d’oració.

La importància del monestir va augmentar en el segle VI on hi havia uns 1000 monjos locals i coptes. Es va fer tant famós que va rebre ajuts dels emperadors romans. Va ser un important centre d’estudis litúrgics, filosòfics i científics de l’església siríaca.

Entre el 615 i el 1049 la seu episcopal de Tur Abdin estava aquí i des de 1049 al 1915 el monestir tenia la seva pròpia diòcesi.

Va ser a finals del segle VII quan se l’hi va canviar el nom pel de Mor Gabriel, en homenatge al bisbe monofisita, Mor Gabriel (634-668), que va destacar per la seva vida ascètica i està enterrat aquí.

En el segle XIV  amb la invasió mongol 440 monjos van ser assassinats i l’any 1991 es van trobar les seves restes en les coves sota del monestir, datades de l’any 1401.

Durant el genocidi del 1915 els monjos van ser massacrats pels kurds i el monestir va ser ocupat durant quatre anys fins que va tornar a l'església en el 1919.

Des de la dècada de 1970 els monestir va començar a revifar. Actualment segueix sent un dels més importants centres religiosos de l’església siríaca i el més actiu de Turquia. Hi viuen monjos i monges, en ales separades, i és la seu i residencia del bisbe de Tur Abdin.

L’objectiu del centre és preservar la tradició cristiana ortodoxa siríaca, formant i ordenant a d’altres monjos. Per això, en aquest monestir hi ha també estudiants. En els moments de persecució dels cristians també ha servit de refugi.

El recinte té jardins i horts amb fruiters, i diferents edificis i detalls arquitectònics. Hi ha la cúpula Teodora, de 17metres d’altura, és en honor de l’esposa de Justinià I, per haver contribuït a la seva construcció. Jo no recordo haver-la vist.

L’Església Major, seria el nucli inicial del monestir;  els seus fundadors devien haver construït una casa d’oració, que es va completar, l’any 512, amb l’ajuda de l’emperador bizantí Anastasi I; és aquí on es conserven alguns mosaics bizantins.

L’Església de la Verge Maria, es va construir gràcies a l’ajut de l’emperador Teodosi II. I a la cripta és on es conserven les relíquies dels sants i màrtirs.

Entre els anys 2008 i 2018, el monestir va estar involucrat en una disputa de terres tant amb el govern turc com amb els líders dels pobles kurds. Els líders kurds reclamaven el territori del monestir i van perdre la disputa legal enfront del monestir; ara bé, enfront del govern turc el monestir va perdre, va perdre el dret sobre un 60% del seu terreny.

El monestir va portar el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). El que es volia era pressionar pel reconeixement internacional dels assassinats de desenes de milers de siríacs durant la Primera Guerra Mundial, com a genocidi.

Tant el govern turc com els kurds reclamaven el terreny perquè deien que allà hi havia hagut anteriorment una mesquita, però el monestir s’havia fundat abans de l’aparició de l’islam.

Al gener del 2011 el Tribunal Suprem turc va concedir parts substancials del monestir al Tresor turc. La sentència va sostenir que els terrenys dins i adjacents al monestir, que el monestir ha controlat durant dècades i sobre els quals ha pagat impostos, pertanyen a l'estat. Al juny de 2012, el Tribunal Suprem d'Apel·lacions de Turquia va confirmar aquesta decisió. Els assiris van continuar protestant.

Al setembre de 2013 el primer ministre Erdogan va anunciar que la terra seria retornada a la comunitat siríaca. Al febrer del 2014 es retornaven 12 parcel·les de terra, en quedaven 18 més per tornar. Aljuny del2018 s’aprovava el retorn de les propietats històriques siríaques i es van retornar tots els títols de propietat, que havien estat confiscats, d’aquest monestir.

Es vista tan sols una part; la zona on vida els monjos no. En una de les sales hi ha una maqueta del monestir, que permet fer-se una idea millor de la quantitat d’espais que hi ha.

Es veuen inscripcions i també hi ha llibres, en que, si no estic confosa, en el text es fa servir l’alfabet àrab però la llengua és el siríac.

Vam baixar també a on hi ha enterrades les restes dels monjos dels que he parlat abans. Són dues sales, amb fosses a les parets i em sembla recordar que també alguna al terra.