Nord-est d'Etiòpia (2007)-8. Regió Àfar: zona volcànica de Dallol

Arribem a Dallol, a molt pocs kilòmetres de la frontera amb Eritrea. Hi ha dues zones a visitar: la part del volcà i la zona d’extracció de sal. Vam començar per la zona del volcà que em va impressionar moltíssim.

Era una explosió de colors brillants que després de trepitjar tant la lava grisosa de l’Erta Ale, donava gust de veure. Però també tenia el seu punt inhòspit: els gasos i les aigües àcides.

Dallol es va formar per la intrusió de magma basàltic en dipòsits de sal del Miocè i posterior activitat hidrotermal. 

Les erupcions freàtiques van tenir lloc aquí el 1926, formant el volcà Dallol; nombrosos altres cràters d’erupció esquitxen les salines properes. Aquests cràters són els respiradors volcànics subaeris més baixos coneguts del món, a 45 metres o més sota el nivell del mar. 

A l’octubre de 2004, la cambra de magma poc profunda sota Dallol es va desinflar i va alimentar una intrusió de magma cap al sud sota la fissura. Els signes més recents d’activitat es van produir al gener de 2011 en el que podria haver estat un esdeveniment de desgasificació des de les profunditats de la superfície.

Dallol es troba a la plana evaporítica de la depressió de Danakil al triangle d’Afar, en la prolongació de la serralada volcànica basàltica d’Erta Ale. La intrusió de magma basàltic en la seqüència sedimentària marina de Danakil va donar lloc a la formació d’una estructura de cúpula de sal, on s’allotja el sistema hidrotermal.

L’edat del sistema hidrotermal es desconeix i l’última erupció freàtica que va donar lloc a la formació d’un cràter de 30 metres de diàmetre dins de la cúpula, va tenir lloc el 1926. 

L’àrea més àmplia de Dallol és coneguda com un dels llocs més secs i càlids del planeta. També és un dels punts terrestres més baixos, situat a 125 metres per sota del nivell mitjà del mar.

Les fonts hidrotermals de Dallol descarreguen salmorres anòxiques (sense oxigen), hiperàcides (pH < 0), hipersalines (gairebé 10 vegades més salines que l’aigua de mar), d’alta temperatura (temperatures superiors als 108 °C) que contenen més de 26 g/L de ferro. Els principals gasos emesos per les fonts i fumaroles són diòxid de carboni (CO2), sulfur d’hidrogen (H2S), nitrogen (N2), diòxid de sofre (SO2); i traces d’hidrogen (H2), argó (Ar) i oxigen (O2).

Tot i que existeixen diversos altres sistemes volcànics hiperàcids (pH < 2), que es troben principalment en llacs de cràters i llocs hidrotermals, els valors de pH de Dallol és molt més baix, queda per sota del zero, en l’escala habitual de 0-14. La coexistència d’aquestes característiques fisicoquímiques extremes (pH, salinitat, alta temperatura, manca d’oxigen, etc.) fan de Dallol un dels pocs llocs “poliextrems” de la Terra (extrem en diversos factors). És per això que Dallol és un sistema clau per als estudis astrobiològics que investiguen els límits de la vida. Parts de la regió són gairebé estèrils, excepte per una àmplia gamma d’arqueus; els arqueus són uns organismes unicel·lulars molt antics.

Dallol és molt dinàmic; les fonts actives queden inactives i sorgeixen noves fonts en nous llocs en el rang de dies, i això també es reflecteix en els colors del lloc que canvien amb el temps, del blanc al verd, llima, groc, daurat, taronja, vermell, morat i ocre. A diferència d’altres sistemes hidrotermals coneguts per les seves piscines de colors on els colors són generats per l’activitat biològica, la paleta de colors de Dallol es produeix per l’oxidació de compostos inorgànics, el més abundant és el ferro, els diferents òxids i les seves fases.

Una altra característica fascinant de Dallol és l’àmplia gamma de patrons minerals inusuals, com ara pilars de sal, guèisers en miniatura, nenúfars, cristalls semblants a flors, crostes en forma d’ou i esferes semblants a perles. Les principals fases minerals que es troben a Dallol són halita (sal gema o sal comuna), jarosita (un sulfat de ferro(III) i potassi), hematita (òxid de ferro(III)), akaganeïta (un clorur de ferro(III) i níquel), altres oxihidròxids de ferro, guix (sulfat de calci hidratat), anhidrita (sulfat de calci anhidre), silvita o silvina (clorur de potassi) i carnal·lita (clorur de magnesi i potassi).

L'àrea de Dallol es troba fins a 120 metres sota el nivell del mar, i s’ha inundat repetidament en el passat quan les aigües dla mar Roja han desembocat cap a la depressió. L’última separació dla mar Roja va ser fa uns 30.000 anys.

El descobriment del volcà va ser per una colònia italiana, i es van quedar allà per extreure sofre. Sens dubte data de les primeres colonitzacions i expedicions a la regió, al segle XVII o XVIII. Però l’hostilitat de la depressió, la calor insuportable que hi regna i els perills del lloc (conques àcides, fums tòxics), no van afavorir l’exploració de les zones properes al cràter. Per contra, l’Erta Ale era molt més accessible, sobretot perquè la part de la fissura on es troba (anomenada Erta Ale Range), és significativament més alta. L’última erupció d’aquest volcà freatomagmàtic es remunta a l’any 2011.

L’any 2019 un grup d’investigadors de diferents països, entre ells científics del CSIC, publicava un article en que demostrava que havien trobat vida a Dallol. 

Van descobrir uns bacteris, molt petits, del grup dels nano-bacteris, incrustats en capes de sal de les xemeneies geotermals, vivint en condicions extremes de temperatura, acidesa i altes concentracions de sals.

Deien que en un primer moment semblaven sals que havien precipitat i és que els nano-bacteris estaven a dins del dipòsit mineral. S’han identificat com bacteris del tipus nanohaloarquea, o sigui de mida nanomètrica (10-9 metres), que viuen en entorns amb alt contingut de sals, clorurs i altres halurs, i que són organismes vius molt antics.

El sistema geotèrmic extrem de Dallol es troba en el punt on es troben tres plaques tectòniques: la núbia, la somali i l’aràbiga. Es caracteritza per una escorça continental molt fina, inferior a 15 km de gruix, amb zones molt poc profundes, en les que el magma està a tan sols 3-5 km de profunditat.

Aquesta zona consisteix en una estreta planura de sal, a uns 100 metres per sota del nivell del mar, que està gairebé paral·lela a la costa de la mar Roja. 

Just al nord d’aquesta àrea s’hi ha dipositat una acumulació de sal marina en els depòsits d’evaporita que té el volcà de Dallol. La interacció entre el dipòsit evaporític i l’activitat volcànica ha creat aquest ambient tant extrem.

Les aigües termals de Dallol són altament àcides i salines i la temperatura màxima oscil·la entre els 90 i 109 °C. A la superfície la temperatura de l’aigua és superior a 100 °C i altament àcida. Les piscines calentes resultants varien de color, depenent de la concentració i tipus de ions metàl·lics que contingui.

Com deia abans, visualment és un lloc molt atractiu, però és frustrant que no pots seure enlloc a contemplar l’espectacle, ja que tot està impregnat d’àcid; recordo que algú  va seure un moment i de seguida va aparèixer a la roba la decoloració típica de l’atac per àcid. Els gasos que es desprenen tampoc són molt sans, un pobre ocell que s’havia apropat a una de les piscines estava estès a la roca, ben mort.

Una de les piscines ens deien que s’havia format l’any anterior. Em sembla que molta de la sal superficial són dipòsits de potassa.

Nord-est d'Etiòpia (2007)-7. Regió Àfar: llac Essale

Arribem al llac Essale (es com tenia jo apuntat el nom) però en el google maps apareix com a llac Karum, i també se’l coneix com llac Assale.

És un dels dos llacs salins de la regió àfar d’Etiòpia; l’altre és el llac Afrera. Aquest llac es troba uns 120 metres per sota del nivell del mar. El volcà Erta Ale es troba al sud-est d’aquest llac, i al nord del llac hi ha les mines de sal de Dallol.

En aquesta època de l’any (desembre) no té aigua; només queda lleugerament cobert d’aigua en l’època de pluges. El que nosaltres veiem és la crosta salina humida. Encara s’extreu sal d’aquest llac.

 

Nord-est d'Etiòpia (2007)-6. Regió Àfar: Hamed Ela

Continuem la ruta cap al nord, cap a una població que jo tenia apuntat que s’anomena Hamed Ale, però al Google maps apareix com Ahmed Ela, i aquest és també un dels noms amb què apareix a la wikipèdia, on indica que es pot trobar escrit entre d’altres formes com Hamed Ela.

El terreny fins aquí és volcànic, amb algunes petites clapes verdes, sorra i dunes, on tot sovint s’encallen els cotxes.

A mesura que ens anem apropant a la població anem trobant caravanes de camells i burros. La població està a uns 65 metres per sota el nivell del mar; potser són 90 metres per sota del nivell de mar, hi ha discrepàncies entre el que tinc escrit i el que trobo per internet.

Per veure millor la zona per on ens belluguem he posat un altre mapa marcant els llocs que hem visitat aquí al Danakil. Es pot veure que el llac Afrera, el volcà Erta Ale, el llac Essale també anomenat llac Karum, i Dallol, estan més o menys alineats. 

Aquesta població es troba a uns 980 km al nord-est d’Addis Abeba.

Més que un poble és l’assentament o campament per als treballadors de la sal del llac Essale; les caravanes de la sal fan parada aquí i també algun que altra viatger, com nosaltres, de camí cap a Dallol.

El nom del lloc, es pot interpretar com els pous d’Ahmed o Hamed, ja que ela (o qeela) vol dir pou en àfar.

Llegeixo que el 28 de febrer del 2007 cinc turistes europeus, alguns membres del servei diplomàtic britànic, i els seus tretze escortes etíops van ser segrestats per Ugugumo, el Front Unit Democràtic Revolucionari Àfar. Van ser alliberats dues setmanes després.

Aquí arriben les caravanes de buit i deixen als animals a l’entrada del poble. Veure l‘arribada de les caravanes és un espectacle per a nosaltres, però també ho és per a la gent del poble que surten a rebre’ls.

Aquella nit vam dormir a l’entrada d’una casa, amb llits de corda trenada, com és força habitual per aquí. Pe rentar-nos teníem uns bidons plens d’aigua i una galleda, per tirar-nos-la per sobre. Recordo que tenia la sensació d’anar bruta, dos dies sense rentar-nos i anant per terra negrosa... O sigui que aquella aigua va resultar molt agradable. Evidentment no podies gastar gaire aigua, ja que l’anaven a buscar a la font o potser era a un pou; un dels problemes de la zona és l’escassetat d’aigua.

He posat moltes fotografies de camells, en part perquè és un animal que m’agrada molt, però també perquè aquests camells em van impactar. Com es pot veure a les fotografies, tenen la pell molt feta malbé, degut al pes que transporten, però em temo que també per culpa de la sal. Tot i que la sal vagi amb sacs, la suor, la que hi hagi a l’exterior... és corrosiva. Com es veurà després, molt pitjor els camells de Dallol.

  

Nord-est d'Etiòpia (2007)-5. Regió Àfar: volcà Erta Ale

Després de dinar vam anar amb els cotxes fins relativament a prop dels peus del volcà. L’objectiu és pujar al cràter i dormir allà.

El volcà Erta Ale, “muntanya que fumeja” és un volcà en escut basàltic, de 613 metres d’altura, que es considera que està en erupció des del 1967. És el volcà més actiu d’Etiòpia.

Un volcà escut o volcà en escut és un tipus de volcà construït gairebé íntegrament per fluxos de lava fluida. Se’ls anomena així per la seva gran mida i baix perfil. Quan el volcà entra en erupció, la lava, extremadament fluida, viatja més enllà del que ho fa en volcans més explosius. Això resulta en l’acumulació constant de capes amples de lava, construint la forma distintiva dels volcans en escut.

Com que es troba en una regió desèrtica i de difícil accés, no va ser objecte d’estudi pels experts en la matèria fins a finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970. Ara bé, ja havia estat descobert pels europeus l’any 1841 i el seu cim coronat el 1873.

Presenta un o dos llacs de lava al seu cim, els quals ocasionalment desborden cap a la falda meridional. Destaca per tenir un dels llacs de lava més duradors del planeta (amb activitat confirmada des del 1967, encara que va poder iniciar-se l’any 1906).

La seva escassa elevació es deu a que s’alça sobre una depressió, la depressió d’Àfar, la base de la qual queda per sota del nivell del mar.

Els habitants de la zona amb prou feines s’acosten al volcà ja que consideren que aquí hi habiten esperits malignes que es passegen a cavall.

La seva ubicació en un lloc remot i poc poblat, fa que el seguiment de la seva activitat hagi estat escàs. Hi ha evidència d’explosions en els últims 150 anys. Moltes erupcions contemporànies es localitzen primer mitjançant el seguiment per satèl·lit de les columnes de diòxid de sofre i es comproven posteriorment amb testimonis sobre el terreny.

L’Erta Ale es troba a la triple unió d’Afar on se separen tres plaques tectòniques: la placa africana, la placa aràbiga i la placa somali.

El 25 de setembre de 2005 es va produir una gran erupció que va matar 250 caps de bestiar i va obligar a fugir milers de residents propers. Hi va haver més flux de lava a l’agost de 2007, forçant l’evacuació de centenars de persones i deixant dos desapareguts. Una nova erupció va començar el 3 de novembre de 2008 al centre volcànic d’Alu-Dalafilla, a l’extrem nord de la serralada d’Erta Ale. L’última activitat eruptiva va començar el gener de 2017, amb efusió de fluxos de lava que s’estenien molts quilòmetres des del respirador, i va durar fins al març de 2020.

Aquest és el volcà més visitat de la depressió del Danakil. La regió àfar presenta de forma intermitent, actes de violència en el marc de la lluita del poble àfar per la unificació. El 17 de gener de 2012 un grup de turistes europeus va ser atacat aquí al Erta Ale: 5 turistes van morir, 2 van ser agafats com a hostatges i 7 més van resultar ferits.

El Front Revolucionari d’Unitat Democràtica Àfar (ARDUF) va reivindicar la responsabilitat de l’atac i va alliberar els dos turistes segrestats el març de 2012.

Em sembla que actualment es recomana anar acompanyats de policia o guàrdies armats, i en general els viatges en grup duen escorta militar. Em sembla recordar que nosaltres, l’any 2007 portaven un parell de guàrdies o policies armats. 

Llegeixo que el desembre de 2017, un turista alemany va morir a trets mentre baixava de l’Erta Ale.

Nosaltres vam començar a caminar a 2/4 de 3, després de dinar; a aquella hora feia moltíssima calor. Hi ha un llarg tram d’aproximació, per un terreny pedregós, de lava solidificada, fins que no comences a pujar, i un desnivell de 450 metres; tinc anotat que és un recorregut d’uns 12 km. Teníem que portar 4 litres d’aigua cadascú. 

Jo vaig trigar 4 hores en arribar a dalt, em va costar bastant, pel pes, pel terreny i suposo que perquè no estava en forma. Em va resultar dur. Els deu minuts finals, com que es feia fosc, em van agafar la motxilla perquè anés més ràpida.

Des de dalt, on dormirem, es veu el resplendor vermellós que surt del cràter. Quan ja era ben fosc és quan vam baixar fins al primer replà del cràter. 

Des d’allà el que es veu és un llit de lava sòlida, filaments, que em semblen de molsa, i de tant en quant la massa sòlida s’obre i es veu l’interior incandescent, se sent el soroll i els gasos irritants que s’alliberen, tinc anotat que era diòxid de sofre, SO₂ però podria ser també el triòxid, SO₃. Devia notar un gas àcid irritant, sense altra olor. 

Era impressionant veure el llac de lava que s’anava obrint i tancant en diferents punts; quan s’obria és quan veies el fons incandescents. També anaven sortint espurnes i com si fossin fils de llum, suposo que filament de lava  incandescent.

Quan feia uns 20 minuts que érem allà va haver-hi una explosió, la massa de lava va començar afer onades i a bullir, suposo que quan va i apuntar això devia ser que anaven sortint gasos, i feien bombolles. Sortien volves de lava, que formaven filaments lluminosos i acabaven convertint-se en una boleta.

Després de veure una bona estona l’espectacle, vam tornar a dalt; els matalassos, sacs de dormir i més aigua, ho pujaven amb camells, però no arribaven. Estàvem morts de fred i de cansament, almenys jo, i l’espera fins a les 12 de la nit, que és quan van arribar se’m va fer eterna.

Havíem mal dormit a dalt de l’Erta Ale i al matí vam tornar a baixar cap a l’interior del cràter per veure-ho amb llum de dia. Després vam donar la volta al cràter, em sembla que per l’exterior, la part superior. El terra es notava calent, i sortien gasos; em van dir que a vegades són gasos marronosos, suposo que diòxid de nitrogen, NO2; amb la llum de dia els gasos i fums em van semblar blanquinosos.

Aquí es veu la baixada al replà de l’interior del cràter on havíem baixat ja a la nit, a les fosques.

A l’interior del cràter hi ha aquest replà, força ampli, de lava solidificada, i és la part central que està més ensorrada que està incandescent. La lava fluida segueix fent el mateix que a la nit, obrir escletxes entre la massa fosa formant-se línies vermelles, però no és tant espectacular com quan és fosc, tot i que es veu millor la diferència entre la part externa, grisa, i l’interna vermella.

Mirar com va canviant, és hipnòtic, tant si és de dia com de nit. També és sorprenent el soroll que se sent, com petits xiulets, dels gasos escapant, forçant la sortida entre la massa fosa i viscosa.

Em va fascinar, tant veure’l de nit com de dia. I tot l’entorn, amb la lava solidificada, formant cordes. El que no m’agradava gens era caminar pels camps de lava, era incòmode i cansat.