Arribem a Dallol, a molt pocs kilòmetres de la frontera amb
Eritrea. Hi ha dues zones a visitar: la part del volcà i la zona d’extracció de
sal. Vam començar per la zona del volcà que em va impressionar moltíssim.
Era una explosió de colors brillants que després de trepitjar
tant la lava grisosa de l’Erta Ale, donava gust de veure. Però també tenia el
seu punt inhòspit: els gasos i les aigües àcides.
Dallol es va formar per la intrusió de magma basàltic en
dipòsits de sal del Miocè i posterior activitat hidrotermal.
Les erupcions
freàtiques van tenir lloc aquí el 1926, formant el volcà Dallol; nombrosos
altres cràters d’erupció esquitxen les salines properes. Aquests cràters són
els respiradors volcànics subaeris més baixos coneguts del món, a 45 metres o
més sota el nivell del mar.
A l’octubre de 2004, la cambra de magma poc
profunda sota Dallol es va desinflar i va alimentar una intrusió de magma cap al
sud sota la fissura. Els signes més recents d’activitat es van produir al gener
de 2011 en el que podria haver estat un esdeveniment de desgasificació des de
les profunditats de la superfície.
Dallol es troba a la plana evaporítica de la depressió de
Danakil al triangle d’Afar, en la prolongació de la serralada volcànica
basàltica d’Erta Ale. La intrusió de magma basàltic en la seqüència
sedimentària marina de Danakil va donar lloc a la formació d’una estructura de
cúpula de sal, on s’allotja el sistema hidrotermal.
L’edat del sistema hidrotermal es desconeix i l’última erupció
freàtica que va donar lloc a la formació d’un cràter de 30 metres de diàmetre
dins de la cúpula, va tenir lloc el 1926.
L’àrea més àmplia de Dallol és
coneguda com un dels llocs més secs i càlids del planeta. També és un dels
punts terrestres més baixos, situat a 125 metres per sota del nivell mitjà del
mar.
Les fonts hidrotermals de Dallol descarreguen salmorres
anòxiques (sense oxigen), hiperàcides (pH < 0), hipersalines (gairebé 10
vegades més salines que l’aigua de mar), d’alta temperatura (temperatures
superiors als 108 °C) que contenen més de 26 g/L de ferro. Els principals gasos
emesos per les fonts i fumaroles són diòxid de carboni (CO2), sulfur d’hidrogen
(H2S), nitrogen (N2), diòxid de sofre (SO2); i traces d’hidrogen (H2), argó
(Ar) i oxigen (O2).
Tot i que existeixen diversos altres sistemes volcànics
hiperàcids (pH < 2), que es troben principalment en llacs de cràters i llocs
hidrotermals, els valors de pH de Dallol és molt més baix, queda per sota del
zero, en l’escala habitual de 0-14. La coexistència d’aquestes característiques
fisicoquímiques extremes (pH, salinitat, alta temperatura, manca d’oxigen,
etc.) fan de Dallol un dels pocs llocs “poliextrems” de la Terra (extrem en
diversos factors). És per això que Dallol és un sistema clau per als estudis
astrobiològics que investiguen els límits de la vida. Parts de la regió són
gairebé estèrils, excepte per una àmplia gamma d’arqueus; els arqueus són uns
organismes unicel·lulars molt antics.
Dallol és molt dinàmic; les fonts actives queden inactives i
sorgeixen noves fonts en nous llocs en el rang de dies, i això també es
reflecteix en els colors del lloc que canvien amb el temps, del blanc al verd,
llima, groc, daurat, taronja, vermell, morat i ocre. A diferència d’altres
sistemes hidrotermals coneguts per les seves piscines de colors on els colors
són generats per l’activitat biològica, la paleta de colors de Dallol es
produeix per l’oxidació de compostos inorgànics, el més abundant és el ferro,
els diferents òxids i les seves fases.
Una altra característica fascinant de Dallol és l’àmplia gamma
de patrons minerals inusuals, com ara pilars de sal, guèisers en miniatura,
nenúfars, cristalls semblants a flors, crostes en forma d’ou i esferes
semblants a perles. Les principals fases minerals que es troben a Dallol són
halita (sal gema o sal comuna), jarosita (un sulfat de ferro(III) i potassi),
hematita (òxid de ferro(III)), akaganeïta (un clorur de ferro(III) i níquel),
altres oxihidròxids de ferro, guix (sulfat de calci hidratat), anhidrita
(sulfat de calci anhidre), silvita o silvina (clorur de potassi) i carnal·lita
(clorur de magnesi i potassi).
L'àrea de Dallol es troba fins a 120 metres sota el nivell del
mar, i s’ha inundat repetidament en el passat quan les aigües dla mar Roja han
desembocat cap a la depressió. L’última separació dla mar Roja va ser fa uns
30.000 anys.
El descobriment del volcà va ser per una colònia italiana, i es
van quedar allà per extreure sofre. Sens dubte data de les primeres
colonitzacions i expedicions a la regió, al segle XVII o XVIII. Però
l’hostilitat de la depressió, la calor insuportable que hi regna i els perills
del lloc (conques àcides, fums tòxics), no van afavorir l’exploració de les
zones properes al cràter. Per contra, l’Erta Ale era molt més accessible,
sobretot perquè la part de la fissura on es troba (anomenada Erta Ale Range), és
significativament més alta. L’última erupció d’aquest volcà freatomagmàtic es
remunta a l’any 2011.
L’any 2019 un grup d’investigadors de diferents països, entre
ells científics del CSIC, publicava un article en que demostrava que havien
trobat vida a Dallol.
Van descobrir uns bacteris, molt petits, del grup dels
nano-bacteris, incrustats en capes de sal de les xemeneies geotermals, vivint
en condicions extremes de temperatura, acidesa i altes concentracions de sals.
Deien que en un primer moment semblaven sals que havien
precipitat i és que els nano-bacteris estaven a dins del dipòsit mineral. S’han
identificat com bacteris del tipus nanohaloarquea, o sigui de mida nanomètrica
(10-9 metres), que viuen en entorns amb alt contingut de sals, clorurs i altres
halurs, i que són organismes vius molt antics.
El sistema geotèrmic extrem de Dallol es troba en el punt on es
troben tres plaques tectòniques: la núbia, la somali i l’aràbiga. Es
caracteritza per una escorça continental molt fina, inferior a 15 km de gruix,
amb zones molt poc profundes, en les que el magma està a tan sols 3-5 km de
profunditat.
Aquesta zona consisteix en una estreta planura de sal, a uns
100 metres per sota del nivell del mar, que està gairebé paral·lela a la costa
de la mar Roja.
Just al nord d’aquesta àrea s’hi ha dipositat una acumulació de
sal marina en els depòsits d’evaporita que té el volcà de Dallol. La interacció
entre el dipòsit evaporític i l’activitat volcànica ha creat aquest ambient
tant extrem.
Les aigües termals de Dallol són altament àcides i salines i la
temperatura màxima oscil·la entre els 90 i 109 °C. A la superfície la
temperatura de l’aigua és superior a 100 °C i altament àcida. Les piscines
calentes resultants varien de color, depenent de la concentració i tipus de
ions metàl·lics que contingui.
Com deia abans, visualment és un lloc molt atractiu, però és
frustrant que no pots seure enlloc a contemplar l’espectacle, ja que tot està
impregnat d’àcid; recordo que algú va
seure un moment i de seguida va aparèixer a la roba la decoloració típica de
l’atac per àcid. Els gasos que es desprenen tampoc són molt sans, un pobre
ocell que s’havia apropat a una de les piscines estava estès a la roca, ben
mort.
Una de les piscines ens deien que s’havia format l’any
anterior. Em sembla que molta de la sal superficial són dipòsits de
potassa.
