Nord-est d'Etiòpia (2007)-5. Regió Àfar: volcà Erta Ale

Després de dinar vam anar amb els cotxes fins relativament a prop dels peus del volcà. L’objectiu és pujar al cràter i dormir allà.

El volcà Erta Ale, “muntanya que fumeja” és un volcà en escut basàltic, de 613 metres d’altura, que es considera que està en erupció des del 1967. És el volcà més actiu d’Etiòpia.

Un volcà escut o volcà en escut és un tipus de volcà construït gairebé íntegrament per fluxos de lava fluida. Se’ls anomena així per la seva gran mida i baix perfil. Quan el volcà entra en erupció, la lava, extremadament fluida, viatja més enllà del que ho fa en volcans més explosius. Això resulta en l’acumulació constant de capes amples de lava, construint la forma distintiva dels volcans en escut.

Com que es troba en una regió desèrtica i de difícil accés, no va ser objecte d’estudi pels experts en la matèria fins a finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970. Ara bé, ja havia estat descobert pels europeus l’any 1841 i el seu cim coronat el 1873.

Presenta un o dos llacs de lava al seu cim, els quals ocasionalment desborden cap a la falda meridional. Destaca per tenir un dels llacs de lava més duradors del planeta (amb activitat confirmada des del 1967, encara que va poder iniciar-se l’any 1906).

La seva escassa elevació es deu a que s’alça sobre una depressió, la depressió d’Àfar, la base de la qual queda per sota del nivell del mar.

Els habitants de la zona amb prou feines s’acosten al volcà ja que consideren que aquí hi habiten esperits malignes que es passegen a cavall.

La seva ubicació en un lloc remot i poc poblat, fa que el seguiment de la seva activitat hagi estat escàs. Hi ha evidència d’explosions en els últims 150 anys. Moltes erupcions contemporànies es localitzen primer mitjançant el seguiment per satèl·lit de les columnes de diòxid de sofre i es comproven posteriorment amb testimonis sobre el terreny.

L’Erta Ale es troba a la triple unió d’Afar on se separen tres plaques tectòniques: la placa africana, la placa aràbiga i la placa somali.

El 25 de setembre de 2005 es va produir una gran erupció que va matar 250 caps de bestiar i va obligar a fugir milers de residents propers. Hi va haver més flux de lava a l’agost de 2007, forçant l’evacuació de centenars de persones i deixant dos desapareguts. Una nova erupció va començar el 3 de novembre de 2008 al centre volcànic d’Alu-Dalafilla, a l’extrem nord de la serralada d’Erta Ale. L’última activitat eruptiva va començar el gener de 2017, amb efusió de fluxos de lava que s’estenien molts quilòmetres des del respirador, i va durar fins al març de 2020.

Aquest és el volcà més visitat de la depressió del Danakil. La regió àfar presenta de forma intermitent, actes de violència en el marc de la lluita del poble àfar per la unificació. El 17 de gener de 2012 un grup de turistes europeus va ser atacat aquí al Erta Ale: 5 turistes van morir, 2 van ser agafats com a hostatges i 7 més van resultar ferits.

El Front Revolucionari d’Unitat Democràtica Àfar (ARDUF) va reivindicar la responsabilitat de l’atac i va alliberar els dos turistes segrestats el març de 2012.

Em sembla que actualment es recomana anar acompanyats de policia o guàrdies armats, i en general els viatges en grup duen escorta militar. Em sembla recordar que nosaltres, l’any 2007 portaven un parell de guàrdies o policies armats. 

Llegeixo que el desembre de 2017, un turista alemany va morir a trets mentre baixava de l’Erta Ale.

Nosaltres vam començar a caminar a 2/4 de 3, després de dinar; a aquella hora feia moltíssima calor. Hi ha un llarg tram d’aproximació, per un terreny pedregós, de lava solidificada, fins que no comences a pujar, i un desnivell de 450 metres; tinc anotat que és un recorregut d’uns 12 km. Teníem que portar 4 litres d’aigua cadascú. 

Jo vaig trigar 4 hores en arribar a dalt, em va costar bastant, pel pes, pel terreny i suposo que perquè no estava en forma. Em va resultar dur. Els deu minuts finals, com que es feia fosc, em van agafar la motxilla perquè anés més ràpida.

Des de dalt, on dormirem, es veu el resplendor vermellós que surt del cràter. Quan ja era ben fosc és quan vam baixar fins al primer replà del cràter. 

Des d’allà el que es veu és un llit de lava sòlida, filaments, que em semblen de molsa, i de tant en quant la massa sòlida s’obre i es veu l’interior incandescent, se sent el soroll i els gasos irritants que s’alliberen, tinc anotat que era diòxid de sofre, SO₂ però podria ser també el triòxid, SO₃. Devia notar un gas àcid irritant, sense altra olor. 

Era impressionant veure el llac de lava que s’anava obrint i tancant en diferents punts; quan s’obria és quan veies el fons incandescents. També anaven sortint espurnes i com si fossin fils de llum, suposo que filament de lava  incandescent.

Quan feia uns 20 minuts que érem allà va haver-hi una explosió, la massa de lava va començar afer onades i a bullir, suposo que quan va i apuntar això devia ser que anaven sortint gasos, i feien bombolles. Sortien volves de lava, que formaven filaments lluminosos i acabaven convertint-se en una boleta.

Després de veure una bona estona l’espectacle, vam tornar a dalt; els matalassos, sacs de dormir i més aigua, ho pujaven amb camells, però no arribaven. Estàvem morts de fred i de cansament, almenys jo, i l’espera fins a les 12 de la nit, que és quan van arribar se’m va fer eterna.

Havíem mal dormit a dalt de l’Erta Ale i al matí vam tornar a baixar cap a l’interior del cràter per veure-ho amb llum de dia. Després vam donar la volta al cràter, em sembla que per l’exterior, la part superior. El terra es notava calent, i sortien gasos; em van dir que a vegades són gasos marronosos, suposo que diòxid de nitrogen, NO2; amb la llum de dia els gasos i fums em van semblar blanquinosos.

Aquí es veu la baixada al replà de l’interior del cràter on havíem baixat ja a la nit, a les fosques.

A l’interior del cràter hi ha aquest replà, força ampli, de lava solidificada, i és la part central que està més ensorrada que està incandescent. La lava fluida segueix fent el mateix que a la nit, obrir escletxes entre la massa fosa formant-se línies vermelles, però no és tant espectacular com quan és fosc, tot i que es veu millor la diferència entre la part externa, grisa, i l’interna vermella.

Mirar com va canviant, és hipnòtic, tant si és de dia com de nit. També és sorprenent el soroll que se sent, com petits xiulets, dels gasos escapant, forçant la sortida entre la massa fosa i viscosa.

Em va fascinar, tant veure’l de nit com de dia. I tot l’entorn, amb la lava solidificada, formant cordes. El que no m’agradava gens era caminar pels camps de lava, era incòmode i cansat.