Nord oest d'Egipte (2011)-25. Retorn al Caire, necròpolis de Guiza

Vam tornar cap al Caire pel desert, però el paisatge era molt diferent, més pla i monòton. La carretera va seguint la via del tren tota l’estona; és tren de càrrega, o al menys era així al 2011.

De Bawiti al Caire hi ha uns 380 km i tan sols vam trobar un bar on aturar-nos. Hi havia un cert trànsit, especialment camions.

Ciutat 6 d’octubre

En arribar al Caire anem a veure les piràmides, però per arribar-hi es creua la ciutat 6 d’octubre, que és una ciutat satèl·lit, situada al costat de Guiza, i forma part de la regió del Gran Caire.

Aquesta ciutat va servir com a capital de la ja desapareguda Governació del 6 d’Octubre, que es va dissoldre el 2011 (l’any en que jo vaig fer aquest viatge). Establerta com una nova ciutat al desert, acull diverses instal·lacions educatives locals i internacionals.

El que tinc apuntat és que es veien edificis alts, nous, de colors, però molts estaven inacabats; hi havia molt trànsit i vam passar pel costat d’un golf.

Aquest assentament es va establir l’any 1979, per un decret del  president egipci Anwar Sadat. Es troba a 32 km del centre del Caire i a 17 km de les piràmides de Guiza. La ciutat té una superfície total de 482 km2 i en el seu moment s’esperava que pogués tenir uns sis milions d’habitants. No sé actualment quants en té.

Va ser anunciada com la capital de la Governació del 6 d’octubre a l’abril del 2008. A l’abril del 2011, arran de la revolució, es va dissoldre la governació i es va reincorporar a la governació de Gizeh, a la qual pertanyia anteriorment.

El nom de la ciutat fa referència a la data d’inici de l’Operació Badr, el 6 d’octubre de 1973, que va iniciar la Guerra d’Octubre. Aquesta mateixa data es va escollir com el Dia de les Forces Armades d’Egipte.

Després de l’inici de la guerra civil siriana, molts refugiats sirians van fugir cap a Egipte i molts d’ells es van establir en aquesta ciutat, que actualment acull una important comunitat siriana.

Necròpolis de Guiza

Vam arribar ales portes del recinte de Guiza a l’hora de dinar. Ens vam prendre un entrepà allà mateix abans d’entrar.

Hi havia molt pocs turistes, i feia pena veure els venedors i els que passegen turistes en camell sense feina.

Tinc anotat que vaig parlar amb un noi francès que anava amb un egipci, eren cristians i m’explicaven que molts cristians havien marxat i que encara en marxarien més; tenien por dels germans musulmans, i molts militars en són. Temien que obliguessin a les dones a tapar-se i que obliguessin també a les estrangeres a tapar-se, això faria caure el turisme.

Ens deien que ara tot és culpa de la revolució, per exemple, un cotxe amb excés de càrrega, que podria ser un perill, abans se l’hi hauria posat una multa, però ara no (desembre de 2011).

La Necròpolis de Guiza es troba a l’altiplà de Guiza; formen part d’aquesta necròpolis la piràmide de Kheops, també coneguda com la Gran Piràmide, la piràmide de Khefren, la piràmide de Micerí, que és la més petita, i la Gran Esfinx.

De les tres piràmides principals es conserva el nucli, format per blocs de pedra calcària, però del seu revestiment de calcària polida o granit rosat tan sols en queden algunes restes, ja que, en el decurs del temps, aquests blocs van ser utilitzats per construir edificis a la propera ciutat del Caire.

La piràmide de Khefren tot i que sembla que és la més alta no és així; es veu més alta perquè va ser construïda en una zona més elevada de l’altiplà. La piràmide de Kheops és la més alta i voluminosa.

La necròpolis de Guiza és la més gran de l’antic Egipte, amb enterraments datats des de les primeres dinasties. A la darreria de l’Imperi Antic, durant la dinastia VI (c. 2345 aC-2171 aC),  a Guiza hi havia centenars de tombes. Va assolir la seva màxima esplendor durant la dinastia IV (2515 aC- 2400 aC), quan es van erigir les tres piràmides que hi ha aquí: la piràmide de Khufu (Kheops), la piràmide de Khafra (Khefren) i la relativament petita piràmide de Menkaura (Micerí), juntament amb altres menors, temples funeraris, temples de la vall, embarcadors i calçades processionals, i es van excavar fosses que contenien barques solars cerimonials. També va ser quan es va esculpir a la roca de l’altiplà la Gran Esfinx.

Associats a aquests monuments reials hi ha nombroses mastabes de membres de la família reial, d’altres concedides pel faraó a funcionaris i sacerdots i també alguns monuments d’èpoques posteriors relacionats amb el culte als avantpassats.

Una mastaba és una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que s’utilitzava per a enterrar-hi alts dignataris.

Les piràmides ja eren populars a l’antiguitat; a la Grècia hel·lenística la Gran Piràmide va ser esmentada per Antípater de Sidó com una de les set meravelles del món; actualment és l’unica de les set meravelles que perdura. L’any 1979, el conjunt de Memfis amb totes les necròpolis i piràmides va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, en la categoria de patrimoni cultural.

La primera capital d’Egipte, Memfis, es va fundar com un assentament a la vora del vèrtex del delta del Nil, uns quatre mil anys abans de la consolidació de l’actual capital del nou Egipte, el Caire. Va ser centre administratiu, residència de faraons i capital durant l’Imperi Antic. Des d’aquest punt fins a el Faium, en una llarga i estreta franja de la vall del Nil, hi havia la zona de les piràmides.

D’acord amb la tradició religiosa egípcia, el lloc tradicional dels enterraments era l’oest; així, la part occidental de l’alt desert es va convertir en zona funerària per a la reialesa faraònica, els cortesans, funcionaris i també pels animals sagrats. La gran necròpolis de Memfis, de la qual forma part Guiza, s’estenia al llarg de més de quaranta quilòmetres.

Quan es van construir les piràmides s’estima que la població total d’Egipte era d’uns 1,6 milions de persones, i les dues zones més poblades eren entre Luxor (antiga Tebes) i Assuan (Elefantina), i cap al nord, entre Meidum (a l’entrada d’el Faium) i fins al vèrtex del delta. En canvi, a la part de l’Egipte Mitjà hi havia menys densitat de població.

A prop dels grups piramidals de l’Imperi Antic s’hi va establir la residència reial principal i l’administració.

Una combinació de característiques geogràfiques favorables van contribuir a l’èxit cultural de la civilització de l’antic Egipte. Un dels factors rellevants va ser la fertilitat del sol, gràcies a les inundacions anuals del Nil. Aquest fenomen, antigament, tenia lloc entre els mesos de juliol i octubre a gairebé tota la vall i el delta, i assolia el seu nivell més baix entre abril i juny. El terreny, molt fèrtil, produïa aliment en abundància; aquest fet permetia que la població pogués dedicar més temps i recursos a la pràctica de diverses activitats culturals, tecnològiques i artístiques.

A la zona de les piràmides, de Dahshur a Guiza, el Nil fluïa més a prop de la riba occidental, i en la zona fronterera amb el desert hi havia llacs que conservaven l’aigua molt després que el nivell del riu baixés. Es creu que hi havia llacs als emplaçaments de piràmides com les de Saqqara, Dashur i segurament també a Guiza. Es pensa que on no hi havia llacs naturals és possible que els arquitectes de les piràmides en creessin aprofundint conques naturals.

Encara que les tres piràmides més famoses de Guiza pertanyen a la dinastia IV, la història del lloc es remunta fins a les dinasties I i II.

L’alineament de les piràmides és totalment cardinal. La línia diagonal principal del complex alinea les cantonades del costat sud-est de les tres piràmides principals (Kheops, Khefren i Micerí) a uns 43° del nord, seguint una línia perpendicular al pendent; amb aquest alineament els constructors van aconseguir que les bases de les tres piràmides estiguessin aproximadament al mateix nivell. És possible que als antics topògrafs els influís algun altre aspecte, probablement algun tema religiós.

La Gran Esfinx és al costat est del complex i mira cap a orient. Actualment, hi ha consens entre els egiptòlegs per a atribuir que el cap de la Gran Esfinx és una representació del faraó Khefren.

A més dels monuments més importants, hi ha tota una sèrie d’edificis satèl·lit més petits, com les piràmides o tombes de les reines i les piràmides de la vall.

El lloc és dividit de manera natural en dos grups situats sobre una elevació del terreny i separats per un uadi molt ample. El primer grup, el més important, és el que està format per les grans piràmides, les mastabes particulars, els temples de la vall que pertanyen a les piràmides i la Gran Esfinx, també amb els seus temples; aquestes construccions són al peu de l’altiplà. L’altre grup més petit el formen les tombes privades i és cap al sud-est, en un terreny format per petits turons.

Aquesta estructura que desentona força, era el museu de la barca de Kheops; s’hi exhibia la barca funerària de Kheops restaurada. El museu es va construir entre 1961 i 1982, molt a la vora d’on es va descobrir aquesta embarcació. Estava equipat amb tecnologia moderna per preservar la peça i es podia contemplar des de tres nivells diferents. L’any 2021 es va traslladar al Museu Egipci, on s’hi exposa també una segona barca de Kheops que va estar enterrada fins al 2012.

Amb la visita a la necròpolis de Guiza s’acabava el viatge. Un viatge molt interessant i variat, en un moment de transició pel país. El record més rellevant són els paisatges, tots els tipus de desert, i la calidesa de la seva gent.

Nord oest d'Egipte(2011)-7. El Caire, plaçaTahrir

Des de Khan Khalili vam anar caminant fins a la plaça Tahrir. Un policia ens va veure dubtar si entrar-hi o no i ens va indicar per on passar.

La plaça Tahrir es troba en l’extrem occidental de l’històric carrer Qasr al-Ayn i prop del pont Qasr al-Nil, que creua el riu Nil. Circumval·lant la plaça, hi ha el Museu Egipci, l’edifici de la seu Partit Nacional Democràtic (PND), el Mogamma, un edifici governamental, la seu de la Lliga Àrab, l’Hotel Nil i el campus de la Universitat Americana del Caire. A la plaça, hi ha una estàtua del xeic Omar Makram, erigida l’any 2003. No sé si segueix sent-hi ja que he trobat que es va renovar entre 2019 i 2020 convertint aquesta plaça històrica en una mena de museu a l’aire lliure amb monuments de l’antic Egipte. Algunes veus crítiques diuen que s’ha volgut fer desaparèixer el record del que hi va passar en el 2011.  

L’ambient a la plaça en aquell moment, finals de desembre del 2011 em recordava una mica l’ambient a la plaça Catalunya de Barcelona, amb l’acampada dels indignats o Moviment 15-M (en referència al 15 de maig del 2011). Una diferència significativa era que aquí al Caire els acampats eren majoritàriament joves i homes, no hi havia pràcticament presència femenina.

Aquella tarda la plaça em va semblar més gran que quan hi vam treure el nas el dia abans. Al voltant dels acampats hi havia paradetes de menjar i begudes, essencialment te.

Vam creuar la plaça sense problemes; ningú es va ficar amb nosaltres.

El Caire, em va semblar diferent als meus records per l’absència de turisme, però en el trànsit i els embussos de cotxes no havia canviat. Creuar al carrer sempre era una odissea i t’havies de decidir i arriscar-te, sinó, no creuaves mai. La meva estratègia en aquests casos es posar-me a la vora de gent local i aprofitar quan creuen ells.

Més tard vam anar a fer una copa al bar d’un hotel; estava molt tranquil, com si fos temporada baixa. De fet, encara que per calendari era temporada alta, la situació política feia que fos temporada baixa, amb un minse nombre de turistes.

 

Nord oest d'Egipte (2011)-6. El Caire, Khan al-Khalili

Khan el-Khalili és el famós basar del centre històric del Caire. Establert com a centre comercial durant l’època mameluca i anomenat així per un dels caravanserralls que hi havia. Des de llavors, el districte del mercat s’ha convertit en una de les principals atraccions del Caire tant per a turistes com per a egipcis. S’hi poden trobar molts artesans egipcis i tallers implicats en la producció d’artesania tradicional i records.

Ja he explicat abans que el Caire es va fundar l’any 969 com a capital del Califat Fatimita, un imperi que aleshores cobria gran part del nord d’Àfrica i parts del Llevant i l’Hejaz (una regió històrica de la península aràbiga). Jawhar al-Siqilli, el general que va conquerir Egipte per als fatimites, va rebre l’ordre de construir un gran complex palatí per allotjar els califes, la seva casa i les institucions de l’estat. Es van construir dos palaus: un a l’est (el més gran dels dos) i un a l’oest, entre els quals hi havia una plaça coneguda com a Bayn al-Qasrayn (literalment, Entre els dos palaus). On actualment hi ha el basar era originalment l’extrem sud del palau fatimita oriental, així com la ubicació del lloc d’enterrament dels califes fatimites: un mausoleu conegut com a Turbat az-Za’faraan (la Tomba del Safrà). Aquí hi havia també un palau menor conegut com al-Qasr al-Nafi’i (actualment hi ha el caravanserrall del segle XIX de Sulayman Agha al-Silahdar).

En el període fatimita el Caire era una ciutat-palau tancada al poble i habitada només per la família del califa, funcionaris estatals, regiments de l’exèrcit i altres persones necessàries per al funcionament del règim i la seva ciutat. Els primers intents d’obrir la ciutat als comerciants i altres forasters van tenir lloc al final del període fatimita, per iniciativa de poderosos visirs. Entre 1087 i 1092, Badr al-Jamali, el visir sota el califa al-Mustansir, va ampliar la ciutat i va construir les muralles i portes de pedra que encara existeixen parcialment. Al mateix temps, també va obrir la ciutat al poble comú, però la decisió es va revertir ràpidament. Entre 1121 i 1125, al-Ma’mun al-Bata’ihi, visir sota el califa al-Amir, va dur a terme moltes reformes i projectes de construcció, incloent-hi la creació d’una casa de moneda, coneguda com el Dar al-Darb, i d’una duana per a comerciants estrangers, coneguda com el Dar al-Wikala. Aquests es van situar en una ubicació central no gaire lluny de l'emplaçament actual de la madrassa del segle XV d’al-Ashraf Barsbay. Això va introduir per primera vegada el comerç exterior al cor de la ciutat.

El Caire només es va obrir definitivament a tota la població sota el govern de Saladí, que va desmantellar el califat fatimita el 1171 i va iniciar la construcció d’una nova ciutadella fortificada més al sud, fora de la ciutat emmurallada, que allotjaria els governants d’Egipte i l’administració estatal. Els antics palaus fatimites de la ciutat es van obrir per a la reurbanització. Això va posar fi a l’estatus del Caire com a ciutat palau exclusiva i va iniciar un procés pel qual la ciutat es va convertir en un centre econòmic habitat per egipcis i freqüentat per viatgers estrangers. La propera ciutat portuària, antiga capital de Fustat, que fins aleshores era el centre econòmic d’Egipte, estava en un declivi lent, i això va afavorir l’ascens del Caire.

L’eix principal del Caire era el carrer central de nord a sud conegut com la Qasaba (ara coneguda com el carrer al-Muizz), que anava entre les portes de Bab al-Futuh i Bab Zuweila i passava per Bayn al-Qasrayn. Sota els aiúbides i posteriorment els mamelucs, aquesta avinguda es va convertir en un lloc privilegiat per a la construcció de complexos religiosos, mausoleus reials i establiments comercials. Aquestes construccions solien ser patrocinades pel sultà o membres de la classe dominant. Aquí també es van desenvolupar els principals basars del Caire, que van formar la seva principal zona econòmica per al comerç internacional i posteriorment l’activitat comercial.

Un factor important en el desenvolupament del centre econòmic del Caire va ser el creixement del nombre d’institucions “waqf”, especialment durant el període mameluc. Els “waqfs” eren fundacions benèfiques sota la llei islàmica que establien la funció, les operacions i les fonts de finançament dels molts establiments religiosos i cívics construïts per l’elit governant. Les fonts de finançament sovint incloïen els ingressos de botigues designades o altres establiments comercials. Entre els primers i importants exemples d’aquesta institució al centre del Caire hi havia el complex del sultà Qalawun, construït entre 1284 i 1285, que incloïa una madrassa, un hospital i un mausoleu. Una part dels ingressos del complex provenia d’una “qaysariyya” (un mercat) que es va construir davant de la propera madrassa d’al-Salih de l’època aiúbida. Aquest “qaysariyya” va ser un exemple destacat i primerenc de les estructures comercials construïdes expressament que es van construir al Caire sota els mamelucs com a part d’un waqf. El qaysariyya de Qalawun tenia façana al carrer Qasaba, mentre que l’accés a algunes de les seves botigues era per un carreró interior que s’allunyava del carrer principal.

Al llarg dels any, l’espai al llarg de l’avinguda Qasaba es va anar reduint constantment a mesura que noves construccions l’envaïen i els espais oberts desapareixien. A mesura que el carrer principal es va saturar de botigues i es va acabar l’espai per a nous establiments, es van construir noves estructures comercials més a l’est, a prop de la mesquita al-Azhar i del santuari d’al-Hussein, on encara hi havia espai disponible. En lloc d’acollir parades mòbils de mercat muntades en espais oberts, les àrees de basar de la ciutat van ser progressivament substituïdes per estructures fixes de pedra amb espais integrats per a botigues individuals. Això va ser en part conseqüència del desig de les autoritats d’imposar un major control sobre les activitats comercials: les estructures fixes es podien comptar, gravar i regular més fàcilment que les parades improvisades que podien anar i venir.

A mesura que la ciutat es feia més densa i l’espai s'esgotava, els constructors preferien construir estructures de diversos pisos conegudes com a khan, un tipus de caravanserrall (fondes per a comerciants). Aquest tipus d’edificis es centraven al voltant d’un pati interior en peristil on els comerciants podien emmagatzemar els seus productes, mentre que els nivells superiors s’utilitzaven com a habitatges. Les seves façanes de carrer normalment tenien espais per a botigues a nivell de carrer. D’aquesta forma la zona comercial s’estenia al voltant dels khans i en l’espai entre diversos khans.

En temps del sultà Barquq (r. 1382–1399), el primer sultà mameluc de Burji, Egipte havia estat significativament afectat pels estralls de la Pesta Negra però continuava sent el centre d’una gran activitat econòmica, amb molts edificis comercials i religiosos que encara estaven en construcció en aquell moment. Durant el primer regnat de Barquq (1382–1389), Jaharkas al-Khalili va fer enderrocar el mausoleu fatimita (Turbat az-Za’faraan) per erigir un gran khan al cor de la ciutat. El khan va passar a ser conegut com a Khan al-Khalili, pel seu nom. El nom finalment va arribar a designar tot el districte.

Es diu que Al-Khalili va llençar els ossos de la família reial fatimita que hi havia al mausoleu als turons de deixalles de l’est de la ciutat.

Les elits mameluques posteriors també van construir estructures comercials a la vora i més enllà d’aquest khan. En temps del sultà Qaytbay, un dels seus emirs, Yashbak min Mahdi, va construir el Rab’ al-Badistan, un complex d’apartaments per a llogaters, just davant del Khan al-Khalili. El mateix Qaytbay va construir la Wikala (caravanserrall) del sultà Qaytbay més a l’est, prop de la mesquita al-Azhar. A finals del segle XV, el districte al voltant de Khan el-Khalili s’havia convertit en el principal centre del comerç exterior, incloent-hi la venda d’esclaus i pedres precioses.

A principis del segle XVI, el sultà al-Ghuri, l’últim sultà mameluc efectiu d’Egipte (r. 1501–1516), va modificar la disposició de tot el districte mitjançant una gran campanya de demolició i noves construccions. A més de construir el seu propi complex religiós i funerari i a prop una gran Wikala que porta el seu nom, va enderrocar el khan original construït per al-Khalili i el va reconstruir el 1511. Va ser conegut com el Khan al-Fisqiya (Khan de la Font) durant segles, fins que més tard va ser conegut com la Wikala al-Qutn (Wikala del Cotó). Al-Ghuri també va remodelar la zona adjacent en un basar conegut com el Suq al-Nabulsi, que comptava amb portes monumentals de pedra. També va intentar imposar un pla de quadrícula més regular al districte circumdant. Juntament amb les portes de pedra, aquest tipus de complex s’assemblava al que a les ciutats otomanes es coneixia com a bedesten: un mercat central on es venien els béns més preuats i que sovint tenia carrers coberts i portes tancades a la nit (similar en alguns aspectes a una qaysariyya).

És possible que la construcció d’al-Ghuri es fes imitant aquests complexos comercials de les principals ciutats otomanes, ja que era una època en què l’Imperi Otomà era el principal rival de l’estat mameluc egipci i quan els comerciants turcs eren cada cop més prominents al Caire.

El que queda actualment de l’època d’al-Ghuri és el basar al-Nabulsi i les seves dues portes de pedra ornamentades, així com la façana i l’entrada de la Wikala al-Qutn. Totes aquestes estructures es troben al llarg del carrer conegut com a Sikkat al-Badistan. La porta occidental es coneixia originalment com a Bab al-Silsila però actualment es coneix com a Bab al-Badistan, mentre que la porta oriental, davant de l’entrada de Wikala al-Qutn, es coneixia originalment com a Bab al-Nuhhas però ara també es coneix com a Bab al-Ghuri.

A partir del període mameluc, la zona de Khan al-Khalili estava formada per diversos khans o wikalas importants agrupats, amb carrers de basar entre ells. A finals del període mameluc a principis del segle XVI, hi havia 21 khans i wikalas al districte. A partir del regnat d’al-Ghuri, el districte es va associar amb comerciants turcs i durant el període otomà (després de 1517) la comunitat turca del Caire es va centrar aquí. La Wikala al-Qutn, que havia substituït l’estructura original del Khan al-Khalili, estava habitada per comerciants turcs.

Durant el període otomà, la prosperitat dels basars del Caire va fluctuar segons les condicions polítiques locals i les condicions econòmiques internacionals. Tot i que El Caire ja no era una capital imperial, continuava jugant un paper molt important en les xarxes comercials de l’Imperi Otomà. Es van continuar construint nous khans i wikales. La construcció de nous edificis comercials va començar a desplaçar-se cap a l’oest de l'avinguda Qassaba, ja que aquesta era l’única zona on encara hi havia espai per construir.

Les construccions noves eren relativament rares al segle XVI però es van fer més comunes al segle XVII. Molts edificis antics també van ser restaurats, modificats o reconstruïts, especialment durant el segle XVIII. En contrast amb el període mameluc, rarament es construïen nous complexos religiosos, però es van afegir moltes mesquites petites o zones de pregària dins d’edificis comercials existents. A finals del segle XVIII, just abans de la invasió de Napoleó, hi havia uns 39 khans i wikalas a la zona de Khan al-Khalili i els seus districtes adjacents. Un exemple tardà d’una gran wikala construïda al cor de Khan al-Khalili és la Wikala de Sulayman Agha al-Silahdar (o Wikala al-Silahdar), construïda el 1837 per substituir un khan en ruïnes de l’època mameluca. Encara es manté parcialment dempeus avui dia, just davant de Bab al-Ghuri.

El districte va patir modificacions i reurbanitzacions significatives als segles XIX i XX, juntament amb grans desenvolupaments en el teixit urbà de l’actual Caire a l’oest.

El passeig pel basar em va impressionar, no tenia res a veure amb el record que en tenia. A la zona d’artesania no hi havia gairebé ningú ni passejant ni comprant; normalment està plena de turistes, però aquell any no hi havia turistes. En canvi la part de productes per a ells, el mercat, els gremis... estava plena de gent.  Tothom era molt amable amb nosaltres, els venedors ens insistien perquè compréssim alguna cosa. Moltes joieries, botigues de roba molt vistoses i extremades, preus molt baixos, comparats amb els de Barcelona; un abric a 20 euros. També venien decoracions de Nadal.

En una plaça es venien caixes fortes, algunes molt grans. També vam veure la zona on venen maquinària.  Però el que em va impressionar més va ser la zona de la llenceria i els vestits. Roba curta i ajustada, i la llenceria vermella, molt transparent.

Davant d’un aparador de llenceria hi havia una parella jove que dubtava si entrar o no, semblaven cohibits; quan nosaltres vammarxar els vaig veure que es decidien a entrar. També em va fer gràcia veure dones grans, mirant-se els aparadors i comprant peces extremades de roba interior. Em van explicar que les dones cara enfora són discretes però que en la intimitat, en les relacions amb la parella són molt desinhibides i participatives.

Nord oest d'Egipte (2011)-5. El Caire, mesquita i madrassa al-Azhar

La darrera mesquita que vam visitar es troba a la vora del mercat de Khan Khalili, és la mesquita i madrassa Al-Azhar

La mesquita d’al-Azhar és una de les mesquites més importants del Caire des del punt de vista històric, religiós i arquitectònic. Es troba al centre de l’antiga ciutat fatimita.

La primera fundació és del període fatimita, 970-972, i en el decurs dels segles ha sofert moltes modificacions. Des de la fundació ha funcionat gairebé sempre com a centre d’ensenyament, funció que encara conserva tot i que ara aquesta activitat, que atrau estudiants d’arreu del món, s’ha desplaçat a altres edificis, i la mesquita roman principalment com a centre religiós.

Al-Azhar es va fundar com a mesquita central de la nova ciutat d’al-Qàhira (el Caire). No porta ni el nom del seu fundador, el califa al-Muïzz (952-975), ni el de Jàwhar as-Siqil·lí, el militar que va portar a terme l’establiment de la nova ciutat i de la mesquita, com seria habitual. El califa al-Muïzz va entrar al Caire en el mes de ramadà de 973 i va dirigir la pregària en aquesta mesquita acompanyat de Jàwhar.

L’any 988 es va fundar una escola a la mesquita, i des de llavors al-Azhar ha sigut un important centre d’ensenyament i no únicament religiós. Era un centre xiïta que va passar hores baixes en l’època aiúbida (sunnita) fins que els mamelucs la van tornar a impulsar i és des d’aquella època que gaudeix de renom. Els professors no rebien cap mena de salari per la seva feina, molts d’ells eren pobres o bé tenien altres mitjans de subsistència.

El 1774 l’emir Muhàmmad Abu-dh-Dhàhab va impulsar la prestigiosa biblioteca, creada ja al segle XIV.

Poc després de la construcció van començar a fer-s’hi modificacions: el 1009, el califa al-Hàkim; el 1125, el califa al-Àmir i especialment el califa al-Hàfidh (1130-1149) que va aixecar una nova galeria d’arcades al voltant del pati central.

A l’època aiúbida va perdre la condició de mesquita del divendres, que va passar a la mesquita d’al-Hàkim.

A l’època dels mamelucs es van fer modificacions importants. El 1266 el soldà Bàybars I li va retornar l’oració del divendres. També va reconstruir totalment el minaret de l’entrada. El 1303 es van fer diverses restauracions motivades pel terratrèmol que va afectar la ciutat.

A la mateixa època s’hi van afegir tres madrasses: la primera, patrocinada per Bàybars II en 1309-1310, s’ha modificat posteriorment, la segona en 1339-1340 impulsada per l’emir Aqbughà, amb el seu minaret propi. La tercera de caràcter funerari, de l’època de Jàwhar al-Qanqabaí, aixecada el 1440.

L’any 1397 el soldà Adh-Dhàhir Barquq va fer construir un nou minaret, que es va haver de refer completament dos cops, el 1424 i encara més endavant. El soldà Al-Àixraf Qàit-bay (1468-1496) va aixecar un nou minaret. En 1510 el soldà Qànsawh al-Ghawrí (1501-1516) construeix el minaret doble, que encara es conserva.

En època otomana, també es van fer modificacions a la mesquita, notablement per obra del prolífic constructor Abd-ar-Rahman Katkhudà. L’any 1753 es va fer una important ampliació de la sala d’oracions, i es va afegir una nova façana amb una doble porta. També es van fer modificacions a les façanes secundàries i finalment hi va afegir el seu propi mausoleu.

Quan vam visitar aquesta madrassa hi havia un home vestit de civil, però amb una pistola sobresortint de la butxaca que ens anava seguint per tot arreu; quan vam preguntar qui era ens van dir que era de la policia, per a la nostra seguretat.

Ens van dir que en aquesta madrassa hi ha gent de tot arreu estudiant.

 

Nord oest d'Egipte (2011)-4. El Caire: mesquita d’Ibn Tulun

Una mica més enllà hi ha una altra mesquita que vam visitar, que m’ha sigut més fàcil d’identificar per la forma dels minarets, és la Mesquita d’Ibn Tulun.

La mesquita d’Ibn Tulun està situada a la ciutat antiga, entre la ciutadella i el Nil. Pot dir-se que és la mesquita més vella de la ciutat, entre les que es conserven sense modificacions destacades. Es va construir l’any 879; la mesquita d’Amr (641) és anterior, però ha estat molt reconstruïda. També és la mesquita més gran del Caire, per la superfície de terreny que ocupa.

La va fer construir el general Àhmad ibn Tulun, el primer governador tulúnida d’Egipte; aquesta mesquita es va convertir en un referent d’Orient i en una de les més importants de l’època. L’única part que ha estat sensiblement restaurada és el mihrab, que encara manté elements originals com l’arc, els suports i la composició general.

Àhmad ibn Tulun era originari de Bagdad, però de molt jove es va traslladar a Samarra. El 868 arriba al Caire com a representant del califa al-Mútazz (866-869); va trobar aquella capital, coneguda com al-Fustat, massa limitada per a les seves tropes i va fundar un nou assentament, al-Qataï, donant entrada a la dinastia tulúnida, independent, de fet, de Bagdad.

Al-Qataï es va projectar com una gran ciutat, amb tots els seus serveis, entre els quals la mesquita, seguint un model importat de Samarra. Aquella ciutat va ser arrasada el 905, i un dels pocs elements que es va conservar va ser aquesta mesquita.

A al-Fustat hi havia l’antiga mesquita d’Amr, del 641, però ja no servia a les necessitats d’Àhmad ibn Tulun. Una inscripció fragmentària original en un dels pilars del santuari porta el text de fundació i la data d’acabament, el 879; les obres havien començat tres anys abans.

Segons una llegenda la mesquita es va construir al lloc on l’arca de Noè va tocar terra després del diluvi, tot i que la tradició més estesa situa aquest esdeveniment al mont Ararat. Al costat de la mesquita també es va aixecar un palau, que hi comunicava directament.

Una inscripció fragmentària damunt l’entrada de la mesquita es refereix a restauracions fetes pel visir fatimita Badr al-Jamalí, el 1177. El seu fill, Al-Àfdal Kutayfat, patrocinava un mihrab.

En el període fatimita, la mesquita d’Ibn Tulun era una de les quatre en les quals el califa feia les oracions del divendres, les altres eren les d’al-Azhar, al-Hàkim i Amr.

El soldà mameluc Lajin hi va fer restauracions importants entre el 1296 i 1297. En aquell moment la mesquita estava abandonada, però una llegenda explica que gràcies a haver-li proporcionat refugi quan el perseguien els seus enemics, va decidir restaurar-la. La intervenció de Lajin inclogué el minaret, la font d’ablucions nova del pati, i la cúpula de fusta damunt el mihrab principal.

Lajin va impulsar l’ensenyament de les lleis islàmiques, i fins i tot l’ensenyament de medicina. Va afegir a la mesquita una escola primària per a nois, per a l’ensenyament de l’Alcorà. També va patrocinar una font pública. D’aquestes estructures addicionals, només s’ha conservat la font d’ablucions i la cúpula del mihrab.

Al segle XIII, quan la barriada havia caigut en decadència, la mesquita d’Ibn Tulun s’utilitzava com a caravanserrall per a pelegrins nord-africans en el seu camí cap a la Meca. Durant el segle XIV, un jutge va afegir-hi dos minarets als extrems de la sala d’oració principal; un d’aquests es va enderrocar, ja que havia perdut estabilitat. Al segle XIX s’utilitzava com a fàbrica, i més tard com a manicomi.

Està construïda amb maó excepte el minaret, que és de pedra. Les arcades que integren els pòrtics estan suportades per pilars en lloc de columnes. Es diu que el motiu pel qual en lloc de columnes de pedra s’utilitzessin pilars és que la mesquita la va projectar un arquitecte cristià i no volia que la cerca de tantes columnes portés a l’espoli de les esglésies que hi havia als voltants. El cert és que el sistema constructiu amb maons era emprat habitualment a Samarra i la zona mesopotàmica i que aquest edifici està directament inspirat en aquelles construccions. Hi ha dos parells de columnes de marbre d’estil romà d’Orient que flanquegen el mihrab, l’únic material obtingut per mitjà d’espoli en aquesta mesquita.

Les fonts d’ablucions originàriament no eren dins de la mesquita, es trobaven fora, al pati (ziyada), on estaven les latrines i fins i tot un lloc per a atencions mèdiques.

La font d’ablucions coberta per una cúpula i situada en el centre del pati la va fer afegir el soldà Lajin a finals del segle XIII. Originàriament hi havia una font en el centre, amb un rellotge de sol utilitzat pel muetzí per a la crida a l’oració, però va quedar destruïda pel foc l’any 986. La font d’ablucions actual porta una inscripció amb un text alcorànic relatiu a l’obligació de les ablucions.

El minaret es troba al costat oposat a l’alquibla, a la ziyada, una mica desplaçat de l’eix del mihrab principal. És una estructura de pedra, amb una arquitectura poc usual, amb una escala exterior i una part superior d’època mameluca. Aquest minaret és tema de controvèrsia entre els historiadors; alguns l’atribueixen a l'època del soldà Lajin i d’altres a la fundació de la mesquita. No es disposa de prou informació documental per poder determinar-ne la data amb més precisió.

Se sap que Àhmad ibn Tulun va fer un minaret amb una escala exterior, una característica de l’arquitectura de Samarra. La forma del minaret està explicada per una llegenda: Ibn Tulun estava assegut amb els seus oficials i d’una manera inconscient enrotllava un tros de pergamí al voltant del seu dit. Quan algú li va preguntar què feia, va respondre sense pensar que estava planejant la forma del minaret.

El minaret comença amb un cos de planta quadrada, més estret a la part central, amb l’escala exterior. Té uns finestrals dobles a cada costat. Més amunt, es torna a circular i acaba amb un cos de doble alçada amb cúpula, d’un estil inconfusiblement de l’època de Lajin. A Samarra, hi ha minarets que tenen l’escala exterior, però es construeixen de maó i són totalment circulars.

Els historiadors troben arguments a favor d’atribuir tota l’estructura a Lajin. Un dels arguments és que el minaret es va fer amb pedra mentre la resta de la mesquita és de maó. Una altra raó és que el pont que el comunica amb la mesquita té una connexió estranya, bloquejant una de les finestres, un error estètic que no hauria estat comès per l’arquitecte tulúnida. L’estil d'aquest pont, amb un arc de ferradura andalusí, i el dels dobles arcs al mateix minaret, s’atribueixen a finals del segle XIII, també la part superior amb una petita cúpula. A més, l’obra mostra un sistema constructiu unitari.

Ara bé, un viatger del segle X va dir que el minaret d’aquesta mesquita era de pedra. L’estil del pont i els arcs del minaret són efectivament tardans, d’un estil que es troba en la primera arquitectura mameluca. El pont no seria original i els arcs del minaret, que no tenen cap funció estructural, tampoc; formarien part d’una restauració plantejada amb pedra nova, en altres paraules, la restauració de Lajin.

El fet que el minaret s’aixequés de pedra no descarta que sigui l’original, almenys parcialment. A Egipte, a diferència de Mesopotàmia, els artesans feien construccions de pedra des de molt antic, i no és sorprenent que disposessin de la tècnica suficient per a aixecar un minaret de pedra. A més, tractant-se d’una estructura de pedra sòlida, sense una escala interior, és improbable que pogués tenir una vida curta. Si s’hagués enderrocat, els historiadors ho haurien esmentat, com ho van fer amb la destrucció de la font d’ablucions originària.

Els constructors medievals moltes vegades feien afegits a construccions anteriors; si Lajin hagués reconstruït totalment el minaret, hauria fet una construcció mameluca. El fet que es deixés l’escala exterior és un argument a favor de la supervivència de l’estructura original.

També destaquen que al conjunt li falten les proporcions harmonioses pròpies d’un edifici mameluc. La forma de la part superior, aliena a la resta de l’estructura, suggereix que el minaret que es veu actualment no es va fer en el mateix temps.

La mesquita d’Ibn Tulun té sis mihrabs que daten de diversos períodes. El principal, al mig de l’alquibla, és també el més gran. Té decoració d’estuc. Interiorment fou refet pel soldà Lajin; aquest mihrab és l'únic amb nínxol, els altres cinc són plans. N’hi ha un de petit a l’alquibla, del primer període mameluc, de manera que és possible que també sigui de l’època del soldà Lajin.

El nínxol d’oració més notable és el d’al-Àfdal Xahanxah, un visir del califa fatimita al-Mustansir. Està decorat en estuc i porta una inscripció en escriptura cúfica decorada amb una referència històrica al califa que el patrocinava. El que es veu és una còpia; l’original és al Museu Islàmic del Caire.

Al santuari, prop del pati, hi ha una plataforma de fusta amb columnes de marbre. És la dikka i s’utilitza per a recitacions alcoràniques, cants i crides a l’oració dins de la mesquita. Gairebé totes les mesquites posteriors tenen aquest element.

Un fris de fusta amb inscripcions alcoràniques ces troba al voltant de tota la mesquita, sota el sostre, en escriptura cúfica senzilla. Una tradició diu que aquesta fusta procedeix de l’arca de Noè, que es va aturar aquí; segons altres fonts, Ibn Tulun la va portar al Caire des d’Ararat.

A l’època medieval, es van construir algunes cases adossades als murs exteriors de la mesquita. La major part es van enderrocar el 1928, però se’n van deixar intactes dues de les més antigues. Originàriament eren dues estructures independents, però més endavant es va unir. Ara aquestes cases allotgen el Museu Gayer-Anderson, el general britànic que hi va viure fins al 1942.