Khan el-Khalili és el famós basar del centre històric del
Caire. Establert com a centre comercial durant l’època mameluca i anomenat així
per un dels caravanserralls que hi havia. Des de llavors, el districte del
mercat s’ha convertit en una de les principals atraccions del Caire tant per a
turistes com per a egipcis. S’hi poden trobar molts artesans egipcis i tallers
implicats en la producció d’artesania tradicional i records.
Ja he explicat abans que el Caire es va fundar l’any 969 com a
capital del Califat Fatimita, un imperi que aleshores cobria gran part del nord
d’Àfrica i parts del Llevant i l’Hejaz (una regió històrica de la península
aràbiga). Jawhar al-Siqilli, el general que va conquerir Egipte per als
fatimites, va rebre l’ordre de construir un gran complex palatí per allotjar
els califes, la seva casa i les institucions de l’estat. Es van construir dos
palaus: un a l’est (el més gran dels dos) i un a l’oest, entre els quals hi
havia una plaça coneguda com a Bayn al-Qasrayn (literalment, Entre els dos
palaus). On actualment hi ha el basar era originalment l’extrem sud del palau
fatimita oriental, així com la ubicació del lloc d’enterrament dels califes
fatimites: un mausoleu conegut com a Turbat az-Za’faraan (la Tomba del Safrà).
Aquí hi havia també un palau menor conegut com al-Qasr al-Nafi’i (actualment hi
ha el caravanserrall del segle XIX de Sulayman Agha al-Silahdar).
En el període fatimita el Caire era una ciutat-palau tancada al
poble i habitada només per la família del califa, funcionaris estatals,
regiments de l’exèrcit i altres persones necessàries per al funcionament del
règim i la seva ciutat. Els primers intents d’obrir la ciutat als comerciants i
altres forasters van tenir lloc al final del període fatimita, per iniciativa
de poderosos visirs. Entre 1087 i 1092, Badr al-Jamali, el visir sota el califa
al-Mustansir, va ampliar la ciutat i va construir les muralles i portes de
pedra que encara existeixen parcialment. Al mateix temps, també va obrir la
ciutat al poble comú, però la decisió es va revertir ràpidament. Entre 1121 i
1125, al-Ma’mun al-Bata’ihi, visir sota el califa al-Amir, va dur a terme
moltes reformes i projectes de construcció, incloent-hi la creació d’una casa
de moneda, coneguda com el Dar al-Darb, i d’una duana per a comerciants
estrangers, coneguda com el Dar al-Wikala. Aquests es van situar en una
ubicació central no gaire lluny de l'emplaçament actual de la madrassa del
segle XV d’al-Ashraf Barsbay. Això va introduir per primera vegada el comerç
exterior al cor de la ciutat.
El Caire només es va obrir definitivament a tota la població
sota el govern de Saladí, que va desmantellar el califat fatimita el 1171 i va
iniciar la construcció d’una nova ciutadella fortificada més al sud, fora de la
ciutat emmurallada, que allotjaria els governants d’Egipte i l’administració
estatal. Els antics palaus fatimites de la ciutat es van obrir per a la
reurbanització. Això va posar fi a l’estatus del Caire com a ciutat palau
exclusiva i va iniciar un procés pel qual la ciutat es va convertir en un
centre econòmic habitat per egipcis i freqüentat per viatgers estrangers. La
propera ciutat portuària, antiga capital de Fustat, que fins aleshores era el
centre econòmic d’Egipte, estava en un declivi lent, i això va afavorir
l’ascens del Caire.
L’eix principal del Caire era el carrer central de nord a sud
conegut com la Qasaba (ara coneguda com el carrer al-Muizz), que anava entre
les portes de Bab al-Futuh i Bab Zuweila i passava per Bayn al-Qasrayn. Sota
els aiúbides i posteriorment els mamelucs, aquesta avinguda es va convertir en
un lloc privilegiat per a la construcció de complexos religiosos, mausoleus
reials i establiments comercials. Aquestes construccions solien ser
patrocinades pel sultà o membres de la classe dominant. Aquí també es van
desenvolupar els principals basars del Caire, que van formar la seva principal
zona econòmica per al comerç internacional i posteriorment l’activitat
comercial.
Un factor important en el desenvolupament del centre econòmic
del Caire va ser el creixement del nombre d’institucions “waqf”, especialment
durant el període mameluc. Els “waqfs” eren fundacions benèfiques sota la llei
islàmica que establien la funció, les operacions i les fonts de finançament
dels molts establiments religiosos i cívics construïts per l’elit governant.
Les fonts de finançament sovint incloïen els ingressos de botigues designades o
altres establiments comercials. Entre els primers i importants exemples
d’aquesta institució al centre del Caire hi havia el complex del sultà Qalawun,
construït entre 1284 i 1285, que incloïa una madrassa, un hospital i un
mausoleu. Una part dels ingressos del complex provenia d’una “qaysariyya” (un
mercat) que es va construir davant de la propera madrassa d’al-Salih de l’època
aiúbida. Aquest “qaysariyya” va ser un exemple destacat i primerenc de les
estructures comercials construïdes expressament que es van construir al Caire
sota els mamelucs com a part d’un waqf. El qaysariyya de Qalawun tenia façana
al carrer Qasaba, mentre que l’accés a algunes de les seves botigues era per un
carreró interior que s’allunyava del carrer principal.
Al llarg dels any, l’espai al llarg de l’avinguda Qasaba es va
anar reduint constantment a mesura que noves construccions l’envaïen i els
espais oberts desapareixien. A mesura que el carrer principal es va saturar de
botigues i es va acabar l’espai per a nous establiments, es van construir noves
estructures comercials més a l’est, a prop de la mesquita al-Azhar i del
santuari d’al-Hussein, on encara hi havia espai disponible. En lloc d’acollir
parades mòbils de mercat muntades en espais oberts, les àrees de basar de la
ciutat van ser progressivament substituïdes per estructures fixes de pedra amb
espais integrats per a botigues individuals. Això va ser en part conseqüència
del desig de les autoritats d’imposar un major control sobre les activitats
comercials: les estructures fixes es podien comptar, gravar i regular més
fàcilment que les parades improvisades que podien anar i venir.
A mesura que la ciutat es feia més densa i l’espai s'esgotava,
els constructors preferien construir estructures de diversos pisos conegudes
com a khan, un tipus de caravanserrall (fondes per a comerciants). Aquest tipus
d’edificis es centraven al voltant d’un pati interior en peristil on els
comerciants podien emmagatzemar els seus productes, mentre que els nivells
superiors s’utilitzaven com a habitatges. Les seves façanes de carrer
normalment tenien espais per a botigues a nivell de carrer. D’aquesta forma la
zona comercial s’estenia al voltant dels khans i en l’espai entre diversos
khans.
En temps del sultà Barquq (r. 1382–1399), el primer sultà
mameluc de Burji, Egipte havia estat significativament afectat pels estralls de
la Pesta Negra però continuava sent el centre d’una gran activitat econòmica,
amb molts edificis comercials i religiosos que encara estaven en construcció en
aquell moment. Durant el primer regnat de Barquq (1382–1389), Jaharkas
al-Khalili va fer enderrocar el mausoleu fatimita (Turbat az-Za’faraan) per
erigir un gran khan al cor de la ciutat. El khan va passar a ser conegut com a
Khan al-Khalili, pel seu nom. El nom finalment va arribar a designar tot el
districte.
Es diu que Al-Khalili va llençar els ossos de la família reial
fatimita que hi havia al mausoleu als turons de deixalles de l’est de la
ciutat.
Les elits mameluques posteriors també van construir estructures
comercials a la vora i més enllà d’aquest khan. En temps del sultà Qaytbay, un
dels seus emirs, Yashbak min Mahdi, va construir el Rab’ al-Badistan, un
complex d’apartaments per a llogaters, just davant del Khan al-Khalili. El
mateix Qaytbay va construir la Wikala (caravanserrall) del sultà Qaytbay més a
l’est, prop de la mesquita al-Azhar. A finals del segle XV, el districte al
voltant de Khan el-Khalili s’havia convertit en el principal centre del comerç
exterior, incloent-hi la venda d’esclaus i pedres precioses.
A principis del segle XVI, el sultà al-Ghuri, l’últim sultà
mameluc efectiu d’Egipte (r. 1501–1516), va modificar la disposició de tot el
districte mitjançant una gran campanya de demolició i noves construccions. A
més de construir el seu propi complex religiós i funerari i a prop una gran
Wikala que porta el seu nom, va enderrocar el khan original construït per
al-Khalili i el va reconstruir el 1511. Va ser conegut com el Khan al-Fisqiya
(Khan de la Font) durant segles, fins que més tard va ser conegut com la Wikala
al-Qutn (Wikala del Cotó). Al-Ghuri també va remodelar la zona adjacent en un basar
conegut com el Suq al-Nabulsi, que comptava amb portes monumentals de pedra.
També va intentar imposar un pla de quadrícula més regular al districte
circumdant. Juntament amb les portes de pedra, aquest tipus de complex s’assemblava
al que a les ciutats otomanes es coneixia com a bedesten: un mercat central on
es venien els béns més preuats i que sovint tenia carrers coberts i portes
tancades a la nit (similar en alguns aspectes a una qaysariyya).
És possible que la construcció d’al-Ghuri es fes imitant
aquests complexos comercials de les principals ciutats otomanes, ja que era una
època en què l’Imperi Otomà era el principal rival de l’estat mameluc egipci i
quan els comerciants turcs eren cada cop més prominents al Caire.
El que queda actualment de l’època d’al-Ghuri és el basar
al-Nabulsi i les seves dues portes de pedra ornamentades, així com la façana i
l’entrada de la Wikala al-Qutn. Totes aquestes estructures es troben al llarg
del carrer conegut com a Sikkat al-Badistan. La porta occidental es coneixia
originalment com a Bab al-Silsila però actualment es coneix com a Bab
al-Badistan, mentre que la porta oriental, davant de l’entrada de Wikala
al-Qutn, es coneixia originalment com a Bab al-Nuhhas però ara també es coneix
com a Bab al-Ghuri.
A partir del període mameluc, la zona de Khan al-Khalili estava
formada per diversos khans o wikalas importants agrupats, amb carrers de basar
entre ells. A finals del període mameluc a principis del segle XVI, hi havia 21
khans i wikalas al districte. A partir del regnat d’al-Ghuri, el districte es
va associar amb comerciants turcs i durant el període otomà (després de 1517)
la comunitat turca del Caire es va centrar aquí. La Wikala al-Qutn, que havia
substituït l’estructura original del Khan al-Khalili, estava habitada per
comerciants turcs.
Durant el període otomà, la prosperitat dels basars del Caire
va fluctuar segons les condicions polítiques locals i les condicions
econòmiques internacionals. Tot i que El Caire ja no era una capital imperial,
continuava jugant un paper molt important en les xarxes comercials de l’Imperi
Otomà. Es van continuar construint nous khans i wikales. La construcció de nous
edificis comercials va començar a desplaçar-se cap a l’oest de l'avinguda
Qassaba, ja que aquesta era l’única zona on encara hi havia espai per
construir.
Les construccions noves eren relativament rares al segle XVI
però es van fer més comunes al segle XVII. Molts edificis antics també van ser
restaurats, modificats o reconstruïts, especialment durant el segle XVIII. En
contrast amb el període mameluc, rarament es construïen nous complexos
religiosos, però es van afegir moltes mesquites petites o zones de pregària
dins d’edificis comercials existents. A finals del segle XVIII, just abans de
la invasió de Napoleó, hi havia uns 39 khans i wikalas a la zona de Khan
al-Khalili i els seus districtes adjacents. Un exemple tardà d’una gran wikala
construïda al cor de Khan al-Khalili és la Wikala de Sulayman Agha al-Silahdar
(o Wikala al-Silahdar), construïda el 1837 per substituir un khan en ruïnes de
l’època mameluca. Encara es manté parcialment dempeus avui dia, just davant de
Bab al-Ghuri.
El districte va patir modificacions i reurbanitzacions
significatives als segles XIX i XX, juntament amb grans desenvolupaments en el
teixit urbà de l’actual Caire a l’oest.
El passeig pel basar em va impressionar, no tenia res a veure
amb el record que en tenia. A la zona d’artesania no hi havia gairebé ningú ni
passejant ni comprant; normalment està plena de turistes, però aquell any no hi
havia turistes. En canvi la part de productes per a ells, el mercat, els
gremis... estava plena de gent. Tothom
era molt amable amb nosaltres, els venedors ens insistien perquè compréssim
alguna cosa. Moltes joieries, botigues de roba molt vistoses i extremades,
preus molt baixos, comparats amb els de Barcelona; un abric a 20 euros. També
venien decoracions de Nadal.
En una plaça es venien caixes fortes, algunes molt grans. També
vam veure la zona on venen maquinària.
Però el que em va impressionar més va ser la zona de la llenceria i els
vestits. Roba curta i ajustada, i la llenceria vermella, molt transparent.
Davant d’un aparador de llenceria hi havia una parella jove que
dubtava si entrar o no, semblaven cohibits; quan nosaltres vammarxar els vaig
veure que es decidien a entrar. També em va fer gràcia veure dones grans,
mirant-se els aparadors i comprant peces extremades de roba interior. Em van
explicar que les dones cara enfora són discretes però que en la intimitat, en
les relacions amb la parella són molt desinhibides i participatives.
