07 d’agost 2023

Letònia. Parc Nacional de Gauja. Coves de Gutmanis.

Avui anem cap al Parc Nacional de Gauja; aquest parc és el més gran i més antic de Letònia. S’estén des de Sigulda fins a Cēsis i compren la vall del riu Gauja. Venint de Riga ens aturem a Sigulda, que és la porta d’accés al parc nacional.

El riu gauja és un dels més llargs de Letònia. Neix a la vora de Cēsis, i té un recorregut més o menys en forma de U: va cap a l’est, després cap al nord, prop de la frontera amb Estònia, i retorna cap al sud-oest, desembocant al nord de Riga.

El riu ha creat una de les valls més fondes del país, amb penya-segats de prop de 90 metres. Es va declarar parc nacional en el 1973. Gauja era el nom d’un explorador letó.

En aquest parc hi ha alguns castells del segle XIII, com el de Sigulda i el de Turaida.

El parc té una bona extensió de bosc, és el bosc de Vidzeme.

La vall es caracteritza per les coves, sent la més gran la de Gutmanala.

En el parc hi ha uns 500 monuments amb importància històrica i cultural; castells de diferents estils, esglésies, cases senyorials, molins d’aigua, molins de vent, monuments artístics o culturals, restes arqueològiques. Al llarg del riu hi ha les restes de 19 antics castells, 6 castells medievals, tres pobles: Straupe, Sigulda i Cēsis.

El primer que trobem quan comencem la nostra caminada és la cova de Gutmanis que es troba a la riba del riu Gauja, en el parc nacional de Sigulda. Diuen que és la cova més fonda dels països bàltics, amb 19 m de fondària.

Aquesta cova està relacionada amb moltes llegendes dels livonians. Una de les històries és la  Rosa de Turaida.

La llegenda explica que a la primavera del 1601 quan va haver-hi les  guerres entre Polònia i Suècia, l’exercit suec va ocupar el castell de Turaida. Després de la batalla, l’encarregat del registre del castell, Greif, va trobar entre els cadàvers una nena de poques setmanes. La va acollir i criar com si fos una filla. Com que era el mes de maig la va anomenar Maija. Amb el pas dels anys es va convertir en una jove molt bonica i per això l’anomenaven la Rosa de Turaida.

A l’altra banda del riu Gauja hi havia el castell de Sigulda i el seu jardiner,  Victor Hail es va prometre amb la Rosa de Turaida i a les tardes es trobaven els dos joves en aquesta cova.

Un desertor polonès, Jakubovsky, volia casar-se amb la noia però ella el va rebutjar. Això va enfurismar a Jakubovksy i va voler prendre-la per la força amb un engany. Va enviar a un amic a portar un missatge fals a la noia; el missatge pretenia ser del seu promès citant-la al mateix lloc de sempre, a la cova, però a diferent hora. 

La noia no es va adonar del parany fins que era massa tard. O sigui que va decidir que era millor morir que caure en mans d’aquell home. La noia duia un mocador de seda vermell regal del seu promès. Li va dir a Jacubovky que aquell mocador tenia poders màgics i que era impossible de tallar. Li va oferir el mocador a canvi de que la deixés lliure. El va encoratjar a provar si era cert que no el podia tallar amb l’espasa. Es va posar el mocador al coll i va insistir en que intentés tallar-li el coll i veuria com el mocador la protegia. Jakubovsky va dubtar però davant de la insistència de la noia va atacar el seu coll amb l’espasa i evidentment la noia va morir. Jakubovky, tement el càstig que li infringirien va anar al bosc i es va penjar.

Aquell vespre quan el promès Victor va anar a la cova i va trobar el cos sense vida de la noia amb clara evidencia d’haver sigut assassinada, va anar fins al castell de Turaida a demanar ajuda. Però amb les presses va perdre la seva destral que va quedar prop del cos de la noia. 

O sigui que el van acusar de l’assassinat i condemnat a mort. Ara be, l’amic de l’assassí que ho havia vist tot va explicar el que havia succeït i Victor va ser absolt i Maija va ser enterrada al cementiri de l’església de Turaida.

Durant força temps es va creure que tot això era una llegenda, però a mitjans del segle XIX es van trobar uns arxius de la cort a Vidzeme i hi havia la transcripció de l’assassinat de Maija a la cova de Gutman, i la data era l’agost de 1620.

Al costat de la cova gran, la de Rosa, n’hi ha una més petita, és la cova del promès, Víctor. Diuen que ell va obrir aquesta cova perquè ella el pogués veure mentre treballava en els jardins del castell de Sigulda.

Una altra llegenda considera que les aigües del brollador que hi ha a l’interior de la cova són les llàgrimes de l’esposa del cabdill Liv, Rindaugs. Segons la història que s’explica era infidel al marit i per això la va enterrar a la riba del riu gauja. La dona sentint-se culpable i angoixada no parava de plorar; les seves llàgrimes van crear el riu que va erosionar la roca creant la cova. Les aigües que brollen l’interior de la cova diuen que tenen propietats guaridores.

I encara una altra història, aquesta relacionada amb el nom de la cova, parla de que aquí hi vivia un home que feia servir l’aigua del brollador per guarir a la gent i que probablement el nom ve de que “Gut mann” en alemany vol dir bon home.

Aquesta cova havia sigut un lloc de culte fins al segle XIX; la gent venia aquí a fer ofrenes a les divinitats. Sigui per que era lloc de culte, per les llegendes, o altres raons que desconec, aquesta cova és una de les atraccions més importants i més antiga de Letònia.

A les parets de la cova s’hi poden veure inscripcions del segle XVII. Al llarg dels segles els visitants de la cova hi ha anat deixant inscripcions, inicials, dates, escuts d’armes o noms de personalitats. Sembla que a l’entrada de la cova s’hi instal·laven artesans, proveïts amb les eines adients per gravar a la roca i escales per enfilar-se. Els visitants que volien podien encarregar un gravat i el lloc on el volien posar.

És impressionant veure tots aquests gravats. Actualment la cova és un recinte protegit i està prohibit gravar res a les parets

Vam continuar per la vall de Vikmeste, passejant pel bosc; era un dia de pluja intermitent i el bosc humit, amb molta molsa. El riu Vikmeste és un aflont del gauja i marcava la separació entre les terres de Turaida i de Krimulda.