Letònia. Parc Nacional de Gauja: castell de Turaida.

Al final del recorregut arribem a Turaida. En diuen el castell de Turaida, però és més que un castell. S’ha de pagar entrada per accedir al recinte del que anomenen museu-reserva que vol donar a conèixer i preservar la cultura del poble livonià.

És un espai molt extens, que si hi he entès be, correspon al que era la finca de Turaida, que era molt més que el castell de Turaida. 

Hi ha una pista àmplia que porta cap al castell i a mig camí es pot veure l’església. Quan vam passar per davant estaven fent missa i en tornar del castell seguia tota la gent allà pel que no vam poder-hi entrar. 

Al fons de tot hi ha el castell; està força en runes, però hi ha alguns espais restaurats i en les diferents sales, inclosa la torre, es poden veure diferents exposicions explicatives de la historia d’aquest recinte emmurallat.

Per una altra banda d’aquest recinte es poden anar visitant diferents cases cadascuna d’elles té una exposició al seu interior, relacionada amb l’ús que se’n feia d’aquella construcció.

També hi ha a l’aire lliure una part dedicada a escultures. Aquesta zona no la vaig anar a veure. No vaig tenir prou temps, i a més el dia no acompanyava gens; plovia de forma intermitent però en alguns moments amb xàfecs intensos. 

Quan estàvem al castell ens va enganxar un d’aquests xàfecs. Vam haver d’esperar una mica amagats en un racó, mig protegits de la pluja abans de sortir de nou... No va servir de gaire, al cap de poc em vaig tornar a remullar.

Turaida es pot traduir com “jardí de Déu”. El màxim esplendor de la cultura livoniana es va assolir en el segle XI; aquesta cultura es va desenvolupar especialment a la riba del riu gauja, a la regió on es troben els castells de Turaida, Sigulda i Krimulda.

A finals del segle XII el territori ocupat pels livonians del gauja tenia una extensió d’uns 1000 m²; hi havia diversos castells amb els seus districtes o barris associats. Cada districte estava governat per l’ancià del castell. Aquests castells eren fortaleses de fusta i al seu interior hi vivien comerciants i artesans, però la major part de la gent vivia en pobles.

Els livonians en aquell temps es dedicaven a l’agricultura i a la ramaderia. També criaven abelles i feien servir la mel tant en la cuina com per medicaments. 

Les restes arqueològiques trobades indiquen que s’havia desenvolupat molt a nivell artesanal. 

Un dels oficis que es va desenvolupar amb gran èxit va ser el de ferrer; els livonians sabien extreure el ferro dels minerals de la regió i també treballar-lo. La plata, coure i estany els importaven. Eren molt bons en joieria, especialment en bronze i plata.

A partir del segle XI van començar a utilitzar el torn de terrissaire i la fabricació de peces terrissa es va tornar habitual. Abans d’aquesta època es feien recipients en guixa i fets a ma. També es dedicaven al tèxtil, utilitzaven telers on les dones fabricaven cintes i cinturons.

Els livonians, a l’igual que altres pobles bàltics, a finals del segle XII eren animistes, és a dir que les seves divinitats es trobaven a la natura: arbres sagrats, pedres, coves, turons.... En aquella mateixa època a Europa eren cristians i com ja he dit en altres llocs, consideraven als habitants d’aquestes terres pagans i calia convertir-los.

A començaments del segle XIII van arribar els primers missioners catòlics a Livònia juntament amb mercaders alemanys. Segons les cròniques, el primer bateig que es va celebrar a Livònia va ser l’any 1191, quan Kaupo, el sobirà dels livonians de  Turaida es va convertir al cristianisme i amb ell entenc que bona part de la població. No obstant, durant uns quants segles els livonians tot i estar batejats continuaven mantenint també les seves antigues creences.

Com que els habitants es resistien a ser cristians, es van organitzar les croades per sotmetre’ls. L’any 1202 es va crear l’organització militar dels germans de l’espasa i durant el segle XIII van lluitar per sotmetre als pobles bàltics. Això va comportar que els governants locals perdessin el seu poder i les fortaleses de fusta dels livonians, com la de Turaida,  van ser destruïdes.

L’orde dels germans de l’espasa després va ser l’orde livonià, una branca de l’orde teutònic.  

Això va fer que el nombre de livonians del gauja, com es coneixia a la població d’aquí,  disminuís. A començaments del segle XVI i al llarg del XVII els pobles bàltics, com els livonians van anar desapareixent, tot i que a la regió de Turaida es conserven molts vestigis del que era la cultura dels livonians del gauja.

La construcció del castell es va iniciar l’any 1214, per ordre del bisbe de Riga, en el lloc on anteriorment hi havia el baluard de fusta dels livonians. A l'edat mitjana aquest era un dels castells amb major importància econòmica de l’arquebisbat. Era la residencia del governador del districte i també fortalesa militar. L’arquebisbe de Riga s’allotjava aquí quan sortia de la capital. En un document papal del 1255 s’afirma que aquest castell és propietat de l’arquebisbe de Riga i destaca la seva importància en comparació amb els altres castells.

A finals del segle XIII hi va haver un conflicte armat entre l’arquebisbat de Riga i els germans de l’orde livonià. Al març del 1298 les forces de l'orde livonià van assetjar el castell de Turaida on residia l'arquebisbe de Riga. La batalla va durar vuit dies i al final l’arquebisbe es va rendir. Va haver de cedir totes propietats de l’arquebisbat, inclòs aquest castell, a l’orde livonià. A l’arquebisbe el van empresonar.

En el segle XIV l’arquebisbe de Riga residia principalment a Roma, però les seves propietats i el castell de Turaida seguien en possessió o sota control de l’orde livonià.

Com que les relacions entre l’arquebisbat de Riga i els de l’orde livonià no milloraven l’arquebisbe va demanar ajuda al govern suec, en el 1478. No va servir de res l’aliança amb suècia ja que l’arquebisbe va ser detingut i empresonat.

I la historia va continuar així bastants anys, el castell pertanyia de forma alternada a l’orde livonià i a l’arquebisbat de Riga. L’any 1490 va quedar en mans de l’arquebisbe. Al llarg del segle XVI diversos arquebisbes van viure en aquest castell, però la pau amb els cavallers livonians no va durar gaire.

Durant la guerra de Livònia, en el 1566, l’arquebisbat es va secularitzar i el castell va passar a mans de l’antic batlle del bisbat de Tartu, Kruse.

A l’igual que anteriorment s’havien disputat el territori els grups religiosos, orde livonià i arquebisbat de Riga, ara van ser laics els que es disputaven la propietat.

Kruse havia col·laborat anteriorment amb els russos, pel que es temia que els hi pogués cedir el castell de Turaida. Així que Biering, per ordre del seu cap, va expulsar a Kruse dels dominis i va ser nomenat governador de Turaida. Però Kruse va aconseguir recuperar-lo i el va conservar-lo fins al 1585.

Fins al 1625 va seguir canviant de mans, en aquest any va passar a estar sota control suec. Amb tots aquests conflictes a començaments del segle XVII el castell havia sofert molts danys i calia reparar-lo i es van introduir millores. Va ser l’any 1652 que van vendre el castell a la família Budberg que el va mantenir fins al 1818, tot i que pel mig l’administrador del districte els hi van disputar la propietat sense èxit.

L’any 1776 hi va haver un incendi que va cremar moltes estructures en fusta que ja no es van renovar. Havia perdut importància a nivell militar i en anar passant de ma en ma, es va anar deteriorant. Poc a poc es van anar construint noves estructures a l’exterior de la muralla.

La muralla tenia torres de defensa, però en el segle XIV i XV es van fer modificacions en el sistema de defensa per adaptar-se al nou armament que s’utilitzava a Europa, les armes de foc. En el segle XVII, quan estava sota el govern de Suècia, es van incorporar noves construccions i es van reformar algunes de les antigues. Es va construir una plataforma pels canons, un sauna i estables.

En el 1818 el baró Campenhausen, que ja era propietari d’una altra finca,  va comprar Turaida, i aquesta família ho va conservar fins a l’any 1907; llavors ho va heretar Staël von Holstein.

Després de la primera guerra mundial, en el 1920, a resultes de la reforma agrària, el castell i tota la finca de Turaida passen a ser propietat de l’estat, tot i que la família  Staël von Holstein en conserva una part.

En el segle XIX un grup d’historiadors alemanys bàltics van centrar la seva atenció en la història del castell i en el 1924 Turaida va entrar a formar part del patrimoni que cal protegir. Llegeixo que no va ser  fins a mitjans del segle XX que es va començar a fer una investigació rigorosa i sistemàtica sobre la historia i és quan es va iniciar la protecció de les seves estructures de l’època medieval.

El castell de Turaida va ser un important centre econòmic. Si ho he entès be, aquí es recollien i es guardaven els impostos recaptats. Així que a més de la fortalesa es va anar formant el barri del castell i el que va acabar sent la finca de Turaida.

La primera informació escrita que hi ha sobre la finca, el castell,  els edificis auxiliars i el terreny, és una auditoria realitzada pels polonesos l’any 1582. En una altra auditoria del 1590  s’indica que prop de l’ajuntament de Turaida hi havia una finca que es basava en honoraris i servitud en tot el barri del castell.

En el segle XIX la finca era molt pròspera i un important centre econòmic i quan a començaments del segle XX la van heretar els von Holstein van modernitzar-la, construint una serradora, un forn de calç i una sèrie d'estanys. Però va venir la reforma agrària de la dècada de 1920 i els von Holstein va conservar tan sols una part de les terres i els edificis,  la resta la van dividir entre 106 nous agricultors. 

L’any 1939 quan els alemanys van marxar de Letònia, els von Holstein també ho van fer i la finca va quedar en mans de l’estat.

L'església de Turaida és una de les esglésies de fusta més antigues de Letònia; va ser construïda en el 1750. L'església està situada en un petit turó i les excavacions arqueològiques indiquen que aquí hi havia hagut anteriorment almenys dues esglésies. Aquest turó també s’havia utilitzat com a lloc d'enterrament.

A principis del segle XVIII, després de la gran guerra del nord, moltes esglésies de la regió de Vidzeme, inclosa la de Turaida, havien quedat destruïdes. Per això, en acabar la guerra es va iniciar la construcció de la nova església. Els pagesos estaven obligats a contribuir en les tasques per la construcció, portant troncs, sorra i pedres per fer els fonaments. La construcció la van realitzar  artesans locals, fent servir les tècniques de construcció tradicionals de la regió. 

L’església es va construir en un turó prop del castell, en fusta. Va ser consagrada el 28 de gener de 1750, i el propietari de Turaida, Otto Friedrich von Budberg, va regalar els canelobres per la nova església, que son els que encara es poden veure sobre l’altar. Aquesta església no ha sofert masses canvis amb el pas dels anys tot i que sí que s’ha hagut de reparar ja que la fusta amb el clima d’aquesta regió es fa malbé. L'any 1926 es va celebrar el 175è aniversari de l'església de Turaida i per l’ocasió es va realitzar una reforma de l'església.

L'església de Turaida tenia la seva pròpia congregació, que s’hi va establir en el 1589 i aquesta congregació evangèlica va existir fins al 1947.

En les investigacions que es van dur a terme per fer la restauració es va poder veure les tècniques que havien fet servir els artesans i els materials emprats; feien servir escorça de bedoll com a material aïllant, la pintura emprada en la façana s’havia fabricat a partir d’una pasta de farina de sègol a la que s’hi havia afegit el pigment.

El turó on es troba l’església és un dels punts més alts de la propietat. L’antic cementiri estava al costat; s’ha descobert que ja s’hi feien enterraments en el segle XIII. L’any 1772, l’emperadriu de Rússia va prohibir els cementiris al costat de les esglésies i així és com poc a poc va anar desapareixent. En aquesta església hi ha la tomba de la Rosa de Turaida, Maija Greif (1601-1620).

Pel cantó de darrera de l’església sobre el turó, o en un terreny més o menys ondulat, s’hi poden veure diferents escultures. Si no estic confosa és el Folk Song Hill i Folk Song Gardens, el turó i el jardí de la música popular. Van treballar en el projecte escultors, arquitectes i paisatgistes. La idea era crear un jardí i un paisatge amb escultures que estéssin en harmonia amb l’entorn.

Això va sorgir en la dècada del 1980 quan s’iniciava el tercer renaixement letó. Aquí va ser on va sorgir la Revolució Cantada de Letònia i va continuar fins a la restauració de la independència de Letònia el 1991. Folk Song Hill és el símbol de la revolució cantada, de la força de la cançó i l'autoestima del poble letó.

Aquest espai es va obrir al públic el 7 de juliol de 1985, en honor del 150è aniversari del naixement del folklorista Krišjānis Barons i amb l'actuació d'una de les cançons populars que va recollir: "I Stood and Sang Atop a High Hill". 

Continuo la visita de la finca, passo pel costat dels estanys, on hi ha alguns pescadors, esperant que piqui algun peix i aprofitant a fer la tertúlia.

Entro al que era la casa de banys o la sauna; és una construcció de l’any 1828. Inicialment havia sigut un habitatge, després es va adaptar a casa de banys i al final s’havia utilitzat pel bestiar. L’edifici actual es la reconstrucció que es va fer en el 1996. Actualment hi ha l’exposició sobre com eren les cases de bany tradicionals letones.

La casa de bany tenia un paper fonamental en la vida social de la població. S’hi anava el dissabte. Era un bany de vapor, ventant-se amb branques de bedoll, que diuen que crea un sentiment de confort per al cos, l'ànima i l'esperit.

 Antigament els nens no anaven a la casa de banys. En aquestes cases es preparaven també als difunts pel seu enterrament.

A l’interior o al davant es rentava i es tenyia la roba i la llana. També es feia el tractament del fumat de la carn. És a dir que s’aprofitava el vapor i l’escalfor per altres tasques a més de pel bany setmanal de la població.

A l’interior es poden veure plafons explicatius així complantes penjades per assecar.

Generalment les cases de bany estaven edificades prop de l’aigua i una mica allunyades dels habitatges.

Al voltant de Turaida s’hi han trobat més de  40 antics estanys i restes de preses. Els estanys que hi ha a l’interior de la finca es troben documentats (mapes on hi consten) ja des del segle XVI.

Quan es va cavar el terreny per treure l’argila per fer les totxanes que es necessitaven per la construcció del castell, el terreny quedava ple de forats, que s’anomenaven forats de cavalleria. En aquests forats es van construir els primers estanys, portant l’aigua dels rierols propers.

Les restes de les antigues preses indiquen que al menys tenen 200 anys, probablement siguin del segle XIX.

En el segle XX es van construir nous estanys i van fer venir un especialista de Dinamarca per introduir les ultimes novetats en la metodologia a seguir per la cria de peixos.

Després de la reforma agrària de la dècada de 1920, els estanys van passar a ser propietat de l'agrònom Zolmanis.  Es van netejar els estanys més grans i es va adaptar als nous temps el sistema de regulació del nivell d’aigua: els equips de fusta antics es van substituir per reguladors d'aigua de ciment. 

La següent caseta en la que entro és el celler dels peixos o potser hauria de dir-se piscifactoria on es veuen les diferents dipòsits on devien criar els peixos.

En una altra de les casetes hi ha l’exposició per veure l’evolució des de la forma de vida de la pagesia de la finca fins a la situació actual. Estava tancada i tan sols vam poder veure els plafons que hi havia a l’exterior. A començaments del segle XIX hi havia un estancament econòmic i social, pel que fa als camperols, però en la segona meitat del segle la modernització i incorporació de noves tècniques de treball va comportar una millora tant a nivell cultural com econòmica per tots ells. Això va comportar també canvis socials significatius, especialment amb les revolucions i guerres de començaments del segle XX.

Enmig de la gespa hi ha una tomba que probablement és del segle XVII. Hi ha una senyalització en fusta, i unes flors al peu. Suposo que devien trobar-la just en aquest lloc.   

L’última caseta a la que vaig entrar eren les cotxeres. Aquesta caseta va ser reconstruïda en el 2002. Actualment hi ha vehicles exposats que són curiosos i moltes fotografies antigues sobre els turistes que visitaven la regió.

Em va xocar trobar-hi un trineu, però no és estrany ja que aquí a l’hivern hi deu haver força neu. 

Acabada la visita del recinte museístic, vam continuar la caminada fins al cotxe i vam atirar-nos a dinar a un autoservei de la carreta.