Pakistan-44. Sukkur, el riu Indus i Sateen Jo Aastan

Abans de deixar Sukkur fem les darreres visites que ens queden: Sateen Jo Aastan i el Gurudwara Sadhu Bela. Aquests dos santuaris es troben prop de l’illa de Bukkur, estan indicats en un dels mapes que he posat al començament. Sateen Jo Aastan està a l’altra banda de l’Indus, respecte a la ciutat, i des d’allà fem un petit recorregut pel riu. El gurudwara de Sadhu Bela es troba en una petita illa, propera a l'illa de Bukkur.  

Molt a prop de l’entrada del cementiri Sateen Jo Aastan hi ha les barques per navegar pel riu. En aquest passeig es té una bona vista del complex funerari sobre el turó.

Després del recorregut pel riu entrem a visitar el cementiri anomenat Sateen Jo Aastan, o també de les 7 germanes o del governador.

Aquest complex funerari es troba dalt d’un turó, a la riba esquerra del riu Indus, a Rohri, prop de l’antiga ciutat d’Aror. El pont metàl·lic que es veu gairebé al davant, i que hi hem passat per sota en fer el passeig pel riu és el pont Lansdowne.

Aquí es barreja la llegenda i la història. La llegenda és la que l’hi dona el nom popular de Sateen Jo Aastan, també ho he trobat escrit com Satin Jo Asthan; la traducció d’aquest nom també varia, he trobat diverses versions, totes elles fan referència a set dones, germanes, amigues, verges, ancianes...

Segons la llegenda hi havia set dones que vivien en una cova en aquestes muntanyes, amagades de les mirades dels homes. Un rajà es va assabentar de la seva bellesa i va ordenar que les hi portessin. Les dones es van espantar molt i van començar a pregar; de sobte la terra es va obrir i elles van desaparèixer.

Una altra versió diu que no vivien en una cova sinó en una casa a Rohri, amagades dels homes, i que va ser d’allà d’on van desaparèixer quan van començar a resar perquè el rajà no les trobés.

El complex que es veu sobre el turó és de l’època mogol; el va fer construir el governador de Sukkur, Mir Abu al-Qasim Namkeen. Quan va arribar a Bukkur, l’illa que hi ha al riu Indus, a la vora d’aquí, li va agradar aquest turó i sovint hi pujava, per gaudir de les vistes sobre el riu, especialment les nits de lluna plena. Era amant de literatura i l’art i aquí s’hi organitzaven reunions i esdeveniments culturals.

Va ser més tard que es va convertir en el cementiri familiar. L’any 1554 Mir Abu al-Qasim va decidir construir una tomba per a ell en aquest lloc, on segons la llegenda havien desaparegut les set dones. Inicialment el nom del complex tenia que ser el Turó de Qasim, però es va fer més popular el nom de Sateen Jo Aastan, en referència a la llegenda.

Abu al-Qasim va morir l’any 1609 o 1610 a Kabul, i van traslladar el seu fèretre per enterrar-lo aquí. Quan va morir el seu fill, Mir Abu al-Baqa Amir Khan, en el 1647 o 1648, a Thatta també se’l va dur fins aquí per enterrar-lo prop del seu pare.

A la planta baixa s’hi van construir habitacions per als viatgers i estudiants, que segons la llegenda és on haurien viscut les set dones. També hi ha una petita mesquita.

En aquest turó hi ha enterrats els familiars d’aquest governador, i en altres turons propers hi ha també tombes, d’altres personalitats d’aquella època.

Aquest cementiri està força malmès; en estar prop del riu ha patit l’efecte d’inundacions, que han provocat danys en l’estructura, tot i que està reconegut com a Patrimoni de la Humanitat.

Les rajoles blaves que decoren algunes de les tombes i minarets són les típiques del Sind.

 

Pakistan-40. Sukkur, torre del rellotge (Ghanta Ghar) i mercat Victòria.

Des del mausoleu i el minaret anem caminant fins a la torre del rellotge i el basar Victòria.

La torre del rellotge es coneix també com Ghanta Ghar. És un dels punts més rellevants de la ciutat. Es troba al centre de la ciutat, envoltada pel mercat o basar Victoria, carrers comercial i hotels.

Aquesta torre la va fer construir un home de negocis hindú, Seth Wadho Mal Nebhau Mal Manjhari, per commemorar el jubileu de plata del rei Jordi V, que va ser l’any 1935; la torre es va inaugurar en el 1937.

Té quatre rellotges que marcaven el pas del temps per quatre costats. Antigament el so de les campanes se sentia per tota la ciutat, especialment a la nit.

Quan es va inaugurar tan sols hi havia aquesta torre i el mercat Victòria al costat, però poc a poc es va anar construint al seu voltant.

A principis de la dècada de 1950, es van construir al voltant de la torre vuit botigues, que desvirtuaven la seva majestuositat colonial. A més, el rellotge es va anar deteriorant. Finalment, es van enderrocar les botigues i es va reparar la torre i es va posar una tanca de ferro per protegir-la. Però no va ser suficient ja que en el 1994 van desaparèixer els quatre rellotges.

Ghanta Ghar ha sigut sempre el centre de tot, al seu voltant s’hi ha organitzat protestes, esdeveniments religiosos i també de partits.

El mercat Victòria, es va establir l’any 1883, i com el seu nom indica va ser construït en honor de la reina Victòria.

El mercat és una bogeria de gent, és interessant però arriba un moment en que no ho gaudeixo, i llavors vaig optar per passejar pels carrers més amplis. 

Al matí següent anem fora de Sukkur, però hem de tornar al vespre a la ciutat, ja que tornem a dormir aquí. Un cop mes ens canvien l’ordre de les vistes. Un dels motius és que hi ha convocada una manifestació a Sukkur, l’altra que un palau que hem de visitar el permís és per anar-hi a la tarda.

A més hi ha un altre grup, cinc italians, i hem de compartir l’escorta. O sigui que cal coordinar a més gent, i tot s’endarrereix. Mentre esperem per poder sortir em deixen arribar fins al canal de davant de l’hotel.

 

Pakistan-39. Sukkur, mausoleu de Masoom Shah

Tornem cap a Sukkur i anem a visitar el mausoleu de Masoom Shah amb el seu minaret.

Mir Muhammad Masoom Shah Bakhri va ser un historiador musulmà sindi del segle XVI de Bakhar, que em sembla que es l’actual Bukkur. El nom l’he vist escrit també com Masum Shah. 

Aquest personatge és conegut per escriure una història del Sind, publicada cap al 1600. També va ser un lloctinent de confiança de l’emperador mogol Akbar. Al voltant de 1595, va dirigir l’exèrcit d’Akbar en una batalla contra la fortalesa afganesa de Sibi al nord-oest de Quetta, i va aconseguir l’annexió del Balutxistan a l’imperi mogol. L’any 1598, Akbar el va nomenar governador (nabab) del Sind i de Sibi.

El minaret és l’estructura més visible de la ciutat de Sukkur; és de l’època mogol, del 1607. Té uns 26 metres de circumferència i 84 graons fins a dalt. Té uns 31 metres d’alçada i es pot veure des de força lluny. Sembla que el minaret s’hauria utilitzat com a torre de vigilància. El pati al voltant del minaret és el cementiri on estan enterrats Mir Masoom Shah i els membres de la seva família.

He trobat que és el minaret d’Ali Abuzar. El que no sé és quina relació té amb Muhammad Masoom Shah.

La família i els descendents de Mir Muhammad Masoom Shah encara viuen en el barri vell de Sukkur, on va viure en el seu temps el nabab. I el minaret i els seus voltants encara estan sota el poder d’aquesta família, tot i que el govern del Pakistan controla i gestiona aquest lloc històric.

Mir Muhammad Masoom Shah va ser el millor cal·lígraf del període mogol. Diuen que la seva cal·ligrafia es pot trobar en molts llos, des de l’Índia fins a Tabriz i Isfahan, decorant mesquites, i edificis no religiosos. La inscripció a la seva tomba també és obra seva.

La pedra per a la construcció del minarets es va dur de Jaipur, a l’Índia.

Al costat del minaret hi ha un edifici amb cúpula anomenat Faiz Mahal que té versos de l’Alcorà gravats en les parets.

 

 

Pakistan-38. Temple de Kalka Devi, Aror

Per arribar al santuari hinduista passem vorejant els turons de Rohri, unes roques escarpades de pedra calcària, al sud-est de la població de Rohri, que es troben entre dos rius, l’Indus i el Nara.

Els turons tenen uns 40 km de llarg i 16 km d’ampla; hi ha molts jaciments arqueològics en aquestes roques i s’hi ha trobat artefactes de sílex del període paleolític. De fet, en una superfície d’uns 50 km2 s’hi van trobar desenes de pedreres; fotografies aèries van revelar que hi havia una extensa explotació de la font de sílex, la més gran del sud d’Àsia.

Moltes d’aquestes antigues pedreres que s’havien conservat intactes durant mil·lennis s’estan explotant ara (diuen que treballadors balutxis) per extreure’n pedra per a la construcció de carreteres. 

La gran quantitat de canteres trobades demostra que la mineria del sílex a l’època Harappa es realitzava a gran escala, i això requeria sistemes complexos d’organització. Diuen que potser hi havia treballadors temporers balutxis treballaven a les mines de sílex durant l’hivern. Els nuclis en flocs i altres deixalles testimonien un procés de fabricació sofisticat i l’exportació de matèries primeres.

El santuari de Kalka Devi, dedicat a Kali, es troba en una cova i diuen que rep més visitants musulmans que hindús; també hi venen hindús de l’Índia.

Quan hi vam anar nosaltres vam trobar una escola de noies que també anava a visitar-lo.

És un dels temples hindús històrics del Pakistan. Segons la llegenda, la deessa Kalka Devi va aparèixer aquí de camí al temple de Hinglaj Mata (a la costa del Balutxistan). Es diu que aquesta cova està connectada per dos túnels amb el temple de Hinglaj Mata.

El temple està dedicat a la deessa Kali. Els devots visiten el temple al vespre del primer dilluns de cada mes.

Una imatge en una paret de la cova és diu que és una automanifestació de Kalka Mata, que em sembla que és Kali; al menys Kalka Devi diuen que se la coneix també com Kali, la deessa del poder, la destrucció, el temps, el dia del judici final i la mort.

Kali acostuma a representar-se negra o blava, nua i terrorífica, amb ulls vermells, braços múltiples i una llengua caiguda, amb un collaret de caps humans i un cinturó de braços humans i sostenint un cap decapitat en una mà.

Segons el sistema de creences hindú, Kali era l’esposa de Shiva, i és l’encarnació de Durga i Parvati; l’aspecte malèvol de Kali és Durga, una deessaferotge, i l’aspecte benèvol el representa Parvati. En aquesta cova apareixen tots els seus aspectes (Kali, Durga i Parvati) i també hi ha les figures i símbols de Shiva.

De tots els temples hindús que han sobreviscut al Pakistan aquest és un dels més misteriosos. La tradició oral diu que aquest santuari es va construir durant el regnat de Raja Dahir (vers el 695-712 dC). Hi ha una llegenda sobre aquest santuari.

Kalka va venir aquí a Aror i va conèixer Raja Dahir durant el seu pelegrinatge a Hinglaj. Junts van arribar a aquesta cova, que tenia una entrada molt estreta, massa estreta per què pogués passar una persona.   Segons la llegenda, Raja Dahir li va dir a Kalka que si aconseguia entrar a la cova i tornar a sortir ell i tot el seu poble es convertirien en els teus seguidors.

Quan Kalka es va acostar a l’entrada aquesta es va eixamplar i li va permetre accedir a l’interior; després va dur a Raja Dahir a l’interior de la cova ili va mostrar la seva imatge gravada a la roca. En veure aquest fet sobrenatural Raja Dahir i la seva gent es van convertir en devots seus i van construir un temple dins de la cova.

En una altra versió, Kalka era una dona que vivia en aquesta cova. I en alguns llocs parlen de la deessa Kalka.

S’han construït moltes habitacions al voltant del temple original de la cova, algunes per pregar i altres per allotjar els visitants que venen per ales festivitats hindús.

La cova és molt antiga però el temple es va construir en la dècada de 1920; va ser un pròsper comerciant hindú, de nom Hemraj Kewalramani, qui va fer construir el temple. Però suposo que antigament hi devia haver algun petit temple a la cova.

Hi ha algun tram del passadís de la cova que és molt baix i s’ha de vigilar no topar amb el cap a dalt.