Pakistan-57. Hyderabad: basar Shahi i torre Naval Rai

El mot Shahi deriva de Shah, que significa rei. Se’l coneix com a basar Shahi ja que es va establir en època dels Kalhora, quan van traslladar aquí al capital i van persuadir a molts comerciants perquè vinguessin aquí a fer els seus negocis.

Aquesta és una de les zones més antigues de la ciutat i també el mercat més barat.

Abans de la partició la ciutat tenia molts edificis senyorials, bona part de la població vivia bé i la classe hindú educada va decidir crear institucions per al futur de les properes generacions. Actualment queden molt pocs edificis i institucions d’aquell temps. De totes formes, passejant pel basar encara es poden veure alguns antics edificis amb balcons tallats en fusta.

El mercat Shahi, és un dels mercats més llargs d’Àsia (2 km). En un extrem del mercat hi ha la torre del rellotge.

La torre del rellotge es va construir molt abans de la partició del subcontinent indi, en el 1914. Naval Rai era un recaptador d’impostos del Raj britànic i va ser en reconeixement als seus serveis que l’administració britànica li va posar el seu nom a la torre. En la mateixa època es va construir el mercat de peix i de carn. Les pedres utilitzades per a la construcció es van portar de Delhi. En la dècada de 1990 es van renovar la torre i els seus voltants.

 

Pakistan-56. Hyderabad, tombes dels mirs Talpur

Hyderabad és la segona ciutat més gran del Sind i la 7ª més gran del Pakistan. Va ser fundada l’any 1768 per Mian Ghulam Shah Kalhoro, i va ser capital provincial fins que els britànics van traslladar la capital a la presidència de Bombai el 1840.

Com ja vaig comentar, la capital de la dinastia Kalhora estava inicialment a Khudabad, però cap al 1757 el riu Indus va canviar el seu curs i la ciutat patia inundacions tot sovint, així que Mian Ghulam Shah Kalhoro va decidir canviar de lloc la capital. Va fundar Hyderabad l’any 1768 sobre una cresta de pedra calcària, anomenada  Ganjo Takkar (turó calb) a la riba oriental del riu Indus.

A la nova capital van arribar-hi comerciants i artesans de tot el Sind, i això va fer que d’altres centres comercials, com Khudabad anessin ala baixa. 

Els britànics van derrotar els governants de Talpur a la batalla d’Hyderabad, el 24 de març de 1843. Va ser la darrera fortalesa del Sind a  ser conquerida; la conquesta de Hyderabad va ser el pas final en la conquesta britànica de Sind. Diversos governants Talpur van exiliar-se i van morir a Calcuta. Més tard els seus cossos van tornar a la ciutat i estan enterrats a l’extrem nord del turó de Ganjo, en el cementiri dels mirs Talpur.

Els Talpur van regnar al Sind del 1784 al 1843 i en aquest recinte, hi ha les tombes dels mirs i les seves famílies.  Les tombes també es coneixen com a Cubbas (la paraula sindi per cúpules o tombes).

Els grans mausoleus són els dels mir i els més petits els de les esposes i fills petits. Hi també algunes tombes a la zona externa que estan descobertes i majoritàriament sense marcar.

Els patrons arquitectònics de les tombes del complex recorden diverses estructures dels Talpur, però la majoria de les tombes que hi ha aquí tenen forma quadrada o rectangular.

Tenim la sort de que a part de deixar-nos entrar al recinte ens obren alguns dels mausoleus.

Es diu que els governants van dissenyar els seus propis llocs d’enterrament mentre eren vius. Com es típic entre els Talpur, les tombes de marbre tenen els turbants reials col·locats en un extrem de la tomba.

Les tombes estan gravades amb versos alcorànics en àrab, mentre que algunes de les parets de l’interior dels mausoleus estan decorades amb poesia en persa.

Els mausoleus de les dones Talpurs estan dissenyats per ser estructures tancades, per indicar que la persona enterrada allà observa el purdah, com ho farien en vida.

El que havia sigut un magnífic cementiri reial va anar-se degradant menter estava sota la direcció del Departament d’Arqueologia del Govern del Pakistan; les tombes en ruïnes les feien servir a les nits drogoaddictes i vagabunds, i de dia els joves locals jugaven a criquet en els espais oberts al voltant dels mausoleus.

L’any 2011 el govern central va retornar a les províncies el manteniment del patrimoni. Des de llavors és el Departament de Cultura del Govern del Sind el responsable d’aquest conjunt de tombes. Per protegir-les va tancar el recinte.

La tomba del primer mir Talpur, és la més senzilla, o està en més mal estat que les altres en que entrem. Un dels mirs, la seva esposa va morir abans que ell i en la seva tomba va fer construir un espai on poder anar a resar.

En moltes tombes apareix una mena de flor, tinc apuntat que és l’estel del Sind.

 

Pakistan-55. Bhit Shah: santuari de Shah Abdul Latif Bhittai

Després de dinar ens aturem a Bhit (o Bhit Shah) per visitar el santuari del major poeta musulmà de la llengua sindi, Shah Abdul Latif Bhittai.

Shah Abdul Latif Bhittai (1689/1690 - 1752) va néixer en el si d’una família de Hala Haweli, originària d’Herat. Va créixer a la propera ciutat de Kotri Mughal.

La tradició local sosté que era analfabet, però el seu ús de l’àrab i el persa en la seva poesia i l’evident influència del poeta persa Rumi en el seu pensament mostren que estava ben educat.

Quan tenia uns 20 anys es va enamorar de Saida Begum, filla d’un aristòcrata arghun de Kotri Mughal, Mirza Mughal Beg. Això va comportar problemes a la família que van haver de tornar Hala Haweli.

Aquest enamorament de joventut el va marcar profundament, i va marxar de casa vagant pels deserts i embarcant-se en viatges a través de Sind i terres adjacents. Diuen que potser va ser en aquest viatge que es va despertar la seva vena poètica.

En els seus poemes esmenta els llocs per on va passar. En el viatge, que va durar tres anys, va conèixer a ioguis i els va acompanyar a les muntanyes del sud de Balutxistan, després cap a l’est. Es va separar dels ioguis a Thar, va passar per Jaisselmer abans de retornar cap a l’oest i arribar a casa.

L’any 1713 moria assassinat el pare de Saida Begum i després d’això els joves es van poder casar; ella va morir pocs anys després, sense que haguessin tingut fills. Ell no va tornar a casar-se. Es va dedicar a la vida espiritual.

La seva pietat va atreure un gran nombre de seguidors, cosa que li va valer l’hostilitat dels nobles i de Noor Mohammad Kalhoro, el governant del Sind, que es diu que va intentar assassinar-lo sense èxit per enverinament.

Uns deu anys abans de la seva mort, va deixar la seva llar i es va traslladar a un turó de sorra a pocs quilòmetres de Hala Haweli, que més tard es va conèixer com a Bhit Shah (Monticle de Shah), d’aquí ve el títol Bhittai (l’habitant de Bhit).

Bhittai va morir a Bhit el 21 de desembre de 1752 a l’edat de 63 anys i va ser enterrat allà mateix. Després, el governant del Sind, Mian Ghulam Shah Kalhoro, va fer construir un mausoleu sobre la seva tomba. He trobat tres possibles dates per a la construcció: 1754, 1765 i 1772. Sigui quina sigui la data correcte, a finals del segle XVIII era un lloc de pelegrinatge.

Els seus poemes van ser compilats pels seus deixebles en l’obra “Shah Jo Risalo”, que es va publicar per primer cop l’any 1866. Des de llavors se n’han publicat diverses traduccions a l’urdú i a l’anglès. La poesia de Bhittai és popular entre la gent del Sind i és venerat a tota la província.

És un lloc de trobada dels cants i la música tradicional sufí. Hi ha un músic cantant tot el dia, canten textos i  contes del poeta; segons els diàlegs el mateix cantant, fa veu d’home o de dona. Hi havia molta gent i vam poder escoltar als músics cantant.

A l’interior em va sorprendre veure en algunes tombes uns llitets amb llibres; m’expliquen que els posen les dones que volen tenir fills.

 

Pakistan-53. Sehwan Sharif: santuari de Lal Shahbaz Qalandar

Sehwan està situada a la riba oest del riu Indus, molt a prop del  llac Manchar i a uns 130 km al nord-oest d’Hyderabad. Se la coneix com Sehwan Sharif, la Noble Sehwan, i és una de les ciutats més antigues del Pakistan, és de l’època pre-islàmica. 

Actualment la importància de la ciutat rau en el santuari de Lal Shahbaz Qalandar, que és un dels santuaris sufís més importants del Pakistan i atrau cada any a més d’un milió de visitants. 

Hazrat Shaikh Usman Marvandi, va ser un gran poeta, erudit i sant sufí del Sind, conegut com a Hazrat Lal Shahbaz Qalander. Hazrat és un títol honorífic espiritual de l’islam; Lal vol dir vermell, que era el color de la seva vestimenta habitual; Shahbaz fa referència al seu esperit virtuós i celestial; i Qalandar és un títol que es dona als sufís amb molta espiritualitat.

Va néixer l’any 1177 en el si d’una família afganesa. El seu pare també va ser un reconegut erudit del seu temps que va emigrar a l’Iraq i després a l’Iran, als centres de l’aprenentatge islàmic d’aquell moment. Primer va aprendre amb el seu pare i després va viatjar pel mon islàmic. Era l’època daurada del sufisme; hi havia diversos reputats sufís predicant i ensenyant arreu del món.

En les seves ensenyances parlava sobre amor, pau, igualtat i fraternitat; va predicar per tot el Sind. Va aprendre moltes llengües i va arribar a parlar amb fluïdesa el sindi, el sànscrit, el persa i l’àrab.

Hi ha evidències de la seva presència al Sind en el 1196 i es va instal·lar a Sehwan cap al 1251. A la seva mort va ser enterrat aquí a Sehwan.

A Multan va conèixer els tres companys amb els que formarien el grup llegendari dels 4 amics, coneguts com Chahar Yar (que en persa significa els 4 amics). Vam visitar la tomba de Bahauddin Zakariya a Multan i la de Jalaluddin Bukhari a Uch. El quart era Baba Fariduddin Ganjshakar. Els quatre amics van viatjar pel Sind i el Panjab predicant les seves ensenyances.

Lal Shahbaz Qalandar (1177-1274) també conegut com a Jhulelal de Sehwan, era el més excèntric dels quatre amics. Diuen que era un asceta dur, que practicava actes d’auto-mortificació. Es va unir als ascetes que ja hi havia a la ciutat.

El santuari es va construir l’any 1356. És un bon exemple de l’art i l’artesania tradicionals del Sind, amb les rajoles típiques Kashi combinat amb miralls. La porta d’entrada del santuari està xapada en or, regal de l’antic xa de Pèrsia i va ser instal·lada per l’ex primer ministre del Pakistan Zulfiqar Ali Bhutto.

El seu Urs se celebra en l’aniversari de la seva mort, el 18 de Shaban (el 8è mes lunar del calendari islàmic) i llavors la ciutat s‘omple de devots de tot el món. Durant tres dies els carrers s’omplen de gent, pelegrins, faquirs...

Després s’ha ampliat diversos cops, després de la seva fundació. En les narracions que va fer Ibn Battuta dels seus viatges per la regió en el segle XIV esmenta aquest santuari. L’any 1639 es va fer una important ampliació. La popularitat d’aquest santuari ha perdurat al llarg dels segles. És venerat per hindús, sikhs i musulmans.

L’any 1994 es va esfondrar part de la cúpula central, sota de la quan hi ha la tomba del sant. Per ordre de Benazir Bhutto, que era la primera ministra, es va fer una nova cúpula daurada. La part exterior està coberta per rajoles daurades procedents dels Emirats Àrabs Units, mentre que la superfície interior està decorada amb rajoles de l’Iran. De la mateixa època és el pati del dhamaal. 

El dhamaal és una dansa o ball de meditació, en que els participants entren en un estat de trànsit al ritme de la música dels tambors. Es creu que Lal Shahbaz Qalandar havia participat en aquest tipus de dansa. Hi participen homes i dones, en zones diferenciades del pati.

El 16 de febrer de 2017, hi va haver un atac suïcida al santuari a l’hora del dhamaal; el va reivindicar l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant. Van morir 88 persones i hi va haver uns 250 ferits. Diuen que l’endemà al matí, el conserge del santuari va mantenir la tradició diària de tocar la campana del santuari a 2/4 de 4 del matí, i va prometre desafiant que no es deixaria intimidar pels terroristes. I al vespre es va reprendre la cerimònia de la dansa meditativa, el dhamaal.

Uns dies després de l’atac, diversos artistes i intèrprets pakistanesos destacats van participar aquí en un dhamaal, desafiant als islamistes radicals. En el primer aniversari de l’atemptat es va organitzar una altra sessió de dhamaal, en la que hi va participar (potser també la va organitzar) l’activista social pakistanesa Sheema Kermani. Diuen que va fer una actuació apassionada i que va dir als mitjans que ningú pot aturar la música i la dansa.

Sheema Kermani (nascuda el 16 de gener de 1951) és una ballarina clàssica i activista social pakistanesa. És la fundadora del Grup d’Acció Cultural Tehrik-e-Niswan (Moviment de Dones), que lluita pels drets de les dones. És coneguda com a ballarina clàssica, coreògrafa, actriu,  directora, productora i actriu de televisió. Defensa la cultura i els drets de les dones. Ha rebut molts premis, tant com a artista com pel seu activisme.

Una de les dues famílies guardianes hereditàries és hindú. I els hindús realitzen el ritual mehndi a l’obertura de l’urs anual del santuari. 

Fins al segle XIX, tant els hindús com els musulmans creien que el cabal del riu Indus, que està a la vora, augmentava i disminuïa segons el caprici de Lal Shahbaz Qalandar.

Zulfiqar Ali Bhutto, l’antic primer ministre del Pakistan, freqüentava el santuari i utilitzava les seves freqüents visites al santuari per presentar-se com a part de les tradicions culturals del Sind. La cançó Dama Dam Mast Qalandar (cant espiritual sufí escrit en honor de Lal Shahbaz Qalandar) es tocava habitualment durant els seus mítings de campanya i es va convertir en un himne no oficial del Partit Popular del Pakistan.

En aquest santuari també hi venen grups de dones gitanes joglars, generalment pobres, que canten cançons espirituals a canvi d’almoines. Els grups de dones joglars no es veuen en altres santuaris del Sind.

Vam assistir al dhamaal. En el pati, la zona central està destinada als homes i als músics, i sota el porxo hi ha les dones; és aquí on ens van fer posar al nostre grup. Ens van avisar de que fóssim respectuosos i que quan alguna dona entrés en trànsit, no la fotografiéssim.

Si no estic confosa, hi ha gent que creu que aquesta cerimònia ajuda a guarir o alleuja malalties, no sé si totes, o les mentals. El cas és que els familiars porten aquí a la persona que pateix algun desordre d’algun tipus. En la zona homes hi havia un nen d’uns 8 anys que va entrar en trànsit. I darrera meu, una noia també; les dones que estaven allà van fer un cercle al voltant per protegir la seva intimitat. Em van indicar que no em girés ni mirés. Per com m’empenyien, la noia necessitava cada cop més espai per fer el seu ball. Em van explicar que a vegades es treuen el mocador deixant els cabells lliure.