16. Grècia. Illa de Kastellorizo o Meis

Per un dia canviem de país. L’illa grega de Kastellorizo o Meis (en turc) està just davant de Kas i hi ha un ferri que en mitja hora et deixa allà. Com que era dissabte hi havia molta gent, sobretot famílies. El ferri sortia a les 10 del matí, però com que es canvia de país, cal passar primer el control de passaports. Tenien una llista i anaven cridant a la gent, llaors et tornaven el passaport, Després el control de l’equipatge. El ferri de tornada sortia a les 4 de la tarda. Suposo que a l’estiu n’hi ha més. En arribar a l’illa cal passar altre cop el control de passa port. Tot el procés és força lent. 

El ferri aprofita el trajecte per portar el menjar fresc a Kastellorizo, com fruites i verdures. Una de les fruites que abunda en la zona de la costa Lícia son les taronges. L’illa és bastant àrida i aquest productes els hi ha de portar d’altres llocs; queda més propera la costa Turca que cap de les illes gregues, pel que és més econòmic abastir-se a Kas. 

La vida en aquesta illa gira al voltant del mar, i actualment també del turisme. Havia arribat a tenir uns 20.000 habitants mentre que ara no arriba als 300. I part de la seva població és gent vinguda de fora. 

Kastellorizo es troba a uns 3 Km de Kas. El seu nom antic era Megisti, que vol dir gran. Això sorprèn una mica sent així que té una superfície de 9 Km2, però és que és l’illa més gran de l’arxipèlag del dodecanès que està format per catorze illes. 

Té un port natural molt protegit el que ha fet que estes en permanent disputa. Les restes arqueològiques trobades indiquen que ja estava habitada en el neolític i s’han trobat objectes de la civilització micènica (cap al 1300 a. C.). En el segle IV a. C. depenia de Rodes; d’aquesta època s’han trobat algunes tombes amb objectes valuosos, com una corona en or que està al museu arqueològic d’Atenes. 

Va formar part de la Grècia antiga fins a l’any 146 a. C, quan passa a formar part de l’imperi romà. Va ser en el període bizantí quan va rebre el nom de Kastellorizo. Els cavallers de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, els cavallers de Rodes, van fer construir el castell en pedra vermellosa sobre el turó l’any 1306. Feien servir l’illa com a presó i lloc d’exili. 

A partir del 1440 va anar passant d’unes mans a les altres. Primer els mamelucs, que la van controlar durant deu anys, fins que va ser conquerida per la corona d’Aragó, per l’almirall Bernat i de Vilamarí. Vint anys més tard va ser el regne de Nàpols qui l’havia conquerida (1470), però tan sols deu anys després van apoderar-se’n el sotomans, i en el 1498 torna a dependre del regne de Nàpols. Després va dependre d’Espanya, a continuació de la república veneciana, i en el 1686 tornava a mans dels otomans. Després va estar sota control grec, i altre cop els otomans. 

Durant dos anys, 1913-1915, va gaudir d’autonomia. Després noves tandes d’ocupació: França, bombardejada per Turquia, Itàlia i Regne Unit. L’any 1926 la va sacsejar un fort terratrèmol i a començaments de 1945 va patir un greu incendi que va destruir la meitat de les cases. Finalment, el 22 de març de 1945 va passar a ser oficialment una illa grega. 

Una historia convulsa per una illa encantadora. Només hi ha una població en la badia que mira cap a la costa turca. Hi ha un vaixell militar i alguns soldats que estan per allà gaudint d ela tranquil·litat que s’hi respira. 

A finals del segle XIX va començar el benestar de la població, gràcies al seu port, a la pesca i als vaixells que s’hi aturaven. Va ser llavors quan es van començar a construir cases elegants tot al voltant de la badia, que són ls que es veuen ara. 

En aquesta illa es va rodar la pel·lícula “Mediterráneo” que en el 1991 va guanyar un oscar a la millor pel·lícula estrangera. Narra la historia d’un grup de soldats italians que els envien durant la segona guerra mundial a aquesta illa. Això ha constituït un reclam turístic. 

Jo no vaig pujar al castell, vaig preferir recórrer els carrers de la part baixa. Tenia ganes de veure el museu però no vaig aconseguir trobar-lo. Si que vaig pujar a la resta d’una torre suposo que de vigilància, des de la que hi havia bona vista sobre la badia. Tampoc hi havia gaire gent pel carrer per poder preguntar. 

Un parell d’esglésies que vaig trobar estaven tancades; una estava força deteriorada però l’altra molt ben conservada pintada de blanc amb ribets blaus. Les façanes d’algunes cases pintades de color pastel. 

Hi ha també una mesquita, convertida en museu i també tancada. Suposo que per ser temporada baixa de turisme. O sigui que em vaig dedicar a passejar pels carrerons i placetes. Vaig tenir temps de donar un parell de voltes al poble, seure en un banc al sol, fer l’aperitiu, dinar.... una illa relaxada. 

Molt puntual va tornar a sortir el ferri que ens tornava cap a kas i el bullici de la ciutat en dissabte al vespre. No és que fos exagerat, però una mica més d’animació que els altres dies.

Turquia 15. Lícia. Patara.

No massa lluny de Xanthos i de Kas, hi ha el recinte arqueològic de Patara i a uns 15 minuts caminant, s’arriba al mar, a una platja que té uns 12 Km de llarg. Patara és parc nacional amb una gran diversitat d’ocells. 

Patara era una de les sis ciutats més importants de Lícia. Estava a la desembocadura del riu Xanthos i va ser el major port naval i comercial de la lliga Lícia, el que va fer que la ciutat fos molt pròspera i rica. 

Quan Alexandre va conquerir la ciutat el seu port va començar a agafar rellevància . Més tard, en el període romà, va ser la capital de les dues províncies, Lícia i Pamfília. Hi ha constància de que l’any 138 a. C. tenia uns 20 mil habitants i era una de les ciutat més importants d’Anatòlia, darrera de Efes. 

Tant l’emperador Vespasià com Adrià i la seva dona van visitar la ciutat i van fer aportacions econòmiques significatives per millorar la ciutat. 

Com ja havia comentat en una altra ciutat costanera, Sant Pau també va fer una parada en aquesta població, per canviar de vaixells de camí cap a Jerusalem. Aquí s’hi va aturar quan feia el seu tercer viatge. I sant Nicolau, el bisbe de Myra del que també he parlat, va néixer aquí cap al 170 d. C. 

A l’igual que les altres ciutats costaneres Lícies va patir els atacs pirates, a partir del final del període romà. Van haver de crear muralles per protegir-se i es van replegar en un extrem de port. Hi ha escrits que mencionen que en el segle IX Patara, tot i que seguia sent important, era més un poble que una ciutat. 

Un segle més tard es va convertir en la base naval de l’imperi bizantí i el port es va utilitzar fins a finals del segle XV. L’acumulació de sediments i llots el van deixar inoperatiu amb el que la zona es va tornar pantanosa i infectada de malària. 

Hi ha un arc de triomf que era la porta d’entrada a la ciutat, tal i com consta en una inscripció que diu “El poble de Patara, capital de la nació Lícia”. Es va construir en honor del governador general de Lícia i Pamfília Mettius Modestus, que va visitar la ciutat cap a l’any 100 d. C., durant el mandat de l’emperador romà Trajà. 

Un cop creuat l’arc hi havia un carrer de 23 metres d’amplada que portava fins al centre de la ciutat. Aquest carrer tenia porxos suportats per columnes als dos cantons. 

Prop de l’arc de triomf s’hi ha trobat un bust d’Apol·lo, el que f pensar que hi havia un temple dedicat a aquesta deïtat. Ara be, aquest temple encara no s’ha trobat. 

Un dels problemes de Patara és la seva proximitat al mar; bona part de l’antiga ciutat segueix coberta per les dunes. Es van fer excavacions per desenterrar-ho però queda molt per fer. 

Tornant al temple d’Apol·lo, sembla ser que tenia tant bona reputació com el tempel de l’illa de Delos, prop de Mikonos. I l’oracle de Patara es diu que rivalitzava amb l’oracle de Delfos. Es creia que Apol·lo vivia a l’estiu a Delos i a l’hivern a Patara. Quan estava en cadascun d’aquests llocs s’interpretaven els auguris i prediccions. 

Hi havia un pou octogonal en el que encara es veuen canalitzacions d’aigua. 

L’edifici del parlament, on es reunien els representants de la lliga Lícia. Una sala amb seients en pedra en semicercle. L’entrada amb una arcada es conserva a l’igual que el seient del president de la lliga. 

Prop de la porta hi ha la base del que era un pou o cisterna octogonal. I més enllà les restes d’una basílica, que diuen que tenia el terra cobert de mosaics; es va construir a començaments del segle VI d. C. 

Prop de la basílica hi havia els banys de Vespasià; sembla que són els banys romans més antics de Lícia. Hi havia també els banys del port o banys dels dàtils, ja que estan prop d’unes palmeres datileres. Es van construir també en elperiode romà i es van seguir emprant en en l’època bizantina. 

Hi ha un carrer amb columnes en marbre, a banda i banda, que està parcialment cobert d’aigua. Es va construir en el període hel·lenístic i reutilitzat després en temps dels romans. Com en els altres llocs que hem anat visitant, el terratrèmol que va afectar a tota Lícia aquí també va fer cedir el terreny. 

Un dels edificis que s’ha restaurat és el de l’assemblea. Aquesta construcció ha passat per diverses remodelacions. Es va construir a finals del període hel·lenístic, segle I a. C. i era el lloc de reunió de la lliga Lícia. Quan Lícia va quedar annexionada a l’imperi romà Patara va continuar sent la capital de Lícia i l’assemblea es continuava utilitzant, tot i que es va remodelar. 

En el segle I d.C. se l’hi va voler donar un doble us, per poder-la utilitzar també com a sala de concerts, així que es va ampliar i fer canvis substancials. En el segle V d. C. la ciutat es va fer més petita, es van haver de construir noves muralles protectores i es van utilitzar pedres de l’edifici de l’assemblea per a la seva construcció. 

És un racó molt agradable, petit, una graderia semicircular en pedra, davant del que seria l’escenari on m’imagino que on es posaven els que presidien la reunió. 

Diuen que Montesquiu en la seva obra “’L’esperit de les lleis” del 1748 deia que Lícia era un excel·lent exemple de república confederada. A mi m’ha sorprès molt descobrir Lícia de la que no en sabia res i m’ha agradat aprendre alguna cosa de la seva historia. 

Mes enllà hi ha l’amfiteatre, un dels més grans d’Anatòlia i sembla que a dalt de tot hi havia un temple dedicat a Dionís. És curiós trobar aquestes dues construccions tant properes, i amb una forma força similar, en el sentit que son dos espais amb una graderia semicircular en pedra amb un escenari. Hi ha algunes pedres en les que es veuen gravats, tot i que força desgastats. 

Altres descobertes que s’han fet aquí són el far, que es diu que és el més antic del mon. Una necròpolis del segle VII a. C. amb tombes de diferents tipus. S’han trobat rètols de “carretera”, en els que s’indica la distancia entre ciutats Lícies. Els va encarregar l’emperador Claudi i es diu que son les senyals de carretera més antigues i més clares. Prop del port hi ha també el graner d’Adrià que tenia 8 compartiments. 

Una mica saturats de ciutats romanes vam anar cap a la platja. Molt llarga i amb unes bones dunes. Algunes instal·lacions, bars, allotjaments, tancats i no sé si abandonats. Esperava poder beure alguna cosa allà i no hi havia res obert. 

Des d’aquí vam tornar altre cop cap a Kas on vam anar a sopar en una placeta molt tranquil·la. La majoria de locals munten les taules a fora, i és temptador, però a finals de març hi fa fred. Jo acabava menjant cada dia amb la jaqueta posada. El menjar molt bo: una amanida de patata i escalivada i uns calamars a la planxa.

Turquia 14. Lícia. Canyó de Saklikent.

Prop de Xanthos, entre dues muntanyes hi ha el canyó de Saklikent que des de l’any 1992 és un parc nacional. 

És el tercer més llarg d’Europa. Té 18 Km de llarg i una amplada d’uns 300 metres. Els dos canyons més llargs que aquests són el Verdón a França i el de Vikos a Grècia. 

En turc Saklikent vol dir “ciutat amagada”. L’aigua que circula per aquesta gorja prové de la neu fosa de les muntanyes Taurus i alimenta al riu Xanthos. Entre els mesos de novembre i març el nivell de l’aigua és elevat i no es pot entrar massa endins. 

A finals de març ens vam trobar amb aquest problema, no es podien fer masses quilometres endins. Es va per unes passarel·les ancorades a la roca. Arriba un punt en que s’acaben aquests passos i s’ha d’anar per l’aigua (a parti d’Abril està permès). Allà mateix lloguen sabates d’aigua per si no en dus per caminar per les pedres i el llit del riu. 

Com que és molt estreta la gorja gairebé no hi ariba la llum de sol. És molt ombrívol i fresc. És una de les atraccions rellevants del país. Cada any hi passen unes 250.000 persones. 

A partir del lloc on nosaltres ja no vam poder arribar hi ha coves que s’havien utilitzat en la prehistòria. Se n’han trobat 16. 

Aquest canyó té un desnivell de 700 metres entre l’entrada i la sortida. Llegeixo que en alguns punts s’ha de fer grimpada si es vol creuar tot. 

En el parc nacional es poden trobar pins negres i vermells, així com cedres i altres plantes. Nosaltres tan sols vam visitar les gorges i després vam dinar en un local que hi havia a l’entrada. Un racó ombrívol i molt agradable, a tocar del riu.

Turquia 13. Lícia. Xanthos.

Avui anem cap a Xanthos. Feia un dia esplèndid amb un cel molt blau, ideal per anar a visitar restes arqueològiques. Vam fer un primer tram per la costa i ens vam aturar un moment per veure la platja de Kaputas, amb les aigües molt netes i clares. Després vam entrar cap a l’interior fins arribar al recinte arqueològic de Xanthos. 

Aquesta ciutat va ser la capital de la federació Lícia. S’hi ha trobat restes arqueològiques que daten del segle VIII a. C. però no es descarta que ja estes habitada molt abans. 

A occident es va conèixer l’existència d’aquesta ciutat en el segle XIX gràcies al britànic Charles Fellow. Moltes de les peces que va trobar aquí estan ara al museu britànic. 

Hi ha dos jaciments arqueològics propers, a uns 10Km un de l’altre, que són Xanthos i Leto i que en realitat és tot un. Leto depenia de Xanthos, i era un centre de culte. Aquest conjunt Xanthos-Leto forma part del patrimoni de la Unesco des de 1988. 

Leto era el centre de culte de Xanthos i de tota la població de la confederació o la lliga Lícia. A partir de diverses inscripcions que s’hi han trobat se sap que era aquí on s’anunciaven al públic les decisions polítiques i religioses que havien pres els governants polítics i religiosos. S’ha trobat una inscripció de l’any 337 a. C. escrita en tres llengües, grec, lici i arameu. S’ha trobat prop del temple d’Apol·lo. En aquest santuari hi ha tres temples, dedicats cadascun a una divinitat: Leto, Artemisa i Apol·lo. Hi havia també un nimfeu de l’època d’Adrià, que es considerava que la seva aigua era sagrada. 

Xanthos es troba en un turó, entre el riu del mateix nom i les muntanyes Taurus. 

Llegeixo que la gent de Xanthos, molt orgullosa de ser licis, en un parell d’ocasions va preferir cremar la ciutat i el suïcidi massiu abans que sotmetre’s a les forces invasores. Un dels cops va ser davant l’atac persa, cap al 543 a. C. Més tard va ser reconstruïda, fins i tot després encunyava monedes de la ciutat. El segon cop va ser l’any 42 a. C. quan Brutus va atacar la ciutat per poder aconseguir diners i reclutes per la guerra civil romana. Sembla ser que Brutus va quedar impactat pel suïcidi massiu i va oferir una recompensa als seus soldats per cada habitant que salvessin. Tan sols es van salvar 150 persones. 

S’ha trobat una tauleta amb un poema escrit en el que expliquen com destrueixen tot el que tenen i se suïciden en nom de l’honor i la llibertat. 

El primer que trobem és el lloc on hi havia hagut el monument a les Nereides i que ara es pot veure al museu britànic. Era una tomba de l’any 380 a. C. que combinava l’estil monumental lici i grec: imitava un temple, amb les columnes i frisos. A l’època bizantina va quedar mes o menys en ruïnes i quan Charles Fellows la va trobar en el segle XIX la va enviar cap al museu britànic on l’any 1969 la van reconstruir. El nom es deu a les figures femenines amb animals marins als seus peus. 

La importància de Xanthos radica en que es poden veure les tradicions de la cultura lícia i la influencia hel·lenística, especialment en l’art funerari. 

Per altra banda les inscripcions en llengua lícia trobades aquí són les és importants que es coneixen. Permeten entendre la historia d’aquest poble i també de la seva llengua. 

A Xanthos s’han trobat tres tipus d’arquitectura funerària. Hi ha tombes tallades ala roca, hi ha sarcòfags sobre un pilar i tombes en la pròpia columna. 

L’art desenvolupat a Xanthos va influir en províncies del voltant, sembla ser que el mausoleu d’Halicarnàs (una de les set meravelles de l’antiguitat) podria estar inspirat en el monument de les Nereides de Xanthos. 

L’amfiteatre que es veu actualment és del segle II d. C. i es pensa que es va construir en el lloc on hi havia hagut el teatre hel·lenístic. Part de la graderia, la de dalt de tot, ha desaparegut ja que es van utilitzar les pedres per construir la paret de l’acròpolis. L’edifici de l’escenari tenia dos pisos i estava decorat amb columnes. 

Prop de l’amfiteatre hi ha una acròpolis del segle IV a. C. Aquí s’hi han trobat les restes d’un temple dedicat a Artemisa i unes altres restes corresponents a habitacions que podrien pertànyer a un palau destruït pels perses. 

Des de diferents punts es veuen tombes (en part reproduccions del que està al museu britànic) sobre columnes de menor o major alçada. 

Una de les tombes és la que es coneix com la de l’harpia, que és del segle V a. C. Consisteix en una columna de és de set metres d’alçada, amb relleus en marbre en la part superior. En aquests relleus apareix una figura femenina alada que es creia que representava una harpia, la figura mitològica grega, mig dona mig ocell. Actualment s’interpreta que aquesta figura representa una sirena que s’endú l’esperit o l’anima del difunt. 

Una altra cosa que destaquen d’aquest relleu es que es fa server la isocefàlia: tots els caps de les figures es troben a la mateixa alçada, sense tenir en compte si estan mes o menys lluny, drets o asseguts. Aquest estil es feia servir en l’art sumeri i mesopotàmic. També es va fer servir a Grècia, en les pintures de les ceràmiques d’abans del segle V a. C.; a partir d’aquest segle la tècnica va anar canviant. També es va fer servir en l’art romà i bizantí. Es veu be en el romànic (jo no m’hi havia fixat, a partir d’ara ho tindré en compte). 

Per tal de que totes les figures tinguin el cap a la mateixa alçada cal representar les figures assegudes més grans que les que estan dretes, i això els hi confereix una major dignitat que a les altres. 

Aquest tipus d’arquitectura funerària en columna és única en les tombes lícies. La majoria de les que hem anat veient el sarcòfag està sobre un pedestal de pedra, relativament baix. 

Hi ha una altra tomba, gairebé tant alta com la de l’harpia, que es pensa que és del segle IV o III a. C. El sarcòfag en pedra sobre una columna. 

Hi ha una altra columna del segle V a. C. coberta amb inscripcions gregues i lícies, 250 línies escrites en les quatre cares de la columna. Aquest escrit ha posat de manifest la dificultat de la llengua lícia, i em sembla que no s’ha pogut interpretar tot. Si no estic confosa forma part d’una altra tomba prop de l’agora romana (segle II o III d. C.). Aquesta àgora es va construït sobre una anterior. 

També hi ha restes de la ciutat en el període bizantí. Es poden veure les restes d’una basílica construïda sobre el que era un temple romà. El terra cobert de mosaics, ara estan tapats per protegir-los. En podem veure en un racó. 

A prop d’aquí hi ha una altra necròpolis, en la que es poden veure algun sarcòfags i també tombes excavades a la muntanya. Tot això fora del recinte de la muralla.

Turquia_12. Lícia. Kas

Kas és una ciutat costanera, que s’estén des del mar fins a dalt de la muntanya. Carrers costeruts, els més antics empedrats, altres asfaltats. És un lloc agradable per passejar, i més turístic que els altres llocs per on hem passat. La part baixa de la ciutat, prop del mar està plena de bars i restaurants. 

També hi ha un parell de carrers plens de botigues. Algunes em sorprenen gratament ja que no són les típiques de records per turistes sinó que tenen coses de qualitat; hi ha joies i bijuteria de dissenys molt bonics, i també algunes botigues de roba tant per la casa com de vestir que tenen coses que m’agraden. 

És un important centre turístic però em diuen que els darrers anys el turisme ha baixat i tota la quantitat d’allotjaments que hi ha no s’omplen. 

Aquesta ciutat va formar part de la lliga Lícia i va ser un port important. Al mig de la ciutat es troba una tomba lícia, d’un rei, segons la inscripció que hi ha, que és del segle IV a. C. En el període romà la ciutat era famosa per la fusta i les esponges. 

Va patir diverses incursions àrabs, un temps va estar annexionat al sultanat de Rum i després va quedar sota el control dels otomans. 

L’any 1923 després de la guerra entre Grècia i Turquia, la població grega va marxar abandonant les seves cases. 

En un extrem de la ciutat a tocar de la costa hi ha el teatre. Es va construir en el segle I a. C. i es va restaurar en el segle II d. C. probablement després del terratrèmol que va afectar a tota aquesta regió. Tenia cabuda per 4000 espectadors. Es pensa que l’escenari era de fusta, però no en queda res. Actualment es fa servir per diversos festivals. 

Vam pujar fins a la part alta de la graderia per contemplar la posta de sol sobre el mar, des d’allà. Impressionant. Es respirava calma i tranquil·litat. Estan allà vaig recordar a totes aquelles persones que per ideologia estaven privades de llibertat; era allà amb aquella sensació de pau, contemplant el mar i la llum del capvespre i m’hagués agradat poder-los-hi transmetre aquella sensació de benestar i les imatges d’espais oberts, el color del mar i el cel en el capvespre.... Un a un vaig recordar aquest homes i dones tancats, i també un record per les persones que estan a l’exili. Han passat dies i segueixen tancats i /o allunyats dels seus. 

Aquí hi ve molta gent a fer submarinisme. Sembla ser que hi ha força diversitat biològica i també restes d’un avió de la segona guerra mundial i d’un vaixell del segle passat. 

En les aigües prop de Kas, prop del cap d’Uluburun, s’hi ha trobat enfonsat un vaixell mercant del segle XV a. C. Es va descobrir l’any 1982. Em sembla que és el més antic que s’ha trobat fins ara. 

Estava construït en fusta de cedre. S’hi ha trobat 20 àncores de pedra grans, de més de 100 kg cadascuna i dues de més petites, d’uns 20 kg. S’assemblen a altres ancores trobades a Ugarit i a Xipre. Portava una sèrie de mercaderies costoses, per això es pensa que podia ser un rei el que hagués encarregat el transport. S’hi ha trobat lingots d’or, de coure i d’estany, vidre blau (de cobalt) joies en or i plata, ceràmiques de Xipre, ivori, armes, ceràmiques…. 

Després de veure la posta de sol al teatre vam tornar cap al centre i vam buscar un lloc per sopar. Encara hi havia animació i gent pels carrers, però quan vam sortir a les 9 del vespre no hi havia ni una ànima. Les botigues havien tancat i ja estava tothom a casa seva. Va ser sorprenent. 

Vam passar tres nits en aquesta ciutat, això ens va permetre veure l’evolució de l’ambient en arribar el cap de setmana. Dissabte ja era una altra cosa. Les terrasses plenes i molt animació fins i tot al vespre.