A Pafos hi ha l’església de Agia Solomoni, que té unes catacumbes del segle XII; just a l’entrada hi ha un arbre (crec que és un pistatxer o festuc) que consideren sagrat; la gent hi lliga a les seves branques bocins de tela o paper, de color blanc, com a ofrena i com a pregària. Tant els musulmans com els cristians segueixen aquesta tradició. I de fet això ho he vist també en altres països, crec que a Armènia també ho fan.
Pafos té diferents zones: hi ha el que s’anomena Kato Pafos qués és la part baixa de la ciutat i Ktima, que és la part alta. És a Kato Pafos on hi ha el gran recinte arqueològic del que en forma part Nea Pafos.
Nea Pafos, la nova Pafos, era com es va anomenar la que va ser la capital de la illa en l’època greco-romana. Actualment forma part del patrimoni mundial de la Unesco.
L’origen de Pafos és una mica confós. Sembla que a finals de l a guerra de Troia (segle XII a. C.) va fundar-se una ciutat que va ser important en l’antiguitat, Palaepafos (el vell Pafos) on hi havia el santuari a Afrodita. La nova Pafos (Nea Pafos) es va construir més tard, en el segle IV a. C. i va ser l’últim rei de Palaepafos el que la va fer construir.
Aquesta ciutat “nova” es va edificar sobre un petit assentament anterior, sobre un petit turó. La ciutat estava envoltada per una muralla i tenia planta ortogonal, amb els carrers que es tallaven en angle recte, creant illes de cases rectangulars. Els barris tenien funcions ben diferenciades; s’ha trobat un barri comercials un barri amb edificis públics i un barri residencial.
Quan es va fundar la ciutat Xipre formava part del reialme dels ptolemaics. Els ptolemaics eren d’origen macedoni i estaven regnant a Egipte i tenien la capital a Alexandria. Pafos els hi interessava ja que estava propera a la seva capital i a més tenia un bon port, que els hi permetia tenir un destacament militar fora d’Egipte. Per altra banda, el fet d’estar a tocar de les muntanyes podia subministrar fusta per la construcció de vaixells. La major part de la fusta que extreien de Xipre anava cap a Egipte. Tot i que sembla que molts vaixells es van construir a Pafos mateix.
Nea Pafos va ser el centre administratiu dels Ptolemaics i des d’aquí controlaven tota la illa. En el segle II a. C. la van convertir en la capital de Xipre. Aquesta ciutat tenia permís per encunyar moneda; en una de les cases s’hi van trobar prop de 2500 monedes d’aquella època.
L’any 58 a. C. Xipre passa a formar part de l’imperi romà, però Pafos continua sent la capital u centre polític i administratiu de la illa. Va conservar el dret a encunyar monedes i aquí hi vivia el procònsol romà. Durant el període romà va rebre diverses denominacions honorifiques, la més important la de “Sebaste Claudia Flavia” que sembla que volia dir metròpolis sagrada entre totes les ciutat de Xipre.
Quan la ciutat arriba al seu màxim esplendor és durant els segles II i III d. C.; la ciutat tenia edificis molt ben decorats, una àgora, un teatre, un amfiteatre, un odèon i temples dedicats a diferents divinitats.
Sant Pau i Sant Bernabé van ser els que van introduir el cristianisme a la ciutat, en el segle I però no s’ha trobat cap lloc de culte cristià d’aquella època, els que s’han trobat són posteriors, del segle IV.
La ciutat va patir diversos terratrèmols al llarg de la seva història, però el que va causar més danys van ser els que hi va haver durant la primera meitat del segle IV. Aquests terratrèmols van afectar a diferents ciutats de la illa. En el procés de reconstrucció de les ciutats, la capital es va traslladar a Salamina (a l’altre extrem de la illa), que es va anomenar Constantina.
Tot i que ja no era la capital, Nea Pafos es va recuperar dels terratrèmols i es van reconstruir i embellir els edificis i vil·les. No va recuperar l’antic prestigi però sí que va tenir un bisbat, que es menciona en el primer concili ecumènic de Nicea l’any 325. Son d’aquella època les esglésies que s’han trobat en aquesta zona.
En el segle VII hi ha les incursions àrabs i la ciutat de Pafos cau una mica en l’oblit. Més tard, quan forma part de l’imperi bizantí i després amb la dinastia reial dels Lusignan proliferen les esglésies i els castells. Però la ciutat va perdent importància durant l’època veneciana i sota l’imperi otomà. El port es degrada i es converteix en zona pantanosa, l’aire es torna insalubre; això fa que la població es retira cap a l’interior i a la part alta, on l’aire és més net i estan menys exposats a les incursions que venen del mar.
Pafos va quedar gairebé oblidada. Va ser l’any 1962 quan es va descobrir per casualitat: quan s’estava anivellant el terreny van aparèixer barrejats a la terra fragments de mosaics. Es van aturar les obres i es va començar a explorar la zona. Era la que es coneix com casa de Dionís.
La casa de Dionís tenia uns 2000 m2 i una quarta part de la superfície del sol coberta per mosaics. Com que en molts dels mosaics hi apareix la figura de Dionís, el deu del vi, també anomenat Bacus.
Per protegir el resultat de l’excavació es va construir un sostre protector que va quedar destruït amb els bombardejos del 1974, per part de l’aviació turca. Ara estan només protegides les zones on hi ha mosaics.
S’ha vist que aquesta casa estava construïda aprofitant els fonaments d’un edifici anterior. Sembla que ocupava tota una illa de cases. Tenien un sistema de canalització d’aigües subterrani, de terra cuita i plom que enllaçava amb la canalització general de la ciutat que passava per sota dels carrers que l’envolten.
Els terres de mosaic tenien un petit orifici en marbre, que era el desaigua per quan es rentava el terra.
Al voltant de l’atrium hi havia les habitacions més importants, amb mosaics més elaborats. Es pensa que els dormitoris eren les habitacions amb mosaics menys elaborats i les cuines i tallers eren només de terra batuda. Les parets sembla que també estaven decorades, però queden molt poques restes dels murs de les cases. Sembla que aquesta casa va quedar abandonada després del terratrèmol del segle IV.
El mètode per fer els mosaics és similar al que es feia servir en altres llocs durant aquella època. Primer s’aplanava el terra, després es posava una barreja de pedres i morter, a sobre una altra capa d’una barreja més fina (pedra picada o grava, trossos de terrissa i calç). Sobre aquest llit s’hi estenia una capa de guix que quan encara estava humida era on s’enganxaven els bocinets de pedra del mosaic. S’aplanava amb molta cura i després s’aplicava pols de marbre barrejat amb sorra i calç per fixar-ho i anivellar-ho.
Les pedretes que formen el mosaic, anomenades tessel·les, eren pedres locals, però per alguns colors vius no hi havia la pedra adient i es feia servir vidre de colors. Les tessel·les tenien forma de cub, amb arestes al voltant d’un cm, però quan es volia més detall es feien servir tessel·les més petites.
Segons llegeixo, els mosaics no eren originals, sinó que hi havia com un mostrari on el client escollia els motius que volia que volia posar. També diuen que el mosaïcista sabia bé la tècnica però a vegades poc del temes que tractaven els mosaic, i en alguns casos feien representacions errònies de personatges, o en algun lloc es barregen models agafats de dos mostraris diferents el que provoca unes certes diferencies d’estil.
En alguns casos el mosaic era més gran que la sala on s’aplicava, perquè era un model per una sala més gran, i llavors el que han fet es retallar-ne un tros, com es veu en rapte de Ganimedes, que les ales de l’àliga estan una mica escapçades. En aquesta escena Zeus està representat en forma d’àliga i rapte al jove Ganimedes del que està enamorat, per dur-lo cap a l’Olimp.
El mosaic d’Escil·la es va descobrir l’any 1977, estava enterrat i es va traslladar a la casa de Dionís. És el més antic dels descoberts a Xipre, és de finals del segle IV a. C. El mètode d’elaboració és més arcaic, ja que no està format per tessel·les sinó per còdols seleccionats per la seva mida i color; per això presenta menys diversitat de colors. Escil·la era un monstre marí, mig dona mig peix i amb algun tret de gos; aquí porta un trident. Al mosaic apareixen també uns dofins.
Escil·la havia sigut una noia bonica de qui Glauco n’estava enamorat, tot i que ella no l’hi corresponia. Glauco era un deu marí, amb una gran cua, i això va fer por a la noia. Per aconseguir l’amor de la jove, aquest deu va demanar ajut a Circe, una maga que estava enamorada d’ell. Circe l’hi dona un preparat assegurant-l’hi que sorgirà efecte. Però l’efecte va ser que el cos de la noia va patir serioses transformacions, convertint-se en un monstre marí.
Un altre mosaic representa a Narcís contemplant el seu reflex en l’aigua del llac. Segons la mitologia, es va enamorar de la seva imatge, fet que el va pertorbar molt i s’anava consumint lentament. Els deus se’n van apiadar i el van convertir en flor. Per això els narcisos creixen a la vora de l’aigua, ja que així poden contemplar el seu reflex.
En el mosaic de les quatres estacions hi ha un quadrat en cada cantonada amb el bust d’una figura que representa l’estació. Al centre del mosaic hi ha una figura, que no se sap qui és; diuen que potser és Dionís. En la representació de l’estiu la figura porta una corona feta amb espigues de blat i té una falç. Els espais de la primavera i la tardor a mi em semblen bastant similars. El de l’hivern és xocant: una figura barbuda, al cap una mena de gerra mig tombada de la que raja aigua. El simbolisme d’aquestes figures me’l van explicar i surt també en el llibre que vaig comprar; a mi sola només mirant-ho no se m’hagués acudit. Al voltant d’aquest mosaic, hi ha una sanefa feta de primes, en els que es veu molt be la perspectiva. Diuen que en aquestes decoracions dels mosaics imitaven les pintures i motllures de les parets.
A mi el que em meravella és que ajuntant tessel·les es pugui aconseguir la sensació de relleu, de tres dimensions. Alguns dels mosaics, els que utilitzen peces més petites mirant-los de lluny em feien la impressió de pintures.
L’habitació més gran de la casa de Dionís feia 11,5 x 8,5 metres. Devia ser la sala més important de la casa, servint de sala de recepció i també de menjador. Devia tenir finestres donant al jardí. Aquesta doble funció estaria marcada pel mosaic del terra que té diferents zones. Per l’entrada a l’habitació un es troba amb la representació del triomf de Dionís. Després al centre unes escenes de la verema, amb diferents orientacions, que permet veure-les be des de qualsevol lloc de la sala. Al voltant una decoració amb motius geomètrics. Quan es feia servir com a menjador, els llits on es reclinaven per menjar estaven disposats tot al voltant de la sala, sobre aquestes sanefes de decoració geomètrica i tots mirant cap al dibuix del centre.
L’escena del triomf de Dionís representa el seu retorn d’una expedició a l’Índia, d’on va portar esclaus i panteres.
Alguns dels mosaics amb representacions geomètriques em recorden les rajoles de les cases antigues, amb la diferència que aquí estan fets amb peces d’un centímetre, el que representa una feinada increïble.
Les escenes de caça eren molt habituals en el mon antic, sembla que van originar-se a l’Àfrica i es van anar estenent per tot arreu. En els mosaics s’hi representen animals salvatges desconeguts a Xipre, pel que aquestes imatges venien d’altres llocs. Una escena amb un felí amb un cap d’animal arrencat i gotejant sang... em sorprèn que els hi agradés veure cada dia aquesta figura al terra de casa!
Enterrada sota d’un dels mosaics s’hi va trobar una àmfora que contenia 2484 monedes dels anys compresos entre el 204 i el 88 a. C. La majoria eren monedes encunyades a Xipre i unes poques eren encunyades a Alexandria però porten la marca dels tallers de Pafos. Es pensa que aquesta àmfora es va amagar cap al segle I a. C. i que per això ha arribat inalterada a l’actualitat.
Icari, uns diuen que era un rei d’Atenes mentre d’altres diuen que era un jardiner, va acollir a Dionís a casa seva quan va anar a Atenes i en agraïment, aquest deu l’hi va ensenyar a cultivar la vinya i a fabricar el vi. En el apareix Icari, que a mi em sembla una mica baixet, amb un carro tirat per bous i carregat amb botes de vi. També dos homes, que segons la llegenda que hi ha, representa els primers bevedors de vi.
La casa d’Aion rep aquest nom ja que és el déu que hi ha al centre del mosaic de la sala principal. En aquesta casa les sales són més petites que en la casa de Dionís, però els mosaics, tot i que estan bastant deteriorats, els trobo esplèndids. Els colors i el detall de les figures em sorprèn gratament.
La següent vil·la que visitem és la de Teseu. Aquí s’hi van trobar diverses escultures i mosaics. La casa tenia 9600 m2 i d’ells, uns 1400 m2 estaven coberts per mosaics. El mosaic més emblemàtic el del laberint en el centre del qual hi ha Teseu un cop ha vençut al minotaure i altres figures: el déu del laberint, Ariadna que ha contemplat el combat i la personificació de Creta.
Fotografiar els mosaics no és fàcil ja que apareixen ombres per tot arreu, que es magnifiquen en fotografiar-los.
Un dels mosaics també emblemàtics és el del bany d’Aquil·les. En el connunt d’aquest mosaic es representaven escenes de la vida d’Aquil·les. Una d’elles és el seu primer bany, quan recent nascut la seva mare el va voler fer immortal, per això el va submergir en unes aigües amb propietats miraculoses, però per això tenia que subjectar-lo per algun punt, que va ser el taló. Aquest va ser el seu punt feble i quan a la guerra de Troia el van ferir en aquest punt, va morir.
La casa d’Orfeu no es podia visitar. De totes formes amb el que vam veure ja vaig quedar meravellada. Em va sorprendre la quantitat de mosaics trobats, la qualitat de les representacions, els colors... Em donava una sensació més de vivenda que quan veig columnes. Els terres em donaven sensació de calidesa, tot i que com ja he comentat, hi havia representacions que em costa imaginar què devien sentir veient-les cada dia.
La península d’Akamas, a l’extrem més occidental de la illa, és notòria per la seva flora i fauna; hi ha una reserva natural protegida d’uns 230 Km2 de superfície. Hi ha el jardí botànic on es troba el que s’anomena el bany d’Afrodita, però el recinte és molt més gran del que jo vaig veure. 
El que s’anomena el bany d’Afrodita és una gruta amb una llacuna i una font d’aigua natural. Segons la mitologia aquí va ser on Afrodita va trobar al seu gran amor, Adonis, quan s’estava banyant en aquestes aigües. Es diu que l’aigua d’aquí té propietats rejovenidores. 
El codonyer és una de les plantes més importants de l’antiguitat per les seves propietats desinfectants, entre d’altres. Hipòcrates ja havia vist que era un bon astringent i que tenia propietats beneficioses per l’organisme. 
