El nom de la província prové del poble indígena cañari, una de
les cultures preincaiques més importants d’aquesta zona. La capital de la
província de Cañar és Azogues.
Els cañaris eren un poble indígena que vivia a la regió austral
de l’actual Equador, principalment en els territoris que actualment corresponen
a les províncies de Cañar i Azuay. La seva organització era en diversos
cacicats aliats entre sí; van desenvolupar una complexa activitat agrícola,
artesanal i comercial. El llegat cañari encara perdura en aquesta regió, en les
comunitats i les tradicions locals.
Ingapirca es troba al nord de la província de Cañar, a 3.160 m d’altitud. És un important jaciment arqueològic inca-cañari; inicialment era un centre cañari i observatori lunar, i després els inques el van ampliar i convertir en un observatori solar.
El nom original del complex cañari no es coneix, però hi ha
referències del segle XVI que l’anomenen Hatun Cañar, que significa “el gran
lloc dels cañaris”. Segurament tenia una funció religiosa, ja que estava
construït sobre una pacarina, un aflorament rocós que podria haver estat el
lloc d’origen mitològic dels cañaris.
L’any 1582, el rector de San Francisco de Peleusí d’Azogues,
ciutat propera a aquest lloc, mencionava que aquí hi havia uns edificis
sumptuosos i una torre molt forta que es deia que eren de l’època de l’inca
Huayna Cápac.
Sembla que aquest lloc va jugar un paper important en les
estratègies militars inques, com a lloc d’avançada i aprovisionament de les
tropes cap al nord de l’Equador; ara bé, fonamentalment era un centre religiós,
dedicat al sol, la màxima divinitat
inca. El conjunt inca és del segle XVI i s’hauria construït sota les
ordres directes de l’inca Huayna Cápac.
Aquest lloc és molt interessant perquè els inques quan van
conquerir la zona no van destruir el que hi havia aquí, sinó que ho van
ampliar, així que s’ha conservat una part de la cultura cañari i la majoria
correspon a l’ampliació feta pels inques.
Les primeres interaccions entre les civilitzacions cañari i
inca es van caracteritzar per una resistència ferotge, per part dels cañari,
que finalment van conduir a una aliança estratègica i a un assentament
compartit aquí a Ingapirca.
Aquest sincretisme va permetre que hi hagués estructures més
antigues i fonamentals, dedicades al seguiment lunar, a pocs metres dels
temples inques calibrats per als solsticis solars. Les dues cultures van
mantenir pràctiques religioses diferents mentre operaven dins d’un nucli
administratiu unificat. Aquesta convivència pacífica o fortament gestionada és
molt inusual en el context de conquestes típiques inques.
La tècnica constructiva d’aquests dues cultures era diferent.
Les construccions originals cañari feien servir material d’adhesió. El
morter que feien servir en la
construcció de les parets era el quiyujaca, un material molt resistent
consistent en una barreja precisa de fang groc i argila; aquest morter
s’utilitzava per unir pedres arrodonides de riu recollides de les valls
circumdants. La tècnica quiyujaca permetia als
cañari construir parets robustes i corbades que podien suportar les
dures i humides condicions dels alts Andes. Actualment el to groc d’aquesta
massa permet diferenciar les construccions cañari.
Les pedres eren extretes, transportades i modelades sense l’ús
d’eines de ferro ni morter. Els picapedrers inques acabaven les cares que
havien d’anar cap a fora, amb una tècnica específica de coixí o convexa;
aquesta forma permet eliminar l’aigua de pluja de forma eficient i
proporcionava una major flexibilitat d’entrellaçat per resistir la intensa
activitat sísmica típica de les falles andines.
He col·locat les fotografies en l’ordre que les vaig fer, i el
text és el que he recopilat de les diferents zones del recinte; he anat
alternat fotografies i text i no sempre coincideix el títol de la zona amb la
fotografia que hi ha allà.
El primer que es troba en fer el recorregut són 5 estructures circulars de pedra conegudes com a collcas. Aquestes basses d’emmagatzematge enfonsades van ser utilitzades àmpliament tant pels inques com pels nadius cañaris per a l’emmagatzematge de productes agrícoles, principalment cereals resistents com la quinoa i el blat de moro. Les collcas van ser dissenyades amb sistemes de ventilació natural per evitar que es fessin malbé els productes, assegurant que els habitants del complex poguessin sobreviure a les estacions seques i als períodes d’escassetat de la regió. Aquests magatzems tenien una alçària d’entre 2 i 3 metres i estaven cobertes amb un sostre de palla.
Pilaloma representa el sector més antic del complex de ruïnes d’Ingapirca. El poble cañari havia establert aquí un sofisticat centre administratiu i religiós, molt abans de l’arribada dels inques.
A diferència de les geometries lineals i rectangulars estrictes
habitualment preferides pels conqueridors posteriors, els arquitectes cañari
van basar els seus dissenys sagrats en la curvatura natural dels cossos
celestes que adoraven.
El sector de Pilaloma presenta una paret semi-el·líptica i una
tomba circular distintives. El consens històric i arqueològic indica que els
cañari van construir específicament aquestes zones de reunió arrodonides per
venerar la lluna, la seva deïtat principal. El focus lunar governava els seus
cicles agrícoles, la planificació reproductiva i el calendari religiós.
Just abans d’entrar al sector de Pilaloma, es pot observar
clarament el canvi marcat en la pedra. La transició de l’andesita
meticulosament tallada de les terrasses superiors a les pedres de riu més
rugoses i recobertes de morter dels nivells inferiors cañari separa visualment
l’assentament anterior de les expansions imperials posteriors.
Aquest complex arquitectònic es troba al cim d’un petit turó
semiel·líptic i està compost per una
cancha (paraula derivada del quítxua que significa recinte tancat, em sembla
que és una mena de plaça) i diverses collcas (en català no sé segur si
s’anomenen colques) circulars (magatzems de gra).
La plaça circular de Pilaloma és una necròpolis sagrada. Les
excavacions arqueològiques realitzades al centre d’aquest sector alineat amb la
lluna van desenterrar una de les troballes més significatives de la regió: una
tomba d’una sacerdotesses cañari. La ubicació de la seva tomba al centre exacte
de l’espai de reunió més antic remarca el seu paper suprem en la jerarquia
religiosa de l’antiga societat. L’exhumació acurada del jaciment va
proporcionar dades vitals sobre l’estratificació social rígida i les pràctiques
rituals complexes que governaven el poble cañari abans de la conquesta inca.
L’escala del lloc d’enterrament il·lustra el poder que
ostentava la classe elit. La tomba contenia un total d’11 esquelets. La gran
sacerdotessa va ser enterrada al costat de 10 dels seus servents, les restes
dels quals es van disposar sistemàticament al voltant de la seva posició
central.
L’anàlisi bioarqueològica suggereix que aquests individus van
ser sacrificats per servir com a companys eterns i protectors a l’altra vida,
una pràctica reservada només als nivells més alts de la noblesa andina. No sé
segur si els van enterra vius o primer els van sacrificar.
A part de les cloves de spondylus l’atuell funerari contenia
ceràmica del període Cashaloma i tupus (agulles ornamentals) de coure.
La zona central del recinte arqueològic és la que es coneix com la gran cancha. Aquí es conserven els fonaments de set construccions rectangulars de diferents mides, disposades al voltant d’un ampli pati.
Per les restes arqueològiques trobades en aquest espai
(fragments de recipients i de molins de mà) es creu que aquí hi havia tallers
artesanals de ceràmica i és on es devien preparar els aliments i begudes
emprats per a les grans cerimònies.
Una mica més endavant hi ha el que en el mapa marquen com a bodegues, però sembla que són unes altres collcas o magatzems. Hi ha els fonaments de cinc estructures arrenglerades, on s’hi han trobat fragments cilíndrics elaborats amb fang cru i palla, que servien de suport per a grans recipients de base cònica. Per les característiques arquitectòniques d’aquestes construccions i els vestigis que s’hi han trobat es dedueix que eren espais on emmagatzemar productes per als residents del lloc.
Hi ha canals d’abastiment d’aigua, ubicats ala part superior
dels recintes, interconnectats entre sí, i cadascun amb el seu sistema de
desguàs.
Les vaguades o terrasses són murs que segueixen la curvatura i topografia del terreny, formant terrasses i definint àrees que podrien haver sigut d’us agrícola.
La matèria primera es portava d’una cantera que hi ha a 1 km
del complex, a l’Alto de la Virgen, prop del riu Silante. Per a l’extracció, i
el treball de la pedra es feien servir diferents tècniques, com l’escalfament i
refredament dels blocs de pedra, fricció i polit per medi d’eines com cisells i
maces.
Acllahuasi és un mot quítxua que significa “la casa de les escollides”. Aquí hi vivien dones dedicades al servei del temple; s’encarregaven de filar, brodar i elaborar teixits així com preparar els aliments per a l’inca i els sacerdots.
Aquestes habitacions interconnectades estaven al costat del
temple del sol. Les dones que vivien aquí eren joves i de diferents punts de
l’imperi, s’havien seleccionat per les seves habilitats específiques i
perfecció física. Vivien en estricta reclusió. Les seves tasques principals
consistien a teixir els teixits cerimonials altament intricats que portaven els
sacerdots i l’emperador, així com preparar les grans quantitats de chicha
necessàries per als festivals religiosos i la diplomàcia política al lloc.
El Temple del Sol és l’edifici més important i el més ben conservat detot el complex. El temple està superposat a una roca cerimonial cañari anomenada Pacarra. Té planta el·líptica, i és l’únic temple del sol amb aquesta forma a tot el Tawantinsuyo.
Els estudis realitzats determines que aquest temple es feia
servir per a observacions estel·lars, per tal de determinar les dates dels
solsticis i equinoccis i poder saber quan s’iniciava i acabava l’any agrícola.
La fusió arquitectònica inca-cañari es veu en el Temple
El·líptic del Sol, comunament conegut com El Castillo. És l’únic temple inca
el·líptic a Sud-amèrica. L’estructura es va dissenyar al voltant d’una gran
roca natural preexistent, utilitzant blocs de pedra andesita verdosa juntament
amb roca volcànica local. El temple exhibeix la clàssica maçoneria imperial
inca. Les pedres d’andesita verdosa van ser tallades a mà amb una precisió
extraordinària, utilitzant unions sense morter que permetien que els blocs
massius encaixessin perfectament sense materials adhesius.
El que fa que el Temple del Sol d’Ingapirca sigui
arquitectònicament singular no és només la seva forma: és l’únic temple
el·líptic inca conegut a tota Sud-amèrica. La desviació aquí va ser un
compromís polític i religiós calculat: els inques van imposar la seva devoció
solar en un lloc on els cañari feia temps que construïen estructures corbades i
alineades amb la Lluna. L’el·lipse resultant fusiona ambdues cosmologies en una
sola empremta.
La construcció sense morter mereix una atenció acurada. Cada
bloc va ser tallat amb tanta precisió que no es va requerir cap agent
aglutinant; les pedres s’enganxen només per fricció i gravetat. Les superfícies
orientades cap a fora mostren l’acabat convex o de coixí distintiu, que
compleix dues funcions crítiques: elimina la intensa pluja alta de les terres
altes lluny de les juntes, i permet que la paret es flexioni microscòpicament
durant esdeveniments sísmics sense esquerdar-se. A una altitud superior als
3.100 metres en una de les zones amb més activitat sísmica del planeta, això no
era decoratiu, era enginyeria essencial.
Prop del temple del sol hi ha les Pedres del Calendari Lunar. Eren unes pedres planes que tenien esculpits 28 forats de diferents mides i que els astrònoms omplien amb aigua de pluja. En nits clares, l’aigua quieta actuava com un mirall, reflectint les estrelles i la lluna. Seguint els reflexos lunars a través de les 28 cavitats, els sacerdots van cartografiar el cicle lunar de 28 dies. Aquest seguiment precís era essencial per dictar la plantació agrícola, els horaris de collita i els cicles reproductius dins la comunitat.
En alguns plànols de recinte que he vist hi ha una zona
anomenada la Condamine, en honor a aquest científic. És la zona que en el
plànol que he posat anomenen Palaus
Exteriors.
Veient aquesta fotografia he recordat el temps que feia: era
desagradable el vent fred i el plugim, a la que podíem ens arreceraven darrera
alguna paret.
